«La meitat de l'ànima», de Carme Riera. Adaptació: Ramon Simó i Magda Puyo. Intèrprets: Mercè Arànega i Antònia Jaume. Amb la col.laboració de: Jesusa Andany, Xavi Sáez, Carme Capdet i Graciela Gil. Disseny escenografia: Ramon Simó. Disseny d'il·luminació: Quim Algora. Disseny espai sonor: Joan Alavedra. Cap tècnic: Manu Martínez. Realització de vídeo: Guillem Thorson. Alumne en pràctiques de direcció: Montse Basart. Fotògraf de la imatge de l'estació de Portbou: Antoni Prat Puig. Producció executiva: Júlia Simó Puyo i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Comunicació: Martina Soler. Producció de Cassandra Projectes Artístics amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - ICEC. Direcció: Magda Puyo. Sala Atrium, Barcelona, 9 maig 2026.
Una panoràmica de la mítica estació de trens de Portbou, amb la gran marquesina de ferro i vidre construïda el 1929, inspirada en l'era parisenca del ferro d'Eiffel, coincidint aquí amb l'Exposició Internacional de Barcelona, amb l'any del crac, i que cobreix les andanes de Portbou, similar a la marquesina que caracteritza també l'Estació de França, emmarca la recreació de la història que els directors Magda Puyo i Ramon Simó han adaptat a partir de la novel·la «La meitat de l'ànima», amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi. L'adaptació s'ha centrat sobretot en els eixos més importants de la investigació sobre quina va ser l'autèntica personalitat de la protagonista Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960. I és, anys dsprés, quan la seva filla, una escriptora que encara signa llibres per Sant Jordi, quan la literatura de debò era l'objectiu de Sant Jordi, i que va d'un lloc a l'altre, Passeig de Gràcia avall, entre les parades de llibreries com Áncora y Delfín o la Catalònia —qui les ha vistes i qui les veu!—, que vol esbrinar qué és el que va passar amb la seva mare. «La meitat de l'ànima» és, a través de Cecília Balaguer, una història sobre la Memòria Històrica. Però l'autora fa que el caràcter més històric —la novel·la original té molta documentació de fets de l'època que en l'adaptació teatral, esclar, és impossible de reproduir tots— quedi subtilment introduït dins d'una trama de thriller o de gènere d'espies fins i tot, a més d'una intrigant història familiar de descoberta de qui és en realitat la mare que va desaparèixer aquell 1960 en estranyes circumstàncies... [+ crítica]
