ANTIDIDÀCTICA ANTIANTÍGONA

Ja fa més de quaranta anys, a les galeries Víctor Manuel II de Milà, entre la piazza Duomo i la piazza della Scala, davant el Teatre de La Scala, un grup de carrer espontani convidava els passejants a entrar a la seva petita carpa de circ amb el crit: ”Venite a giocare con noi!”. Corrien encara temps en què el teatre de carrer era trencador, irreverent, explorador i capaç de provocar en un espai com les galeries de Milà els melòmans d'òpera asseguts en algunes de les luxoses terrasses que esperaven l'hora per entrar a la seva funció del Teatro de La Scala. El que la directora madrilenya Andrea Jiménez (Madrid, 1987) fa, tot i que ara sota el mantell i el suport institucional del Teatre Lliure i dels fons públics, s'assembla, en el fons, a aquelles precàries i creatives performances dels artistes de carrer de l'últim quart de segle XX. Que l'espectacle «Contra Antígona» hagi ocupat la sala gran de Montjuïc no li treu el mèrit que pogués ocupar una carpa reduïda de carrer on només hi tinguessin entrada, cada funció, catorze espectadors. De més petites n'hem vist i segurament que de més petites en veurem si en aquest gremi ens quedem! I és així perquè «Contra Antígona» és més aviat un espectacle ideat, creat i compaginat a quatre mans dramatúrgiques per la mateixa Andrea Jiménez i la dramaturga Victoria Szpunberg, perquè hi intervinguin els espectadors —en fan falta catorze de voluntaris en cada funció— que no pas els intèrprets professionals que formen part de la companyia... [+ crítica]

SER O NO SER EL NOI DE LA MARE

«Dinamarca», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Pere Arquillué i Imma Colomer. Escenografia: Sílvia Delagneau i Ona Grau. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Sílvia Delagneau. Música i espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Ajudantia de vestuari: Ona Grau. Ajudantia d’espai sonor: Orestes Gas. Direcció tècnica: Enric Alarcon (AP7 – projectes tècnics). Construcció d’escenografia: Albert Ventura i Enric Naudi. Regidoria: Rita Capella i Margarit. Direcció de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Veu en off: Tonino Gas Scaravilli. Agraïments: Teatres del Farró, La Perla 29, Eloi Costilludo i Diari El Jardí. Una producció de la Sala Beckett i Bitò. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Direcció: Albert Arribas. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 15 maig 2026.
 

El dia que s'estrena aquesta obra de la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), és dóna la casualitat que la veterana reina Margarida de Dinamarca, 86 anys, és ingressada d'urgència per una angina de pit a l'Hospital del Regne de Copenhaguen. La reina mare danesa va abdicar fa dos anys després de mig segle llarg ocupant el tron. Una de les úniques feines que ara té és la de sortir cada any al balcó, coincidint amb l'aniversari de l'actual rei, el seu fill Frederic X, a saludar la plebs. L'anècdota puntual del dia a dia d'una part d'Europa se'm fa present quan una altra reina, però del teatre català —aquesta sense abdicar—, l'actriu Imma Colomer, i un altre rei sense tro de l'escena catalana, l'actor Pere Arquillué, entronitzen amb la seva brillant veterania, picaresca i domini multifacètic de personatges, aquesta obra mig amagada de Lluïsa Cunillé. L'autora de Badalona la va escriure el 2014 i la va publicar el 2017 sense que, en aquests més de deu anys, cap director ni companyia s'hagués decidit a fer-la arribar mai als escenaris. Ha estat el dramaturg, traductor i director Albert Arribas el que, amb tot l'atreviment i sense filtres, l'ha explorat de dalt a baix i n'ha tret tot el profit possible a partir de la dramatúrgia base de Lluïsa Cunillé, amb una reinterpretació entre lúdica i enigmàtica, que vol respectar l'origen i la intenció de l'obra i que explora tant l'absurd com la màscara, el clown, la tragèdia, l'humor i el pòsit hamletià que hi deixa anar subtilment, de tal manera que “s'aconsegueixi l'efecte sense que se'n noti la cura”, la mateixa autora Lluïsa Cunillé, sense que això, esclar, vulgui dir que la Cunillé tingui res d'absolutista com el tal Felip, el reietó borbó que va fer popular aquesta filosofia quan va arrasar Catalunya... [+ crítica]

QUI CANTA LA DEPRESSIÓ ESPANTA

«Inútil (un cactus i altres desastres)». Dramatúrgia: Alícia Serrat. Composició: Clodine i Alícia Serrat. Intèrprets: Claudia Nogués, Pau Oliver, Anila Padrós. Arranjaments: Albert Solà. Escenografia: Júlia López i Melià. Vestuari: Claudia Nogués. Disseny de llums: Clàudia Serra. Disseny de so: Damià Duran. Producció: Sonder Produccions i Marià Llop. Distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Producció d’Alícia Serrat, Claudia Nogués i Com un llum amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments a la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació, Viu el Teatre, Agitart i la Nau Ivanow. Companyia Com Un Llum. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 10 maig 2026.
 

És difícil endevinar què és el que ha estat primer en aquest espectacle: si les lletres narratives de les cançons que s'hi interpreten o si la història íntima de la protagonista que ha portat a posar-hi música. Tothom sap, ni que sigui una profecia que no sempre es compleix, que qui canta els seus mals espanta. Aquí, però, més aviat s'ha de dir que qui canta la depressió espanta. L'obra parteix d'algunes experiències vitals de l'actriu, cantant i compositora Claudia Nogués, de nom artístic Clodine —per cert, patronímic també d'un medicament que pretén combatre l'angoixa— i que acaba de publicar també un disc, que és a les plataformes, amb algunes de les peces que formen part de l'obra «Inútil (un cactus i altres desastres)». La trama ha estat elaborada a quatre mans entre la dramaturga Alícia Serrat, que també la dirigeix, i la mateixa Clodine i compta amb un trio —diguem-ne banda de pop-folk amb texans i color blau— format per la pròpia Clodine (veu solista i guitarra), Aina Padrós (guitarra) i Pau Oliver (teclats). Tres intèrprets  que, posats a utilitzar un terme musical, toquen totes les tecles amb diferents personatges dels que van introduint cadascuna de les peces: el psicòleg senyor Ahà, el pare de la Cris, la mare, l'àvia, els oncles, el professor de música, el primer amor i desamor... [+ crítica]

SOTA LA FERRALLA DE L'EIFFEL CATALÀ

«La meitat de l'ànima», de Carme Riera. Adaptació: Ramon Simó i Magda Puyo. Intèrprets: Mercè Arànega i Antònia Jaume. Amb la col.laboració de: Jesusa Andany, Xavi Sáez, Carme Capdet i Graciela Gil. Disseny escenografia: Ramon Simó. Disseny d'il·luminació: Quim Algora. Disseny espai sonor: Joan Alavedra. Cap tècnic: Manu Martínez. Realització de vídeo: Guillem Thorson. Alumne en pràctiques de direcció: Montse Basart. Fotògraf de la imatge de l'estació de Portbou: Antoni Prat Puig. Producció executiva: Júlia Simó Puyo i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Comunicació: Martina Soler. Producció de Cassandra Projectes Artístics amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - ICEC. Direcció: Magda Puyo. Sala Atrium, Barcelona, 9 maig 2026.
 

Una panoràmica de la mítica estació de trens de Portbou, amb la gran marquesina de ferro i vidre construïda el 1929, inspirada en l'era parisenca del ferro d'Eiffel, coincidint aquí amb l'Exposició Internacional de Barcelona, amb l'any del crac, i que cobreix les andanes de Portbou, similar a la marquesina que caracteritza també l'Estació de França, emmarca la recreació de la història que els directors Magda Puyo i Ramon Simó han adaptat a partir de la novel·la «La meitat de l'ànima», amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi. L'adaptació s'ha centrat sobretot en els eixos més importants de la investigació sobre quina va ser l'autèntica personalitat de la protagonista Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960. I és, anys dsprés, quan la seva filla, una escriptora que encara signa llibres per Sant Jordi, quan la literatura de debò era l'objectiu de Sant Jordi, i que va d'un lloc a l'altre, Passeig de Gràcia avall, entre les parades de llibreries com Áncora y Delfín o la Catalònia —qui les ha vistes i qui les veu!—, que vol esbrinar qué és el que va passar amb la seva mare. «La meitat de l'ànima» és, a través de Cecília Balaguer, una història sobre la Memòria Històrica. Però l'autora fa que el caràcter més històric —la novel·la original té molta documentació de fets de l'època que en l'adaptació teatral, esclar, és impossible de reproduir tots— quedi subtilment introduït dins d'una trama de thriller o de gènere d'espies fins i tot, a més d'una intrigant història familiar de descoberta de qui és en realitat la mare que va desaparèixer aquell 1960 en estranyes circumstàncies... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DE LA FOSCOR

A fora tot és fosc. El glaç ha fet caramells a la borda del fiord on el pare i la mare d'aquesta peça breu de l'escriptor noruec Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959) han quedat gairebé isolats després que els joves de la colònia hagin marxat tots perquè al fiord no hi ha res a fer i els vells s'hagin anant morint. A fora, la fredor i la solitud són extremes. I a dins, també. Només els queda un veí. Una mena de pòtol que veuen només de tant en tant, malalt, embriac, desendreçat i bocamoll. I a una hora determinada, allà baix, passa el bus i s'atura. Alguna vegada en baixa algú. Una ombra. Una esperança que és com un raig de llum en la foscor que potser un dia o altre els tornarà el fill que va marxar fa temps i no n'han sabut res més des d'aleshores. Bé, sí. El vell veí els ha deixat anar que el seu fill ha estat a la presó, però ells dos fan veure que no ho senten. I si ho senten, confien més en la baula de la incredulitat que no pas en el xafardeig del vell reumàtic. El director Ferran Utzet ha escollit aquesta obra enigmàtica i inquietant del dramaturg noruec més representat després de Henrik Ibsen... [+ informació]

FER RALET RALET AL GREMI TEATRAL

«L'autora», d'Ella Hickson. Traducció de l'anglès de Carlota Subirós. Intèrprets: Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Ravina Raventós, David Selvas. Amb la participació d'Agnès Balfegó i Amada Bokesa. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Berta Vallvé. Caracterització: Paula Barjau. Il·luminació: Marc Salicrú. Música: Alejandro Da Rocha. Espai sonor: Carles Bernal. Moviment: Natalia Fernandes. Ajudant d'escenografia: Marc Saborit. Ajudant d'il·luminació: Stefano De Luca. Alumna en pràctiques: Gemma Girbau (MUET). Veu de nadó: Ramona Vallvé Serrano. Construcció d'escenografia: Jorba Miró, Joan Soler i Sra. Diaz vestuari escènic. Reproducció del “Guernica”: © Sucesión Pablo Picasso. VEGAP, Madrid, 2026. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Arnau Vallvé i Taller d'escenografia Castells. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Direcció: Anna Serrano Gatell. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 7 maig 2026.


Hi ha una cançó-joc de bressol que s'adiu perfectament amb el rerefons de «L'autora», aquesta esgarrapadora obra de la dramaturga anglesa Ella Hickson (Surrey, Regne Unit, 1985) que ha traduït Carlota Subirós i que ha dirigit, diria que amb una intensa visió conjunta del contingut, la forma i la llengua, la directora Anna Serrano Gatell, responsable també d'haver rescatat la peça d'entre les seves lectures candidates de la programació artística de la Sala Beckett. La cançó-joc infantil de bressol a la qual em refereixo té més ironia i més mala intenció que la ingenuïtat que aparenta i que se li ha adjudicat al llarg dels temps quan diu “Ralet, ralet, ralet... pica dineret! Ralet, ralet, ralet... paga dineret!”. Es tracta de picar el palmell de la mà del nadó, però també d'advertir-lo que, quan sigui gran, haurà de fer mans i mànigues per tocar dineret i haurà de fer també mans i mànigues per pagar dineret. És precisament el que li retreu la primera protagonista de «L'autora», una presumpta espectadora d'una obra que s'acaba de representar que s'ha deixat la bossa a la platea i que entra a l'escenari quan l'ha trobada. Ella i el director de l'obra enceten per part d'ella un diàleg enverinat, ple d'esgarrinxades, de paraula esmolada, una riuada de principis que tenen una conclusió final: avall el capitalisme i mort al patriarcat. I tot, segurament, per culpa d'aquella subtil manipulació que els han inculcat als nadons, fent veure que jugaven, amb el famós ralet, ralet, pica dineret. Es comença jugant amb la guardiola i s'acaba estavellant-se de frustració en un caixer automàtic de La Caixa... [+ crítica] 

EL FIRMAMENT DE L'ABRIL

«El firmament», de Lucy Kirkwood. Traducció i adaptació de Gara Roda Cendra. Intèrprets: Sílvia Abril, Cristina Arenas, Mila Borràs / Lola Sendrós, Anna Castells, Ester Cort, Montse Esteve, Elena Fortuny, Maria Garrido, María Hernández Giralt, Júlia Jové, Cristina López Vallès, Norbert Martínez, Tafita Miró, Mont Plans, Teresa Vallicrosa. Veus en off: Pepo Blasco i Jordi Bosch. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Cristina Fernández. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Composició i espai sonor: Andrea Mir. So: Cesc Mojica. Caracterització: Natàlia Albert. Estilista: Sylvia Bonet. Col·laboració artística: Lídia Masllorens. Col·laboració en la traducció per la contextualització de l’època: Yannick Garcia. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells S.L, Kike Blanco. Construcció de mobiliari: Jep Marmiñà i Àngela Cendra. Barreteria: Andrea Vientec. Ajudanta d’escenografia: Marina Calvo. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Coach d’interpretació dels infants: Lídia Linuesa. Alumna en pràctiques de direcció: Via Walsh. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció del Teatre Nacional de Catalunya. Adunta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Gara Roda Cendra. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2026.
 

Ha passat un cometa i la seva pluja d'estels ha deixat el debut en el gènere dramàtic —mai no és prou tard per fer-ho— de la polifacètica actriu Sílvia Abril. Per als que la coneixen en l'àmbit de la comèdia i la comunicació, redescobrir-la ara com a protagonista dramàtica en el paper de la llevadora de l'obra de l'autora anglesa Lucy Kirkwood (Leytonstone, Waltham Forest, Londres, 1984) —la mateixa autora de la celebrada obra «Els fills» que s'ha estrenat també aquí aquesta temporada— pot ser tota una sorpresa que, amb aquest pas personal ben reeixit, l'actriu Sílvia Abril —“l'Abril”, si voleu, des d'ara—, ha deixat impresa en «El firmament». La jove actriu, coreògrafa i directora Gara Roda Cendra (Sant Quirze del Vallès, 1992) —nissaga Roda del món teatral català—, amb un peu a cada banda, entre Catalunya i Nova York, ha adaptat el que es podria considerar, i de fet ho és, un drama rural de l'antiga Anglaterra, situat al voltant del 1759, una de les dates en què va ser vist el famós cometa Halley, que diuen que té previst treure el cap de nou l'any 2061 —d'aquí a quatre dies, vaja! Gara Roda ha creat una especulació literària sobre allò que era un fet a l'Anglaterra del segle XVIII, que un jurat popular d'una dotzena de dones dictés el veredicte d'una altra dona condemnada en segons quines circumstàncies personals. Gara Roda ha fet que, especulativament, això passés també en l'àmbit rural català, pròxim a les Guilleries, quan a la sala de la deliberació, en una capella, ja hi ha una figura en miniatura de la Moreneta... [+ crítica]