«Boscos (Forêts)», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Ajudant vestuari pràctiques: Macarena Palacios. Confecció vestuari: Tània Carvajal, Irene Fernández, Giulia Grumi i Goretti Puente. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Anna Cuscó, Paula Rodríguez i Marc Serra. Tècnics: Juan Boné i Irene Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Ixent Genevat, Jordi Larrea, Dani Pino, Guillem Rodríguez i Òscar Villar. Tècnics en pràctiques de l’ESTAE: Uriel Ireland i Esther Porcel. Atenció públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Fotos procés assaig: Roser Blanch. Fotos espectacle: Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi. Il·lustració del cartell: Lino. Ajudant direcció: Anna Castells. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 29 març 2017.

La densitat de l'obra «Boscos (Forêts)», de l'escriptor, actor i director libanès establert al Quebec per raons d'exili, Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968) és tan extrema que no permet que els espectadors es distreguin ni un moment del que hi passa i del que s'hi diu perquè el fil conductor és tan finíssim que qualsevol concessió que un faci el pot trencar. El director Oriol Broggi parla d'un poema, un poema èpic, narratiu, esclar. És una de les moltes definicions que es poden atribuir a l'obra de La Perla 29 que també admetria la de tragèdia contemporània —com l'anomena la traductora i una de les actrius del repartiment, Cristina Genebat— o fins i tot es podria parlar d'una tragèdia grega posada al dia —telèfons de paret de diferents èpoques, mòbils, correus electrònics...— perquè el fil narratiu forma part d'un cabdell que es fa i es desfà, que avança i gira enrere, que es mou en cercle, que es fon amb el que ha passat, el que passa i el que passarà... I tot amb la veu múltiple de les dones protagonistes (Odette, Hélène, Leonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée...), víctimes de les circumstàncies personals, històriques i dramàtiques per les quals «Boscos» les fa transcórrer —cal advertir que no sempre linealment— des de finals del segle XIX (1871) fins a principis del segle XXI (2006)... [+ crítica]

L'actor Sergi López reposa el seu espectacle «Non solum» al Teatre Poliorama

«Non Solum», de Sergi López i Jorge Picó. Intèrpret: Sergi López. Escenografia i direcció tècnica: Jordà Ferrer. Il·luminació: Lionel Spycher. Vestuari: Dress Art. Inspiració musical: Bernardo Sandoval. Cançó: «L'home estàtic», de Pau Riba. Ajudant direcció: Helena Pla (2017). Equip tècnic: Bernat Tresserra, Xavi Muñoz i Oriol Agut. Direcció de Jorge Picó. Companyia Setzefetges Associats i Ring de Teatro. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 12 octubre 2008 (Revisada: 17 setembre 2009). Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 29 març 2017.

[Crítica corresponent a l'estrena del 2008]

No es pot amagar que Sergi López té una responsabilitat més gran que un actor exclusivament de teatre. Una part del públic de «Non Solum» és un públic que tendeix al fetitxisme, entengui's aquesta apreciació amb la millor intenció del món. I davant d'un públic fetitxista, l'actor s'ha de mostrar tan sòlid com el paper que l'ha fet popular a la pantalla i, a més, ha de marcar el tipus sobre l'escenari perquè els espectadors teatrals purs no li retreguin que s'aprofita de l'aura del cinema. Se'n surt, esclar, i del tot, perquè la base hi és i la base no s'oblida mai. I aquesta base és el que li permet oferir un espectacle que es mou en la balança entre allò que el públic fetitxista espera i allò que el públic teatral rep com una prova del 9. Un escenari pelat. Només una caixa de fusta de boca per avall que fa de tarima. Un vestit molt Sergi López, reversible. Seriós, a la primera part de l'espectacle. Gairebé vermell de lluentons, a la segona. I unes ulleres estrambòtiques que li permeten fer un gir radical en el seu discurs. Enfrontar-se a un monòleg d'hora i mitja requereix dominar el registre i també l'auditori. Sergi López aguanta. Hi sua la cansalada, ja ho he dit. I hi fa un paper d'un home sol que es desdobla en multitud d'altres homes. Espectacle que ratlla el surrealisme quan, després d'entrar en una casa on té una cita, comença una rocambolesca història que porta a interrogar-se sobre qui és qui i qui és el jo que l'actor representa... [+ crítica]

«Vides privades (Private Lives)», de Noël Coward. Versió de Juan Cavestany. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Javi Beltrán, Marta Marco, Mima Riera i David Selvas. Escenografia: José Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernàndez "Xarli". Confecció cortines: Pilar Albadalejo i Pro-Escena. Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Raúl Gallegos. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 25 març 2017.

L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes. L'obra de Noël Coward es podria comparar aquí, salvant totes les distàncies, amb dues novel·les catalanes de la mateixa època, «Vals», de Francesc Trabal (1935) i «Vida privada», de Josep Maria de Sagarra (1932). Les dues s'ambienten en un sector de la societat de classe alta i graten en les relacions i contrarelacions de parella —amb més profunditat, esclar, perquè exploren els embolics de les famílies benestants de l'època— però amb el mateix conflicte de fons que ho fa Coward: l'encaix de la parella. Noël Coward l'ambienta a la França de la Belle Epoque i els seus quatre protagonistes són també de tendència benestant. Els situa en un hotel, després d'anys separats i coincidint amb la nit de segones noces —comèdia, comèdia, vaja!— i els fa viure l'escena del balcó que els anglesos consideren la romànticament més cèlebre després de «Romeu i Julieta»... [+ crítica]

Palmarès dels XIX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2016

Tots els guanyadors de la XIX edició dels Premis de les Arts Escèniques de Barcelona 2016 [+ crítica]

«Zaquizamí». Coreografia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Anita Àstrid, Borja Fernández i Laura Marsal. Escenografia: Roberto G. Alonso i Tony Murchland. Il·luminació: Tony Murchland. Atrezzo i vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Espai sonor: Carles Cors. Assessorament pedagògic i producció executiva: Joan Solé. Direcció: Roberto G. Alonso. Residècia tècnica: Teatre La Massa, de Vilassar de Dalt. Col·laboració: Teatre de Salt, La Sala de Sabadell. Producció: Companyia Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 25 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Espectacle coreogràfic, sense paraules, però amb molta imaginació i expressivitat, amb una banda sonora que li marca el ritme sense pauses, i que destaca per un vistós vestuari amb un bon nombre de canvis durant una hora —i només són tres intèrprets— i també per diversos jocs de màscares, joguines mòbils —la nostàlgica bicicleta de tres rodes—, un llibre màgic lluminós, un bagul dels records, penja-robes, maniquins, paraigües calidoscopi, vestits antics, una bola del món lluminosa, un televisor vintage, un armari ple d'andròmines i una casa de nines, entre altres elements que apareixen i desapareixen. «Zaquizamí», paraula també màgica que sembla que s'hagi escapat del personatge de la Zerafina de l'obra «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, de la Sala Gran del TNC, si no fos que ja fa temps que volta pels escenaris, és un espectacle per a tota la família que embaladeix els més petits i no deixa indiferents els més grans perquè poua en la memòria indealitzada de la infància perduda o, si no perduda, almenys deixada enrere... [+ crítica]

«Abans que arribi l'alemany», de Marta Barceló. Intèrprets: Muntsa Alcañiz i Pedro Mas. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Joan Fullana i Xesca Salvà. Tècnic en gira: Juanro Campos. Direcció: Joan Fullana. Companyia En Blanc. Col·laboració en residència a C.I.N.E. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 24 març 2017.

Des que la malaltia neurològica de l'Alzheimer forma part de la no volguda quotidianitat de moltes famílies, la seva repercussió en el teatre, que és el mirall de la societat, ha estat també progressiva. L'última aportació és la de la dramaturga mallorquina, Marta Barceló, que amb aquest text, «Abans que arribi l'alemany», es va posicionar per K.O. en el II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears i, sense deixar els guants, ja va guanyar també el Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta amb una altra obra, «Tocar mare». I va bé parlar de "torneig" perquè és el que fa igualment l'actriu Muntsa Alcañiz —acompanyada de Pedro Mas que interpreta tots els altres papers secundaris—, un "torneig personal" contra la imminència de la malaltia de l'Alzheimer de la seva protagonista, la Júlia, mare de tres fills, que té a la ratlla dels seixanta anys i que, davant el diagnòstic que li arriba, lluita per superar el fantasma contrincant que li vol arrabassar la memòria... [+ crítica]

La Roda reposa al Jove Teatre Regina l'espectacle familiar «Hansel i Gretel» en la versió de Dani Cherta

«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. A partir 3 anys.

Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials. I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies. Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical... [+ crítica]

«Filla del seu pare». A partir de «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Versió d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia i vestuari: Judit Colomer. Il·lustració: Raimon Rius. Producció: Júlia Molins. Direcció: Pau Miró. Coproducció: Companyia Solitària de Teatre, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 març 2017.

«Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes. Adaptar al moment present «Hedda Gabler» sempre ha tingut un handicap a resoldre: el famós manuscrit d'Eljert que, d'una manera o una altra, ha d'acabar socarrimat. Un manuscrit que és una peça gairebé de col·leccionista, aquí escrit a mà per la seva amistançada, amb una única còpia, detall clau per quan es perd o es fa desaparèixer... i això a l'era digital, dels llapis de memòria, els cedés, els iClouds, els iPads i tots els artilugis de l'època, cosa que requereix per part dels espectadors un esforç de complicitat en la convenció. ¿Com superar aquest romanticisme marcat per Ibsen en un moment que no existia ni la màquina d'escriure electrònica? Ho salva que Eljert Louborg, l'autor del manuscrit, és un despistadot i un desendreçat... [+ crítica]

«Barbes de balena (o de què estan fetes les cotilles)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Composició musical: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López, Anna Romaní / Anna Rosell. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Estudiant en pràctiques: Laura Solé. Producció: Marina Marcos. Direcció: Mònica Bofill. El Maldà, Barcelona, 12 març 2017.

Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina. Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall... [+ crítica]

«La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte?  Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas. ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte... [+ crítica]

«L'ànec salvatge (Vildanden)», d'Henrik Ibsen. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Arts-cenics, Jorba Miró, Taller d'escenografia Jordi Castells i Pascualín. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So i vídeo: Damien Bazin. Alumnes en pràctiques: Martina Roura i Juli Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 març 2017.

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906). Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique. L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats... [+ crítica]

«Electric Babyland». Autor i compositor: Christophe Sainsot Tintou. Intèrprets: Christophe Sainsot Tintou i SÍlvia Dotti. Escenografia: Germán De Laforé. Il·lustracions: Elisabeth Justicia. Direcció: Ismael López. Companyia Bruc Brothers. Babies al CCCB. Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona, 11 març 2017. Espectacle recomanat entre 2 i 5 anys.

La ciutat és plena de sorolls. ¿Però com s'originen i d'on surten...? Ho intenta esbrinar aquest espectacle de la companyia Bruc Brothers, amb els seus creadors, el músic francès establert a Catalunya, Christophe Sainsot Tintou, i l'actriu i cantant Sílvia Dotti. La companyia ha presentat en els últims cinc anys, des de la seva fundació, altres espectacles, tant per a nadons com per a espectadors una mica més crescuts, com per exemple «Ósset meu & The Soundbox», que el 2015 també es va poder veure al mateix Teatre del CCCB. En aquesta ocasió, la companyia juga amb els instruments electrònics i la percussió més senzilla (uns palets sobre un casc de protecció d'obra, per exemple), però també hi ha el violoncel o la guitarra elèctrica, per posar la nota en el seu lloc quan cal. Davant d'una escenografia que aparenta una cambra de màquines, tota una sèrie d'artilugis estil ludoteca serveixen per fer audibles una colla de sons habituals a les urbs: la remor del parc, la pluja, el trànsit, l'escàndol de les obres de carrer... [+ crítica]

«Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017.

Si la memòria no em falla, em sembla que no s'havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l'escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d'El Cicló) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora. Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després... [+ crítica]

«Homes», de Sergi Belbel i Carol López. Música de Marc Parrot. Intèrprets: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs i Glòria Sirvent. Escenografia i vestuari: José Novoa. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Sastressa: Olga Fibla. Construcció escenografia: Pascualín, Arts-Cenic i Pro-escena. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Tomàs Pérez. Coreografia: Vero Cendoya. Assistent coreografia: Linn Johansson. Caracterització: Kim Grau (Salon Twelve-Six). Maquillatge: Toni Santos. Regidora: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Marta García. Operador so: Rai Segura. Microfonista: Jaume Cuadrada. Maquinista: Jordi Larrea. Ajudant direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Producció de Focus i Misògines. Teatre Condal, Barcelona, 9 març 2017.

Ni xitxa ni llimonà. Ni comèdia ni musical. O potser hauríem de dir ni homes ni dones sinó tot el contrari. Els que no hi eren el 1994 i tampoc tres anys abans —per mèrit de joventut— es faran ara una idea equivocada del que va ser la revelació de la companyia T de Teatre formada per cinc actrius acabades de sortir de l'Institut del Teatre (Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz) amb l'espectacle «Petits contes misògins» (1991), a partir dels relats de Patricia Higsmith, sota la direcció de Pere Sagristà, i posteriorment, l'espectacle «Homes» (1994), dirigit per Sergi Belbel, amb textos d'ell mateix i altres autors, amb el relleu de Rosa Gàmiz per Marta Pérez. I dic que es faran una idea equivocada perquè l'actual versió de l'espectacle «Homes», creat de nou per Sergi Belbel i Carol López —que també hi fa de directora— amb música de Marc Parrot, no té res a veure amb aquella i diria que li fa un feble favor. De fet, no és la primera vegada que es repesca «Homes». La mateixa companyia T de Teatre —que ara ha cedit el títol i una mínima part del text, el de l'autoria de Sergi Belbel—, el 2005 en va fer una reposició al Teatro Príncipe de Madrid, per commemorar l'èxit que havia tingut la versió del 1995, i va formar una segona companyia, Misògines, amb actrius diferents de les fundadores, que ara, amb el mateix nom, coprodueix l'actual versió del Teatre Condal... [+ crítica]

Nominats dels Premis de les Arts Escèniques de Barcelona 2016

L'Associació Recomana, que agrupa una quarantena de crítics de les Arts Escèniques de Barcelona, fa públics els nominats en les diverses categories dels XIX Premis de la Crítica que s'atorguen el 27 de març, Dia Mundial del Teatre, en una gala a l'Antiga Fàbrica Damm de Barcelona. Podeu trobar tots els nominats en aquest enllaç de la revista digital «Clip de Teatre» [+ crítica]

Candidats prefinalistes dels XX Premis Max de les Arts Escèniques 2017

Els Premis Max 2017 han fet públics els finalistes dels XX Premis Max 2017 en les diverses categories. D'entre aquests finalistes, mitjançant diverses votacions, sortiran els candidats de cadascun dels 23 premis previstos. Els podeu consultar tots en aquest enllaç de «Clip de Teatre» [+ crítica]