LA MORT SEMPRE TÉ UN PREU

«Mort d'un comediant», de Guillem Clua. Intèrprets: Jordi Bosch, Francesc Marginet Sensada i Mercè Pons. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudant escenografia: Cesc Colomina Ajudantes producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Tilda Espluga. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de La Garza, Montibello. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. És una producció de Teatre Romea. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 27 març 2025.
 

I el viatjant d'Arthur Miller es va morir. Però no per això tots els altres viatjants —i qui diu viatjants, diu comediants— han de fer la mateixa fi. La mort dels comediants, per exemple, actors i actrius que acaben formant part del parrimoni d'un país, com hauria de ser? ¿Hauria de ser una mort anunciada a bombos i platerets? ¿Hauria de ser el preàmbul d'una descoberta d'una placa o un monòlit als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, posem per cas? ¿Quants monòlits caldrien per honorar aquí tots els comediants que es fan i es desfan? El dramaturg Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha agafat com a fil justificant la coneguda obra d'Arthur Miller, «La mort d'un viatjant», però en la notable biblioteca del protagonista de la seva contemporània «Mort d'un comediant» —la biblioteca d'un actor ja retirat anomenat presumptament Llorenç Cardona—, el volum d'aquesta obra d'Arthur Miller és l'únic que està tancat amb pany i clau en un bagul de l'estança i de la que ell no en vol sentir ni parlar. I fins a aquí puc explicar alguna cosa de «Mort d'un comediant». Teló, aplaudiments i moltes gràcies. Perquè resulta que la trama —o la trampa— que ha preparat l'autor Guillem Clua exigeix que els espectadors la segueixin sense saber on vol anar a parar el protagonista i que, juntament amb els altres dos personatges de l'obra, la presumpta neboda de l'actor i el presumpte cuidador domiciliari, vagin desbrossant el camí que els porti al desenllaç... [+ crítica]

EL CÀNCER DE MAMA NO ÉS ROSA

Delicat. Delicadíssim. Proposar-se elevar a la categoria de comèdia, que té com a eix principal la plaga del càncer de mama que assota la població femenina d'entresegles, pot semblar una temeritat. Però l'autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) té les eines dramatúrgiques suficients per aconseguir que tot el que l'aposta té d'arriscat es transformi en una mirada optimista, desinhibida, irònica i saludable, tant per a les espectadores que han viscut en pròpia pell la mala ratxa com per a aquelles que afortunadament no hi han passat i també, esclar, per a aquells espectadors que potser ho han viscut, sisplau per força, per proximitat familiar o d'amistat. «Dones de ràdio», que juga amb la doble accepció de la “ràdio” de les ones i l'escurçament del tractament de “radioteràpia”, és un d'aquells espectacles que té tots els déus de cara i en el qual tots s'han conjurat per obtenir un resultat tant brillant com emotiu i entusiasta (l'aplaudiment espontani a peu dret de tot l'auditori ho certifica), que beu de la fortuna d'un text de Cristina Clemente... [+ crítica]

L'ELECTROMAGNETISME DE L'AURORA BOREAL

«Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: David Bagés, Míriam Iscla, Albert Prat i Anna Sahun. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Marc Santa. Caracterització: Maru Errando. Direcció de Producció: Carles Manrique. Direcció artística de producció: Jordi Casanovas. Ajudantia de direcció: Pau Ferran Roig. Ajudantia de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional i escenes: Lluís Arbós. Distribució: Magnética Management. És una producció de Hause-richman Produccions, Verteatro, Sebastián Blutrach, Focus i Producciones Teatrales Contemporáneas. Direcció: Nelson Valente. Reestrena nova versió: Teatre Condal, Barcelona, 20 març 2025.

Fitxa artística estrena 2019: «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans. Disseny d'espai: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula Gonzàlez. Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció artística H&R: Jordi Casanovas. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants producció: Laura García i Laura Alonso. Premsa: Còsmica - Anna Aurich. Il·lustració: Nadar. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Teaser fotografies: Alejo Levis. Direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet. Producció: Hause & Richman i Velvet Events, en col·laboració amb el Teatre Plaza de Castelldefels. Teatre Club Capitol, Barcelona, 23 gener 2019. Reposició: 22 maig 2019.

Amb comèdies com «Lapònia» no en calen d'importació perquè, com es va constatar en la primera estrena del 2019, estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha fet visible que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia (l'actor Albert Prat), parella d'una de les germanes catalanes (l'actriu Anna Sahun), treballadora d'una multinacional de noves tecnologies i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana (l'actriu Míriam Iscla) i el marit catalans (l'actor David Bagés), treballador d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar... [+ crítica]

OUS REMENATS AMB DECIBELS

«The Cibels». Creació col·lectiva: Laura Aubert, Francesc Marginet, Clara Mingueza, Marc Domingo i Cris Margu. Idea original i interpretació: Cris Margu i Marc Domingo. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Núria Casafont Guix. Il·luminació: Clàudia Serra. Composició musical: Marc Domingo i Cris Margu. Assessorament dramatúrgic: Núria Coromines. Producció i atrezzo: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Distribució: Montse Farrarons. Una producció d’El Maldà. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb la col·laboració del Teatre Aurora d'Igualada. Direcció col·lectiva: Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 20 març 2025.

Fa la impressió que el col·lectiu que ha donat cos i ànima a aquest espectacle ideat per Cris Margu i Marc Domingo, que són també els ideòlegs i els dos intèrprets de «The Cibels», l'han cuinat com si preparessin uns ous remenats, un ingredient que, sense desvelar més del que es pot desvelar, és també un protagonista subliminal de tota la història d'aquesta parella de joves rockers d'entre el setanta-set i el vuitanta-set del segle passat, que sembla que diuen que van fer el salt des de Sant Fruitós de Bages fins al Madison Square Garden de Nova York. Ells i els creadors del muntatge han plantejat una trama que comença per batre la qüestió, com es baten els ous, en una entrevista on els periodistes són els mateixos espectadors —ni que no facin cap pregunta. I ells dos, la Margaret i el John, ho assaonen bé i hi posen el pessic de sal, a vegades amb sal més gruixuda de la que convindria.També són ells dos, fent un flaixbac escenogràfic, que fonen la seva trajectòria, com si fos la mantega de gurmet en una paella, i quan la cosa comença a espetegar de valent hi afegeixen els ous que fan falta per fer creïble la seva història. Quan s'adonen que el relat, com els ous, comença a cedir i a fixar-se de les vores, amaneixen la seva història amb una bona espàtula remenant la paella per muntar la quallada... [+ crítica]

AMOR DE MARE, LA RESTA ÉS AIRE

«Les mares», de Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Intèrprets: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Il·luminació i espai sonor: Dani Tort. Escenografia: Pablo Paz. Vestuari i perruqueria: Carme Puigdevall. Direcció audiovisual: Robert Molist. Disseny gràfic: Grafia Serveis Gràfics. Ajudant de direcció: Raul Martinez. Direcció: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 març 2025.

Sona l'emblemàtica i popular cançó «La mare». Més  adient, impossible. «La mare», que sembla d'avui mateix, és una composició de té més de cent anys, del 1921. Va néixer al Paral·lel, amb la lletra d'un empresari de cafés-concert de l'època per homenatjar la seva mare, Manuel Sugrañes, i amb la música de Joan Costa. «La mare» és una peça que ha tingut des d'aleshores moltes versions, sobretot a partir de la renaixença que li va donar Dyango el 1989. L'havia estrenat Goyita, una cupletista dels anomenats feliços anys vint del Paral·lel. La versió que han escollit els actors Fel Faixedas i Carles Xuriguera per introduir el seu espectacle «Les mares» és la de la cantant menorquina Anna Ferrer i la cantant gironina Paula Grande. Una troballa que es posa l'auditori a la butxaca. Dic tot això, perquè Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'han arriscat a fer un espectacle en la seva línia d'humor, però que de seguida entra en el sentimentalisme ben entès de l'anomenat “amor de mare”. Per cert, una expressió que l'Institut d'Estudis Catalans es plantejava sense èxit eliminar dels exemples de l'entrada del seu diccionari per no discriminar els pares!, i una expressió que defineix exactament el que Faixedas i Xuriguera han volgut explicar, adoptant el paper de les seves respectives mares, mortes de fa temps les dues i, per atzar de la vida, les dues, peixateres, mestresses de casa i exemple del tipus de dona treballadora, familiar, dedicada als pares i als fills, encasellada en la tradició cultural i, en el seu cas, en la repressió d'un règim dictatorial que els donava ben poques possibilitats de sortida... [+ crítica]

ÈXTASI DEL TOTXO AMB CASC DE PROTECCIÓ

«Suite nº 4. Do not disturb». Autoria: HOTEL col·lectiu escènic. Dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrprets: Laia Duran, Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Lorena Nogal. Coreografia: Col·lectiu intèrprets conjuntament amb l’equip de direcció. Espai escènic: Joan Galí Sanarau. Espai sonor i composició original: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: Andreu Fàbregas Granés. Vestuari: Laura Garcia. Coordinació so: Rai Segura. Veus en off: Pep Molina, Teresa Vallicrosa, Olga Onrubia, Anna Maruny, Rita Molina i Vallicrosa, Carles Pedragosa Torres, Jordi Oriol. Solo de bateria: Aleix Burgués. Construcció d’escenografia: Benoît Duchesne, Oriol Corral. Confecció de vestuari: Amaranta Albornoz. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Equip de gestió d’Indi Gest: Marc Permanyer, Manon Almellones. Imatge del cartell i fotografies d’assaig: Ana Calero Heras. Fotografies d’escena: Jofre Moreno. Producció executiva: Helena Font Barbero, Gina Aspa Miralta. Producció: Indi Gest, HOTEL col·lectiu escènic, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de creació, Dansa Metropolitana. Agraïments: Gian Aimi Duran, Nara Aimi Duran, Arnau Rodríguez, Orió Hierro. Equips tècnics i de gestió del TNC. Espectacle dins el Festival Dansa Metropolitana . Ajudanta de direcció: Rita Molina i Vallicrosa. Direcció: Jordi Oriol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 març 2025.

Si les arts escèniques fossin com els trens de Rodalies i els usuaris de les butaques teatrals estiguessin acostumats al fet que de tant en tant fallés el so, tronessin els micros o fes pampallugues la il·luminació, es consideraria normal. Però ja sabem que la fe dels espectadors en els tècnics de so i d'il·uminació és sagrada i, per això, quan en l'inici i el transcurs d'aquest espectacle de vocació híbrida del col·lectiu escènic HOTEL, es produeixen volgudament i de manera descarada i expressa tots aquests desajustos tècnics, ja s'entreveu que la tal «Suite nº 4. Do not disturb» vol ser una provocació irònica sobre les convencions de la representació teatral. L'humor no hi falta, des del primer moment, quan els cinc interprets —¿ballarins, ballarines o obrers del totxo?— introdueixen la seva història davant de micros, amb algunes contradiccions temporals entre ells, amb algun embolic de cables —estil Tortell Poltrona— i amb uns efectes de so que sembla que hagin estat enregistrats als afores de les inacabables obres de la Rambla o als afores del nou camp del Barça. L'espectacle de dansa-teatre, que forma part del festival Dansa Metropolitana, es podria dir que és una al·legoria de l'èxtasi del totxo, però sempre amb casc de protecció i armilla laboral reflectant, no sé si amb la mala intenció de reptar també el fatídic color groc del món del teatre... [+ crítica]

UN POEMA SIMFÒNIC AMB AURICULARS

«Arribaràs i serà de nit». Idea original: Marc Chornet Artells i Projecte Ingenu. Dramatúrgia i llibret: Marc Artigau. Música original: Neus Pàmies Juárez i Gerard Marsal Norte. Producció musical i espai sonor: Gerard Marsal Norte. Intèrprets: Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano i Toni Guillemat. Vestuari: Laura Sanz. Espai: Marc Chornet i Laura Sanz. Il·luminació: David Bofarull i Lluís Serra. Cap tècnic: Lluís Serra. Assessoria de moviment: Georgina Avilés i Anna Pérez Moya. Fotografia: David Ruano. Vídeos promocionals: Albert Rué. Comunicació i producció: Xavier Torra. Cap de producció: Júlia Simó. Una creació de Projecte Ingenu. Una producció de Marlia Produccions S.L. amb el suport de l'ICEC del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya . Agraïments: La Virgueria, Nau Ivanow i Sala Atrium per acollir diferents moments del procés d’assaig de l’espectacle. Ajudant de direcció: Toni Guillemat. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Atrium, Barcelona, 11 març 2025.

No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l'espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l'anomenada Intel·ligència Artificial. Que ningú no s'espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d'artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d'això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d'una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic. «Arribaràs i serà de nit» és una creació pròpia que respira Km0 pels quatre costats: des de la composició original de l'actriu i cantant Neus Pàmies i el músic i dissenyador de so Gerard Marsal a la fusió que fa amb el llibret del dramaturg Marc Artigau, la poètica de l'espai escènic de tuls transparents de Marc Chornet i Laura Sanz, la il·luminació de David Bofarull i Lluís Serra, el vestuari de Laura Sanz, vestuari de roba unitària per als tres personatges femenins que s'estén fins i tot al folre d'algun dels objectes i, per descomptat, la interpretació del quartet protagonista, l'actor Toni Guillemat i les tres actrius i cantants que representen, les tres, un únic personatge, el de la Irene, en tres etapes: la dels vint anys (amb l'actriu Paula Jornet), la dels trenta-i-tants (amb l'actriu Neus Pàmies), dues actrius que han proliferat últimament als escenaris, i la dels seixanta-cinc tocats (l'actriu i cantant Isabel Soriano, menys habitual als escenaris en un retrobament escènic que va molt lligat al boom de «Mar i cel» i a qui va ser el primer grumet del musical de Dagoll Dagom)... [+ crítica]

RESIDUS DE NEUTRONS PERSONALS

«Després del final», de Dennis Kelly. Traducció de Marc Rosich.  Intèrprets: Meritxell Calvo i Ramon Pujol. Disseny de so: Roger Blasco. Vestuari: Marta Pell. Disseny de llums: Daniel Gener. Escenografia: Paula Font Creixell. Maquillatge i perruqueria: Tina Montón. Fotografies: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Rafaela Rivas. Distribució: Tot Produccions. Alumne en pràctiques: Nicolàs Queraltó. Disseny: Dani Ballesteros. Producció: Apunta Teatre.  Adjunt de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 març 2025.

Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l'autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L'atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s'intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l'Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d'aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l'amenaça d'una guerra nuclear, mal anomenada Tercera. Si a tot plegat hi afegim que, per aquests verals més pròxims, s'acaba el temps de tenir rellogats al centre nuclear francès de Marcola els residus de la central de Vandellòs I, després de l'incendi del 1989, i que abans del 2028 han de tornar al subsol d'on van sortir —passant, esclar, pel nou corredor del Mediterrani, les obres del qual tants problemes ocasiona ara als usuaris del tren del sud—, la temptació d'invertir en un refugi nuclear al jardí de casa —qui tingui jardí a casa, esclar!— és cada vegada més evident. Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè un dels dos protagonistes de l'obra «Després del final», en Mark, va tenir la il·luminació de construir-se un refugi nuclear sota el jardí, gairebé com si fos un conte de Pere Calders. I és així com aconsegueix arrossegar-hi una companya de feina, la Louise, després d'un ensurt al pub on eren que l'ha deixada amb una amnèsia global transitòria, sense la memòria recent, fent-li creure que hi ha hagut un atac terrorista nuclear i que, a fora —com en una mena de segon Mecanoscrit pedrolià— no hi queda res ni ningú... [+ crítica]

ARQUEOLOGIA ENTRE REIXES LILES

«Marie, la roja», de Rosa Maria Arquimbau. Dramatúrgia: Carles Mallol. Intèrprets: Mercè Arànega, Borja Espinosa, Tai Fati, Oriol Guinart, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Jordi Llovet, Alba Montaño, Carlota Olcina i Martina Roura. Escenografia i videoescena: Alfonso Ferri Parres. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Moviment coreogràfic: Davo Marín. So: Àlex Polls. Arranjaments, assessorament de veus i composició de les cançons de bressol: Àngela Furquet. Composició tema final i samplers: Ki (Iñaki López). Caracterització: Imma Capell. Documentalista: Bernat Reher. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Ajudanta d'escenografia: Anna Tantull. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, S.L. Gerard Tubau Arjona. Confecció de vestuari: Consol Díaz, Marisa Gerardi, Javier Navas, Señor i Slide&Swing. Picòloga social i assessora en diversitat: Lidia Mora. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: CCCB - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Arts Santa Mònica. Ajudanta de direcció: Carme Poll. Direcció: Ester Villamor Baliarda. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 març 2025.

Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s'intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s'hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos. Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d'aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 - 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d'esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista. Va fer campanya pel vot femení (que cal recordar que no va arribar fins al 1933) i va escriure aquesta obra, impactant en el seu moment, moderna i atrevida, després d'una visita a la presó de dones de Barcelona. Però l'any 1938, en plena guerra civil, la prudència, segurament, va fer que l'ambientés a París i no aquí, tot i que la protagonista, Marie, anomenada “la roja” per la seva militància activista d'esquerres, havia estat empresonada per haver colpejat, pel que sembla, un policia... [+ crítica]

L'OCELL MALFERIT DEL REFUGI D'ESTIUEIG

«Expulsió», de Pau Miró. Intèrprets: Anna Alarcón, Montse Germán, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau. Escenografia: Pol Roig. Il·luminació: Mireia Sintes Garcia. Vestuari: Joana Martí. So: Iker Rañé. Fotografia: Kiku Piñol. Amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya. Producció La Beckett. Ajudantia de direcció: Guillem Sánchez Garcia. Direcció: Toni Casares. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 5 març 2025.

Fa vint anys, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va revoltar el sector dramatúrgic català amb l'obra «Plou a Barcelona», estrenada primer al Festival de Sitges i després, el 2004, a la Sala Beckett, dirigida també, com ara, per Toni Casares. L'obra, que va tenir una versió radiofònica i una versió cinematogràfica, a més de múltiples versions europees com la del Piccolo Teatro de Milà, va recuperar per a l'escenari teatral català un espai urbà i de barri, com el de Barcelona que, després dels intents de Josep Maria Benet i Jornet, havia estat oblidat en les dues dècades anteriors. D'aquella primera mirada del Raval de Pau Miró que feia a «Plou a Barcelona» a la mirada d'ara de la Barcelona on precisament no es pot dir que hi plogui gaire, però que és la Barcelona de l'especulació immobiliària, els desnonaments i l'urbanisme embogit en mans, no d'urbanistes o enginyers, sinó de juristes i polítics amb la vara a la butxaca, ha plogut molt, metafòricament parlant. Pau Miró ha continuat mirant la seva ciutat i la seva gent amb altres obres i amb «Expulsió» ha minimitzat al màxim aquesta mirada a través de quatre personatges —i alguns d'absents— que retraten un segment de la societat contemporània que de seguida toca la pell i arriba a l'ànima perquè les històries familiars, la pèrdua de la casa de la infància, la pèrdua dels pares, els secrets de família i les herències controvertides sempre toquen os... [+ crítica]