ELS FAVORS AMB FAVORS ES PAGUEN

«El favor», de Susanna Garachana. Intèrprets: Eduard Buch, David Marcé, Jordi Rico i Marc Rodríguez. Veu en off: Cristina Genebat. Esceografia: Anna Tantull. Vestuari i caracterització: Nuria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Joan Camprodon. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudanta de producció: Sira Castells. Regidoria: Xavi Carreras. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'scenografia. Confecció de les cortines: Cortinas Lladó. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Co. Col·laboradors: Jorge de la Garza, MIkakus i Montibello. Agraïments: Mar Villanueva Garachana, Dan Villanueva Garachana, Lluís Villanueva i Gemma Griñó. Distribució: Sergi Calleja. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Producció de Focus. Ajudanta de direcció: Anna Carreño. Direcció: Xavier Ricart. Teatre Goya, Barcelona, 11 d'abril 2024.
 

Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat. No és gaire habitual veure quatre homes —alguns separats, però amb fills— a l'escenari parlant del desig o no de ser pares. Sembla com si el tema tabú estigués destinat només a ser motiu de preocupació de les dones que volen o no volen ser mares. I encara és menys habitual veure quatre homes a l'escenari engrescats amb una trama carregada d'humor i disposats a debatre una qüestió prou transcendental com la reproducció assistida... [+ crítica]

UN TERRAT AMB VISTES AL MÓN

«Casa Calores», de Pere Riera. Intèrprets: Emma Arquillué, Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Rosa Renom. Veu en off: Pablo Derqui. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Jordi Bonet. Vestuari: Marian Coromina. Caracterització: Clàudia Abbad. Fotografia assaig: Arnau Bach. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Ajudant d’escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudant de vestuari: Gemma Pellejero. Estudiant en pràctiques de direcció (MUET): Lluís Victory. Regidoria: Tito Sánchez. Agraïments: Estudis Oído, Antonio Cruanyes, Dolors Plana, Glòria Cruanyes i Jaume Plana. Una producció de la Sala Beckett. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda i Marcet. Direcció: Pere Riera. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 10 d'abril 2024.
 

Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats”. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món, ple de records, de nostàlgia, d'il·lusions perdudes i de frustracions guanyades on les plantes hi malviuen els estius més calorosos ni que el gota a gota s'estressi, els fils d'estendre roba es destensin, la vella màquina de rentar faci l'orni, el dipòsit d'aigua del cel serveixi perquè la mànega faci de dutxa i la moda massiva de la parabòlica, segons el Pipa, el manetes amic de la Calores, serveixi perquè el govern els espiï a tots fins i tot per saber quantes vegades fan un riu i estiren la cadena... [+ crítica]

SOTA UN CIRERER FLORIT...

«Lluna plena». Adaptació de la novel·la d'Aki Shimazaki. Adaptació: Àlex Rigola. Traducció: Mercè Ubach. Intèrprets: Andreu Benito, Lluïsa Castell, Miranda Gas, Pep Munné. Il·luminació: Àlex Rigola. Espai escènic: Patricia Albizu. Fotografia: Martín Ramiro. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Produccció executiva: Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. Amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Ajudant de direcció: Maria Cambil. Direcció: Àlex Rigola. Teatre Heartbreak Hotel, Barcelona. 2 d'abril a 2 de juny 2024.

“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys. Aki Shimazaki no vol, en la seva novel·la, fer una descripció més de les conseqüències de l'Alzheimer, que ja són prou conegudes, sinó que fa un tomb i obre una porta a l'esperança: fins i tot amb l'Alzheimer hi ha l'oportunitat d'una nova vida... [+ crítica]

LA FOGONADA DE “SAN FERMÍN”

«Jauría», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Ángela Cervantes, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: José Novoa. Llums: Juan Gómez Cornejo. So: Sandra Vicente. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Àngel Puertas.  Ajudanta de producció: Laura Alonso. Coach andaluz: Pere Navarro. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Fotografia del cartell: Vanessa Rábade. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Idea: Hause&Richman. Col·laborador: Teatre de Segarra. Producció Velvet Events i Kamikaze Producciones. Ajudanta de direcció: Carla Tovias. Direcció Miguel del Arco. Estrena: Teatro Palacio Valdés d'Avilés 25 gener 2019. Reposició: Pavón Teatro Kamikaze de Madrid, 6 març 2019. Gira diversos escenaris. Revisió i reposició: Teatre Romea, Barcelona, 4 abril a 5 maig 2024.

Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda... [+ crítica]

N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES!

«Cadires». Dramatúrgia: Albert Arribas. Intèrprets: Oriol Genís i Mont Plans. Ajudanta de direcció: Eva Vilar. Producció executiva: Maria Andreu. Fotografies: Carme Ferrer. Vídeo: Arnau Artigas. Agraïments: Marília Samper, Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia i Jordi Domènech. Producció: Centaure Produccions i Teorema Teatre. Distribució: Bitò Produccions. Direcció: Albert Arribas. Teatre Goya, Barcelona, 27 setembre 2022. Gira diversos escenaris 2022/2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 8 abril 2024.

Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters. Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades. Que Oriol Genís i Mont Plans són dos bèsties de l'escenari no és només profecia sinó que és una realitat que els espectadors veterans i els nous espectadors poden constatar en aquest tête-à- tête i el seu espectacle «Cadires» que parteix d'una idea col·lectiva però que ha comptat amb la dramatúrgia final i la direcció d'Albert Arribas... [+ crítica]

LA POR QUE ASSETJA DES DE L'ALTRA BANDA DEL MIRALL

«است (ÉS)», de Parnia Shams i Amir Ebrahimzadeh. Dramatúrgia:  Shabab Rahmani. Intèrprets: Parvaneh Zabeh, Yasaman Rasouli, Negar Raoofi, Shadi Safshekan, Mahtab Karimi, Sadaf Malekii Mahoor Mirzanezhad. Escenografia: Pourya Akhavan. Construcció escenografia: Mohsen Banihashemi. Disseny il·luminació: Alireza Miranjom. Ajudantia il·luminació: Morteza Haghieinloo. Vestuari: Pegah Shams. Ajudantia producció: Atabak Mehrad. Ajudantia direcció: Mahmood Khodaverdi. Direcció: Parnia Shams. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 abril 2024.


L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes. És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció. Parnia Shams ha viscut en pròpia pell la por, la repressió i la censura que s'han imposat a l'Iran pel nou règim polític d'un temps ençà i que afecta molt principalment les dones iranianes i la seva vida quotidiana, principalment al carrer i els espais públics, però que les condiciona també en la vida interior i familiar... [+ crítica]

PASSIN, PASSIN... QUE VEURAN L'EMPROVADOR

«Fashion Freak Show». Creador, autor i dissenyador de vestuari: Jean Paul Gaultier. Coreografia: Marion Motin. Assessor artístic: Simon Phillips. Coautor: Raphaël Cioffi (productor de “Drag Race France”). Director adjunt: Fanny Coindet. Il·luminació: Pet Hörding. So: Keegan Curran. Escenografia i disseny de vídeo: Justin Nardella. Disseny de vídeo: Renaud Rubiano. Direcció: Jean Paul Gaultier. Coproducció: Jean Paul Gaultier i TS3 (A Fimalac Entertainment Company), RGM Productions i Avex Entertainment. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 abril 2024.

 “El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu. L'estrena absoluta aquí de l'espectacle «Fashion Freak Show» del mediàtic i polèmic dissenyador de vestuari i joieria Jean Paul Gaultier és un d'aquells esdeveniments artístics que fan tancar la circulació davant les columnes històriques que monopolitzen la minúscula vorera del Teatre Coliseum de Barcelona, mentre el photocall treu fum amb les figures humanes que semblen vingudes del més enllà i el jocs de ferros del monument a les víctimes del bombardeig feixista de la Gran Via s'ho mira des de les altures. L'espectacle «Fashion Freak Show» segueix un guió que no amaga la intenció autobiogràfica del seu autor. Jean Paul Gaultier des que veu el món; Jean Paul Gaultier a l'escola amb la seva dèria de fer els primers dibuixos; Jean Paul Gaultier amb els primers dissenys; Jean Paul Gaultier en el remolí de l'amor; Jean Paul Gaultier en el moment dolorós de la sida —el moment més emotiu de l'espectacle que recorda la seva parella i totes les víctimes de la malaltia—; i Jean Paul Gaultier, sobretot, embolcallat de les seves creacions amb una desfilada encaixada amb una trama de música, coreografia, cabaret i ràfegues d'humor de les mestres de cerimònies —les dues actrius que aporten la part del discurs, sempre en anglès, tot i que han tingut la sensibilitat de jugar amb picossades de català— i fugaces intervencions de circ que, per atzar i coincidències de calendari, sembla que en algun moment s'hagin escapat del Grand Chapiteau de Bellvitge on hi ha el Cirque du Soleil... [+ crítica]

“BATUSI TETAN BUCANDO”

«El día del Watusi», de Francisco Casavella. Adaptació d'Ivan Morales. Intèrprets: Enric Auquer, Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta Ndongo i Xavi Sáez. Espai escènic: Jose Novoa. Vestuari: Oriol Corral. Il·luminació: Ana Rovira. Moviment: David Climent. Coordinació tècnica: Sara Ferré. Producció executiva: Júlia Simó Puyo (Cassandra Projectes Artístics). Ajudants de producció: Carlos Perelló i Guillem Albasanz. Equips del Teatre Lliure. Fotografies de l'espectacle: Juan Miguel Morales i Kiku Piñol.Distribució: Iñaki Díez. Coproducció: Los Montoya, Teatre Lliure i Festival Grec de Barcelona. Amb la col·laboració de La Infinitah. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) i beques CREA Barcelona (ICUB). Agraïments: Cesc Casadesús, Hèctor Mora, Natalia Baró da Silva, Martí Sales, Landry A., Àlex Monner, CC Sarrià, Katia González, Jordi Oriol, Quim Otero, Jordi Amenós, Anna Güell, Carina Pons, Josep Maria Pou i Marcos Ordóñez. Ajudanta de direcció: Júlia Barbany. Direcció musical: Jordi Busquets. Direcció: Iván Morales. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 d'abril a 5 maig 2024.
 

Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable. Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible». Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum. A una adaptació d'aquesta mena no li calen gaires sofisticacions. Per això Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca, amb molts pocs elements escenogràfics, per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi» de l'escriptor Francisco Casavella (pseudònim de Francisco García Hortelano, Barcelona, 1963 - 2008), mort molt jove, als 45 anys, d'un infart, quan ja tenia una carrera consolidada i just l'any que havia guanyat el premi Nadal de novel·la. Quinze anys després de la seva mort, i quan podia semblar que la legió de seguidors que ja tenia el podia haver oblidat, la posada en escena d'Iván Morales ha demostrat que Casavella es manté viu literàriament i que els seus seguidors no li han fallat perquè l'espectacle ha exhaurit des del primer dia i són moltes les veus que en reclamen una reposició... [+ crítica]

DE LA K DE KANT A LA K DE KAFKA

«L'imperatiu categòric», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Àgata Roca i Xavi Sáez. Espai escènic: Judit Colomer. Vestuari: Joana Martí. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejo. Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I). Assessor dramatúrgic: Albert Pijuan. Assessora de moviment: Ana Pérez. Ajudanta escenografia: Idoia Costa. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia: Pau Serés (IdT). Acabats d'escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció pantalons “ella”: Goretti Puente. Equips tècnics i producció: Teatre Lliure. Agraïments: Miquel Seguró, Miquel Cabal i Guarro, Sabina Witt, Román Cuartango i Sala Beckett. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 28 febrer - 30 març 2024.

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin. Una obra com «L'imperatiu categòric», que és un “tête a tête” entre dos intèrprets (una esplèndida i matisada Àgata Roca i un camaleònic i murri Xavi Sáez), es converteix en una obra de primer ordre partint d'uns diàlegs esmolats —tan esmolats com ho pot ser la fulla d'un ganivet de cuina de notables dimensions— i d'una ambientació escenogràfica que Judit Colomer ha dinamitzat amb un seguit de canvis, durant l'hora i quart del muntatge, passant del loft rònec de la protagonista a un fosc i perillós replà d'escala, un despatx vell de cap de departament d'universitat, una freda consulta mèdica, un espai d'un restaurant de poques forquilles o un despatx de comissaria... [+ crítica]

TREURE ELS PELUIXOS DE LA FOSCOR

«Pruna», de Queralt Riera. Intèrprets 2024: Laura Calvet i Annabel Castan / Patrícia Mendoza. Intèrprets 2020: Laura Calvet i Annabel Castan. Manipulació del titella: Carlos Gallardo / Joan Llobera i Momó Fabré. Escenografia: José Menchero. Concepció sonora: Joan Alavedra. Concepció sonora: Joan Alavedra. Disseny de llums: Conchita Pons. Disseny del titella: Carlos Gallardo. Construcció del titella: Carlos Gallardo i Momó Fabré. Vestuari: Teté Company. Fotografia i vídeo: Joan Gastó. Assessorament: Vicki Bernadet. Producció executiva: Raül Perales. Producció: Col·lectiu Nins / Magrana Escena. Fotografia: Joan Gastó. Col·lectiu Nins. Ajudant de direcció: Jordi Font. Direcció: Queralt Riera. De Grec a Grec. Festival Grec 2020/2021, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 21 abril - 9 maig 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 20 - 31 març 2024.

 Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum. La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza). Seria imperdonable no esmentar un tercer personatge, el de l'agressor, el pare de la petita Pruna, que en una mirada poètica dins del drama, l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978) i la companyia han atorgat a un titella gegant, impressionant i tenebrós a la vegada, obra de Carlos Gallardo i Momó Fabré, manipulat pels titellaires, ara també amb l'aportació del manipulador Joan Llobera. Hi ha una concepció metafòrica en tot l'espectacle que l'autora fa reposar en la dolçor de la pruna —la pruna fruita— en contrast amb l'agror de la història de fons. Hi ha melmelada de pruna, hi ha suc de pruna, hi ha regalim de pruna, hi ha menús de pruna a la carta feta als fogons... fins al punt que la “pruna” conviu de ple en tres espais: un, com a nom de fonts de la petita protagonista; un altre, com a nom de la fruita; i el tercer, com a nom en majúscula, La Pruna, que és com s'anomena el petit restaurant del Poblenou de Barcelona, el refugi de feina de la Pruna ja adulta. I, de rerefons, la llosa de la infància, amb el “joc de la foscor” proposat pel pare, un joc que la ingenuïtat infantil no permet distingir la frontera que hi ha entre el caràcter lúdic i l'abús... [+ crítica]

TRENTA ANYS D'«ALEGRIA» I TOTS POBRETS I ALEGRETS

«Alegria». Creació del Cirque du Soleil. Artistes, acròbates, pallassos trapezistes, clowns, contorsionistes i cantants: Vladimir Agafonov, Artur Avakian, Dmitrii Mudryi, Anton Mozgovoi, Sydney Brown, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Dmitri Murashev, Konstantin Kolbin, Eugeny Mitin, Anatolii Volf, Erlan Ibraev, Vladyslay Morozev, Maxim Volkov, Ghislain Ramage, Pablo Bermejo, Pablo Gomis López, Nicolai Kuntz, Roxane Semiankiv, Jacktai Laban, Yulia Makeeva, Alexey Turchenko, Yan “Joann” Zhuang, Alexander Bezyulev, Thomas Chilvers, Joakim Mortesen, Elias Green, Vincent Lavoie, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Sudney Broen, Lucie Kolebeck, Jonathan Meehan, Azamat Tkhagapasso, Mikhail Manin, Victoiia Kaloshina, Oyun-Erdene Senge, Estefani Evans, Ammed Tuniziani, Gamal Tuniziani, Alexandre Atta, Dayna Thompson, Kate Redmon, Fabio Farfan, Geilson Santana, Luiz Felipe Tavares, Dandino Tuniziani, Joaquín Salazar Yáñez. Equip creatiu, posada en escena, vestuari, escenografia, so, il·luminació, coreografia, composició, arranjaments i direcció: Gilles Ste-Croix, Franco Dragone, Daniel Ross, Jean-Guy Legault, Dominique Lemieux, Anne-Séguin Poirier, Mikki Kunttu, René Dupéré, Jean-Phi Goncalves, Émilie Therrien, Richard LePage, Jacques Boucher, Jean-Michel Caron, Pierre Masse, Nathalie Gagné, Lucie Janvier. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 20 març 2024.

«Alegria» és una criatura artística creada ara fa exactament trenta anys, el 1994 al Canadà, i descoberta aquí d'una manera impactant per primera vegada el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella, encara amb la ressaca de l'eufòria olímpica. Diuen els seus pares biològics que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals. Dit d'una altra manera, el desig de l'abandó del món vell i la naixença d'un món nou i rejovenit, pensant sempre en un futur prometedor, una vella utopia que fa trenta anys es veia possible a l'horitzó, però que les circumstàncies actuals que amenacen el planeta la posen una mica en risc d'extinció. En aquesta renovada «Alegria», l'espectacle més clàssic d'entre els clàssics del Cirque du Soleil, diria que aquí pesa molt el lligam sentimental creat amb els espectadors catalans més fidels que han crescut amb la companyia. En la trama d'«Alegria» tot esclata quan un rei curt de gambals es fa amb el poder del tron de males maneres. I com si fos una mena de Revolució Francesa, però de pista, es va a la recerca de la recuperació de la llum que il·lumini l'univers... [+ crítica]

FER RODAR CAPS A RITME DE BALL DE DERVIXO

«Salomé», de Magüi Mira. Composició musical: Marc Álvarez. Intèrprets: Belén Rueda, Luisa Martín, Juan Fernández, Pablo Puyol, Sergio Mur, Antonio Sansano, Jorge Mayor, José Fernández i José de la Torre. Escenografia: Curt Allen Wilmer i Leticia Gañan (Estudio deDos AAEE). Disseny de vestuari: Helena Sanchis. Il·luminació: José Manuel Guerra. Moviment escènic de Salomé: Cienfuegos Danza. Moviment escènic de la guàrdia d'Herodes: Pedro Almagro. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Juan Pedro Campoy. Ajudant de producció: Nicolás Gallego. Ajudant d'escenografia: Laura Ordás. Ajudant de vestuari: Raquel Linares. Regidoria i gerència: Guillermo Delgado. Sastreria: Claudia Botero. Maquillatge i perruqueria: Roberto Siguero. Tècnic de llums: Marc Jardí. Tècnic de so: Félix Botana. Maquinista: Iván Avellano. Cap tècnic: Richi Romanos. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies cartell: Jero Morales. Imatge original: David Sueiro. Disseny gràfic: Santi&Ko. Col·labora: Gobierno de España, Ministerio de Cultura, INAEM (Institut Nacional de Artés Escénicas y de la Música). Producció: Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Pentación Espectáculos. Ajudant de direcció: Pedro Almagro. Direcció: Magüi Mira. Teatre Goya, Barcelona, 19 març 2024.

La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n'esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada. Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l'atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant. La jove Salomé se sent empresonada en els barrots del seu temps com a dona i per això, empesa per la maldat de la seva mare que té Joan Baptista com el corcó que li retreu que es casi amb el germà del pare de Salomé, es revenja fent ús del poder a canvi del servei sensual del ball en un banquet i demana sanguinàriament en una safata el cap de Joan Baptista, el profeta d'un temps nou, encadenat per la seva rebel·lia, una rebel·lia amb la qual Salomé s'havia emparentat i mig alliberat fins a sentir-se frustrada pel rebuig pel profeta... [+ crítica]

LA CLAREDAT DE L'IMITADOR DE VEUS

«Amb la claredat arriba el fred». Un espectacle de Pep Tosar a partir del llibre «Els meus premis», de Thomas Bernhard. Dramatúrgia d'Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Traducció de Clara Formosa. Intèrprets: Evelyn Arévalo, Imma Colomer i Pep Tosar. Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny il·luminació: Pep Tosar. Tècnic llum i vídeo: Sergio Roca. Tècnic de so: Jonbi Belategui. Coproducció: Grec 2013 Festival de Barcelona i Companyia Oblideu-vos de nosaltres. Ajudanta de direcció: Evelyn Arévalo. Direcció: Pep Tosar. Teatre Romea, Barcelona, 2, 9, 16, 23 i 30 març 2024.
 

L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo). El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar. L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard... [+ crítica]

EL RISC DE LA INFORMACIÓ

«Assange. El poder de la informació», de Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz. Adaptació de Joan Frank Charansonnet. Intèrprets: Joan Frank Charansonnet, Elena Codó i Eduard Alejandre. So i videocreació: Marçal Cruz . Escenografia: Jordi Canora. Perruqueria i estilisme: Núria Garcia. Fotografia: Tony Sánchez. Productora: Patchouli Films. Productor executiu: Victor Perxachs. Comunicació Teatre Gaudí: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Mireia Ros. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 març 2024.

Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos. Des d'aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d'agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l'extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l'ambaixada londinenca de l'Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l'ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l'última oportunitat perquè l'extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d'estat. Que això passi en un país presumptament democràtic el segle XXI, on les armes són a taula cada dia, i on encara és vigent la pena de mort, no ha de sorprendre. Les entranyes de qualsevol govern amaguen tots els secrets que probablement no sortiran mai a la llum. Els mateixos Estats Units encara no han aclarit, més de seixanta anys després, qui hi havia darrere de l'assassinat del president John Fitzgerald Kennedy. El fet, doncs, és que Julian Assange, si el seu recurs d'immunitat no prospera, té mala peça al teler... [+ crítica]

TAULA PARADA... VAIXELLA ESBERLADA

«Tots els dies arriben», d'Iñaki Garz. Traducció de Jordi Boixadós. Intèrprets: Albert Alemany, Lali Barenys, Jenny Beacraft i Pep Miràs. Escenografia: Icaroteatre. Il·luminació: Jaume Feixas. Vestuari: Andrea Castellanos. Espai sonor: Marc Domínguez Sánchez. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Tècnics de sala: Isidora Ahumada i Adrià García. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Ikaki Garz. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 setembre 2023. Reposició: 8 març 2024.

Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és. I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona. Dos germans amb les seves parelles. Es veuen i es freqüenten poc. I quan ho fan, ho fan sempre per força. El preàmbul posa en solfa les contrarietats que les dues “cunyades” tenen dels seus respectius “cunyats”. Els dos germans potser tampoc no s'avenen gaire, però la família és la família, la sang és la sang, i un sopar a l'any no fa cap mal, ni que sigui per posar-se més o menys al dia. El conflicte comença quan aquest “posar-se al dia” va més enllà de la frontera establerta i de les situacions puntuals de cadascú: el germà gran anuncia que es presentarà a les eleccions municipals; el germà petit té una feina de tercer ordre i escriu unes memòries sense èxit de publicació; la cunyada del germà gran, els dos a la cinquantena, amb dos fills a la vintena que ja campen pel seu compte, s'ha dedicat a la casa; la cunyada del germà petit, al voltant dels quaranta anys, una actriu sense fills i sense feina, és el pistó que encén la metxa del conflicte,,, [+ crítica]

DIDALETS D'HUMOR EN HEPTASÍL·LABS

«Artemi, el cambrer abstemi». Dramatúrgia: Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Helena Barba, Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Louise Good i Lluc Valverde. Disseny i construcció d'escenografia: Paloma Lambert. Disseny i confecció de vestuari : Marian Vélez. Tècnic de so: Pau Esteve. Disseny de llums: Pau Montull i Paloma Lambert. Producció executiva: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Merxandatge: Paola Amghar. Disseny gràfic: Marian Vélez. Vídeo promocional: Jan Amor i Lluís Bullón. Amb el suport de The Indians Runne. Un espectacle del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant amb La Perla 29. Ajudantia de direcció: Anna del Campo. Direcció: Quim Carandell, Laura Roig i Lluc Valverde. Teatre La Biblioteca. Barcelona, 7 març 2024.

Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi». Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat! L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes. Una repolida no li aniria gens malament i algunes escenes o esquetxos —segons com se'n vulgui dir— menys redundants afavoririen l'atractiu de la proposta, que el té, amb alguns moments més hilarants que altres, d'altres més irregulars que altres, com pertoca a un registre marca de la casa. De la casa dels Pedants, vull dir. El guió d'aquesta comèdia musical beu de les fonts de la tradició del teatre d'alcova, de la literatura de canya i cordill, d'Els Pastorets, de les rondalles i els contes populars, dels que fan por i dels que fan riure, del teatre en vers del que rima perquè rima, farcit d'heptasíl·labs, que és un dels versos més habituals del teatre popular i de la poètica catalana, de la poètica romàntica, i que és el registre que regula la majoria de la poesia més popular com els goigs o els romanços i, per extensió, alguns dels versos dels poetes catalans més reconeguts com J.V.Foix... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DE LA CÀMERA

«La veritat de la mentida (L’envers du décor)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Enrico Ianniello, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop. Espai escènic: Paula Bosch. Construcció: Art Coolers. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Sergi Andrades. Ajudant de direcció: Ana Pérez García. Ajudant d’escenografia: Olga Sánchez. Ajudant de producció: Anna Castillo. Regidora: Bibiana Guzmán. Fotografies: Felipe Mena. Agraïments: Anna Bancells, Blanca Bosch, Pastisseria Noguera, Pla de Morei i Vicenç Canals, Sala Flyhard, Sixto Paz, Zen Eyewear. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció del Teatre Akadèmia. Direcció de l'espectacle: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 6 març 2024.

 El dramaturg, novel·lista i director Florian Zeller (París, 1979) és sobretot conegut aquí per l'obra «El pare», que l'actor Josep Maria Pou va representar al Teatre Romea, una obra que forma part d'una trilogia de caire familiar: «El pare», «La mare» i «El fill», que han festejat també amb el cinema. Al costat d'un registre més aviat dramàtic, el director Guido Torlonia n'ha escollit ara una obra de registre sublim de comèdia —tot i que ja se sap que la comèdia a vegades té cops amagats i es converteix en tragèdia. El principal recurs que utilitza l'autor Florian Zeller en aquesta obra és el de recórrer al tradicional discurs “a banda”. Expliquem-ho perquè els espectadors del segle XXI ja no hi estan gaire avesats: els intèrprets juguen en dos plans, el propi de l'escena amb els altres personatges i les reflexions o pensaments de cadascun d'ells explicats així, “a banda”, cara a cara, només als espectadors, com si els altres personatges no hi fossin o no els sentissin o ells mateixos fossin invisibles. I és l'actor i traductor napolità establert a Catalunya, Enrico Ianello —de qui cal recordar el seu paperàs a la memorable «Filumena Marturano» de La Perla 29— el personatge que concentra tot el protagonisme de la comèdia. Enrico Ianello s'hi troba com peix a l'aigua en aquesta comèdia, neda en una manera de dir i de fer que li és espontània i aporta una pàtina de color d'origen forà que poleix amb un català adoptiu melós i correctíssim... [+ crítica]

L'EXCEPCIÓ CONFIRMA LA REGLA

«Entrevistes breus amb dones excepcionals», de Joan Yago. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. Escenografia: Joana Martí. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: David Bofarull (AAI). So: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Moviment escènic: Ariadna Monfort. Vídeo: Joan Rodón. Ajudanta escenografia: Carlota Ricart. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Alumna en pràctiques direcció Eòlia: Irina Cuevas de Andrés. Model de la rèplica facial de l'animatrònic: Paulina Rosa Ejaka Evita. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Construcció animatrònic: Gadget Efectos Especiales. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Assessorament musical: Gustavo Llull. Assessorament de bateria: Sebas Limongi. Estudi de gravació: Jordi Bonet (OIDO). Postisseria: Marta Ferrer. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Germano Bozzelli, Eva Castillo, Marina Garcés, Jordi González, David Lanau, Paula Malia, Berat Martínez, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó, Marta Roma i José Rubio. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Denise Duncan. Direcció: Mònica Bofill. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 febrer 2024.
 

La directora Mònica Bofill ha rescatat de l'oblit una obra del dramaturg Joan Yago (vinculat íntimament a la companyia La Calòrica) que va estrenar a París i a Montreal fa uns sis o set anys i que ara, estrenada finalment aquí, ha retocat lleugerament amb algunes referències d'última hora, com per exemple que el president dels EUA sigui l'actual Joe Biden (amb el permís de l'esperpèntic Donald Trump, esclar). La direcció ha sabut esprémer al màxim el que el substrat de l'obra ja porta d'origen. I ha dissenyat un muntatge que, sense defugir el miratge nord-americà de l'autor, que justifica per la influència del reality televisiu «My strange addiction», acaba tenint un caràcter universal i eminentment global en un moment que les xarxes han eliminat fronteres. El dramaturg Joan Yago posa cinc dones diferents a l'ull de l'huracà dels espectadors. Cinc dones que, com adverteix el títol, poden ser excepcionals, però que acaben formant part, en tot cas, de les excepcions convertides en regla que caracteritza una franja important de la societat actual amb les seves creences, els seus ideals, els seus convenciments i també les seves inseguretats davant l'objectiu ideal de la llibertat individual que consideren intocable. Fins que algú gosa tocar-la, esclar. Hi ha en aquesta posada en escena de Mònica Bofill —i em temo que també, en part, la del mateix Joan Yago— una voluntat de fer que les cinc protagonistes i l'entrevistadora excedeixen el seu marc previsible de comportament o d'aparença davant la societat que les escruta de dalt a baix. I el format que l'autor utilitza com a recurs és el de l'entrevista, en clau de talk show televisiu, però, a ulls dels espectadors, sense que sembli que es reprodueix un talk show... [+ crítica]

CONFABULACIÓ EN COMUNIÓ COL·LECTIVA

«Fuerza Bruta Wayra». Creació: Diqui James. Producció: Diqui James, Alejandro García, Fabio D'Aquila i Gaby Kerpel. Música de Gaby Kerpel.  Acròbates, intèrprets, ballarins: Lucia Belen Kern, Macarena Fuentes, María Júlia Astigueta, Romina Paola Alaniz, Nadia Soledad Mecadan Morardo, Lucía Tagliafico, Sofya Gorsd Etcheverry, Bruno Daniel López Aragón, Tomas Wurch, Matías Puigdengolas Nozica, Luciano Damián Correa i José Eduardo Wilkys (músic). Tècnics: Pablo Alejandro Macedo-head-crew, Jorge Ricardo Carto-automation-operator, Elias Segovia-video&laser-operator, Marcelo Alejandro Cabral-light-operator, Federico Agustín Coni-sound-operator i Javier Hernan Carranza, Javier Andrés Lillo, Gustavson-Piero Luigi, Marano Cardoso, Ezequiel Alaimo, Riggers, especialistes en aixecament, i Cristóbal García Posadas, Rigger-Load-In. Direcció: Diqui James. Companyia amb dotze intèrprets. Teatre Cúpula Arenas, Barcelona, 28 febrer 2024.

Els espectadors més granats que hagin viscut experiències, que ara també es qualificarien d'“immersives”, amb companyies com La Fura dels Baus —en els seus inicis més radicals i violents— o amb La Cubana —en el seus espectacles més interactius, atrevits  i amables— no els vindrà de nou el muntatge de la companyia argentina Fuerza Bruta, refundada el 2003 a partir de la companyia De La Guarda, una companyia que no amaga que l'any 1984 va conèixer l'estil de La Fura dels Baus catalana i que des d'aleshores se'ls van obrir els ulls sobre el tipus de teatre que volien fer. Si els espectadors del Teatre Cúpula Arenas —encapsulats i confabulats en comunió col·lectiva a peu dret en aquest singular espai— fossin seguidors de Fuerza Bruta o coetanis d'ells, potser tindrien una mirada més subjectiva i crítica que no pas els que s'hi troben per primera vegada. Partim de zero, doncs, que és un avantatge. La companyia fusiona, en un espectacle eminentment visual, un registre experimental, intentant innovar estèticament —tot i que queden poques coses per innovar— i sempre amb un desplegament escènic de dimensions considerables, com ho són les de l'espai de la Cúpula del centre les Arenas... [+ crítica]

EL “JET” TÒXIC DEL TEMPS DE LA IL·LUSTRACIÓ

«La disputa (Voltaire-Rousseau)», de Jean-François Prévand. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Pep Planas. Veu en off: Arnau Puig. Espai escènic: Josep Maria Flotats. Vestuari: Renato Bianchi. Il·luminació: Insuel. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Glòria Casanova. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudantia de producció: Sira Castells. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Disseny gràfic: Santi&Ko. Agraïments: Paco Ariza i Jordi Bonet. Distribució: Sergi Calleja. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Alacuart. Direcció: Josep Maria Flotats. Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2024.
 

Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit. La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República, els va encimbellar de seguida al Panteó de París, separats, però més junts que mai, perquè, com els dos pols elèctrics, el positiu i el negatiu, un facilitava l'energia de l'altre. D'aquesta confrontació neix la mirada que hi fa amb la peça «La disputa», l'actor i dramaturg Jean-François Prévand, que amb els anys, des de la seva estrena el 1991, ha interpretat també els dos personatges. Una “disputa”, basada principalment en la correspondència entre els dos filòsofs del Segle de les Llums, que l'actor i director Josep Maria Flotats, novament en català i a Catalunya, ha adaptat amb dramatúrgia seva, després d'haver-la representat en espanyol el 2018, amb l'actor Pere Ponce, i amb la incorporació ara de l'actor Pep Planas i una traducció catalana impecable de Salvador Oliva... [+ crítica]