LA GRAN FARSA DEL PODER ABSOLUT

«Macbett», d'Eugène Ionesco. Traducció de Ramon Simó. Intèrprets: Anna Alarcón, Laia Alsina, Pep Ambrós, David Anguera, David Bagés, Pepo Blasco, Joan Carreras, Josep Julien i Xavi Ricart. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Música: Joan Alavedra (a partir de Giuseppe Verdi). So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituvi. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Ajudant d'il·luminació: Guillaume Cayla Xene. Alumna en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'Institut del Teatre: Alba Collado. Alumna en pràctiques del màster universitari d'estudis teatrals: Adriana Segurado. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Ramon Simó. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 març 2022.
 

«Seré l'emperador de tots els emperadors!», crida amb el braç alçat abans que es faci el fosc final, Macol, el fill hereu de Duncan, que arriba al comtat, al final de la trama d'aquest «Macbett», per venjar l'assassinat del seu pare, l'arxiduc Duncan, rei farcit de medalles i noble espòs —i titella de tron i llit, tot sigui dit— de Lady Macbeth. I només unes hores després, les notícies d'agència d'aquest segle XXI diuen que els dos ministres representants d'exteriors de dues de les dictadures que incomprensiblement encara cuegen, la russa i la xinesa, en boca de Sergei Lavrov i Wang Yi, anuncien, ignorant la devastadora guerra amb Ucraïna, que treballen per construir “un nou ordre mundial”, que ells mateixos gosen vendre cínicament com a “democràtic”, cuit al seu gust. Per això el «Macbett» que Eugène Ionesco (Slatina, Romania, 1909 - París, 1994) va escriure en plena Guerra Freda el 1972, definida com una de les farses tràgiques del dramaturg francès d'origen romanès que es coneix com el creador del gènere de l'absurd, es veu inevitablement com una al·legoria de la incerta situació que viu el món arran de la invasió i la guerra sense precedents des de la Segona Guerra Mundial i també des de la rèplica bèl·lica de l'exIugoslàvia, provocada ara de nou capritxosament pel genocida Vladímir Putin contra la població d'Ucraïna... [+ crítica]

ÈXIT TAMBÉ VOL DIR “SORTIDA” EN ANGLÈS

«Èxit, el musical de la meva vida», de Roger Pera. Col·laboració dramatúrgica: Joaquim Bundó. Intèrpret: Roger Pera. Piano: Juli Rodríguez / Gerard Malo. Llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Dansa i moviment: Maica Verdejo. Producció: Top Hat Produccions & Artistes Elspera Events. Direcció: Joan Pera i Roger Pera. Teatre del Raval, Barcelona, 31 març 2022. 

Qui hagi llegit o passat els ulls pel relat autobiogràfic «Èxit: on tot comença», que l'actor Roger Pera va escriure i publicar per explicar el que ell havia viscut en pròpia pell, acollat pel monstre de la cocaïna, trobarà en aquest espectacle una sintetització de tota la història personal que li ha servit de base per participar també en col·loquis en centres educatius i per alertar els adolescents del preu que es paga si mai es deixen engolir per la droga. Com que l'«Èxit» en català, si li traiem l'accent obert, també vol dir “sortida” en anglès, no costa gens de córrer el risc de fer una interpretació, amb permís del mateix Roger Pera, i veure en el títol de l'espectacle un subtil doble significat. Si en el llibre, ja titulava: «Èxit: on tot comença», en aquesta versió escènica, es podria dir que ha titulat: «Èxit... la sortida». Perquè Roger Pera se n'ha sortit. Del tot. I de la seva sortida, del seu “èxit”, n'ha fet un crit d'alerta públicament perquè, com diu ell mateix al final de l'espectacle, ningú no hagi de passar mai pel que ell va passar. En clau de showman, Roger Pera ha bastit un espectacle on dialoga amb els espectadors, reflexiona sobre ell mateix, interpreta algunes peces de musicals que admira o que ha protagonitzat, hi fa un tast de màgia, interactua amb algun dels espectadors a qui demana col·laboració, s'acompanya d'un pianista i, en off —gràcies al mòbil— hi ha el pare, l'actor Joan Pera que, a més de posar-hi la veu, hi ha posat també una part de la codirecció... [+ crítica]

DE LA «SÍNDROME DE RESIGNACIÓ» A LA «SÍNDROME DE GEL»

«Síndrome de gel». Idea de Xicu Masó. Dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó. Intèrprets: Sílvia Albert Sopale, Muntsa Alcañiz, Judit Farrés, Asma Ismail, Carles Martínez, Roc Martínez, Ramon Micó, Jana Punsola i Manar Taljo. Espai escènic i il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Vestuari: Adriana Parra. So i vídeo: Joan Gorro. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Alumna en pràctiques de grau d'Arts Escèniques de l'Eram: Silvana Llopart. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'ITB: Alfons Casal. Construcció escenografia: Xarli Hernàndez. Agraïments: Elisabeth Hultcrantz, Maria Viozquez, Amat Calsina, Pontos Sánchez, Mònica Rius Piniés, Cristina Camps, Cristina Mas, Shirin Omar, Rinas Omar, Nor Betari i les seves dues filles, Amjad Bitari i Abed Al-Haj. Ajudanta de direcció: Clàudia Ferrer. Direcció: Xicu Masó. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 23 març 2022.

Quan l'actor i director Xicu Masó es va proposar portar al teatre la patologia psicològica batejada ja a la dècada dels anys noranta del segle passat a Suècia com a «síndrome de la resignació», que el fenomen actual dels refugiats ha fet global, segurament que no podia imaginar que el dia de l'estrena de l'obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia faria ja un mes que l'Europa del benestar vivia en estat letàrgic de guerra i aguantant la respiració a causa de la invasió genocida de Vladímir Putin a Ucraïna que ha comportat que milions de ciutadans, sobretot mares i més mares i infants ucraïnesos, hagin traspassat la frontera cap a indrets presumptament més segurs fugint dels bombardejos russos i deixant enrere un mar de devastació i d'incertesa. Per això, «Síndrome de gel», que parteix d'un estudi ja publicat de la metgessa sueca Elisabeth Hultcrantz i que han bastit dramatúrgicament Mohamad Bari i Clàudia Cedó, malgrat que té com a protagonistes una mare i dues filles fugides de l'Irak a Suècia, es llegeix inevitablement com a mirall dels milers de mares i infants d'Ucraïna que busquen refugi ara mateix a tot Europa i, per descomptat, també a Catalunya. La «síndrome de resignació» s'atribueix a aquells infants que després de viure una situació traumàtica com és una guerra que no poden entendre i que, després de veure's obligats a créixer enmig d'una cultura, una societat i una llengua que no és la seva, reben amb incredulitat una ordre d'expulsió del govern de torn perquè no compleixen els requisits que les lleis canviants cada dia diuen que haurien de complir... [+ crítica]

NI “PERRO” NI “HORTELANO... MÉS AVIAT UN “MANO” A “MANO”

«El perro del hortelano». Recreació de Paco Mir (Tricicle) a partir de l'obra de Lope de Vega. Intèrprets: Amparo Marín, Manolo Monteagudo, Paqui Montoya i Moncho Sánchez-Diezma. Música original: Juan Francisco Padilla. Vestuari: Mai Canto. Disseny il·luminació: Manuel Madueño. So: José Pipió. Escenografia i grafisme: Paco Mir. Atrezzo escenogràfic: Cristina Cuber i Lalo Ordóñez. Comunicació: Sofía Aguilar, Nuria Díaz Reguera. Distribució: Plan A Producciones i Sofía Aguilar. Productors associats: Vania Produccions i Sofía Aguilar Producciones. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 20 març 2022.
 

Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin. Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués convençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana. De fet, la mateixa companyia en té tota la intenció. Però quan s'obren els llums de l'escenari, apareixen dos tècnics que expliquen que la troupe són una trentena llarga, però que, per raons imprevistes, aquell dia només en són dos. Els altres, per una confusió de distribució, han anat camí de Lugo a fer una altra obra, «Divinas palabras». I el parell de tècnics, com aquell qui res, s'enfronten a oferir un tast de l'anunciada «El perro del hortelano» amb l'ajuda de dues actrius de teatre amateur que han rescatat d'una companyia local. Només cal confiar que ni Lope de Vega ni Pilar Mir, que en va fer la pel·lícula, s'aixequin de la tomba... [+ crítica]

UN TALP GOLAFRE AMB DELIRIS DE GURMET

«Apologia i escarni de l’estupidesa humana». Música i text: Marc Timón. Intèrprets: Clara Moraleda, Marc Pujol. Interpretació musical: Marc Timón (piano), Vassil Lambrinov (violí), Jordi Claret (violoncel). Il·luminació: Anna Espunya. Fotografia del cartell: Júlia Millet. Fotografia espectacle: MW Fotografia. Direcció: Marc Timón. Teatre Eòlia, 27 desembre 2021. Reposició: Sala Versus Glòries, 19 març 2022.
 

Que el compositor, director i pianista Marc Timón (Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1980) sigui capaç d'alternar gèneres tan diversos com el «Magnificat» per inaugurar l'Estel de la Torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família, la banda sonora d'una pel·lícula de terror com «La nena de la comunió» (Víctor García), la banda sonora de la cerimònia de la Copa Davis, que sigui un músic que ha dirigit al Gran Teatre del Liceu, al Palau de la Música, al Teatro Real de Madrid, que hagi obtingut algunes desenes de premis internacionals per la seva carrera musical, que també escrigui tant guions com poesia, que hagi participat com a solista i compositor de sardanes amb la Cobla Sant Jordi i que alterni la residència entre Los Angeles i Barcelona i, al damunt, es diverteixi amb un espectacle de cambra com aquest «Apologia i escarni de l'estupidesa humana» diu molt al seu favor com a creador eclèctic i a favor de la cultura musical i teatral catalana que qualsevol país amb cara i ulls no deixaria escapar. L'espectacle que ha recuperat la Sala Versus Glòries, després d'haver-se estrenat a finals d'any al Teatre Eòlia, entra de ple en el gènere del Grand Guignol, de l'absurd, de la farsa i, en algun moment, del grotesc. Cal advertir que, pel camí, entre l'Eòlia i la Versus Glòries, els dos personatges protagonistes han perdut l'espectacular tupé de la primera caracterització inicial. Ara, la parella que interpreten Clara Moraleda i Marc Pujol (Blanca i Paco a la ficció) fins i tot semblen dos personatges normals i corrents, de carn i os, de carrer. I això, que enganya els espectadors, reforça encara més la sorpresa del surrealisme de la trama... [+ crítica]

JOVES PER SEMPRE... NI QUE SIGUI EN UN GERIÀTRIC

«Forever Young». Guió original: Erik Gedeon. Adaptació: Tricicle (Joan Gràcia, Paco Mir, Carles Sans). Intèrprets: Rai Borrell, Llorenç González, Irene Jódar, Mercè Martínez, Anna Mateo / Lucía Torres, Marc Pujol i, al piano, Marc Garcia. Arranjaments musicals: Manuel Villalta i Marc Garcia. Escenografia: Paula Bosch. Disseny d’il·luminació: Luis Martí. Disseny de so: Eudald Gili. Caracterització: Helena Fenoy. Disseny de vestuari: Leo Quintana. Coreografia: Lucía Torres. Ajudant de direcció: Susanna Garachana. Locucions: Joel Mulachs / Susanna Garachana. Fotografia: Haidé Costa / Daniel Escalé. Comunicació: KdeKomunicación. Producció: Pilar Mir. Direcció musical: Marc Garcia Rami. Direcció: Tricicle (Joan Gràcia, Paco Mir, Carles Sans). Teatre Poliorama, Barcelona, 1 octubre 2011. Reposició i readaptació: Teatre Poliorama, Barcelona, 19 març 2022.

Ha tornat «Forever Young» per fer honor al seu lema: “Joves per sempre”. Doncs, això. Han passat onze anys des d'aquella estrena que va representar un impacte en el teatre musical i d'humor, però també per l'ambientació del guió original en un espai social aleshores força oblidat i fins i tot desconegut per a molts, el de les residències d'avis, avui, malauradament, a primera línia del debat polític i social arran de la crisi del coronavirus que s'hi va acarnissar. El geriàtric de «Forever Young» és una residència especial, destinada a actors, actrius, músics, cantants i gent del ram artístic. I, com fa onze anys, continua mirant endavant, almenys al 2050, que ara ja no és tan lluny com aleshores. Fa il·lusió mirar-se al mirall del futur, però també fa pànic. Que no faltin ni la ironia ni l'humor negre: «¿I aquell...? ¿I aquell altre...? ¿I el de més enllà...? ¿I els del Tricicle...? Tots són morts! Només queda Jordi Hurtado!». L'espectacle arriba amb un repartiment renovat del tot, amb l'actriu Mercè Martínez, afortunadament encavalcant un espectacle darrere l'altre, de «T'estimo si he begut» a «Forever Young» i d'aquí, la temporada vinent, a «Golfus de Roma» —sempre rigorosament adaptada al paper que li cau en gràcia— com a infermera del geriàtric amb l'avantatge que el seus solos són moments musicals que s'esperen i s'agraeixen. I continuen les picades d'ullet a moments d'actualitat amb un pupurri musical que promou l'esclat d'aplaudiments més sonat quan hi ha “miniàries” de Joan Manuel Serrat o de Jaume Sisa. I poden passar els anys, però el llegat i la memòria de Pepe Rubianes, present en cendres dins una urna damunt el piano, es manté viu... [+ crítica]

CINEMA MUT SENSE CRISPETES

«Aisha and Abhaya». Coreografia: Sharon Eyal, amb la col·laboració de Gai Behar. Intèrprets: Kym Alexander, Guillaume Quéau, Aishwarya Raut, Simone Damberg Würtz, Juan Gil, Daniel Davidson, Cali Hollister. Banda sonora i música original: Ori Lichtik. Música original addicional: GAIKA. Vestuari i supervisió d’estil: Uldus Bakhtiozina. Il·luminació: Natasha Chivers. Disseny d’animació: Paul Nicholls. Disseny de projecció: Gillian Tan. VFX / Producció de les projeccions: Factory Fifteen. Producció cinematogràfica: Fiona Lamptey. Pel·lícules produïdes en associació amb Fruit Tree Media. Una coproducció de Rambert i The Royal Ballet, amb la col·laboració de BBC Films i Robin Saunders. Amb el suport de The Open Fund de la PRS Foundation, Cockayne - Grants for the Arts i The London Community Foundation. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Kibwe Tavares. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 març 2022.
 

L'espectacle dura només una hora, però si descomptem la introducció cinematogràfica, ens quedem amb encara no tres quarts. I si descomptem els moviments coreogràfics que repeteixen altres moviments anteriors, ens quedem amb mitja hora pelada. Però cal admetre que és un regal per a la vista. No tant per a l'oïda perquè els decibels fan honor a la composició tecno i retronen amb força per tota la sala. No s'hi val a posar-se taps a les orelles —ja en tenim prou amb la mascareta!— perquè el so forma part de la jugada. «Aisha and Abhaya» és una peça de dansa contemporània que fusiona cinema, música i animació i que, a més, té una trama narrativa que queda plantejada d'entrada amb el curt del director Kibwe Tavares, un arquitecte nascut a Londres d'origen africà la dècada dels anys vuitanta que a més fa pel·lícules d'animació i en 3D molt valorat en festivals internacionals del gènere. Aquí es veuen les dues germanes Aisha i Abhaya —amb un vestuari indefinit però de gènere de conte oriental— que fugen del genocidi del seu país buscant refugi en un espai incert. Unes imatges que si bé són un testimoni de la violència de tots els temps, tenen un significat especial en aquest principi de segle XXI on la crisi dels refugiats de tota mena i de totes condicions ha passat a formar part de les vergonyes socials i polítiques de primer pla. La coreografia és una creació de la ballarina israeliana Sharon Eyal (Jerusalem, 1971) —creadora que ha treballat amb algunes de les companyies internacionals de dansa de més prestigi— i un cop acabada la projecció del curt —cinema mut sense crispetes—, la seva és la part més important de la fusió interdisciplinar amb un estol de set ballarins i ballarines asexuats d'una meticulositat i un impecable domini del cos i del no moviment, gairebé elèctric, robòtic, a vegades espasmòdic, inusual en moltes de les coreografies light d'acadèmia que poblen els escenaris dels espectacles de dansa... [+ crítica]

A “LUZIA” TAMBÉ DESCANSA NEVARES

«Luzia». Cirque du Soleil. Guia: Guy Laliberté. Guia creatiu: Jean-François Bouchard. Coautor i director: Daniele Finzi Pasca. Directora associada: Brigitte Poupart. Directora de creació: Patricia Ruel. Coautora: Julie Hamelin Finzi. Dissenyador d'escenografia i attrezzo: Eugenio Caballero. Dissenyadora de vestuari: Giovanna Buzzi. Compositor i director musical: Simon Carpentier. Coreògrafa d'acrobàcies: Edesia Moreno Barata. Coreògrafa d'acrobàcies: Debra Brown i Sylvia Gertrúdix González. Dissenyador de marionetes: Max Humphries. Dissenyador d'il·luminació: Martin Labrecque. Dissenyador de projecció: Johnny Ranger. Dissenyador de so: Jacques Boucher. Dissenyador d'actuació acrobàtica: Philippe Aubertin. Equip acrobàtic i dissenyador d'instal·lacions: Danny Zen. Dissenyadora de maquillatge: Maryse Gosselin. Artistes i números: Eric Koller (pròleg); Helena Merten (dona que corre); Luke Anderson, Stéphane Beauregard, Lucas Botin, Mikäel Bruyère-L'Abbçe, Yan Li, Helena Merten, Terrance Robinson Jr., Nelson Smyles (Salt de cèrol sobre cintes corredores); Naomi Zimmerman, Kelly McDonald, Martin Charrat, Anton Glazkov, Krysztof Holowenko (Adagio); Sarah Togni, Lea Toran Jenner, Morgane Tisserand (Cyr Whell, Trapezi roda Cyr i trapezi); Erik Koller (pallasso de platja); Ugo Laffolay (Equilibri sobre bastons); Abou Traoré, Emmi Bjorn (ball de futbol); Eric Koller (pallasso de pluja); Desfilada de percussionistes i intermedi; Diana Ham, Stéphane Beauregard, Lucas Boutin, Mikaël Bruyère-L'Abbé, Helena Marten, Terrance Robinson Jr. (pal xinès i pals); Krzystof Holowenko (gronxador 360); Majo Cornejo (cantant), Gerardo Ballester Franzoni, Emmanuel Cyr (portadors jaguar); Jérome Sordillon (Corretges aèries); Transició Oasis; Cyril Pytlak (malabars); Aleksel Goloborodko (contorsió); Eric Koller, Nelson Smyles (pallassos submarinistes), Gerardo Ballester Franzoni, Morgane Tisserand, Emmanuel Cyr (cactus). Keiran Bourke, Sergey Cherkasov, Maksim Kozlou, Dmitry Manukyan, Helena Marten, Mikita Paulenka, Andrey Sheremeteyev, Dimitri Starukhin, Alina Sotnikava, Yurly Tsvirko, Tatsiana Yurkavets (gronxadors russos);   Fi de festa. Músics: Sébastien Laurendeau (director orquestra, baix i percussió), Felipe Saray (teclat, acordió i guitarra), Yilmer Vivas (bateria percussió, quatre), Edward Plater (trompeta, fiscorn), Juan David Pavas Pavas (tuba, bombardí), Benoït Martin (guitarres, xarango), Majo Cornejo (cantant). Grand Chapiteau, Districte Cultural, Bellvitge, L'Hospitalet de LLobregat, Barcelona, 17 març 2022.

«Aquí descansa Nevares», va dir l'escriptor Pere Calders amb motiu del seu exili a Mèxic. La troupe del Cirque du Soleil no descansa, ni a Nevares ni enlloc, perquè, després de dos anys de pausa forçosa per la pandèmia global i el risc de caure en fallida, ha tornat a aixecar el vol o, més ben dit, a aixecar la seva carpa, el Grand Chapiteau, per reprendre a Europa, des de Catalunya, la gira internacional, aquesta vegada amb un dels seus espectacles del catàleg, que prové del 2016, «Luzia», llum i pluja, extret de «luz» i «lluvia», l'espectacle que fa trenta-vuit del Cirque du Soleil des que va enlluernar el món a partir del 1984. «Luzia» té un guió que es balanceja entre la fantasia, la llegenda de la civilització asteca i, per primera vegada sota la carpa, amb l'aigua rajant a bots i barrals. Fa la sensació que la llarga aturada de dos anys en el camí ha representat per al Cirque du Soleil una possible reflexió per entrar en una certa reconciliació amb el circ tradicional de pista, sense defugir tampoc el gran espectacle que li és propi i denominació d'origen, treballat escènicament i amb tot rigor. «Luzia» és un espectacle que, a pesar que manté la típica o coneguda estructura narrativa marca de la casa, sembla que vulgui centrar-se més en la tècnica, l'habilitat, la destresa, el risc i l'esforç físic de cadascun dels artistes que protagonitzen cadascun dels números del programa. I és aquesta admiració per l'excel·lència dels artistes allò que pesa més per damunt de l'embolcall de gènere fantàstic, la riquesa del vestuari, la potència musical, els efectes d'il·luminació i, com a excepció debutant, l'aportació de l'aigua que, en caiguda de cascada, serveix fins i tot de pantalla per a la projecció de símbols llegendaris de la cultura mexicana a la qual està dedicat «Luzia»... [+ crítica]

FOGOTS DE LÍNIA BLANCA

«Obsolescència programada», d'Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Gemma Martínez, Victòria Pagès i Albert Triola. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: David Bofarull. So i música original: Rafel Plana. Producció Sala Trono: Joan Negrié, Eloi Isern, Mariona Garcia i Manel Torres. Comunicació: Mariona Garcia. Fotografia promocional: David Ruano. Regidoria: Marc Pinyol Gelabert. Estudiant en pràctiques de so: Júlia Roch Closa. Producció: Sala Trono amb el suport de la Sala Beckett i l'Institut Català de les Indústries Culturals. Ajudantia de direcció: Pau Ferran. Direcció: Mònica Bofill. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 16 març 2022.

Tenint en compte que el terme “obsolescència” s'atribueix a la substitució d'un producte per un altre considerat superior o a la substitució d'un producte simplement perquè s'ha fet antic o perquè té un mal funcionament o, malgrat que funcioni i vagi bé, perquè ha passat de moda per estètica o per les aplicacions, fa una mica de mala consciència posar-se a parlar del mateix terme aplicat... al col·lectiu de la dona i, concretament, al col·lectiu de la dona de la ratlla dels cinquanta, una frontera que no només ha preocupat la dramaturga Anna Maria Ricart Codina (Barcelona, 1968), autora del text d'«Obsolescència programada», sinó que coincideix en un mateix espai de temps i generació amb la tesi novel·lada de «Benvolguda» de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). I encara fa més mala consciència parlar-ne si, fent cas del que adverteix l'autora Anna Maria Ricart Codina, la seva protagonista, per l'edat que no amaga, considera que, com si fons una màquina de rentar, ja no admet “reparació” superats els tres anys de garantia perquè, com a dona, està sotmesa inevitablement a l'“obsolescència planificada” pel sistema de l'actual societat de consum. Cal tenir força geni i molta figura i també una certa bona dosi de gràcia —característiques que Anna Maria Ricart Codina compleix amb escreix per la seva extensa trajectòria com a dramaturga— per posar en escena una qüestió tan delicada i polèmica com aquesta sense que li ploguin carretades de tuits acusant-la de misògina, antifeminista o fins i tot masclista. Esclar que ella sempre es pot defensar al·legant que tot el que passa a l'escenari de la seva obra és una metàfora i que en realitat del que vol parlar l'obra és del trist i reciclaire destí que tenen les màquines de rentar, entre altres electrodomèstics de línia blanca i de ràpida caducitat... [+ crítica]

FER QUE PASSI MOLT ON NO PASSA RES

«Final de partida», de Samuel Beckett. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Margarida Minguillón. Escenografia: Max Glaenzel i Josep Iglesias. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Nina Pawlowski. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Salinas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva. Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria i sastreria: Montse Alacuart i Anna Carreño. Cap tècnic teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi - Taller d'escenografia. Confecció vestuari: Dress-Art. Premsa: Albert López i Judit Hernñandez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Teatre Romea, Bitò i Mola Produccions. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Romea, Barcelona, 15 març 2022.

La companyia dedica aquesta nova posada en escena de l'obra «Final de partida» de Samuel Beckett, amb traducció i direcció de Sergi Belbel, a la desapareguda actriu Rosa Novell. No és una dedicatòria en va perquè va ser ella qui el 2005 va dirigir també «Fi de partida» —l'obra es coneix amb els dos títols, «Fi...» i «Final...»— a l'escenari de l'Amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc precisament amb dos dels actors que ara es retroben, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, juntament amb Pilar Rebollar i Xavier Capdet. Jordi Boixaderas, de fet, el 2005, hi va ser per atzar perquè va haver de substituir, a les poques funcions del Grec, l'actor Fermí Fernández, de baixa per malaltia, que l'havia estrenada al Centre de les Arts Escèniques de Reus - Teatre Bartrina, abans de portar-la al Grec i, a la tardor següent, Fermí Fernández s'hi va reincorporar a l'avui clausurada Sala Muntaner. Curiosament, la directora Rosa Novell, el 2005, va ser conscient del caràcter d'obra de cambra que té «Final de partida» i va situar els espectadors de Montjuïc fora de les grades de l'amfiteatre i sobre l'escenari natural del fossat del Grec. Una sàvia decisió perquè en un espai obert com el del Grec se li feia realment difícil crear l'atmosfera de tancament en la qual transcorre l'obra de Samuel Beckett. No cal dir que en la posada en escena actual al Teatre Romea, aquest ambient reclòs queda molt ben definit per les dues minúscules finestres del mur de fons, així com per la devastació que s'insinua només d'entrada amb un teló mig recremat i amb grans estrips que presideix l'escenari, a més de les andròmines del magatzem on passa tot i, en comptes dels originals munts d'escombraries que preveia Beckett, un parell de contenidors amb rodes i tapadora —d'aquells que els locals comercials deixen al carrer— on vegeten el matrimoni "sense cames" —“¿com tenim els monyons?”, saluda en Clov—, que serveixen perquè en Nagg i Nell, els pares de Hamm, s'estiguin dins, mentre en Hamm es manté sempre en cadira de rodes, invàlid i cec, servit sisplau per força per Clov, aquest de coixera gairebé imperceptible però persistent... [+ crítica]

ENNUEGAR-SE... I NO PAS AMB ELS DOTZE GRANS DE RAÏM!

«Lo nuestro», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Uri Sans. Esceografia: Anna Tantull. Il·luminació i so: Xavi Gardés. Vestuari: Zaida Crespo. Fotografia: Roser Blanch. Producció: FlyHard Produccions. Producció executiva: Roser Blanch, Sergio Matamala i Clara Cols. Direcció: Mercè Vila Godoy. Sala Flyhard, Barcelona, desembre 2019. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 13 març 2022.

L'actriu i dramaturga Eu Manzanares s'autodefineix com a colomenca i de classe obrera i humil. Renega de la classe mitjana perquè creu que és un engany. Si bé néixer a Santa Coloma de Gramenet és tan normal com fer-ho a Berga, posem per cas, a Eu Manzanares el seu origen li serveix d'estímul per retratar una família que li és pròxima —la família de ficció de «Lo nuestro» es defineix com a “pobra”—, que ha tingut una trajectòria treballadora i que, amb l'esforç familiar ha tirat els fills endavant, una “parelleta” que ja són crescudets i que ja els veuen poc per casa... tret de la nit de Cap d'Any, que és tradició, almenys fins a l'hora de les campanades i el raïm, comprat gra a gra dels més cars, sense pinyol i amb la pell fina perquè no s'ennuegui. Però això d'ennuegar-se no depèn del preu ni de la qualitat del raïm perquè la comèdia «Lo nuestro» —¿o hauríem de dir tragicomèdia?— d'Eu Manzanares té un desenllaç amb un ennuegament metafòric que un es guardarà prou de desvelar perquè és l'as a la màniga que es guarda l'autora per sorprendre el personal... [+ critica]

CONVERTIR EN CALÇ LA PRÒPIA VIDA

«Ils nous ont oubliés», de Séverine Chavrier (a partir d'«El forn de calç» [«Das Kalkwerk»] de Thomas Bernhard). Intèrprets: Laurent Papot, Marijke Pinoy i Camille Voglaire. Música: Florian Satche. Escenografia: Louise Sari. Il·luminació: Germain Fourvel. Vestuari: Andrea Matweber. So: Simon d'Anselme de Puisaye i Séverine Chavrier. Vídeo: Quentin Vigier. Doma i educació d'aus: Tristan Plot. Construcció escenografia: Julien Fleureau i Olivier Berthel. Regidoria: Corto Tremorin. Producció: CDN Orléans / Centre-Val de Loire. Coproducció: Théâtre de Liège, Théâtre National de Strasbourg, Théâtre de la Cité – CDN Toulouse Occitanie, Tandem Scène Nationale Arras – Douai, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració especial de Région Centre – Val De Loire. Col·laboradors: Odéon-Théâtre de l’Europe, JTN - Jeune Théâtre National - Paris, ENSATT - École Nationale Supérieure des Arts et Techniques du Théatre - Lyon, Ircam Institut de recherche et coordination acoustique / musique amb la participació de DICRéAM. Agraïments: Rachel de Dardel, Marion Stenton, Augustin Muller, Amandine Riffaud. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant direcció: Ferdinand Flame. Direcció: Séverine Chavrier. Espectacle en francès sobretitulat en català. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 març 2022.
 

Estrena internacional i absoluta a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb la versió teatral de la novel·la «El forn de calç», escrita el 1970 per Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989) i que la dramaturga, directora, música i artista disciplinar Séverine Chavrier (Lió, França, 1974) ha creat amb una mirada molt personal i singular sobre els personatges i l'ambientació escenogràfica. Un muntatge arriscat i dens, inquietant, tenebrós, agosarat. No només pel seu contingut —Thomas Bernhard no és un autor per agafar amb pinces sinó amb un bon correatge de seguretat!— sinó també per la concepció escènica, l'exigència que demana dels tres intèrprets i, cal dir-ho, la durada: quatre hores i mitja en conjunt que, pietosament per als espectadors, la directora divideix en tres actes d'una hora i deu minuts aproximadament, amb dos entreactes generosos de vint minuts cadascun. ¿Cal donar excepcionalment una pista de la sinopsi? En aquest cas és imprescindible: En Konrad i la seva dona (afegim que Bernhard diu també que és la seva germanastra) està invàlida després d'un error mèdic en el tractament. Els dos viuen en un edifici mig enrunat, fora de servei —La Calera, en diuen—, un antic forn de calç en un paratge boscós i abandonat. A fora hi ha avets alpins, de tant en tant neva i de tant en tant hi ha caçadors, fins i tot s'hi veu un cérvol. En Konrad està fent un estudi sobre l'oïda i cal que estigui en un espai aïllat com és l'interior del forn on el silenci li dóna la màxima sensibilitat científica. Fa anys que vol deixar el llegat escrit de la seva investigació, que només té enregistrat al seu cervell, però la seva dona, de qui ha de tenir cura, no li dóna el suport que necessita a més de representar-li una càrrega a causa de la invalidesa... [+ crítica]

RESCATAR ELS RECORDS DEL NIU DE L'ORENETA

Hi ha molt poques obres de les quals no en puguis dir bo i res per no trencar la guspira de sorpresa que t'assalta una rèplica rere l'altra. «L'oreneta» té aquesta enorme qualitat dramatúrgica que es converteix, a més, en un sotrac emotiu per als espectadors. Qui l'hagi vist es guardarà prou de desvelar no només com acaba —que ja seria prou reprovable— sinó ni com comença ni com continua ni com va progressant al llarg de la trama. Només és possible dir que una professora de cant rep al seu estudi un jove que vol millorar la manera d'interpretar «L'oreneta», una peça de la infantesa en memòria de la seva mare morta. I també es pot dir que l'autor Guillem Clua va començar a escriure «L'oreneta» a raig després que el 12 de juny del 2016 un terrorista entrés amb un fusell al Bar Pulse de la ciutat nord-americana d'Orlando (Florida) i matés cinquanta persones en un atemptat contra la comunitat LGTBI. I no dic res més perquè aquesta presumpta sinopsi —amb permís de la casa— forma part de la brillant estratègia dramatúrgica de Guillem Clua (Barcelona, 1973) que, sense menystenir altres obres seves anteriors com «Smiley» o «Justícia», signa aquí la que per ara es podria considerar la seva “petita obra mestra”. Tan “mestra” que «L'oreneta» porta cinc anys rondant pel món, després d'estrenar-se primer a Londres, tot seguit a Atenes, més tard a Madrid i després de girar per mitja Espanya, i que ara mateix, fins al 6 de març, encara s'està representant al Théâtre Hébertot de París («L'hirondelle», amb Carmen Maura i Grégori Baquet, dirigits per Anne Bouvier)... [+ crítica]

CAFÈ, COPA I PURO... I VAGA

«Cigarreras». Basat en «La Tribuna» d'Emilia Pardo Bazán. Versió de Cándido Pazó. Intèrprets: Tamara Canosa, Susana Dans, Mercedes Castro, Isabel Naveira, Covadonga Berdiñas, Ana Santos, Ledicia Sola. Escenografia: Dani Trillo. Vestuari: Martina Cambeiro. Il·luminació: Afonso Castro. Música: Manuel Riveiro. Direcció de producció: Belén Pichel. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Disseny gràfic (imatge cartell): PlanB diseño gráfico. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció de Contraproducions. Companyia Histrión Teatro. Ajudant de direcció: Antonio Mourelos. Direcció: Cándido Pazó. Teatre Romea, Barcelona, 24 febrer 2022.

L'adaptació de la novel·la «La Tribuna» es mou entre el documental i, sobretot, la recuperació de la Memòria Històrica. I sempre que això passa, cal buscar una dramatúrgia que estengui un vel poètic sobre la representació. L'escriptora Emilia Pardo Bazán (A Coruña, 1851 - Madrid, 1921) hi aporta el seu registre de tècnica naturalista però, amb els anys de distància que ens en separen, la seva trama adquireix ara mateix un altre caràcter: la reivindicació feminista, la reivindicació laboral, la denúncia de l'explotació de les fàbriques del segle XIX i principis del XX que es pot comparar amb altres explotacions modernes. «La Tribuna» i la seva adaptació teatral amb el títol de «Cigarreras» s'ambienta a la Fàbrica de Tabacs d'A Coruña, que a la novel·la s'anomena La Marineda, una de les primeres que va contractar obreres cosa que va representar que la dona de l'època superés l'encasellament domèstic en el qual estava exclusivament destinada. I la novel·la d'Emilia Pardo Bazán apareix en el clima de la Revolució del 1868 que va destronar la reina Isabel II i que va portar la Primera República i la posterior crisi social i econòmica. I si hi afegim l'eclosió de les vagues obreres, ¿no és cert que ni que sigui una història del passat sembla una història d'avui en dia?... [+ crítica]

ESMOLAR EL CRIM I EL CÀSTIG AMB UN TALL DE DESTRAL

«Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski. Tírol original: «Prestuplenie i nakazaie». Traducció del rus: Miquel Cabal Guarro. Adaptació: Pau Carrió. Intèrprets: Roser Batalla, Oriol Guinart, Míriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Albert Prat, Òscar Rabadán, Marc Rodríguez i Maria Rodríguez. Música original: Joan Vallvé. Músic: Joan Solé. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assessora de moviment: Anna Rubirola. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (Muet): Laura Corominas. Contrucció de l'escenografia: Jorba-Miró i Quim Guixà. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Agraïments: La Casa dels Clàssics / Bernat Metge Universal, Eloi Caballé, Can Sons Studio, Taller Escenografia Castells. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Pau Carrió. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 febrer 2022.

«¿Com és que llançar bombes sobre la població civil durant un setge és una forma de matar més respectable?», clama en un moment donat Raskólnikov, el personatge de l'estudiant de dret, torturat pels seus fets, protagonista de «Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski, que interpreta l'actor Pol López. I mentre ho diu, els espectadors del Teatre Lliure de la nit del 23 al 24 de febrer del 2022, encara no saben que a l'est d'Europa, a la frontera entre Ucraïna i Rússia, es cou la revifalla del clan de la nova “creugammada”, personificada en un personatge d'aspecte tenebrós i ànima de gel com l'oligarca rus Vladímir Putin, que està a punt de llançar de matinada, a les 04:30 hora catalana, l'exèrcit rus per terra, mar i aire, encerclant tot Ucraïna. «Crim i càstig» és una obra de la literatura russa de les considerades monumentals, que l'escriptor Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va publicar en lliuraments per capítols el 1866, i que Andreu Nin (El Vendrell, 1892 - Madrid, 1937) ja va traduir al català l'any del crac, el 1929, i que ara, des del 2021, ha comptat amb una nova traducció, més moderna pel que fa a la llengua, a càrrec de Miquel Cabal, de la qual, Pau Carrió, el director escènic, n'ha elaborat una ambiciosa versió teatral meticulosament sintetitzada, centrada en els eixos morals i ètics més remarcables de la història, a partir de més de 600 pàgines de la narrativa original, convertida en una obra en dues parts, en conjunt unes tres hores i tres quarts amb un generós intermedi, per a tranquil·litat dels espectadors. Hi ha una versió teatral anterior a la de Pau Carrió. La van fer Josep Maria Jordà i Lluís Capdevila (Llibreria Millà, 1936). Però és evident que des d'ells dos i des d'Andreu Nin ha plogut molt de teatre. I una revisió moderna és tan rica com necessària... [+ crítica]

BAIXAR A TERRA I ENFANGAR-SE

«Terra baixa», d'Àngel Guimerà. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Intèrprets: Chantal Aimée, Marta Aguilar, Nao Albet, Alba Aloy, Mercè Arànega, Hodei Arrastoa, Enric Auquer, Quim Àvila, Guillem Balart, Susanna Barranco, Javier Beltrán, Dolo Beltrán, Ivan Benet, Clàudia Benito, Paula Blanco, Marcel Borràs, Alba Brunet, Marc Cartanyà, Aina Clotet, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas, Bruna Cusí, Biel Duran, Tilda Espluga, Raquel Ferri Moscardó, Xantal Gabarró, Francesc Garrido, Berta Graells, Margalida Grimalt, Paula Jornet, Marc Joy, Mireia Lorente-Picó, Núria Lloansi, Toni Mas, Paula Malia, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Tamara Ndong, Eva Ortega, Anna Pérez Moya, Víctor Pi, Oriol Pla, Alba Pujol, Alba Ribas, Santi Ricart, Xavier Ripoll, Maria Antònia Salas, David Selvas, Yolanda Sey, Blanca Valletbó, Martina Vilarasau, Pau Vinyals, Jaume Viñas. Resta de repartiment en curs d'un col·lectiu de 78 intèrprets (6 per funció que es fan públics el dia abans). Il·luminació: Anna Rovira. So: Joan Solé. Audiovisuals: Enrique Baró Ubach i Marie Klara González. Ajudants de direcció: Pedro Granero i Estela Santos. Ajudants de so: Pau Matas i Enol Balada. Producció executiva: Helena Febrés Fraylich. Agraïments: Nau Ivanow, Companyia Heartbreak Hotel, Núria Llunell, Lluís Pasqual, Mercè Aránega, Albert Arribas, Abel Garriga i als actors i actrius de la Companyia Lliure de 1990. Coproducció: Teatre Lliure i Roger Bernat / FFF.  Direcció: Roger Bernat. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 febrer 2022.

Hi ha teatre experimental i experiments de teatre. El que el director Roger Bernat (Barcelona, 1968) ha fet amb aquesta singular i oblidable miniversió de «Terra baixa» és un experiment de laboratori teatral. Un experiment molt allunyat de la seva etiqueta d“enfant terrible” contracultural i contrateatral guanyada en altres temps i que potser encara li és aplicable avui mateix si tenim en compte que l'any 2017 va ser distingit amb el Premi Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. Com a “conillets d'índies”, amb perdó pels actors i actrius del repartiment, ha escollit una llarga llista d'intèrprets fins a 78 noms de tots els registres, estils i generacions —alguns han desistit potser perquè han vist venir el pa que s'hi donaria o perquè tenien altres compromisos— i els ha distribuït en grups de mitja dotzena cada funció per convertir-los en una mena de zombies amb domèstics auriculars posats. Però Roger Bernat, a veure, posats a experimentar en ple segle XXI i l'any 2022, en l'era del Mobile World Congress, ¿per què no has optat per aquelles enormes ulleres de realitat virtual que et fan viure en un altre món? En comptes d'això, el director els ha fet fer els papers de «Terra baixa», d'Àngel Guimerà, sense cap assaig, sense que se sabessin el paper, repetint la declamació que els arribava pels auriculars dels intèrprets que el 1990 van integrar el repartiment de la versió del Lliure de Fabià Puigserver al Mercat de les Flors, amb aquella enorme rampa que baixava del sostre com si baixés de la muntanya, amb Lluís Homar en el paper de Manelic i Emma Vilarasau en el paper de Marta, entre els dos principals protagonistes, a més de Rafael Anglada, Mercè Arànega, Andreu Benito, Lola Lizaran, Víctor Pi i Santi Ricart... [+ crítica]

IMAGINAR EL MAR DE MIRÓ

«El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai». Dramatúrgia d'Alberto Conejero, a partir de textos dels infants de l’escola de Bañuelos de Bureba, del seu mestre Antoni Benaiges, de Patricio Redondo i de Marina Garcés i d’Alberto Conejero. Intèrprets: Xavier Bobés i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Pep Aymerich. Audiovisuals: Albert Coma. Espai sonor: Julià Carboneras. Il·luminació: Joana Serra i Mario Andrés Gómez. Disseny d'art: Anna Auquer. Pintura: La Beren. Assessorament documental: Sergi Bernal. Testimonis de l'àudio: Documental “El retratista” d'Alberto Bougleux i Sergi Bernal. Alumna en pràctiques de l'Escola Eòlia: Natàlia Jiménez. Equips tècnics i de gestió de la companyia i del TNC. Producció executiva: Imma Bové. Col·laboració en la traducció dels textos al català: Martí Sales. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Xavier Bobés. Direcció: Xavier Bobés i Alberto Conejero. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 febrer 2022.
 

Des que l'estiu del 2010 es van exhumar les restes d'una fossa comuna a la muntanya de La Pedraja, prop de Villafranca Montes de Oca, a la província de Burgos, on els testimonis dels més grans deien que s'hi havien enterrat prop de tres-cents afusellats pels feixistes del cop d'estat del 1936, el nom del mestre català Antoni Benaiges i Nogués, nascut a Mont-roig del Camp el 1903 i assassinat el 25 de juliol del 1936, va ser objectiu d'una recerca iniciada pel fotògraf Sergi Bernal, que va estar present en els treballs d'exhumació com a documentalista gràfic, arran d'un atzar quan un dels testimonis li diu que en aquella fossa hi havia enterrat qui havia estat el seu mestre a l'escola del poble Bañuelos de Bureba. De les restes exhumades, només se'n van poder identificar 23 i entre aquestes 23 no n'hi havia cap, pel seu mal estat, que es pogués relacionar amb Antoni Benaiges. Però això no va ser impediment perquè el fotògraf Sergi Bernal busqués els descendents de l'antic mestre republicà, d'idees d'escola moderna, seguidor del mètode Célestin Freinet i impulsor amb els infants de l'escola de Bañuelos de Bureba d'un diari escrit per ells gràcies a una impremta i també un gramòfon que el mestre va pagar de la seva butxaca. Té un relleu especial la publicació dels infants de l'escola que parlen del mar que no han vist mai i com se l'imaginen. Sobretot a partir de la promesa que el mestre de Mont-roig del Camp els havia fet que els portaria a veure'l en una mena de colònies improvisades i que passarien al mas de la seva família. Antoni Benaiges havia estat abans en una escola de Vilanova i la Geltrú i el seu idealisme el va portar destinat en aquell poble de la comarca de La Bureba per poder treballar amb infants d'una escola rural de l'època... [+ crítica]

L'HERÈNCIA PUTATIVA DEL SENYOR ARTURO

«Adeu Arturo». Guió i idea de Jordi Milán. Intèrprets: Montse Amat, Miquel Arnau, Nuria Benet, Víctor Gómez, Àlex Gonzàlez, Filomena Martorell, Virginia Melgar, David Ramírez, Toni Sans, Xavier Tena i Annabel Totusaus. Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Auxiliar vestuari: Leo Quintana. Caracterització: La Bocas. Composició cançó final i arranjaments musicals: Joan Vives. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de vídeo: Joan Rodón (dLux.pro). Disseny de so i tècnic so: Jordi Agut (Txoli). Disseny i tècnic de llums: Aleix Costales. Utillatge: La Cubana. Disseny gràfic: Lila Pastora. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Cap i coordinació de figuració: Miguel Arnau. Tècnic de llums: Dani Sánchez. Cuidador del lloro: Jesús Ayala. Figuració: Alexandre Cortès, Guillem Cuxart, Toni Padilla, Àlex Rodríguez, Cristian Saldaña i Albert Serra. Ajudant de vestuari: Tati Fabregat. Ajudant de caracterització: Raúl Herrera. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Construcció de cortinatges: Pilar Albadalejo. Serveis audiovisuals: Josep Maria Marín (Movi-cine). Fotografia i “making of”: Joan Riedweg. Animatrònic: David Chapanoff i Pedro Alfonso Márquez. Gravació musical: My Music. Agraïments de participació: Miguel Noguera (intèrpret gravació Arturo Cirera). Agraïments especials: Núria Feliu, Casal Gent Gran de Llicà d'Amunt (número castanyoles), Cristina Prat i Marta Acín (assessorament castanyoles). Agraïments de col·laboració: Anaïs Muñoz, Mahsa Dinani, Miquel Planas, Valeri Laguna i Javi Besa. Direcció tècnica i cap tècnic: Pere Pau Hervàs. Ajudant de direcció: Juanjo Sánchez. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana, Teatre Coliseum, Barcelona, 8 febrer 2022.

De la llarga nòmina d'espectacles multipolifacètics de La Cubana i dels seus ara ja més de quaranta anys ben portats hi ha un tret comú: la participació sempre en tots ells de part o tots els espectadors com a intèrprets improvisats o espontanis sovint sisplau per força. Amb l'espectacle «Adeu Arturo», la companyia s'ha hagut de reinventar a causa de les circumstàncies epidemiològiques, mascareta inclosa, que no aconsellen encara una excessiva interacció personal. Però això no ha de decebre els milers de “cubanaires”, “cubaneros” i “cubanites” que passaran pel Teatre Coliseum de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona perquè des del primer moment se sentiran copartíceps del funeral festiu que La Cubana ha rebut l'encàrrec d'organitzar per atendre les últimes voluntats del patrici andorrà, però establert a Barcelona i tota una figura universal, el senyor Arturo Cirera Mompou, un personatge carregat de medalles, honors i condecoracions de tot el món, entre les quals no falta el venerable llautó de la Creu de Sant Jordi. Tan il·lustre patrici és Arturo Cirera Mompou que la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada per als amics, quan s'assabenta per les xarxes de la seva mort, ofereix el servei de cos present al Saló de Cent de l'Ajuntament. Però la família —una trepa de nebots i nebodes endolats de cap a peus com si fossin corbs— hi renuncia perquè ha d'acceptar que el “tiet Arturo” hagi triat el també centenari Coliseum i les seves entranyes per fer, just el dia que complia els 101 anys, l'últim adéu al món... [+ crítica]

TROBAR EL DESLLORIGADOR DEL TEATRE DE JOAN BROSSA

«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019. Reposició: Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa, Barcelona, 3 febrer 2022.
 

Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre. El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca, prometent —a sants i minyons no els prometis si no els dons!— transformisme a dojo a través de les múltiples facetes de l'striptís, però sempre sense caure en un registre barroer sinó fent ús d'una atmosfera poètica de music-hall. El coreògraf i director Roberto G. Alonso, que hi fa el paper de Mc Clown o mestre de cerimònies —en algunes funcions el substitueix l'actor Jordi Andújar—, s'ha envoltat d'una companyia de quatre intèrprets multidisciplinars que, a més de treballar amb ell en alguna altra ocasió, abasten l'ampli ventall que proposa Joan Brossa en les seves peces teatrals: el músic (piano i clarinet de Jordi Cornudella), la cantatriu (soprano Elena Martinell), la ballarina stripteasista (coreògrafa Laura Marsal) i el saltimbanqui (actor i performer Davo Marín)... [+ crítica]

PROHIBIT ENCENDRE FOC AL BOSC

«Animal Negre Tristesa (Schwarzes Tier Traurigkeit)», d'Anja Hilling. Traducció de Maria Bosom. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Disseny de moviment, coreografia i ajudantia de direcció: Ferran Carvajal. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Estudiant en pràctiques (Institut del Teatre): Esteve Gorina i Andreu. Producció Sala Beckett i Teatro Español. Cicle Planeta Persona. Direcció: Julio Manrique. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 30 gener 2022.

L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal. L'aposta era arriscada, però el resultat ha estat un dels esclats escènics més sorprenents i gratificants d'aquesta temporada, en un moment que el teatre es troba en un espai de confortabilitat sisplau per força a la recerca per la via còmoda de la recuperació dels espectadors perduts arran de la situació sanitària. És amb apostes renovadores com aquesta de La Beckett com es guanyen els espectadors perduts i també com es guanyen els que es van perdent per altres desguassos lamentablement desencertats. He dit que «Animal Negre Tristesa» era un “poema èpic”. Caldria afegir, per sortir al pas dels més puristes, que em refereixo a un “poema èpic contemporani”. No hi ha ciència-ficció ni gènere fantàstic ni accions llegendàries en el rerefons de l'obra sinó un cru realisme tintat de dolor intens que acaba portant a la memòria dels espectadors moltes escenes tràgiques viscudes de debò com les que relata l'obra d'Anja Hilling... [+ crítica]