«Brickman Brando Bubble Boom». Creació i performers: Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Jordi Soler. Desenvolupament tecnològic: Martí Sánchez-Fibla. Moviment: Diego Anido. Videocreació: Jordi Soler. Assessor dramatúrgic: Ferran Dordal. Vestuari: Alexandre Laudo. Maquetes: Nuria Manzano. Il·luminació: cube.bz. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell i Diego Anido. Arquitecte assessor: Pau Vidal. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival TNT - Terrassa Noves Tendències. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.
«A House in Asia». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal. Performers: Alberto Barberà, Pau Palacios i Àlex Serrano. Veus en off: James Philips i Joe Lewis. Countru-liners: Emma Argilés, Montserrat Bou, Encarna Fontalba, Cristina Mora, Àngels Sòria, Olga Tormo i Carmen Zamora. Il·luminació: Alberto Barberà. Videocreació: Jordi Soler. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell. Maquetes: Núria Manzano. Vestuari: Alexandre Laudo. Assessors tecnologia: Eloi Maduell i Martí Sánchez-Fibla. Assessorament legal: Cristina Soler. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció artística: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano, GREC - Festival de Barcelona, Hexagone Scène Nationale Arts et Sciences - Meylan, TNT Festival - Terrassa Noves Tendències, Monty Kultuurfaktorj de Bèlgica, i La Fabrique du Théâtre - Province de Hainaut. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.
«Katastrophe». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Martí Sánchez-Fibla. Performers: Diego Anido, Pau Palacios, Àlex Serrano i Jordi Soler. Aplicació interactiva vídeo: Martí Sánchez-Fibla. Vídeos: Josep Maria Marimon. Màscares: Silvia Delagneau. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Assessora científica: Irene Lapuente. Música: Roger Costa Vendrell i Susanna Abellán. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival Hybrides de Montpeller. Direcció de la companyia: Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.
El pas més recent pels escenaris catalans de la companyia Agrupación Señor Serrano va ser l'espectacle «Birdie», a la Sala Hiroshima, dins del Festival Grec 2016. Com tots els anteriors, «Birdie» va ser un excel·lent reclam perquè aquells espectadors que no coneixien la companyia o que no havien vist algunes de les seves propostes anteriors ho fessin ara en aquesta minimarató o pack de tres espectacles que ha omplert la part posterior de l'escenari de la Sala Fabià Puigserver i la mateixa Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc en ple cap de setmana de La Mercè. Llamps i trons a fora. Efectes meteorològics naturals que, en algun moment, es confonien amb els efectes especials que la companyia utilitza en les seves performances. I dic performances perquè ells mateixos s'autodefineixen com a performers i no pas intèrprets, que ho són, a més de creadors d'una composició de guió que utilitza tots els recursos més actuals a l'abast: vídeo, ordinador, digital, tablet, iPhone... però també alguns dels recursos del teatre d'objectes més tradicionals que amplien en maquetes a través de retransmissions i manipulacions en directe. Els espectacles de la companyia Agrupación Señor Serrano han de ser vistos, sempre que sigui possible, des de la proximitat, per tal de combinar —com aquell qui està atent al sobretitulat en espectacles en V.O.S.C.— per observar què fan cadascun dels performers amb les maquetes, els clicks, els productes inflamables, els líquids i com es transcriu en la pel·lícula que es projecte en temps real a la pantalla. Aquesta dualitat fa que s'entengui la funció del manipulador i el seu objectiu final: remodelar la realitat i, a través de la ficció, fer-la creïble. Per això, segurament, en una de les seves moralitats afirmen que només els febles estimen el cinema i el teatre perquè se'ls creuen... [+ crítica]
24 de setembre 2016
23 de setembre 2016
«El padre (Le père)», de Florian Zeller. Adaptació de José Carlos Plaza. Intèrprets: Héctor Alterio, Ana Labordeta, Luis Rallo, Miguel Hermoso, Zaira Montes i María González. Escenografia i il·luminació: Francisco Leal. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Música: Mariano Díaz. Sastreria: Claudia Botero. Construcció escenografia: Scnik. Maquinista: Juan Daniel Higuera. Tècnic il·luminació: Guillermo Fernández de Tejada. Tècnic de so: Arsenio Fernández. Cap tècnic companyia: David P. Arnedo. Caps tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Direcció producció: Jesús Cimarro. Producció executiva: Raúl Fraile. Ajudant producció: Marco García. Ajudant direcció: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Coproducció de Pentación Espectáculos i Teatre Romea. Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2016.
«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra ha saltat ràpidament fronteres i ha convertit l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses joves de la dramatúrgia francesa. «El padre» té un repte afegit: només pot ser interpretada per un actor que tingui l'edat suficientment avançada per fer creïble el seu personatge. I que sigui un mestre de l'escena, esclar. I en aquesta versió espanyola, adaptada per José Carlos Plaza, el personatge principal és el veterà Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929), que es mou sobre l'escenari amb una agilitat envejable i que acumula el saber fer de la seva llarga experiència. Ell és, en definitiva, qui després d'una hora i mitja fa posar dempeus l'auditori que, sense ser el d'estrena, corona amb entusiasme el seu treball... [+ crítica]
14 de setembre 2016
«Avui no sopem», de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez. Intèrprets: David Bagés, Jordi Banacolocha, Susanna Garachana, Maife Gil i Mercè Martínez. Música original: Pere Hernández. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Jaume Ventura. Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Ajudanta producció: Ainhoa Bernaola. Regidoria: Ainhoa Bernaola i Héctor Morris. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Tècnic so: Jaume Cuadrada. Construcció escenografia: Taller Escenografia Sant Cugat. Ajudant direcció: Víctor Muñoz i Calafell. Direcció: Pep Anton Gómez. Producció: Focus. Teatre Condal, Barcelona, 13 setembre 2016.
El costumisme barrejat amb el realisme en clau de comèdia té afegit, per als espectadors, la garantia que tard o d'hora saltarà la guspira. I la guspira d'aquesta obra de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez es fa esperar, sí, s'intueix, també, s'endevina, força, però no salta fins al final dels noranta minuts. I aleshores és quan els espectadors entenen que la comèdia s'ha convertit en tragicomèdia i tot el costumisme i el realisme que s'hi ha vist els deixa un regust agredolç. A uns, perquè segurament els toca de prop, i a un altres, potser per por que un dia o altre també els toqui de prop. «Avui no sopem» és un retrat contemporani de les interioritats d'una família corrent catalana, de Barcelona, amb una caseta "allà dalt", al poble. Però és també el retrat contemporani d'una societat que per tan pròxima com és toca la fibra dels espectadors. Per això el teló de fons de l'escenografia —i dic teló de fons perquè s'assembla a un teló romàntic de la vella escola— representa un plafó de finestres i persianes, algunes mig aixecades, d'altres amb llum a l'interior, algunes a les fosques. Un plafó que serveix perquè algunes veus i converses a mitges en off reflecteixin aquesta intenció de fer col·lectiu el conflicte individual familiar que els protagonistes de la comèdia viuen... [+ crítica]
08 de setembre 2016
La percussió, la dansa i la veu de «Cambuyón» torna només per cinc dies a la Sala BARTS del Paral·lel
«Cambuyón». Posada en escena de Carlos Belda. Intèrprets: Jep Meléndez, Nèstor Busquets. Raúl Cabrera, Rubén Sánchez, Berta Pons, Clara Pons i Jonatan Rodríguez. Escenografia: María Toledo. Construcció escenografia: Carlos Cadenas. Teló: José Luis Santos. Vestuari: Raquel Rodríguez. Confecció vestuari: Rosario González. Il·luminació: Dimas Cedrés. So: Ubaldo Pérez Conde. Regidor: César Suárez. Directora producció: Josefa Suárez. Direcció: Carlos Belda i Jep Melèndez. Sala BARTS, Barcelona, 12 març 2016. Reposició: 8 setembre 2016.
Després d'una gira que els havia portat del Festival d'Edimburg al Festival del Ruhr d'Alemanya i al The New Victory Theater de Broadway, la companyia catalanocànària —4 catalans i 3 canaris— va fer una fugaç estada a la Sala BARTS del Paral·lel amb el seu espectacle que barreja la dansa, la percussió, el cant, el ball, la veu i fins i tot el teatre perquè la trama s'ambienta en un antic vaixell que viatja en el temps i que s'inspira en els Cambuyon, vaixells de càrrega del segle XIX, que navegaven per l'Atlàntic i que, a cada port, feien una funció de magatzem d'avituallament per als comerciants locals. I ara hi tornen només per cinc dies. Amb una treballada il·luminació, algunes projeccions i un teló de fons que sembla que sigui una de les intervencions pictòriques que Miquel Barceló acaba de fer sobre les vidrieres de la Biblioteca Nacional de França i que esborrarà a finals d'agost, i una potent banda sonora, l'estructura de l'espectacle combina intervencions solistes amb altres de corals dels set intèrprets, des de les danses que poden semblar més tribals i a les urbanes actuals passant pel claqué, el hip-hop, la percussió del cos i les modulacions de la veu... [+ crítica]
Després d'una gira que els havia portat del Festival d'Edimburg al Festival del Ruhr d'Alemanya i al The New Victory Theater de Broadway, la companyia catalanocànària —4 catalans i 3 canaris— va fer una fugaç estada a la Sala BARTS del Paral·lel amb el seu espectacle que barreja la dansa, la percussió, el cant, el ball, la veu i fins i tot el teatre perquè la trama s'ambienta en un antic vaixell que viatja en el temps i que s'inspira en els Cambuyon, vaixells de càrrega del segle XIX, que navegaven per l'Atlàntic i que, a cada port, feien una funció de magatzem d'avituallament per als comerciants locals. I ara hi tornen només per cinc dies. Amb una treballada il·luminació, algunes projeccions i un teló de fons que sembla que sigui una de les intervencions pictòriques que Miquel Barceló acaba de fer sobre les vidrieres de la Biblioteca Nacional de França i que esborrarà a finals d'agost, i una potent banda sonora, l'estructura de l'espectacle combina intervencions solistes amb altres de corals dels set intèrprets, des de les danses que poden semblar més tribals i a les urbanes actuals passant pel claqué, el hip-hop, la percussió del cos i les modulacions de la veu... [+ crítica]
06 de setembre 2016
«Catalunya ja ha aixecat el teló... però d'una altra manera». Gala inaugural de la temporada 2016-2017. Guió de Guillem Albà i Pau Escribano. Presentació de Guillem Albà. Actuacions de: Guillem Albà, Marabunta (Guillermo Carrizo, Iñaki Marquiegui, Martí Soler, Albert Comaleras, Àlvar Montfort i Edgar Gómez), Kathy Sey, Yolanda Sey, Joan Colomo, Cia. Impuxibles, La Segona Hora, Tortell Poltrona, Txarango, Psirc, Clara Segura, Laura Aubert. Direcció musical: Iñaki Marquiegui. Il·luminació: Xavier Valls. So: Jordi Rotés. Arts i espai escènic: Esther Alonso. Vestuari: Irene Fernández. Caracterització: Laura Pérez. Audiovisuals gala: Estudi Carmel. Audiovisuals inici gala: Sergi Rigot (càmera), Efrem Carbó (so), Santi Pons (muntatge), Iñaki Marquiegui i Guillem Albà (música). Intèrprets audiovisuals: Maria Lluïsa Aguilera, Ferran Aixalà, Toni Albà, Lluís Altès, Víctor Álvaro, Pere Arquillué, Yolanda Babiloni, Mónica Barrio, Jordi Barrio, Sílvia Bel, Júlia Beltran, Anna Bertran, Lloll Bertran, Carme Bohera, Nausicaa Bonnín, Joan Lluís Bozzo, Enric Cambray, Mariona Castillo, Amaya Chavarri, Aina Clotet, Jordi Coll, Marina Congost, Toni Conte, Josep Coscojuela, Biel Duran, Núria Feliu, Gabriela Flores, Miranda Gas, Robert González, Alba José, La Tresca, Georgina Latre, Àngel Llàcer, Maria Llaga del Pozo, Carme Llambí, Olga Llop, Jaume Madaula, Andrea Madrid, Mag Lari, Isabel Marín, Sergi Martínez, Judit Mascó, Cristina Matamoros, Juan Máñez, Óscar Muñoz, Joan Negrié, Josep Nieto. Laura Pau, Joan Pera, Espartac Peran, Anna Perelló, Manel Piñero, Raquel Pla, Pepa Plana, Carme Portaceli, Alba Pujol, Toni Puntí, Pere Riera, Raimon Rius, Marc Rius, Carol Rovira, Gemma Ruiz, Predestinaciñon Sánchez, Kathy Sey, Yolanda Sey, Bernat Soler, Elena Tarrats, Oriol Torrent, Ireneu Tranis, Raquel S. Turnes, Mònica van Campen, Joana Ventura, Mercè Verdaguer. Direcció tècnica: Ton Mentruit. Tècnic funcions: Francesc Isern, Juan Casasnovas, Carles Puntí i ARASO. Regidors: Oriol Ibáñez i Anna Ullibarri. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de producció: Aina Pociello i Clara Giménez. Direcció artística de Guillem Albà i Pau Escribano. Producció i organització: Associació Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (ADETCA) i Teatres Públics de Catalunya. Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 5 setembre 2016.
L'arribada de Bet Orfila (Barcelona, 1972), gerent de La Perla 29, a la presidència de l'Associació d'Espectadors de Teatre de Catalunya (ADETCA) s'ha visualitzat del tot amb la nova línia de la gala inaugural de la temporada 2016-2017, «Catalunya aixeca el teló», que com en els últims anys, ha tingut lloc al Gran Teatre del Liceu en retransmissió en directe —amb mitja hora de diferència per als espectadors— per TV3. La gala, presentada pel clown, músic i polifacètic Guillem Albà, amb un equip de guionistes i col·laboradors propi d'un macroxou i, per tant, amb una gran dosi de voluntat que s'agraeix, ha representat un abans i un després que ja no podrà tirar enrere. S'ha deixat per a les cartelleres, les pàgines d'internet i els programes de mà el voler resumir en una hora allò que la temporada oferirà. Missió impossible que en altres edicions s'havia intentat encabir per gèneres sense que acabés mai de donar una visió completa. Per tant, davant de la impossibilitat, ¿per què no fer una festa per engrescar el personal?... [+ crítica]
01 de setembre 2016
El Teatre Goya recupera la comèdia francesa «Caiguts del cel» amb Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Anna Barrachina i la incorporació d'Àlex Casanovas, sota la direcció de Sergi Belbel
«Caiguts del cel (Comme s'il en pleuvait)», de Sébastien Thiéry. Traducció i versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez (2015) / Àlex Casanovas (2016) i Anna Barrachina. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas (A.A.I.). Vestuari: Mercè Paloma. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Antonio Calbo. Assessorament lingüístic: Alina Furman. Direcció: Sergi Belbel. Coproducció: Focus i Trasgo Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 18 setembre 2015. Reposició: Teatre Goya, 1 setembre 2016.
Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonètica i l'expressivitat gestual dels dos contrincants. 'Caiguts del cel' és una comèdia que demana, es vulgui o no, que els espectadors es creguin el que hi passa. Es parla de l'absurd, però podríem dir que encara està en la línia del surrealisme. I filant una mica més prim i casolà, podríem dir que s'acosta al realisme màgic, com si l'autor parisenc hagués llegit de jove algun dels contes de Pere Calders [+ crítica]
Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonètica i l'expressivitat gestual dels dos contrincants. 'Caiguts del cel' és una comèdia que demana, es vulgui o no, que els espectadors es creguin el que hi passa. Es parla de l'absurd, però podríem dir que encara està en la línia del surrealisme. I filant una mica més prim i casolà, podríem dir que s'acosta al realisme màgic, com si l'autor parisenc hagués llegit de jove algun dels contes de Pere Calders [+ crítica]
28 d’agost 2016
El còctel de «Shaking Shakespeare» torna per pocs dies a El Maldà
«Shaking Shakespeare». Concepció de Josep Fadó, Sheila Garcia i Moisès Maicas. Dramatúrgia d'Anna Soler Horta. Arranjaments musicals de Sheila Garcia. Intèrprets: Bernat Cot, Josep Fadó, Juan Bertrand, Jordi Forcadell, Gener Salicrú, Adrià Sivilla (The Hanfris Quartet), Núria Cuyàs, Laura Pau, Lluna Pindado (The Sing Song Sisters) i Paul Perera (pianista). Intèrprets 2a reposició: Maria Cirici, Josep Fadó, Paul Perera, The Hanfris Quartet (Juan Bertrand, Jordi Forcadell, Gener Salicrú, Adrià Sevilla), The Sing Song Sisters (Núria Cuyàs, Laura Pau i Lluna Pindado). Vestuari: Moon Vives. Coreografia: Maria Garriga. Il·luminació: Daniel Gener. Producció: Marina Marcos. Ajudant direcció i regidor: Albert Massanas. Direcció musical: Sheila Garcia. Direcció escènica: Moisès Maicas. El Maldà, Barcelona, 23 desembre 2015. Reposició: 10 juny 2016. Reposició: 29 agost 2016.
Un còctel és una barreja d'alcohols i de sucs de fruites que proporcionen una beguda de gust agradable. El còctel que se serveix a la sala El Maldà es diu «Shaking Shakespeare», és a dir, en versió casolana, «Sacsejant Shakespeare» o, per als amics de confiança, «Sacsejant el Gran Willy». Aquest còctel, l'han sacsejat darrere la barra, dos grups musicals, un tenor, una directora musical i un director escènic. El Maresme de Mataró de fons. Alguns d'ells, fa dos anys, al CCCB i dins del Grec 2014, ja van fer pessigolles a William Shakespeare, el Gran Willy, amb un espectacle juvenil i postadolescent, «Shakespeare on the beat», basat en el «Somni d'una nit d'estiu». I ara hi tornen, però en una versió més variada que es mou entre el teatre de petit format, el concert de cambra i el cabaret en versió light... [+ crítica]
Un còctel és una barreja d'alcohols i de sucs de fruites que proporcionen una beguda de gust agradable. El còctel que se serveix a la sala El Maldà es diu «Shaking Shakespeare», és a dir, en versió casolana, «Sacsejant Shakespeare» o, per als amics de confiança, «Sacsejant el Gran Willy». Aquest còctel, l'han sacsejat darrere la barra, dos grups musicals, un tenor, una directora musical i un director escènic. El Maresme de Mataró de fons. Alguns d'ells, fa dos anys, al CCCB i dins del Grec 2014, ja van fer pessigolles a William Shakespeare, el Gran Willy, amb un espectacle juvenil i postadolescent, «Shakespeare on the beat», basat en el «Somni d'una nit d'estiu». I ara hi tornen, però en una versió més variada que es mou entre el teatre de petit format, el concert de cambra i el cabaret en versió light... [+ crítica]
07 d’agost 2016
«Una família indecent», d’Ever Blanchet. Intèrprets: Jordi Cadellans, Cristina Solà, Iraida Sardà i Carla Lladó. Veus en off: Xavier Noms i Judit Martín. Espai escènic: Albert Borrell. Mobiliari i atrezzo: Mobles Ram, S.L. Vestuari: Pilar González. Confecció vestuari: Barbany i Jubay. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Tècnic sala: Albert Giner. Dibuixos musicals: David Murga. Fotografia: Quim Murga. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Producció executiva: Roxana Díaz Ortega. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Producció: Teatre de la Nau, S.L. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 6 agost 2016.
El director i promotor teatral Ever Blanchet ha recuperat una comèdia seva escrita fa uns anys, inèdita fins ara, titulada originalment «La podredumbre», basada inicialment en els estralls de la corrupció i que, un cop revisada i suposo també reescrita, ha acabat sent una metàfora sobre una altra mena de corrupció, la més amagada dins del clan familiar, dins de la "sagrada família" (una mare viuda —afortunadament per a ella—, dues filles que es fan les espavilades i un gendre funcionari amb un os a l'esquena). En clau de comèdia, Ever Blanchet dissecciona el costat fosc d'una societat instal·lada en la picaresca. L'autor juga amb un llenguatge i un registre quotidians i geogràficament locals, per relacionar el caràcter "sagrat" de la família que ha estat retitulada aquí com a "indecent" i les irregularitats legals d'un espai veí del Teatre Gaudí Barcelona on es representa l'obra, el monument inacabat i gairebé turísticament parc temàtic de la Sagrada Família... [+ crítica]
06 d’agost 2016
«Quan l’amor és un joc», de Miquel Murga. Intèrprets: Pere Anglas, Edu Gibert, Claudia Longarte i la col·laboració d’Edi Barceló. Espai escènic: Albert Borrell. Vestuari: Pilar González. Confecció vestuari: Barbany i Jubay. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Selecció musical: David Murga. Fotografia: Quim Murga. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Producció executiva: Roxana Díaz Ortega. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Producció: Versus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 5 agost 2016.
L'amor dóna per molt. I encara més si és un joc. Com el joc que comença net i acaba enterbolit i que teixeix amb una aparent ingenuïtat la jove protagonista d'aquesta comèdia que embolica el millor amic del seu pare en un moment que les veteranes relacions de parella d'ells dos trontolla. Miquel Murga no abandona el gènere de la comèdia —que hauríem d'anomenar de bulevard sense complexos— i que l'ha portat als escenaris en les últimes temporades amb la direcció de muntatges com «Divorci», «T'estimo, però no tant» o «Vis a vis a Hawai». Aquest estiu fa doblet amb l'autoria i direcció de «Quan l'amor és un joc», al Versus Teatre, i amb la direcció d'«Una família indecent», d'Ever Blanchet, al Teatre Gaudí Barcelona (motiu d'una altra crítica aquí mateix). L'estiu del 2016 és, sobretot, l'estiu de Rio de Janeiro —els Jocs Olímpics han amagat per uns dies els problemes socials i polítics que viu el Brasil— i Miquel Murga, que amb Rio hi té una flaca, ha recuperat la comèdia que l'estiu del 2006, fa deu anys, va estrenar al Teatre Borràs amb el títol «Tres dies a Rio», amb Xavier Serrat, Mireia Sanmartín, Carme Canet, Santi Sans i ell mateix com a actor, sota la direcció aleshores d'Anna Sabaté... [+ crítica]
27 de juliol 2016
«Cuando vuelva a casa voy a ser otro». Autor i director: Mariano Pensotti. Grupo Marea. Interpretació: Santiago Gobernori, Mauricio Minetti, Andrea Nussembaum, Javier Lorenzo i Juliana Muras. Composició musical: Diego Vainer. Escenografia i vestuari: Mariana Tirantte. Disseny d’il·luminació: Alejandro Le Roux. Assistència a l’escenari: Carlos Etchevers i Tatiana Mladineo. Enginyer de so: Ernesto Fara Assistència a l’escenografia: Gonzalo Córdoba Estévez. Producció: Florencia Wasser / Grupo Marea. Una coproducció del Grupo Marea, el Cultural San Martín, el Festival Internacional de Buenos Aires, el Kunstenfestivaldesarts (Brussel·les), el Festival d’Avignon, el Festival Theaterformen (Hannover), el Mousonturm (Frankfurt), el HAU Hebbel Am Ufer (Berlín), el Théâtre Nanterre-Amandiers i la Maison des Arts - Scène Nationale de Créteil et du Val-de-Marne. En col·laboració amb Ligne Directe / Judith Martin. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 25 al 27 de juliol.
Recull de crítiques de l’espectacle «Cuando vuelva a casa voy a ser otro». Autor i director: Mariano Pensotti. Grupo Marea. Interpretació: Santiago Gobernori, Mauricio Minetti, Andrea Nussembaum, Javier Lorenzo i Juliana Muras. Composició musical: Diego Vainer. Festival Grec 2016. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 25 al 27 de juliol [+ crítica]
26 de juliol 2016
«MDLSX». Motus. Direcció: Enrico Casagrande i Daniela Nicolò. Dramatúrgia: Daniela Nicolò i Silvia Calderoni. Interpretació: Silvia Calderoni. Disseny d’il·luminació: Alessio Spirli. Disseny de so / concepció sonora: Enrico Casagrande. Amb la participació de Damiano Bagli i Paolo Panella. Producció: Elisa Bartolucci i Valentina Zangari. Distribució a l’estranger: Lisa Gilardino. Mànager de la gira: Ilaria Mancia. Una producció de Motus 2015. Amb la col·laboració de La Villette - Résidence d’Artistes 2015 (París), Create To Connect (Projecte de la UE), Bunker/ Mladi Levi Festival (Ljubjana), Santarcangelo 2015 Festival Internazionale del Teatro in Piazza, L’arboreto - Teatro Dimora Di Mondaino, Marche Teatro i l’Istituto Italiano di Cultura. Amb el suport del Ministero dei Beni e delle Attività Culturali e del Turismo, Regió Emília-Romanya. Grec 2016. Sala Pina Bausch. Mercat de les Flors. Barcelona. Del 20 al 21 de juliol.
Recull de crítiques de l’espectacle «MDLSX». Motus. Direcció: Enrico Casagrande i Daniela Nicolò. Dramatúrgia: Daniela Nicolò i Silvia Calderoni. Interpretació: Silvia Calderoni.Festival Grec 2016. Sala Pina Bausch. Mercat de les Flors. Barcelona. Del 20 al 21 de juliol [+ crítica]
«Platonov». Autor: Anton P. Txékhov. Adaptació i posada en escena: Luk Perceval. Dramatúrgia: Koen Haagdorens. Interpretació: Elsie de Brauw, Briek Lesage, Katrin Lohmann, Bert Luppes, Peter Seynaeve, Zoë Thielemans, Frank Focketyn, Steven Van Watermeulen i Laura Mentink. Composició i interpretació musical: Jens Thomas. Escenografia: Philip Bussmann. Vestuari: Ilse Vandenbussche. Disseny d’il·luminació: Mark Van Denesse. Disseny de so / concepció sonora: Will-Jan Pielage i Daan Kapteijn. Una producció de NTGent. Grec 2016. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 22 al 23 de juliol.
Recull de crítiques de l’espectacle «Platonov». Autor: Anton P. Txékhov. Adaptació i posada en escena: Luk Perceval. Dramatúrgia: Koen Haagdorens. Interpretació: Elsie de Brauw, Briek Lesage, Katrin Lohmann, Bert Luppes, Peter Seynaeve, Zoë Thielemans, Frank Focketyn, Steven Van Watermeulen i Laura Mentink. Composició i interpretació musical: Jens Thomas. Festival Grec 2016. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 22 al 23 de juliol [+ crítica]
«El bon pare». Autor i director: David Plana. Interpretació: Lluís Soler, Teresa Vallicrosa, Georgina Latre i Jaume Madaula. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Montse Alacuart. Disseny d’il·luminació: David Bofarull. Disseny de so / concepció sonora: Dani Ferrer. Disseny de vídeo: Mar Orfila. Ajudantia de direcció: Clàudia Flores. Ajudantia d’escenografia: Núria Garcia Pubill. Disseny gràfic: Albert Aran. Producció: Estel Solé i Carles Roca. Ajudantia de Producció: Olalla Calvo. Regidoria: Clàudia Flores. Direcció tècnica: Eudald Gili. Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi - Taller d’Escenografia. Distribució: Joan Fernández (EQM Cultura). Una coproducció del Grec 2016 Festival de Barcelona, Bitò Produccions i Vania Produccions SL. Grec 2016, Teatre Borràs, Barcelona. Del 21 al 31 de juliol.
Recull de crítiques de l’espectacle «El bon pare». Autor i director: David Plana. Interpretació: Lluís Soler, Teresa Vallicrosa, Georgina Latre i Jaume Madaula. Festival Grec 2016. Teatre Borràs, Barcelona. Del 21 al 31 de juliol [+ crítica]
25 de juliol 2016
Última setmana: «Un cel de plom». Autora: Carme Martí. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrpret: Mercè Arànega. Escenografia i vestuari: Pep Duran. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel. Ajudanta direcció: Mònica Bofill. Direcció: Rafel Duran. Grec 2015. Sala Muntaner, Barcelona, 2 juliol 2015. Reposició: Grec 2016, Sala Muntaner, Barcelona. Del 9 al 31 de juliol 2016.
Recull de crítiques de l’espectacle «Un cel de plom». Autora: Carme Martí. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrpret: Mercè Arànega.Festival Grec 2016. Sala Muntaner, Barcelona. Del 9 al 31 de juliol 2016 [+ crítica]
23 de juliol 2016
«La contadora de películas / Historia de amor». Autor: Hernán Rivera Letelier. Adaptació teatral: Laura Pizarro, Dauno Totoro, Julián Marras, Montserrat Quezada i Zagal Guió: Zagal i Montserrat Quezada. Direcció general: Zagal. Concepció artística: Vittorio Meschi. Interpretació: Laura Pizarro, Sofía Zagal, Fernando Oviedo, Christian Aguilera i Daniel Gallo. Composició musical: Zagal. Cançons i arranjaments vocals: Sofía Zagal i Christian Aguilera. Grec 2016. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure de Montjuïc. Barcelona. Del 15 al 17 de juliol.
«La contadora de películas / Historia de amor». Autor: Hernán Rivera Letelier. Adaptació teatral: Laura Pizarro, Dauno Totoro, Julián Marras, Montserrat Quezada i Zagal Guió: Zagal i Montserrat Quezada. Direcció general: Zagal. Concepció artística: Vittorio Meschi. Interpretació: Laura Pizarro, Sofía Zagal, Fernando Oviedo, Christian Aguilera i Daniel Gallo. Composició musical: Zagal. Cançons i arranjaments vocals: Sofía Zagal i Christian Aguilera. Direcció artística multimèdia i edició: Montserrat Quezada. Direcció tècnica: Luis Alcaide. Escenografia: Teatrocinema. Disseny d’il·luminació: Luis Alcaide. Assistència al disseny de la il·luminació: Álvaro Salinas. Guió il·lustrat: Vittorio Meschi. Disseny del vestuari: José Luis Plaza. Producció del vestuari: Cristián Miranda. Confecció del vestuari: Marta Bravo i Rude Segura. Disseny de so / concepció sonora: Teatrocinema, Juan Ignacio Morales Direcció tècnica: Luis Alcaide. So: Juan Ignacio Morales. Vídeo i edició: Montserrat Quezada. Ajudantia en la posada en escena: Montserrat Quezada. Concepció multimèdia: Mirko Petrovich. Textures: Vittorio Meschi. Modelització 3D: Max Rosenthal. Animació: Max Rosenthal i Sebastián Pinto. Postproducció: Sebastián Pinto. Direcció de fotografia: Montserrat Quezada i Jorge Aguilar. Croma i vídeo: Teatrocinema i Jorge Aguilar. Disseny d’utillatge: Vittorio Meschi i Luis Alcaide. Confecció de l’escenografia i l’utillatge: Daniel Figueroa, Álvaro Salinas i Teatrocinema. Operador d’il·luminació: Luis Alcaide / Álvaro Salinas. Producció general: Teatrocinema. Gestió internacional: Loreto Araya. Producció: Sally Silva i Julián Marras. Assistència a la producció: Lucio González. Una coproducció de la Compañía Teatrocinema (Xile), Fondart (Consell Nacional de la Cultura del Govern de Xile), Corpartes, Le Manège Mons, Scène Nationale de Sète et du Bassin de Thau i La Rose des Vents - Scène Nationale Lille Métropole Villeneuve d’Ascq. Amb el suport d’ONDA (Office National de Diffusion Artistique), Valook, Litoralpress i Box’Air. Grec 2016. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure de Montjuïc. Barcelona. Del 15 al 17 de juliol.
Recull de crítiques dels espectacles «La contadora de películas / Historia de amor». Autor: Hernán Rivera Letelier. Adaptació teatral: Laura Pizarro, Dauno Totoro, Julián Marras, Montserrat Quezada i Zagal Guió: Zagal i Montserrat Quezada. Direcció general: Zagal. Concepció artística: Vittorio Meschi. Interpretació: Laura Pizarro, Sofía Zagal, Fernando Oviedo, Christian Aguilera i Daniel Gallo. Composició musical: Zagal. Festival Grec 2016. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure de Montjuïc. Barcelona. Del 15 al 17 de juliol [+ crítica]
Recull de crítiques dels espectacles «La contadora de películas / Historia de amor». Autor: Hernán Rivera Letelier. Adaptació teatral: Laura Pizarro, Dauno Totoro, Julián Marras, Montserrat Quezada i Zagal Guió: Zagal i Montserrat Quezada. Direcció general: Zagal. Concepció artística: Vittorio Meschi. Interpretació: Laura Pizarro, Sofía Zagal, Fernando Oviedo, Christian Aguilera i Daniel Gallo. Composició musical: Zagal. Festival Grec 2016. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure de Montjuïc. Barcelona. Del 15 al 17 de juliol [+ crítica]
«MDLSX». Motus. Direcció: Enrico Casagrande i Daniela Nicolò. Dramatúrgia: Daniela Nicolò i Silvia Calderoni. Interpretació: Silvia Calderoni. Disseny d’il·luminació: Alessio Spirli. Disseny de so / concepció sonora: Enrico Casagrande. Amb la participació de Damiano Bagli i Paolo Panella. Producció: Elisa Bartolucci i Valentina Zangari. Distribució a l’estranger: Lisa Gilardino. Mànager de la gira: Ilaria Mancia. Una producció de Motus 2015. Amb la col·laboració de La Villette - Résidence d’Artistes 2015 (París), Create To Connect (Projecte de la UE), Bunker/ Mladi Levi Festival (Ljubjana), Santarcangelo 2015 Festival Internazionale del Teatro in Piazza, L’arboreto - Teatro Dimora Di Mondaino, Marche Teatro i l’Istituto Italiano di Cultura. Amb el suport del Ministero dei Beni e delle Attività Culturali e del Turismo, Regió Emília-Romanya. Grec 2016. Sala Pina Bausch. Mercat de les Flors. Barcelona. Del 20 al 21 de juliol.
Recull de crítiques de l’espectacle «MDLSX». Motus. Direcció: Enrico Casagrande i Daniela Nicolò. Dramatúrgia: Daniela Nicolò i Silvia Calderoni. Interpretació: Silvia Calderoni. Festival Grec 2016. Sala Pina Bausch. Mercat de les Flors. Barcelona. Del 20 al 21 de juliol [+ crítica]
21 de juliol 2016
«Yo Feuerbach». Autor: Tankred Dorst. Versió i adaptació: Jordi Casanovas. Direcció: Antonio Simón. Interpretació: Pedro Casablanc i Samuel Viyuela González. Veu en off: Nuria García. Escenografia: Eduardo Moreno. Vestuari: Sandra Espinosa. Disseny d’il·luminació: Pau Fullana. Disseny de so: Nacho Bilbao. Ajudanta de direcció: Beatriz Jaén. Ajudanta d’escenografia: Lorena Puerto. Ajudanta de producció: Celia Mira. Distribució: Elena Blanco - Magneticam (Catalunya); Jordi Buxó - Buxman Producciones (Espanya). Producció executiva: Pablo Ramos per a Buxman Producciones SL. Una coproducció del Grec 2016 Festival de Barcelona i Velvet Events SL. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Grec 2016. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 14 al 17 de juliol.
Recull de crítiques de l’espectacle «Yo Feuerbach». Autor: Tankred Dorst. Versió i adaptació: Jordi Casanovas. Direcció: Antonio Simón. Interpretació: Pedro Casablanc i Samuel Viyuela González. Festival Grec 2016. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 14 al 17 de juliol. [+ crítica]
«L’inframón». Autoria: Jennifer Haley. Traducció: Neus Bonilla. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Interpretació: Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués / Carla Schilt, Víctor Pi i Mar Ulldemolins. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Disseny d’il·luminació: David Bofarull. Disseny de so: Damien Bazin. Vídeo: Joan Rodon. Programació: ProtoPixel / LED control technology and pixel mapping. Ajudanta de direcció: Georgina Oliva. Alumna en pràctiques d’escenografia de l’Institut del Teatre: Mercè Lucchetti. Construcció de l’escenografia: Pascualín. Confecció del vestuari: Época Barcelona. Una coproducció del Grec 2016 Festival de Barcelona i el Teatre Lliure. Grec 2016. Teatre Lliure Gracia. Barcelona. Del 15 al 17 de juliol.
Recull de crítiques de l’espectacle «L’inframón». Autoria: Jennifer Haley. Traducció: Neus Bonilla.
Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Interpretació: Andreu Benito, Joan
Carreras, Gala Marqués / Carla Schilt, Víctor Pi i Mar Ulldemolins. Festival Grec 2016. Teatre Lliure Gracia. Barcelona. Del 15 al 17 de juliol. [+ crítica]
19 de juliol 2016
La nova sala Beckett, del Poblenou, obrirà la temporada 2016-2017 el mes de novembre amb la revisió de l’obra «La desaparició de Wendy» (1974), de Josep Maria Benet i Jornet
Aquesta obra, escrita a raig el 1973 i publicada el 1974 a la col·lecció de teatre El Galliner, d'Edicions 62, es va representar a La Villarroel, a partir de l'11 de març del 1985 (l'estrena era prevista per al 7 de març però es va haver d'ajornar uns dies), a càrrec de la Companyia del Centre Dramàtic Generalitat de Catalunya. El muntatge havia obtingut el Premi Adrià Gual de l'Institut del Teatre, destinat a creació d'espectacles, el 1981.
En l'estrena de La Villarroel, dirigida per Jaume Villanueva, hi van treballar com a intèrprets: Loles León, Francesc Prades, Martí Galindo, Núria Riera, Xavier Capdet, Jordi Turró, Pep Sais, Andreu Carandell, Carles Miras, Nadala Batiste, Teresa Soler i Alba Juanola. Les ombres i fantasies van ser a càrrec d'Alba Juanola i Francesc Prades; la música, a càrrec d'Amasdeca S.A. El muntatge comptava també amb les veus d'Isidre Solà, Encarna Sànchez i Antoni Crespo; la il·luminació de Martí Cabra; la coreografia de Maria Rosas; i l'escenografia i vestuari de Josep Massagué.
«La desaparició de Wendy», de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), beu de diverses fonts literàries com «El casament», de W. Gombrowicz, l'«Ulisses», de James Joyce o «Primera història d'Esther», de Salvador Espriu. L'autor hi fa una reflexió sobre el teatre amb clars ressons autobiogràfics, tal com demostra el parlament de cloenda de l'obra:
«La teva mare va obrir de bat a bat el balcó de l'habitació on dormies. Entrava el sol i la llum, es barrejava amb la son i no sabies ben bé on eres. El teu pare avançava cap a tu, rialler, amb el seu present, un petit teatre, un escenari de cartró que va quedar dipositat al davant teu, damunt les flassades. Tenia el teló caigut i et van invitar que tu mateix l'aixequessis. D'aquesta manera vas descobrir, tal com nosaltres descobrim ara, un món de rompiments i de telons pintats, el mar i el cel, un paisatge infinit dins d'una capsa. [...] Decorats i personatges rebrien el teu impuls i la representació començaria. Així ho volies, aquell matí, aleshores per primera vegada. A punt de donar l'ordre, un instant abans de decidir-la, contemplaves l'escenari, com el contemples ara, i resolies que el bullit incipient de volums, de colors i de figures podia ser la cosa més bella del món. I va ser així com et vas perdre, perquè t'havies ficat massa endins, i quan el teló va caure, com ho fa ara, va caure darrere teu.»
La nova sala Beckett [vegeu fotos aquí] està ultimant les obres de rehabilitació, seguint la línia del projecte guanyador presentat pels arquitectes Ricardo Flores i Eva Prats. El primer projecte, del 2012, tenia un pressupost de 8,3 milions d'euros. A causa de la crisi i de les restriccions institucionals, la rehabilitació arquitectònica, que respecta molts elements de l'antiga cooperativa, ha acabat a un cost de 2,5 milions d'euros.
La nova Beckett ha recuperat, doncs, l'antic edifici de la Cooperativa Pau i Justícia, del Poblenou, situat al carrer Pere IV, núm. 228, de Barcelona (el M més pròxim, «Poblenou» L4). Actualment ja acull L'Obrador Internacional de Dramatúrgia i les oficines del teatre, a l'espera de la futura Casa dels Autors, després de tancar definitivament la seu de Gràcia, creada pel Teatro Fronterizo el 1989, amb José Sanchis Sinisterra, i resolt ara el llarg conflicte immobiliari amb la propietat de l'edifici, Núñez y Navarro. [+ informació]
En l'estrena de La Villarroel, dirigida per Jaume Villanueva, hi van treballar com a intèrprets: Loles León, Francesc Prades, Martí Galindo, Núria Riera, Xavier Capdet, Jordi Turró, Pep Sais, Andreu Carandell, Carles Miras, Nadala Batiste, Teresa Soler i Alba Juanola. Les ombres i fantasies van ser a càrrec d'Alba Juanola i Francesc Prades; la música, a càrrec d'Amasdeca S.A. El muntatge comptava també amb les veus d'Isidre Solà, Encarna Sànchez i Antoni Crespo; la il·luminació de Martí Cabra; la coreografia de Maria Rosas; i l'escenografia i vestuari de Josep Massagué.
«La desaparició de Wendy», de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), beu de diverses fonts literàries com «El casament», de W. Gombrowicz, l'«Ulisses», de James Joyce o «Primera història d'Esther», de Salvador Espriu. L'autor hi fa una reflexió sobre el teatre amb clars ressons autobiogràfics, tal com demostra el parlament de cloenda de l'obra:
«La teva mare va obrir de bat a bat el balcó de l'habitació on dormies. Entrava el sol i la llum, es barrejava amb la son i no sabies ben bé on eres. El teu pare avançava cap a tu, rialler, amb el seu present, un petit teatre, un escenari de cartró que va quedar dipositat al davant teu, damunt les flassades. Tenia el teló caigut i et van invitar que tu mateix l'aixequessis. D'aquesta manera vas descobrir, tal com nosaltres descobrim ara, un món de rompiments i de telons pintats, el mar i el cel, un paisatge infinit dins d'una capsa. [...] Decorats i personatges rebrien el teu impuls i la representació començaria. Així ho volies, aquell matí, aleshores per primera vegada. A punt de donar l'ordre, un instant abans de decidir-la, contemplaves l'escenari, com el contemples ara, i resolies que el bullit incipient de volums, de colors i de figures podia ser la cosa més bella del món. I va ser així com et vas perdre, perquè t'havies ficat massa endins, i quan el teló va caure, com ho fa ara, va caure darrere teu.»
La nova sala Beckett [vegeu fotos aquí] està ultimant les obres de rehabilitació, seguint la línia del projecte guanyador presentat pels arquitectes Ricardo Flores i Eva Prats. El primer projecte, del 2012, tenia un pressupost de 8,3 milions d'euros. A causa de la crisi i de les restriccions institucionals, la rehabilitació arquitectònica, que respecta molts elements de l'antiga cooperativa, ha acabat a un cost de 2,5 milions d'euros.
La nova Beckett ha recuperat, doncs, l'antic edifici de la Cooperativa Pau i Justícia, del Poblenou, situat al carrer Pere IV, núm. 228, de Barcelona (el M més pròxim, «Poblenou» L4). Actualment ja acull L'Obrador Internacional de Dramatúrgia i les oficines del teatre, a l'espera de la futura Casa dels Autors, després de tancar definitivament la seu de Gràcia, creada pel Teatro Fronterizo el 1989, amb José Sanchis Sinisterra, i resolt ara el llarg conflicte immobiliari amb la propietat de l'edifici, Núñez y Navarro. [+ informació]
18 de juliol 2016
Clara Segura torna a accionar el «Conillet» de Duracell al Teatre Romea dins el Festival Grec 2016
«Conillet». A partir d'«El conejito del tambor de Duracell», de Marta Galán Sala. Traducció i adaptació de Marc Martínez. Intèrpret: Clara Segura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Àlex Polls. Edició musical: Fluren Ferrer. Ajudanta producció: Lorena López. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Marc Martínez. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò Produccions. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 novembre 2015. Reposició: Festival Grec 2016, Teatre Romea, Barcelona, 19 juliol 2016.
Quan l'actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l'autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s'esllanguien perdent l'energia de les bateries. Ara, un exemplar d'aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l'entrada de l'Espai Lliure de Montjuïc [crítica recuperada de l'estrena al Teatre Lliure] on, a dins, l'actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d'un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d'expulsió que permet a l'actriu enfilar-s'hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l'ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final... [+ crítica]
Quan l'actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l'autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s'esllanguien perdent l'energia de les bateries. Ara, un exemplar d'aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l'entrada de l'Espai Lliure de Montjuïc [crítica recuperada de l'estrena al Teatre Lliure] on, a dins, l'actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d'un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d'expulsió que permet a l'actriu enfilar-s'hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l'ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)