EL CABARET DE LA MUNTANYA DELS JUEUS

«La nit del músic alt (Un tipus de gènere ambigu)». Dramatúrgia: Carles Pedragosa Torres. Cantants/Intèrprets: Antoni Comas, Robert González, Bealia Guerra, Paula Malia, Clàudia Schneider, Jordi Vidal, Cor ARSinNOVA. Espai escènic: Joan Galí Sanarau. Vestuari: Joana Martí Delgado. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Projeccions: Marc Permanyer Conde. Producció executiva: Helena Font Barbero i Lluís Victory Cirer. Direcció tècnica: Albert Glas. Regidors companyia: Olalla Calvo i Rai Segura Raspall. Ajudantia d’escenografia i vestuari: Camille Latron i Llorens. Fotografia: César Font. Agraïments: Elisabet Barroso Dominguez, Núria Roé Vellvé, Ragnhild Hjelmborg, Marta Canals Romero, Olivia Basora, Carme Milan, Gina Aspa. Una coproducció del Grec 2025 i 2026 Festival de Barcelona, la Banda Municipal de Barcelona i Indi Gest. Director titular Banda Municipal Barcelona: José R. Pascual-Vilaplana. Clarinets: Natalia Zanón (solista), Eduard Betes, Àngel Errea, Joan Estellés, Juan Bautista Faubel, Victoria Gonzálvez, Germán Guillén, Montserrat Margalef, Joan Tormo, Alexandre Escrivà, Jorge Iznardo, Maria Rubio, Laia Santamaria, Clara Vilanova, Javier Vilaplana (requint), Martí Guasteví (clarinet alt), José Vicente Montesinos (clarinet baix). Saxòfons: Maurici Esteller (soprano), Dani Molina (alt solista), Marta Romero (alt), Armand Franco (tenor), José Jaime Rivera (tenor), Joan Soler (baríton), Joan Soler (baix). Flautes: Manel Reyes (solista), Alejandro Ortuño, Paula Martínez (flautí). Oboès: David Perpiñán / Jordi Bonilla, Carla Suárez (corn anglès). Fagots: Daniel Ortuño (solista), Xavier Cervera. Trompes: Claudia Cobos (solista), Abdó Sancho (solista), German Izquierdo, Carlos Lizondo, Miguel Zapata. Trompetes i fiscorns: Javier Rodríguez (solista), Maurici Albàs, Santiago Gozálbez, José Joaquín Salvador, Vicent Ivorra, Susana Marco, David Urrutia. Trombons: Emilio Almenar (solista), Andrea Escrig (solista), Francesc Ivars, Francisco Palacios (baix). Bombardins: Rubén Zuriaga (solista), David Pantín. Tubes: Francisco Javier Molina (solista), Toni Chelvi. Contrabaixos: Enric Boixadós, Toni Cubedo. Timbals: Ferran Carceller (solista). Percussió: Mateu Caballé, Ferran Armengol, Alejandro Llorens, Naia Membrillera, Miquel Vich. Arpa: Laura Boschetti. Piano: Jordi Farran. Director tècnic: Joan Xicola. Coordinadora executiva: Susanna Gamisel. Encarregada: Montserrat Margalef. Arxiver: Àlex Fernández. Serveix auxiliars: Airun Serveis Culturals. Resta de l'equip de L'Auditori: Regidoria BMB: Albert Martínez, Ramon Tolrà. So: Toni Vila, Alejandro Parra i Oriol Baulenes. Coordinació RF: Manolo Cervera. Producció: Ernest Crusats. Cor ARSinOVA. Directora: Maria Mauri Fàbregas. Intèrprets: Berta Morató Vinyes, Adrià Pagès Moliner, Emma Clarke Karlová, Ferran Marquina Martínez, Pol Blancafort Baulenas, Daniel Flix Porret, Marta Garrote Ordeig, Núria Ballestar Dot, Joana Martinez-Mora Manel, Laura Farré Garcia, Steen Knudsen Esquerda, Magdalena Völk, Pere Carulla Sanmartí, Gerard Morató Vinyes, Helena Figueras Benet, Nina Hoelscher, Niels Knudsen, Enric Aragonès, Miquel Bertran. Direcció de moviment escènic: Bealia Guerra. Direcció escènica: Jordi Oriol Canals, Carles Pedragosa Torres. Banda Municipal de Barcelona i Indi Gest. Festival Grec 2025 i 2026. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 25 juliol 2025. Reposició i revisió: Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 28 juliol 2026.

Les troballes arqueològiques són perilloses. Només cal donar un cop d'ull a les obres aturades o ajornades a tot Barcelona perquè els equips d'investigadors puguin remenar la terra per trobar-hi les restes dels avantpassats. Es pot veure amb les futures noves dependències de la justícia espanyola establerta a Catalunya, entre el Passeig Lluís Companys i el carrer Pujades —que, sigui dit de passada, no se sap quina falta fan— i que hauran d'esperar encara dos anys més abans que no se sàpiga què hi ha sota una gran necròpolis dels afores de la ciutat antiga, sepultada pels borbons, on fins i tot diuen que hi podrien reposar les restes de la jove màrtir Santa Eulàlia. I es pot veure també amb l'etern remodelatge del parc infantil entre la plaça de La Gardunya i el carrer del Carme, damunt de la Biblioteca de Catalunya, on les rases també amaguen algun misteri ancestral, i avisen que va per llarg. I no cal dir, els constants retards de segons quins trams del caòtic remodelatge de pedra grisa de les Rambles que porten de corcoll el negoci dels floristes i el dels manters. Al perímetre de la ciutat vella, ja se sap, aixeques una pedra i trobes un parent llunyaníssim que et saluda. És el mateix que passa ara al recinte del Teatre Grec, a Montjuïc, o en nom medieval, “la muntanya o mont dels jueus” perquè és allí on diuen que fa més de mil anys que hi va haver una necròpolis jueva. Doncs, bé, jueva o no, ara s'hi posa la primera pedra del que ha de ser el primer complex de teatre musical EuroBroadway, un teatre amb el nom “Lincoln Center Xavier Cugat” que té el suport d'un vell i atrotinat ricatxo nord-americà, amb pinta de classe Donald Trump amb gorra vermella i acompanyat d'una mena de Melania o esposa eslovena amb una gran pamela negra fent-li ombra als ulls, i envoltats d'espònsors com els de l'imperi de la Coca-Cola, amb una banda de músics d'upa que, com els del futbol, es diuen Banda Municipal Spotify Repsol, ni que la dirigeixi un valencià... [+ crítica]

AMB BARNÚS I PLANTOFES D'ANAR PER CASA

«FACTORY (Somni d'una nit d'estiu)». Traducció: Salvador Oliva. Adaptació: Àlex Rigola. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Elisabeth Casanovas, Nil Cardoner, Biel Duran, Oriol Genís, Roger Julià, David Menéndez “Boye”, Xesca Piñon, Jordi Rico, Toni Sevilla, Jordi Oriol, Lluís Villanueva. Espai escènic i vestuari: Patrícia Albizu i Alejandra Lorenzo. Disseny llums: Àlex Rigola i Raimon Rius. Producció executiva: Mireia Pol. Assistència direcció: Rita Ollé. Ajudanta direcció: Paula Blanco. Direcció: Àlex Rigola. Producció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L. i Festival Grec. Amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Festival Grec 2026. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 24 de juny al 31 juliol 2026.

 Tot de color paper de plata. Icones del consum iniciàtic de mitjan segle passat com les famoses llaunes de sopa Campbell's, l'antiga beguda Coca-Cola, i la cadena de detergents Mister Brillo. Dissenys mai recanviats per algun grafista informàticament il·luminat. Tot són marques, Campbell's, Coca-cola, Brillo, que van tenir un inventor per atzar i que han perdurat en el temps. La Heartbreak Hotel sí que ha recanviat la típica cambra negra per la lluminositat del paper d'alumini gegant. I és que es tracta de barrejar la fantasia shakespeariana de «Somni d'una nit d'estiu» i la vida esbojarrada i pionera de la bohèmia artística més trencadora de l'estudi artístic novaiorquès d'Andy Warhol, The Factory —o «La Fàbrica», per als amics, un nom comercial que han adoptat després moltes altres iniciatives inspirades en l'esperit inconformista i alternatiu— i que Andy Warhol va instal·lar primer al carrer 47 Est de Manhattan, entre el 1963 i el 1968, i després en una sisena planta de l'edifici del carrer Union Square Oest. Entre serigrafies i litografies de Warhol, filmacions de pel·lícules, accions col·lectives, performances de consum, estrelles del porno, droga, sexe i rock and roll —per això hi pul·lula també la banda de La Velvet Underground de Lou Reed— es va anar creant la llegenda. I les llegendes, ja se sap, com més efímeres, millor. No és tan important el que van fer sinó el que diuen que van fer... [+ crítica]

DE BON MATÍ, QUAN ELS ESTELS SE SUÏCIDEN...

«Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir». Direcció, text, escenografia i vestuari: Angélica Liddell (inclou textos de “Patriotisme” i “El mariner que va perdre la gràcia del mar”, de Yukio Mishima, i una adaptació de la peça clàssica de teatre NOH Hagoromo. “La túnica de plomes”, del segle XIV). Interpretació: Alberto Alonso Martínez, Angélica Liddell, Masanori Kikuzawa, Ichiro Sugae, Gumersindo Puche, Kazan Tachimoto. Il·luminació: Javier Alegría. Direcció tècnica: Maxi Gilbert. Operador de llums i coordinador tècnic en gira: Francisco Jesús Galán. So: Antonio Navarro. Maquinista: Fernando Díaz. Regidoria: Elena Galindo. Construcció de l’escenografia: Alfonso Reverón Díaz. Logística: Micaela Ferrer. Producció: Gumersindo Puche. Assistència de producció: Jaime del Fresno. Agraïments especials: Instituto Cervantes de Tokio, Tsuano Yamai (actor de teatre Noh de l’escola Konparu). Una coproducció del Grec 2026 Festival Barcelona, Festival Temporada Alta, Théâtre National de Strasbourg, Wiener Festwochen | Free Republic of Vienna, Odéon–Théâtre de l’Europe. Amb el suport de la Comunidad de Madrid. Espectacle recomana a partir de 18 anys.Agraïment especial a totes les persones que han col·laborat aportant peces de roba dels seus éssers estimats. Festival Temporada Alta, Teatre de Salt, Girona, 22 i 23 novembre 2025. Reposició: Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 24 al 26 de juliol 2026.
 

Nits tòrrides. De matinada, camí de Montjuïc, que fa pujada si s'hi va a peu, ressona a la memòria la lletra d'una cançó escolta, aquella de tradició suïssa, «Els pics gegants», que deia més o menys això: «De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir per guanyar el pic gegant...», i més endavant encara rematava: «Avant, avant, que trenca l'alba, si anem pujant, s'abaixa el cim.» Doncs això és gairebé el que passa amb les propostes enverinades que la dramaturga i creadora escènica empordanesa Catalina Angélica González Cano, de reconegut nom artístic internacional, Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966) prepara per als seus fans. La Liddell —no és nom de supermercat ni que ho sembli— va llevar els espectadors del llit en plena prematinada per assistir al seu espectacle «Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir», per engegar una macroperformance al seu gust i estil més funerari a tres quarts de cinc, quan els estels encara no s'han post i potser sí que, com l'homenatjat personatge japonès Yukio Mishima (1925-1970), també tindrien ganes de suïcidar-se. I tot perquè, a la sortida, dues hores més o menys més tard, els espectadors topin amb els primers raigs del sol, com aquells que la nit de Sant Joan s'estenen a la platja esperant que el rei de l'eclipsi tregui el caparró per l'horitzó. Tot sigui per la Liddell de Figueres, doncs, terra de genis com Salvador Dalí. Avant i avant, que ja trenca l'alba. I si anem de matinada al teatre, com diu la cançó, més aviat s'abaixa el cim... el cim dels qui només aspiren a un teatre burgès, còmode, complaent i, si pot ser, que faci riure... [+ crítica]

MIRALL TRENCAT

«Forever». Autoria i dramatúrgia: Iñaki Rikarte, José Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Intèrprets: José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo. Escenografia: Javier Ruiz de Alegría, Ikerne Giménez. Vestuari: Ikerne Giménez. Il·luminació: Javier Ruiz de Alegría. Espai sonor: Luis Miguel Cobo. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Producció executiva: Kulunka Teatro. Direcció tècnica: La Cía de la Luz S. Coop. Mad. Ajudantia direcció: Alberto Huici. Sastreria: KKUM. Cap tècnic teatre: Aleix Arbonès. Tècnic teatre: Víctor Bartolomé. Construcció escenografia: Readest Montajes. Màrqueting i comunicació companyia: María Díaz Màrqueting i comunicació teatre: Focus. Reportatge fotogràfic: Aitor Matauco. Direcció: Iñaki Rikarte. Cia. Kulunka Teatro. Festival Grec 2025. Teatre Condal, Barcelona, 23 al 27 juliol 2025. Reposició: Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. Del 22 de juliol al 2 d'agost 2026.

Quan una família es desfà és com un mirall trencat que s'esberla i només deixa veure-hi el que en queda, dins dels trossos esquerdats. Un mirall trencat —pregunteu-ho a Mercè Rodoreda— és allò que el temps canvia fins a fer-ho tot malbé, és allò que passa de viure una època feliç a una decadència de buidor, és allò que només reviuen els fantasmes de les pèrdues i els records. «Forever», el tercer espectacle de capgrossos o màscares de la companyia basca Kulunka Teatro, després d'«André & Dorine» i «Solitudes» —revisitades com un pack dins el Grec'26— és una tragèdia. Així, amb totes les lletres. Sense que hi càpiga el consol de la comèdia. Esclar que els espectadors trobaran algun moment que provoca el somriure, però és més per algunes accions concretes dels personatges que no pas per la trama que, com en els altres dos espectacles de la companyia, s'explica amb un fil narratiu sempre sense paraules. Una parella vol tenir un fill que no acaba d'arribar. Quan es fa un salt en el temps, el nadó passa de plorar a la cistella i neguitejar pare i mare a ser l'infant que es fa gran i que mostra una discapacitat —porta una crossa i un suport de cama ortopèdica a més de tenir un dels braços i la mà amb la seqüela de la paràlisi... [+ crítica]

SIS DOCENTS EN CERCA D'ACTOR

«Nascuts lliures». Autoria: La Conquesta del Pol Sud. Creació: Carles Fernández Giua. Dramatúrgia i documentació: Carles Fernández Giua, Irene Vicente Salas. Intèrprets: Eugènia Arús, Manel Barceló, Irene Bonilla, Aleix Escursell, Ferran Galimany, Laia González Fernández, Micky Jarra. Vestuari: Marina Valls. Disseny d’escenografia: Xesca Salvà. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de so: Damien Bazin. Disseny de llum: Luis Martí. Acompanyament coreogràfic: Ariadna Montfort. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, La Conquesta del Pol Sud i el Grec 2026 Festival Barcelona. Cia. La Conquesta del Pol Sud. Direcció: Carles Fernández Giua. Festival Grec 2026. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 9 al 19 de juliol 2026.

¿Si Luigi Pirandello ja va qüestionar la naturalesa del teatre i va fer irrompre els seus sis famosos personatges en un assaig per trobar un autor que els completés les seves històries, per què La Conquesta del Pol Sud, companyia especialitzada en el teatre-document, no pot posar sis representants del professorat en cerca d'un actor que els il·lumini en el recorregut de les seves trajectòries com a docents a les aules? No hi ha dubte que el curs acadèmic convuls que s'acaba de viure, amb vagues i protestes al carrer, i que anticipa una represa de setembre tan convulsa com l'anterior, ha influït en el neguit escènic, ja sigui per atzar o per premonició, i ha fet que en un mateix espai de temps hagin conviscut a la cartellera teatral tres espectacles que tenen l'educació com a rerefons i com a bombolla a punt d'esclatar de preocupació social: «Una bufetada a temps», de Marta Buchaca; «Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares i aquest, «Nascuts lliures», de La Conquesta del Pol Sud. Tres propostes amb tres eixos diferents. Dues en clau de comèdia. Una en clau de reflexió documental. El dilema sobre el mètode a utilitzar tant des de l'escola com des de la família per redreçar l'educació («Una bufetada a temps»); el mètode a utilitzar per fer arribar els principis mínims del programa educatiu a l'alumnat més conflictiu —o complex, vaja!— («Primera llei de Newton»); i el mètode d'anàlisi, des de l'òptica de la professió, de la ruta a seguir d'ara endavant, vist el resultat de l'experiència acumulada i el contrast amb el sistema educatiu més gris deixat enrere... [+ crítica]

SENSE CONNEXIÓ AMB EL GUETO MALGRAT ELS SATÈL·LITS

«L'esquerda en el món (Der Riss durch die Welt)», de Roland Schimmelpfennig. Traducció d'Albert Tola. Interpretació: Ann Perelló, Assun Planas, Philip Rogers, Pol Sanuy i Magdalena Sbert. Disseny d’il·luminació: Carolina Durian. Disseny de so: Jaume Manresa. Disseny d’escenografia i vestuari: Roger Orra. Ajudant de producció: Daria Nicolau. Direcció de producció: Xavier Granada i Assun Planas. Producció executiva: Xavier Granada, Alba Gómez i Raül Perales. Distribució: Magrana Escena. Una producció de Magrana Escena i Grec 2026 Festival Barcelona, en coproducció amb Malvasia Produccions. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Goethe – Institut Barcelona, Factoria SI (Senyor Màsters), Ajuntament de Cornellà i Fabra i Coats. Ajudantia de direcció: Marc Tresserras. Direcció: Rodrigo García Olza. Festival Grec 2026. Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 15 al 26 de juliol 2026.
 

Parlem de desconnexió, no pas de connexió. Perquè, de connexió entre els cinc personatges d'aquesta obra del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig (Göttingen, Alemanya, 1967), no n'hi ha gaire. Cal advertir els espectadors que «L'esquerda en el món» és una obra complexa, difícil. Ha estat una proposta del Grec'26 que la sala Versus Glòries ha introduït en la seva programació. És una obra difícil sobretot per als intèrprets, que no tenen les manilles i el folre d'un diàleg compartit on aferrar-se i que no es poden desviar en cap moment del seu discurs unipersonal. No és tan difícil, en canvi, per als espectadors, receptors passius, perquè la reben tal com l'autor els l'ha plantejada: com un text essencialment narratiu, fins al punt que, en algunes escenes, cada personatge que s'adreça, en apartat, a l'auditori ho fa amb les acotacions pròpies de la novel·la: “diu ell...”, “diu ella...”, “li diu a ell...”, “li diu a ella...”. Hi ha, doncs, una línia de continuïtat entre el discurs original, que per als espectadors és com un work in progress que es va descabdellant amb un registre eminentment literari, amb repeticions, flaixbacs i inserts, en el sentit més de muntador cinematogràfic, i que aquí té la fortuna de comptar amb una excel·lent traducció de l'alemany al català a càrrec del dramaturg Albert Tola i es reajusta amb la direcció de Rodrigo García Olza, els dos fent tàndem creatiu i fundador de la companyia Nigredo... [+ crítica]

BUFAR BOMBOLLES I SURAR A LA VIDA

«Muljil». Text: Jaeuk Shin. Interpretació: Hyunsung Seo, Kwanghyun Ma, Joonbong Kim, Aeri Lee. Disseny del so: Jimmy Sert. Disseny de la il·luminació: Hayoung Jeong. Disseny del vestuari: Gyonginn Kim. Set Manager: Wonsuk Choi. Producció: Bongmin Choi. Un encàrrec del Festival d’Arts Urbanes d’Ansan i el Centre de Creació d’Arts Urbanes de Seül. En col·laboració amb el Producer Group DOT, avalat pel Ministeri de Cultura, Esports i Turisme, KOFICE, K-arts on the Go. Amb la col·laboració de Casa Àsia. Amb el suport del Centro Cultural Coreano en España. Companyia Elephants Laugh. Direcció: Jinyeob Lee. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Del 15 al 16 de juliol 2026.
 

De “performance” en “performance” i així ens anem fent grans. L'espectacle «Muljil» ha estat l'aportació de Corea del Sud, juntament amb un altra proposta de dansa, dins el Grec'26. El teatre coreà no ha estat dels més habituals aquí i l'experiència té tot l'aire del paper irrenunciable d'un festival que vol mirar a fora. A més, «Muljil» ve avalat pel seu pas pel Festival d'Avinyó, de qui, al Grec, sempre li ha fet gràcia sentir-se'n cosí germà. Però si un o una van al teatre confiant que passaran una hora —en aquest cas l'espectacle és breu—, si pot ser a la fresca i també alimentant el seu esperit cultural, i es troben que, sisplau per força, sense previ avís, perquè els ha tocat per obra i gràcia i assenyalament d'un dels intèrprets, els posen dins un cubicle de vidre o plàstic transparent, ple d'aigua, amb la roba que porten posada i els conviden a practicar allò que algunes criatures fan a les piscines d'estiu amb el perillós joc de l'apnea, o dit en llenguatge ingenu, “bufar bombolles”, la confiança en l'organització del teatre o del festival es fa miques. Si sovint s'adverteix els espectadors que en tal o tal altre espectacle s'utilitzen uns decibels superiors o s'utilitzen llums que podem alterar els més sensibles a aquests efectes, també seria oportú que s'advertís a l'auditori que el poden triar i fer-lo aixecar de la butaca per posar-lo dins de l'aigua com si fos un peix de colors... [+ crítica]

UNA PARTIDA DE CARTES NO COMBAT LA SOLITUD

«Solitudes». Autoria i dramatúrgia: Garbiñe Insausti, José Dault, Iñaki Rikarte, Rolando San Martín i Edu Cármaco. Direcció: Iñaki Rikarte. Interpretació: José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo. Escenografia i vestuari: Ikerne Giménez. Il·luminació: Carlos Samaniego. Música original i espai sonor: Luis Miguel Cobo. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Producció executiva: Kulunka Teatro. Ajudantia de direcció: Rolando San Martín. Ajudantia d’escenografia: Almudena Martín. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic del teatre: Víctor Bartolomé. Construcció d’escenografia: Mambo Decorados. Màrqueting i comunicació de la companyia: María Díaz. Màrqueting i comunicació del teatre: Focus. Reportatge fotogràfic:  David Ruiz.  Disseny de cartell: Dani Castillo. Una producció de Kulunka Teatro. Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, amb el suport de l’INAEM - Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Govern d’Espanya, Ministeri de Cultura), el Pla de recuperació, transformació i resiliència, el Govern basc i l’Instituto Vasco. Recomanat a partir de 14 anys. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. Del 10 al 19 de juliol 2026.

 Els Kulunka Teatro són com un poema amb cames, si se'm permet la llicència. I creadors i portadors d'uns capgrossos que tenen la virtut d'entendrir els espectadors com si fossin personatges de carn i os. Ho vam constatar de seguida quan els vam descobrir aquí, ja fa més de deu anys, amb el seu primer espectacle, «André & Dorine», que ara també ha format part de la trilogia que dins el Grec'26 omple el juliol del Teatre Condal, amb aquest, «Solitudes», que es veu aquí per primera vegada, i el següent, «Forever», reposició provinent d'un Grec anterior. Fa la impressió que els dramaturgs i creadors de Kulunka Teatro, provinents del País Basc, primer pensen i escriuen el guió d'una tragicomèdia i, quan la tenen, fan un “delete” que esborra tot el text del disc dur i es queden amb el gest, la impressió, la potència del mut, la mirada de tristesa, la mirada provocativa o la mirada de felicitat. El gest i qualsevol petit efecte de so, d'algun objecte que vola, d'una presència que no hi és —la d'un gos, per exemple, lligat a la llarga corretja—, el vol de la gavina que no es veu mai, el mar del fons, l'urna de les cendres... A «Solitudes», els Kulunka Teatro fan una mirada tant poètica com realista a la xacra de la solitud. Per posar-nos al dia, només a Barcelona, es calcula que, dades de padró, més de 350.000 persones més grans de 65 anys viuen soles, cosa que fa que la ciutat sigui una de les més envellides d'Europa. I d'aquestes persones, es calcula també que un 20%, com a mínim, viu sota el llindar de la pobresa... [+ crítica]

¿UNA FÀBRICA DE TÍTOLS O UNA PEDRERA DE PERSONES?

«Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun, Max Vilarrasa. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnic teatre: Andrés Piza. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta i Mikakus. El text ha rebut una beca per a la creació literària per autors consolidats de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Distribució: Carme Tierz. És una producció de La Villarroel i Grec 2026 Festival de Barcelona. Direcció: Nelson Valente. La Villarroel. De l'1 de juliol al 2 d'agost 2026.

Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent. Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l'aprovat que sembla que podria tenir l'Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d'haver copiat uns treballs, el dilema d'una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident. I quan la mare de l'Izan s'entrevista amb la directora de l'institut perquè necessita un paper que justifiqui a l'avançada que el seu fill aprovarà el curs, perquè el club de futbol el pugui contractar, és quan més salta a la vista el fenomen Lamine Yamal i la síndrome, no de Newton, sinó la del barri de Rocafonda que és el paradigma de l'oportunitat de sortir de la migradesa de l'infern per tocar el cel de la riquesa... [+ crítica]

JOC DE MÀSCARES ANALÒGIQUES

«Creure en les màscares», de Romeo Castellucci. Col·laboració en la dramatúrgia: Piersandra Di Matteo. Assistència artística: Sergio Scarlatella. Direcció tècnica: Eugenio Resto. Artefactes artístics: Filippo Zimmermann & Plastikart Studio. Tècnic: Andrei Benchea. Tècnic d’electricitat: Andrea Sanson. Direcció de producció: Benedetta Briglia. Producció: Caterina Soranzo. Organització: Giulia Colla. Agraïments: Col·laboradors Barcelona. Equip tècnic en Cessamentna:  Carmen Castellucci, Francesca Di Serio, Gionni Gardini, Dario Neri. Administració: Michela Medri, Elisa Bruno, Simona Barducci. Comptabilitat: Massimiliano Coli. Coproducció de Socìetas, Grec 2026 Festival Barcelona, Triennale Milano Teatro, Vienna Festival (Wiener Festwochen), Free Republic of Vienna, Transart – Festival for contemporary cultures. Col·laboració de l'Istituto Italiano di Cultura. Direcció: Romeo Castellucci. Festival Grec 2026. Sala Raval, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, Del 4 al 5 de juliol 2026.

Una de les tendències més recents en certes exposicions immersives és que et convidin a calçar-te un aparell voluminós que et transporta a una realitat virtual fins al punt que acabes de perdre el món real de vista i et trobes immers en un palau de segles passats, unes termes romanes, uns animals de gènere fantàstic o envoltat de personatges històrics que, si goses tocar-los, se't fonen com un bolado. M'imagino com es diverteixen els monitors d'aquestes exposicions interactives quan veuen els moviments dels usuaris dels aparells que es mouen mig a les palpentes com si juguessin al joc de la gallineta cega. Faig aquesta comparació perquè el que proposa el reconegut director, dramaturg, il·luminador, figurinista i escenògraf italià Romeo Castellucci (Cesena, Emília-Romanya, Itàlia, 1960) és precisament l'altra cara de la realitat virtual com si, en un rampell romàntic, tornés a l'analògica amb un joc de màscares que repten els espectadors a viure allò que la mínima visibilitat dels forats dels ulls els permeten imaginar. El Festival Grec sempre es guarda a la màniga alguna sorpresa minimalista que és com una perla amagada entre altres propostes empeltades de grandiositat i efectes espectaculars. Aquesta anomenada “performance” de Castellucci n'és una... [+ crítica]

ELS ÀNGELS DE WILDE

«El diari de Dorian Gray». A partir de l’obra d’Oscar Wilde. Dramatúrgia de Marc Rosich. Composició de Jordi Cornudella. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort. Músics Leos Quintet: Ernest Martínez / Laura Urteaga (primer violí), Sara Balasch / Laura Marin (segon violí), Arabela Fernández / Oriol Tort (viola), Nico Cobo / Eduard Raventós (cello),  Alejandro Frankel / Iu Boixader (contrabaix). Moviment: Montserrat Colomé. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Bernat Jansà. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Iban Beltran. Ajudantia de direcció musical: Ernest Martínez. Ajudantia d’escenografia: Paula Font. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Teatre Romea i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció d’escena: Marc Rosich. Festival Grec 2026. Teatre Romea. Barcelona, 6 juliol 2026.

Hi ha obres que no serien el que són si no fos per qui les interpreta. Hi ha obres que, sense ser expressament d'encàrrec, encaixen a la perfecció amb la manera d'actuar de l'intèrpret, la manera de dir i la manera de fer sentir l'ànima de la història amb la profunditat com la que requereix extreure tot el que hi ha de rerefons en la novel·la «El retrat de Dorian Gray», que l'escriptor irlandès Oscar Wilde (Dublín, Irlanda, 1854 - París, França, 1900) va publicar el 1890 —l'única novel·la del seu catàleg de dramaturg i poeta—, primer en una revista i, un any després, revisada, retocada, autocensurada per recomanació d'assessoria i mig ampliada, en suport editorial. Tot i així, l'escàndol provocat pel contingut de la novel·la no va evitar un dels primers judicis contra la llibertat de gènere que va portar Oscar Wilde a la presó. No és aquest, però, l'únic ni el principal motiu de l'obra «El retrat de Dorian Gray» sinó el reflex d'una lluita interna del protagonista contra la inevitable fatalitat de l'envelliment que per a Dorian Gray és una tragèdia personal que l'arrossega a l'abisme i que converteix la trama en una mena d'història d'aires gòtics: mentre el quadre, el retrat vaja, de Dorian Gray pateix el llast de l'envelliment, ell —com si hagués pactat amb l'infern— té el privilegi de mantenir la seva joventut i la seva bellesa... [+ crítica]

ESTOC DE PARRUSSOS AMB TALENT

«Ophelia’s got talent». Concepte: Florentina Holzinger. Intèrprets: Melody Alia, Saioa Alvarez Ruiz, Inga Busch, Renée Copraij, Sophie Duncan, Fibi Eyewalker, Paige A. Flash, Florentina Holzinger, Annina Machaz, Xana Novais, Netti Nüganen, Urška Preis, Zora Schemm (RambaZamba Theater), roya the destroya. I també: Adele Brinkmeier, Liv Bohse, Greta Grip, RosaShaw, Lenya Tewes, Laila Yoalli Waschke. Disseny de so: Stefan Schneider. Tècnic de so: Jonathan Bruns. Música: Paige A. Flash, Urška Preis, Stefan Schneider. Disseny d’escenografia: Nikola Knežević. Assistent d’escenari: Camilla Smolders. Director d’escena: Xavier Pérez. Disseny d’il·luminació: Anne Meeussen. Disseny de vídeo: Melody Alia, Jens Crull, Max Heesen. Càmera en directe: Melody Alia. Dramatúrgia: Renée Copraij, Sara Ostertag, Fernando Belfiore, Michele Rizzo. Dramatúrgia de Volksbühne: Johanna Kobusch. Equip tècnic: Jan Havers, Martin Schwab, Lukas Lupo Saller Dörte Wilfroth. Directora de producció: Katharina Wallisch, Stephan Werner. Producció i gestió de gira: Moira Garee, Sarah Rindone. Gestió i distribució internacional: Katharina Wallisch & Giulia Messia - neon lobster. Agraïments: RambaZamba Theatre Berlín. Una producció de Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz i Spirit, coproduïda pel Productiehuis Theater Rotterdam, Tanzquartier Wien, Arsenic Lausanne, Asphalt Festival, Gessnerallee Zürich, Kampnagel Internationales Sommerfestival i De Singel Antwerpen. Amb finançament de la Kulturabteilung der Stadt Wien i del Bundeskanzleramt für Kunst und Kultur. Amb la col·laboració del Goethe-Institut i del Consolat General de la República Federal d'Alemanya. Direcció: Florentina Holzinger. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. 2 i 3 de juliol 2026.

Quan una companyia adverteix els espectadors amb el que es poden trobar, qualsevol precaució que prengui l'auditori és inútil. Si el servei del SEM —l'ambulància del pilot lluminós i la sirena— fa guàrdia als afores d'un teatre, és que potser aniran maldades de debò. I si el programa de mà o la informació del web desvela sense embuts —o aixeca més expectatives de les que tocaria— que l’espectacle que veureu inclou “autolesions, sang, agulles, llums estroboscòpics i representacions o descripcions explícites de violència física o sexual”, n'hi ha per fugir cames ajudeu-me. L'espectacle multidisciplinar, o millor dir-ne potser la macroperformance d'«Ophelia's got talent» de la dramaturga, directora, coreògrafa i ballarina austríaca Florentina Holzinger (Viena, Àustria, 1986) és la proposta d'autos que respon a totes aquestes advertències. Espectacle nascut a Berlín fa quatre anys, amb l'aura i l'etiqueta de garantia de la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, reforçat ara amb una altra performance, la de la campana gegant de l'autora a la Biennal de Venècia en representació d'Àustria, no és estrany que sigui una o potser l'aposta més agosarada de l'anomenat teatre internacional del Festival Grec 2026 i que fos també la proposta esperada amb la mateixa il·lusió que les criatures esperen el tió i els reis mags i, al damunt, se'ls creuen, beneïts per la més ingènua i feliç de les innocències... [+ crítica]

TRES FILLES I UNA MARE, QUATRE DIMONIS PER A UN PARE

«La truita», de Baptiste Amann. Traducció i adaptació: Carles Batlle. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas, Arnau Puig  i Emma Vilarasau. Escenografia i disseny de vestuari: Albert Pascual. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics Enric Alarcón. Tècnic de so i audiovisuals: Roger Giménez. Cap tècnic Teatre Poliorama: Roc Ibàñez. Tècnics Teatre Poliorama: Justo Gallego i Roger Arjona. Construcció d’escenografia: Carles Piera - Pascualín Estructures. Caracterització: Esther Carbonell. Treball de text: Carles Batlle i Ferran Utzet. Regidoria: Pol Quintana - Carol Ibarz. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Alumna en pràctiques: Emma Pons. Amb la participació especial (veu en off): David Verdaguer. Fotografia promocional: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Vídeo promocional i fotos d’escena: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga. Comunicació Teatre Poliorama: Ivan Danot, Laia Sanz i Carlos Zaragoza. Comunicació BItò: Bea Moyano i Mariona Gómez. Direcció de producció: Josep Domenech. Cap de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Macarena Garcia. Comunicació: Bitò. Una producció de: Bitò, Teatre Poliorama i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració del Teatre Principal de Terrassa. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Sergi Belbel, Mònica Molins, Joana Ricart Arderiu, Backstage BCN (Núria Soteras i Marc Lahilla). Ajudanta de direcció: Gina Surià. Direcció: Ferran Utzet. Festival Grec 2026. Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2026.
 

El refranyer popular és ple de sentències ancestrals que, per molt populars que siguin, avui no passarien el filtre de la discriminació i la desigualtat. Aquesta n'és una. La que pregona com si res que tres filles i una mare no són cap altra cosa sinó quatre dimonis per a un pare. No sé si el jove dramaturg, director i actor francès Baptiste Amann (Avinyó, Provença, França, 1986) té coneixement d'aquest refrany popular català que ha fet fortuna també en francès quan diu: “Trois filles et leur mère sont quatre diablesses pour le père”. Si no el coneix, és evident que el desenllaç de la seva tragicomèdia «La truita» s'hi apunta clarament. I no dic res més perquè cal que els espectadors arribin al desenllaç pel seu compte i sense coneixement de causa. Al cap d'un parell d'hores —que llisquen amb un ritme sempre enjogassat i ple de sorpreses—, la trama fa un tomb inesperat passant de la comèdia franco-catalana a la tragèdia universal. I tot l'auditori, que s'ha esplaiat durant més de la meitat de l'obra amb una bona dosi de rialles i somriures, manté ara l'alè suspès pels esdeveniments, els estirabots i els impromperis que tots els personatges de «La truita» es llancen com si fossin sagetes de tir amb arc —i ja sabran també els espectadors perquè parlo d'arc i de sagetes—, sagetes enverinades que alteren la vida d'aquesta família d'origen mitjà i benestant —pare i mare a la seixantena llarga amb un canvi d'urbà a rural ecològic— amb tres filles que ja campen pel seu compte, amb èxits professionals les tres, amb respectives parelles i, dues d'elles, les més grans, amb criatures de mesos, en contrast amb la més petita, nòmada, fotògrafa premiada, lesbiana, i sense ganes de portar fills al món... [+ crítica]