EL CONSOL AMOROSIT I DESITJAT DE LA MORT

«La última noche con mi hermano», d'Alfredo Sanzol. Intèrprets: Elisabet Gelabert, Ariadna Llobet, Nuria Mencía, Biel Montoro, Jesús Noguero, Cristóbal Suárez. Escenografia: Blanca Añón. Vestuari: Vanessa Actif. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Sandra Vicente. Música: Fernando Velázquez: Caracterització: Chema Noci. Coreografia: Amaya Galeote. Ajudanta de direcció: Eva Carrera. Ajudanta d'escenografia: Lidia Gómez. Ajudanta d'il·luminació: Paloma Cavilla. Ajudanta de vestuari: Sandra Espinosa. Ajudant de so: Pablo de la Huerga. Fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d'escenografia: SCNIK. Attrezzo: Pablo Velasco. Coroducció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Txema i Javitxu Abaigar; Ruth i César Alonso; Ana i Esteban Barcia; Jesús Acevedo i Salva Bolta; Nacho Castro i Virginia Flores; Amaya i Alberto de Miguel; Ángel i María Ángeles Domingo; Mariano i Miguel Goikoa; Ana, Evelio i Amilio González; Javier Jaén; Andrés i Mónica Lima; Eva Morillo; Carme i Tomás Portaceli; Teresa Ramos; Santos Rejas; Javier i Chano Román i Resu i Pedro Sanzol. Direcció: Alfredo Sanzol. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 16 d'octubre a l'1 de novembre 2026.
 

¿Pot una malaltia com el càncer trastocar les relacions de tota una família? ¿Pot canviar alguna cosa la pèrdua d'un ésser estimat i la petja que ha deixat com a consigna testamental? El dramaturg i director navarrès Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972) ha partit, explica, d'una experiència viscuda per una amiga seva per confegir una història d'històries que tenen com a eix central la mort d'una germana diagnosticada de càncer terminal, la seva relació amb el seu germà i, paral·lelament, la relació que la cunyada ha mantingut excessivament distanciada amb un germà seu, a més de la relació dels dos fills seus. Hi ha, doncs, en aquesta obra de l'autor —de qui es recordarà l'obra «El bar que se tragó a todos los españoles» vista al Teatre Lliure fa cinc anys— una mirada que es podria dir, en certs moments, costumista, però que de seguida agafa un to de realisme cru que el mateix Sanzol mira d'alleugerir durant les dues hores i mitja sense entreacte, amb un cert humor, sarcàstic, fins i tot grotesc, que és una de les flaques dramatúrgiques que caracteritzen les seves obres. Cal remarcar d'entrada que l'obra té un pilar bàsic en la interpretació que és la de la protagonista, Nagore, un personatge que eleva, amb una gran efectivitat i sensibilitat a la vegada, l'actriu madrilenya Nuria Mencía i que elabora una progressiva degradació física tan veraç que glaça l'auditori ja des del primer moment quan, a tall de pròleg, es presenta quan és difunta per no enganyar en cap moment i advertir els espectadors que el que s'explicarà és com i per què ha arribat a traspassar el llindar cap a l'altre món... [+ crítica]

IN VITRO DE QUATRE BARRES

«Lo de Jaume I». Dramatúrgia i lletres: Guillem Cuxart. Composició: Marc Sambola. Intèrprets: Arnau Fà Lladó, Paula Moles Roma i Laia Esdul. Músics: Magí Castro i Marc Sambola. Coreografies i moviment: Paust. Escenografia: Uri Prat. Disseny de vestuari: Pau Garcia. Assessorament lingüístic: Gemma Sangerman i Pere Navarro. Disseny de so: Adrià Ortiz. Producció i distribució: Al cel cia. Espectacle seleccionat de la convocatòria de textos On el teatre batega 2026. Obra guanyadora de la quarta edició del Premi de dramatúrgia Teresa Cunillé i seleccionada a la convocatòria Estrena’t al territori 2025. Companyia Al cel Cia. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Guillem Cuxart. El Maldà, Barcelona, 14 octubre 2026.
 

Qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència, diuen al cinema. Però en aquesta paròdia pitarresca de la nova companyia Al cel Cia es podria dir que qualsevol coincidència que s'hi detecti és simplement el reflex de la realitat. La reina del mambo es diu Sílvia Obiols —posseu-hi dues erres i ja ho teniu— i l'artista convidada de ressò internacional l'han batejada com a Lady Romesco, per deixar clar l'origen del sud on hi ha nuclears, indústria química i un succedani de parc Disney. «Lo de Jaume I» és un espectacle musical de petit format que no té por a l'estripada, la pitarrada, com he dit abans, la farsa i la sàtira, tot i que, pel meu gust, aquest últim aspecte, el de la sàtira, es queda curt i un mica massa prudent, sense acabar de mossegar de debò i sense clavar dentellada ben amunt, que és sempre cap on cal apuntar si es vol despullar la realitat i els poderosos que la remenen. Si bé és suggerent que hi hagi una dona com a presidenta de la Generalitat de Catalunya —encara no n'hi ha hagut mai cap i sembla que ni hi és ni se l'espera per ara— i que aquesta honorable senyora vulgui netejar el país de “moros” i “indesitjables” —estic ressenyant el que el personatge diu, no és cosa meva— i que tingui en veneració el rei Jaume I, que fa malves des del 1276 i del qual fins i tot han trobat un enorme fal·lus —escultura de guix que potser posaria de nou contra les cordes, com va passar amb aquella escultura del rei Joan Carles en posició compromesa, el nou director del MACBA si l'exposés en una peanya— fa la impressió que el contingut musical de l'espectacle —d'excel·lent composició— passa per damunt de la queixalada satírica que s'esperaria del discurs... [+ crítica]

LLOBARRO AL FORN

«Bons i dolents», de Joel Joan. Intèrprets: Joel Joan, Agnès Busquets, Oriol Casals, Nesa Vidaurrázaga i Ana Gago. Escenografia: Albert Pascual. Ajudant d'escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Mireia Sintes. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Joel Joan i Núria Costas. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció/Regidoria: Maddi Zamalloa. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic del teatre: Víctor Bartolomé. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró i Pascualín Estructures. Fotografia: Núria Estremera. Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Josep Abril, Munich, Misako i Etnia Barcelona. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, i Unió Europea, Fons Next Generation, Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (Govern d'Espanya) i Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Coproducció d'Arriska i Focus. Direcció: Nelson Valente. Teatre Condal, Barcelona, 8 octubre 2026.

Atenció al llobarro, que és com un personatge més d'aquesta comèdia hilarant de Joel Joan (Barcelona, 1970), de la qual ell mateix n'és autor i també un dels intèrprets protagonistes. Joel Joan va començar a gestar la comèdia «Bons i dolents» fa uns tres anys, a partir d'un dels torneigs de dramatúrgia que organitza en cada edició el Festival de Tardor Temporada Alta. Com el llobarro, que necessita amor, tacte i temps de cocció, l'obra s'ha anat arrodonint amb un registre de “sitcom” i també, mentre es coïa, s'ha anat escalfant i ha anat pujant fins als 200 graus, que diuen que és la temperatura recomanada per cuinar al seu punt just el llobarro. La comèdia és un gènere que està agafant una força important dins el teatre català. Fa puntetes al teatre considerat més transcendent —no goso dir-ne d'idees perquè d'dees n'hi ha a tot arreu— i, evidentment, sí que li passa al davant pel que fa al compte de resultats amb el nombre d'espectadors, cosa que sempre és un avantatge i un caramel per als empresaris del teló. L'actor, productor, guionista, cineasta i director Joel Joan és un dels artífexs d'aquesta tendència que a hores d'ara té altres veus com les de Marta Buchaca, Eu Manzanares, Joan Yago, Roc Esquius, Xavi Morató o fins i tot Sergi Belbel, amb èxits prou recents. Es tracta d'una fornada nova i no tan nova de dramaturgs i dramaturgues que transiten entre el registre lúdic i d'entreteniment sense renunciar a imprimir en el fons de les seves trames una bona dosi de reflexió, denúncia o sàtira sobre les misèries de la societat contemporània. Una tendència que, si bé no és nova, perquè la comèdia francesa o anglesa l'ha exportat des de fa temps, sí que és important que tingui també el seu espai en l'àmplia i diversa cartellera teatral catalana... [+ crítica]

UN JOC ESCÈNIC MÍSTIC DE TRES X TRES

«El gran inquisidor (Bach - Dostoievski - Messiaen)». Autoria: Johann Sebastian Bach, Fiódor Dostoievski i Olivier Messiaen. Traducció: Joan Sales. Versió: Lluís Homar. Dramatúrgia: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Intèrprets: Lluís Homar, Brugalla Stambolov Piano Duo. Il·luminació: Jordi Farràs. Adjunt de direcció i regidoria: Iban Beltran. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sara López. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello i Colors up. Agraïments: Matilda Bonet i Enric Planas. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, INAEM, Unió Europea (Fons Europeus Next Generation) i Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia. Distribució: Carme Tierz. És una producció de Focus. Direcció: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Teatre Goya, Barcelona, 2 octubre 2026.
 

L'actor i director Lluís Homar, amb els músics Emili Brugalla i Besko Stambolov, fan compartir l'autoria original de la qual parteix aquesta proposta entre l'escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) i els compositors Johann Sebastian Bach i Olivier Messiaen. Pot sorprendre aquest trio com a autors però té tota la justificació perquè la part musical, a la qual encara cal afegir el fragment d'una peça del compositor riudomenc Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 - Barcelona, 2019), té un notable pes dins de la part textual. De la mateixa manera que en són també cointèrprets i codirectors tant el mateix actor Lluís Homar com els dos pianistes que l'acompanyen. Es podria dir, doncs, que «El gran inquisidor» és un joc escènic místic de tres x tres: tres intèrprets x tres músics. Homar, Brugalla i Stambolov parteixen del capítol cinquè de la novel·la «Els germans Karamàzov» que Dostoievski va publicar entre el 1879 i el 1880, primer en fulletó de revista i després en suport llibre. En català, la va publicar el 1961 l'editor, escriptor i traductor Joan Sales tot i que a partir no del rus sinó principalment del francès, amb consultes de l'anglès i l'espanyol. La mateixa editorial la va recuperar el 2014, ara sí, amb una versió revisada i directa del rus d'Arnau Barios. La versió dramatúrgica de Lluís Homar, però, respecta la primera traducció de Joan Sales, autor sobretot d'una obra cèlebre com «Incerta glòria»... [+ crítica]

BALANDRAU PANDÈMIC

«Bouvetøya (La necessitat d'una illa)», d'Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. Intèrprets: Mireia Aixalà, Damien Bazin, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet i un “espectador voluntari”. Càmera en directe: Júlia Izaguirre. Escenografia: Lluc Castells. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Concepció i direcció audiovisual: Salvador Sunyer i Vidal. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. I els equips del Teatre Lliure. La primera versió d'aquest espectacle es va estrenar el 7 d'octubre del 2020 al Festival Temporada Alta. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Sergi Pompermayer. Direcció: Julio Manrique. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 octubre 2026.

Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales. Davant d'aquesta mena de “balandrau pandèmic”, un col·lectiu d'amics i coneguts —un d'ells, desnonat i sobrevivint en un caixer, i un altre, explotat com a “rider” de Glovo— acaben decidint, després de vuit mesos de confinament rigorós, una fugida endavant que els portarà d'expedició a l'illot —perquè Bouvetøya és un illot volcànic enmig de l'oceà Atlàntic allà on “nostru sinyó” va perdre les espardenyes— i a trobar-se entre ells i amb ells mateixos per encarar el futur. Un futur que volen que trobi testimoni, cinquanta anys després, i per això acaben enterrant, com una primera pedra, una càpsula amb el lema: “La matèria dels somnis / 2030-2080”.... [+ crítica]

ELS FANTASMES DE LES TERRES MORTES

«El Cadell», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Mercè Aránega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, Alba Pujol, Rosa Renom, Marc Tarrida. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Toni Ubach. Composició musical: Xavier Albertí. So: Carles Bernal. Caracterització: Itziar Nzang. Moviment: Roberto G. Alonso. Música enregistrada per la Cobla Ciutat Girona (Flabiol i tamborí: Òscar Sánchez: Tible I:  David Plans; Tible II: Josep Salvatella; Tenora I: Josep Coll; Tenora II: Oriol Grèbol; Trompeta I: Joan Remacha; Trompeta II: Ton Martín; Trombó: Tomàs Espinosa; Fiscorn I: Enric Estrada; Fiscorn II: Joaquim Burjachs; Contrabaix: Eudald Sanllehí). Estudi de gravació: El local. Ajudant d'escenografia: Sergio Arribas. Ajudanta de vestuari: Joana Llach. Ajudant d'il·luminació: Arnau Nadal. Construcció de l'escenografia: Pascualin Estructures, Carles Piera Claramunt, Kike Blanco. Confecció de vestuari: Taller Goretti,  Flock Llanes, La Casa de Barrets. Ambientació: Berta Riera. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Leonardo Sosa Constantini. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Aina Minguell. Direcció: Josep Maria Miró. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 setembre 2026.
 
En els últims cinquanta anys, els Països Catalans s'han convertit en un terreny mediterrani de terres mortes. El que queda de les antigues masies és pràcticament anecdòtic. Un rastre de runes. Les terres treballades per la pagesia, el conreu o el pasturatge s'han convertit en paisatges de terres boscoses, improductives, estèrils, ermes, abandonades i, en el pitjor dels casos, engolides per la plaga dels incendis. Davant d'aquest canvi geogràfic, biològic i de desequilibri de la fauna autòctona només queda la memòria. I és en el pou de la memòria on el dramaturg vigatà Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) ha rebuscat els secrets, els misteris, les enveges, els odis, els amors, les mitges mentides i les mitges veritats d'una nissaga rural de classe pagesa sense riqueses, al llarg de gairebé un segle, centrat en el paper del que ell anomena una història de “les tietes” o, dit d'una altra manera, del cos matriarcal que, sempre a l'ombra, ha aguantat el pes i les regnes del mas, de les terres i de la família. «El Cadell» és una obra intensa, amb un text dens, però punyent, de gran força literària, d'un registre dramatúrgic impecable, d'una gran riquesa narrativa, lingüísticament fort i net, amb concessions molt mesurades a un llenguatge rural, gens arcaic, sinó propi de la parla popular, que encara té ressò avui mateix sense que faci cap mal a l'oïda... [+ crítica]

DONUT GREC AMB SUC D'ABBA

«Mamma mia!». Llibret original: Catherine Johnson. Basat en una idea de Judy Craymer. Adaptació: David Serrano. Música i lletres: Benny Andersson, Björn Ulvaeus. Alguna cançó d'Stig Anderson. Traducció i adaptació de les cançons a l'espanyol: Alejandro Serrano, David Serrano. Músics: Raúl Patiño Olivares, Alberto Cobo “Chele”, Miquel González Sánchez, Martí Soler, Laura Roselló, Rubén Alcázar, Dani Peña, Abel Franco, David Sánchez. Intèrprets principals: Anna Lagares, Lucía Pemán, Mireia Portas, Noemí Gallego, Marc Parejo, Víctor Gónzalez, Joan Olivé, Marc Ribalta, Natalia Serra, Laura Miguel, Pol Roselló, Luis Visiedo. Covers: Angel Saavedra, Noemí Gallego (Donna), Víctor Gónzalez (Sam), Natalia Serra (Sophie), Isabel Pera (Ali), Patricia Paisal (Donna), Carlos Jota (Bill i Harry). Alternants: Patricia Paisal (Tanya i Rosie), Lluis Canet (Bill). Elenc: Isabel Pera, Ingrid Machuca, Marta Borrás, María Pinalla, Carla Hernandez, Sergi Espina, Adrián García, Benjamín Brousse, Sergi Corominas, Alex Abad. Swing: Laia Lladó (DC) Juan Cano (DC) Carlos Jota Paula Pérez. Ajudant de direcció: Rómulo Assereto. Direcció de càsting: Carmen Márquez, Carmelo Lorenzo, Blanca Azorín. Direcció producció artística: Carmen Márquez. Coreografies: Iker Karrera. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez-Cuerda. Disseny vestuari: Gabriela Salaverri. Disseny il·luminació: Felipe Ramos. Disseny so: Gastón Briski. Disseny caracterització: Chema Noci. Assistents coreografies: Carla Diego, Fernando Lázaro. Cap tècnic: Gonzalo Martínez Alpuente. Producció tècnica: Guillermo Cuenca. Productors executius: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Productors: Pilar Gutiérrez, Marcos Cñamara i Juan José Rivero. Gerència de la companyia: Shia Baile García. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció escènica: Juan Carlos Fisher. Producció SOM Produce i ATG Entertainment Company. Teatre Tívoli, Barcelona. Del 26 de setembre al 20 de desembre del 2026.

 Ni la primera pel·lícula del 2008 dirigida per Phyllida Lloyd amb l'actriu Glenn Close de protagonista, ni la seqüela i preqüela del 2018 dirigida per Ol Parker, ni el recent anunci d'una segona preqüela en fase de producció —malgrat que les “fake news” hagin fet creure que ja s'havia estrenat aquest any— sembla que hagin fet cap mal al muntatge musical que recull gairebé una trentena de cançons del grup suec ABBA que ja porta acumulats més de 70 milions d'espectadors a tot el món. A Barcelona, ja és la tercera vegada que la macroproducció de SOM i ATG Entertainment fa temporada. La primera encara va ser al malaguanyat Barcelona Teatre Musical (BTM), a Montjuïc,  l'any 2007, amb l'esclat de la cantant catalana Nina, de mític record. La segona temporada ja va ser al Teatre Tívoli, el 2015. La tercera, repeteix ara al Teatre Tívoli fins a tocar de Nadal. Entremig, però, caldria afegir-hi encara la temporada 2025 que va fer al Teatre Auditori Emma Vilarasau de Sant Cugat del Vallès. «Mamma Mia!» és un musical dels que neixen a la Gran Vía de Madrid on porta acumulades un miler de funcions en tres temporades amb una suma de 800.000 espectadors, i una gira per 20 ciutats espanyoles amb 400 funcions i més de 350.000 espectadors. La productora SOM, que també té una escola musical, i ATG Entertainment s'han convertit en aquest gairebé quart de segle en l'imperi del musical espanyol. I en el seu catàleg figuren espectacles de gran èxit de públic com «Billy Elliot», «Priscilla Reina del desierto», «Grease», «West Side Story», «Matilda», «Los Miserables» o «Chicago»... [+ crítica]

¿PER QUÈ HAN PLORAT?

«Després de nosaltres». Dramatúrgia de Jumon Erra. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Júlia Jové i Xavi Navarro. Música i veu en directe: Andrea Mir. Producció executiva: Sem Pons. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Ajudantia d'escenografia: Guillem Sánchez Garcia. Construcció d'escenografia: Albert Ventura i Enric Naudí. Moviment: Pol Roselló. Cap tècnic: Francesc Bonet. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Cesc Casanovas. Comunicació: Rubén Garcia i Martí Rossell. Disseny gràfic: Andreu Rami. Distribució: Clara Badia. Administració: Natàlia Obiols. Cap de sala: Jesús Aymerich. Taquilla: Berta Ramírez. Adjunt de direcció en pràctiques: Marc Carbonell (Col·legi del Teatre). Adjunt de producció en pràctiques i regidoria: Xavier Peramiquel (Universitat de Barcelona). Fotografia: Sergi Panizo. Vídeos d'escena: Gusto Audiovisual. Videoclip: 119 Media. Amb el suport de l'ICEC - Generalitat de Catalunya. Agraïments: Lluís Azorín, Centre Moral i Cultural del Poblenou, La Virgueria,  Teatre Poliorama, Cassandra Projectes Artístics, Joan Segura i Sílvia Abril. Producció de Teatre Texas i La Santa Pepa amb el Grec Festival de Barcelona 2026. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Jumon Erra. Estrena: Espai Texas, Barcelona, Festival Grec 2026. Del 30 de juliol al 2 d'agost 2026. Reestrena: Espai Texas, Barcelona. Del 22 de setembre al 15 de novembre 2026.

El cineasta i crític francès Éric Rohmer (Jean-Marie Maurice Scherer, Tula, Corresa, Nova Aquitània, França, 1920 - París, 2010) es va acostar al teatre amb una única peça: «Le Trio en mi bémol», el 1987, on retrata la relació entre una parella que ja fa temps que han trencat, però continua trobant-se a casa d'ell. Una versió cinematogràfica de l'obra teatral es va haver d'esperar fins al 2022 —fa quatre dies— de la mà de la directora portuguesa Rita Azevedo Gomes que introdueix en la trama un director que intenta rodar l'obra de Rohmer. No hi ha cinema en el musical «Després de nosaltres», del dramaturg i director Jumon Erra i la composició musical de Miquel Tejada, però sí que hi ha una volguda mirada al clàssic d'Éric Rohmer amb la parella protagonista, aquí anomenats Lena i Adrià, que interpreten Júlia Jové i Xavi Navarro, un duet que s'assembla, per aires dels temps, al que formen Pau Vinyals i Judit Colomer amb l'obra «Tendrament» —que ha passat de la Sala Beckett a l'Akadèmia Teatre— perquè les dues parelles d'intèrprets ho són també a la vida real, cosa que afegeix un to mig neorealista dins la ficció del musical «Després de nosaltres». L'actriu Júlia Jové i l'actor Xavi Navarro han coincidit en algun cas formant part del repartiment d'un mateix espectacle, com en la penúltima versió del musical «Mar i cel» que Dagoll Dagom va remuntar al Teatre Victòria la temporada 2014-2015. I d'allí ve, sembla, la relació que la parella manté fins a avui. Una picada d'ullet a l'apadrinament de Dagoll Dagom és quan, entre el repertori original del musical de petit format, taral·legen l'emblemàtica peça «Per què he plorat?» i la Lena confessa a l'Adrià, irònicament, que deu ser l'única catalana que no ha vist el musical... [+ crítica]

CUBANEJANT AMB “LA BELLA HELENA”

«Tot fent “La bella Helena”». A partir de l'opereta homònima de Jacques Offenbach. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Sergi Boqué, Jordi Cornudella Heras, Gerard Franch, Carme Milán, Lluís Oliver, Mel Salvatierra i Núria Vinyals Mañarikua. Escenografia i il·luminació: Mireia Sintes. Vestuari: Júlia López i Melià. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals: Marc Algora. Arranjaments, espai sonor i so: Pablo Ruz. Moviment: Davo Marín. Ajudanta de direcció: Enka Alonso. Ajudant de direcció musical: Sergi Boqué. Ajudant d'escenografia: Uri Prat. Ajudanta de vestuari:  Elisabet Rovira Ribas. Construcció d'escenografia: Jan Clota, Pablo Paz i Tandem Costura Teatral. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Teatre Principal de Palma. Agraïments: Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Josep Maria Duran, Guillem-Jordi Graells, Lluís Homar, Blai Llopis, Pere Planella, Carles Puértolas, Juanjo Puigcorbé, Antoni Sevilla, Toni López, Teatre Nacional de Catalunya, a n’Adrián, en Kai i na Carla. Direcció musical: Pablo Ruz. Direcció escènica: Miquel Mas Fiol. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 22 setembre 2026.

L'Helena hi és, sí. Si és bella o no és bella ho deixarem al bon criteri dels espectadors. Però “La bella Helena” de Jacques Offenbach només hi és de fons. Un advertiment: qui es pensi que el Teatre Lliure de Gràcia ha remuntat el mític muntatge de la temporada 1978-1979, que va dirigir Pere Planella i que va recrear escenogràficament Fabià Puigserver, en sortirà escaldat. En canvi, qui estigui disposat a fer un viatge lúdic, humorístic, descarat, atrevit, desinhibit, picaresc, cabareter, satíric, de mirada al melic de la casa que celebra cinquanta anys i sense pèls a la llengua quan posen el dit a la nafra de la “família” del Lliure, segurament que en sortirà amb les galtes inflades de satisfacció i dues hores farcides de somriures. La tradició heretada és el que ha elaborat amb «Tot fent “La bella Helena”» el col·lectiu que lidera el dramaturg i director mallorquí Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Mallorca, 1996), que ja va estripar amb gràcia i èxit «Els miserables» de Victor Hugo, en un muntatge prou celebrat del Teatre Tantarantana. La tradició heretada és acostar-se a un espectacle del segle passat —el testimoni audiovisual és en un blanc i negre predigital i amb una reproducció de so escardalenca que clama al cel!— i intentar presentar-lo als espectadors del segle XXI amb tota la paleta de colors possibles. En un angle de l'escenari —les grades a tres bandes—, un puf quadrat, única peça recuperada de l'escenografia de Fabià Puigserver —trobat en un racó mig perdut de la casa, espeteguen ells mateixos (ai!, quina urgència que hi ha amb el futur Museu de les Arts Escèniques!)—, al fons, una tarima de teatre de barraca, un teló celestial precari, uns quants cortinatges blau cel i, al damunt, la reproducció d'un dels balcons amb barana que donarà més d'un joc durant l'espectacle i que recorda els balcons que hi havia com a senzill amfiteatre a l'antic Lliure de Gracia recuperat de la Cooperativa La Lleialtat, abans del remodelatge de la sala... [+ crítica]

SOM OMBRES, SOM ESPERITS...

«Tendrament», de Judit Colomer Mascaró i Pau Vinyals Dalmau. Intèrprets: Judit Colomer i Pau Vinyals. Mirada externa i ajudant de direcció: Guillem Sánchez Garcia. Catalitzadores: Ariadna Peya, Andrea Jiménez i Queralt Casasayas. Escenografia: Judit Colomer. Il·luminació: Mireia Sintes. Vestuari: Manuel Mateos. Concepte i producció musical: Clara Peya, Arnau Vallvé. Moviment: Natalia Fernández. Construcció d’escenografia: Joan Soler i Jordi Agustí. Fotografia: Roc Pont. Producció executiva: Júlia Simó Puyo i Maria G. Rovelló. Comunicació: Júlia Barceló. Agraïments: Assumpció Dalmau, Fortià Mascaró Dalmau, Joan Ros, Míriam Compte, Raquel Santanera i Jordi Viñals. Una producció de Cassandra Projectes Artístics. Amb la col·laboració de La Factoria de Banyoles i el suport de l’ICEC. Direcció: Judit Colomer i Pau Vinyals. Sala Beckett, Barcelona. Del 5 al 22 març 2026. Akadèmia Teatre, Barcelona. Del 17 de setembre al 9 d'octubre 2026.

M'imagino l'escenògrafa Judit Colomer i l'actor Pau Vinyals, parella a la vida real, imitant els seus dos “alters egos” però al sofà de casa, a la taula de la cuina o posant la criatura a dormir. «Tendrament» és una peça que comença a les entranyes de la vida familiar i que continua a l'escenari i que segurament torna a tenir la seva rèplica una altra vegada al caliu de la llar. Teatralment és una experiència fascinant i a la vegada arriscada perquè no és senzill compaginar la vida real amb la representació d'aquesta vida real. No és el mateix fer-ho en la intimitat casolana que davant d'una colla de “voyeurs” per molt que se'ls consideri eufemísticament “espectadors”. Hi ha alguna cosa d'inevitable “voyeurisme” en aquesta obra personal, íntima, tendra —vaja, com avança el títol— que Judit Colomer i Pau Vinyals tenen en catàleg, estrenada amb èxit aquest mateix any a la Sala Beckett i, probablement, sense data de caducitat perquè la vida de parella és tan inescrutable com inesgotable. ¿Existiria «Tendrament» sense la vinguda al món de la criatura de la parella? ¿No hi ha la intenció subtil de dialogar amb l'ésser que els ha vingut a condicionar la vida que portaven fins ara i que creix, creix i creixerà fins que comenci —si pot i les circumstàncies socials del moment ho permeten— a volar sol? En tot cas, per ara, deixen que dormi en una imaginària o poètica cambra fora d'escena... [+ crítica]

LA INTIMITAT ENCREUADA DE LA NISSAGA DE LES “CRUZ”

«Repetir, repetir, repetir». Idea de Sílvia Pérez Cruz. Convidats especials: Toti Soler, Glòria Cruz, Lola Cruz. Text i dramatúrgia: Pablo Messiez, Elena Córdoba i Sílvia Pérez Cruz. Intèrpret: Sílvia Pérez Cruz (veu). Músics: Violins: Carlos Montfort, Elena Rey, Marta Cardona. Violes: Anna Aldomà, Josep Bracero. Violoncels: Marta Roma, Isa Najem. Contrabaix: Bori Albero, Miquel Ángel Cordero. Gest: Elena Córdoba. Escenografia i vestuari: Cecilia Molano / Teatre Nacional de Catalunya. Tècnic de so: Juan Casanovas. Tècnic de monitors: Oriol Baulenas. Tècnic i disseny de llums: Inés de la Iglesia. Escenari i backline: Matías Luna. Direcció tècnica: Nerea Bello. Direcció de producció: Neus Carreras. Management: Àlex Sánchez. Producció: El Pez Cruz, S.L, Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudants de direcció: Pablo Messiez i Elena Córdoba. Direcció artística: Sílvia Pérez Cruz. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 i 20 setembre 2026.
 

La cantant, compositora i actriu empordanesa Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, Baix Empordà, 1983) ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Nacional de Catalunya. Fa dos anys, ja va obrir també el Festival Grec a l'Amfiteatre de Montjuïc amb un concert que va reunir amics i coneguts en una antologia del seu recorregut artístic. Ara, però, la cantant, exmembre de Las Migas —el seu camí musical iniciàtic abans del projecte en solitari— i reconeguda com una de les veus més importants de la música contemporània catalana, amb un registre que fusiona diversos estils heretats dels seus orígens familiars (el jazz, el flamenc, la cançó d'autor...), ha ideat i creat, amb la col·laboració del director i dramaturg Pablo Messiez i la compositora i creadora Elena Córdoba, un concert que beu de les fonts del desè aniversari de la publicació del disc «Vestida de nit», amb un registre eminentment teatralitzat, a la Sala Gran —dues úniques funcions exhaurides— en una altra fusió: la música i el teatre. I ho ha fet, a més, amb un registre tan íntim i personal, que ha reunit a l'escenari la seva mare, Glòria Cruz, i la seva filla, Lola Cruz, a més de nou dels seus músics més habituals —diamants en brut tots!— que han format part del quintet de corda que l'acompanyava fa deu anys i del quintet que l'acompanya actualment en les seves actuacions. I com a convidat estrella especial, el compositor, cantant i guitarrista Toti Soler (Vilassar de Dalt, Maresme, 1949) coneixedor per excel·lència i artífex pioner de la fusió de la música mediterrània... [+ crítica]

QUI PRIMER “SCOOPI” ESCOPIRÀ MILLOR

«Scoop», d'Enric Folch. Intèrprets: Carme Canet, Albert Cobacho, Enric Folch, Lluís Girbau i Mireia Martínez. Escenografia: Enric Folch, Laia Girbau i Josep Navarro. Il·luminació: Carlos Lucena. Vestuari: Laia Girbau. Caracterització: SETEC. So: Toni Olivé. Comunicació i xarxes: Anna Parcerisas. Ajudanta de direcció i regidoria: Laia Girbau. Direcció: Enric Folch. Producció: Centre Moral i Cultural del Poblenou. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 18 setembre 2026. 
 

Els periodistes anglesos diu que fan servir el terme “scoop” per definir aquella exclusiva que ho és de debò. És a dir, la que passa per davant de tots els altres mitjans, no la que publiquen tots alhora i es pengen la medalla. Però vet aquí que els anglesos de carrer també fan servir el mateix terme quan volen estar al corrent d'una xafarderia. Per exemple, si aquí s'introduís aquest anglicisme, com tants altres, es podria dir “what's the scopp?”, posem per cas, sobre el morbós cas del rei del Mango estimbat a Montserrat. De segur que els anglesos de la premsa més groga, com els catalans, hi “escoopirien” a pleret. I ja se sap que qui primer “scoopi”, sempre escopirà millor. La troupe teatral del Centre Moral i Cultural del Poblenou ha posat en escena una comèdia d'Enric Folch (que també forma part del repartiment com a actor), director teatral i de sèries de televisió i professor de direcció de cinema de l'ESCAC. I la Sala Beckett ha unit els seus primers deu anys d'estada al Poblenou amb el solatge centenari que porta a l'esquena el Centre Moral i Cultural del mateix barri barceloní, aquell que ha passat, intentant no perdre la identitat, de ser, en un segle llarg, el mite de la vella Icària obrera que va retratar l'escriptor Xavier Benguerel al miratge de l'expansió urbanística elitista de la ciutat. El que no és gaire elitista és el grup de periodistes que treballa en un diari digital —diguem sense ofendre'ls que “de tercer ordre”— que té un peu a l'abisme de la fallida i on els seus quatre redactors i el director malden per surar en l'oceà de la informació... [+ crítica]    
    

EXPRESSIONISME COLUMBÒFIL DE TRES RALS

«L'òpera de tres rals», de Bertolt Brecht (text) i Kurt Weill (música), en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Nao Albet, Roc Bernadí, Marta Bernal, Arnau Boces, Pablo Capuz, Marc Domingo, Joan Esteve, Eduard Farelo, Clara Mingueza, Miriam Moukhles, Biel Rossell i Júlia Truyol. Veu en off: Marc Rosich. Orquestra: Sebastià Gris / CristianCastellví (vanjo i guitarra), Dick Them / FedeSalgado (contrabaix), Darío Polonara (bandoneó i harmònium), Jordi Santanach / EduCabello (clarinet, saxo alt i flauta), Martí Serra / GemmaTorralbo (clarinet i saxo tenor), Gabriel García / MiguelRobles (trompeta), Alejandro Toledo (trompeta), Jordi Giménez / Francina Mercadal (trombó), Núria Andorrà / Naia Membrillera (percussió), Dani Espasa / Gregori Ferrer (piano, harmònium). Escenografia: Marta Pazos. Vestuari: Agustín Petronio. Caracterització: Johny Dean. Il·luminació: Nuno Meira. Espai sonor: Hugo Torres. So: Marc Mateu. Coreografia: Mabel Olea. Ajudanta de direcció: Anna Ponces. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d'escenografia: Carlos Pérez García. Correpetidor: Gregori Ferrer. Alumna en pràctiques: Noa Zapata (Eòlia). Equips del Teatre Lliure. Drets de representació: © Suhrkamp Verlag GmbH, Berlin. Lloguer de partitures: Editorial Triskelion. Coproducció: Teatre Lliure i Festival Grec de Barcelona. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció escènica: Marta Pazos. Estrena: Teatre Grec, Barcelona, 29 juny 2026. Reestrena: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 setembre 2026.

Diuen que a la ciutat de Barcelona hi ha uns 1.500 coloms per metre quadrat. Molta quisca, vaja! I això que segurament no hi han comptat la dotzena de coloms que poblen la companyia de «L'òpera de tres rals» que la directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) va estrenar fugaçment, només tres funcions, a l'amfiteatre del Teatre Grec en unes nits tòrrides i que ara ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Lliure en un cinquantenari per partida doble, el seu, nascuda el 1976, i el de la fundació del teatre aquell mateix any, marcat per l'empenta i l'esperit visionari de Fabià Puigserver. Tothom sap que les estrenes de teatre d'estiu a l'aire lliure del Grec són un risc d'alt voltatge. Li va passar el 2002 al director Calixto Bieito quan hi va estrenar la seva versió en espanyol, «La ópera de cuatro cuartos» amb l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i, després, com ara, la va portar també a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc. Malgrat les coloraines i la trapelleria waltdisneyniana de Bieito, la cosa no va acabar de rutllar prou bé a l'amfiteatre, però després sí que va millorar lleugerament a la sala tancada. A aquesta nova versió molt personal de la directora Marta Pazos li ha passat una cosa semblant. S'ha superat el risc sobre corda fluixa de l'amfiteatre a l'aire lliure amb les penúries de la calorada i la incomodidat dels seients. Allà, aquella nit de Sant Pere, les desercions, entre altres, dels dos màxims representants institucionals, president i alcalde, van fer història del gènere de la mala educació política. I aquí, l'absència generalitzada institucional en una estrena d'aniversari de mig segle que hauria d'haver estat sonada, també. Però, afortunadament, la revisió en sala tancada ha permès respirar més tranquils, tant la companyia com l'audiència, i matisar tot allò que a l'estiu no va acabar de fer el pes... [+ crítica]

ES-ALERT FATXA!

«Apocalipsi fatxa». Un nou “Veriueu-ho” de Xavi Castillo. Intèrpret: Xavi Castillo. Vestuari: Pascual Peris. Il·luminació i so: Gabriel Pérez Calleja. Imatge i producció pública: Adela Palomares. Producció: Pot de Plom Teatre. Director: Xavi Castillo. Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 16 al 20 de setembre 2026.

L'apocalipsi ha arribat. Poc s'ho podia pensar l'actor, monologuista, comunicador digital, director, còmic i sobretot provocador, Xavi Castillo (Onda, Plana Baixa, País Valencià, 1967), però criat a Alcoi (Alcoià, País Valencià), que el dia de l'estrena a Barcelona del seu espectacle «Apocalipsi fatxa» una ES-Alert per prevenció de pluges li tallaria el guió a mitja funció amb l'enrenou dels mòbils dels espectadors i convertiria el seu «Apocalipsi fatxa» en un improvisat «ES-Alert fatxa». Aquest és un nou fenomen que s'afegeix recentment a la ja crònica plaga dels mòbils amb so encès a les platees. Anant com anem cap a un món on depenem cada vegada més de les alertes per qualsevol incidència —ai, que plou, ai, que plou!— aviat el gremi de les sales teatrals i els auditoris de música i tots els escenaris similars hauran d'obligar —ja no es tracta de demanar sinó d'obligar— que tothom apagui el seu mòbil. Només amb el mòbil apagat, les ES-Alertes no sonen i només així els intèrprets no es veurien sorpresos per una allau de sons escandalosos que poden ser fatídics enmig d'un monòleg o una escena compromesa. Sort que el xou de Xavi Castillo és de to pujat, de decibels potents, d'improvisació espaterrant —presumpta improvisació, esclar— i d'un guió entre estripat, irreverent, còmic a manta i lliure de qualsevol autocensura o correcció política que, durant dues hores —té un mòbil damunt una taula per controlar la durada— fa que ningú se'n pugui desenganxar perquè Xavi Castillo —que les deixa anar de l'alçada d'un campanar— diu allò que molts espectadors voldrien dir i s'ho callen... [+ crítica]

ELS “HIHIKOMORI” DE HERMAN MELVILLE

«Bartleby», de Herman Melville. Adaptació de Llàtzer Garcia, a partir de la traducció de Carme Camacho (Edicions Ela Geminada, 2021). Intèrpret: Albert Prat. Escenografia i vestuari: Sebastià Brosa. Il·luminació: Laura Clos ‘Closca’. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Disseny de so: Lluís Robirola. Moviment: Maria Salarich. Fotografia: Alba Lajarín. Assistent de direcció: Sara Marco (Col·legi del Teatre). Una producció de Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions S.L.) – Festival Temporada Alta, amb la col·laboració de la Sala Beckett. Ajudanta de direcció: Carla Coll. Direcció: Llàtzer Garcia. Estrena: Sala Beckett, Barcelona: del 20 de febrer al 9 de març 2025. Reposició: Sala Atrium, Barcelona: del 15 al 27 de setembre 2026.

Fa mes de vint anys, entre el 2003 i el 2005, l'actor Josep Maria Pou ja va fer unes primeres lectures del relat «Bartleby, l'escrivent», del nord-americà Herman Melville (Nova York, EUA, 1819 - 1891), iniciativa del Festival Temporada Alta i el Teatre Romea, interpretació que li va valer, a més, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya. Josep Maria Pou va partir aleshores de la traducció de Miquel Desclot. El text de Melville ha captivat sovint els intèrprets que s'hi volen abocar en solitari, potser fascinats per aquella frase símbol de l'escepticisme més murri que pronuncia sovint Bartleby: «Preferia no fer-ho». Resistència passiva davant de tot i de tothom que més d'un voldria portar impresa al pit de la samarreta. Llàtzer Garcia (Girona, 1981) ha partit d'una nova traducció, la de Carme Camacho. I també a partir de Temporada Alta, amb l'actor Albert Prat, que alterna dos personatges de l'obra, l'advocat de Wall Street i Bartleby, el que ara s'anomenaria possiblement “passant” més que “escrivent”. Llàtzer va estrenar la seva adaptació a la Sala Beckett la temporada passada, la mateixa adaptació que ara ha recuperat en una nova minitemporada a la Sala Atrium. Ambient tenebrós. Taula d'attrezzo amb uns quants calaixos. Paraula d'advocat. Aparició imaginària de l'escrivent. Paret cega (que a la sala de Dalt de la Beckett no va fer falta revestir gaire). Canvis de matís de llum, imprescindibles, suggerents, personalíssims, i alguns efectes de so. Gairebé teatre d'ombres, però d'ombres humanes, la dels protagonistes. I tot per expressar, des de la veu i la mirada de l'advocat, la seva perplexitat quan comprova que una de les úniques respostes que rep del seu nou fitxatge al despatx de Wall Street, el jove Bartleby, és dir-li sempre que preferiria no fer-ho... [+ crítica]

CALIDOSCOPI ARTIFICIALMENT INTEL·LIGENT

«Ella i màquina», de Sergi Belbel. Intèrprets: Enric Cambray i Àgata Roca. Disseny de llums: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudanta de direcció: Paula Blanco. Producció executiva: Mireia Pol. Una producció de Heartbreak Hotel i Titus Andrònic, S.L. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.   Direcció: Sergi Belbel. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 2 de setembre a l'11 d'octubre 2026.
 

Pesa, i com pesa!, el rastre de «L'imperatiu categòric» de Victoria Szpunberg. Sobretot perquè la protagonista torna a recaure en l'actriu Àgata Roca. Però, malgrat el que diguin les males veus, «Ella i màquina», de Sergi Belbel, estrenada ara a la Heartbreak Hotel, no hi té res a veure, ni que ho sembli. Que quedi clar d'entrada que tampoc és un plagi involuntari perquè l'obra ve de lluny: començada a escriure el 2013, arran dels populars torneigs de Temporada Alta (allà encara es deia «Ella i els altres»), deixada reposar uns anys, revisada quan tothom estava reclòs a casa amb la mascareta penjada a l'orella, premiada el 2022 amb l'Eduard Escalante dels Premis Ciutat de València, publicada a la col·lecció de Teatre de Bromera Edicions i distingida amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2023. El fet és que Sergi Belbel no podia escollir un moment millor per estrenar «Ella i màquina» perquè, a hores d'ara, tot el món en va ple, de l'esclafit que torna a representar la irrupció de l'anomenada intel·ligència artificial, la IA que diuen, ni que sembli l'onomatopeia del bramar dels rucs. Allò que fa quatre dies era només imaginació dels amants de la ciència-ficció és ja una realitat. Escoltar una conversa amb un capellà de Mataró que va ser afusellat pels incontrolats de la contrarevolta del 1936 com si el bon home hagués tornat a la vida —i després encara hi ha qui renega de la resurrecció!— i constatar que no es limita a reproduir frases apreses com un lloro sinó que raona i respon a les preguntes més imprevistes —el testimoni es troba a la carta del Suplement de Catalunya Ràdio (13 setembre 2026)— fa posar la carn de pell de gallina, sobretot perquè la tecnologia ha començat una lluita aferrissada entre la seva desbocada potència i la feble capacitat controladora de la humanitat o, el que és pitjor, l'ús malvat que segons quina humanitat en pot fer... [+ crítica]

MOURE EL MÓN AMB EL DIT D'UNA MÀ

«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 9 de setembre al 18 octubre 2026.
 

Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement «Temps», li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. «Temps» —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no va entrar a Barcelona fins al 2014, a la sala Paral·lel 62, anomenada aleshores sala BARTS. Entremig, Quim Masferrer ja s'havia embrancat amb el que seria un dels èxits més consolidats de TV3, «El foraster». L'espectacle «Temps» no és un monòleg, com potser es podria suposar, sinó que barreja totes les possibilitats actorals que se li poden demanar a un intèrpret: paraula, gest, coreografia, ball, humor, drama, reflexió, ironia, sarcasme, desvergonyiment... [+ crítica]

EXPLOSIÓ DE FANTASIA EN TRES DIMENSIONS

«Kurios. Gabinet de curiositats». Espectacle del Cirque du Soleil. Guió de Michel Laprise. Equip creatiu: Guy Laliberté (guia), Jean-François Bouchard (guia creatiu), Chantal Tremblay (directora de creació), Stéphane Roy (dissenyador d'escenografia i utillatge), Philippe Guillotel (dissenyador de vestuari), Bob & Bill (compositors i directors musicals), Raphaël Beau (compositor i director musical), Yaman Okur (coreògraf d'acrobàcies), Ben Potvin (coreògraf d'acrobàcies), Sidi Labi Cherkaoui (coreògraf), Susan Gaudreau (coreògrafa d'acrobàcies), Andres Ziegler (coreògrafa d'acrobàcies), Jean-Michel Caron (dissenyador de so), Jacques Boucher (dissenyador de so), Martin Labrecque (dissenyador d'il·luminació), Bob Bollinger (dissenyador d'actuació acrobàtica), Germain Guillemot (dissenyadora d'actuació acrobàtica), Boris Verkhosvsky (dissenyador d'actuació acrobàtica), Danny Zen (equip acrobàtici dissenyador d'instal·lacions), Eleni Uranis (dissenyadora de maquillatge). Intèrprets, personatges i números: El científic: David García (Espanya). Sr. Microcosmos: Mathieu Hubener (França). Nico, l'home acordió: Joe Roberts (Regne Unit). Klara, el telègraf de l'invisible: Mayuko Nishio (Japó). Sincronizació del caos de 1900 i malabarisme: Jose Vazquez (México). Duo de bressol: Volodymyr Klavdich (Ucraïna), Ekaterina Evdokimova (Rússia). Bicicleta aèria: Anne Weissbecker (França). Circ invisible i número còmic: Facundo Gimenez (Argentina). Contorsionisme: Azzaya Ariunbold (Mongòlia), Ayagma Tsybenova (Rússia), Oyun-Erdene Baljinnyam (Mongòlia), Doljin Batsukh (Mongòlia). El món invertit i equilibri sobre mans: Nikolay Astashkin (Rússia). Rola Bola: James Gozalez (Colòmbia). Acro Net: Benjamin Anikine (França). Victor Degtyarev (Rússia), Mathias Guillouart (França), Mathieu Hubener (França), Tomasz Krzemien (Polònia), Aleh Rabtsau (Bielorrúsia), Yasha Rakitski (Bielorrússia), Maciej Wyskiel (Polònia). Corretges aèries: Darián Cobas Vargas (Cuba). Ilya Salmov (Rússia). Io-ios: Tomiyuki Watanabe (Japó). Teatre de mans: Joe Roberts (Regne Unit). Banquine: Egor Anisimov (Rússia), Nikolay Astashkin (Rússia), Pavel Gubskii (Rússia), Roman Kenzhayev (Kazakhstan), Sergey Kudryavtsev (Rússia), Katia Murashko (Bielorrússia), Sultanbek Naisbayev (Kazakhstan), Ilyas Nasypbekov (Rússia), Serguei Okhai (Ucraïna), Dmitrii Parfenov (Rússia), Elizaveta Pikalova (Rússia), Danil Plokhoi (Rússia), Igor Tarapat (Rússia), Roman Zhuravlev (Rússia), Nikita Zhestovskii (Rússia). Músics: Acordió: Christelle Harau (França). Director de banda, baix i contrabaix: Michael Hachey (EUA). Violoncel i teclat: Amanda Zidow (EUA). Bateria i percussió manual: Steve Weiss (EUA). Cantant, Bella Donna i dansa de mans: Tamara Dikyovà (Eslovàquia). Guitarra i baix: Bruno Pitarch (Espanya). Violí: Cyril Zardé (França). Direcció artística: Michel Laprise. Grand Chapiteau de Cirque du Soleil. Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, Bellvitge, Barcelona, 8 setembre 2026.
 

Sempre m'ha semblat que els personatges de molts dels espectacles del Cirque du Soleil s'han escapat d'alguns d'aquells àlbums il·lustrats clàssics i contemporanis que fan les delícies dels lectors més petits i enlluernen els grans. Làmines plenes de fantasia amb la creativitat de dibuixants cèlebres com Beatrix Potter, Rébecca Dautremer, Sonja Sinner o Raquel Díaz Reguera, entre molts altres. O potser és al revés. Potser de la pista del Cirque du Soleil, alguns d'aquests personatges s'han colat després entre les làmines dels àlbums il·lustrats contemporanis, si tenim en compte que la companyia de circ més gran del món, creada pels quebequesos Guy Laliberté, un aleshores jove saltimbanqui de carrer, i per Gilles Ste-Croix, un també aleshores jove equilibrista sobre xanques, va començar a rodar el 1984, al Quebec. I així, fins a mantenir un catàleg en gira amb 35 produccions. Des del 1998, quan el Cirque du Soleil va decidir fer parada regular també a Catalunya amb l'emblemàtic espectacle «Alegria», amb l'aixecament del Grand Chapiteau a l'esplanada de la Mar Bella —farà trenta anys en la probable pròxima visita de lloc ara insegur però que ja no serà a l'actual de Bellvitge—, el criteri de l'espectacle de circ es va capgirar com un mitjó. No van faltar els detractors i tampoc els entusiastes. Uns, perquè defensaven a ultrança l'esperit del vell circ romàntic. Els altres, perquè descobrien la capacitat de fusionar diversos llenguatges artístics en una pista: la creació escènica, l'escenografia, l'attrezzo, el gènere fantàstic, la música, la il·luminació, el color, el vestuari, la coreografia i, de rerefons, una aproximació al gènere del circ amb picades d'ullet al més tradicional i amb l'execució dels números més arriscats amb el súmmun de la perfecció... [+ crítica]

MARTA RIBERA... PASSI EL QUE PASSI!

«25 anys al teu costat (passi el que passi...!). XXV Gala Catalunya Aixeca el Teló. Guió de Sergi Belbel. Adaptació del guió d'Edu Pericas. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció artística: Joan Maria Segura. Intèrprets: Marta Ribera, Joan Pera, Ivan Labanda, Joan Lluís Bozzo, Jordi Díaz, Toni Albà, Mariona Escoda, Cirque du Soleil, Estel Aparicio, Mila Borràs, Jaume Casals, Bernat Cot, Xavi Duch, Isabel Rocatti, Mercè Martínez, Vicenta N’Dongo, Coco Comín, Gina Gonfaus, Mònica Pérez, Rosa Galindo, Guillem Albà, Jordi Rios, entre altres. Cor i banda de músics. Producció d'ADETCA i Teatres Públics de Barcelona. Retransmissió de TV3 / 3Cat. Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 7 setembre 2026.

L'actriu i cantant gironina Marta Ribera (Girona, 1971) ha estat la protagonista de la XXV Gala Catalunya Aixeca el Teló que els seus creadors han titulat en aquesta edició «25 anys al teu costat... passi el que passi!». Parodiant, doncs, el títol de l'espectacle, diguem també: Marta Ribera... al nostre costat, passi el que passi!. L'actriu, tot i que ha desenvolupat la major part de la seva extensa trajectòria de teatre musical dels últims trenta i tants anys en produccions de la Gran Vía madrilenya, és una creació de l'escola musical catalana. Primer, a Girona, on va néixer, i després a Barcelona i —parlem de la dècada dels anys noranta del segle passat— formada a l'escola Memory fundada per Àngels Gonyalons. ¿Calen més referències? Marta Ribera va debutar amb els primers musicals de Ricard Reguant i, més endavant, va treballar amb directors com Sergi Belbel, Jerôme Savary o Antonio Banderas. Marta Ribera ha estat la Mont —de Montserrat—, una mestra d'escola —picada d'ullet al conflicte de l'ensenyament que ha marcat el tancament del curs passat i també l'inici de curs— que el 2001 compagina la seva feina docent amb el teatre aficiona —una altra picada d'ullet a la tradició del teatre de base català— i, vint-i-cinc anys després, és escollida per presentar la gala del teatre català. Entremig, una història familiar amb registre de teatre musical barrejada amb efemèrides històriques globals d'aquest quart de segle: l'atemptat de les Torres Bessones, el moviment del 15M, l'efemèride del procés d'independència de l'1-O, el parèntesi de la pesta del coronavirus... i icones locals com les profecies de Pepe Rubianes, l'esclat de «Mar i cel» de Dagoll Dagom, el tancament de la trajectòria de teatre familiar del Teatre Regina, una tímida reivindicació del 2% cultural directa al president de la Generalitat de Catalunya, present a la platea, per cert, dissimuladament flanquejat, dues fileres més enrere, per dos mossos d'esquadra de seguretat disfressats de convidats (no en direm pas “infiltrats” ara, però se'ls veia d'una hora lluny perquè s'hi sentien com dos peixos fora de l'aigua)... [+ crítica]

GUILTY OR NOT GUILTY?

«Um julgamento». A partir d’«Un enemic del poble», d’Henrik Ibsen. Un projecte de Christiane Jatahy, Wagner Moura. Concepte: Christiane Jatahy.  Text: Christiane Jatahy, Wagner Moura, Lucas Paraizo. Interpretació: Julia Bernat, Danilo Grangheia, Wagner Moura. A la pel·lícula: Jonas Bloch, Marjorie Estiano, Salvador Moura. Participació en línia: Tatiana Henrique. Nens a la pel·lícula: Antônio Falcão, José Moura, Henry Soares Paes Leme. Intèrpret convidada: Sílvia Ferrando Luquin. Disseny d'escenografia, il·luminació i col·laboració artística: Thomas Walgrave. Vídeo: Julio Parente. Vestuari: Marina Franco. Director de fotografia i càmera: Paulo Camacho Disseny de so i mescla: Pedro Vituri Producció i coordinació de gires: Henrique Mariano. Administració: Lison Bellanger, Charlotte Pesle Beal (produccions EPOC). Produït per Axis Productions. Coproducció Festival Internacional d'Edimburg (Escòcia), Festival d'Avignon (França), Holland Festival (Amsterdam, Països Baixos), Centro Cultural de Belém (Lisboa, Portugal), DeSingel (Anvers, Bèlgica). Amb el suport del UCLA Center for the Art of Performance (Los Angeles, EUA), Institut Guimarães Rosa – IGR – Ministeri d'Afers Exteriors (Brasília, Brasil). Vertice Company – Axis Productions compta amb el suport de la Direcció Regional d'Afers Culturals d'Île-de-France i del Ministeri de Cultura francès. Estrena mundial el 2 d’octubre del 2025 – Espaço Trapiche, Salvador, Bahia. Direcció: Christiane Jatahy. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 30 al 31 de juliol 2026. 

Probablement molts espectadors d'aquesta nova, i també cal dir-ho, enèsima mirada al clàssic d'Henrik Ibsen, «Un enemic del poble» (1882-1883), s'han sentit atrets no només per l'obra —que malauradament, després de gairebé 150 anys de la seva estrena, no ha perdut ni sembla que hagi de perdre actualitat— sinó també pel protagonista, l'actor brasiler Wagner Moura (nom real: Wagner Maniçoba de Moura, nascut a Salvador, Brasil, 1976). Per a uns, la cara del personatge Pablo Escobar a la sèrie «Narcos» (Netflix), per a uns altres, el protagonista de la pel·lícula «L'agent secret» (2025), un thriller polític de gairebé tres hores ambientat l'any 1977 durant la dictadura militar brasilera pel qual Wagner Moura ha estat premiat a Canes i nominat als Globus d'Or i els Oscars. Sempre és gratificant que un intèrpret reconegut a la pantalla internacional se la jugui en directe a l'escenari. I en aquest cas, Wagner Moura se la juga amb fortuna en el paper del doctor Thomas Stockmann, el conegut “enemic del poble”, i participant en un exercici de teatre interactiu, que és un gènere que s'està fent habitual en segons quins espectacles teatrals i que sembla que també agraeixen certs espectadors amb ganes de dir la seva, al marge del que els diu l'autoria de l'obra... [+ crítica]