PIM, PAM, PUM... TOM!

«Chroniques». Creació de Gabriela Carrizo i la companyia Peeping Tom. Intèrprets: Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher i Balder Hansen. Ajudanta artística: Helena Casas. Escenografia: Amber Vandenhoeck. Espai sonor: Raphaëlle Latini. Il·luminació: Bram Geldhof. Vestuari: Jana Roos, Yi-Chun Liu, Boston Gallacher. Pintura de teló de fons: Seungwoo Park. Ajudanta d’escenografia: Edith Vandenhoeck: Assessorament artístic: Eurudike de Beul, Horacio Camerlingo Amb la col·laboració especial de Lolo i Sosaku. Alumnes en pràctiques: Laura Capdevila Millet, Ivo Hendriksen. Codirecció: Raphaëlle Latini. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica: Gilles Roosen. Regidor: Filip Timmerman. Tècnics d’escenari: Clément Michaux, Thomas Deptula. Tècnics de llum: Bram Geldho, Kato Stevens. Tècnics de so: Jo Heijens, Wout Clarysse. Cap de producció: Rhuwe Verrept. Direcció executiva: Veerle Mans. Direcció de gires: Alina Benach Barceló. Producció executiva: Helena Casas, Rhuwe Verrept. Comunicació: Ingmar Doumen. Distribució: Frans Brood Productions. Producció i coproducció: Peeping Tom, Teatre Nacional de Catalunya, ExtraPôle Provence-Alpes-Côte d’Azur, Festival d’Avignon, Festival de Marseille, Théâtre National de Marseille - CDN Nice Côte d’Azur, La Criée - CDN, Les Théâtres Aix-Marseille, Anthéa - Antipolis Théâtre d’Antibes, Châteauvallon-Liberté - SN, La Friche la Belle de Mai - Théâtre Les Salins SN Martigues, KVS - Koninklijke Vlaamse Schouwburg Brussels, Tanz Köln Cologne i Festival Aperto /Fondazione I Teatri in Reggio Emilia, Triennale Milano, Torinodanza Festival / Teatro Stabile di Torino - Teatro Nazionale Torino, Le Vilar Louvain-la-Neuve, Centro Danza Matadero Madrid, Théâtre National de Nice - CDN Nice Côte d’Azur, FOG Triennale Milano Performing Arts Festival, La Villette Paris, Schrittmacher Festival Heerlen, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Emilia Romagna Teatro ERT / Teatro Nazionale. Amb el suport d'EXTRAPOLE, Tax Shelter del Govern Federal de Bèlgica, Ministère de la Culture DRAC PACA, Région SUD PACA, Département des Alpes Maritimes. Agraïments: Franck Chartier, Uma Chartier i Cyrille de Canson. Equips tècnics i de gestió del TNC. Companyia Peeping Tom. Direcció: Gabriela Carrizo. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 a 14 juny 2026.
 

Quan tot un auditori surt d'un espectacle amb la cara més aviat de pasta de moniato o bé és que la companyia l'ha trasbalsat del tot fins a deixar-lo grogui o bé és que els espectadors volien entendre com fos el que veien i han acabat no entenent res. Això no és exclusiu de la companyia belga de dansa i encara una mica de teatre Peeping Tom, que ja ha passat pel Teatre Nacional de Catalunya en anteriors ocasions amb alguns dels seus espectacles més impactants com «Kind», «Tryptich» o «S 62°58’, W 60°39’», sinó també de la majoria de companyies de dansa que tenen com a missal de capçalera el llenguatge abstracte. Amb «Chroniques» de Peeping Tom, la gran maquinària s'ha moderat i tot és més fred, més deixat a la mà no de Déu sinó del cos dels cinc intèrprets —tots homes—, al paisatge de pedrots i als artilugis que, com si fossin peces d'un museu d'autòmates, van apareixent en un espai propi de gènere fantàstic, tenebrós, inquietant i, a la vegada, de cartó-pedra de plató cinematogràfic de gènere de ciència-ficció. Ja ho diu Gabriela Carrizo, la mateixa directora i cocreadora amb els cinc intèrprets d'aquest espectacle, en una nova etapa de Peeping Tom sense Frank Chartier, que es perfila incerta: “No cal que tothom entengui el que està passant. Que cadascú interpreti allò que li suggereixin les accions i les imatges”. Gràcies, doncs, per treure un pes del damunt d'aquells espectadors amb propòsits massa intel·lectuals i també d'aquells altres més avesats al teatre d'entreteniment... [+ crítica]

ÉS QUAN DORMO QUE “NO” HI VEIG CLAR!

«L'últim àtom», de Jordi Oriol. Intèrprets: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i Lara Segur (?). Espai escènic i vestuari: Sílvia Delagneau González i Max Glaenzel Ribas. Ajudantia d’espai escènic i vestuari: Camille Latron i Llorens, Marc Udina Duran. Música: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Ajudant d’il·luminació: Oriol Mestre. Espai sonor: Rai Segura Raspall. Projeccions: Marc Permanyer Conde. Producció executiva: Helena Font Barbero. Ajudant de producció: Lluís Victory Cirer. Regidoria: Ruben Ametllé Gutiérrez i Camille Latron i Llorens. Equip gestió Indi Gest: Marc Permanyer Conde i Manon Almellones Descharrois. Direcció tècnica: Albert Glas. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures i Ou. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Camisería Siglo XXI i La Casa de Barrets. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: César Font. Disseny gràfic: Marc Permanyer Conde. Estudiant en pràctiques (MUET): Nelson Vilaronga Cunha de Araujo. Agraïments: Sportenis Rubí, Focus, La Brutal, Teatre Lliure, Francesc Cuéllar, Mireia Farrarons, Clàudia Flores, Paula Malia, Anna Maruny, Oriol Puchol, Clara Segura, María José Pedragosa. Distribució: EscenaApart. Una producció d’Indi Gest. Amb el suport de l’Estruch de l’Ajuntament de Sabadell i L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). Un espectacle d'Indi Gest. Ajudant de direcció: Alba Collado. Direcció: Jordi Oriol. Teatre Goya, Barcelona, 1 juny 2026.

¿Si el nom del poeta pastisser J. V. Foix es pot pronunciar a la francesa macarrònica: “Jota, Uve, Fuà”, per què no es pot alterar també un dels seus versos més coneguts? ¿És cert, com afirma el poeta de Sarrià, que és quan es dorm que s'hi veu tot clar? ¿No pot ser que quan es dorm és precisament quan tot es veu menys clar? Tots aquests interrogants vénen a tomb després de veure l'espaterrant comèdia amanida amb una bona olla barrejada de fregolisme que l'autor i director Jordi Oriol ha titulat «L'últim àtom» —que també sona com “ultimàtum”— i que té la sort d'haver tornat als escenaris una actriu fins ara desconeguda i allunyada del teatre català com és Lara Segur, que ningú no ha de confondre amb la coneguda Clara Segura. «L'últim àtom» és un espectacle tan singular i ric de contingut com esperpèntic i clownesc, farcit d'una intel·ligència clarivident i divertidíssima, que s'empara en la teoria de la física quàntica —que no pateixin els que no saben un borrall de la física— i que juga amb el mite experimental del gat d’Schrödinger de fa gairebé cent anys i amb la tragèdia de fa 2.500 anys d'Èdip de Sòfocles —tant en cartellera teatral aquesta temporada— i que protagonitza el primer musical de la història de nom, com es veu, originalíssim: «Èdip, el musical»... [+ crítica]

SORTIR DEL CAU ALS QUARANTA

«La promesa», de Yago Alonso i Sílvia Navarro. Intèrprets: Eduard Buch, Eduardo Lloveras, Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Carol Rovira. Regidoria: Bibiana Guzmán. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Martí Maymó. Producció executiva: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Disseny gràfic: Edu Buch. Fotografia: Kiku Piñol. Ajudantia: Julia Cortina. Direcció: Pau Roca. Coproducció de Focus i Companyia Sixto Paz. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2026.

Coincidint amb l'estrena de l'obra «La promesa», els adolescents del 2026 reclamen als ajuntaments tenir espais propis per desenvolupar les activitats dels anomenats “caus” que hi ha escampats pels barris, pobles i ciutats del país. Les associacions, oenagés o parròquies que els acullen o bé no tenen prou espai o bé han anat abaixant les persianes a cops de traca de crisis. Signes dels temps. Sembla que no hi ha prou centres cívics, prou cases culturals, prou espais públics o prou locals municipals que puguin atendre la petició dels hereus dels antics escoltes. Els cinc protagonistes d'aquesta comèdia —¿de debò en podem dir comèdia?— són postjoves a la ratlla dels quaranta que un bon dia van ser també postadolescents dels caus de la dècada dels anys noranta del segle passat on, formats en l'esperit de la solidaritat, la descoberta d'un mateix, la pedagogia de l'acció i l'educació de la bona gent, ràngers i guies reconvertits gràcies a la promesa en pioners i caravel·les, van formar una estreta amistat que s'ha mantingut fins ara. Però ja se sap que no hi ha res que duri cent anys. I les amistats són fràgils, com aquelles capses de cartró que s'han de posar sempre amb la fletxa de cap per amunt si no volen fer una trencadissa amb el que porten dins... [+ crítica]

UN ÀLBUM D'INVENTARIS ABONYEGAT

«Inventari de fugues». Idea i creació: Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco. Dramatúrgia: Judith Pujol i María Velasco. Intèrprets: Xavi Álvarez, Ricard Boyle, Dasha Lavrennikov Laia Marull, Lara Salvador Peydro, La Coral Sant Jordi. Objectes: Shaday Larios. Escenografia: Víctor Peralta. Música: Laia Vallès. Coreografia: Amaya Galeote. Il·luminació: Jou Serra. Audiovisuals: Carme Gomila. Vestuari: Giulia Grumi. Caracterització: Imma Capell. So: Efrén Bellostes. Saxo enregistrat: Carlos Medina. Ajudanta d’escenografia: Eli Siles. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’audiovisuals: Marc Homar. Ajudanta d’il·luminació: Marieta Rojo. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Confecció de vestuari: Ushnye Kardas, Inma Porta, Vicky Sartori. Fotografia: David Ruano. Fotografia cartell: Geraldine Leloutre. Amb l’acompanyament de Convent de les Arts d’Alcover. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Agustina Ruiz Barrea (projecte Santa Mesa); Jorge Moreno Andrés i Julián López, Colectivo Mapas de Memoria (exposicions El cuerpo Errante. Exilio 1939- 1975 i Las Pequeñas Cosas); Patxeque; Gina López Realpe, Evgenei Lavrennikov i a totes les investigacions i persones que apareixen en aquest mapa de fugues. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Mauricio Sierra. Direcció: Judith Pujol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 maig 2026.

Hi ha un moment que en aquest inventari —no pas comptable sinó humà i objectual— un dels personatges es lamenta dient que tots tenen el cos abonyegat. No sé si vol ser una metàfora, però lliga bastant amb el conjunt de la història d'històries que sota el lema d'«Inventari de fugues» fa un recorregut per la trajectòria marcada per la fugida de noms de personatges més o menys coneguts que, en clau de memorial, es presenten formant part d'un trencaclosques escènic que, també com el cos dels personatges, està una mica abonyegat. Quan una proposta com aquesta té tantes mans darrere, i aquí n'hi ha com a mínim vuit de quatre creadores de disciplines diferents (coreografia, objectes, text...), coordinats i dirigits per Judith Pujol, es fa díficil entendre quin és l'objectiu de la idea original i el resultat de la mateixa creació. A «Inventari de fugues» li passa en part això perquè és un espectacle que arrossega el llast de la dispersió i l'acumulació, tot i que sigui sempre sota un objectiu comú: reflectir els exilis, els èxodes, les reculades col·lectives i les renúncies personals. Un es pregunta què hi fa l'actriu Laia Marull —sempre en estat d'excel·lència— en aquest bassal. Tot i que de seguida un mateix també es respon que sort que hi és ella perquè és el personatge que aporta el discurs més transcendental, que guia tots els altres, i el personatge que, a la vegada, reflecteix també la contradicció personal —o col·lectiva— de no voler ser en el lloc que s'és en el moment que potser no s'hi hauria de ser... [+ crítica]

ANTIDIDÀCTICA ANTIANTÍGONA

Ja fa més de quaranta anys, a les galeries Víctor Manuel II de Milà, entre la piazza Duomo i la piazza della Scala, davant el Teatre de La Scala, un grup de carrer espontani convidava els passejants a entrar a la seva petita carpa de circ amb el crit: ”Venite a giocare con noi!”. Corrien encara temps en què el teatre de carrer era trencador, irreverent, explorador i capaç de provocar en un espai com les galeries de Milà els melòmans d'òpera asseguts en algunes de les luxoses terrasses que esperaven l'hora per entrar a la seva funció del Teatro de La Scala. El que la directora madrilenya Andrea Jiménez (Madrid, 1987) fa, tot i que ara sota el mantell i el suport institucional del Teatre Lliure i dels fons públics, s'assembla, en el fons, a aquelles precàries i creatives performances dels artistes de carrer de l'últim quart de segle XX. Que l'espectacle «Contra Antígona» hagi ocupat la sala gran de Montjuïc no li treu el mèrit que pogués ocupar una carpa reduïda de carrer on només hi tinguessin entrada, cada funció, catorze espectadors. De més petites n'hem vist i segurament que de més petites en veurem si en aquest gremi ens quedem! I és així perquè «Contra Antígona» és més aviat un espectacle ideat, creat i compaginat a quatre mans dramatúrgiques per la mateixa Andrea Jiménez i la dramaturga Victoria Szpunberg, perquè hi intervinguin els espectadors —en fan falta catorze de voluntaris en cada funció— que no pas els intèrprets professionals que formen part de la companyia... [+ crítica]

SER O NO SER EL NOI DE LA MARE

«Dinamarca», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Pere Arquillué i Imma Colomer. Escenografia: Sílvia Delagneau i Ona Grau. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Sílvia Delagneau. Música i espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Ajudantia de vestuari: Ona Grau. Ajudantia d’espai sonor: Orestes Gas. Direcció tècnica: Enric Alarcon (AP7 – projectes tècnics). Construcció d’escenografia: Albert Ventura i Enric Naudi. Regidoria: Rita Capella i Margarit. Direcció de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Veu en off: Tonino Gas Scaravilli. Agraïments: Teatres del Farró, La Perla 29, Eloi Costilludo i Diari El Jardí. Una producció de la Sala Beckett i Bitò. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Direcció: Albert Arribas. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 15 maig 2026.
 

El dia que s'estrena aquesta obra de la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), és dóna la casualitat que la veterana reina Margarida de Dinamarca, 86 anys, és ingressada d'urgència per una angina de pit a l'Hospital del Regne de Copenhaguen. La reina mare danesa va abdicar fa dos anys després de mig segle llarg ocupant el tron. Una de les úniques feines que ara té és la de sortir cada any al balcó, coincidint amb l'aniversari de l'actual rei, el seu fill Frederic X, a saludar la plebs. L'anècdota puntual del dia a dia d'una part d'Europa se'm fa present quan una altra reina, però del teatre català —aquesta sense abdicar—, l'actriu Imma Colomer, i un altre rei sense tro de l'escena catalana, l'actor Pere Arquillué, entronitzen amb la seva brillant veterania, picaresca i domini multifacètic de personatges, aquesta obra mig amagada de Lluïsa Cunillé. L'autora de Badalona la va escriure el 2014 i la va publicar el 2017 sense que, en aquests més de deu anys, cap director ni companyia s'hagués decidit a fer-la arribar mai als escenaris. Ha estat el dramaturg, traductor i director Albert Arribas el que, amb tot l'atreviment i sense filtres, l'ha explorat de dalt a baix i n'ha tret tot el profit possible a partir de la dramatúrgia base de Lluïsa Cunillé, amb una reinterpretació entre lúdica i enigmàtica, que vol respectar l'origen i la intenció de l'obra i que explora tant l'absurd com la màscara, el clown, la tragèdia, l'humor i el pòsit hamletià que hi deixa anar subtilment, de tal manera que “s'aconsegueixi l'efecte sense que se'n noti la cura”, la mateixa autora Lluïsa Cunillé, sense que això, esclar, vulgui dir que la Cunillé tingui res d'absolutista com el tal Felip, el reietó borbó que va fer popular aquesta filosofia quan va arrasar Catalunya... [+ crítica]

QUI CANTA LA DEPRESSIÓ ESPANTA

«Inútil (un cactus i altres desastres)». Dramatúrgia: Alícia Serrat. Composició: Clodine i Alícia Serrat. Intèrprets: Claudia Nogués, Pau Oliver, Anila Padrós. Arranjaments: Albert Solà. Escenografia: Júlia López i Melià. Vestuari: Claudia Nogués. Disseny de llums: Clàudia Serra. Disseny de so: Damià Duran. Producció: Sonder Produccions i Marià Llop. Distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Producció d’Alícia Serrat, Claudia Nogués i Com un llum amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments a la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació, Viu el Teatre, Agitart i la Nau Ivanow. Companyia Com Un Llum. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 10 maig 2026.
 

És difícil endevinar què és el que ha estat primer en aquest espectacle: si les lletres narratives de les cançons que s'hi interpreten o si la història íntima de la protagonista que ha portat a posar-hi música. Tothom sap, ni que sigui una profecia que no sempre es compleix, que qui canta els seus mals espanta. Aquí, però, més aviat s'ha de dir que qui canta la depressió espanta. L'obra parteix d'algunes experiències vitals de l'actriu, cantant i compositora Claudia Nogués, de nom artístic Clodine —per cert, patronímic també d'un medicament que pretén combatre l'angoixa— i que acaba de publicar també un disc, que és a les plataformes, amb algunes de les peces que formen part de l'obra «Inútil (un cactus i altres desastres)». La trama ha estat elaborada a quatre mans entre la dramaturga Alícia Serrat, que també la dirigeix, i la mateixa Clodine i compta amb un trio —diguem-ne banda de pop-folk amb texans i color blau— format per la pròpia Clodine (veu solista i guitarra), Aina Padrós (guitarra) i Pau Oliver (teclats). Tres intèrprets  que, posats a utilitzar un terme musical, toquen totes les tecles amb diferents personatges dels que van introduint cadascuna de les peces: el psicòleg senyor Ahà, el pare de la Cris, la mare, l'àvia, els oncles, el professor de música, el primer amor i desamor... [+ crítica]

SOTA LA FERRALLA DE L'EIFFEL CATALÀ

«La meitat de l'ànima», de Carme Riera. Adaptació: Ramon Simó i Magda Puyo. Intèrprets: Mercè Arànega i Antònia Jaume. Amb la col.laboració de: Jesusa Andany, Xavi Sáez, Carme Capdet i Graciela Gil. Disseny escenografia: Ramon Simó. Disseny d'il·luminació: Quim Algora. Disseny espai sonor: Joan Alavedra. Cap tècnic: Manu Martínez. Realització de vídeo: Guillem Thorson. Alumne en pràctiques de direcció: Montse Basart. Fotògraf de la imatge de l'estació de Portbou: Antoni Prat Puig. Producció executiva: Júlia Simó Puyo i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Comunicació: Martina Soler. Producció de Cassandra Projectes Artístics amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - ICEC. Direcció: Magda Puyo. Sala Atrium, Barcelona, 9 maig 2026.
 

Una panoràmica de la mítica estació de trens de Portbou, amb la gran marquesina de ferro i vidre construïda el 1929, inspirada en l'era parisenca del ferro d'Eiffel, coincidint aquí amb l'Exposició Internacional de Barcelona, amb l'any del crac, i que cobreix les andanes de Portbou, similar a la marquesina que caracteritza també l'Estació de França, emmarca la recreació de la història que els directors Magda Puyo i Ramon Simó han adaptat a partir de la novel·la «La meitat de l'ànima», amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi. L'adaptació s'ha centrat sobretot en els eixos més importants de la investigació sobre quina va ser l'autèntica personalitat de la protagonista Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960. I és, anys dsprés, quan la seva filla, una escriptora que encara signa llibres per Sant Jordi, quan la literatura de debò era l'objectiu de Sant Jordi, i que va d'un lloc a l'altre, Passeig de Gràcia avall, entre les parades de llibreries com Áncora y Delfín o la Catalònia —qui les ha vistes i qui les veu!—, que vol esbrinar qué és el que va passar amb la seva mare. «La meitat de l'ànima» és, a través de Cecília Balaguer, una història sobre la Memòria Històrica. Però l'autora fa que el caràcter més històric —la novel·la original té molta documentació de fets de l'època que en l'adaptació teatral, esclar, és impossible de reproduir tots— quedi subtilment introduït dins d'una trama de thriller o de gènere d'espies fins i tot, a més d'una intrigant història familiar de descoberta de qui és en realitat la mare que va desaparèixer aquell 1960 en estranyes circumstàncies... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DE LA FOSCOR

A fora tot és fosc. El glaç ha fet caramells a la borda del fiord on el pare i la mare d'aquesta peça breu de l'escriptor noruec Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959) han quedat gairebé isolats després que els joves de la colònia hagin marxat tots perquè al fiord no hi ha res a fer i els vells s'hagin anant morint. A fora, la fredor i la solitud són extremes. I a dins, també. Només els queda un veí. Una mena de pòtol que veuen només de tant en tant, malalt, embriac, desendreçat i bocamoll. I a una hora determinada, allà baix, passa el bus i s'atura. Alguna vegada en baixa algú. Una ombra. Una esperança que és com un raig de llum en la foscor que potser un dia o altre els tornarà el fill que va marxar fa temps i no n'han sabut res més des d'aleshores. Bé, sí. El vell veí els ha deixat anar que el seu fill ha estat a la presó, però ells dos fan veure que no ho senten. I si ho senten, confien més en la baula de la incredulitat que no pas en el xafardeig del vell reumàtic. El director Ferran Utzet ha escollit aquesta obra enigmàtica i inquietant del dramaturg noruec més representat després de Henrik Ibsen... [+ informació]

FER RALET RALET AL GREMI TEATRAL

«L'autora», d'Ella Hickson. Traducció de l'anglès de Carlota Subirós. Intèrprets: Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Ravina Raventós, David Selvas. Amb la participació d'Agnès Balfegó i Amada Bokesa. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Berta Vallvé. Caracterització: Paula Barjau. Il·luminació: Marc Salicrú. Música: Alejandro Da Rocha. Espai sonor: Carles Bernal. Moviment: Natalia Fernandes. Ajudant d'escenografia: Marc Saborit. Ajudant d'il·luminació: Stefano De Luca. Alumna en pràctiques: Gemma Girbau (MUET). Veu de nadó: Ramona Vallvé Serrano. Construcció d'escenografia: Jorba Miró, Joan Soler i Sra. Diaz vestuari escènic. Reproducció del “Guernica”: © Sucesión Pablo Picasso. VEGAP, Madrid, 2026. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Arnau Vallvé i Taller d'escenografia Castells. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Direcció: Anna Serrano Gatell. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 7 maig 2026.


Hi ha una cançó-joc de bressol que s'adiu perfectament amb el rerefons de «L'autora», aquesta esgarrapadora obra de la dramaturga anglesa Ella Hickson (Surrey, Regne Unit, 1985) que ha traduït Carlota Subirós i que ha dirigit, diria que amb una intensa visió conjunta del contingut, la forma i la llengua, la directora Anna Serrano Gatell, responsable també d'haver rescatat la peça d'entre les seves lectures candidates de la programació artística de la Sala Beckett. La cançó-joc infantil de bressol a la qual em refereixo té més ironia i més mala intenció que la ingenuïtat que aparenta i que se li ha adjudicat al llarg dels temps quan diu “Ralet, ralet, ralet... pica dineret! Ralet, ralet, ralet... paga dineret!”. Es tracta de picar el palmell de la mà del nadó, però també d'advertir-lo que, quan sigui gran, haurà de fer mans i mànigues per tocar dineret i haurà de fer també mans i mànigues per pagar dineret. És precisament el que li retreu la primera protagonista de «L'autora», una presumpta espectadora d'una obra que s'acaba de representar que s'ha deixat la bossa a la platea i que entra a l'escenari quan l'ha trobada. Ella i el director de l'obra enceten per part d'ella un diàleg enverinat, ple d'esgarrinxades, de paraula esmolada, una riuada de principis que tenen una conclusió final: avall el capitalisme i mort al patriarcat. I tot, segurament, per culpa d'aquella subtil manipulació que els han inculcat als nadons, fent veure que jugaven, amb el famós ralet, ralet, pica dineret. Es comença jugant amb la guardiola i s'acaba estavellant-se de frustració en un caixer automàtic de La Caixa... [+ crítica] 

EL FIRMAMENT DE L'ABRIL

«El firmament», de Lucy Kirkwood. Traducció i adaptació de Gara Roda Cendra. Intèrprets: Sílvia Abril, Cristina Arenas, Mila Borràs / Lola Sendrós, Anna Castells, Ester Cort, Montse Esteve, Elena Fortuny, Maria Garrido, María Hernández Giralt, Júlia Jové, Cristina López Vallès, Norbert Martínez, Tafita Miró, Mont Plans, Teresa Vallicrosa. Veus en off: Pepo Blasco i Jordi Bosch. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Cristina Fernández. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Composició i espai sonor: Andrea Mir. So: Cesc Mojica. Caracterització: Natàlia Albert. Estilista: Sylvia Bonet. Col·laboració artística: Lídia Masllorens. Col·laboració en la traducció per la contextualització de l’època: Yannick Garcia. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells S.L, Kike Blanco. Construcció de mobiliari: Jep Marmiñà i Àngela Cendra. Barreteria: Andrea Vientec. Ajudanta d’escenografia: Marina Calvo. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Coach d’interpretació dels infants: Lídia Linuesa. Alumna en pràctiques de direcció: Via Walsh. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció del Teatre Nacional de Catalunya. Adunta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Gara Roda Cendra. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2026.
 

Ha passat un cometa i la seva pluja d'estels ha deixat el debut en el gènere dramàtic —mai no és prou tard per fer-ho— de la polifacètica actriu Sílvia Abril. Per als que la coneixen en l'àmbit de la comèdia i la comunicació, redescobrir-la ara com a protagonista dramàtica en el paper de la llevadora de l'obra de l'autora anglesa Lucy Kirkwood (Leytonstone, Waltham Forest, Londres, 1984) —la mateixa autora de la celebrada obra «Els fills» que s'ha estrenat també aquí aquesta temporada— pot ser tota una sorpresa que, amb aquest pas personal ben reeixit, l'actriu Sílvia Abril —“l'Abril”, si voleu, des d'ara—, ha deixat impresa en «El firmament». La jove actriu, coreògrafa i directora Gara Roda Cendra (Sant Quirze del Vallès, 1992) —nissaga Roda del món teatral català—, amb un peu a cada banda, entre Catalunya i Nova York, ha adaptat el que es podria considerar, i de fet ho és, un drama rural de l'antiga Anglaterra, situat al voltant del 1759, una de les dates en què va ser vist el famós cometa Halley, que diuen que té previst treure el cap de nou l'any 2061 —d'aquí a quatre dies, vaja! Gara Roda ha creat una especulació literària sobre allò que era un fet a l'Anglaterra del segle XVIII, que un jurat popular d'una dotzena de dones dictés el veredicte d'una altra dona condemnada en segons quines circumstàncies personals. Gara Roda ha fet que, especulativament, això passés també en l'àmbit rural català, pròxim a les Guilleries, quan a la sala de la deliberació, en una capella, ja hi ha una figura en miniatura de la Moreneta... [+ crítica]

L'ALTRA CARA D'ÈDIP I ANTÍGONA

«Èdip & Antígona». Versió lliure de Crlota Subirós, a partir d'«Èdip rei», «Èdip a Colonos» i «Antígona» de Sòfocles. Traducció catalana en prosa de les obres de Sòfocles: Carles Riba. Dramaturgista: Ferran Dordal. Intèrprets: Moha Amazian, Lurdes Barba, Babou Cham, Joel Cojal, Oriol Genís, Jordi Martínez, Vicenta Ndongo, Albert Pérez, Kathy Sey, Yolanda Sey, Yolanda Sikara, Junyi Sun i Moïse Taxé. Escenografia: Max Glaenzel amb la col·laboració de Josep Iglesias. Il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Damien Bazin. Música original i direcció musical: Clara Aguilar. Espai sonor: Damien Bazin i Clara Aguilar. Caracterització: Itziar Nzang. Disseny de vestuari: Marta Rafa. Confecció de vestuari: Taller Goretti. Tractaments tèxtils: Berta Riera i Anne Cots. Moviment: Cecilia Colacrai. Ajudanta de vestuari: Alba Paituví. Ajudanta d'il·luminació: Elisabet Castells. Ajudanta d’escenografia: Mercè Lucchetti. Assessorament sobre el text original: La casa dels Clàssics. Assessorament en diversitat: Salima Jirari. Assessorament a la composició i interpretació vocals: Marta Torrella (Tarta Relena). Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Jordi Blesa Montoliu i Helena Ros. Ajudant de direcció: Erik Forsberg. Direcció: Carlota Subirós. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 abril 2026.


Mentre la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974) preparava els assajos d'aquest viatge als clàssics de 2.500 anys enrere, amb una versió lliure i lingüísticament desempolsada de la mà de la traducció del poeta Carles Riba (Barcelona, 1893 - 1959) —no han passat 70 anys de la seva mort i encara corresponen drets d'autor als seus hereus durant tres anys—, els quatre astronautes de la Nasa feien, després del 1969, un altre viatge anys llum, amb la missió Artemis II, per visitar l'altra cara de la Lluna. I un cop feta la visita, els terrícoles han descobert que, de moment, no hi ha gairebé res de nou a la part oculta de la Lluna. La directora Carlota Subirós també ha volgut fer, em sembla, una visita a la cara oculta d'Èdip i d'Antígona. El paisatge d'inspiració lunar que han elaborat escenogràficament Max Glaenzel i Josep Iglesias ho vol semblar. Ja sé que és una interpretació i que podria ser la destrucció de Gaza o de qualsevol genocidi, però el mirall transparent que permet veure dos plans en algunes escenes podria ser ben bé el mirall de l'ull de bou d'una nau espacial. Però, com els va passar als astronautes de l'Artemis II, tampoc no es pot dir que els espectadors hi descobreixen gairebé res de nou en la profunditat de més endins... [+ crítica]

QUAN EL BATEC S'APAGA

«Batecs». Idea original de Nídia Tusal. Autoria i dramatúrgia de Nídia Tusal, Alba Florejachs, Ariana Ruglio i Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Belén Barenys, Alba Florejachs, Cristina Plazas, Bàrbara Roig i Sergi Vallès. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ganecha Gil. Composició musical: Edna Sey. Espai sonor: Sara Vidal Cabré. Moviment: Ana Pérez García. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d’escenografia i col·laboració artística: Eduard Casademont. Coordinadora d’intimitat: Cristina Castellà Reverter. Fotografia: Clàudia Serrahima Urgell. Construcció d’escenografia: Punt de Fuga, logística tècnica d’espectacles. Confecció de vestuari: Sra. Díaz vestuari escènic. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Cap de producció: Sergi Vallès. Producció executiva. Maria G. Rovelló. Ajudanta de producció: Sara Farré. Difusió i distribució: Marta Riera Pi. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Kabut i Teatre Nacional de Catalunya. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí. Direcció: Lara Díez Quintanilla. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 abril 2026.
 

El segle XXI, que ja ha superat el seu primer quart, ha tret a la llum la literatura del jo. I la creació dramatúrgica també ha explorat amb força el que es podria anomenar el teatre del jo. Un jo, sobretot, en veu femenina. No hi ha període de la cartellera on no hi hagi dues o tres propostes que s'inscriguin en el teatre del jo. Una d'aquestes propostes és l'obra «Batecs», una idea que parteix de l'experiència personal de la dissenyadora i figurinista de cinema òpera i teatre Nídia Tusal (nascuda el 1983 a Colòmbia, però arrelada a la comarca de l'Anoia i resident a Barcelona), que va ser mare d'una bessonada el 2018 amb el drama d'haver portat una de les seves dues filles morta a dins mentre regalava la vida a l'altra. A Nídia Tusal, s'hi han afegit, a més de tot l'equip de la companyia, els testimonis anònims de dos centenars de mares que en un moment o altre de la seva vida han passat l'experiència del dol perinatal, en alguns casos amb silenci i fins i tot amb incomprensió per part de la gent del seu voltant. D'aquest recull d'experiències, un cop creada la dramatúrgia, neix «Batecs», un espectacle que, si no tingués el registre teatral, podria ser ben bé un d'aquells espais de docuficció que poblen les televisions i les plataformes. Però «Batecs» fuig del registre de docuficció i el fa intemporal i col·lectiu, perquè el dol perinatal —que ja han explorat també en els seus espectacles altres actrius i directores com Gemma Brió i Clàudia Cedó— no té edat ni època de caducitat i, inevitablement, si no es buida o s'exterioritza s'acaba arrossegant tota la vida... [+ crítica]

ÒPERA AMB PISTOLES I “TEIATRU” DE FOGUEIG

«Els stunmen». Música de Fernando Velázquez. Llibret de Nao Albet i Marcel Borràs. Intèrprets: Nao Albet, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Núria Lloansi, Marc Padró, Óscar Pére, Carlos Robles, Cadmi Albet Tamarit / Mael Borràs-Clotet. Cantants: mezzosoprano Sandra Ferrández / Marifé Nogales (mezzosopranos), Gabriel Díaz (contratenor), Vicenç Esteve Madrid (tenor), José Ansaldi (tenor), Josep Ferrer (baix). Especialistes: Daniel Domínguez, Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa i Yeray Vesga. Orquestra: Formació orquestral del Gran Teatre del Liceu: Sergio García Jimenez i Olivia Kucharska (violins), Patricia Torres i Federica Cucignato (violes), Dani Claret i Eduard Raventòs (violoncels), Carlos Garcia Pupo (contrabaix), Paula Martínez (flauta), Israel Román (oboè), Abel Batlles (clarinet),  Albert Muñoz (fagot), Pau Riedweg (trompa), David Alcaraz (trompeta), Raül Brenchat (trombó), Pau Buforn (timbales), Javier Delgado (percussió), Laura Marquino (arpa), Laura de Arenzana i Alfred Tapscott (teclat-electrònica). Coordinador d'especialistes: Óscar Dorta. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Andreu Fàbregas. Efectes especials: In Extremis. So: Igor Pinto. Sonorització de l'orquestra: Ignasi Nogueras. Ajudanta de direcció: Anabel Labrador. Ajudanta d'escenografia: Mariona Ubia. Ajudant de vestuari: Manuel Mateos. Assistent a la direcció musical: Rubén Díez. Assistència a la dramatúrgia: Gabriel Ventura. Pianista assistent: Laura de Aranzana. Alumna en pràctiques: Roc Morella (ITB). Confeccions: Javi Navas (guerreres), Manuel Mateos (herois) i Taller d'escenografia Castells (ambientació de sang). Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Indi Gest, María Adell, Pedro Azara, Laura Cabello 'Topo', Aina Clotet, Jaume Garrós, Anna Iñigo, Alfredo Ramos, Valentina Viso, Blanca Valletbó, Jokin Piquer i Joan Serinyà. Mencions: Cartell tractat amb IA. Fotografies: Marta Mas. Espectacle amb el suport de la Fundació Banc Sabadell. Coproducció: Teatre Lliure, Gran Teatre del Liceu, Teatros del Canal i Teatro Real de Madrid. Direcció musical: Fernando Velázquez. Direcció escènica: Nao Albet i Marcel Borràs. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 abril 2026.

    ¿On és el director d'òpera Calixto Bieito...? Si es troba a la sala, que aixequi la mà, sisplau. ¿I els ancestrals “destroyers” de La Fura dels Baus...? Si hi són, que també es facin veure. No, en aquest macromuntatge, barreja d'òpera contemporània i “teiatru” de traca i mocador, no hi ha ni Calixto Bieito ni La Fura dels Baus, però de segur que, si hi fossin, farien un bot de la butaca i potser una reverència i tot perquè, malgrat que diguin allò de “crieu fills i us sortiran corbs”, no tots els corbs són desagraïts. Els actors, dramaturgs i directors Nao Albet i Marcel Borràs, en aquest cas, no ho són gens, de desagraïts, perquè, potser sense que en siguin conscients, arrepleguen la tradició de la irreverència operística que ha portat més d'un conflicte al director Calixto Bieito i la vena violenta i acarnissada dels muntatges de La Fura dels Baus. «Els estunmen», que no s'ha de confondre amb la forma anglesa “women”, adverteixen en un moment donat tot i que alguna cosa hi ha d'això en la trama de l'espectacle, posa a primera fila i visibilitza els personatges que s'anomenen, tornem a l'anglicisme, “stunt performer”, és a dir, aquells especialistes dels rodatges de cinema que fan de dobles dels intèrprets en les escenes considerades de risc alt com les acrobàcies, els salts, les lluites, les caigudes o el foc. I a fe de Déu que hi ha de tot això i més en aquesta història operística! Se l'han empescada, debutant en el gènere, Nao Albet (Queralbs, Ripollès, 1990) i Marcel Borràs (Olot, Garrotxa, 1989), com a llibretistes, dramaturgs i directors, juntament amb el compositor basc de bandes sonores Fernando Velázquez (Getxo, Biscaia, País Basc, 1976), entre les quals les bandes de pel·lícules com «Ocho apellidos vascos», «El orfanato», «La cumbre escarlata» o la sèrie televisiva «Patria», entre moltes altres... [+ crítica]

EL SECRET LABERÍNTIC DE DORAEMON

«El dibuixant de laberints», de Nil Martín López, Intèrprets: Carla Coll i Nil Martín. Escenografia i vestuari: Carmille Latron. Disseny d'il·luminació: Joan Griset. Disseny de so: Gerard Bosch. Audiovisuals: Arnau Aiguabella i Nil Martín. Assessorament dramatúrgic: Joan Yago. Assessorament vocal: Mariona Esplugues. Veu en off: David Vert. Sintonia late night: Pep Lladó. Confecció telons: Berta Mas. Figuració vídeo: Ari Alhama, Martí Alós, Anna Calopa i Sara Domènech. Amb la participació especial d'Andrea Gumes. Fotografia promocional: Désirée Gómez. Vídeo teaser: Désirée Gómez i Albert Tissot. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona i Eòlia CSAD (Beca Odisseu Eòlia 2025) i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Anb el suport de La Virgueria. Agraïments: Martí Alós, Paula Castillo, Aleix Fauró, Pol Forment, Berta Giraut, Laura López Granell, Sebas Martín, Judit Martínez Gili, Cinta Paloma, Maria Pujol, Esther Valdivielso, Nau Vila Besòs. Producció: Laura Molner. Ajudantia de direcció: Elaine Grayling. Direcció: Júlia Valdivielso. Teatre Eòlia, Barcelona, 10 abril 2026.

Durant un any llarg, el parc del Laberint d'Horta de Barcelona ha estat quirúrgicament rehabilitat amb la renovació d'una nova quadrícula laberíntica i amb la replantació de milers de xiprers que continuaran despistant els que vulguin superar-ne el recorregut. Creat a cavall dels segles XVIII i XIX per l'arquitecte italià Domenico Bagutti, el Laberint d'Horta va ser la joia de la corona de la nissaga dels Desvalls, una nissaga els descendents de la qual, el 1971 van pactar de pressa i corrents amb l'Ajuntament de Barcelona, abans que el règim fes aigües, cedir-lo a la ciutat a canvi, esclar —perquè els Desvalls eren aristòcrates però no eren babaus— de la permuta d'un solar de dimensions similars i valor més o menys igual —diguem que de més valor que menys—, a tocar de la Diagonal. El nou Laberint d'Horta del segle XXI, un dels mites familiars barcelonins i una icona de l'skyline que ara farà de nou les delícies de les càmeres a vol de dron, va entrar de ple en els punts d'interès patronímic de la ciutat coincidint gairebé amb l'entrada, el 1973, a la televisió de color pàl·lid de l'època d'un personatge de manga, el popular Doraemon, aquell gat còsmic blau cel que, amb l'arribada de TV3, els seguidors del difunt Club Súper 3 es van fer seu a partir del 1994 quan es va emetre per primera vegada en català... [+ crítica]

MEDITAR AMB LA TORTUGUETA I ESCLAFAR-SE LA CLOSCA EN L'INTENT

«Una bufetada a temps», de Marta Buchaca. Intèrprets: Sara Diego, Eudald Font, Montse Guallar, Ramon Madaula i Marc Rius. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Marta Pell. Il·luminació: Anna Espunya. Espai sonor: David Solans. Assesoria de moviment: Davo Marín. Direcció de producció i producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció i regidoria: Clara Roche. Direcció tècnica: Víctor Cárdenas. Ajudantia de direcció: Roc Esquius. Cap tècnic del teatre: Andrés Piza. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Imma Sust, Jordi Galceran, Guillem Clua, Sergi Belbel, Jordi Soriano, Davo Marín, Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Uma Bonet Espunya, Bruc Esquius Turmo, Nael Boronat Ruiz, Escola Univers i Espai Maragall Centre d’arts escèniques de Gavà. Una producció de La Pocket i La Villarroel. Direcció: Marta Buchaca. La Villarroel, Barcelona, 9 abril 2026.

La comèdia catalana ben feta està d'enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d'un futur que pinta negre. En un moment que els professionals de l'ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l'administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d'educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d'aire fresc. I que es faci, a més, confrontant, per un incident puntual d'un infant de 8 anys descobert pels mestres de l'escola, per una banda l'avi i l'àvia paterns, a la ratlla dels seixanta-i-tants, i per l'altra el pare i la mare de la criatura a la ratlla dels quaranta-i-tants, no necessita gaires explicacions més perquè el ganxo penetri de seguida en el subconscient de la gran majoria dels espectadors, siguin de la generació que siguin i tant si han estat avis, pares o si estan a punt de ser-ho. Una bufetada de l'avi propinada al seu nét de vuit anys després que aquest l'hagués insultat en un brot de rabieta abans de tancar el llum i posar-se a dormir posa entre l'espasa i la paret l'avi quan es veu descobert pel director de l'escola, que ha citat els quatre parents en una reunió, per advertir-los que, segons la llei del 2007, clavar una bufetada a una criatura és considerat un delicte de conseqüències penals.... [+ crítica]    

EL FORAT NEGRE DEL CASTELL INFLABLE

«Tinc un bosc al cervell», de Guadalupe Sáez. Intèrprets: Rosa Boladeras i Greta Jorge, Dana Sina, Bruno Bistuer / Pau Montserrat, Alejandra Cid i Lila Sina. Escenografia: Xevi Oró. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Quim Algora. So: Guillem Rodríguez. Moviment: Maria O’Herce. Ajudant de direcció: Carla Torres. Mirada Externa: Sílvia Delagneau. Estudiant en pràctiques (MUET): Laura Pons. Agraïments: Anna Bellmunt, Imma Colomer, Magí Coma, Georgina Pedragosa, Parcs i jardins de Poblenou, David Piulats, Jordi Rius, Raimon Rius, Teatre Lliure i Maria Zaragoza. Una producció de la Sala Beckett. Amb la col·laboració d’Aura Events i la Universitat Oberta de Catalunya. Direcció: Alícia Gorina. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 8 abril 2026.

Fa set anys, dins del Festival Grec del 2019, el coreògraf William Forsythe va muntar un castell inflable al mig de la sala oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el MNAC, que va fer les delícies dels que s'hi van endinsar. Fa tres anys, a la mateixa sala, l'artista Laia Estruch hi va muntar un instal·lació amb tres grans tubs inflables, que oferien una peça musical inclosa de Xavi Lloses, on també es podien introduir els visitants i on la mateixa artista hi va fer diverses performances. Esmento aquest parell de referències artístiques vistes aquí perquè en certa manera m'han portat a refrescar la memòria amb el rerefons de l'obra «Tinc un bosc al cervell», que l'autora Guadalupe Sáez (Alacant, País Valencià, 1981) ha estrenat ara com a colofó de l'Ajut Benet i Jornet que va obtenir en la segona edició del 2024 i que ara ha posat en escena la directora Alícia Gorina amb una mirada experimental tant suggerent com arriscada perquè al voltant de l'actriu protagonista, Rosa Boladeras, hi ha sempre tres infats/joves intèrprets que no hi són només per fer bonic sinó que comparteixen també un notable rol protagonista... [+ crítica]

LES LLUMS I LES OMBRES DEL RETORN A HAIFA

«Retorn a Haifa». Idea d'Àlex Rigola. Adaptació de la novel·la de Ghassan Kanafani. Traducció: Anna Gil Bardají. Adaptació, disseny de llums: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimeé, Jordi Figueras, Ariadna Gil I Carles Roig. Espai escènic: Patricia Albizu. Produccció executiva: Mireia Pol. Ajudant de direcció: Paula Blanco. Agraïments a Maria Bohigas (Club Editor). Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Sala Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 19 de març al 26 d'abril 2026.

Morir als 36 anys, víctima d'un atemptat amb una bomba al seu cotxe, obra del serveis secrets israelians de Beirut, no va evitar, l'any 1972, que l'escriptor, periodista i activista palestí Ghassan Kanafani (Acre, Israel, 9 abril 1936 - Beirut, Líban, 8 juliol 1972) fos considerat un dels autors que va modernitzar la literatura àrab i la literatura de Palestina. «Retorn a Haifa» és un dels clàssics de l'autor, una novel·la breu publicada el 1969, que el Club Editor va recuperar fa dos anys i que ressona ara amb més força en un moment que el conflicte etern entre Israel i Palestina ha arribat al seu màxim exponent de destrucció i genocidi. La publicació conté dues peces, la que dóna títol al volum i «Homes sota el sol», segurament la novel·la, també breu, que va marcar un abans i un després en la seva obra que, a pesar de la seva joventut, va deixar una seixantena llarga de relats curts, assajos i teatre. La primera de les dues peces, «Retorn a Haifa», és la que va captivar el director Àlex Rigola, que n'ha fet una adaptació —minimalista com marca el segell de la casa Heartbreak Hotel— del relat on l'autor Ghassan Kanafani —de qui per cert aquest abril es podria commemorar el norantè aniversari del seu naixement— retrata la situació d'un pare i una mare que tornen des de Ramal·lah a Haifa, on queda el que era casa seva després de l'expulsió dels palestins de la seva terra el 1948. Però no hi van deixar només el passat i la casa sinó també el fill, encara nadó, només cinc mesos, que es van veure obligats a abandonar quan els militars israelians van ocupar la ciutat. Han passat vint anys... [+ crítica]

UN JOC DELS DISBARATS GENIAL

«Una idea genial (Une idée géniale)», de Sébastien Castro. Traducció i adaptació: Susanna Garachana. Intèrprets: Anna Azcona, Susanna Garachana, Xavi Mira i Lluís Villanueva. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Assessor de veu: Armand Villen. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells, Sara López. Suport regidoria durant assajos: Elisenda Caballé. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic teatre: Víctor Bartolomé. Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta, Moulinex. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya- ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Obra representada per De Arteche Agency, SL. d'acord amb l'Agència DRAMA-París. Producció de Focus. Ajudantia de direcció i regidoria: Xavier Carreras. Direcció: Xavier Ricart. Teatre Condal, Barcelona, 26 març 2026.

La comèdia teatral francesa és com la baguette: un producte amb denominació d'origen. I els francesos no només estimen la comèdia ben feta sinó que, a més, sense prejudicis, la premien. És el que li va passar a l'actor i autor Sébastien Castro (francès des del 1975) amb «Une idée géniale», que va obtenir dos premis Molière. La comèdia catalana no és com la baguette francesa, però també és flonja i cruixent quan qui s'hi posa sap com dominar-la. I això és el que ha fet l'actriu i dramaturga Susanna Garachana, que també hi actua, amb una versió i adaptació que sona com si fos de casa. I això també és el que ha fet l'actor i director Xavier Ricart controlant, com si estigués davant els botons del comandament de la play, els dificilíssims i perillosos moviments que protagonitza sobretot un dels quatre personatges, el que multirepresenta en un “tour de force” l'actor Lluís Villanueva, que s'ha convertit en l'actor de comèdia més versàtil de l'escena catalana contemporània. «Una idea genial» és una comèdia de moltes portes que no hi són perquè sí perquè totes tenen un paper important en el desenvolupament de la trama, que pot semblar senzilla, però que s'embolica fins a tals extrems que els espectadors no poden deixar de seguir els moviments del protagonista i, com si es trobessin en un joc dels disbarats, intentar esbrinar qui és qui dels “quis” que representa Lluís Villanueva en cada moment. La fusteria d'«Una idea genial» està tan ben articulada que fa que ningú de l'auditori se'n despengi en cap moment. I el plat fort de l'obra és, sobretot, l'ús de la llengua i el discurs al servei de la doble intenció, la confusio permanent i el diàleg de sords entre tots i cadascun dels personatges... [+ crítica]

EL CONTE DE LA PAPARRA

«Abecedari», de La Moukhles & Sentís i Pau Matas Nogué. Creació: La Moukhles & Sentís. Dramatúrgia: Miriam Moukhles, Joan Sentís i Pau Matas Nogué. Intèrprets: Cris Martínez, Miriam Moukhles i Joan Sentís. Escenografia: Paula González Infante. Il·luminació: Gabriela Bianchi. Vestuari: Marcel Puigví. Espai Sonor: Magí Coma. Disseny de so: Iker Rañé. Composició musical: Guillem Codern, Cris Martínez i La Moukhles & Sentís. Construcció d’escenografia: Guille Góngora i Pablo Paz. Fotografia: Sílvia Poch. Audiovisuals i vídeo promocional: Octavi Brull (Asimètric Films). Assessorament: Roger Vilà. Comunicació: Oriol Sentís. Producció executiva: Marta Colell i Miriam Moukhles. Distribució: Escena Apart. Agraïments: Andreu Estela, Pablo Taladro, Hamida, Cèlia, Nur i Cai. Una producció de La Moukhles&Sentís i Temporada Alta. Amb el suport de la Sala Beckett, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Terrassa Arts escèniques i Residència Dar des Écrivains (Premi Joan Ollé de dramatúrgia, Marroc). Direcció: Miriam Moukhles, Joan Sentís i Pau Matas Nogué. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 25 març 2026.
 

Et diuen que et faran un muntage teatral basat en l'obra filosòfica de Gilles Deleuze i et cures en salut pensant que serà una mena de tesi postdoctoral que costarà de rosegar. T'hi colen pel mig un mite de la boxa de l'època daurada del ring, Fred Galiana, campió d'Europa de mitjan segle XX, fill adoptiu de Mataró, al Maresme, on va anar a parar de jove amb la família, tot i que havia nascut a Quintanar de la Orden, prop de Toledo, i ho interpretes, de moment, com una llicència filosòfica. T'hi posen pel mig el griot marroquí Mohamed Mrabet, un contacontes de Tànger que va fer tertúlia, copa i puro amb l'escriptor Paul Bowles, que li va transcriure i publicar tretze reculls de contes que encara avui són llegits, i queda clar que la literatura oral no té fronteres. T'hi barregen el personatge Nicolas de Staël, pintor d'origen rus, frontissa entre l'art abstracte i l'art figuratiu, exiliat a Polònia arran de la revolució russa, i nòmada després per diversos països d'Europa i també el Marroc, autor del quadre potser inacabat «Le grand concert», que els mòduls escenogràfics de l'espectacle reprodueixen, i que l'uneix amb el filòsof Gilles Deleuze que ell també es va suïcidar tirant-se igualment daltabaix d'una finestra del seu taller de pintura al sud de França. I, per acabar-ho d'arrodonir, apareix, per menjar-s'ho tot, una cupletista i reina d'un dels últims cafès-concert de la vida idíl·lica de finals del colonialisme, inspirada en Juanita de Tánger, personatge de ficció de l'escriptor Ángel Vázquez, marroquí i tangerí, literàriament filla de pare anglès i mare andalusa, testimoni de la decadència de la vida desbocada i lliure de Tànger. I la prevenció sobre la presumpta tesi potsdoctoral del filòsof Gilles Deleuze es desfà com un bolado. Tots són personatges manllevats de la generació dels anys vint i trenta del segle XX. I tots, en el seu camp, són personatges que han deixat empremta. La mort crea el mite... [+ crítica]