BUFAR BOMBOLLES I SURAR A LA VIDA

«Muljil». Text: Jaeuk Shin. Interpretació: Hyunsung Seo, Kwanghyun Ma, Joonbong Kim, Aeri Lee. Disseny del so: Jimmy Sert. Disseny de la il·luminació: Hayoung Jeong. Disseny del vestuari: Gyonginn Kim. Set Manager: Wonsuk Choi. Producció: Bongmin Choi. Un encàrrec del Festival d’Arts Urbanes d’Ansan i el Centre de Creació d’Arts Urbanes de Seül. En col·laboració amb el Producer Group DOT, avalat pel Ministeri de Cultura, Esports i Turisme, KOFICE, K-arts on the Go. Amb la col·laboració de Casa Àsia. Amb el suport del Centro Cultural Coreano en España. Companyia Elephants Laugh. Direcció: Jinyeob Lee. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Del 15 al 16 de juliol 2026.
 

De “performance” en “performance” i així ens anem fent grans. L'espectacle «Muljil» ha estat l'aportació de Corea del Sud, juntament amb un altra proposta de dansa, dins el Grec'26. El teatre coreà no ha estat dels més habituals aquí i l'experiència té tot l'aire del paper irrenunciable d'un festival que vol mirar a fora. A més, «Muljil» ve avalat pel seu pas pel Festival d'Avinyó, de qui, al Grec, sempre li ha fet gràcia sentir-se'n cosí germà. Però si un o una van al teatre confiant que passaran una hora —en aquest cas l'espectacle és breu—, si pot ser a la fresca i també alimentant el seu esperit cultural, i es troben que, sisplau per força, sense previ avís, perquè els ha tocat per obra i gràcia i assenyalament d'un dels intèrprets, els posen dins un cubicle de vidre o plàstic transparent, ple d'aigua, amb la roba que porten posada i els conviden a practicar allò que algunes criatures fan a les piscines d'estiu amb el perillós joc de l'apnea, o dit en llenguatge ingenu, “bufar bombolles”, la confiança en l'organització del teatre o del festival es fa miques. Si sovint s'adverteix els espectadors que en tal o tal altre espectacle s'utilitzen uns decibels superiors o s'utilitzen llums que podem alterar els més sensibles a aquests efectes, també seria oportú que s'advertís a l'auditori que el poden triar i fer-lo aixecar de la butaca per posar-lo dins de l'aigua com si fos un peix de colors... [+ crítica]

UNA PARTIDA DE CARTES NO COMBAT LA SOLITUD

«Solitudes». Autoria i dramatúrgia: Garbiñe Insausti, José Dault, Iñaki Rikarte, Rolando San Martín i Edu Cármaco. Direcció: Iñaki Rikarte. Interpretació: José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo. Escenografia i vestuari: Ikerne Giménez. Il·luminació: Carlos Samaniego. Música original i espai sonor: Luis Miguel Cobo. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Producció executiva: Kulunka Teatro. Ajudantia de direcció: Rolando San Martín. Ajudantia d’escenografia: Almudena Martín. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic del teatre: Víctor Bartolomé. Construcció d’escenografia: Mambo Decorados. Màrqueting i comunicació de la companyia: María Díaz. Màrqueting i comunicació del teatre: Focus. Reportatge fotogràfic:  David Ruiz.  Disseny de cartell: Dani Castillo. Una producció de Kulunka Teatro. Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, amb el suport de l’INAEM - Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Govern d’Espanya, Ministeri de Cultura), el Pla de recuperació, transformació i resiliència, el Govern basc i l’Instituto Vasco. Recomanat a partir de 14 anys. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. Del 10 al 19 de juliol 2026.

 Els Kulunka Teatro són com un poema amb cames, si se'm permet la llicència. I creadors i portadors d'uns capgrossos que tenen la virtut d'entendrir els espectadors com si fossin personatges de carn i os. Ho vam constatar de seguida quan els vam descobrir aquí, ja fa més de deu anys, amb el seu primer espectacle, «André & Dorine», que ara també ha format part de la trilogia que dins el Grec'26 omple el juliol del Teatre Condal, amb aquest, «Solitudes», que es veu aquí per primera vegada, i el següent, «Forever», reposició provinent d'un Grec anterior. Fa la impressió que els dramaturgs i creadors de Kulunka Teatro, provinents del País Basc, primer pensen i escriuen el guió d'una tragicomèdia i, quan la tenen, fan un “delete” que esborra tot el text del disc dur i es queden amb el gest, la impressió, la potència del mut, la mirada de tristesa, la mirada provocativa o la mirada de felicitat. El gest i qualsevol petit efecte de so, d'algun objecte que vola, d'una presència que no hi és —la d'un gos, per exemple, lligat a la llarga corretja—, el vol de la gavina que no es veu mai, el mar del fons, l'urna de les cendres... A «Solitudes», els Kulunka Teatro fan una mirada tant poètica com realista a la xacra de la solitud. Per posar-nos al dia, només a Barcelona, es calcula que, dades de padró, més de 350.000 persones més grans de 65 anys viuen soles, cosa que fa que la ciutat sigui una de les més envellides d'Europa. I d'aquestes persones, es calcula també que un 20%, com a mínim, viu sota el llindar de la pobresa... [+ crítica]

¿UNA FÀBRICA DE TÍTOLS O UNA PEDRERA DE PERSONES?

«Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun, Max Vilarrasa. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnic teatre: Andrés Piza. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta i Mikakus. El text ha rebut una beca per a la creació literària per autors consolidats de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Distribució: Carme Tierz. És una producció de La Villarroel i Grec 2026 Festival de Barcelona. Direcció: Nelson Valente. La Villarroel. De l'1 de juliol al 2 d'agost 2026.

Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent. Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l'aprovat que sembla que podria tenir l'Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d'haver copiat uns treballs, el dilema d'una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident. I quan la mare de l'Izan s'entrevista amb la directora de l'institut perquè necessita un paper que justifiqui a l'avançada que el seu fill aprovarà el curs, perquè el club de futbol el pugui contractar, és quan més salta a la vista el fenomen Lamine Yamal i la síndrome, no de Newton, sinó la del barri de Rocafonda que és el paradigma de l'oportunitat de sortir de la migradesa de l'infern per tocar el cel de la riquesa... [+ crítica]

JOC DE MÀSCARES ANALÒGIQUES

«Creure en les màscares», de Romeo Castellucci. Col·laboració en la dramatúrgia: Piersandra Di Matteo. Assistència artística: Sergio Scarlatella. Direcció tècnica: Eugenio Resto. Artefactes artístics: Filippo Zimmermann & Plastikart Studio. Tècnic: Andrei Benchea. Tècnic d’electricitat: Andrea Sanson. Direcció de producció: Benedetta Briglia. Producció: Caterina Soranzo. Organització: Giulia Colla. Agraïments: Col·laboradors Barcelona. Equip tècnic en Cessamentna:  Carmen Castellucci, Francesca Di Serio, Gionni Gardini, Dario Neri. Administració: Michela Medri, Elisa Bruno, Simona Barducci. Comptabilitat: Massimiliano Coli. Coproducció de Socìetas, Grec 2026 Festival Barcelona, Triennale Milano Teatro, Vienna Festival (Wiener Festwochen), Free Republic of Vienna, Transart – Festival for contemporary cultures. Col·laboració de l'Istituto Italiano di Cultura. Direcció: Romeo Castellucci. Festival Grec 2026. Sala Raval, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, Del 4 al 5 de juliol 2026.

Una de les tendències més recents en certes exposicions immersives és que et convidin a calçar-te un aparell voluminós que et transporta a una realitat virtual fins al punt que acabes de perdre el món real de vista i et trobes immers en un palau de segles passats, unes termes romanes, uns animals de gènere fantàstic o envoltat de personatges històrics que, si goses tocar-los, se't fonen com un bolado. M'imagino com es diverteixen els monitors d'aquestes exposicions interactives quan veuen els moviments dels usuaris dels aparells que es mouen mig a les palpentes com si juguessin al joc de la gallineta cega. Faig aquesta comparació perquè el que proposa el reconegut director, dramaturg, il·luminador, figurinista i escenògraf italià Romeo Castellucci (Cesena, Emília-Romanya, Itàlia, 1960) és precisament l'altra cara de la realitat virtual com si, en un rampell romàntic, tornés a l'analògica amb un joc de màscares que repten els espectadors a viure allò que la mínima visibilitat dels forats dels ulls els permeten imaginar. El Festival Grec sempre es guarda a la màniga alguna sorpresa minimalista que és com una perla amagada entre altres propostes empeltades de grandiositat i efectes espectaculars. Aquesta anomenada “performance” de Castellucci n'és una... [+ crítica]

ELS ÀNGELS DE WILDE

«El diari de Dorian Gray». A partir de l’obra d’Oscar Wilde. Dramatúrgia de Marc Rosich. Composició de Jordi Cornudella. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort. Músics Leos Quintet: Ernest Martínez / Laura Urteaga (primer violí), Sara Balasch / Laura Marin (segon violí), Arabela Fernández / Oriol Tort (viola), Nico Cobo / Eduard Raventós (cello),  Alejandro Frankel / Iu Boixader (contrabaix). Moviment: Montserrat Colomé. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Bernat Jansà. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Iban Beltran. Ajudantia de direcció musical: Ernest Martínez. Ajudantia d’escenografia: Paula Font. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Teatre Romea i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció d’escena: Marc Rosich. Festival Grec 2026. Teatre Romea. Barcelona, 6 juliol 2026.

Hi ha obres que no serien el que són si no fos per qui les interpreta. Hi ha obres que, sense ser expressament d'encàrrec, encaixen a la perfecció amb la manera d'actuar de l'intèrpret, la manera de dir i la manera de fer sentir l'ànima de la història amb la profunditat com la que requereix extreure tot el que hi ha de rerefons en la novel·la «El retrat de Dorian Gray», que l'escriptor irlandès Oscar Wilde (Dublín, Irlanda, 1854 - París, França, 1900) va publicar el 1890 —l'única novel·la del seu catàleg de dramaturg i poeta—, primer en una revista i, un any després, revisada, retocada, autocensurada per recomanació d'assessoria i mig ampliada, en suport editorial. Tot i així, l'escàndol provocat pel contingut de la novel·la no va evitar un dels primers judicis contra la llibertat de gènere que va portar Oscar Wilde a la presó. No és aquest, però, l'únic ni el principal motiu de l'obra «El retrat de Dorian Gray» sinó el reflex d'una lluita interna del protagonista contra la inevitable fatalitat de l'envelliment que per a Dorian Gray és una tragèdia personal que l'arrossega a l'abisme i que converteix la trama en una mena d'història d'aires gòtics: mentre el quadre, el retrat vaja, de Dorian Gray pateix el llast de l'envelliment, ell —com si hagués pactat amb l'infern— té el privilegi de mantenir la seva joventut i la seva bellesa... [+ crítica]

ESTOC DE PARRUSSOS AMB TALENT

«Ophelia’s got talent». Concepte: Florentina Holzinger. Intèrprets: Melody Alia, Saioa Alvarez Ruiz, Inga Busch, Renée Copraij, Sophie Duncan, Fibi Eyewalker, Paige A. Flash, Florentina Holzinger, Annina Machaz, Xana Novais, Netti Nüganen, Urška Preis, Zora Schemm (RambaZamba Theater), roya the destroya. I també: Adele Brinkmeier, Liv Bohse, Greta Grip, RosaShaw, Lenya Tewes, Laila Yoalli Waschke. Disseny de so: Stefan Schneider. Tècnic de so: Jonathan Bruns. Música: Paige A. Flash, Urška Preis, Stefan Schneider. Disseny d’escenografia: Nikola Knežević. Assistent d’escenari: Camilla Smolders. Director d’escena: Xavier Pérez. Disseny d’il·luminació: Anne Meeussen. Disseny de vídeo: Melody Alia, Jens Crull, Max Heesen. Càmera en directe: Melody Alia. Dramatúrgia: Renée Copraij, Sara Ostertag, Fernando Belfiore, Michele Rizzo. Dramatúrgia de Volksbühne: Johanna Kobusch. Equip tècnic: Jan Havers, Martin Schwab, Lukas Lupo Saller Dörte Wilfroth. Directora de producció: Katharina Wallisch, Stephan Werner. Producció i gestió de gira: Moira Garee, Sarah Rindone. Gestió i distribució internacional: Katharina Wallisch & Giulia Messia - neon lobster. Agraïments: RambaZamba Theatre Berlín. Una producció de Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz i Spirit, coproduïda pel Productiehuis Theater Rotterdam, Tanzquartier Wien, Arsenic Lausanne, Asphalt Festival, Gessnerallee Zürich, Kampnagel Internationales Sommerfestival i De Singel Antwerpen. Amb finançament de la Kulturabteilung der Stadt Wien i del Bundeskanzleramt für Kunst und Kultur. Amb la col·laboració del Goethe-Institut i del Consolat General de la República Federal d'Alemanya. Direcció: Florentina Holzinger. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. 2 i 3 de juliol 2026.

Quan una companyia adverteix els espectadors amb el que es poden trobar, qualsevol precaució que prengui l'auditori és inútil. Si el servei del SEM —l'ambulància del pilot lluminós i la sirena— fa guàrdia als afores d'un teatre, és que potser aniran maldades de debò. I si el programa de mà o la informació del web desvela sense embuts —o aixeca més expectatives de les que tocaria— que l’espectacle que veureu inclou “autolesions, sang, agulles, llums estroboscòpics i representacions o descripcions explícites de violència física o sexual”, n'hi ha per fugir cames ajudeu-me. L'espectacle multidisciplinar, o millor dir-ne potser la macroperformance d'«Ophelia's got talent» de la dramaturga, directora, coreògrafa i ballarina austríaca Florentina Holzinger (Viena, Àustria, 1986) és la proposta d'autos que respon a totes aquestes advertències. Espectacle nascut a Berlín fa quatre anys, amb l'aura i l'etiqueta de garantia de la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, reforçat ara amb una altra performance, la de la campana gegant de l'autora a la Biennal de Venècia en representació d'Àustria, no és estrany que sigui una o potser l'aposta més agosarada de l'anomenat teatre internacional del Festival Grec 2026 i que fos també la proposta esperada amb la mateixa il·lusió que les criatures esperen el tió i els reis mags i, al damunt, se'ls creuen, beneïts per la més ingènua i feliç de les innocències... [+ crítica]

TRES FILLES I UNA MARE, QUATRE DIMONIS PER A UN PARE

«La truita», de Baptiste Amann. Traducció i adaptació: Carles Batlle. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas, Arnau Puig  i Emma Vilarasau. Escenografia i disseny de vestuari: Albert Pascual. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics Enric Alarcón. Tècnic de so i audiovisuals: Roger Giménez. Cap tècnic Teatre Poliorama: Roc Ibàñez. Tècnics Teatre Poliorama: Justo Gallego i Roger Arjona. Construcció d’escenografia: Carles Piera - Pascualín Estructures. Caracterització: Esther Carbonell. Treball de text: Carles Batlle i Ferran Utzet. Regidoria: Pol Quintana - Carol Ibarz. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Alumna en pràctiques: Emma Pons. Amb la participació especial (veu en off): David Verdaguer. Fotografia promocional: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Vídeo promocional i fotos d’escena: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga. Comunicació Teatre Poliorama: Ivan Danot, Laia Sanz i Carlos Zaragoza. Comunicació BItò: Bea Moyano i Mariona Gómez. Direcció de producció: Josep Domenech. Cap de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Macarena Garcia. Comunicació: Bitò. Una producció de: Bitò, Teatre Poliorama i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració del Teatre Principal de Terrassa. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Sergi Belbel, Mònica Molins, Joana Ricart Arderiu, Backstage BCN (Núria Soteras i Marc Lahilla). Ajudanta de direcció: Gina Surià. Direcció: Ferran Utzet. Festival Grec 2026. Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2026.
 

El refranyer popular és ple de sentències ancestrals que, per molt populars que siguin, avui no passarien el filtre de la discriminació i la desigualtat. Aquesta n'és una. La que pregona com si res que tres filles i una mare no són cap altra cosa sinó quatre dimonis per a un pare. No sé si el jove dramaturg, director i actor francès Baptiste Amann (Avinyó, Provença, França, 1986) té coneixement d'aquest refrany popular català que ha fet fortuna també en francès quan diu: “Trois filles et leur mère sont quatre diablesses pour le père”. Si no el coneix, és evident que el desenllaç de la seva tragicomèdia «La truita» s'hi apunta clarament. I no dic res més perquè cal que els espectadors arribin al desenllaç pel seu compte i sense coneixement de causa. Al cap d'un parell d'hores —que llisquen amb un ritme sempre enjogassat i ple de sorpreses—, la trama fa un tomb inesperat passant de la comèdia franco-catalana a la tragèdia universal. I tot l'auditori, que s'ha esplaiat durant més de la meitat de l'obra amb una bona dosi de rialles i somriures, manté ara l'alè suspès pels esdeveniments, els estirabots i els impromperis que tots els personatges de «La truita» es llancen com si fossin sagetes de tir amb arc —i ja sabran també els espectadors perquè parlo d'arc i de sagetes—, sagetes enverinades que alteren la vida d'aquesta família d'origen mitjà i benestant —pare i mare a la seixantena llarga amb un canvi d'urbà a rural ecològic— amb tres filles que ja campen pel seu compte, amb èxits professionals les tres, amb respectives parelles i, dues d'elles, les més grans, amb criatures de mesos, en contrast amb la més petita, nòmada, fotògrafa premiada, lesbiana, i sense ganes de portar fills al món... [+ crítica]

L'AVANTSALA AL MÉS ENLLÀ ENCARA TÉ UN NOM: SENYOR ALZHEIMER

«André & Dorine». Dramatúrgia de Garbiñe Insausti, Jose Dault, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Música original de Yayo Cáceres. Intèrprets: Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Escenografia: Laura Eliseva Gómez. Il·luminació: Carlos Samaniego "Sama". Vestuari: Ikerne Giménez. Máscares: Garbiñe Insausti. Ajudant direcció: Rolando San Martín. Direcció: Iñaki Rikarte. Companyia Kulunka Teatro. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2015. Reposició: 1 juny 2016. Reposició: Teatre Condal, Barcelona. Festival Grec 2026. De l'1 al 9 de juliol 2026. 
 

Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, «André & Dorine», un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia encara jove, que des del 2010 passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer. Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel. Estructurada en brevíssimes escenes, l'obra va mostrant l'anar i venir d'una relació que es deteriora progressivament i que enganya l'espectador des d'una presumpta proposta d'humor, amb petits gags que pouen en la vida quotidiana de la parella. Però ben aviat l'humor mostra la seva doble cara i les rialles de l'auditori es van apagant lentament mentre l'alè es corglaça i l'espurneig de l'emoció de molts espectadors s'amaga en la foscor de la sala... [+ crítica]

CALIDOSCOPI DEL TRENCACLOSQUES DE LA MEMÒRIA

«L’Albada», de Jaume Viñas. Intèrprets: Cristina Arenas, Patrícia Bargalló, Joan Marmaneu, Clara Mir, Noël Olivé, Eduard Paredes, Maria Ribera, Oriol Ruiz Coll, Ismael Sempere, Ramon Vila, Jaume Viñas. Llums: Pep Barcons. Vídeo: Francesc Isern. Vestuari: Gina Moliné. Espai: Yaiza Ares i Oriol Broggi. So: Òscar Camí, Pau Segura i Oriol Broggi. Regidoria: Maria Molist i Aran Broggi. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura: Atenció al públic: Sílvia Forns i Núria Ubiergo. Sastressa: Vintu. Estudiants en pràctiques STAE: Aina Masip i Martí Vellvehí. Estudiant en pràctiques MUET: Valentina Salas. Fotografies: Alex Rademakers. Clip promocional: David Andreu. Dibuix del cartell: Paula Mariscal. Color del cartell: Màrcia Cisteró. Agraïments: Família Viñas Burgos Marchador i Sotillos, Júlia Santacana i “Diari d'una miliciana”.  Una coproducció de La Perla 29 i el Festival Grec de Barcelona 2026. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 25 juny 2026.

«L'albada» és una obra d'obres. Si es pogués desmuntar com un trencaclosques per peces, un s'adonaria que dins de la trama hi ha multitud de trames, sempre gratant en la memòria, que permetrien que l'autor i també actor Jaume Viñas (Barcelona, 1987) en comptes de fer una única obra de tres hores quaranta amb entreacte n'hauria pogut fer, com a mínim, dues o tres de diferents. Esclar que entre el 1936 i el 1992 hi ha mig segle de vida, que dóna per molt, però no és tant per l'extensió del temps que hi ha aquesta multiplicitat de personatges i moments històrics sinó per les diverses circumstàncies que fan que s'entrecreuïn gairebé tots a «L'albada» i que s'acabin trobant i, en una afortunada concessió als espectadors, formin una composició global quan es resitua en un epíleg protagonitzat per la protagonista, l'Alba, una estudiant de 20 anys de la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona, criada en un orfenat i empesa a fer un treball de recerca el mateix 1992 per investigar a fons el seu origen i tot el que l'envolta. «L'albada» és un calidoscopi ple de matisos i de colors que remou la memòria històrica com un trencadís gaudinià, amb un registre i un llenguatge que tenen el gran avantatge que no es repeteixen amb les múltiples mirades que ja s'han fet, en literatura, en cinema, en televisió o en teatre, i també en les conseqüències de la guerra civil, de la Dictadura, de la mal anomenada Transició i de l'eufòria olímpica sinó que ho fa amb una mirada nova, suggerent, enriquidora, transitant sempre entre la imprescindible objectivitat que demana la distància i la inevitable subjectivitat de l'empremta personal de l'autor. No es limita a descriure sinó també a prendre partit i denunciar, quan cal, els oblits en plena democràcia... [+ crítica]    
    

MIRAR ELS QUARANTA AMB MIRADA ESTEREOSCÒPIA

«La ruta», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla. Col·laboració especial: Lurdes Barba. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Disseny de vestuari: Marta Rafa. Música i espai sonor: Pau Matas. Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vídeo: Daniel Lacasa. Construcció escenografia: Punt de fuga. Lluís Nadal (Koko) i Miguel Angel Berián. Cap de producció: Maria G. Rovelló. Ajudantia de producció: Sara Farré. Ajudantia de direcció (alumna pràctiques ERAM): Antònia Roig. Comunicació companyia: Marta Fernández Martí. Fotografia: Felipe Mena. Equip Teatre Akadèmia: Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Direcció artística i Projectes especials i Filantropia: Guido Torlonia. Direcció artística i Programació i cap de premsa: Fernando Solla. Direcció artística i Internacional: Enrico Ianniello. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala i taquilla: Xavi Gómez. Una producció de La Ruta 40, Teatre Akadèmia i Festival Grec de Barcelona. Agraïments: Escola Universitària ERAM, Sala Beckett, Cassandra Projectes Artístics, TNC, Joan Grau Mauri i Comunitat de Roger de Flor, Prat Film Office (Elena Torrent), Pau Aldazabal Felip i equip del CEM Estruch, habitants de Villa Adelina, Marcel Farrer. Direcció: Carlota Subirós. Teatre Akadèmia, Barcelona, 17 juny 2026.
 

Hi ha uns binocles. Ho dic d'entrada perquè aquest utensili òptic tan propi d'investigadors, agents rurals, ornitòlegs i també “voyeurs” és gairebé un personatge més de l'obra «La ruta», de Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), un personatge més però sempre silenciós, esclar, que, com els altres tres i el quart en off, mantenen la característica permanent de la incògnita de qui són, d'on vénen i cap on van i, parlant dels binocles, què miren, des del primer moment fins a l'últim fosc. Tres homes a la ratlla dels quaranta sembla que es plantegen el seu paper, arribats a aquesta frontera d'edat, en aquest món de mones. Un és un enginyer de grues amb un projecte inèdit per presentar —se'l mira a l'ordinador— que explica que ha rebut una amenaça de mort —¿a l'estil antic, amb una nota anònima en temps de l'era digital?— i s'ha traslladat temporalment a viure en un casalot abandonat del seu pare, prop d'una pedrera i en una carretera sense sortida. Hi és amb... ¿un amic...? ¿un conegut...? Bé, no entrem en detalls, només sabem que fa de socorrista. El tercer és un treballador de tota la vida de la pedrera veïna però que ara busca feinetes pels masos de la contrada, com el casalot del pare mort de l'enginyer. Aquest, també mig manetes, pot reparar els binocles que sembla que no van prou fins i sembla que té la dona que espera una criatura, però amant d'anar sovint de passeig, cosa que li fa témer que, de tant passejar, un dia no torni a casa... [+ critica]

OH, BENVINGUTS, PASSEU, PASSEU...

«La casa nostra». Creadors de la sèrie televisiva: Dani de la Orden, Eduard Sola, Dani Amor, Oriol Pérez. Direcció: Dani de la Orden, Oriol Pérez. Guió: Dani de la Orden, Oriol Pérez, Dani Amor, Eduard Sola, Marta Buchaca, Tomàs Fuentes. Intèrprets: Marc Rius, Adrian Grösser, Paula Malia, Betsy Túrnez, Albert Ribalta, Llum Barrera, Núria Casas, Íria Sena. Producció executiva: Ana Eiras, Toni Carrizosa, Alberto Aranda, Dani de la Orden. Producció associada: Xen Subirats. Producció executiva 3Cat: Oriol Sala-Patau, Conxa Orea. Edició de continguts: Joan Marí de la Fuente, Toni Cama. Realització 3Cat: Laura Serra, Pere López. Realització: Ana García. Ajudant de direcció i regidor: Carles Velat. Ajudant de realització: Marina Forn. Direcció de producció: Ana Eiras, María Fernández. Direcció d'art: Rafel Vives. Direcció de càsting: Cristian Valencia. Direcció de fotografia: Xavi Costas A.A.I., Jordi Rafart. Muntatge: David Gallego (AMMAC), Carlos Hernández (AMMAC). Assessorament lingüístic: David Arnau. Disseny gràfic, pòster i capçalera: Wildpony. Caps de vestuari: Isis Velasco, Rebeca Paz. Cap de maquillatge i perruqueria: Irene León. Cap de so: Martí Palma. Supervisió de so i mescles: Fabiola Ordoyo. Sintonia careta de la sèrie: The Tyets. 2a temporada. 14 capítols. 3Cat / TV3, Sant Joan Despí, 2026.

Si ja ho va dir el mestre, amb aquella sentència mítica i universal, quan assegurava que qualsevol nit podia sortir el sol, no és estrany que diverses generacions després se l'hagin feta seva. En un dels nous catorze capítols de la segona temporada de la comèdia televisiva de situació «La casa nostra» es fa referència a «Qualseol nit pot sortir el sol», entre altres picades d'ullet més o menys literàries o populars. Una segona temporada que té també la incorporació d'artistes convidats com els actors David Bagés o Dafnis Balduz o el periodista Jordi Évole i la periodista Helena Garcia Melero, que hi fan allò que la gent del cinema anomena un “cameo”. Si en la primera temporada de «La casa nostra», també de catorze capítols de mitja hora cadascun, la trama semblava més de continuïtat, amb planteig, nus i desenllaç i amb sorpresa surrealista final inclosa, en aquesta segona temporada els catorze capítols fa la impressió que vagin cadascun pel seu compte i el que hi passa en un obligatòriament no es repesca en els següents, tret d'alguna excepció. Això fa que aquesta segona temporada sembla que hagi estat més aviat pensada per consumir sense fil de continuïtat i això fa també que el contingut global se'n ressenti i pateixi d'alguns alts i baixos, alguns provocats per una bona dosi d'absurditat i perquè no sempre mantenen el mateix nivell... [+ crítica]

PIM, PAM, PUM... TOM!

«Chroniques». Creació de Gabriela Carrizo i la companyia Peeping Tom. Intèrprets: Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher i Balder Hansen. Ajudanta artística: Helena Casas. Escenografia: Amber Vandenhoeck. Espai sonor: Raphaëlle Latini. Il·luminació: Bram Geldhof. Vestuari: Jana Roos, Yi-Chun Liu, Boston Gallacher. Pintura de teló de fons: Seungwoo Park. Ajudanta d’escenografia: Edith Vandenhoeck: Assessorament artístic: Eurudike de Beul, Horacio Camerlingo Amb la col·laboració especial de Lolo i Sosaku. Alumnes en pràctiques: Laura Capdevila Millet, Ivo Hendriksen. Codirecció: Raphaëlle Latini. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica: Gilles Roosen. Regidor: Filip Timmerman. Tècnics d’escenari: Clément Michaux, Thomas Deptula. Tècnics de llum: Bram Geldho, Kato Stevens. Tècnics de so: Jo Heijens, Wout Clarysse. Cap de producció: Rhuwe Verrept. Direcció executiva: Veerle Mans. Direcció de gires: Alina Benach Barceló. Producció executiva: Helena Casas, Rhuwe Verrept. Comunicació: Ingmar Doumen. Distribució: Frans Brood Productions. Producció i coproducció: Peeping Tom, Teatre Nacional de Catalunya, ExtraPôle Provence-Alpes-Côte d’Azur, Festival d’Avignon, Festival de Marseille, Théâtre National de Marseille - CDN Nice Côte d’Azur, La Criée - CDN, Les Théâtres Aix-Marseille, Anthéa - Antipolis Théâtre d’Antibes, Châteauvallon-Liberté - SN, La Friche la Belle de Mai - Théâtre Les Salins SN Martigues, KVS - Koninklijke Vlaamse Schouwburg Brussels, Tanz Köln Cologne i Festival Aperto /Fondazione I Teatri in Reggio Emilia, Triennale Milano, Torinodanza Festival / Teatro Stabile di Torino - Teatro Nazionale Torino, Le Vilar Louvain-la-Neuve, Centro Danza Matadero Madrid, Théâtre National de Nice - CDN Nice Côte d’Azur, FOG Triennale Milano Performing Arts Festival, La Villette Paris, Schrittmacher Festival Heerlen, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Emilia Romagna Teatro ERT / Teatro Nazionale. Amb el suport d'EXTRAPOLE, Tax Shelter del Govern Federal de Bèlgica, Ministère de la Culture DRAC PACA, Région SUD PACA, Département des Alpes Maritimes. Agraïments: Franck Chartier, Uma Chartier i Cyrille de Canson. Equips tècnics i de gestió del TNC. Companyia Peeping Tom. Direcció: Gabriela Carrizo. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 a 14 juny 2026.
 

Quan tot un auditori surt d'un espectacle amb la cara més aviat de pasta de moniato o bé és que la companyia l'ha trasbalsat del tot fins a deixar-lo grogui o bé és que els espectadors volien entendre com fos el que veien i han acabat no entenent res. Això no és exclusiu de la companyia belga de dansa i encara una mica de teatre Peeping Tom, que ja ha passat pel Teatre Nacional de Catalunya en anteriors ocasions amb alguns dels seus espectacles més impactants com «Kind», «Tryptich» o «S 62°58’, W 60°39’», sinó també de la majoria de companyies de dansa que tenen com a missal de capçalera el llenguatge abstracte. Amb «Chroniques» de Peeping Tom, la gran maquinària s'ha moderat i tot és més fred, més deixat a la mà no de Déu sinó del cos dels cinc intèrprets —tots homes—, al paisatge de pedrots i als artilugis que, com si fossin peces d'un museu d'autòmates, van apareixent en un espai propi de gènere fantàstic, tenebrós, inquietant i, a la vegada, de cartó-pedra de plató cinematogràfic de gènere de ciència-ficció. Ja ho diu Gabriela Carrizo, la mateixa directora i cocreadora amb els cinc intèrprets d'aquest espectacle, en una nova etapa de Peeping Tom sense Frank Chartier, que es perfila incerta: “No cal que tothom entengui el que està passant. Que cadascú interpreti allò que li suggereixin les accions i les imatges”. Gràcies, doncs, per treure un pes del damunt d'aquells espectadors amb propòsits massa intel·lectuals i també d'aquells altres més avesats al teatre d'entreteniment... [+ crítica]

ÉS QUAN DORMO QUE “NO” HI VEIG CLAR!

«L'últim àtom», de Jordi Oriol. Intèrprets: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i Lara Segur (?). Espai escènic i vestuari: Sílvia Delagneau González i Max Glaenzel Ribas. Ajudantia d’espai escènic i vestuari: Camille Latron i Llorens, Marc Udina Duran. Música: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Ajudant d’il·luminació: Oriol Mestre. Espai sonor: Rai Segura Raspall. Projeccions: Marc Permanyer Conde. Producció executiva: Helena Font Barbero. Ajudant de producció: Lluís Victory Cirer. Regidoria: Ruben Ametllé Gutiérrez i Camille Latron i Llorens. Equip gestió Indi Gest: Marc Permanyer Conde i Manon Almellones Descharrois. Direcció tècnica: Albert Glas. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures i Ou. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Camisería Siglo XXI i La Casa de Barrets. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: César Font. Disseny gràfic: Marc Permanyer Conde. Estudiant en pràctiques (MUET): Nelson Vilaronga Cunha de Araujo. Agraïments: Sportenis Rubí, Focus, La Brutal, Teatre Lliure, Francesc Cuéllar, Mireia Farrarons, Clàudia Flores, Paula Malia, Anna Maruny, Oriol Puchol, Clara Segura, María José Pedragosa. Distribució: EscenaApart. Una producció d’Indi Gest. Amb el suport de l’Estruch de l’Ajuntament de Sabadell i L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). Un espectacle d'Indi Gest. Ajudant de direcció: Alba Collado. Direcció: Jordi Oriol. Teatre Goya, Barcelona, 1 juny 2026.

¿Si el nom del poeta pastisser J. V. Foix es pot pronunciar a la francesa macarrònica: “Jota, Uve, Fuà”, per què no es pot alterar també un dels seus versos més coneguts? ¿És cert, com afirma el poeta de Sarrià, que és quan es dorm que s'hi veu tot clar? ¿No pot ser que quan es dorm és precisament quan tot es veu menys clar? Tots aquests interrogants vénen a tomb després de veure l'espaterrant comèdia amanida amb una bona olla barrejada de fregolisme que l'autor i director Jordi Oriol ha titulat «L'últim àtom» —que també sona com “ultimàtum”— i que té la sort d'haver tornat als escenaris una actriu fins ara desconeguda i allunyada del teatre català com és Lara Segur, que ningú no ha de confondre amb la coneguda Clara Segura. «L'últim àtom» és un espectacle tan singular i ric de contingut com esperpèntic i clownesc, farcit d'una intel·ligència clarivident i divertidíssima, que s'empara en la teoria de la física quàntica —que no pateixin els que no saben un borrall de la física— i que juga amb el mite experimental del gat d’Schrödinger de fa gairebé cent anys i amb la tragèdia de fa 2.500 anys d'Èdip de Sòfocles —tant en cartellera teatral aquesta temporada— i que protagonitza el primer musical de la història de nom, com es veu, originalíssim: «Èdip, el musical»... [+ crítica]

SORTIR DEL CAU ALS QUARANTA

«La promesa», de Yago Alonso i Sílvia Navarro. Intèrprets: Eduard Buch, Eduardo Lloveras, Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Carol Rovira. Regidoria: Bibiana Guzmán. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Martí Maymó. Producció executiva: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Disseny gràfic: Edu Buch. Fotografia: Kiku Piñol. Ajudantia: Julia Cortina. Direcció: Pau Roca. Coproducció de Focus i Companyia Sixto Paz. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2026.

Coincidint amb l'estrena de l'obra «La promesa», els adolescents del 2026 reclamen als ajuntaments tenir espais propis per desenvolupar les activitats dels anomenats “caus” que hi ha escampats pels barris, pobles i ciutats del país. Les associacions, oenagés o parròquies que els acullen o bé no tenen prou espai o bé han anat abaixant les persianes a cops de traca de crisis. Signes dels temps. Sembla que no hi ha prou centres cívics, prou cases culturals, prou espais públics o prou locals municipals que puguin atendre la petició dels hereus dels antics escoltes. Els cinc protagonistes d'aquesta comèdia —¿de debò en podem dir comèdia?— són postjoves a la ratlla dels quaranta que un bon dia van ser també postadolescents dels caus de la dècada dels anys noranta del segle passat on, formats en l'esperit de la solidaritat, la descoberta d'un mateix, la pedagogia de l'acció i l'educació de la bona gent, ràngers i guies reconvertits gràcies a la promesa en pioners i caravel·les, van formar una estreta amistat que s'ha mantingut fins ara. Però ja se sap que no hi ha res que duri cent anys. I les amistats són fràgils, com aquelles capses de cartró que s'han de posar sempre amb la fletxa de cap per amunt si no volen fer una trencadissa amb el que porten dins... [+ crítica]

UN ÀLBUM D'INVENTARIS ABONYEGAT

«Inventari de fugues». Idea i creació: Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco. Dramatúrgia: Judith Pujol i María Velasco. Intèrprets: Xavi Álvarez, Ricard Boyle, Dasha Lavrennikov Laia Marull, Lara Salvador Peydro, La Coral Sant Jordi. Objectes: Shaday Larios. Escenografia: Víctor Peralta. Música: Laia Vallès. Coreografia: Amaya Galeote. Il·luminació: Jou Serra. Audiovisuals: Carme Gomila. Vestuari: Giulia Grumi. Caracterització: Imma Capell. So: Efrén Bellostes. Saxo enregistrat: Carlos Medina. Ajudanta d’escenografia: Eli Siles. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’audiovisuals: Marc Homar. Ajudanta d’il·luminació: Marieta Rojo. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Confecció de vestuari: Ushnye Kardas, Inma Porta, Vicky Sartori. Fotografia: David Ruano. Fotografia cartell: Geraldine Leloutre. Amb l’acompanyament de Convent de les Arts d’Alcover. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Agustina Ruiz Barrea (projecte Santa Mesa); Jorge Moreno Andrés i Julián López, Colectivo Mapas de Memoria (exposicions El cuerpo Errante. Exilio 1939- 1975 i Las Pequeñas Cosas); Patxeque; Gina López Realpe, Evgenei Lavrennikov i a totes les investigacions i persones que apareixen en aquest mapa de fugues. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Mauricio Sierra. Direcció: Judith Pujol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 maig 2026.

Hi ha un moment que en aquest inventari —no pas comptable sinó humà i objectual— un dels personatges es lamenta dient que tots tenen el cos abonyegat. No sé si vol ser una metàfora, però lliga bastant amb el conjunt de la història d'històries que sota el lema d'«Inventari de fugues» fa un recorregut per la trajectòria marcada per la fugida de noms de personatges més o menys coneguts que, en clau de memorial, es presenten formant part d'un trencaclosques escènic que, també com el cos dels personatges, està una mica abonyegat. Quan una proposta com aquesta té tantes mans darrere, i aquí n'hi ha com a mínim vuit de quatre creadores de disciplines diferents (coreografia, objectes, text...), coordinats i dirigits per Judith Pujol, es fa díficil entendre quin és l'objectiu de la idea original i el resultat de la mateixa creació. A «Inventari de fugues» li passa en part això perquè és un espectacle que arrossega el llast de la dispersió i l'acumulació, tot i que sigui sempre sota un objectiu comú: reflectir els exilis, els èxodes, les reculades col·lectives i les renúncies personals. Un es pregunta què hi fa l'actriu Laia Marull —sempre en estat d'excel·lència— en aquest bassal. Tot i que de seguida un mateix també es respon que sort que hi és ella perquè és el personatge que aporta el discurs més transcendental, que guia tots els altres, i el personatge que, a la vegada, reflecteix també la contradicció personal —o col·lectiva— de no voler ser en el lloc que s'és en el moment que potser no s'hi hauria de ser... [+ crítica]

ANTIDIDÀCTICA ANTIANTÍGONA

Ja fa més de quaranta anys, a les galeries Víctor Manuel II de Milà, entre la piazza Duomo i la piazza della Scala, davant el Teatre de La Scala, un grup de carrer espontani convidava els passejants a entrar a la seva petita carpa de circ amb el crit: ”Venite a giocare con noi!”. Corrien encara temps en què el teatre de carrer era trencador, irreverent, explorador i capaç de provocar en un espai com les galeries de Milà els melòmans d'òpera asseguts en algunes de les luxoses terrasses que esperaven l'hora per entrar a la seva funció del Teatro de La Scala. El que la directora madrilenya Andrea Jiménez (Madrid, 1987) fa, tot i que ara sota el mantell i el suport institucional del Teatre Lliure i dels fons públics, s'assembla, en el fons, a aquelles precàries i creatives performances dels artistes de carrer de l'últim quart de segle XX. Que l'espectacle «Contra Antígona» hagi ocupat la sala gran de Montjuïc no li treu el mèrit que pogués ocupar una carpa reduïda de carrer on només hi tinguessin entrada, cada funció, catorze espectadors. De més petites n'hem vist i segurament que de més petites en veurem si en aquest gremi ens quedem! I és així perquè «Contra Antígona» és més aviat un espectacle ideat, creat i compaginat a quatre mans dramatúrgiques per la mateixa Andrea Jiménez i la dramaturga Victoria Szpunberg, perquè hi intervinguin els espectadors —en fan falta catorze de voluntaris en cada funció— que no pas els intèrprets professionals que formen part de la companyia... [+ crítica]

SER O NO SER EL NOI DE LA MARE

«Dinamarca», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Pere Arquillué i Imma Colomer. Escenografia: Sílvia Delagneau i Ona Grau. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Sílvia Delagneau. Música i espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Ajudantia de vestuari: Ona Grau. Ajudantia d’espai sonor: Orestes Gas. Direcció tècnica: Enric Alarcon (AP7 – projectes tècnics). Construcció d’escenografia: Albert Ventura i Enric Naudi. Regidoria: Rita Capella i Margarit. Direcció de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Veu en off: Tonino Gas Scaravilli. Agraïments: Teatres del Farró, La Perla 29, Eloi Costilludo i Diari El Jardí. Una producció de la Sala Beckett i Bitò. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Direcció: Albert Arribas. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 15 maig 2026.
 

El dia que s'estrena aquesta obra de la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), és dóna la casualitat que la veterana reina Margarida de Dinamarca, 86 anys, és ingressada d'urgència per una angina de pit a l'Hospital del Regne de Copenhaguen. La reina mare danesa va abdicar fa dos anys després de mig segle llarg ocupant el tron. Una de les úniques feines que ara té és la de sortir cada any al balcó, coincidint amb l'aniversari de l'actual rei, el seu fill Frederic X, a saludar la plebs. L'anècdota puntual del dia a dia d'una part d'Europa se'm fa present quan una altra reina, però del teatre català —aquesta sense abdicar—, l'actriu Imma Colomer, i un altre rei sense tro de l'escena catalana, l'actor Pere Arquillué, entronitzen amb la seva brillant veterania, picaresca i domini multifacètic de personatges, aquesta obra mig amagada de Lluïsa Cunillé. L'autora de Badalona la va escriure el 2014 i la va publicar el 2017 sense que, en aquests més de deu anys, cap director ni companyia s'hagués decidit a fer-la arribar mai als escenaris. Ha estat el dramaturg, traductor i director Albert Arribas el que, amb tot l'atreviment i sense filtres, l'ha explorat de dalt a baix i n'ha tret tot el profit possible a partir de la dramatúrgia base de Lluïsa Cunillé, amb una reinterpretació entre lúdica i enigmàtica, que vol respectar l'origen i la intenció de l'obra i que explora tant l'absurd com la màscara, el clown, la tragèdia, l'humor i el pòsit hamletià que hi deixa anar subtilment, de tal manera que “s'aconsegueixi l'efecte sense que se'n noti la cura”, la mateixa autora Lluïsa Cunillé, sense que això, esclar, vulgui dir que la Cunillé tingui res d'absolutista com el tal Felip, el reietó borbó que va fer popular aquesta filosofia quan va arrasar Catalunya... [+ crítica]

QUI CANTA LA DEPRESSIÓ ESPANTA

«Inútil (un cactus i altres desastres)». Dramatúrgia: Alícia Serrat. Composició: Clodine i Alícia Serrat. Intèrprets: Claudia Nogués, Pau Oliver, Anila Padrós. Arranjaments: Albert Solà. Escenografia: Júlia López i Melià. Vestuari: Claudia Nogués. Disseny de llums: Clàudia Serra. Disseny de so: Damià Duran. Producció: Sonder Produccions i Marià Llop. Distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Producció d’Alícia Serrat, Claudia Nogués i Com un llum amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments a la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació, Viu el Teatre, Agitart i la Nau Ivanow. Companyia Com Un Llum. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 10 maig 2026.
 

És difícil endevinar què és el que ha estat primer en aquest espectacle: si les lletres narratives de les cançons que s'hi interpreten o si la història íntima de la protagonista que ha portat a posar-hi música. Tothom sap, ni que sigui una profecia que no sempre es compleix, que qui canta els seus mals espanta. Aquí, però, més aviat s'ha de dir que qui canta la depressió espanta. L'obra parteix d'algunes experiències vitals de l'actriu, cantant i compositora Claudia Nogués, de nom artístic Clodine —per cert, patronímic també d'un medicament que pretén combatre l'angoixa— i que acaba de publicar també un disc, que és a les plataformes, amb algunes de les peces que formen part de l'obra «Inútil (un cactus i altres desastres)». La trama ha estat elaborada a quatre mans entre la dramaturga Alícia Serrat, que també la dirigeix, i la mateixa Clodine i compta amb un trio —diguem-ne banda de pop-folk amb texans i color blau— format per la pròpia Clodine (veu solista i guitarra), Aina Padrós (guitarra) i Pau Oliver (teclats). Tres intèrprets  que, posats a utilitzar un terme musical, toquen totes les tecles amb diferents personatges dels que van introduint cadascuna de les peces: el psicòleg senyor Ahà, el pare de la Cris, la mare, l'àvia, els oncles, el professor de música, el primer amor i desamor... [+ crítica]

SOTA LA FERRALLA DE L'EIFFEL CATALÀ

«La meitat de l'ànima», de Carme Riera. Adaptació: Ramon Simó i Magda Puyo. Intèrprets: Mercè Arànega i Antònia Jaume. Amb la col.laboració de: Jesusa Andany, Xavi Sáez, Carme Capdet i Graciela Gil. Disseny escenografia: Ramon Simó. Disseny d'il·luminació: Quim Algora. Disseny espai sonor: Joan Alavedra. Cap tècnic: Manu Martínez. Realització de vídeo: Guillem Thorson. Alumne en pràctiques de direcció: Montse Basart. Fotògraf de la imatge de l'estació de Portbou: Antoni Prat Puig. Producció executiva: Júlia Simó Puyo i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Comunicació: Martina Soler. Producció de Cassandra Projectes Artístics amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - ICEC. Direcció: Magda Puyo. Sala Atrium, Barcelona, 9 maig 2026.
 

Una panoràmica de la mítica estació de trens de Portbou, amb la gran marquesina de ferro i vidre construïda el 1929, inspirada en l'era parisenca del ferro d'Eiffel, coincidint aquí amb l'Exposició Internacional de Barcelona, amb l'any del crac, i que cobreix les andanes de Portbou, similar a la marquesina que caracteritza també l'Estació de França, emmarca la recreació de la història que els directors Magda Puyo i Ramon Simó han adaptat a partir de la novel·la «La meitat de l'ànima», amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi. L'adaptació s'ha centrat sobretot en els eixos més importants de la investigació sobre quina va ser l'autèntica personalitat de la protagonista Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960. I és, anys dsprés, quan la seva filla, una escriptora que encara signa llibres per Sant Jordi, quan la literatura de debò era l'objectiu de Sant Jordi, i que va d'un lloc a l'altre, Passeig de Gràcia avall, entre les parades de llibreries com Áncora y Delfín o la Catalònia —qui les ha vistes i qui les veu!—, que vol esbrinar qué és el que va passar amb la seva mare. «La meitat de l'ànima» és, a través de Cecília Balaguer, una història sobre la Memòria Històrica. Però l'autora fa que el caràcter més històric —la novel·la original té molta documentació de fets de l'època que en l'adaptació teatral, esclar, és impossible de reproduir tots— quedi subtilment introduït dins d'una trama de thriller o de gènere d'espies fins i tot, a més d'una intrigant història familiar de descoberta de qui és en realitat la mare que va desaparèixer aquell 1960 en estranyes circumstàncies... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DE LA FOSCOR

A fora tot és fosc. El glaç ha fet caramells a la borda del fiord on el pare i la mare d'aquesta peça breu de l'escriptor noruec Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959) han quedat gairebé isolats després que els joves de la colònia hagin marxat tots perquè al fiord no hi ha res a fer i els vells s'hagin anant morint. A fora, la fredor i la solitud són extremes. I a dins, també. Només els queda un veí. Una mena de pòtol que veuen només de tant en tant, malalt, embriac, desendreçat i bocamoll. I a una hora determinada, allà baix, passa el bus i s'atura. Alguna vegada en baixa algú. Una ombra. Una esperança que és com un raig de llum en la foscor que potser un dia o altre els tornarà el fill que va marxar fa temps i no n'han sabut res més des d'aleshores. Bé, sí. El vell veí els ha deixat anar que el seu fill ha estat a la presó, però ells dos fan veure que no ho senten. I si ho senten, confien més en la baula de la incredulitat que no pas en el xafardeig del vell reumàtic. El director Ferran Utzet ha escollit aquesta obra enigmàtica i inquietant del dramaturg noruec més representat després de Henrik Ibsen... [+ informació]