COMBAT DE NIT

«Baby no more». Ideació de VVAA Col·lectiu. Dramatúrgia d'Eva Mir. Intèrprets: Clara Aguilar, Marc Cartanyà, Max Grosse Majench, Elena Martín Gimeno, Sandra Pujol Torguet, Marc Salicrú i Laura Weissmahr. Il·luminació i escenografia: Marc Salicrú. Espai sonor i música original: Clara Aguilar. So: Marta Pérez. Diiseny de vestuari: Chloe Campbell. Moviment: Aimar Pérez Galí. Disseny de vídeo: Laura Subirats i Miquel Cardiel. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Violeta Montaner. Alumne en pràctiques de direcció de l'Escola Eòlia: Imai Adalid. Equips tècnics i gestió de la companyia: Direcció de producció: Eduard Autonell. Producció executiva: Gina Aspa Miralta. Direcció tècnica: Oriol Ibáñez Fauquer. Suport tècnic de vídeo: Martín Elena. Fotografia: Pol Rebaque. Construcció escenografia: Escenografies Moià. Coproducció: VVAA Col·lectiu i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Graona, Dietrich Grosse, Nau Ivanow, Sala Beckett i col·laboradores de VVAA. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Rita Molina i Vallicrosa. Direcció de l'espectacle: Anna Serrano Güell. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 maig 2024.
 

L'any 1959, el malaguanyat escriptor i articulista Josep Maria Espinàs va escriure i publicar una novel·la, «Combat de nit», que encara ressona avui com a moderna, sobre els camioners i els viatges per carretera d'anada i tornada. La va dedicar a un personatge no de carn i ossos  però absolutament present: “Al meu amic T-7440”. La contrasenya d'un camió, esclar. No sé si el Col·lectiu VVAA —sisplau, pronunciïs “fa”, segons indicacions de la companyia— vol dedicar també el seu espectacle «Baby no more» al tràiler que presideix tot el muntatge i que ha obligat a desmuntar la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, per convertir-la en una pista oberta on sembla que el conductor del camió en qüestió estigui examinant-se en un circuit tancat per obtenir el carnet superior de classe C. No han de passar ànsia els espectadors d'aquest muntatge per por de ser atropellats —els déus del teatre no ho vulguin!—, tot i que potser sí que s'hauran de moure en algun moment, aixecar els pompis i malucs entumits per haver de seure a terra sisplau per força, amb el consol per a alguns de trobar lloc en alguna de les escalinates de les grades desmuntades de la sala, tot i que els ossos també els maldiguin i, quan tot sembla que anirà de mal borràs, llençar-se a obtenir miraculosament una de les cadires de tisora plegables, d'aquelles de festa major d'estiu, que la companyia reparteix un cop plantejat l'espectacle, convidant-los a un acte de comunió que vol ser, aparentment, el comiat oficial del Col·lectiu VVAA, que va començar jove i que ara se sent tan postadolescent que fins i tot mira al futur incert que els espera... [+ crítica]

LES VELLES MONARQUIES NO MOREN MAI

«Michael's Legacy». Intèrpret en el paper de Michael Jackson: Ximo Jackson (nom artístic de Ximo Fillol). Cantants: Alejandro Trinidad i Amanda de la Mano. Músics: Samuel Gil (teclista), Diego Barbera (baixista), Javi Navarro (guitarra) i Víctor Llorens (bateria). Cos de ball (alternant funcions): Antonella Boria, María Buges, Arantxa Carbonell, Jessica Carreras, Nuria Carreras, Marta Castillo, Lucas Darás, Enrique Enguidanos, Lidia Garrido, Adrián López, Laia Navarro i Edgar Solaz. Coreografia: Nuria Carreras. Direcció musical: Samuel Gil. Direcció: Nuria Carreras i Ximo Fillol. Jackson Dance Company. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 maig 2024.
 

¿Què hi fa un enginyer valencià tècnic de telecomunicacions i llicenciat per la Universitat Politècnica de València en la pell del mític cantant Michael Jackson, anomenat el Rei del Pop? Doncs, el que fan molts altres imitadors del cantant —que són incalculables—, però aquest amb un caràcter artístic professional, considerat l'imitador número u per aquests verals, i amb una companyia força nombrosa que volta per la Seca i la Meca escampant el llegat musical que va deixar l'autèntic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), el que va començar com un nen prodigi i que va acabar captivant tot el món amb les performances musicals i la seva singularitat escènica. El cantant, ballarí i imitador Ximo Fillol o Ximo Jackson (ànima de la Jackson Dance Company) és d'aquests fans que als quatre o cinc anys diu que ja imitava el cantant d'Indiana amb el barret, alguna de les seves jaquetes i amb els moviments de cos, cames i braços. No és estrany de creure. Sense anar tan lluny, aquesta dèria infantil continua ben viva perquè el dia de l'estrena d'aquest espectacle al Teatre Poliorama, un parell de petits fans de primera fila no s'estaven —amb el barret i les jaquetes de rigor— d'imitar també els balls dels imitadors. No cal dir que una encaixada del protagonista Ximo Jackson des de l'escenari al parell de petits, a l'hora dels aplaudiments, val més que un regal sorpresa de la nit de Reis i és una escalfor que es conserva per a tota la vida. Però anem per feina. O millor dit, anem per contorsions i decibels, que és el que toca en aquest cas. Un espectacle sobre Michael Jackson serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es poden extreure d'aquest macromusical (un parell d'hores) que ret homenatge al Rei del Pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, de trajectòria artística estel·lar i de vida prou coneguda i més aviat erràtica, amb un final tràgic que, anys després de la seva mort, de tant en tant revifa i encara porta cua... [+ crítica]

SI VEUS UNA BARBA-ROSSA AVARAR POSA LA TEVA A REMULLAR

«Barba-rossa», a partir de la novel·la de Joan Pons. Adaptació i dramatúrgia: Clara del Ruste i Sergi Marí. Intèrprets: Queralt Albinyana / Enka Alonso, Rodo Gener / Josep Mercadal, Agnès Romeu i Ramon Bonvehí. Mirada externa: Queralt Albinyana, Rodo Gener, Josep Mercadal, Xavi Núñez, Agnès Romeu, Àlvar Triay. Espai sonor i composició musical: Pere P. Ripoll. Escenografia: Marga de La Llana. Vestuari: Mireia Costa. Dibuixos: Tònia Coll Florit. Vídeo: Carme Gomila Seguí. Coreografia: Agnès Romeu. Direcció musical: Queralt Albinyana. Il·luminació: Eugeni Marí. Creador de titella: Toni Riera. Estudiant en pràctiques: Pau Sintes. Coproducció Teatre Principal de Palma i Fundació Teatre Principal de Maó. Direcció: Sergi Marí. Cia. La Trup. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 11 maig 2024.
 

A Maó, a l'illa de Menorca, el segle XVI, van saber molt bé quin pa s'hi donava amb les incursions del pirata turc Barba-rossa, que ja havia assolat mig Mediterrani de costa a costa amb assassinats i saquejos sense compassió. L'escriptor menorquí Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) va publicar la novel·la «Barba-rossa» l'any 2006, recuperada el 2021 a Moll Nova Editorial. L'adaptació teatral d'aquesta novel·la recrea els fets viscuts a Maó el 1535, quan el temut pirata Barba-rossa, malnom de Khair ed-Din Paixà, fill de pare turc i mare grega i germà petit d'un altre pirata que ja portava el malnom heretat per ell, va destruir completament la ciutat menorquina, en revenja de la derrota que havia patit anteriorment quan pretenia conquerir Còrsega, Sardenya i Sicília. Barba-rossa va ser atacat a Tunis per la flota del rei, conegut doblement amb els noms de Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, engreixada amb hosts de sicaris àrabs i, diuen, uns quatre mil presoners cristians fugits de les garjoles turques. Les Illes, sobretot Menorca, van ser la torna d'aquella derrota contra el corsari. La ciutat de Maó va ser una víctima que ara, en llenguatge bèl·lic, s'anomenaria col·lateral, una ciutat indefensa entre dos focs, sense gaires diferències de les malvestats provocades pels uns i pels altres. La companyia La Trup fa un viatge al passat com si expliqués un conte d'aquells que fan por —sense llar de foc en temps de pantalles—, amb una posada en escena pràcticament despullada, només amb una figura de fusta de notables dimensions, que és com una mena d'esquelet de cavall de Troia, i alguns elements quotidians de vestuari, a més de la reproducció en forma de titella d'un corb negre en clau de ventríloc, que forma part de la ficció històrica al costat del personatge de Roger Genestar, un criador d'ocells visionari, enamorat d'una de les esclaves de Barba-rossa, que viatja per tot el Mediterrani fins a aconseguir-la i en conseqüència coneix també personalment el pirata sanguinari... [+ crítica]

DE MARE, NOMÉS N'HI HA UNA

«Llegat», de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Aka Teatro i Daniel J. Meyer. Vestuari: Aka Teatro i Montse Rodríguez Clusella. Ajudant d’escenografia: Marc Saborit. Coordinació tècnica: Oriol Pino. Tècnic/a en gira: Oriol Pino/Xènia Lledó. Construcció escenografia: Pascualin Estructures. Sistemes led: Jorba Miró / Estudi- taller d’escenografia. Producció executiva: Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. Fotografies: David Ruano. Logo: Quim Àvila. Distribució: Bitó Produccions. Agraïments: Esteve Clos, Miriam Compte i Tatiana Halbach. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Cia. AKA en residència al Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció de l'espectacle: Daniel J. Meyer. Direcció de l'espectacle: Montse Rodríguez Clusella. Teatre Akadèmia, Barcelona, 10 maig 2024.
 

Àngels Gonyalons diu que es regenera com a actriu treballant amb intèrprets de noves generacions, com li ha passat recentment amb el celebrat musical «L'alegria que passa». El fet és que, si continua així, donant-los tres voltes amb la seva energia cada vegada que comparteix escenari amb ells, potser aviat no en quedaran gaires, de joves vull dir, perquè els acabarà esgotant un darrere l'altre. Tot aquest doll a raig d'energia que desprèn sempre l'actriu es repeteix sense restriccions de cap mena en aquest espectacle de petit format però de gran ambició argumental creat per l'AKA, una de les companyies emergents que no ha parat de despuntar des del seu espectacle «Also Known As», capitanejada pel tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusellas. Els protagonistes de l'obra són només tres: una mare executiva i benestant que es planteja fer un gir radical a la seva vida; un fill a la vintena, gai, consentit i criat en la desmesura; i un amic amb pretensions d'amistançat de cap de setmana, també gai, a la ratlla dels trenta-cinc, que topa amb la relació irada, d'amor i odi, i eixelebrada de la mare i el fill que acaba de conèixer. I fins aquí puc parlar. Perquè «Llegat» fa un salt des de la festa esbojarrada —que arrenca amb Àngels Gonyalons traient a la pista tres o quatre espectadors de primera fila— a propinar un cop de puny a l'estómac, tan inesperat com eficaç dramàticament. I, com deia, s'imposa el mutis per respecte als futurs espectadors... [+ crítica]

LA FRUSTRACIÓ DE LA TUBA

«Amnèsia», de Nelson Valente. Traducció: Joan Negrié. Intèrprets: Mercè Aránega, Màrcia Cisteró, Míriam Iscla, Joan Negrié, Victòria Pagès i Biel Rossell. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Ganecha Gil. Disseny de so: David Solans. Caracterització: Àngels Salinas. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Producció executiva: Roser Soler. Producció i gerència Sala Trono: Manel Torres. Premsa i comunicació: Anna Fernández. Audiovisuals i disseny gràfic: Albert Rué. Fotografia: David Ruano. Producció en gira: Miquel Salom. Regidor en gira: Marc Pinyol. Ajudanta de producció: Mariona Roigé. Distribució: Elena Blanco (Bitò). Coproducció: Sala Trono i Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Amb el suport en gira de Tarragona Cultura. Agraïments: ICEC. Equips i tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Pau Ferran. Direcció: Nelson Valente. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 maig 2024.

La tuba és un instrument musical de notables dimensions. Per això la fantasia dels espectadors es dispara quan s'imaginen el personatge de la Griselda —no li digueu Gris!—, la germana gran d'aquesta nova família creada pel dramaturg argentí Nelson Valente, carregant, a la seva edat, la tuba a coll. És aquesta —una frustració de joventut de la Griselda— una de les picades d'ullet que Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) aporta a la trama de l'obra «Amnèsia», una història que té com a base de fons el drama familiar, dissortadament tan habitual, de la demència senil o l'Alzheimer, i que el dramaturg i la companyia converteixen en una aparent comèdia agredolça. Nelson Valente és un mestre a reflectir el realisme quotidià de moltes nissagues familiars. És capaç de començar amb un somriure que s'encomana a l'auditori, en un ambient ple de presumpta felicitat, i acabar fent caure cairats de punta i amb els personatges a cops. No direm del tot el que hi passa, en aquesta masia o casa amb jardí d'algun lloc inconcret de la Catalunya interior —versió adaptada de l'actor tronaire Joan Negrié— per no desvelar més del compte la sorpresa que han d'anar descobrint els espectadors. Sí, però, que cal advertir que «Amnèsia» fuig de voler ser terapèutica sobre la patologia de molta gent gran i que més aviat pretén ser terapèutica sobre l'impacte d'aquesta mateixa patologia en tots els familiars que envolten la persona que la pateix... [+ crítica]

NO DIGUIS BURRO A NINGÚ QUE NO HO SIGUI MÉS QUE TU

«Burro». Basat en textos clàssics sobre ases. Dramatúrgia: Álvaro Tato. Intèrpret: Carlos Hipólito. Músics i intèrprets secundaris: Fran García, Manuel Lavandera i Iballa Rodríguez. Música original: Yayo Cáceres. Escenografia: Ay Teatro i Tatiana de Sarabia. Vestuari: Tatiana de Sarabia. Il·luminació: Miguel A. Camacho. Direcció de producció: Emilia Yagüe. Producció executiva: Marina Camacho. Secretaria de producció: Carmen Quirós. Direcció tècnica: Amalia Portes. Gerència: Susana Cuñado. Sastreria: Maribel Rodríguez RH i Alejandro Jaén. Tècnica de llums: Tatiana Reverto. Tècnica de so: Manuela Paparo. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació del teatre: Teatre Romea. Premsa de la companyia: Daniel Mejías. Ajudant de premsa de la companyia: Jorge Ochagavía. Disseny gràfic i fotografia: David Ruiz. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Amb el suport de la Comunidad de Madrid i INAEM (Govern d'Espanya, Ministeri de Cultura). Distribució a Catalunya: Sergi Calleja. Distribució a Espanya: Emilia Yagüe Producciones. Coproducció: Cia. Ay Teatro i Teatre Romea.  Direcció: Yayo Cáceres. Teatre Romea, Barcelona, 8 maig 2024.
 

És ben cert que ningú no està exempt de tenir una equivocació a la vida, o més d'una. Per això, abans de tractar algú de burro, caldria pensar sobre si un mateix no ha topat alguna vegada en la mateixa pedra. Tots els textos clàssics en els quals es basa aquest espectacle —tots amb el burro, l'ase, el ruc o un èquid del gènere—, tenen com a rerefons de reflexió alertar els humans del mirall que sovint els ofereix el comportament de les bèsties. Però quan es parla del burro, del ruc, de l'ase, del cavall, del poni o de l'euga, hi ha una sensació de familiaritat que supera la que l'èsser humà pugui tenir amb altres animals. I això passa perquè qualsevol gènere dels èquids ha estat al costat de l'ésser humà des dels inicis de la civilització i li ha fet d'ase dels cops, de ruquet de càrrega, de llaurador, d'utensili de passejant, de distracció infantil, de cos de guàrdia, de suport de les forces de repressió, de transport de guerra, de còmplice i a vegades víctima de la tortura animal a les places de toros sota el picador, i fins i tot de llegenda escenogràfica si un recorda, per exemple, el mític i gegantí cavall de fusta, l'anomenat Cavall de Troia. El veterà actor Carlos Hipólito s'ha posat sense complexos en la pell d'un burro —sí, fa de mal dir, però el títol no perdona— i ha cavalcat fins a Catalunya després de més de dotze anys sense actuar-hi, quan formava part de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, al Teatre Victòria, o amb l'obra «Todos eran mis hijos», d'Arthur Miller, al Teatre Poliorama, el 2011. Abans, però, sempre havia tingut relació amb el sector teatral català formant part de l'obra «Arte», de Yasmina Reza, que va interpretar juntament amb Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou, o amb el repartiment d'obres en versió espanyola tan celebrades com «El método Grönholm» o «El crèdito» de Jordi Galceran... [+ crítica]

UNA NOTTE A NAPOLI

«No hi ha fills innocents», de Pier Paolo Pasolini. Traducció: Joan Casas. Dramatúrgia: Mia Parcerisa. Intèrprets: Oriol Genís i Pau de Nut. Música: Pau de Nut. Escenografia: Castells Planas. Disseny d'il·luminació: Guillem Font. Estructura: Jaume Serrat. Motxilla corb: Leo Quintana. Supervisió vestuari: Elisabet Castells. Fotografies: May Zircus. Cartell: Eladi Sánchez. Producció: Teorema Teatre, Festival LOLA 2023. Producció executiva: Teorema Teatre. Agraïments: Anna Costa, Teresa Icar, Ivan Alcaraz, Alejandro Bernasconi i Xavier Salvà, Trama Teatre. Amb el suport de: L'OSIC – Departament de Cultura Generalitat de Catalunya, Centre Cívic Drassanes, Cardedeu Inspirant Cultura. Direcció: Mia Parcerisa. Sala Àtrium, Barcelona, 7 maig 2024.

A l'actor Oriol Genís (Badalona, 1950), se'l pot trobar en un gran espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle del Teatre Lliure o en una proposta privada d'un director agosarat, ja sigui interpretant un clàssic de text o un musical. I sempre hi té un paper que, ni que a vegades potser sembli secundari, sedueix els espectadors per la seva empremta. Ell, però, com alguns intèrprets de la seva generació, que ja s'acosten o trepitgen els setanta, ha descobert últimament un punt de fuita amb el teatre intimista, de cambra, com per exemple ha fet recentment amb les entranyables «Cadires» de Mont Plans, reposades fa poc a l'Espai Texas. Es una opció, a l'estil d'altres opcions similars, com la de l'actriu Imma Colomer a «Amb la claredat arriba el fred», sobre Thomas Bernhard, al Teatre Romea; l'actor Andreu Benito a «L'home de teatre», també de Bernhard, o «Lluna plena», d'Aki Shimazaki, a la nova sala Heartbreak Hotel d'Àlex Rigola; o l'actor Lluís Marco a «Una còpia», de Caryl Churchil, a la mateixa Sala Àtrium; o ara també l'actriu Àngels Gonyalons a «Llegat», de Daniel J. Meyer, al Teatre Akadèmia, entre molts altres. Són, totes aquestes, unes apostes personals preses, després de llargues trajectòries escèniques indiscutibles, que enyoren i recuperen una tornada als orígens, al teatre en el sentit més pur, al teatre de ressò atenenc, el que Pier Paolo Pasolini, en el seu manifest, anomena teatre de “ritu polític”, el que es basa en la ideologia d’un teatre primitiu en contraposició al que el mateix Pasolini qualifica de “ritu social”, és a dir, aquell altre teatre que acontenta la burgesia des de la Commedia dell'Arte a l'Elisabetià, el del Segle d'Or i el més contemporani, titllat de realista, comèdia, populista o d'evasió, però que, per ell, no passa de ser això: un “ritu teatral”... [+ crítica]

SALVAR LA LLENGUA COM SI FOS LA SOBRASSADA

«Acorar», de Toni Gomila. Intèrpret: Toni Gomila. Espai escènic i vestuari: Rafel Lladó. Vídeo: Jaume Miralles. Construcció: Kake Portas. Pintura tèxtil: Pere Terrassa. Màscara: Margalida Munar. Veus en off: Antònia Jaume i Miguel Àngel Torrens. Assessorament lingüístic: Margarida Quetglas. Fotografia: Francesc Messeguer. Comunicació: Cristina Bugallo. Producció executiva: Toni Gomila i Cristina Bugallo. Ajudanta de direcció: Antònia Jaume. Direcció: Rafel Duran. Companyia Produccions de Ferro. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 novembre 2012. Reposició: 13 octubre 2013. Reposició: 25 febrer 2015. Reposició: 15 juny 2016. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: Espai Texas, 3 maig 2024.
 

I un dia va arribar «Acorar». Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca. «Acorar» és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble... [+ crítica]