L'ALTRA CARA D'ÈDIP I ANTÍGONA

«Èdip & Antígona». Versió lliure de Crlota Subirós, a partir d'«Èdip rei», «Èdip a Colonos» i «Antígona» de Sòfocles. Traducció catalana en prosa de les obres de Sòfocles: Carles Riba. Dramaturgista: Ferran Dordal. Intèrprets: Moha Amazian, Lurdes Barba, Babou Cham, Joel Cojal, Oriol Genís, Jordi Martínez, Vicenta Ndongo, Albert Pérez, Kathy Sey, Yolanda Sey, Yolanda Sikara, Junyi Sun i Moïse Taxé. Escenografia: Max Glaenzel amb la col·laboració de Josep Iglesias. Il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Damien Bazin. Música original i direcció musical: Clara Aguilar. Espai sonor: Damien Bazin i Clara Aguilar. Caracterització: Itziar Nzang. Disseny de vestuari: Marta Rafa. Confecció de vestuari: Taller Goretti. Tractaments tèxtils: Berta Riera i Anne Cots. Moviment: Cecilia Colacrai. Ajudanta de vestuari: Alba Paituví. Ajudanta d'il·luminació: Elisabet Castells. Ajudanta d’escenografia: Mercè Lucchetti. Assessorament sobre el text original: La casa dels Clàssics. Assessorament en diversitat: Salima Jirari. Assessorament a la composició i interpretació vocals: Marta Torrella (Tarta Relena). Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Jordi Blesa Montoliu i Helena Ros. Ajudant de direcció: Erik Forsberg. Direcció: Carlota Subirós. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 abril 2026.


Mentre la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974) preparava els assajos d'aquest viatge als clàssics de 2.500 anys enrere, amb una versió lliure i lingüísticament desempolsada de la mà de la traducció del poeta Carles Riba (Barcelona, 1893 - 1959) —no han passat 70 anys de la seva mort i encara corresponen drets d'autor als seus hereus durant tres anys—, els quatre astronautes de la Nasa feien, després del 1969, un altre viatge anys llum, amb la missió Artemis II, per visitar l'altra cara de la Lluna. I un cop feta la visita, els terrícoles han descobert que, de moment, no hi ha gairebé res de nou a la part oculta de la Lluna. La directora Carlota Subirós també ha volgut fer, em sembla, una visita a la cara oculta d'Èdip i d'Antígona. El paisatge d'inspiració lunar que han elaborat escenogràficament Max Glaenzel i Josep Iglesias ho vol semblar. Ja sé que és una interpretació i que podria ser la destrucció de Gaza o de qualsevol genocidi, però el mirall transparent que permet veure dos plans en algunes escenes podria ser ben bé el mirall de l'ull de bou d'una nau espacial. Però, com els va passar als astronautes de l'Artemis II, tampoc no es pot dir que els espectadors hi descobreixen gairebé res de nou en la profunditat de més endins... [+ crítica]

QUAN EL BATEC S'APAGA

«Batecs». Idea original de Nídia Tusal. Autoria i dramatúrgia de Nídia Tusal, Alba Florejachs, Ariana Ruglio i Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Belén Barenys, Alba Florejachs, Cristina Plazas, Bàrbara Roig i Sergi Vallès. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ganecha Gil. Composició musical: Edna Sey. Espai sonor: Sara Vidal Cabré. Moviment: Ana Pérez García. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d’escenografia i col·laboració artística: Eduard Casademont. Coordinadora d’intimitat: Cristina Castellà Reverter. Fotografia: Clàudia Serrahima Urgell. Construcció d’escenografia: Punt de Fuga, logística tècnica d’espectacles. Confecció de vestuari: Sra. Díaz vestuari escènic. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Cap de producció: Sergi Vallès. Producció executiva. Maria G. Rovelló. Ajudanta de producció: Sara Farré. Difusió i distribució: Marta Riera Pi. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Kabut i Teatre Nacional de Catalunya. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí. Direcció: Lara Díez Quintanilla. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 abril 2026.
 

El segle XXI, que ja ha superat el seu primer quart, ha tret a la llum la literatura del jo. I la creació dramatúrgica també ha explorat amb força el que es podria anomenar el teatre del jo. Un jo, sobretot, en veu femenina. No hi ha període de la cartellera on no hi hagi dues o tres propostes que s'inscriguin en el teatre del jo. Una d'aquestes propostes és l'obra «Batecs», una idea que parteix de l'experiència personal de la dissenyadora i figurinista de cinema òpera i teatre Nídia Tusal (nascuda el 1983 a Colòmbia, però arrelada a la comarca de l'Anoia i resident a Barcelona), que va ser mare d'una bessonada el 2018 amb el drama d'haver portat una de les seves dues filles morta a dins mentre regalava la vida a l'altra. A Nídia Tusal, s'hi han afegit, a més de tot l'equip de la companyia, els testimonis anònims de dos centenars de mares que en un moment o altre de la seva vida han passat l'experiència del dol perinatal, en alguns casos amb silenci i fins i tot amb incomprensió per part de la gent del seu voltant. D'aquest recull d'experiències, un cop creada la dramatúrgia, neix «Batecs», un espectacle que, si no tingués el registre teatral, podria ser ben bé un d'aquells espais de docuficció que poblen les televisions i les plataformes. Però «Batecs» fuig del registre de docuficció i el fa intemporal i col·lectiu, perquè el dol perinatal —que ja han explorat també en els seus espectacles altres actrius i directores com Gemma Brió i Clàudia Cedó— no té edat ni època de caducitat i, inevitablement, si no es buida o s'exterioritza s'acaba arrossegant tota la vida... [+ crítica]

ÒPERA AMB PISTOLES I “TEIATRU” DE FOGUEIG

«Els stunmen». Música de Fernando Velázquez. Llibret de Nao Albet i Marcel Borràs. Intèrprets: Nao Albet, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Núria Lloansi, Marc Padró, Óscar Pére, Carlos Robles, Cadmi Albet Tamarit / Mael Borràs-Clotet. Cantants: mezzosoprano Sandra Ferrández / Marifé Nogales (mezzosopranos), Gabriel Díaz (contratenor), Vicenç Esteve Madrid (tenor), José Ansaldi (tenor), Josep Ferrer (baix). Especialistes: Daniel Domínguez, Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa i Yeray Vesga. Orquestra: Formació orquestral del Gran Teatre del Liceu: Sergio García Jimenez i Olivia Kucharska (violins), Patricia Torres i Federica Cucignato (violes), Dani Claret i Eduard Raventòs (violoncels), Carlos Garcia Pupo (contrabaix), Paula Martínez (flauta), Israel Román (oboè), Abel Batlles (clarinet),  Albert Muñoz (fagot), Pau Riedweg (trompa), David Alcaraz (trompeta), Raül Brenchat (trombó), Pau Buforn (timbales), Javier Delgado (percussió), Laura Marquino (arpa), Laura de Arenzana i Alfred Tapscott (teclat-electrònica). Coordinador d'especialistes: Óscar Dorta. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Andreu Fàbregas. Efectes especials: In Extremis. So: Igor Pinto. Sonorització de l'orquestra: Ignasi Nogueras. Ajudanta de direcció: Anabel Labrador. Ajudanta d'escenografia: Mariona Ubia. Ajudant de vestuari: Manuel Mateos. Assistent a la direcció musical: Rubén Díez. Assistència a la dramatúrgia: Gabriel Ventura. Pianista assistent: Laura de Aranzana. Alumna en pràctiques: Roc Morella (ITB). Confeccions: Javi Navas (guerreres), Manuel Mateos (herois) i Taller d'escenografia Castells (ambientació de sang). Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Indi Gest, María Adell, Pedro Azara, Laura Cabello 'Topo', Aina Clotet, Jaume Garrós, Anna Iñigo, Alfredo Ramos, Valentina Viso, Blanca Valletbó, Jokin Piquer i Joan Serinyà. Mencions: Cartell tractat amb IA. Fotografies: Marta Mas. Espectacle amb el suport de la Fundació Banc Sabadell. Coproducció: Teatre Lliure, Gran Teatre del Liceu, Teatros del Canal i Teatro Real de Madrid. Direcció musical: Fernando Velázquez. Direcció escènica: Nao Albet i Marcel Borràs. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 abril 2026.

    ¿On és el director d'òpera Calixto Bieito...? Si es troba a la sala, que aixequi la mà, sisplau. ¿I els ancestrals “destroyers” de La Fura dels Baus...? Si hi són, que també es facin veure. No, en aquest macromuntatge, barreja d'òpera contemporània i “teiatru” de traca i mocador, no hi ha ni Calixto Bieito ni La Fura dels Baus, però de segur que, si hi fossin, farien un bot de la butaca i potser una reverència i tot perquè, malgrat que diguin allò de “crieu fills i us sortiran corbs”, no tots els corbs són desagraïts. Els actors, dramaturgs i directors Nao Albet i Marcel Borràs, en aquest cas, no ho són gens, de desagraïts, perquè, potser sense que en siguin conscients, arrepleguen la tradició de la irreverència operística que ha portat més d'un conflicte al director Calixto Bieito i la vena violenta i acarnissada dels muntatges de La Fura dels Baus. «Els estunmen», que no s'ha de confondre amb la forma anglesa “women”, adverteixen en un moment donat tot i que alguna cosa hi ha d'això en la trama de l'espectacle, posa a primera fila i visibilitza els personatges que s'anomenen, tornem a l'anglicisme, “stunt performer”, és a dir, aquells especialistes dels rodatges de cinema que fan de dobles dels intèrprets en les escenes considerades de risc alt com les acrobàcies, els salts, les lluites, les caigudes o el foc. I a fe de Déu que hi ha de tot això i més en aquesta història operística! Se l'han empescada, debutant en el gènere, Nao Albet (Queralbs, Ripollès, 1990) i Marcel Borràs (Olot, Garrotxa, 1989), com a llibretistes, dramaturgs i directors, juntament amb el compositor basc de bandes sonores Fernando Velázquez (Getxo, Biscaia, País Basc, 1976), entre les quals les bandes de pel·lícules com «Ocho apellidos vascos», «El orfanato», «La cumbre escarlata» o la sèrie televisiva «Patria», entre moltes altres... [+ crítica]

EL SECRET LABERÍNTIC DE DORAEMON

«El dibuixant de laberints», de Nil Martín López, Intèrprets: Carla Coll i Nil Martín. Escenografia i vestuari: Carmille Latron. Disseny d'il·luminació: Joan Griset. Disseny de so: Gerard Bosch. Audiovisuals: Arnau Aiguabella i Nil Martín. Assessorament dramatúrgic: Joan Yago. Assessorament vocal: Mariona Esplugues. Veu en off: David Vert. Sintonia late night: Pep Lladó. Confecció telons: Berta Mas. Figuració vídeo: Ari Alhama, Martí Alós, Anna Calopa i Sara Domènech. Amb la participació especial d'Andrea Gumes. Fotografia promocional: Désirée Gómez. Vídeo teaser: Désirée Gómez i Albert Tissot. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona i Eòlia CSAD (Beca Odisseu Eòlia 2025) i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Anb el suport de La Virgueria. Agraïments: Martí Alós, Paula Castillo, Aleix Fauró, Pol Forment, Berta Giraut, Laura López Granell, Sebas Martín, Judit Martínez Gili, Cinta Paloma, Maria Pujol, Esther Valdivielso, Nau Vila Besòs. Producció: Laura Molner. Ajudantia de direcció: Elaine Grayling. Direcció: Júlia Valdivielso. Teatre Eòlia, Barcelona, 10 abril 2026.

Durant un any llarg, el parc del Laberint d'Horta de Barcelona ha estat quirúrgicament rehabilitat amb la renovació d'una nova quadrícula laberíntica i amb la replantació de milers de xiprers que continuaran despistant els que vulguin superar-ne el recorregut. Creat a cavall dels segles XVIII i XIX per l'arquitecte italià Domenico Bagutti, el Laberint d'Horta va ser la joia de la corona de la nissaga dels Desvalls, una nissaga els descendents de la qual, el 1971 van pactar de pressa i corrents amb l'Ajuntament de Barcelona, abans que el règim fes aigües, cedir-lo a la ciutat a canvi, esclar —perquè els Desvalls eren aristòcrates però no eren babaus— de la permuta d'un solar de dimensions similars i valor més o menys igual —diguem que de més valor que menys—, a tocar de la Diagonal. El nou Laberint d'Horta del segle XXI, un dels mites familiars barcelonins i una icona de l'skyline que ara farà de nou les delícies de les càmeres a vol de dron, va entrar de ple en els punts d'interès patronímic de la ciutat coincidint gairebé amb l'entrada, el 1973, a la televisió de color pàl·lid de l'època d'un personatge de manga, el popular Doraemon, aquell gat còsmic blau cel que, amb l'arribada de TV3, els seguidors del difunt Club Súper 3 es van fer seu a partir del 1994 quan es va emetre per primera vegada en català... [+ crítica]

MEDITAR AMB LA TORTUGUETA I ESCLAFAR-SE LA CLOSCA EN L'INTENT

«Una bufetada a temps», de Marta Buchaca. Intèrprets: Sara Diego, Eudald Font, Montse Guallar, Ramon Madaula i Marc Rius. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Marta Pell. Il·luminació: Anna Espunya. Espai sonor: David Solans. Assesoria de moviment: Davo Marín. Direcció de producció i producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció i regidoria: Clara Roche. Direcció tècnica: Víctor Cárdenas. Ajudantia de direcció: Roc Esquius. Cap tècnic del teatre: Andrés Piza. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Imma Sust, Jordi Galceran, Guillem Clua, Sergi Belbel, Jordi Soriano, Davo Marín, Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Uma Bonet Espunya, Bruc Esquius Turmo, Nael Boronat Ruiz, Escola Univers i Espai Maragall Centre d’arts escèniques de Gavà. Una producció de La Pocket i La Villarroel. Direcció: Marta Buchaca. La Villarroel, Barcelona, 9 abril 2026.

La comèdia catalana ben feta està d'enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d'un futur que pinta negre. En un moment que els professionals de l'ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l'administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d'educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d'aire fresc. I que es faci, a més, confrontant, per un incident puntual d'un infant de 8 anys descobert pels mestres de l'escola, per una banda l'avi i l'àvia paterns, a la ratlla dels seixanta-i-tants, i per l'altra el pare i la mare de la criatura a la ratlla dels quaranta-i-tants, no necessita gaires explicacions més perquè el ganxo penetri de seguida en el subconscient de la gran majoria dels espectadors, siguin de la generació que siguin i tant si han estat avis, pares o si estan a punt de ser-ho. Una bufetada de l'avi propinada al seu nét de vuit anys després que aquest l'hagués insultat en un brot de rabieta abans de tancar el llum i posar-se a dormir posa entre l'espasa i la paret l'avi quan es veu descobert pel director de l'escola, que ha citat els quatre parents en una reunió, per advertir-los que, segons la llei del 2007, clavar una bufetada a una criatura és considerat un delicte de conseqüències penals.... [+ crítica]    

EL FORAT NEGRE DEL CASTELL INFLABLE

«Tinc un bosc al cervell», de Guadalupe Sáez. Intèrprets: Rosa Boladeras i Greta Jorge, Dana Sina, Bruno Bistuer / Pau Montserrat, Alejandra Cid i Lila Sina. Escenografia: Xevi Oró. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Quim Algora. So: Guillem Rodríguez. Moviment: Maria O’Herce. Ajudant de direcció: Carla Torres. Mirada Externa: Sílvia Delagneau. Estudiant en pràctiques (MUET): Laura Pons. Agraïments: Anna Bellmunt, Imma Colomer, Magí Coma, Georgina Pedragosa, Parcs i jardins de Poblenou, David Piulats, Jordi Rius, Raimon Rius, Teatre Lliure i Maria Zaragoza. Una producció de la Sala Beckett. Amb la col·laboració d’Aura Events i la Universitat Oberta de Catalunya. Direcció: Alícia Gorina. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 8 abril 2026.

Fa set anys, dins del Festival Grec del 2019, el coreògraf William Forsythe va muntar un castell inflable al mig de la sala oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el MNAC, que va fer les delícies dels que s'hi van endinsar. Fa tres anys, a la mateixa sala, l'artista Laia Estruch hi va muntar un instal·lació amb tres grans tubs inflables, que oferien una peça musical inclosa de Xavi Lloses, on també es podien introduir els visitants i on la mateixa artista hi va fer diverses performances. Esmento aquest parell de referències artístiques vistes aquí perquè en certa manera m'han portat a refrescar la memòria amb el rerefons de l'obra «Tinc un bosc al cervell», que l'autora Guadalupe Sáez (Alacant, País Valencià, 1981) ha estrenat ara com a colofó de l'Ajut Benet i Jornet que va obtenir en la segona edició del 2024 i que ara ha posat en escena la directora Alícia Gorina amb una mirada experimental tant suggerent com arriscada perquè al voltant de l'actriu protagonista, Rosa Boladeras, hi ha sempre tres infats/joves intèrprets que no hi són només per fer bonic sinó que comparteixen també un notable rol protagonista... [+ crítica]

LES LLUMS I LES OMBRES DEL RETORN A HAIFA

«Retorn a Haifa». Idea d'Àlex Rigola. Adaptació de la novel·la de Ghassan Kanafani. Traducció: Anna Gil Bardají. Adaptació, disseny de llums: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimeé, Jordi Figueras, Ariadna Gil I Carles Roig. Espai escènic: Patricia Albizu. Produccció executiva: Mireia Pol. Ajudant de direcció: Paula Blanco. Agraïments a Maria Bohigas (Club Editor). Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Sala Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 19 de març al 26 d'abril 2026.

Morir als 36 anys, víctima d'un atemptat amb una bomba al seu cotxe, obra del serveis secrets israelians de Beirut, no va evitar, l'any 1972, que l'escriptor, periodista i activista palestí Ghassan Kanafani (Acre, Israel, 9 abril 1936 - Beirut, Líban, 8 juliol 1972) fos considerat un dels autors que va modernitzar la literatura àrab i la literatura de Palestina. «Retorn a Haifa» és un dels clàssics de l'autor, una novel·la breu publicada el 1969, que el Club Editor va recuperar fa dos anys i que ressona ara amb més força en un moment que el conflicte etern entre Israel i Palestina ha arribat al seu màxim exponent de destrucció i genocidi. La publicació conté dues peces, la que dóna títol al volum i «Homes sota el sol», segurament la novel·la, també breu, que va marcar un abans i un després en la seva obra que, a pesar de la seva joventut, va deixar una seixantena llarga de relats curts, assajos i teatre. La primera de les dues peces, «Retorn a Haifa», és la que va captivar el director Àlex Rigola, que n'ha fet una adaptació —minimalista com marca el segell de la casa Heartbreak Hotel— del relat on l'autor Ghassan Kanafani —de qui per cert aquest abril es podria commemorar el norantè aniversari del seu naixement— retrata la situació d'un pare i una mare que tornen des de Ramal·lah a Haifa, on queda el que era casa seva després de l'expulsió dels palestins de la seva terra el 1948. Però no hi van deixar només el passat i la casa sinó també el fill, encara nadó, només cinc mesos, que es van veure obligats a abandonar quan els militars israelians van ocupar la ciutat. Han passat vint anys... [+ crítica]