EL CONSOL AMOROSIT I DESITJAT DE LA MORT

«La última noche con mi hermano», d'Alfredo Sanzol. Intèrprets: Elisabet Gelabert, Ariadna Llobet, Nuria Mencía, Biel Montoro, Jesús Noguero, Cristóbal Suárez. Escenografia: Blanca Añón. Vestuari: Vanessa Actif. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Sandra Vicente. Música: Fernando Velázquez: Caracterització: Chema Noci. Coreografia: Amaya Galeote. Ajudanta de direcció: Eva Carrera. Ajudanta d'escenografia: Lidia Gómez. Ajudanta d'il·luminació: Paloma Cavilla. Ajudanta de vestuari: Sandra Espinosa. Ajudant de so: Pablo de la Huerga. Fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d'escenografia: SCNIK. Attrezzo: Pablo Velasco. Coroducció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Txema i Javitxu Abaigar; Ruth i César Alonso; Ana i Esteban Barcia; Jesús Acevedo i Salva Bolta; Nacho Castro i Virginia Flores; Amaya i Alberto de Miguel; Ángel i María Ángeles Domingo; Mariano i Miguel Goikoa; Ana, Evelio i Amilio González; Javier Jaén; Andrés i Mónica Lima; Eva Morillo; Carme i Tomás Portaceli; Teresa Ramos; Santos Rejas; Javier i Chano Román i Resu i Pedro Sanzol. Direcció: Alfredo Sanzol. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 16 d'octubre a l'1 de novembre 2026.
 

¿Pot una malaltia com el càncer trastocar les relacions de tota una família? ¿Pot canviar alguna cosa la pèrdua d'un ésser estimat i la petja que ha deixat com a consigna testamental? El dramaturg i director navarrès Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972) ha partit, explica, d'una experiència viscuda per una amiga seva per confegir una història d'històries que tenen com a eix central la mort d'una germana diagnosticada de càncer terminal, la seva relació amb el seu germà i, paral·lelament, la relació que la cunyada ha mantingut excessivament distanciada amb un germà seu, a més de la relació dels dos fills seus. Hi ha, doncs, en aquesta obra de l'autor —de qui es recordarà l'obra «El bar que se tragó a todos los españoles» vista al Teatre Lliure fa cinc anys— una mirada que es podria dir, en certs moments, costumista, però que de seguida agafa un to de realisme cru que el mateix Sanzol mira d'alleugerir durant les dues hores i mitja sense entreacte, amb un cert humor, sarcàstic, fins i tot grotesc, que és una de les flaques dramatúrgiques que caracteritzen les seves obres. Cal remarcar d'entrada que l'obra té un pilar bàsic en la interpretació que és la de la protagonista, Nagore, un personatge que eleva, amb una gran efectivitat i sensibilitat a la vegada, l'actriu madrilenya Nuria Mencía i que elabora una progressiva degradació física tan veraç que glaça l'auditori ja des del primer moment quan, a tall de pròleg, es presenta quan és difunta per no enganyar en cap moment i advertir els espectadors que el que s'explicarà és com i per què ha arribat a traspassar el llindar cap a l'altre món... [+ crítica]

IN VITRO DE QUATRE BARRES

«Lo de Jaume I». Dramatúrgia i lletres: Guillem Cuxart. Composició: Marc Sambola. Intèrprets: Arnau Fà Lladó, Paula Moles Roma i Laia Esdul. Músics: Magí Castro i Marc Sambola. Coreografies i moviment: Paust. Escenografia: Uri Prat. Disseny de vestuari: Pau Garcia. Assessorament lingüístic: Gemma Sangerman i Pere Navarro. Disseny de so: Adrià Ortiz. Producció i distribució: Al cel cia. Espectacle seleccionat de la convocatòria de textos On el teatre batega 2026. Obra guanyadora de la quarta edició del Premi de dramatúrgia Teresa Cunillé i seleccionada a la convocatòria Estrena’t al territori 2025. Companyia Al cel Cia. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Guillem Cuxart. El Maldà, Barcelona, 14 octubre 2026.
 

Qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència, diuen al cinema. Però en aquesta paròdia pitarresca de la nova companyia Al cel Cia es podria dir que qualsevol coincidència que s'hi detecti és simplement el reflex de la realitat. La reina del mambo es diu Sílvia Obiols —posseu-hi dues erres i ja ho teniu— i l'artista convidada de ressò internacional l'han batejada com a Lady Romesco, per deixar clar l'origen del sud on hi ha nuclears, indústria química i un succedani de parc Disney. «Lo de Jaume I» és un espectacle musical de petit format que no té por a l'estripada, la pitarrada, com he dit abans, la farsa i la sàtira, tot i que, pel meu gust, aquest últim aspecte, el de la sàtira, es queda curt i un mica massa prudent, sense acabar de mossegar de debò i sense clavar dentellada ben amunt, que és sempre cap on cal apuntar si es vol despullar la realitat i els poderosos que la remenen. Si bé és suggerent que hi hagi una dona com a presidenta de la Generalitat de Catalunya —encara no n'hi ha hagut mai cap i sembla que ni hi és ni se l'espera per ara— i que aquesta honorable senyora vulgui netejar el país de “moros” i “indesitjables” —estic ressenyant el que el personatge diu, no és cosa meva— i que tingui en veneració el rei Jaume I, que fa malves des del 1276 i del qual fins i tot han trobat un enorme fal·lus —escultura de guix que potser posaria de nou contra les cordes, com va passar amb aquella escultura del rei Joan Carles en posició compromesa, el nou director del MACBA si l'exposés en una peanya— fa la impressió que el contingut musical de l'espectacle —d'excel·lent composició— passa per damunt de la queixalada satírica que s'esperaria del discurs... [+ crítica]

LLOBARRO AL FORN

«Bons i dolents», de Joel Joan. Intèrprets: Joel Joan, Agnès Busquets, Oriol Casals, Nesa Vidaurrázaga i Ana Gago. Escenografia: Albert Pascual. Ajudant d'escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Mireia Sintes. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Joel Joan i Núria Costas. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció/Regidoria: Maddi Zamalloa. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic del teatre: Víctor Bartolomé. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró i Pascualín Estructures. Fotografia: Núria Estremera. Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Josep Abril, Munich, Misako i Etnia Barcelona. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, i Unió Europea, Fons Next Generation, Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (Govern d'Espanya) i Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Coproducció d'Arriska i Focus. Direcció: Nelson Valente. Teatre Condal, Barcelona, 8 octubre 2026.

Atenció al llobarro, que és com un personatge més d'aquesta comèdia hilarant de Joel Joan (Barcelona, 1970), de la qual ell mateix n'és autor i també un dels intèrprets protagonistes. Joel Joan va començar a gestar la comèdia «Bons i dolents» fa uns tres anys, a partir d'un dels torneigs de dramatúrgia que organitza en cada edició el Festival de Tardor Temporada Alta. Com el llobarro, que necessita amor, tacte i temps de cocció, l'obra s'ha anat arrodonint amb un registre de “sitcom” i també, mentre es coïa, s'ha anat escalfant i ha anat pujant fins als 200 graus, que diuen que és la temperatura recomanada per cuinar al seu punt just el llobarro. La comèdia és un gènere que està agafant una força important dins el teatre català. Fa puntetes al teatre considerat més transcendent —no goso dir-ne d'idees perquè d'dees n'hi ha a tot arreu— i, evidentment, sí que li passa al davant pel que fa al compte de resultats amb el nombre d'espectadors, cosa que sempre és un avantatge i un caramel per als empresaris del teló. L'actor, productor, guionista, cineasta i director Joel Joan és un dels artífexs d'aquesta tendència que a hores d'ara té altres veus com les de Marta Buchaca, Eu Manzanares, Joan Yago, Roc Esquius, Xavi Morató o fins i tot Sergi Belbel, amb èxits prou recents. Es tracta d'una fornada nova i no tan nova de dramaturgs i dramaturgues que transiten entre el registre lúdic i d'entreteniment sense renunciar a imprimir en el fons de les seves trames una bona dosi de reflexió, denúncia o sàtira sobre les misèries de la societat contemporània. Una tendència que, si bé no és nova, perquè la comèdia francesa o anglesa l'ha exportat des de fa temps, sí que és important que tingui també el seu espai en l'àmplia i diversa cartellera teatral catalana... [+ crítica]

UN JOC ESCÈNIC MÍSTIC DE TRES X TRES

«El gran inquisidor (Bach - Dostoievski - Messiaen)». Autoria: Johann Sebastian Bach, Fiódor Dostoievski i Olivier Messiaen. Traducció: Joan Sales. Versió: Lluís Homar. Dramatúrgia: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Intèrprets: Lluís Homar, Brugalla Stambolov Piano Duo. Il·luminació: Jordi Farràs. Adjunt de direcció i regidoria: Iban Beltran. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sara López. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello i Colors up. Agraïments: Matilda Bonet i Enric Planas. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, INAEM, Unió Europea (Fons Europeus Next Generation) i Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia. Distribució: Carme Tierz. És una producció de Focus. Direcció: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Teatre Goya, Barcelona, 2 octubre 2026.
 

L'actor i director Lluís Homar, amb els músics Emili Brugalla i Besko Stambolov, fan compartir l'autoria original de la qual parteix aquesta proposta entre l'escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) i els compositors Johann Sebastian Bach i Olivier Messiaen. Pot sorprendre aquest trio com a autors però té tota la justificació perquè la part musical, a la qual encara cal afegir el fragment d'una peça del compositor riudomenc Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 - Barcelona, 2019), té un notable pes dins de la part textual. De la mateixa manera que en són també cointèrprets i codirectors tant el mateix actor Lluís Homar com els dos pianistes que l'acompanyen. Es podria dir, doncs, que «El gran inquisidor» és un joc escènic místic de tres x tres: tres intèrprets x tres músics. Homar, Brugalla i Stambolov parteixen del capítol cinquè de la novel·la «Els germans Karamàzov» que Dostoievski va publicar entre el 1879 i el 1880, primer en fulletó de revista i després en suport llibre. En català, la va publicar el 1961 l'editor, escriptor i traductor Joan Sales tot i que a partir no del rus sinó principalment del francès, amb consultes de l'anglès i l'espanyol. La mateixa editorial la va recuperar el 2014, ara sí, amb una versió revisada i directa del rus d'Arnau Barios. La versió dramatúrgica de Lluís Homar, però, respecta la primera traducció de Joan Sales, autor sobretot d'una obra cèlebre com «Incerta glòria»... [+ crítica]

BALANDRAU PANDÈMIC

«Bouvetøya (La necessitat d'una illa)», d'Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. Intèrprets: Mireia Aixalà, Damien Bazin, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet i un “espectador voluntari”. Càmera en directe: Júlia Izaguirre. Escenografia: Lluc Castells. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Concepció i direcció audiovisual: Salvador Sunyer i Vidal. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. I els equips del Teatre Lliure. La primera versió d'aquest espectacle es va estrenar el 7 d'octubre del 2020 al Festival Temporada Alta. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Sergi Pompermayer. Direcció: Julio Manrique. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 octubre 2026.

Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales. Davant d'aquesta mena de “balandrau pandèmic”, un col·lectiu d'amics i coneguts —un d'ells, desnonat i sobrevivint en un caixer, i un altre, explotat com a “rider” de Glovo— acaben decidint, després de vuit mesos de confinament rigorós, una fugida endavant que els portarà d'expedició a l'illot —perquè Bouvetøya és un illot volcànic enmig de l'oceà Atlàntic allà on “nostru sinyó” va perdre les espardenyes— i a trobar-se entre ells i amb ells mateixos per encarar el futur. Un futur que volen que trobi testimoni, cinquanta anys després, i per això acaben enterrant, com una primera pedra, una càpsula amb el lema: “La matèria dels somnis / 2030-2080”.... [+ crítica]

ELS FANTASMES DE LES TERRES MORTES

«El Cadell», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Mercè Aránega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, Alba Pujol, Rosa Renom, Marc Tarrida. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Toni Ubach. Composició musical: Xavier Albertí. So: Carles Bernal. Caracterització: Itziar Nzang. Moviment: Roberto G. Alonso. Música enregistrada per la Cobla Ciutat Girona (Flabiol i tamborí: Òscar Sánchez: Tible I:  David Plans; Tible II: Josep Salvatella; Tenora I: Josep Coll; Tenora II: Oriol Grèbol; Trompeta I: Joan Remacha; Trompeta II: Ton Martín; Trombó: Tomàs Espinosa; Fiscorn I: Enric Estrada; Fiscorn II: Joaquim Burjachs; Contrabaix: Eudald Sanllehí). Estudi de gravació: El local. Ajudant d'escenografia: Sergio Arribas. Ajudanta de vestuari: Joana Llach. Ajudant d'il·luminació: Arnau Nadal. Construcció de l'escenografia: Pascualin Estructures, Carles Piera Claramunt, Kike Blanco. Confecció de vestuari: Taller Goretti,  Flock Llanes, La Casa de Barrets. Ambientació: Berta Riera. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Leonardo Sosa Constantini. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Aina Minguell. Direcció: Josep Maria Miró. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 setembre 2026.
 
En els últims cinquanta anys, els Països Catalans s'han convertit en un terreny mediterrani de terres mortes. El que queda de les antigues masies és pràcticament anecdòtic. Un rastre de runes. Les terres treballades per la pagesia, el conreu o el pasturatge s'han convertit en paisatges de terres boscoses, improductives, estèrils, ermes, abandonades i, en el pitjor dels casos, engolides per la plaga dels incendis. Davant d'aquest canvi geogràfic, biològic i de desequilibri de la fauna autòctona només queda la memòria. I és en el pou de la memòria on el dramaturg vigatà Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) ha rebuscat els secrets, els misteris, les enveges, els odis, els amors, les mitges mentides i les mitges veritats d'una nissaga rural de classe pagesa sense riqueses, al llarg de gairebé un segle, centrat en el paper del que ell anomena una història de “les tietes” o, dit d'una altra manera, del cos matriarcal que, sempre a l'ombra, ha aguantat el pes i les regnes del mas, de les terres i de la família. «El Cadell» és una obra intensa, amb un text dens, però punyent, de gran força literària, d'un registre dramatúrgic impecable, d'una gran riquesa narrativa, lingüísticament fort i net, amb concessions molt mesurades a un llenguatge rural, gens arcaic, sinó propi de la parla popular, que encara té ressò avui mateix sense que faci cap mal a l'oïda... [+ crítica]