ÒPERA AMB PISTOLES I “TEIATRU” DE FOGUEIG

«Els stunmen». Música de Fernando Velázquez. Llibret de Nao Albet i Marcel Borràs. Intèrprets: Nao Albet, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Núria Lloansi, Marc Padró, Óscar Pére, Carlos Robles, Cadmi Albet Tamarit / Mael Borràs-Clotet. Cantants: mezzosoprano Sandra Ferrández / Marifé Nogales (mezzosopranos), Gabriel Díaz (contratenor), Vicenç Esteve Madrid (tenor), José Ansaldi (tenor), Josep Ferrer (baix). Especialistes: Daniel Domínguez, Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa i Yeray Vesga. Orquestra: Formació orquestral del Gran Teatre del Liceu: Sergio García Jimenez i Olivia Kucharska (violins), Patricia Torres i Federica Cucignato (violes), Dani Claret i Eduard Raventòs (violoncels), Carlos Garcia Pupo (contrabaix), Paula Martínez (flauta), Israel Román (oboè), Abel Batlles (clarinet),  Albert Muñoz (fagot), Pau Riedweg (trompa), David Alcaraz (trompeta), Raül Brenchat (trombó), Pau Buforn (timbales), Javier Delgado (percussió), Laura Marquino (arpa), Laura de Arenzana i Alfred Tapscott (teclat-electrònica). Coordinador d'especialistes: Óscar Dorta. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Andreu Fàbregas. Efectes especials: In Extremis. So: Igor Pinto. Sonorització de l'orquestra: Ignasi Nogueras. Ajudanta de direcció: Anabel Labrador. Ajudanta d'escenografia: Mariona Ubia. Ajudant de vestuari: Manuel Mateos. Assistent a la direcció musical: Rubén Díez. Assistència a la dramatúrgia: Gabriel Ventura. Pianista assistent: Laura de Aranzana. Alumna en pràctiques: Roc Morella (ITB). Confeccions: Javi Navas (guerreres), Manuel Mateos (herois) i Taller d'escenografia Castells (ambientació de sang). Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Indi Gest, María Adell, Pedro Azara, Laura Cabello 'Topo', Aina Clotet, Jaume Garrós, Anna Iñigo, Alfredo Ramos, Valentina Viso, Blanca Valletbó, Jokin Piquer i Joan Serinyà. Mencions: Cartell tractat amb IA. Fotografies: Marta Mas. Espectacle amb el suport de la Fundació Banc Sabadell. Coproducció: Teatre Lliure, Gran Teatre del Liceu, Teatros del Canal i Teatro Real de Madrid. Direcció musical: Fernando Velázquez. Direcció escènica: Nao Albet i Marcel Borràs. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 abril 2026.

    ¿On és el director d'òpera Calixto Bieito...? Si es troba a la sala, que aixequi la mà, sisplau. ¿I els ancestrals “destroyers” de La Fura dels Baus...? Si hi són, que també es facin veure. No, en aquest macromuntatge, barreja d'òpera contemporània i “teiatru” de traca i mocador, no hi ha ni Calixto Bieito ni La Fura dels Baus, però de segur que, si hi fossin, farien un bot de la butaca i potser una reverència i tot perquè, malgrat que diguin allò de “crieu fills i us sortiran corbs”, no tots els corbs són desagraïts. Els actors, dramaturgs i directors Nao Albet i Marcel Borràs, en aquest cas, no ho són gens, de desagraïts, perquè, potser sense que en siguin conscients, arrepleguen la tradició de la irreverència operística que ha portat més d'un conflicte al director Calixto Bieito i la vena violenta i acarnissada dels muntatges de La Fura dels Baus. «Els estunmen», que no s'ha de confondre amb la forma anglesa “women”, adverteixen en un moment donat tot i que alguna cosa hi ha d'això en la trama de l'espectacle, posa a primera fila i visibilitza els personatges que s'anomenen, tornem a l'anglicisme, “stunt performer”, és a dir, aquells especialistes dels rodatges de cinema que fan de dobles dels intèrprets en les escenes considerades de risc alt com les acrobàcies, els salts, les lluites, les caigudes o el foc. I a fe de Déu que hi ha de tot això i més en aquesta història operística! Se l'han empescada, debutant en el gènere, Nao Albet (Queralbs, Ripollès, 1990) i Marcel Borràs (Olot, Garrotxa, 1989), com a llibretistes, dramaturgs i directors, juntament amb el compositor basc de bandes sonores Fernando Velázquez (Getxo, Biscaia, País Basc, 1976), entre les quals les bandes de pel·lícules com «Ocho apellidos vascos», «El orfanato», «La cumbre escarlata» o la sèrie televisiva «Patria», entre moltes altres... [+ crítica]

EL SECRET LABERÍNTIC DE DORAEMON

«El dibuixant de laberints», de Nil Martín López, Intèrprets: Carla Coll i Nil Martín. Escenografia i vestuari: Carmille Latron. Disseny d'il·luminació: Joan Griset. Disseny de so: Gerard Bosch. Audiovisuals: Arnau Aiguabella i Nil Martín. Assessorament dramatúrgic: Joan Yago. Assessorament vocal: Mariona Esplugues. Veu en off: David Vert. Sintonia late night: Pep Lladó. Confecció telons: Berta Mas. Figuració vídeo: Ari Alhama, Martí Alós, Anna Calopa i Sara Domènech. Amb la participació especial d'Andrea Gumes. Fotografia promocional: Désirée Gómez. Vídeo teaser: Désirée Gómez i Albert Tissot. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona i Eòlia CSAD (Beca Odisseu Eòlia 2025) i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Anb el suport de La Virgueria. Agraïments: Martí Alós, Paula Castillo, Aleix Fauró, Pol Forment, Berta Giraut, Laura López Granell, Sebas Martín, Judit Martínez Gili, Cinta Paloma, Maria Pujol, Esther Valdivielso, Nau Vila Besòs. Producció: Laura Molner. Ajudantia de direcció: Elaine Grayling. Direcció: Júlia Valdivielso. Teatre Eòlia, Barcelona, 10 abril 2026.

Durant un any llarg, el parc del Laberint d'Horta de Barcelona ha estat quirúrgicament rehabilitat amb la renovació d'una nova quadrícula laberíntica i amb la replantació de milers de xiprers que continuaran despistant els que vulguin superar-ne el recorregut. Creat a cavall dels segles XVIII i XIX per l'arquitecte italià Domenico Bagutti, el Laberint d'Horta va ser la joia de la corona de la nissaga dels Desvalls, una nissaga els descendents de la qual, el 1971 van pactar de pressa i corrents amb l'Ajuntament de Barcelona, abans que el règim fes aigües, cedir-lo a la ciutat a canvi, esclar —perquè els Desvalls eren aristòcrates però no eren babaus— de la permuta d'un solar de dimensions similars i valor més o menys igual —diguem que de més valor que menys—, a tocar de la Diagonal. El nou Laberint d'Horta del segle XXI, un dels mites familiars barcelonins i una icona de l'skyline que ara farà de nou les delícies de les càmeres a vol de dron, va entrar de ple en els punts d'interès patronímic de la ciutat coincidint gairebé amb l'entrada, el 1973, a la televisió de color pàl·lid de l'època d'un personatge de manga, el popular Doraemon, aquell gat còsmic blau cel que, amb l'arribada de TV3, els seguidors del difunt Club Súper 3 es van fer seu a partir del 1994 quan es va emetre per primera vegada en català... [+ crítica]

MEDITAR AMB LA TORTUGUETA I ESCLAFAR-SE LA CLOSCA EN L'INTENT

«Una bufetada a temps», de Marta Buchaca. Intèrprets: Sara Diego, Eudald Font, Montse Guallar, Ramon Madaula i Marc Rius. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Marta Pell. Il·luminació: Anna Espunya. Espai sonor: David Solans. Assesoria de moviment: Davo Marín. Direcció de producció i producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció i regidoria: Clara Roche. Direcció tècnica: Víctor Cárdenas. Ajudantia de direcció: Roc Esquius. Cap tècnic del teatre: Andrés Piza. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Imma Sust, Jordi Galceran, Guillem Clua, Sergi Belbel, Jordi Soriano, Davo Marín, Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Uma Bonet Espunya, Bruc Esquius Turmo, Nael Boronat Ruiz, Escola Univers i Espai Maragall Centre d’arts escèniques de Gavà. Una producció de La Pocket i La Villarroel. Direcció: Marta Buchaca. La Villarroel, Barcelona, 9 abril 2026.

La comèdia catalana ben feta està d'enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d'un futur que pinta negre. En un moment que els professionals de l'ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l'administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d'educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d'aire fresc. I que es faci, a més, confrontant, per un incident puntual d'un infant de 8 anys descobert pels mestres de l'escola, per una banda l'avi i l'àvia paterns, a la ratlla dels seixanta-i-tants, i per l'altra el pare i la mare de la criatura a la ratlla dels quaranta-i-tants, no necessita gaires explicacions més perquè el ganxo penetri de seguida en el subconscient de la gran majoria dels espectadors, siguin de la generació que siguin i tant si han estat avis, pares o si estan a punt de ser-ho. Una bufetada de l'avi propinada al seu nét de vuit anys després que aquest l'hagués insultat en un brot de rabieta abans de tancar el llum i posar-se a dormir posa entre l'espasa i la paret l'avi quan es veu descobert pel director de l'escola, que ha citat els quatre parents en una reunió, per advertir-los que, segons la llei del 2007, clavar una bufetada a una criatura és considerat un delicte de conseqüències penals.... [+ crítica]    

EL FORAT NEGRE DEL CASTELL INFLABLE

«Tinc un bosc al cervell», de Guadalupe Sáez. Intèrprets: Rosa Boladeras i Greta Jorge, Dana Sina, Bruno Bistuer / Pau Montserrat, Alejandra Cid i Lila Sina. Escenografia: Xevi Oró. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Quim Algora. So: Guillem Rodríguez. Moviment: Maria O’Herce. Ajudant de direcció: Carla Torres. Mirada Externa: Sílvia Delagneau. Estudiant en pràctiques (MUET): Laura Pons. Agraïments: Anna Bellmunt, Imma Colomer, Magí Coma, Georgina Pedragosa, Parcs i jardins de Poblenou, David Piulats, Jordi Rius, Raimon Rius, Teatre Lliure i Maria Zaragoza. Una producció de la Sala Beckett. Amb la col·laboració d’Aura Events i la Universitat Oberta de Catalunya. Direcció: Alícia Gorina. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 8 abril 2026.

Fa set anys, dins del Festival Grec del 2019, el coreògraf William Forsythe va muntar un castell inflable al mig de la sala oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el MNAC, que va fer les delícies dels que s'hi van endinsar. Fa tres anys, a la mateixa sala, l'artista Laia Estruch hi va muntar un instal·lació amb tres grans tubs inflables, que oferien una peça musical inclosa de Xavi Lloses, on també es podien introduir els visitants i on la mateixa artista hi va fer diverses performances. Esmento aquest parell de referències artístiques vistes aquí perquè en certa manera m'han portat a refrescar la memòria amb el rerefons de l'obra «Tinc un bosc al cervell», que l'autora Guadalupe Sáez (Alacant, País Valencià, 1981) ha estrenat ara com a colofó de l'Ajut Benet i Jornet que va obtenir en la segona edició del 2024 i que ara ha posat en escena la directora Alícia Gorina amb una mirada experimental tant suggerent com arriscada perquè al voltant de l'actriu protagonista, Rosa Boladeras, hi ha sempre tres infats/joves intèrprets que no hi són només per fer bonic sinó que comparteixen també un notable rol protagonista... [+ crítica]

LES LLUMS I LES OMBRES DEL RETORN A HAIFA

«Retorn a Haifa». Idea d'Àlex Rigola. Adaptació de la novel·la de Ghassan Kanafani. Traducció: Anna Gil Bardají. Adaptació, disseny de llums: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimeé, Jordi Figueras, Ariadna Gil I Carles Roig. Espai escènic: Patricia Albizu. Produccció executiva: Mireia Pol. Ajudant de direcció: Paula Blanco. Agraïments a Maria Bohigas (Club Editor). Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Sala Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 19 de març al 26 d'abril 2026.

Morir als 36 anys, víctima d'un atemptat amb una bomba al seu cotxe, obra del serveis secrets israelians de Beirut, no va evitar, l'any 1972, que l'escriptor, periodista i activista palestí Ghassan Kanafani (Acre, Israel, 9 abril 1936 - Beirut, Líban, 8 juliol 1972) fos considerat un dels autors que va modernitzar la literatura àrab i la literatura de Palestina. «Retorn a Haifa» és un dels clàssics de l'autor, una novel·la breu publicada el 1969, que el Club Editor va recuperar fa dos anys i que ressona ara amb més força en un moment que el conflicte etern entre Israel i Palestina ha arribat al seu màxim exponent de destrucció i genocidi. La publicació conté dues peces, la que dóna títol al volum i «Homes sota el sol», segurament la novel·la, també breu, que va marcar un abans i un després en la seva obra que, a pesar de la seva joventut, va deixar una seixantena llarga de relats curts, assajos i teatre. La primera de les dues peces, «Retorn a Haifa», és la que va captivar el director Àlex Rigola, que n'ha fet una adaptació —minimalista com marca el segell de la casa Heartbreak Hotel— del relat on l'autor Ghassan Kanafani —de qui per cert aquest abril es podria commemorar el norantè aniversari del seu naixement— retrata la situació d'un pare i una mare que tornen des de Ramal·lah a Haifa, on queda el que era casa seva després de l'expulsió dels palestins de la seva terra el 1948. Però no hi van deixar només el passat i la casa sinó també el fill, encara nadó, només cinc mesos, que es van veure obligats a abandonar quan els militars israelians van ocupar la ciutat. Han passat vint anys... [+ crítica]

UN JOC DELS DISBARATS GENIAL

«Una idea genial (Une idée géniale)», de Sébastien Castro. Traducció i adaptació: Susanna Garachana. Intèrprets: Anna Azcona, Susanna Garachana, Xavi Mira i Lluís Villanueva. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Assessor de veu: Armand Villen. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells, Sara López. Suport regidoria durant assajos: Elisenda Caballé. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic teatre: Víctor Bartolomé. Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta, Moulinex. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya- ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Obra representada per De Arteche Agency, SL. d'acord amb l'Agència DRAMA-París. Producció de Focus. Ajudantia de direcció i regidoria: Xavier Carreras. Direcció: Xavier Ricart. Teatre Condal, Barcelona, 26 març 2026.

La comèdia teatral francesa és com la baguette: un producte amb denominació d'origen. I els francesos no només estimen la comèdia ben feta sinó que, a més, sense prejudicis, la premien. És el que li va passar a l'actor i autor Sébastien Castro (francès des del 1975) amb «Une idée géniale», que va obtenir dos premis Molière. La comèdia catalana no és com la baguette francesa, però també és flonja i cruixent quan qui s'hi posa sap com dominar-la. I això és el que ha fet l'actriu i dramaturga Susanna Garachana, que també hi actua, amb una versió i adaptació que sona com si fos de casa. I això també és el que ha fet l'actor i director Xavier Ricart controlant, com si estigués davant els botons del comandament de la play, els dificilíssims i perillosos moviments que protagonitza sobretot un dels quatre personatges, el que multirepresenta en un “tour de force” l'actor Lluís Villanueva, que s'ha convertit en l'actor de comèdia més versàtil de l'escena catalana contemporània. «Una idea genial» és una comèdia de moltes portes que no hi són perquè sí perquè totes tenen un paper important en el desenvolupament de la trama, que pot semblar senzilla, però que s'embolica fins a tals extrems que els espectadors no poden deixar de seguir els moviments del protagonista i, com si es trobessin en un joc dels disbarats, intentar esbrinar qui és qui dels “quis” que representa Lluís Villanueva en cada moment. La fusteria d'«Una idea genial» està tan ben articulada que fa que ningú de l'auditori se'n despengi en cap moment. I el plat fort de l'obra és, sobretot, l'ús de la llengua i el discurs al servei de la doble intenció, la confusio permanent i el diàleg de sords entre tots i cadascun dels personatges... [+ crítica]

EL CONTE DE LA PAPARRA

«Abecedari», de La Moukhles & Sentís i Pau Matas Nogué. Creació: La Moukhles & Sentís. Dramatúrgia: Miriam Moukhles, Joan Sentís i Pau Matas Nogué. Intèrprets: Cris Martínez, Miriam Moukhles i Joan Sentís. Escenografia: Paula González Infante. Il·luminació: Gabriela Bianchi. Vestuari: Marcel Puigví. Espai Sonor: Magí Coma. Disseny de so: Iker Rañé. Composició musical: Guillem Codern, Cris Martínez i La Moukhles & Sentís. Construcció d’escenografia: Guille Góngora i Pablo Paz. Fotografia: Sílvia Poch. Audiovisuals i vídeo promocional: Octavi Brull (Asimètric Films). Assessorament: Roger Vilà. Comunicació: Oriol Sentís. Producció executiva: Marta Colell i Miriam Moukhles. Distribució: Escena Apart. Agraïments: Andreu Estela, Pablo Taladro, Hamida, Cèlia, Nur i Cai. Una producció de La Moukhles&Sentís i Temporada Alta. Amb el suport de la Sala Beckett, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Terrassa Arts escèniques i Residència Dar des Écrivains (Premi Joan Ollé de dramatúrgia, Marroc). Direcció: Miriam Moukhles, Joan Sentís i Pau Matas Nogué. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 25 març 2026.
 

Et diuen que et faran un muntage teatral basat en l'obra filosòfica de Gilles Deleuze i et cures en salut pensant que serà una mena de tesi postdoctoral que costarà de rosegar. T'hi colen pel mig un mite de la boxa de l'època daurada del ring, Fred Galiana, campió d'Europa de mitjan segle XX, fill adoptiu de Mataró, al Maresme, on va anar a parar de jove amb la família, tot i que havia nascut a Quintanar de la Orden, prop de Toledo, i ho interpretes, de moment, com una llicència filosòfica. T'hi posen pel mig el griot marroquí Mohamed Mrabet, un contacontes de Tànger que va fer tertúlia, copa i puro amb l'escriptor Paul Bowles, que li va transcriure i publicar tretze reculls de contes que encara avui són llegits, i queda clar que la literatura oral no té fronteres. T'hi barregen el personatge Nicolas de Staël, pintor d'origen rus, frontissa entre l'art abstracte i l'art figuratiu, exiliat a Polònia arran de la revolució russa, i nòmada després per diversos països d'Europa i també el Marroc, autor del quadre potser inacabat «Le grand concert», que els mòduls escenogràfics de l'espectacle reprodueixen, i que l'uneix amb el filòsof Gilles Deleuze que ell també es va suïcidar tirant-se igualment daltabaix d'una finestra del seu taller de pintura al sud de França. I, per acabar-ho d'arrodonir, apareix, per menjar-s'ho tot, una cupletista i reina d'un dels últims cafès-concert de la vida idíl·lica de finals del colonialisme, inspirada en Juanita de Tánger, personatge de ficció de l'escriptor Ángel Vázquez, marroquí i tangerí, literàriament filla de pare anglès i mare andalusa, testimoni de la decadència de la vida desbocada i lliure de Tànger. I la prevenció sobre la presumpta tesi potsdoctoral del filòsof Gilles Deleuze es desfà com un bolado. Tots són personatges manllevats de la generació dels anys vint i trenta del segle XX. I tots, en el seu camp, són personatges que han deixat empremta. La mort crea el mite... [+ crítica]

BOL D'AMANIDA DE MÒBILS

«Perfectes desconeguts», de Paolo Genovese. Adaptació: Llàtzer García. Traducció: Yannick García. Intèrprets: Marta Bayarri, Eduard Farelo, Júlia Molins, Biel Duran, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia. Amb les veus d'Eduard Buch, Josep Domènech, Roser Dresaire, Mireia Farrarons, Llàtzer García, Daniel J. Meyer, Àgata Roca i Jaume Ventura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Pat Carrión. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Marcel Ferrer. Producció executiva: Daniel López-Orós. Direcció tècnica: Francisco Grande (Illusion Stage). Regidora: Teresa Navarro. Operadors de llum: Roger Arjona i Justo Gallego. Operadora de so: Marcel Ferrer i Clara Guerrero. Tècnica de llum: Marta Pérez. Maquinistes: Pere Carrasco, Júlia Núñez i Roman Ogg. Ajudants de producció: Gerard López i Joan Navarro. Realització escenografia: May, Pilar Albadalejo i Pascualín estructures. Caps de premsa: Bàrbara Branco i Maria Domínguez (La Tremenda). Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografies: Kiku Piñol i David Ruano. Vídeo: Mar Orfila. Obra original de Paolo Genovese, basada en la pel·lícula «Perfetti sconosciuti», representada per acord amb Lotus production i Carol Levi & Company S.R.L., en nom de l’autor. Una coproducció de Bitò, La Brutal i Misògines amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) i la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Amb el patrocini de: Pilma, Santa & Cole i Punto Blanco. Agraïments: Laura Daza, Jordi Domènechi Marta Marco. Ajudantia de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Poliorama, Barcelona, 22 març 2026.

L'autor i director Paolo Genovese (Roma, 1966) coneix els secrets, les trampes i els punts forts de la comèdia cinematogràfica i televisiva. Però potser no s'imaginava, fa deu anys, el 2016, quan va preveure la maldat que es pot amagar sota la carcassa dels telèfons mòbils de cadascú, que amb el film «Perfetti sconosciuti», faria la volta a bona part del món amb nombroses adaptacions al teatre. No ha d'estranyar que del cinema hagués saltat ràpidament al teatre perquè una trama que transcorre íntegrament en un interior és idònia per a qualsevol director escènic que no s'ha de preocupar de revestir la història amb plans exteriors o seqüències, com les que ara es porten, a vol de dron. Aquí, a tot estirar, hi ha un presumpte eclipsi de sol —atenció que aquest agost se'n prepara un que posarà tot el sud de Catalunya d'ulls enlaire— que els protagonistes de l'obra contemplen platea enllà perquè la imaginació, en teatre, fa veure fins i tot pampallugues. La trama, segurament coneguda pels que hagin pogut veure la pel·lícula, és de les habituals en el gènere de la comèdia, però revisada i ampliada pel dramaturg Llàtzer Garcia que, juntament amb el director David Selvas, han fet que els personatges femenins, més passius en el film, tinguin un paper més actiu i similar al dels homes, a més, esclar, d'algunes referències tecnològiques que no eren tan habituals fa deu anys com la força del WhatsApp, per exemple.,, [+ crítica]

EL MEU AMIC AMERICÀ

«Giovanni's room», de James Baldwin. Traducció: Eefje Bosch, Manik Sarkar. Adaptació: Eline Arbo, Bart Van den Eynde. Dramatúrgia: Bart Van den Eynde. Intèrprets: Louis van Beek, Jesse Mensah, Eefje Paddenburg, Gijs Scholten van Aschat i Eelco Smits. Escenografia: Roel Van Berckelaer. Vestuari: Rebekka Wörmann. Il·luminació: Varja Klosse. Composició musical: Thijs van Vuure. Caracterització: David Verswijveren. Coach vocal: Wieteke Wijte. Coordinadora d’intimitat: Markoesa Hamer. Ajudanta d’escenografia: Leanne Vandenbussche. Ajudanta de vestuari: Jelena Bondt. Ajudant d’il·luminació: Mike Evers. Ajudant musical. Jonas Meijer (alumne en pràctiques). Equips tècnics i de gestió de la companyia: Producció executiva: Kiki Meijerhoven. Regidor: Kevin Cuyvers. Equip tècnic: Yannick Bruine de Bruin, Daan Kapteijn, Zinzi Kemper, Olga Liashkova, David Logger, Nelis Meijer, Wouter Pieters, Jonas de Vries. Confecció de vestuari: Farida Bouhbouh, Wim van Vliet. Sastreria: Wim van Vliet. Màrqueting i comunicació: Iris Istha. Producció: International Theater Amsterdam, Teatre Nacional de Catalunya. Per acord especial amb Concord Theatricals Corporation. Amb els productors privats: Marcelle i Joost Kuiper, Gabriëlla de Rooij i Hendrik Jan ten Have, Jeroen van Ingen i Jaap Kooijman, Bertil van Kaam, Felix van der Heijden. Amb el suport de Ammodo. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Zorba Huisman. Direcció: Eline Arbo. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 març 2026.
 

L'escriptor afroamericà James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987) va escriure i publicar «Giovanni's Room», la que era la seva segona novel·la, l'any 1956. Temps, doncs, d'existencialisme —Baldwin va conèixer a París Jean-Paul Sartre— i temps també de repressió per als que, com ell, procedien d'una classe obrera, d'origen negre, i d'una classe menystinguda, sobretot als Estats Units, pel que fa als drets sobre la igualtat i els drets sobre la identitat de gènere. No ha destranyar tampoc que, sense ànim de desvelar res a l'avançada de la trama de «Giovanni's Room», s'hi esmenti la condemna a pena de mort en un judici per assassinat a París, ja que aquesta condemna no va ser abolida a França fins a l'any 1981. La directora i dramaturga noruega Eline Arbo (Tromsø, Noruega, 1986), que és també directora artística de l'Internationaal Theater Amsterdam i que la temporada passada ja va ser també al TNC amb l'obra «The Hours», basada en la novel·la de Michael Cunningham, ha repetit ara amb aquesta adaptació de la novel·la de James Baldwin que reflecteix el dilema obscur de la condició homosexual en un moment encara molt llunyà de la possibilitat que fos reconeguda socialment. Cal dir d'entrada que, a l'excel·lent interpretació dels cinc membres de la companyia, cal afegir sense excepció un magnífic treball dels creadors de la il·luminació i un suggerent treball dels creadors de l'escenografia... [+ crítica]

LES SEGONES PODRIEN SER LES PRIMERES

«La segona millor», de Berta Giraut i Ester Villamor. Intèrpret: Berta Giraut. Escenografia i vídeo: Alfonso Ferri. Llums: Ester Villamor i Alfonso Ferri. Assistència llums: Andrés Piza. So: Àlex Polls. Vestuari: Patricia Albizu. Producció: Ansa per Ansa. Fotografies promocionals: Laia Tubio. Vídeo promocional: Alfonso Ferri i Laia Tubio. Amb el suport de: Fabra i Coats, Teatre Eòlia, CSAD Eòlia, Taula de Cultura de Sant Esteve Palautordera. Una producció de Cia. La Segona Millor. Directora: Ester Villamor. Sala Atrium, Barcelona, 19 març 2026.
 

Primer al Teatre Eolia, arran de la Beca Odisseu I+D 2021, i després dins de la programació del Districte Cultural i ara a la Sala Atrium. Cinc anys de vida ben portats. Les dramaturgues i creadores Berta Giraut i Ester Villamor continuen amb aquest homenatge personal a les dones que l'atzar o les circumstàncies les ha destinat a ocupar un segon esglaó: actrius secundàries, Kellys, cuidadores, netejadores, mestresses de casa... El marc escènic no defuig aquesta condició. Una mena de soterrani o de cambra de mals endreços, però que també podria ser el traster d'un teatre, amb prestatgeries plenes d'andròmines, un televisor antic, una bola del món, un llum de peu, unes maletes... presidit tot per una màquina de rentar que s'encarrega de centrifugar la roba bruta i, a la vegada, amb els remolins del bombo, centrifugar també metafòricament les idees, les angoixes, les frustracions i els pensaments de la protagonista. Les dues creadores de «La segona millor» van anar donant forma a aquesta proposta poètica i sensible probablement a partir de les seves experiències en altres espectacles de més gran format com «La Rambla de les Floristes», «Liceistes i cruzados», «La fortuna de Sílvia» o «Caïm i Abel». Aquí, Berta Giraut, malgrat ser també coautora, és la intèrpret, i Ester Villamor es reserva la direcció escènica... [+ crítica]

EL PI 3,1416 NO ERA NOMÉS UN NÚMERO

«La nit de les Tríbades», de Per Olov Enquist. Versió de Joan Yago i  La Perla 29. A partir de la traducció de Jem Cabanes. Intèrprets: Cristina Arenas, Jordi Llovet, Joan Marmaneu i Clara Mir. Llums: Pep Barcons. So i vestuari: Equips de La Perla 29. Regidoria: Rita Molins. Tècnica funcions: Maria Vaillo. Dibuix cartell: Aran Broggi a partir d’un quadre d'Amedeo Modigliani. Una producció de La Perla 29. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Teatre de Sarrià, Barcelona, 6 març 2026.

Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist (Hjoggböle, Suècia, 1934 - Vaxholm, Suècia, 2020) va escriure el 1975 l'obra «La nit de les Tríbades», aquí faltava encara un any perquè el maig del 1976 se celebressin al Paranimf de la Universitat de Barcelona les mítiques Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que van representar el tret de sortida del moviment feminista i la reivindicació dels seus drets. Ara que se'n commemora el cinquantenari, el contrast sorprenent és el resultat d'una enquesta prou àmplia i fiable en la qual s'afirma que només el 38% dels joves es consideren poc o molt feministes. La resta, més del 60%, veu en el feminisme actual i els moviments generats en els últims anys una imposició que els discrimina com a homes i una manipulació ideològica. Si és així, el discurs de l'escriptor Per Olov Enquist en la seva obra més representada de la dramatúrgia sueca, «La nit de les Tríbades», es converteix en un manifest d'alerta premonitori que, cinquanta anys abans, obria ja els ulls sobre el substrat que hi ha en el pensament masculí i la permanent lluita de la dona per combatre'l o, com a mínim, neutralitzar-lo. El dramaturg no té pèls a la llengua i posa en boca dels seus personatges tots els impromperis, els insults, els renecs i els tics masclistes que un autor del segle XXI més jove que ell de segur que no s'atreviria a escriure ara per por de ser titllat d'apologista contra la igualtat i els drets de les dones... [+ crítica]

ESCOLTAR L'ÀNIMA DEL MUSICAL “ÀNIMA”

«Ànima». Autoria: Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt i Marc Gómez. Idea original: Oriol Burés. Dramatúrgia: Blanca Bardagil, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt. Text: Blanca Bardagil. Lletres de les cançons: Blanca Bardagil i Marc Gómez. Música: Adrià Barbosa. Música addicional: Abel Garriga. Coreografia: Clara Casals, Chema Zamora. Coreografia claqué: Sharon Lavi. Orquestració: Enric Garcia. Disseny escenografia: Pizarro Studio (David Pizarro & Robert de Arte). Disseny de vestuari: Oriol Burés. Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Carla Casanovas i Roc Mateu. Disseny de caracterització: Natàlia Albert. Producció executiva: Silvia Fiestas. Direcció tècnica: Agustí (Titín) Custey. Ajudant de direcció: Laia Alberch. Gerent de companyia i ajudant de producció: Ona Albadalejo. Intèrprets: Clàudia Bravo, Oriol Burés, Bernat Cot, Víctor G. Casademunt, Anna Ferran, Paula Malia, Albert Mora, Lluís Marqués, Bernat Mestre, Mireia Portas, Marc Pujol, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Aina Sánchez, Jan Sánchez, Clara Solé, Annabel Totosaus. Músics: Gerard Alonso (piano), Jordi Badia, Laura Rosselló, Jan Espinach / Martí Soler, Xavi Sánchez / Guillermo Prats, Aitor Franch / Albert Comaleras / Haizea Martiartu, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach, Berta García / Maria Antònia Gili / Marina Feliu, Francina Mercadal / Clara Reverter / Maria Astallé, Laia Ferrer / Joaquim Garcia, Clara Manjón / Nicolás Cobo. Cap de regidoria: Maria Laporta. Regidora: Ana Gómez. Maquinistes: Male Díaz, Raquel Guerra. Cap tècnica i cap de so: Carla Casanovas. Sotscap de so: Genís Sabaté. Microfonista: Marta Martínez. Cap d'il·luminació: Oriol Mestre. Sotscap d'il·luminació: Arnau Nadal. Canonera: Marta Mestres. Cap de sastreria: Sandra Querol. Sotscap de sastreria: Jan Alexander Romero. Bugaderia: Noe Echevarria. Cap de caracterització: Alba Quintos. Sotscap de caracterització: Elsa Domene. Ajudant de direcció tècnica: Enric Alarcón. Ajudant de vestuari: Jan Alexander Romero. Imatge original i disseny cartell: Maria Lacartelera. Comunicació i màrqueting: Vero Vero, El Terrat, Bitò i Marianna. Comunicació companyia: Anna Candelas. Xarxes socials i contingut: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga i Marc Gall. Fotografia: David Ruano. Equip de so i llum: A.R.A. So. Confecció de perruques: Edgar Giovani. Repertorista assajos: Jordi Badia. Programació de teclats: Enric Garcia. Disseny i realització d'efectes: Sergi Dalmau i Àlex Gelabert. Reproducció i programació d'il·luminació: Oriol Pino. Maquinista muntatge: Sergi Salvador i Panko Castro. Tallers d'escenografia: Mambo Decoraciones, Pascualín Estructures i Peroni. Confecció de vestuari: Montserrat Burés, Rosa Maria Canyameras, Aurora Cardona, Goretti Puente, Montserrat Ricart, Laura Ricart, Sastreria Señor i Rosa Tomàs. Pràctiques de sastreria: Carlota Aguado, Fátima Alejandra, Núria Busqueta, Yasmine El Haj, Ainara López i Blanca Sánchez. Desenvolupament de marca: Real Stories. Web: 100x100. Projecte guanyador del 1r Torneig RIIING! Els musicals que truquen a la porta. Producció original: Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals, Generalitat de Catalunya. Producció 2026: Companyia Vero Vero, Marianna en Viu, Bitò, El Terrat (The Mediapro Studio). Direcció: Oriol Burés i Víctor G. Casademunt i Gara Roda. Direcció musical: Gerard Alonso. Teatre Tívoli, Barcelona, 5 març 2024.

L'esclatant i multipremiat espectacle «Ànima» —set premis Butaca, quatre premis de la Crítica i onze premis de Teatre Musical, fins ara— ha emprès una nova aventura, després de la seva estrena i bona acollida al Teatre Nacional de Catalunya, de la mà compartida en la producció entre la pròpia nova companyia Vero Vero, la productora Marianna de Balañá en Viu, la productora Bitò i la productora El Terrat - The Mediapro Studio. Després de l'històric comiat del musical «Mar i cel» de Dagoll Dagom —per cert ara ja amb l'estructura del mític vaixell desmuntada i traslladada al magatzem d'El Mago Pop que n'ha adquirit els drets per quan vulgui remuntar-lo al seu Teatre Victòria—, el gènere ha entrat en una nova fase que es podria qualificar de “renaixement del musical català”, un renaixement que beu de les arrels de nombroses propostes de petit format o de dimensions més reduïdes, que ha passat per espectacles com «El dia de la marmota» de Nostromo Live i «L'amor venia amb taxi» de La Cubana i que es consolida ara amb aquesta renovació d'«Ànima» al Teatre Tívoli just també quan el renovat «Germans de sang» ha anunciat que tornarà el febrer del 2027 al Teatre Condal. ¿Bons temps, doncs, per al musical català? El temps ho acabarà de confirmar. De moment, «Ànima», que va néixer a partir d'una idea original de l'actor i figurinista Oriol Burés i que s'ha engrandit amb l'aportació de tot l'equip artístic i tècnic, arrenca amb la garantia de l'èxit anterior al Teatre Nacional de Catalunya i, per als amants de les repeticions, amb una posada en escena força renovada, amb algunes picades d'ullet incorporades, com l'italianisme Tívoli i Mamma Mia del fals senyor Moretti i, si no, només cal escoltar la peça «Pitirrini ginjolí», i amb algun canvi en el repartiment tot i que s'hi manté la principal protagonista, l'actriu i cantant Paula Malia, així com les actrius i cantants Diana Roig, Annabel Totosaus, o els actors i cantants Víctor G. Casademunt, Bernat Cot o el mateix Oriol Burés. Hi ha incorporacions noves, entre les quals, l'actriu Mireia Portas o l'actor Albert Mora. Són 18 intèrprets i 11 músics, a més de músics suplents i els covers corresponents... [+ crítica]
    
    

RASCAR WILLIAM FAULKNER AMB PEDRA FOGUERA

«Absalon, Absalon!»», de William Faulkner. Adaptació de Séverine Chavrier. Traducció i revisió: René-Noël Raimbault i François Pitavy. Dramatúrgia i ajudants de direcció: Marie Fortuit, Antoine Girard i Baudouin Woehl. Intèrprets: Pierre Artières-Glissant, Nicolas Avinée, Daphné Biiga Nwanak, Jérôme de Falloise, Adèle Joulin, Jimy Lapert, Armel Malonga, Hendrickx Ntela, Laurent Papot, Christèle Tual, Kevin Bah «Ordinateur». Amb la participació de Maric Barbereau. Escenografia i attrezzo: Louise Sari. Vestuari: Clément Vachelard. Il·luminació: Germain Fourvel. Música: Armel Malonga. So: Séverine Chavrier i Simon d'Anselme de Puisaye. Vídeo: Quentin Vigier. Projeccions: Claire Willemann. Assessora de diversitat: Noémi Michel. Educador d’aus: Tristan Plot. Ajudant d’escenografia: Tess du Pasquier. Ajudanta de vestuari: Andréa Matweber. Disseny de les nines: Chantal Sari. Ensinistrador de gossos: ShanjuLab. Producció: Comédie de Genève, en coproducció amb Centre Dramatique National Orléans Centre-Val de Loire, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Teatre Nacional de Catalunya, Théâtre de la Cité, Centre Dramatique National Toulouse Occitanie, Bonlieu Scène Nationale d’Annecy, Théâtre de Liège, DC&J Création, Festival d’Avignon. Amb el suport de Fondation Ernst Göhner (Zoug), Tax Shelter du Gouvernement fédéral de Belgique, Inver Tax Shelter. Agraïments: Caroline Bonnafous, Romuald Liteau-Lego, Rachel de Dardel, Judith Zagury, i l’equip del Centre dramatique national Orléans Centre-Val de Loire. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Séverine Chavrier. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 març 2026.


Aquest macroespectacle de la directora Séverine Chavrier (Lió, França, 1974) va inaugurar el Festival d'Avinyó el 2024. S'ha vist durant el 2025 en diversos escenaris europeus coproductors com, per exemple, el Théâtre de l'Odéon de París i ara li tocava fer-ho al Teatre Nacional de Catalunya que també forma part de la coproducció. Les funcions d'un teatre públic ja sabem que són moltes. I els que se senten interpel·lats per cada sector ja s'encarreguen de tant en tant —menys del que caldria potser— de recordar-ho. Però la relació amb el teatre internacional no hauria de fer dubtar ningú que és també una de les seves apostes ineludibles. El cicle que ara acaba, per tornar a començar, que ha dirigit Carme Portaceli ha tingut molt present aquesta obertura cap a fora, sempre que ha pogut, d'anada i tornada. Que el Teatre Nacional de Catalunya pugui rebre l'espectacle que, amb més encert o menys encert, va obrir una de les edicions recents del Festival d'Avinyó hauria d'esgotar localitats a l'avançada pels que reclamen una programació internacional. Només dues funcions. I sembla que no ha estat així. Segurament que la durada de l'espectacle, cinc hores i quart amb dos entreactes generosos de vint minuts inclosos, és una de les causes. Una altra, probablement, que no s'hagi pogut programar en cap de setmana i que els espectadors hagin hagut de destinar pràcticament des de mitja tarda —les funcions eren a les sis— a deixar les seves obligacions professionals. Una altra cosa és que, del públic assistent, al començament de la segona part ja n'havia desaparegut una bona tallada. I al començament de la tercera part, a la sala només hi havia una quarta part de resistents, els més acostumats, segurament, a veure'n de tots colors... [+ crítica]

ASSETJAMENT POST MOBILE WORLD CONGRESS

 

«Nua», d'Elena Santiago. Traducció d'Arnau Guillén. Intèrprets: Elena Santiago. Veu en off: Xavier Pérez. Escenografia: Judith Puig. Vestuari i confecció del vestuari: Maria Solsona. Il·luminació: M. Ortiz. Espai sonor: Bernat Torra Mangot. Videocreació i regidoria: Cristina Pericas. Enregistrament veu en off: Lluís Casahuga. Col·laboradors: Escola de Teatre L'Ànimal, IAD, Directbus i Carnet Jove Andorra. Agraïments: Festival Andorra Crea, Institut Ramon llull i Mercè Puy. Amb el suport del Ministeri de Cultura i d'Esports del Govern d'Andorra i la Xarxa Alcover. Coproducció de Nua Teatre i Vània. Direcció: Irina Robles. L'OFFLa Villarroel, La Villarroel, Barcelona, 3 març 2026.
 

Hi ha el Mobile World Congress i tot d'executius —i també executives— malden per presentar els models més avançats de mòbils que diuen que han de canviar la vida de la societat de demà mateix. Quan encara hi ha forats negres sense connexió arreu de la geografia, quan apareix de tant en tant el G3 en segons quines zones, en altres el G4 i en algunes altres el G5, el MWC ja parla del nou G6 i, sobretot, es deleix a presentar els robots humanoides que, gràcies a la Intel·ligència Artificial —àlies IA—, diu que han de substituir ben aviat, això és almenys el que ens fan creure, la humanitat sencera. Quina sort, quan arribin, i els manaies els enviïn a les trinxeres per evitar la matança innocent d'éssers humans als fronts de guerra!¿Però els robots deixaran de ser ciberassetjadors com ho són alguns humans? ¿S'estaran els robots de difondre vídeos compromesos de segons quins i quines adolescents aconseguits amb males arts? ¿Acabaran els robots amb la plaga que en aquesta era prerobòtica posa entre l'espasa i la paret tota una generació de joves i adolescents fascinats pel culte a la imatge i l'estímul del “m'agrada”? L'actriu i creadora andorrana de l'espectacle «Nua», Elena Santiago (Andorra, 1994) —formada a l'Institut del Teatre de Barcelona i també a la Sala Beckett entre altres espais i guanyadora del Premi Born de Teatre de fa dos anys—, podria ser una de les protagonistes d'una conferència-performance que obrís els ulls als milers de congressistes del MWC i els fes reflexionar sobre el dilema entre el progrés tecnològic que intenten vendre i la realitat de la societat a la qual arriba aquest progrés, tenint en compte que, majoritàriament, és la que ha nascut amb un mòbil sota el braç, com si fos un pa, i que se n'ha fet, en molts casos, addicta... [+ crítica]

VIATGE SENSE FLORS AL PAÍS DE L'IMPOSSIBLE

«En la mesura de l'impossible», de Tiago Rodrigues. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats. Música, so i vídeo en directe: Mar Orfila. Espai: Bibiana Puigdefàbregas. Llums: Guillem Gelabert. Vestuari: Gina Moliné. Assessorament de moviment: Vero Cendonya. Construcció arbre: Taller d'escenografia Castells. Vídeo promocional: Mar Orfila i Anna Molins. Fotografia cartell: Noemí Elias Bascuñana. Fotografia: Alex Rademakers. Regidoria: Maria Molist i Marc Serra. Tècnics funcions: Quim Nuevo, Pau Segura i Martí Serra. Agraïments a Ahmad Alhamasha, Al Martinho, Álex Álvarez, Montse Bartui, Helena Cardellach, Irina Manrique, Anna Molins, Joan Parera, Vicenta Obón. Una producció de La Perla 29. Ajudants de direcció: Emma Arquillué. Direcció: Cristina Genebat. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 1 març 2026.

 Entrar en un teatre quan acaba d'esclatar una altra guerra com la de l'Iran de conseqüències desconegudes —¿o potser la demència bèl·lica instigadora en dirà també ”operació especial”?— té alguna cosa de catarsi col·lectiva. I molt més si l'obra «En la mesura de l'impossible», del dramaturg i director del Festival d'Avinyó, Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), transmet les impressions recollides per diversos cooperants d'oenagés o institucions com Creu Roja i Metges sense Fronteres que van relatar a la companyia de Tiago Rodrigues algunes de les seves experiències viscudes en missions humanitàries. Si Mercè Rodoreda va explorar la fantasia amb el seus viatges i les seves flors a països exòtics inspirats en els que tenia més a l'abast de la mà, Tiago Rodrigues fa un salt semblant quan, en comptes d'anomenar alguns dels països que viuen sota el jou de la guerra i als quals es refereixen els seus interlocutors, decideix parlar d'un espai fronterer entre el poble del Possible, on tot és culte, ric, lliure i feliç, i el poble de l'Impossible, abatut per l'esclat de l'ambició i la tragèdia. El resultat és un espectacle tan poètic com ple de sensibilitat narrativa que recau en cadascun dels quatre intèrprets que no només desgranen el text, farcit de sentències i reflexions, en català (l'actriu Màrcia Cisteró) sinó que ho fan també en francès (l'actor Joan Amargós), portuguès (l'actriu Elena Tarrats) i anglès (l'actor Andrew Tarbet), primer en unes projeccions que representa que són cooperants explicant a una presumpta companyia de teatre el que han viscut i com ho han viscut i, després, directament sobre la sorra —aquesta vegada el sorral hi torna a escaure del tot igual com l'extensió fins al fons de la nau gòtica de La Biblioteca— amb l'acompanyament de les videoprojeccions de la compositora Mar Orfila que interpreta en directe, a la guitarra, la banda sonora de l'espectacle a la qual s'afegeix també en algun moment com a cantant l'actriu Elena Tarrats... [+ crítica]

TXÉKHOV AMB REBOLCADA SELF-SERVICE

«Vània», Versió de Simon Stephens, a partir de «L'oncle Vània» d'Anton Txékhov. Traducció de Joan Sellent. Intèrpret: Joel Joan. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny de so: Nacho López. Disseny de llums: David Bofarull. Direcció de producció: Núria Costas. Regidoria: Maddi Zamalloa. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Generalitat de Catalunya, INAEM, Unió Europea (Fons Europeu Next Generation), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Producció: Arriska Teatre i Teatre Romea. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Direcció: Nelson Valente. Teatre Romea, Barcelona, 28 febrer 2026.

Joel Joan (Barcelona, 1970) diu que la primera vegada que es va enfrontar a la lectura de l'adaptació de Simon Stephens (Stockport, Regne Unit, 1971) de «L'oncle Vània» no en va entendre res. La transparència sempre s'agraeix perquè aquesta sensació és la mateixa que poden tenir d'entrada els espectadors des del primer moment de la posada en escena fins que, a mig camí, la cosa acaba agafant el rumb que porta els espectadors repetidors de «L'oncle Vània» a recordar algunes de les sentències i escenes més importants de l'obra, a l'espera de la declaració final de la neboda Sònia repassant factures de la datxa rural i pairal amb el seu entranyable oncle Vània. Simon Stephens va escriure i estrenar aquesta adaptació fa escassament tres anys. Per tant, la proposta és encara fresca tot i que ja ha tingut el ressò internacional anglosaxó. L'autor anglès surt de l'ambient típic d'Anton Txékhov i situa l'obra a Irlanda, suposo que per la força més rural que té l'indret. I la versió catalana que ha portat Joel Joan a fer els vuit papers de l'obra en un, que compta amb una versió extraordinària, neta i llisa de Joan Sellent, amb la mirada argentina escènicament de Nelson Valente, ha fet també el salt a la proximitat amb algunes referències catalanes. De la datxa, doncs, passem a la masia, per entendre'ns. No sé què en pensarien Àngel Guimerà o Josep Maria de Sagarra, per esmentar dos dels dramaturgs clàssics catalans que han trampejat en les seves obres el món rural català... [+ crítica]

EL BALCÓ DE VERONA... “COME PRIMA”

«Una festa a Roma», de Marc Atigau i Queralt. Intèrprets: Marta Angelat, Xavier Boada, Lluís Marco, Gemma Martínez, Isabel Rocatti, Albert Triola i Oriol Vila. Escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Marian Coromina. Caracterització: Claudia Abbad. So: Judit Farrés. Il·luminació: Kiko Planas. Vídeo: Francesc Isern. Moviment: Vero Cendoya. Ajudanta d'escenografia: Marcel Puigví. Ajudanta de vestuari: Carlota Calderon. Assessorament coral: Laia Santanach. Construcció d'escenografia: Pablo Paz. Conffecció de la cortina: Taller d'escenografia Castells. Equips del Teatre Lliure. Agraiments: Toni Sans. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Montse Vallvehí. Direcció: Clara Segura. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 14 febrer 2026.
 

El dramaturg, narrador i poeta Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha fet aquesta vegada una mirada a l'anomenada tercera edat, tocada per la malaltia de l'Alzheimer, i a la segona vida que floreix en el medi d'una residència de gent gran. A més, també ha aprofitat per reivindicar la defensa de la dignitat d'una generació que, malgrat el que pot semblar, no sempre ho ha tingut tan fàcil per sortejar els revolts de la vida. «Una festa a Roma» és això, sí, una festa, mai més ben dit. Però una festa... no a Roma, no, sinó a Gràcia, una festa teatral que, malgrat la concepció dramàtica que plana sempre de rerefons a causa de la malaltia, l'autor i la direcció de l'actriu Clara Segura saben compensar-ho amb una bona dosi de comèdia lleugera i d'humor fi que, en sóc testimoni de la meva funció, no evita que, en certs espectadors probablement testimonis en pròpia pell familiar de fets similars, acabi fent que se'ls humitegin els ulls. Potser pot semblar exagerat, però «Una festa a Roma» és també una comèdia d'aires romàntics, ni que calgui agafar aquest terme amb pinces. Una comèdia romàntica resolta amb una deix de gènere neorealista i mig cinematogràfic. I no només per la banda sonora que va des d'un parell de nadales catalanes fins al cant efervescent de l'himne obrer de «La Internacional» —prepareu-vos per aplaudir com s'aplaudeixen els pinyols!— i fins a algunes peces melòdiques de meitat del segle XX de la cançó italiana d'època perquè, en el fons, Roma —per molts Marcellos Mastroiannis que l'hagin enlluernat— és aquí el somni perdut dels dos protagonistes que potser no es complirà mai... [+ crítica]

NORA DE PORCELLANA

«Casa de nines», de Henrik Ibsen. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Jordi Llordella, Claudia Manini, Cris Martínez, Anna Maruny. Escenografia: Kike Blanco. Vestuari: Ona Grau. Il·luminació: Mattia Russo. Espai sonor: Raimon Molins i Cris Martínez. Assistència espai sonor: Efrén Bellostes. Producció: Àlex Bargalló. Fotografia: David Ruano. Producció d’Atrium Produccions. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 13 febrer 2026. 
 

No sé si el cantant Pau Riba va pensar mai en la Nora de «Casa de nines», d'Henrik Ibsen, quan va escriure «Noia de porcellana», una de les seves cançons més emblemàtiques. Però, malgrat la fortalesa que Henrik Ibsen pretén imprimir en el seu personatge femení universal més cèlebre, si un recorda cadascuna de les definicions de la “noia de porcellana” de Pau Riba, s'adona també que es podrien aplicar al perfil més íntim de la Nora d'Ibsen. Raimon Molins, el director d'aquesta versió de cambra de «Casa de nines», ha traslladat l'època i l'esclat del teatre modern de l'autor de finals del segle XIX —Henrik Ibsen la va escriure el 1879—  a un espai que sembla intemporal, però que també vol ser eminentment contemporani per tota l'ambientació, l'attrezzo, la decoració, la platina amb els discos d'agulla que ara tornen a estar de moda, el vestuari i la llicència de les peces musicals que s'hi escolten fugaçment, interpretades delicadament per la mateixa actriu protagonista, en anglès esbojarrat la primera, en noruec les altres. Raimon Molins, que s'ha centrat en quatre dels personatges principals de l'obra: Nora, Torvald, Kristine i Krogstad, s'ha permés també una altra llicència i és la de convertir el personatge treballador del banc, Krogstad, en un personatge femení, cosa que fa també que la relació íntima entre “ella” i l'amiga Kristine arribada  de fora aporti el color lèsbic. Dit tot això, queda clar que Raimon Molins ha deixat fora d'escena els fills de Nora i Torvald, malgrat que se senten en off, el doctor Rank i la mainadera, personatges secundaris i que fan que Nora no es balancegi tant entre la pressió patriarcal del marit i la pressió sentimental de l'admirador doctor Rank... [+ crítica]

LES GOTERES D'UNA GENERACIÓ

«Els fills (The Children)», de Lucy Kirkwood. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Mercè Arànega, Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau. Escenografia:  Josep Iglésias. Vestuari: Maria Armengol.. Ambientació vestuari: Marta Pell. Caracterització: Noelia López. Il·luminació:  David Bofarull. So:  Lucas Ariel Vallejos. Meritori de so: Roc de Lanuza Alesan. Coreografia: Ana Pérez. Direcció tècnica: Enric Alarcón. Ajudant de direcció: Carla Vilaró. Regidoria: Marc Lucchetti Berraondo. Cap tècnica del teatre:  Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Tallers Castells, Jorba-Miró i Pilar Albadalejo. Vídeo promocional: Mar Orfila. Màrqueting i comunicació:  La Villarroel. Fotos escena i xxss:  Marc Mampel. Imatge cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Amb el suport de l’ICEC (Institut Català de les Indústries Culturals). Distribució:  Teresa Parés. Producció de La Brutal. Direcció:  David Selvas Jansana, La Villarroel, Barcelona, 12 febrer 2026. 
 

Tot exhaurit. La Villarroel fa història. Brutal, mai més ben dit, pel nom de la productora de l'obra «Els fills». Els dia de l'estrena fa una ventada —el teatre privat no es pot permetre el luxe de suspendre funcions com han fet amb un excés de zel els públics— i les entrades han “volat” totes. Ho dic excepcionalment fora de guió, al marge de l'objectiu d'aquest comentari, perquè els futurs espectadors de l'obra «Els fills» hauran d'esperar després del final de març a repescar alguna de les funcions previstes de gira o esperar la més que probable reposició, temps a venir. ¿Els secrets d'aquest èxit inesperat? ¿L'autora anglesa, potser, Lucy Kirkwood (Leytonstone, Londres, 1984)? ¿Algú recordava que fa uns quatre anys aquesta mateixa obra, amb el títol «Els nostres fills», es va representar al Teatre Akadèmia, dirigida per Marta Gil Polo, amb Isabelle Bres, Maria Pau Pigem i Albert Pérez? ¿Algú té present que la mateixa autora repetirà aquesta temporada, el mes de juny, al Teatre Nacional de Catalunya, amb l'obra «El firmament», dirigida per Gara Roda, amb un repartiment d'upa? Diria que no és això. Que la causa de l'èxit és, sobretot, el tripartit interpretatiu, amb 180 anys conjunts d'experiència damunt els escenaris i amb un historial a les espatlles que és sinònim de garantia per a molts espectadors també veterans. I ho dic perquè la trama —o més aviat la “no trama”— de l'obra «Els fills» podria arribar a decebre espectadors espontanis amb altes expectatives si no estigués en mans de tres grans intèrprets al servei de tres personatges que, en certa manera, representen una generació que ha estat responsable directament o indirecta de com de malmès ha deixat el planeta als seus descendents, als seus fills, vaja... [+ crítica]

FER DE FAMÍLIA ULISSES ENTRE ELS VUITANTA I ELS NORANTA

«Un cotxe». Dramatúrgia de Ferran Dordal Lalueza i Pau Masaló Llorà. Intèrprets: Pau Masaló Llorà, Xavier Masaló i Maria Àngels Llorà. Disseny d’espai i il·luminació: Marc Salicrú. Disseny de so: Adrià Girona. Disseny de vestuari: Laila Rosato. Producció: Helena Font. Ajudant d’escenografia: Judith Vila Pàmies. Coproducció de Contenidos Superfluos i el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Amb el suport d’El Canal, centre de creació d’arts escèniques. Agraïments: Luis López Carrasco, Mariano Soto, Atresbandes, Albert Pérez, Martín Torres, Melcior Casals, Magí Coma, Aleix Melé, Irena Visa, Clàudia Robert, Ivan Cascon, Sammy Metcalfe i La Brutal. Projecte guanyador de la convocatòria Hermann Bonnín del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, beca Barcelona Crea 2023 i beca de recerca de l’OSIC. Direcció: Pau Masaló Llorà. Centre de les Arts Lliures, Barcelona, 11 febrer 2026. 
 

Diria que un dels principals pioners del mite del cotxe familiar va ser el ninotaire Benejam i la seva popular família Ulisses del TBO. L'entranyable 600 —no només perquè forma part dels temps més foscos i convulsos i també pròspers de la SEAT— va donar el tret de sortida a les possibilitats de cremar asfalt amb tota la família enllaunada a dins. Com que els temps sempre han anat canviant, el 600 va ser aviat substituït per altres models més potents, més pràctics, més resistents, més elegans i també més costosos per a les butxaques prou migrades de la mitjana de sous de l'últim quart de segle XX. El dramaturg, director i actor, ni que ell digui humilment que no no n'és, Pau Masaló, originari de Les Planes d'Hostoles, la Garrotxa, confessa que ara té 42 anys i també que és dissenyador, per si de cas. Una edat clau, doncs, i qui sap si una professió amagada, per mirar enrere i començar a modelar la nostàlgia del paradís perdut de la infància, recordant Jean-Jacques Rousseau. ¿I quina és la millor manera de fer-ho? Doncs rastrejant l'àlbum de fotos —¿o hauria de dir potser “diapositives” tal com es mereix el record de l'època de l'espectacle?—, plantant un antic projector dels que, amb el clic del comandament a distància, engrapen, projecten i retiren els marquets de cada diapositiva projectada sobre una pantalla desplegable domèstica, i encerclant el que acabarà sent un desplegament escenogràfic amb tot un senyor circuit d'Scalextric que, qüestions de pressupost, substitueix el cotxe el Renault 21 Nevada (R21 per als amics), el cotxe dels seus pares amb el complement d'un considerable remolc equipat amb el Conver13 que, per als que no estiguin al cas, es tracta de tot un parament enginyós per plantar la tenda de càmping en un dit i fet o, en temps de llibertat no regulada, en qualsevol prat sense conrear... [+ crítica]