MIRAR ELS QUARANTA AMB MIRADA ESTEREOSCÒPIA

«La ruta», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla. Col·laboració especial: Lurdes Barba. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Disseny de vestuari: Marta Rafa. Música i espai sonor: Pau Matas. Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vídeo: Daniel Lacasa. Construcció escenografia: Punt de fuga. Lluís Nadal (Koko) i Miguel Angel Berián. Cap de producció: Maria G. Rovelló. Ajudantia de producció: Sara Farré. Ajudantia de direcció (alumna pràctiques ERAM): Antònia Roig. Comunicació companyia: Marta Fernández Martí. Fotografia: Felipe Mena. Equip Teatre Akadèmia: Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Direcció artística i Projectes especials i Filantropia: Guido Torlonia. Direcció artística i Programació i cap de premsa: Fernando Solla. Direcció artística i Internacional: Enrico Ianniello. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala i taquilla: Xavi Gómez. Una producció de La Ruta 40, Teatre Akadèmia i Festival Grec de Barcelona. Agraïments: Escola Universitària ERAM, Sala Beckett, Cassandra Projectes Artístics, TNC, Joan Grau Mauri i Comunitat de Roger de Flor, Prat Film Office (Elena Torrent), Pau Aldazabal Felip i equip del CEM Estruch, habitants de Villa Adelina, Marcel Farrer. Direcció: Carlota Subirós. Teatre Akadèmia, Barcelona, 17 juny 2026.
 

Hi ha uns binocles. Ho dic d'entrada perquè aquest utensili òptic tan propi d'investigadors, agents rurals, ornitòlegs i també “voyeurs” és gairebé un personatge més de l'obra «La ruta», de Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), un personatge més però sempre silenciós, esclar, que, com els altres tres i el quart en off, mantenen la característica permanent de la incògnita de qui són, d'on vénen i cap on van i, parlant dels binocles, què miren, des del primer moment fins a l'últim fosc. Tres homes a la ratlla dels quaranta sembla que es plantegen el seu paper, arribats a aquesta frontera d'edat, en aquest món de mones. Un és un enginyer de grues amb un projecte inèdit per presentar —se'l mira a l'ordinador— que explica que ha rebut una amenaça de mort —¿a l'estil antic, amb una nota anònima en temps de l'era digital?— i s'ha traslladat temporalment a viure en un casalot abandonat del seu pare, prop d'una pedrera i en una carretera sense sortida. Hi és amb... ¿un amic...? ¿un conegut...? Bé, no entrem en detalls, només sabem que fa de socorrista. El tercer és un treballador de tota la vida de la pedrera veïna però que ara busca feinetes pels masos de la contrada, com el casalot del pare mort de l'enginyer. Aquest, també mig manetes, pot reparar els binocles que sembla que no van prou fins i sembla que té la dona que espera una criatura, però amant d'anar sovint de passeig, cosa que li fa témer que, de tant passejar, un dia no torni a casa... [+ critica]

OH, BENVINGUTS, PASSEU, PASSEU...

«La casa nostra». Creadors de la sèrie televisiva: Dani de la Orden, Eduard Sola, Dani Amor, Oriol Pérez. Direcció: Dani de la Orden, Oriol Pérez. Guió: Dani de la Orden, Oriol Pérez, Dani Amor, Eduard Sola, Marta Buchaca, Tomàs Fuentes. Intèrprets: Marc Rius, Adrian Grösser, Paula Malia, Betsy Túrnez, Albert Ribalta, Llum Barrera, Núria Casas, Íria Sena. Producció executiva: Ana Eiras, Toni Carrizosa, Alberto Aranda, Dani de la Orden. Producció associada: Xen Subirats. Producció executiva 3Cat: Oriol Sala-Patau, Conxa Orea. Edició de continguts: Joan Marí de la Fuente, Toni Cama. Realització 3Cat: Laura Serra, Pere López. Realització: Ana García. Ajudant de direcció i regidor: Carles Velat. Ajudant de realització: Marina Forn. Direcció de producció: Ana Eiras, María Fernández. Direcció d'art: Rafel Vives. Direcció de càsting: Cristian Valencia. Direcció de fotografia: Xavi Costas A.A.I., Jordi Rafart. Muntatge: David Gallego (AMMAC), Carlos Hernández (AMMAC). Assessorament lingüístic: David Arnau. Disseny gràfic, pòster i capçalera: Wildpony. Caps de vestuari: Isis Velasco, Rebeca Paz. Cap de maquillatge i perruqueria: Irene León. Cap de so: Martí Palma. Supervisió de so i mescles: Fabiola Ordoyo. Sintonia careta de la sèrie: The Tyets. 2a temporada. 14 capítols. 3Cat / TV3, Sant Joan Despí, 2026.

Si ja ho va dir el mestre, amb aquella sentència mítica i universal, quan assegurava que qualsevol nit podia sortir el sol, no és estrany que diverses generacions després se l'hagin feta seva. En un dels nous catorze capítols de la segona temporada de la comèdia televisiva de situació «La casa nostra» es fa referència a «Qualseol nit pot sortir el sol», entre altres picades d'ullet més o menys literàries o populars. Una segona temporada que té també la incorporació d'artistes convidats com els actors David Bagés o Dafnis Balduz o el periodista Jordi Évole i la periodista Helena Garcia Melero, que hi fan allò que la gent del cinema anomena un “cameo”. Si en la primera temporada de «La casa nostra», també de catorze capítols de mitja hora cadascun, la trama semblava més de continuïtat, amb planteig, nus i desenllaç i amb sorpresa surrealista final inclosa, en aquesta segona temporada els catorze capítols fa la impressió que vagin cadascun pel seu compte i el que hi passa en un obligatòriament no es repesca en els següents, tret d'alguna excepció. Això fa que aquesta segona temporada sembla que hagi estat més aviat pensada per consumir sense fil de continuïtat i això fa també que el contingut global se'n ressenti i pateixi d'alguns alts i baixos, alguns provocats per una bona dosi d'absurditat i perquè no sempre mantenen el mateix nivell... [+ crítica]

PIM, PAM, PUM... TOM!

«Chroniques». Creació de Gabriela Carrizo i la companyia Peeping Tom. Intèrprets: Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher i Balder Hansen. Ajudanta artística: Helena Casas. Escenografia: Amber Vandenhoeck. Espai sonor: Raphaëlle Latini. Il·luminació: Bram Geldhof. Vestuari: Jana Roos, Yi-Chun Liu, Boston Gallacher. Pintura de teló de fons: Seungwoo Park. Ajudanta d’escenografia: Edith Vandenhoeck: Assessorament artístic: Eurudike de Beul, Horacio Camerlingo Amb la col·laboració especial de Lolo i Sosaku. Alumnes en pràctiques: Laura Capdevila Millet, Ivo Hendriksen. Codirecció: Raphaëlle Latini. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica: Gilles Roosen. Regidor: Filip Timmerman. Tècnics d’escenari: Clément Michaux, Thomas Deptula. Tècnics de llum: Bram Geldho, Kato Stevens. Tècnics de so: Jo Heijens, Wout Clarysse. Cap de producció: Rhuwe Verrept. Direcció executiva: Veerle Mans. Direcció de gires: Alina Benach Barceló. Producció executiva: Helena Casas, Rhuwe Verrept. Comunicació: Ingmar Doumen. Distribució: Frans Brood Productions. Producció i coproducció: Peeping Tom, Teatre Nacional de Catalunya, ExtraPôle Provence-Alpes-Côte d’Azur, Festival d’Avignon, Festival de Marseille, Théâtre National de Marseille - CDN Nice Côte d’Azur, La Criée - CDN, Les Théâtres Aix-Marseille, Anthéa - Antipolis Théâtre d’Antibes, Châteauvallon-Liberté - SN, La Friche la Belle de Mai - Théâtre Les Salins SN Martigues, KVS - Koninklijke Vlaamse Schouwburg Brussels, Tanz Köln Cologne i Festival Aperto /Fondazione I Teatri in Reggio Emilia, Triennale Milano, Torinodanza Festival / Teatro Stabile di Torino - Teatro Nazionale Torino, Le Vilar Louvain-la-Neuve, Centro Danza Matadero Madrid, Théâtre National de Nice - CDN Nice Côte d’Azur, FOG Triennale Milano Performing Arts Festival, La Villette Paris, Schrittmacher Festival Heerlen, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Emilia Romagna Teatro ERT / Teatro Nazionale. Amb el suport d'EXTRAPOLE, Tax Shelter del Govern Federal de Bèlgica, Ministère de la Culture DRAC PACA, Région SUD PACA, Département des Alpes Maritimes. Agraïments: Franck Chartier, Uma Chartier i Cyrille de Canson. Equips tècnics i de gestió del TNC. Companyia Peeping Tom. Direcció: Gabriela Carrizo. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 a 14 juny 2026.
 

Quan tot un auditori surt d'un espectacle amb la cara més aviat de pasta de moniato o bé és que la companyia l'ha trasbalsat del tot fins a deixar-lo grogui o bé és que els espectadors volien entendre com fos el que veien i han acabat no entenent res. Això no és exclusiu de la companyia belga de dansa i encara una mica de teatre Peeping Tom, que ja ha passat pel Teatre Nacional de Catalunya en anteriors ocasions amb alguns dels seus espectacles més impactants com «Kind», «Tryptich» o «S 62°58’, W 60°39’», sinó també de la majoria de companyies de dansa que tenen com a missal de capçalera el llenguatge abstracte. Amb «Chroniques» de Peeping Tom, la gran maquinària s'ha moderat i tot és més fred, més deixat a la mà no de Déu sinó del cos dels cinc intèrprets —tots homes—, al paisatge de pedrots i als artilugis que, com si fossin peces d'un museu d'autòmates, van apareixent en un espai propi de gènere fantàstic, tenebrós, inquietant i, a la vegada, de cartó-pedra de plató cinematogràfic de gènere de ciència-ficció. Ja ho diu Gabriela Carrizo, la mateixa directora i cocreadora amb els cinc intèrprets d'aquest espectacle, en una nova etapa de Peeping Tom sense Frank Chartier, que es perfila incerta: “No cal que tothom entengui el que està passant. Que cadascú interpreti allò que li suggereixin les accions i les imatges”. Gràcies, doncs, per treure un pes del damunt d'aquells espectadors amb propòsits massa intel·lectuals i també d'aquells altres més avesats al teatre d'entreteniment... [+ crítica]

ÉS QUAN DORMO QUE “NO” HI VEIG CLAR!

«L'últim àtom», de Jordi Oriol. Intèrprets: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i Lara Segur (?). Espai escènic i vestuari: Sílvia Delagneau González i Max Glaenzel Ribas. Ajudantia d’espai escènic i vestuari: Camille Latron i Llorens, Marc Udina Duran. Música: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Ajudant d’il·luminació: Oriol Mestre. Espai sonor: Rai Segura Raspall. Projeccions: Marc Permanyer Conde. Producció executiva: Helena Font Barbero. Ajudant de producció: Lluís Victory Cirer. Regidoria: Ruben Ametllé Gutiérrez i Camille Latron i Llorens. Equip gestió Indi Gest: Marc Permanyer Conde i Manon Almellones Descharrois. Direcció tècnica: Albert Glas. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures i Ou. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Camisería Siglo XXI i La Casa de Barrets. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: César Font. Disseny gràfic: Marc Permanyer Conde. Estudiant en pràctiques (MUET): Nelson Vilaronga Cunha de Araujo. Agraïments: Sportenis Rubí, Focus, La Brutal, Teatre Lliure, Francesc Cuéllar, Mireia Farrarons, Clàudia Flores, Paula Malia, Anna Maruny, Oriol Puchol, Clara Segura, María José Pedragosa. Distribució: EscenaApart. Una producció d’Indi Gest. Amb el suport de l’Estruch de l’Ajuntament de Sabadell i L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). Un espectacle d'Indi Gest. Ajudant de direcció: Alba Collado. Direcció: Jordi Oriol. Teatre Goya, Barcelona, 1 juny 2026.

¿Si el nom del poeta pastisser J. V. Foix es pot pronunciar a la francesa macarrònica: “Jota, Uve, Fuà”, per què no es pot alterar també un dels seus versos més coneguts? ¿És cert, com afirma el poeta de Sarrià, que és quan es dorm que s'hi veu tot clar? ¿No pot ser que quan es dorm és precisament quan tot es veu menys clar? Tots aquests interrogants vénen a tomb després de veure l'espaterrant comèdia amanida amb una bona olla barrejada de fregolisme que l'autor i director Jordi Oriol ha titulat «L'últim àtom» —que també sona com “ultimàtum”— i que té la sort d'haver tornat als escenaris una actriu fins ara desconeguda i allunyada del teatre català com és Lara Segur, que ningú no ha de confondre amb la coneguda Clara Segura. «L'últim àtom» és un espectacle tan singular i ric de contingut com esperpèntic i clownesc, farcit d'una intel·ligència clarivident i divertidíssima, que s'empara en la teoria de la física quàntica —que no pateixin els que no saben un borrall de la física— i que juga amb el mite experimental del gat d’Schrödinger de fa gairebé cent anys i amb la tragèdia de fa 2.500 anys d'Èdip de Sòfocles —tant en cartellera teatral aquesta temporada— i que protagonitza el primer musical de la història de nom, com es veu, originalíssim: «Èdip, el musical»... [+ crítica]