COM UN CAVALL DESBOCAT... PEL PARAL·LEL!

«Mar i Cel». Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Disseny d’escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny d’il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Jordi Ballbé (Teatre Condal). Disseny de vídeo: Joan Rodón.Disseny de caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies: Raül Grau. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Cap de producció: Mireia Farrarons Montmany. Administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia Franch. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Equip tècnic: Illusion Stage - Francisco Grande (direcció tècnica), Bernat Jansà (cap tècnic), Tito Lucchetti (regidor), Teresa Navarro (gerent de companyia), Marcel Ferrer (cap de so), Núria Vallina (segona operadora de so), Eudald Pont (microfonista), Lídia Masip i Pons (cap de llums), Sandra Marín (tècnica de llums), Pere Carrasco Costa (cap de maquinària), Pere Sànchez (operador del vaixell), Fernando Juárez (cap de sastreria), Micaela Pimentel (perruqueria i maquillatge), Sergio Santafé i Martí Múrcia (tècnics del teatre). Col·laboradors: Miquel Llach (disseny gràfic), Jan Clota (ajudant d'escenografia), Carlota Ricart (ajudanta de vestuari), Carmen Herrero (ajudanta de caracterització), Juli González (producció elèctrica i programació de llums), Enric Mestre (coordinador orquestra), La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros (premsa), David Ruano / Miquel Muñoz (fotografia), Mar Orfila (vídeos xarxes), Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons (màrqueting). Altres col·laboradors: Escenografia i vestuari originals del 1988.-Construcció vaixell: Jesús Manuel Pinto / Baynton. Nusim Hidràulica vaixell: Aircomp Reus. Retocs escenografia: Taller d’escenografia Castells / Jorba Miró / Pro-Escena. Realització attrezzo: Marsa Amenós. Confecció cordes: Hilados Donado. Realització vestuari: Toni Langa / Goretti Puente. Postisseria i perruques: Fent i Desfent. Integració audiovisuals: Lluís Badosa - inWO. Material audiovisual: Pere Parés i Joan Fericgla – Baf. Efectes sonors originals: Roc Mateu. Assistent de disseny de so: Albert Ballbé. Tècnic automatismes vaixell: Carles Fernández Bueno. Tècnics muntatge: Joan Bonany, Janot Alabert, Dani Sánchez i David Puyaltó. Ajudant de direcció de càsting: Gara Roda. Pianistes d’assaig: Marc Garcia Rami i Jordi Castellà. Assessorament dicció: Berta Giraut. Assessorament lluites: Roger Salvany. Programació de teclats: Àngel Valverde. Contingut extra xarxes: Marc Tarrida. Gravació càstings: Albert Miret i Dimas Bozzo. Pràctiques d’escenografia i vestuari: Joana Orbezo Castells. Agraïments: Pili Mir, Federació Catalana de Gimnàstica, equip del Teatre Victòria i totes les persones que han posat el seu granet de sorra en alguna de les produccions de «Mar i Cel». Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024.

«Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs. Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai. El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions. De moment, el dia de l'estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga? Les circumstàncies periodístiques que no vénen a tomb han fet que hagi pogut parlar de «Mar i Cel» en cadascuna de les tres versions anteriors. De la del 1988 no en tinc rastre (no hi havia Internet). De la del 2004 i la del 2014, només cal anar als enllaços de les crítiques d'aquelles reestrenes que adjunto al final. No em repetiré, doncs, en gènesi, història i comparacions de l'original a l'adaptació. Només cal dir i constatar que cada nova versió de «Mar i Cel» supera l'anterior... [+ crítica]

CATEQUESI MUSICAL

«Godspell». Concepte i direcció original de John-Michael Tebelak. Música i noves lletres: Stephen Schwartz. Traducció del llibret: Roser Batalla. Intèrprets: Adrián Salzedo, Alberto Ladrón de Guevara, Andro Crespo, Érika Bleda, Iván Amigo, Juls Sosa, Lucía Ambrosini, Noemí Gallego, Nuria Sánchez i Raúl Ortiz. Covers / swings noies: Mónica Solaun. Covers / swings nois: Nicolás Vilallonga. Coreografia: Carmelo Segura. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Jordi Ballbé. Coordinació musical: Juan Carlos Cuello. Direcció de veus i cor: Ricardo Padilla. Adjunt a la direcció, direcció de càsting i direcció resident: Víctor Ullate. Direcció escènica i musical: Emilio Aragón. Producció d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, Teatro del Soho CaixaBank i Estudio Caribe. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 setembre 2024.
 

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen. Doncs, qui no vulgui “revival” que no vagi a veure un musical. D'un temps ençà, els espectadors de teatre s'han hagut d'avesar a retrobar-se amb la recuperació de musicals cèlebres, made in Broadway o Londres, revisitats amb el convenciment que la seva tesi o moralitat continua sent la mateixa que fa més de cinquanta anys, com aquest «Godspell», estrenat el 1971 a Broadway, un any després d'un altre musical tan celebrat com «Jesus Christ Superstar». «Godspell» es va adaptar aquí per primera vegada el 1974, i ara s'ha enlairat, des de fa dos anys, de la mà d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga, productors que confessen que «Godspell» va ser un dels primers musicals que ells van veure quan eren criatures. Emilio Aragón (L'Havana, Cuba, 1959), director escènic i musical d'aquesta proposta, s'esforça a fer entendre que el seu «Godspell» fuig de la base dramatúrgica a partir de l'«Evangeli segons Mateu» i que allò que es podria considerar una proposta de rerefons religiós s'ha adaptat al moment actual i una societat que lluita per aconseguir un món més just i més lliure on es torni a fer més l'amor que no pas la guerra. El propòsit és respectable, però el contingut de «Godspell» no es pot despendre del llast religiós que arrossega i les paràboles de Mateu vessen per tots els costats amb la presència de Jesús, o Judes / Joan Baptista (2x1), que tinten el muntatge de catequesi musical a cops d'esquetxos que no són res més sinó passatges del «Nou Testament» —alguns sonaran i tot als més granats— que, davant l'absència de cultura cristiana de les noves generacions, a molts espectadors joves —l'espectacle és eminentment juvenil— els deu semblar propi d'un autor d'aventures, un tal Mateu, potser... [+ crítica]

DE LA CIGONYA A AMAZON

«BioLògica», de Sílvia Navarro Perramon. Intèrprets: Clàudia Benito, Victòria Pagès i Mar Ulldemolins. Veu en off: Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Pol Cornudella i Noemí Galí. So: Sergi Andrades. Moviment: Alba Sáez. Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo i xarxes: Eladi Bonastre. Ajudant de direcció: Montse Vellvehí. Producció: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Agraïments: Berta Riera i Anna Sahun. Una producció de Sixto Paz i la Sala Beckett. Direcció: Pau Roca. Sala Beckett, Barcelona, 17 octubre 2024.

Molt bé. Primer va ser la cigonya. Després, va ser París. Però els temps, en època de globalitat, han canviat. Les cigonyes van escasses. Sobretot des que se socarrimen quan topen amb les línies de molt alta tensió. I tot el que ve de París és molt car. Aleshores, no és estrany que qui finalment decideix tenir fills —o un fill, que la caixa no està per gaires alegries!— s'avingui a aquest nou mètode “sociofilialcapitalista” que sota el nom comercial de «Bialogical» ofereix el lloguer, mitjançant el rènting, un contracte de lloguer que si bé s'ha popularitzat en l'ús de vehicles, tot just està a les beceroles pel que fa a l'ús de nadons. I aquesta és la “boutade” que l'autora Sílvia Navarro Perramon (Barcelona, 1982) es permet amb aquesta família matriarcal que integren una mare que frisa per ser àvia i dues germanes que són com el blanc i el negre —tot i que destaquin per la seva estètica vermellosa tirant a rosa, que és on l'amor diuen que més s'hi posa. La germana petita ha triomfat en la seva branca professional. Potser no tant, en l'amor, i per tant no pot completar aquell triangle tan carrincló que ho resolia tot, quan encara no hi havia psicòlegs: salut, diners i amors. La germana gran, no ha tingut tant d'èxit. I, a més, ha trencat el seu matrimoni. I viu amb la germana petita perquè no té ni un ral. La mare les va criar en solitari, model perfecte del que s'anomenava en veu baixa el segle passat “mare soltera” i que ara té un nom més tècnico-burocràtic: monoparental... [+ crítica]

EL DILEMA D'AMIC I AMAT

«En mitad de tanto fuego». Dramatúrgia: Alberto Conejero. Intèrpret: Rubén de Eguía. Il·luminació: Xavier Albertí i Toni Ubach. Imatge gràfica: María la Cartelera. Fotografies: David Ruano. Coordinació de producció: Elena Martínez i Roser Soler. Producció executiva: Miramedia Universe SL. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Òscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció del Grec Festival de Barcelona i Miramedia Universe SL, amb la col·laboració de Teatros del Canal, Sala Beckett, Fabra i Coats i Ministerio de Cultura y Deporte. Espectacle estrenat dins el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudantia de direcció: Adrián Novella. Direcció: Xavier Albertí. Sala Beckett, Barcelona. Del 18 al 30 de juliol 2023. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona. Del 13 al 29 setembre 2024.

No se li pot demanar a Homer, autor de la «Ilíada» —entre altres coses perquè fa malves des del segle VIII abans de Crist—, que aclareixi d'una vegada la relació entre els personatges d'Aquil·les i Pàtrocle del seu poema èpic. Davant de la incògnita deixada com a llegat pels temps dels temps a múltiples interpretacions, de la qual ni els grecs antics en van treure l'aigua clara, cal donar per bona aquella que qualsevol altre autor, des de Plató a Sòcrates fins arribar al dramaturg Alberto Conejero (Vilches, Jaén, 1978), aporti com a conclusió de la seva mirada. I així és com l'etern dilema d'«Amic e Amat» es fa present en aquesta recreació lliure, interpretada, i prou reconeguda des de la seva estrena fa dos anys, per l'actor Rubén de Eguía, sobre el personatge de Pàtrocle, un dels que té més joc dins de la «Ilíada» i la guerra de Troia. L'anomenat Pàtrocle o «glòria del pare» de nom de fonts, amb un currículum de sang i fetge considerable, es presenta aquí mostrant el seu costat més noble i amb l'idealisme, gairebé ingenu, que li fa pensar en el fons que el pitjor de la guerra és que ningú en surt ben parat i que, amb pau i amor i allà glòria —fent honor al seu nom—, és possible un altre món on no imperin ni l'horror ni la venjança en nom d'una bandera esfilagarsada o una pàtria esqueixada. La clau del discurs d'Alberto Conejero és que, partint de l'antiga Grècia, parla també de l'avui mateix i, per extensió, de molt a prop d'aquí mateix. On hi havia rocs i sagetes —el cinema ha fet molt de mal en l'imaginari del clàssic troià!— ara hi ha míssils de llarg abast esperant en reserva al magatzem bèl·lic per quan a Zelenskins, Putins, Netanyahus o els seus successors els agafi la dèria de pitjar el botó vermell... [+ crítica]

EL MIRALL IMPOSSIBLE D'UN SOMNI

«Tots ocells», de Wajdi Mouawad. Traducció: Cristina Genebat. Intèrprets: Guillem Balart, Xavier Boada, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano i Clara Segura. Vestuari: Berta Riera. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Llums: Pep Barcons. Veus: Xavier Ricart i Montse Vellvehí. Ajudantia de vídeo i subtítols: Aurembiaix Montardit. Maquillatge: Jennifer Fernández. Perruqueria: Isabel Trias. Sastressa: Tamzin Hull i Giulia Grumi. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Regidoria: Marc Serra i Maria Molist. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Roger Blasco, Anton Condal, Francis Kiiza, Marco Ruggero, Maria Vaillo i Kevin Yobánolo. Estudiant en pràctiques ESTAE: Àlex Domingo. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells i Pascualín Estructures. Fotografia i vídeo procés de creació: Alex Rademakers. Fotografies espectacle: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Agraïments: Lurdes Vidal, Manuel Forcano, Antònia Sixto, Eli Peracaula, Xavier Ricart, Montse Vellvehí, La Colline – Théâtre Nacional. Una coproducció del Festival Grec 2024 i La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 22 juny a 28 juliol 2024. Reposició: 5 setembre a 23 octubre 2024.  

Que un auditori es posi dempeus aplaudint unànimament després d'una representació, per aquests verals no és gaire habitual. Però aquest reconeixement dempeus és el que passa en cadascuna de les funcions —segona temporada gairebé exhaurida— en el cas de l'obra «Tots ocells», de Wajdi Mouawad, versionada magníficament al català per l'actriu i traductora Cristina Genebat i dirigida amb guants de seda, com aquell qui acarona incunables, per Oriol Broggi, al Teatre La Biblioteca. Sota aquests tres puntals de l'obra: el discurs, la traducció i la direcció, hi ha una companyia que regalima esplèndidament i absolutament acoblada els uns amb els altres al servei d'una història que arrenca com si volgués ser un tractat científic, històric o filosòfic, però que de seguida evoluciona en un progrés imparable cap a l'explosió d'una tragèdia familiar que és també el reflex d'una tragèdia col·lectiva, com diu un dels personatges en un moment donat, la soldat israeliana de l'obra: “el mirall impossible d'un somni”. El dramaturg, actor i director d'origen libanès Wajdi Mouawad, format al Canadà i França (Dayr al-Kamar, Líban, 1968), actualment al capdavant del Théâtre National La Colline, de París, i un dels noms estrangers present sovint a la cartellera catalana gràcies a les adaptacions que n'ha fet La Perla 29 i Oriol Broggi, ho posa tan difícil com atractiu perquè els espectadors vagin elaborant el trencaclosques d'una família que viu immersa en el xoc de cultures d'orient i occident. Mouawad ho posa difícil perquè no et permet que desvelis gairebé res als futurs espectadors. I ho posa també atractiu perquè aquest enigma es manté durant les més de tres hores —hi ha entreacte— mentre va esclatant, ara en boca d'un, ara en boca d'un altre, esmicolant cadascun dels personatges que protagonitzen la tragèdia de «Tots ocells»... [+ crítica]

LES COSES NOMÉS SÓN OMBRES

«La colección», de Juan Mayorga. Intèrprets:  José Sacristán, Ana Marzoa, Ignacio Jiménez i Zaira Montes. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: Vanessa Actif i Sandra Espinosa. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. Música i espai sonor: Jaume Manresa. Direcció de producció: Miguel Cuerdo. Producció executiva: Jair Souza-Ferreira. Ajudantia de direcció: Ana Barceló. Assistent de direcció: Alejandro Sánchez. Ajudantia d’escenografia: Mauro Coll. Ajudantia de producció: Desirée Díaz. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: La Caverna del Érebo. Premsa i comunicació de la companyia: María Díaz Màrqueting i comunicació del teatre: Teatre Romea. Disseny gràfic i fotografia: Javier Naval. Amb el suport de: TiDi (Teatro Inversión Desarrollo Investigación) – INAEM- Platea y La Comunidad de Madrid. Distribució: Julio Municio. És una coproducció de LAZONA i Teatro de La Abadía de Madrid. Direcció: Juan Mayorga. Teatre Romea, Barcelona, 4 setembre 2024.

Al filòsof i dramaturg Juan Mayorga (Madrid, 1965) l'ús de la metàfora i el simbolisme ja li va bé. Però a vegades, si aquest ús no té un descodificador que el descodifiqui, es pot fer difícil que l'auditori el rebi i l'interpreti amb la mateixa intenció amb la qual el va dotar l'autor. A «La colección», una obra que Juan Mayorga va estrenar al Teatro de la Abadía de Madrid —d'on és també responsable artístic—, l'alè filosòfic, tot i que expressat amb la màxima senzillesa possible i fins i tot amb algun moment lúdic i sempre amb el rigor interpretatiu inqüestionable dels quatre personatges, es respira des del primer moment. I precisament això exigeix als espectadors seguir fil per randa cadascuna de les diatribes, les ironies, les moralitats o les segones intencions sense que se'n perdi cap perquè, quan menys se n'adonin, la cosa va cap al fosc, després d'una hora tres quarts aproximadament, i podria ser que es quedessin en blanc esperant trobar-hi encara el moll de l'os. «La colección» té dos grans atractius: la interpretació, que ja he esmentat, encapçalada per aquesta parella de veterans que són l'actor José Sacristán —en farà 87 a l'escenari del Teatre Romea dos dies abans d'acabar les representacions— i l'actriu Ana Marzoa. Representen un matrimoni d'edat avançada, però amb el cap encara ben moblat, que porta mig segle reunint peces d'art de tot el món i que, en absència de fills o altres hereus, busca algú a qui deixar el seu hipotètic llegat. La parella més jove, l'actriu Zaira Montes i l'actor Ignacio Jiménez, són respectivament l'hereva escollida i un presumpte ajudant dels col·leccionistes, tot i que aquest paper queda una mica en la incògnita fins al punt que podria ser només un observador de la fi de tota una vida... [+ crítica]

CÒCTEL DE FRUITES EN CRISI

«Angle mort», de Roc Esquius i Sergi Belbel. Intèrprets: Berta Bähr, Antonio del Valle, Ramon Godino i Rafaela Rivas. Assistent de moviment: Pau Zurriaga. Disseny de vestuari: Elena Ballester. Disseny d'il·luminació: Daniel Gener. Disseny d'escenografia: Apunta Teatre SCCL. Foto: Sergi Panizo. Vídeo: Jofre Blesa i Àngel Grisalvo. Dissey gràfic: Dani Ballesteros. Música original: Malacara Band. Producció executiva: Apunta Teatre SCCL. Agraïments: Albert Lozano, Pilar Sardà. Ajudant de direcció: Marc Menéndez. Direcció: Lluís Elías. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 gener 2020. Reposició 3a temporada: 21 agost 2024.

¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama. I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat. ¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara... [+ crítica]

SI ÉS CONGELAT, MOLT MILLOR

«Família (im)possible», de Carol López. Intèrprets: Jordi Andújar, Dolo Beltran, Ian Bermúdez i Ariadna Llobet / Paula Jornet (2021). Disseny escenografia: Jose Novoa. Espai sonor: Paula Jornet. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Disseny il·luminació: Xavi Gardés, Jose Novoa. Imatge: Roser Blanch. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera. Premsa: Clara Cols. Cap tècnic sala i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gires: Fernando Portillo. Administració: Mario Berlinches i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera. Producció executiva: Clara Cols i Sergio Matamala. Una producció de Sala Flyhard. Amb el suport de l'ICUB - Institut de Cultura de Barcelona i ICEC - Institut Català de les Empreses Culturals. Amb el patrocini de Llibreria Montseny. Agraïments: Marc Rosich, Munich, Sala Beckett i Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Núria Torres. Direcció: Carol López. Sala Flyhard, Barcelona, 16 desembre 2021 a 13 febrer 2022. Diversos escenaris en gira. Reposició Sala Flyhard, Barcelona: 9 febrer 2023 a 1 maig 2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona: 4 a 29 setembre 2024.

 A la xarxa de botigues de la coneguda cadena La Sirena (gràcies per la publicitat, no es mereixen!) hi ha un catàleg de congelats gairebé enciclopèdic: lloms de salmó, filets de lluç, llagostí cuit, filet de bacallà, tires de potón, calamar mitjà... i, segons deixen anar els protagonistes d'aquesta «Família (im)possible», atenció!, també hi ha “semen congelat”. Si mai hi aneu, doncs, calceu-vos bé els guants de plàstic i, si hi esteu interessats, busqueu-ne la bossa o el recipient d'elixir reproductor i, sobretot, comproveu si està d'oferta. El del semen a La Sirena és un dels petits estirabots que es colen en aquesta comèdia agredolça i sobretot “agreseriosa” de la dramaturga i directora Carol López (Barcelona, 1969), una obra que ja té més de tres anys de rodatge, entre les estrenes a la sala Flyhard i la gira posterior, i que ara repesca l'Espai Texas amb pràcticament el mateix repartiment, només amb el canvi que en el seu moment ja es va fer de l'actriu Paula Jornet per l'actriu Ariadna Llobet. No sé si, passats els tres anys, l'estirabot del “semen de La Sirena” s'hi manté, ni si l'amo de La Sirena ha enviat mai una panera de productes congelats a la companyia. A hores d'ara, tothom més o menys ja sap de què va aquesta «Família (im)possible», entre altres coses perquè ni la promoció ni la sinopsi ho amaguen: es tracta de constatar l'abisme que encara hi ha entre l'actitud pretesament progressista, digueu-ne “progre” que queda més fi, d'una generació que podríem situar a la ratlla de la cinquantena i la clatellada paradoxalment conservadora amb la qual topa sovint... [+ crítica]

DIGUE'M QUI SOM I POTSER ET DIRÉ QUI SÓC I ON SOM

«Qui som?», de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Intèrprets: Lucia Bocanegra, Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Miguel Fiol, Dimitri Jourde, Chen-Wei Lee, Rita Mateu Decourtye, Blaï Mateu Trias, Pep Ramis, Yolanda Sey, Julian Sicard, Martí Soler, Maria Carolina Vieira, Guillermo Weickert / Pep Ramis (dies 26 i 27). Col·laboració posada en escena: Maria Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo. Colaboració dramatúrgia: Barbara Métais-Chastanier. Disseny escenografia i vestuari: Lluc Castells. Disseny il·luminació: Cube / María de la Cámara, Gabriel Paré. Col·laboració musical i creació sonora: Fanny Thollot. Col·laboració musical i composició: Pierre-François Dufour. Material / investigació sobre color: Bonnefrite. Enginyer percussió ceràmica: Thomas Pachoud. Cap tècnic: Romuald Simonneau, Samuel Bodin. Ceramista: Sébastien De Groot. Regidor ceramista: Benjamin Porcedda. Regidor: Mathieu Miorin. Cap il·luminació: Enzo Giordana. Cap so: Chloé Levoy. Vestuari: Alba Viader. Cuina: Ricardo Gaiser. Director gerent i promoció: Laurent Ballay. Administració producció: Caroline Mazeaud. Responsable producció: Pierre Compayré. Ajudantia d'administració: Élie Astier. Fotografia: Christophe Raynaud de Lage, François Passerini, Jerome Quadri. Una producció de Baró d’evel. Coproducció: Grec 2024 Festival de Barcelona, Festival d’Avinyó, ThéâtredelaCité - CDN Toulouse Occitanie, Festival Les Nuits de Fourvières, Festival Romaeuropa, MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis, Le Grand T - Théâtre de Loire-Atlantique, Scène Nationale d’Albi-Tarn, Théâtre Dijon Bourgogne, Comédie de Genève, Les Théâtres Aix-Marseille / Grand Théâtre de Provence, Le Parvis Scène Nationale Tarbes-Pyrénées, Centro Cultural Belém a Lisboa, Les Halles de Schaerbeek - Brussel·les, Festival La Strada Graz, Théâtre de Liège, CDN de Normandie-Rouen, Les Célestins - Théâtre de Lyon, Scène Nationale du Sud Aquitain, Équinoxe - Scène Nationale de Châteauroux, Tandem - Scène Nationale de Douai-Arras, Scène Nationale de l’Essone, Théâtre-Sénart - Scène Nationale, Le Volcan - Scène Nationale du Havre, Théâtre d’Orléans / Scène Nationale, Le Grand R - La Roche-sur-Yon, Théâtre Châtillon Clamart, Malakoff - Scène Nationale, Théâtre Les Gémeaux Scène nationale - Sceaux, Cirque-Théâtre Elbeuf - PNC Normandie, Théâtre de Saint-Quentin en Yvelines - Scène Nationale. Hi col·laboren: L’animal a l’esquena a Celrà, CIRCa, PNC Auch Gers Occitanie, La Grainerie, Théâtre Garonne - Scène Européenne, i La Nouvelle Digue, Tolosa de Llenguadoc. Ajuts a la creació de la DGCA, Ministeri de Cultura i Comunicació francès, el Consell Departamental de l’Alta Garona i la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. La companyia està subvencionada pel Ministeri de Cultura i Comunicació - Direcció Regional d’Afers Culturals d’Occitània / Pirineus Mediterrània, i la Regió Occitània / Pirineus Mediterrània. La companyia també rep ajudes de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. Amb la col·laboració d'Artcena - écrire pour le cirque. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Baró d’evel. Festival Grec 2024. Teatre Grec, Barcelona, 25, 26 i 27 juliol 2024.

Una companyia de pedigrí internacional es fa així, com s'ha fet Baró d'evel en els últims vint anys, des de la base, des de la carpa —xuclada des de petits amb la nissaga Tortell Poltrona—, des de la relació amb el gènere del bestiari (cavall, ocellots...), des de la mirada ambiciosa cap allò que es fa a fora, des de la renúncia a renunciar als orígens. Baró d'evel, la companyia multidisciplinar amb carnet de circ de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye ha estat una altra de les apostes catalanes —en aquest cas, catalanofrancesa— que ha format part aquest any de la programació oficial del Festival d'Avinyó. I ha estat també la que ha tancat amb tots els honors l'exitosa programació de Montjuïc del Festival Grec, una edició que ha tancat també l'etapa de vuit anys del director Francesc Casadesús a qui, els Baró d'evel han agraït la confiança que havia dipositat en ells i la disposició dels diversos escenaris de Montjuïc en les últimes edicions. «Qui som?» és el primer espectacle d'una trilogia que la companyia té en cartera, si l'extensa gira que li espera des d'ara, li permet posar-s'hi a treballar, esclar. Després d'aquest esclatant i esplèndid «Qui som?», vindrà «Qui sóc?», i finalment, «On som?». Tres espectacles amb tres interrogants davant la incertesa del món contemporani. En certa manera, com si es preguntessin allò tan típic i tan feblement humà: “¿D'on venim i on anem?”. L'espectacle de Baró d'evel té circ, té clown, té molta dansa (alguna cosa s'ha de notar si hi ha també la veterana parella de Mal Pelo), té guspires d'acrobàcia, té música (fiblades estel·lars de l'actriu i cantant Yolanda Sey), té discurs, té humor, té la presència del futur amb la filla de Blaï i Camille, la petita Rita —que trepitja pista des de la infància— i, de propina, té la mascota de la casa, un gos petaner, ros i clapes blanques que, com a bon “actor”, sap sempre el que ha de fer i que aporta calidesa a l'espectacle... [+ crítica]

HAMLET EN CLAU DE CULEBROT

«Hamlet. En els plecs del temps». A partir de l’obra de Shakespeare. Adaptació i decorats: Christiane Jatahy. Intèrprets: Isabel Abreu, Tom Adjibi, Servane Ducorps, Clotilde Hesme, David Houri, Tonan Quito, Matthieu Sampeur. Actuacions en el film: Loïc Corbery, Jérémy Lopez, Cedric Eeckhout, Jorge Lorca, Julie Duclos i també Kes Bakker, Aurélie Barrin, Fernanda Barth, Azelyne Cartigny, Léo Grimard, Jamsy, Martin Jodra, Laurence Kélépikis, Yannick Lingat, Yannick Morzelle, Océane Peillon, Juliette Poissonnier, Maëlle Puéchoultres, Yara Qtaish, Alix Riemer, Andrea Romano, Gabriel Touzelin. Veus en off: Zakariya Gouran, Jauris Casanova. Col·laboració artística, decorats i il·luminació: Thomas Walgrave. Direcció de fotografia i càmera: Paulo Camacho. Vestuari: Fauve Ryckebusch. Desenvolupament del sistema de vídeo: Julio Parente. Música original: Vitor Araújo. Disseny del so: Pedro Vituri. Traducció: Dorothée Zumstein. Col·laboració en el desenvolupament tècnic de l’escenografia: Marcelo Lipiani. Consultoria en dramatúrgia: Marcia Tiburi, Christophe Triau. Direcció de producció i management en gira: Henrique Mariano. Assistència en el vestuari: Delphine Capossela. Direcció en pràctiques: Maëlle Puéchoultres. Il·luminació i escenografia en pràctiques: Kes Bakker. Administració de la companyia: Claudia Petagna. Ajudantia de comunicació: Aurélie Barrin. Una producció de l’Odéon - Théâtre de l’Europe amb la participació de Cie. Vértice - Axis Productions. Coproduït per Wiener Festwochen (Viena), Les Nuits de Fourvière - Festival International de la Métropole de Lyon, Holland Festival (Amsterdam), Le Quartz - Scène Nationale de Brest, La Comédie de Clermont-Ferrand Scène Nationale, i De Singel (Anvers). Aquest espectacle ha tingut el suport del Cercle de l’Odéon. Cie. Vértice té el suport de la Direction Régionale des Affaires Culturelles d’Île-de-France, Ministère de la Culture. Agraïments a La Ferme du Buisson - Scène Nationale de Noisiel. Ajudantia de direcció: Laurence Kélépikis. Direcció: Christiane Jatahy. Festival Grec 2024. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 i 25 juliol 2024.
 

La directora brasilera Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) no és debutant a Catalunya ja que ha passat pel Festival Temporada Alta, la porta actual del teatre en gira internacional, en altres ocasions. Però sí que debuta a Barcelona i ho ha fet dins del Festival Grec amb la seva controvertida versió de «Hamlet», de William Shakespeare, utilitzant, com és habitual en els seus muntatges, les tècniques del cinema foses amb el teatre de tall més contemporani. Després d'adaptar altres clàssics amb aquest registre com «Macbeth» de Shakespeare, «Les tres germanes» de Txékhov o «La senyoreta Júlia» d'August Strindberg, a més de «La triolgia de l'horror» o el díptic sobre «L'Odissea», s'enfronta ara a aquest «Hamlet» amb un canvi de gènere del protagonista, que és l'eix central i gairebé l'únic objectiu de la seva proposta i amb una imprescindible calavera que aquí no hi és i només s'insinua gestualment. Amb una Hamlet dona, que no vol dir pas interpretat per una actriu sinó convertida en dona després dels segles, l'autora brasilera, associada a l'Odéon - Théâtre de l'Europe, dóna un joc diferent a les relacions d'aquest jove personatge turmentat de Shakespeare. I el canvi de gènere és tan radical que es podria dir que la directora el que fa és signar el guió d'un culebrot —salvant totes les distàncies del gènere televisiu— però amb l'avantatge que la base de la bíblia argumental té part del solatge hamletià i fuig, esclar, de la feblesa discursiva pròpia del culebrot del cafè, copa i puro. La directora i creadora de la proposta «Hamlet. En els plecs del temps» obre el muntatge amb una pàtina cinematogràfica damunt d'un transparent teló de tul que fomenta la fantasmagoria que assetja la jove Hamlet i que fa que s'ampliï el repartiment mitjançant el complement del suport del cinema d'una manera virtual fins a una vintena d'intèrprets, que s'afegeixen als que actuen en carn i os a l'escenari, set més, en un inici de la festa que barreja l'enterrament del pare assassinat de Hamlet amb l'immediat casament del germà d'ell, Claudi, amb Gertrudis, la reina mare... [+ crítica]

LA MORT ENCARA TÉ UN PREU

«Dämon. El funeral de Bergman». Text, direcció, escenografia i vestuari: Angélica Liddell. Interpretació: David Abad, Ahimsa, Yuri Ananiev, Nicolas Chevallier, Guillaume Costanza, Electra Hallman, Elin Klinga, Angélica Liddell, Borja López, Sindo Puche, Daniel Richard, Joel Valois, amb la col·laboració especial de la vestidora del Dramaten, Erika Hagberg i els figurants de 8 a 90 anys escollits mitjançant un càsting fet prèviament a Barcelona entre abril i maig del 2024. Disseny de la il·luminació: Mark Van Denesse. So: Antonio Navarro. Cap tècnic: André Pato. Regidoria: Nicolas Guy, Michel Chevallier. Ajudantia de direcció: Borja López. Direcció de producció: Gumersindo Puche. Fotografia: Luca del Pia / Alberto García Álix (retrat d’Angélica Liddell). Agraïments: The Ingmar Bergman Foundation. Una producció de Atra Bilis / Iaquinandi S.L. Una coproducció de Prospero – Extended Theatre, Festival d’Avignon, Odéon-Théâtre de l’Europe, Teatros del Canal-Madrid, Théâtre de Liège, The Royal Dramatic Theatre, Dramaten, Stockholm i Grec 2024 Festival de Barcelona. Prospero - Extended Theatre és un projecte cofinançat pel programa creatiu europeu de la Unió Europea, que encapçalen: Théâtre de Liège, Emilia Romagna Teatro Fondazione de Mòdena, São Luiz Teatro Municipal de Lisboa, Göteborgs Stadsteater, Hrvatsko Narodno Kazalište de Zagreb, Teatros del Canal de la Comunitat de Madrid, Schaubühne de Berlín, Teatr Powszechny de Varsòvia, Odéon - Théâtre de l’Europe de París, i ARTE. Direcció: Angélica Liddell.  Festival Grec 2024. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 19 a 21 juliol 2024.

El director Sergio Leone va fer en cinema la trilogia del dòlar i amb el film «Per qualche dollaro in più», que aquí als anys seixanta es va donar a conèixer amb el macarrònic títol de «La muerte tenia un precio», es va coronar per haver deixat una de les obres clàssiques de l'anomenat “spaghetti western”. Una de les característiques d'aquell film és que les trifulgues que passen els protagonistes s'allargassen volgudament amb la intenció que els espectadors de la pel·lícula les puguin assaborir lentament. El guió del film, de Luciano Vinzenconi, malgrat l'“spaguetti i el western”, té un registre culte i acaba seduint els cinèfils. Una cosa semblant passa amb la trilogia sobre la mort de l'actriu, directora, poeta i dramaturga catalana Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966), nom artístic de Catalina Angélica González Cano, que va decidir acostar-se amb el pseudònim actual —n'ha fet servir d'altres de similars— a l'obra de Lewis Carroll manllevant-ne “Liddell”, el cognom del personatge d'«Alícia al País de les Meravelles». No tothom pot dir que ha estat batejat a la mateixa pila que ho va ser Salvador Dalí. Hi ha aigües beneites que deuen tenir una poció especial. O potser és la tramuntana, que també ha propiciat l'expansió de l'art en majúscules genials. Angélica Liddell porta 35 anys al peu de l'escenari. Des del primer moment, sempre amb una aposta provocadora. I és ara, quan s'acosta als seus 60 anys, que ha fet una mirada al mite de la mort, primer amb el macroespectacle de sis hores «Vudú (3318) Blixen», una mena d'autofuneral, estrenat a Temporada Alta del 2023 i previst per a la temporada 2024-2025 del Teatre Nacional de Catalunya, i ara amb l'espectacle «Dämon. El funeral de Bergman», estrenat al Palau dels Papes d'Avinyó, dins el festival d'aquest any, i dins el Grec 2024, al Teatre Lliure de Montjuïc. Angélica Liddell promet acabar la trilogia amb l'espectacle «Eón», encara sense data, però que té totes les possibilitats que es vegi també a Barcelona i on, contràriament a l'actual «Dämon...», sembla que la Liddell vol jugar amb la provocació del silenci. Un espectacle de dues hores llargues sense dir ni piu i on regni el silenci absolut, si arriba, pot ser com una vacuna contra el virus dels mòbils i els estossecs a les platees... [+ crítica]

BERGMAN A LA CATALANA

«Les mans», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Raquel Ferri i Ernest Villegas. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música original i audioescena: Orestes Gas. Direcció de producció: Bitò. Producció executiva: Andrea Cuevas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Regidoria: Bibiana Guzmán. Tècnic de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Ábalos. Maquinària: Koko (Lluís Nadal). Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Agraïments: Ariadna Dot i Víctor Peralta. Coproducció de Bitò i Grec 2024 Festival de Barcelona. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Festival Grec 2024. La Villarroel, Barcelona, 14 juliol a 4 agost 2024.
 

A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant. Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols». Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment. Tot plegat fa que s'hi vegi una influència cinematogràfica, tant en el planteig de la posada en escena, com en els imprescindibles primers plans expressius dels dos protagonistes, com en els efectes interiors i exteriors de cadascuna de les escenes, com en el fosc d'una de les escenes finals, només amb la llum de les lots, però sobretot, per la trama que té l'exclusiu suport del diàleg, els silencis, les discussions, els alts i baixos de la parella protagonista, els amors i els odis que no acaben mai de ser amors complets ni odis covats. «Les mans», que és una pel·lícula en la ficció, té tots els ingredients per ser una pel·lícula de debò, perquè respira Bergman per tots els costats, un Bergman a la catalana, si voleu, però no per això menys esgarrinxadora. Temps al temps... [+ crítica]

LA MÀGIA DE L'ARLEQUÍ

«La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys». Idea i creació: Daniel Anglès, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel, Joan Vives, Montse Amenós i David Pintó. Orquestracions: Joan Vives, Sergi Cuenca, Albert Guinovart, Andreu Gallén i Àlex Martínez. Intèrprets: Víctor Arbelo, Roger Berruezo, Anna Castells, Mariona Castillo, Haley Diallo, Xavi Fernández, Guillem Fole, Helena Gispert, Eloi Gómez, Carlos Gramaje, Pol Guimerà, Júlia Jové, Mercè Martínez, Pep Molina, Muntsa Rius, Ana San Martín, Isabel Soriano, Mone Teruel, Albert Triola i Teresa Vallicrosa. Amb la col·laboració de: Pep Cruz, Elena Gadel, Àngels Gonyalons, Albert Guinovart, Ivan Labanda, Ferran Rañé, Nina, Jordi Garreta, Alèxia Pascual i tota la companyia de «Mar i Cel 2024». Orquestra i cor: Original SoundTrack Orchestra (OSTO) amb el suport de l’ESMUC. Pianistes: Marc García i Jordi Castellà. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny escenografia i vestuari gala: Montse Amenós i Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: David Bofarull (AAI). Disseny so: David Casamitjana. Disseny audiovisuals: Joan Rodón. Producció artística: Anna Rosa Cisquella. Producció executiva: Macarena García. Administració: Natàlia Obiols. Comunicació i ajudant de producció: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia. Ajudant de producció: Mireia Farrarons. Auxiliar de producció: José Luís Segador. Direcció tècnica: Agustí Custey (Titín). Cap de regidoria: Tito Lucchetti. Regidor: Marc Berraondo. Operador de llums: Jordi Thomàs. Operador de so: Oriol Mestre i Mario Andrés. Tècnics de so: Rai Segura i Carles Bernal. Operador audiovisuals: Martín Elena. Ajudant de vídeo: Guillem Pol. Maquinista: Joan Bonany. Cap de sastreria: Teresa Navarro. Sastresses: Gemma Navarro, Patricia Carrión i Núria Llunell. Cap de maquillatge i perruqueria: Jennifer Sánchez. Maquillatge i perruqueria: Carmina Camps, José Luis García, Emma Ramos, Ilang Prada i Míriam Rueda. Confecció i adaptació vestuari: Inés Mancheño, Antonia Pérez i Jan Clota. Ajudant de vestuari: Carlota Ricart. Audiovisuals Dagoll Dagom: Mar Orfila, Marc Tarrida, Anna Molins i Dimas Bozzo. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Miquel Llach. Màrqueting: Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons. Premsa: La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros. Agraïments: Ajuntament de Barcelona Generalitat de Catalunya, Joan Crosas, Jaume Sisa, ESMUC, Estrella Damm, Frit Ravich, Foix de Sarrià, La Flauta i Santa Vegana. Una coproducció del Grec 2024 Festival de Barcelona i Dagoll Dagom. Adjunt de direcció: David Pintó. Direcció del cor: Albert Torrebella i Belén Clemente. Direcció musical i director convidat de l’orquestra: Joan Vives. Direcció: Daniel Anglès. Amfiteatre Teatre Grec, Barcelona, 11, 12 i 13 juliol 2024.

El tòpic diu que la nit és màgica. Però a vegades el tòpic queda superat per la realitat i el tòpic es desfà com un bolado. Per si algú no hi creu, la companyia Dagoll Dagom ha omplert de màgia l'equador del Festival Grec amb la commemoració —una de les seves commemoracions programades— del 50è aniversari de la companyia, el preàmbul de la nova reposició, clarament rejovenida, de «Mar i cel», a partir del setembre al Teatre Victòria, el mateix teatre que va veure néixer del seu ventre el mític vaixell. I ho ha fet amb un espectacle únic, irrepetible, amb un esplet d'artistes de totes les generacions —intèrprets i convidats— i una formació orquestral extraordinària que és en conjunt la millor mostra del llegat que deixa Dagoll Dagom després de mig segle de picar pedra. ¿Nostàlgia...? Poca. La que cadascú vulgui, si ho desitja, però no és aquesta la intenció, em sembla, de la companyia. La mà del director Daniel Anglès i l'adjunt David Pintó —¿i encara diuen que no hi ha relleu?— ha convertit aquest passeig per l'auca de musicals de la companyia en un muntatge autònom de cap i de nou on totes les peces encaixen a la perfecció com si el guió hagués estat escrit de molt abans, esperant el moment just d'esclatar, i la fusió d'«Antaviana» amb «El Mikado», «Poe», «Els pirates», «Boscos endins», «Nit de Sant Joan», «T'odio amor meu», «Bye Bye monstre», «Cop de rock», «Glups», «Cacao», «Aloma», «Maremar», «Scaramouch», «T'estimo si he begut», «Mar i cel» o «L'alegria que passa»... no fos fruit d'una il·lustrativa dramatúrgia sinó simplement una predestinació d'una trajectòria que ha reciclat la vella nostàlgia per convertir-la en història patrimonial. Perquè Dagoll Dagom forma part de la història del teatre musical català amb un lloc d'honor al podi de musicals. Per la seva gosadia, fa mig segle, quan ningú no hauria donat un duro per muntar un musical lúdic, rigorós i popular a la vegada. Per la seva constància a no baixar del ruc i insistir en un teatre de factura catalana cent per cent. Per la seva llavor constant amb els rebrots que ha produït al llarg d'aquests anys. ¡Que són pocs els intèrprets de musical d'aquest moment que poden dir que no porten al damunt l'empremta que en un moment donat de la seva infància o adolescència els ha deixat Dagoll Dagom!... [+ crítica]

DIETARI DE FAMÍLIA SENSE MASCARETA

«L'últim dia», de Lluïsa Cunillé. Intèrpret: Alejandro Bordanove. Intèrpret musical (piano): Xavier Albertí / Jordi Cornudella. Il·luminació: Xavier Albertí. Fotografia: Mauro Testa. Direcció: Xavier Albertí. Producció Atrium i Festival Grec 2024. Sala Atrium, Barcelona, 12 juliol 2024.

El personatge de Leopold Bloom, trenta-vuit anys, travessa tot Dublín en un sol dia i l'escriptor James Joyce (Rathgar, Dublín, Irlanda, 1882 - Zúric, Suïssa, 1941) ho aprofita per escriure «Ulisses», una de les novel·les que marquen una fita del gènere literari universal. L'escriptora Clara Queraltó (El Pla del Penedès, Alt Penedès, 1988) travessa tot un estiu d'una jove protagonista bibliotecària sisplau per força a temps parcial en un poble semirural, un estiu ple d'amor i desamor a «Com un batec en un micròfon», l'última novel·la guanyadora del Premi Anagrama, que entra a fons en una generació que es troba entre la vintena i la trentena. Esmento aquestes dues novel·les, tan separades en el temps, perquè la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) fa també que el seu protagonista, un jove d'uns vint-i-cinc anys, travessi la ciutat en una sola jornada, de punta a punta, de primera hora, a la piscina, a la nit en un polígon industrial, i s'insereixi en els seus pensaments i la visió del món que l'envolta en una mena de dietari familiar que Lluïsa Cunillé situa en temps de pandèmia i que titula «L'últim dia», els espectadors ja sabran per què al cap d'una hora d'un relat que alterna majoritàriament la primera persona i que, després d'un breu intermedi musical que fa de rerefons de la paraula amb l'últim «Andante sostenuto de la Sonata DV960» de Shubert, passi a la tercera persona, un salt dins el registre poètic que l'autora ja ha practicat en alguna altra de les seves obres com «Après moi le déluge»... [+ crítica]

UN ESCORXADOR AMB PARETS DE VIDRE

«J. M. Coetzee, “Elizabeth Costello: Set lectures i cinc contes morals”». Text basat en «Elizabeth Costello, Slow Man i Moral Tales», de J. M. Coetzee a càrrec de Krzysztof Warlikowski, Piotr Gruszczyński. Dramatúrgia: Piotr Gruszczyński. Intèrprets: Mariusz Bonaszewski, Magdalena Cielecka, Andrzej Chyra, Ewa Dałkowska, Bartosz Gelner, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik, Jadwiga Jankowska-Cieślak, Maja Komorowska, Hiroaki Murakami, Maja Ostaszewska, Ewelina Pankowska, Jacek Poniedziałek, Magdalena Popławska. Disseny de l'escenografia i el vestuari: Małgorzata Szczęśniak. Amb la col·laboració de Łukasz Chotkowski, Mateusz Górniak i Anna Lewandowska. Col·laboració artística: Claude Bardouil. Música: Paweł Mykietyn. Disseny de la il·luminació: Felice Ross. Vídeo i animacions: Kamil Polak. Maquillatge i perruqueria: Monika Kaleta. Cofinanciat per el Ministeri de Cultura i Patrimoni Nacional dels Fons de Promoció Cultural - Un fons de finalitat estatal Nowy Teatre està finançat per l'Ajuntament de Varsòvia. Ajudant del director: Jeremi Pedowicz. Director d’escena: Łukasz Jóźków. Director tècnic: Paweł Kamionka. So: Mirosław Burkot. Il·luminació: Dariusz Adamski. Vídeo: Tomasz Jóźwin. Sobretitulació en catala i anglès: Zofia Szymanowska. «Elizabeth Costello» traduït al polonès per Zbigniew Batko; «Slow Man» traduït al polonès per Magdalena Konikowska: Short stories «As a Woman Grows Older», «Vanity», «The Glass Abattoir» traduït al polonès per Jacek Poniedziałek. El vídeo «Anywhere Out of the World» (2000) de Philippe Parreno s’ha utilitzat a l’espectacle. Grec Festival de Barcelona 2024. Direcció: Krzysztof Warlikowski. Una producció del Nowy Teatr de Varsòvia. Coproduït per Schauspiel Stuttgart, Théâtre de Liège, La Colline - Théâtre National de París, i Athens Epidaurus Festival d’Atenes. Socis: Kinoteka, IAM, Culture.pl, Institut Français. Cofinançat pel Ministeri de Cultura i Patrimoni nacional amb els fons estatals Fons de Promoció Cultural. Nowy Teatr està finançat per l’Ajuntament de Varsòvia. Amb la col·laboració del Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 6 al 7 de juliol 2024.

Qui avisa no és traïdor. I el director i dramaturg polonès Krzysztof Warlikowski (Szczecin, Polònia, 1962), fundador del Nowy Teatr de Varsòvia, —que debuta a Catalunya amb aquesta obra— posa els espectadors en guàrdia des del primer moment en aquesta adaptació de l'obra de l'escriptor australià d'origen sud-africà, John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) quan desvela que la tal Elizabeth Costello, una escriptora de gran prestigi i reconeixement internacional de qui sentiran parlar molt durant tota la representació i que dóna part del títol a l'espectacle, no és un personatge real sinó que és un personatge de ficció inventat per l'autor, Premi Nobel del 2003, de qui les obres en les quals es basa aquest muntatge teatral es troben traduïdes al català, així com la major part dels seus altres títols. Només això fa que l'adaptació polonesa tingui una certa familiaritat amb aquells espectadors que hagin passat alguna vegada com a lectors per la literatura de John Maxwell Coetzee. I si alguns han llegit concretament les obres que integren l'adaptació escènica, doncs més que millor perquè cal advertir que el muntatge no fa cap concessió ni una, ni en contingut ni en extensió, amb una primera part llarga, molt llarga, de gairebé dues hores i mitja, i una segona part molt més accessible d'una hora i deu minuts. «Elizabeth Costello / John Maxwell Coetzee» és una obra absolutament de tesi filosòfica, que exigeix un seguiment exhaustiu de tot el discurs —sobretitulat en català i anglès, a més, si un no sap el polonès, esclar—, escenogràficament molt ben plantejada i visualment atractiva, amb suport de vídeo en directe per aproximar als espectadors segons quins primers plans dels personatges, inclòs un homo zimpanzé amb un singular capgròs, amb impecables interpretacions de tota la companyia i amb un text que es repenja sobretot en la narrativa original de Coetzee, estructurada en diverses conferències de l'autora de ficció en diferents etapes de la seva trajectòria i divulgació, dedicada principalment a impartir la seva teoria sobre la literatura i també sobretot com a defensora dels drets dels animals... [+ crítica]

BUSCANT L'HOME PERFECTE O TASTANT EL GUST DE L'AMOR

«The second woman». Cocreació de Nat Randall i Anna Breckon. Dramatúrgia: Anna Breckon i Nat Randall. Intèrpret: María Hervás. Direcció de vídeo: EO Gill i Anna Breckon. Operador de càmera: EO Gill. Disseny de la il·luminació: Amber Silk, Kayla Burrett. Composició del so: Nina Buchanan. Disseny de l'escenografia: Future Method Studio. Disseny original de maquillatge i perruqueria: Sophie Roberts. Producció: Performing Lines. Coordinació de participants: Eva García (comunArt). Producció executiva: Jenny Vila. Direcció de producció: Bitó. Coproducció del Grec 2024 Festival de Barcelona i Teatro Central de Sevilla. Grec 2024. Direcció: Anna Breckon i Nat Randall. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. 24 hores ininterrompudes del 6 al 7 de juliol 2024.
 

La perfecció no existeix. Però després de 100 intents ininterromputs per trobar l'home perfecte durant 24 hores, el personatge de Virgínia potser no podrà dir mai més el mateix. O potser sí. Qui sap si al cap de les cent trobades s'haurà convençut que la perfecció portada al límit és una utopia. L'actriu María Hervàs (Madrid, 1987) s'ha posat en la pell de Virgínia i ha acceptat el risc de mantenir-se en escena durant 24 hores, 1.440 minuts seguits —només amb breus descansos d'un quart d'hora cada 120 minuts—, per rebre en un cubicle de color roig encès la visita de 100 homes diferents que, durant una escena que acostuma a no sobrepassar els 8 o 9 minuts va repetint el mateix esquema, que no vol dir el mateix guió perquè la improvisació forma part del joc en relació a la personalitat, les intencions, l'empatia i la connexió que s'estableix entre ella i els candidats. Es tracta d'una experiència teatral singular i arriscada, que es barreja també amb la cinematografia amb dues càmeres mòbils que projecten primers plans i una càmera fixa que enquadra l'espai escènic. Una experiència que ja s'ha portat a terme en altres ciutats europees amb altres actrius i que aquí, aprofitant el paraigua eclèctic del Festival Grec, ha posat l'actriu María Hervás a la casella de sortida d'una proposta que ha començat i ha acabat bé i que, a més, ha comptat en totes i cadascuna de les 24 hores —des de les sis de la tarda d'un dissabte a les sis de la tarda d'un diumenge— amb espectadors a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, ben identificats amb polsera i amb la llicència de poder utilitzar el telèfon mòbil, entrar i sortir tant com volguessin de la sala i fins i tot, fer una capcinadeta, si els venia de gust, com s'ha pogut comprovar en alguna de les hores matinals de diumenge, després d'una nit que es pot pensar que ha estat llarga però que, com l'amor que explora el muntatge, s'ha fet enganxadissa i gairebé addictiva... [+ informació]

SOROLL SHAKESPERIÀ SOTA ELS TIL·LERS DEL NORD

«Molt soroll per res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació de Jaume Viñas. Intèrprets: Mireia Cirera, Lulu Cormican, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Cristina López, Cristina Martínez, Ariadna Matas, Leo Raventós i Anna Roy. Direcció artística: José Pedro García Balada. Ajudant de direcció: Marta Figueras Alsius. Vestuari i màscares: Pau Garcia. Direcció musical: Cristina Martínez. Disseny gràfic: Daniel Rodríguez. Estudiants en pràctiques: Ferran Font i Miqui Salamanca. Fotografia cartell: Jaume Viñas. Comunicació: Mireia Cirera i Teresa Petit. Producció: Teresa Petit. Agraïments: Institut Municipal de Parcs i Jardins, Xavi Gil, Aitor Rodero, Marçal Bayona, Marco Sanfilippo, Le Sâlon perruquers i Alba Valls. Direcció de l'espectacle: Jaume Viñas. Companyia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord, Barcelona, 5 juliol 2024.
 

La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys de la seva iniciativa popular d'oferir cada juliol una versió d'alguna de les moltes obres de William Shakespeare, a l'aire lliure, de manera gratuïta —s'accepten wallets voluntaris al datafon de la companyia i cash en efectiu a la maleta—, amb els espectadors al voltant de la rotonda de minúscules grades, cobertes per l'ombra del bosc de til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona. En aquesta ocasió d'aniversari li toca el torn a «Molt soroll per res», que la companyia ja va adaptar en una versió d'Israel Solà l'any 2014. Deu anys després, doncs, i amb quinze d'història a les espatlles, doblet d'aniversari, però amb una versió renovada, ara a càrrec de Jaume Viñas, tot i que a partir de la mateixa traducció de Salvador Oliva. La companyia s'ha inspirat en la sèrie nord-americana «The White Lotus», de Mike White, ambientada en un hotel de vacances amb conflictes i trifulgues entre hostes i empleats. Però, tot i que l'adaptació es permet anacronismes amb referències d'artilugis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del mateix Shakespeare, encara que amb una mirada contemporània i un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte i que fa les delícies dels espectadors, atenció!, de totes les edats. Els veterans, perquè veuen el que hi ha en la lletra petita de cadascun dels personatges. I els més petits, perquè la rotonda i les accions a vegades esbojarrades dels intèrprets els transporta a un espectacle de carrer amb aires de clowns. El que es constata amb aquesta adaptació és que Shakespeare es com un camaleó dramatúrgic. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat d'un espectacle amanit amb píndoles musicals de la cançó pop napolitana de mitjan segle XX —de fet, el director Àngel Llàcer, el 2015, en va fer una versió també musical i hollywodiana al Teatre Nacional de Catalunya— i s'adapta també a una barreja de perfils protagonistes —el sexe dels intèrprets en relació als personatges es simplement una convenció simbòlica—, mentre que les acotacions musicals i de les màscares fan honor a l'ambientació de «Molt soroll per res», una comèdia d'embolics de caire romàntic que Shakespeare ja va situar a la Sicília de l'època medieval del rei Pere d'Aragó (cap allà el 1282) i que, com aquell qui no vol la cosa, els Parking Shakespeare situen en una època intemporal, però que podria ser molt d'avui mateix... [+ crítica]

ANEM TIRANT D'ESTÈTICA

«Tirant lo Blanc». Text de Màrius Serra (a partir del clàssic de Joanot Martorell). Música original: Judit Neddermann. Intèrprets: Quim Àvila, Laura Aubert, Moha Amazian, Neus Ballbé, Agnès Jabbour, Clara Mingueza, Judit Neddermann i Ireneu Tranis. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Toni Ubach. Espai sonor: Roger Giménez i Neus Ballbé. Moviment escènic i ajudantia de direcció: Carla Tovias. Caracterització: Núria Llunell. Coach de dramatúrgia i assessorament en diversitat: Denise Duncan. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidoria: Lluc Armengol. Sastreria: Nerea Casas. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells. Construcció del titella: Glòria Arrufat i Marc Costa. Confecció del vestuari: Consol Díaz i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Fotografia: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Gaza, Montibello, Rowenta i Mikakus Barcelona. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Disrribució: Carme Tierz. Direcció: Joan Arqué. Festival Grec 2024. Teatre Romea, Barcelona, 4 juliol 2024.

Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”. El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història. Lluny queden les adaptacions que a la dècada dels anys setanta, entre el 1971 i el 1976, va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya. Tota una altra seqüència de mirades al cavaller de Joanot Martorell. En aquesta adaptació de Màrius Serra, la ficció es converteix volgudament en divulgació aparentment històrica d'un temps i d'un país amb un registre més narratiu que no pas d'acció dramàtica, on Tirant lo Blanc no és retratat només com un heroi defensor del cristianisme —alerta ell i els espectadors perquè l'ull de Déu és present al bastiment superior de l'escenari clissant-los a tots!— sinó que és vist també amb els seus diversos matisos, les seves virtuts i els seus defectes... [+ crítica]

REFREGIT DE MONGETES TENDRES

«La llamada». Guió de Javier Ambrossi i Javier Calvo. Intèrprets 2024: Nerea Rodríguez, Angy Fernández, Marta Valverde, Estrella Xtravaganza i Richard Collins-Moore. Banda de «La llamada». Escenografia i il·luminació: David Mínguez. Vestuari: Ana López Cobos. Coreografia: Ana del Rey i Noemí Cabrera. Regidoria: Alejandro Jaén. Ajudantia de producció: Inés López Hidalgo. Producció i distribució: Mariano Piñeiro. Direcció: Javier Ambrossi i Javier Calvo. Teatre Poliorama, Barcelona, 3 juliol 2024.

Han passat deu anys des de la seva estrena i la posterior versió cinematogràfica. Deu temporades seguides amb el teatre ple a Madrid i una intensa gira per diversos escenaris. No ho pot dir tothom. Parlen de 2 milions d'espectadors fins ara amb el musical «La llamada». Ja han passat per Barcelona en dues ocasions i hi tornen per tercera vegada. L'eufòria de l'auditori no s'ha esgotat. Els Javis, com es coneixen els autors i guionistes Javier Ambrossi (Madrid, 1984) i Javier Calvo (Madrid, 1991) —parella a la vida real— tenen una flaca per la mirada mística. Recentment han tornat a tocar el tema diví amb la sèrie «El Mesías» (Movistar+) on un enigmàtic Albert Pla feia cara d'espantar les criatures. Hi ha fenòmens difícils de qualificar. Aquest n'és un. «La llamada», en teatre el 2013 i en cinema el 2017, fa una mirada al passat. Quan es despenja el quadre amb el retrat del papa polonès Joan Pau II (un dels papes amb el pontificat més llarg: 27 anys a la trona des del 1978 al 2005, quan va morir) un pensa que ha plogut molt des d'aleshores. I en el camp de la religió, de com s'entén l'amor romàntic i del feminisme, encara ha plogut més. Més aviat es podria dir que ha diluviat. Però «La llamada» té un paraigua gegant ben estès i es mulla poc, potser com tocaria fer-ho a un quart llarg del segle XXI. Però els Javis més aviat fan com si sentissin ploure. Sota l'embolcall de Déu, parlen del primer amor i de l'encegament i la submissió per aquest amor de l'adolescència encara ingènua. I juguen amb la feblesa de dues adolescents en un campament regentat per monges prop de Segovia que busquen la llibertat, s'escapen de nit, beuen més del compte amb vodka inclòs, esnifen una mica, tenen mòbil amb poques megues, tiren d'Spotify i aspiren a fer un duet musical que, paciència per als espectadors, esclatarà com cal al final del xou, gairebé amb un embolcall de cabaret... [+ crítica]

ESCALIVADA DE FADES CUINADA AMB HERBES DE BOSC

«Billy's Joy». Text: Victor Afung Lauwers. Música Maarten Seghers. Creació: Jan Lauwers, Grace Ellen Barkey, Emily Hehl, Nao Albet, Gonzalo Cunill, Romy Louise Lauwers, Juan Navarro, Maarten Seghers, Meron Verbelen, Martha Gardner, Elke Janssens. Intèrprets: Nao Albet, Grace Ellen Barkey, Gonzalo Cunill, Martha Gardner, Romy Louise Lauwers, Juan Navarro, Maarten Seghers i Meron Verbelen. Producció Koen De Saeger, Raphael Noel, Jérémy Michel, Ditten Lerooij, Sharlotta Seeligmüller, Leander Schönweger. Oficina de la Needcompany: Pieter D’Hooghe, Rune Floryn, Vibe Stalpaert. Fotografies: Wonge Bergmann. Una producció de la Needcompany. Coproducció: ImPulsTanz (Viena), Perpodium (Anvers), Le Quartz (Brest), The Shakespeare Festival (Gdansk), Teatro Central (Sevilla), Teatro Español y Naves del Español en Matadero (Madrid), CC Brugge (Bruges). Amb el suport del Govern flamenc i del ax Shelter del Govern federal belga, mitjançant Cronos Invest. Festival Grec 2024. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 29 i 30 juny 2024.

Per als que no van veure el muntatge «Billy's Violence», dins el Festival Grec'21, però aleshores al Teatre Nacional de Catalunya, la Needcompany del director Jan Lauwers —trenta anys d'història— ha servit una sessió contínua en un únic dia amb aquest primer espectacle i el segon, «Billy's Joy», la cara i la creu d'una mateixa manera d'entendre el teatre i també una oportunitat per als espectadors del Grec'24 per passar en quatre hores —amb entreacte inclòs— d'un menú agre a un menú dolç. Si «Billy's Violence» estava carregat de sang i fetge —sempre sota els auspicis de William Shakespeare—, el nou muntatge, «Billy's Joy» ve endolcit de comèdia. I la comèdia —que sempre amaga un fons de tragèdia— admet tota mena de recursos: des de les màscares als titelles —un magnífic cap d'ase amb morro i llengua mòbil inclosos— i del vestuari de gènere fantàstic i la corriola de pista a la disfressa gegantina d'ós, un ós que no és com aquell vell ós de la Vall Ferrera, que buscaven els excursionistes pirinencs de l'últim quart de segle XX i que no trobaven mai —avui ja no és tan difícil topar amb un ós al Pirineu!— sinó un ós que es permet saltar a la platea i ofegar amb una angoixant abraçada algun espectador com si fóssim en una festa de citypark o d'aniversari d'alguna criatura d'escola bressol. Sort en tenim, en aquesta segona part amb «Billy's Joy», de la sempre agraïda presència del polifacètic músic, compositor i actor Maarten Seghers, que fa de mestre de cerimònies d'aquest conte de fades, inspirat, sobretot en les fades d'«El somni d'una nit d'estiu» —d'aquí ve el cap de titella gegant d'ase— i la resta de fades tant d'altres peces de Shakespeare com de la creació lliure de la companyia belga Needcompany... [+ crítica]