PROHIBIT ENCENDRE FOC AL BOSC

«Animal Negre Tristesa (Schwarzes Tier Traurigkeit)», d'Anja Hilling. Traducció de Maria Bosom. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Disseny de moviment, coreografia i ajudantia de direcció: Ferran Carvajal. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Estudiant en pràctiques (Institut del Teatre): Esteve Gorina i Andreu. Producció Sala Beckett i Teatro Español. Cicle Planeta Persona. Direcció: Julio Manrique. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 30 gener 2022.

L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal. L'aposta era arriscada, però el resultat ha estat un dels esclats escènics més sorprenents i gratificants d'aquesta temporada, en un moment que el teatre es troba en un espai de confortabilitat sisplau per força a la recerca per la via còmoda de la recuperació dels espectadors perduts arran de la situació sanitària. És amb apostes renovadores com aquesta de La Beckett com es guanyen els espectadors perduts i també com es guanyen els que es van perdent per altres desguassos lamentablement desencertats. He dit que «Animal Negre Tristesa» era un “poema èpic”. Caldria afegir, per sortir al pas dels més puristes, que em refereixo a un “poema èpic contemporani”. No hi ha ciència-ficció ni gènere fantàstic ni accions llegendàries en el rerefons de l'obra sinó un cru realisme tintat de dolor intens que acaba portant a la memòria dels espectadors moltes escenes tràgiques viscudes de debò com les que relata l'obra d'Anja Hilling... [+ crítica]

¿QUI ÉS EL MÉS CURT DE GAMBALS?

«El sopar dels idiotes (Le dîner des cons», de Francis Veber. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Ariana Bruguera, Artur Busquets, Toni González, Anna Gras,  David Olivares i Jordi Vidal. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Eudald Gili. Vestuari: Júlia López i Melià. Música: Pere Hernández. Disseny gràfic: Luz de la Mora. Fotografia: David Ruano. Regidoria: Berta Reig. Disseny de producció: Carles Roca. Administració: Andrea Quevedo. Vània Produccions. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Pep Anton Gómez. Teatre Borràs, Barcelona, 29 gener 2022.

L'obra «El sopar dels idiotes» de Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, Alts del Sena, Illa de França, 1937) és d'aquelles de llarg recorregut que, de tant en tant, fa bé de tornar per recordar als espectadors de diferents generacions que ser curt de gambals és una “virtut” que ni es compra ni es ven ni s'ensenya: s'hi neix. Però també per advertir a tothom que ningú no està lliure d'ensopegar tres vegades en la mateixa pedra sobre la qual veuen que hi ensopeguen els altres. L'origen de la primera versió catalana de la comèdia és del 1998. El director i actor Paco Mir, un dels tres membres de Tricicle, va adaptar la comèdia que l'autor francès havia escrit el 1993 i que, cinc anys després, el mateix 1998, es va adaptar al cinema on va aconseguir un èxit espectacular. L'estrena teatral catalana va formar part de la programació del Festival Grec '98 i, al Teatre Condal, hi van treballar Lluís Marco, Ricard Borràs, Lluïsa Castell, Jordi Coromina, Carles Martínez i Chantal Aimée. La va dirigir el mateix Paco Mir, que posteriorment encara tornaria més endavant, el 2002, al Teatre Poliorama i al mateix Teatre Condal, amb un repartiment diferent. Entremig, una altra versió catalana, aquesta de Josema Yuste, dirigida per Juan José Afonso, el 2011, va reunir al Teatre Apolo els intèrprets David Fernández, Edu Soto, Santi Ibáñez, Clàudia Cos i Anna Gras. Per a la nova posada en escena d'ara al Teatre Borràs, adaptada igualment per Paco Mir, el relleu de direcció ha passat a mans de Pep Anton Gómez i l'actriu Anna Gras és, de tots els intèrprets, la que torna a formar part de la troupe de sis personatges creats per l'autor Francis Veber que defensen molt bé els dos principals protagonistes de l'obra, David Olivares (l'amfitrió del sopar) i Artur Busquets (el convidat i candidat al títol d'idiota). «El sopar dels idiotes» s'ha fet tan popular que és difícil trobar algun espectador que no sàpiga poc o molt de què va. No cal amagar, doncs, que la trama consisteix en l'organització cada dimecres d'un sopar que un grup d'amics munta amb males intencions per poder ridiculitzar un personatge convidat i explotar-ne el seu grau de presumpta idiotesa... [+ crítica]

RIURE'S DE L'ÒPERA I DE QUI LA VETLLA

«The Opera Locos». Idea original d'Yllana i Rami Eldar. Creació: Yllana. Intèrprets (funcions en alternança): Enrique Sánchez-Ramos / José Julián Frontal / Laurant Arcaro (baríton); Alberto Frías / Jesús Gallera (contratenor); María Maciá / Mayca Teba (mezzosoprano); Irene Palazón / María Rey-Joly (soprano); Antonio Comas / Jesús Álvarez (tenor). Maquinària i “tour manager”: Raúl Carazo. So: Santiago Muñoz. Llums: Enrique Toro. Producció: Klemark. Vestuari: Tatiana De Sarabia. Disseny d'il·luminació: Padro Pablo Melendo. Distribució: Yllana - Marcos Ottone. Producció executiva: Yllana - Daniela Scarabino. Directors artístics: David Ottone & Joe O'Curneen. Directors musicals: Manuel Coves i Marc Álvarez. Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 gener 2022.
 

Espectaclàs per a melòmans i no melòmans. Espectaclàs per a tota la família. Espectaclàs per a aquells que tenen l'òpera com un tòtem i també per a aquells que no s'hi han acostat mai, ni que el Liceu sigui a la mateixa Rambla, uns metres avall del Poliorama, que ara acull la companyia Yllana amb un espectacle que el 2019 va obtenir el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria de musical i que ja s'havia d'haver estrenat fa una temporada si no hagués estat per la crisi del coronavirus. Els de la companyia Yllana tornen a Barcelona on havien estat en diferents ocasions en els últims anys, al Teatre Romea o al Teatre Condal, per exemple, després d'una trajectòria imparable internacional des de la seva creació fa més de trenta anys que es compta amb un catàleg de 35 espectacles diferents representats en més de 15.000 funcions en una cinquantena de països. Barretada, doncs, per als seus creadors i per als intèrprets que s'arrisquen a despullar els convencionalismes clàssics de la lírica, no pas per riure-se'n despectivament sinó per elevar-la a una categoria superior que és la de l'humor intel·ligent, farcit de picades d'ullet del gènere del clown, però sempre amb la qualitat vocal dels tenors, barítons, sopranos, mezzosopranos que, en nombre de cinc en cada funció en un repartiment d'alternança, tenen la capacitat de posar-se l'auditori a la butxaca des del primer moment... [+ crítica]

LA RENOVACIÓ D'UNA OBRA INTEMPORAL

«Desig», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Carlos Marquerie. Disseny de so: Jordi Bonet. Espai sonor: Jordi Bonet i Judit Farrés. Vídeo: Dani Lacasa. Ajudana d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant d'il·luminació: Guillem Gelabert. Ballarines del vídeo: Fàtima Campos i Olga Lladó. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 gener 2022.

L'actriu Imma Colomer, una dels quatres intèrprets que va estrenar l'obra «Desig» de Josep Maria Benet i Jornet el febrer del 1991 al Teatre Romea, em deia en una entrevista que l'obra li resultava sorprenent perquè l'autor havia optat per ingredients que no se li coneixien abans, com el suspens o la intriga, que afavorien una trama molt inquietant. A Imma Colomer —que va formar part aquell 1991 del repartiment amb la desapareguda  actriu Àngels Poch (1948-2015) i els actors Josep Maria Pou i Lluís Soler— no li faltava raó. Encara avui, «Desig» continua sent una obra inquietant que, per als que hagin seguit altres peces més de caire costumista de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020) els semblarà entrar en el món d'un altre autor. Imma Colomer definia també «Desig» com una obra de registre de teatre molt nòrdic, més que català. Jo hi afegiria, a més, que és una obra de ressons de l'atmosfera de Harold Pinter, cosa que avala la reconeguda qualitat literària de Benet i Jornet que és considerat el pare per a alguns i l'avi per a molts altres de la dramatúrgia catalana. Val la pena recordar que aquella primera versió de «Desig», que el 1989 havia obtingut una de les borses de creació de l'extingit Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, es va representar també el mes de maig del 1991 a Bolonya dins el Festival de la Convenció Teatral Europea, obrint un camí d'expansió internacional que el teatre català ha seguit després amb altres autors... [+ crítica]

PER SORTIR, PRIMER CAL ENTRAR

«La casa del dolor», de Víctor Sánchez Rodríguez. Intèrprets: Antonio Escámez, Amparo Fernández, Júlia Genís, Lina Lambert, Pol Monen i Carles Sanjaime. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Adriana Parra. Il·luminació: Mingo Albir. Composició musical i espai sonor: Aurora Bauzà i Pere Jou. Assessorament de moviment: Cristina Fernández Pintado. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Sara Espinosa. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Institut del Teatre: Guisla Roig Pla. Amb la col·laboració de l'Institut Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Equip tècnic i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Albert Pérez Hidalgo. Direcció: Víctor Sánchez Rodríguez. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2022.


L'autor Víctor Sánchez Rodríguez (Port de Sagunt, País Valencià, 1985) fa un viatge oníric a les profunditats d'una família benestant de caire aburgesat —si és que la burgesia encara existeix— amb un fill i una filla bessons (Juli i Júlia) que viuen aliens als desitjos obsessius dels pares i abandonats a la seva sort. No és, com es podria pensar, una família “desestructurada” en el sentit tòpic del terme sinó més aviat una família “sense estructura sòlida” reclosa en un embolcall artificiós de cel·lofana elitista a partir de les virtuts musicals de la mare que ha projectat el seu desig en el fill que acaba de graduar-se en la carrera de piano. Un sopar familiar en honor del fill és l'arrencada de l'obra en una escena inicial de l'exercici teatral de moviment amb la parada de la taula i les ràfegues del vent que es colen per tota la casa com un fantasma que remou les consciències del pare, la mare i la filla que esperen en Juli, el fill predilecte, mentre deixen per perdudes les qualitats potser mai explorades de Júlia, la filla bessona. Tot i que «La casa del dolor» porta a una idea global de l'estat d'ànim familiar, també li aniria bé que l'obra es titulés «Juli i Júlia», que són en realitat els dos protagonistes i el motor de l'esclat que es produirà des del moment que el fill no arriba aquell vespre al sopar i es manté la incògnita durant tota l'obra de si apareixerà o no o si ha desaparegut per sempre. És aquest temor el que fa que es disparin els fantasmes interiors de cada personatge i és aquí on la dramatúrgia de l'autor juga entre el realisme del dolor contingut familiar i el món oníric que els manté enclaustrats en la seva torre d'ivori... [+ crítica]

QUI JUGA AMB FOC ES CREMA

«Fuego, Fuego». Dramatúrgia: Manuela Infante. Intèrprets: Héctor Morales i Núria Lloansi. Música original i espai sonor: Diego Noguera. Escenografia i il·luminació: Andrés Poirot. Vestuari: Rosa Solé. Dramaturgisme i investigació: Camila Valladares. Col·laboració dramatúrgia: Michael Marder, Camila Valladares. Assessorament investigació: Marcelo González, Michael Marder. Ajudanta escenografia i il·luminació: Ganecha Gil. Producció Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Manuela Infante. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2022.
 

¿Teatre? ¿Gest? ¿Performance? ¿Instal·lació? ¿Coreografia? ¿Mim? Davant d'una proposta multidisciplinar com aquesta, tot s'hi val. Vull dir que cadascú la pot enfilar per on més li plagui. Una opció és entrar-hi amb la lliçó apresa i fer-ne després un comentari pseudointel·lectual i quedar com un senyor. L'altra opció és entrar-hi “in albis” i fer-ne després un comentari intentant explicar el que s'hi ha vist i arriscar-se a no quedar tant com un senyor, esclar. Si la dramaturga Manuela Infante (Xile, 1980) ja va saltar a l'absurd amb un espectacle anterior, «Estado vegetal», explorant quina relació tenien les plantes entre elles i els humans, ¿per què no pot continuar en aquest mateix estadi de l'absurd donant veu, cos i ànima, com aquell qui diu, al foc? El que passa és que les plantes, si no són carnívores o verinoses, a tot estirar et poden produir alguna al·lèrgia i no et fan cap mal major. I, en canvi, el foc, de tant jugar-hi, et pot acabar cremant. El cas és que als dos personatges protagonistes de «Fuego, fuego», una parella defensada amb carn i ungles per Héctor Morales i Núria Lloansi, se socarrimen i es cremen ben recremats només d'entrada, en una acció performativa de to color de cendra dominada pels sons guturals i els efectes sonors electrònics d'acompanyament en una imatge plàstica d'aquelles que els responsables del Macba es lleparien els dits si la tinguessin en una de les seves sales expositives... [+ crítica]

“NOSTALGÈRIE” EN CLAU DE CREACIÓ ARTÍSTICA

«Mazùt». Creació de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Intèrprets (2021): Julien Cassier, Marlène Rostaing i el gos Patchouka. Intèrprets (2012): Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Col·laboradors: Benoît Bonnemoison-Fitte, Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo). Il·luminació: Adèle Grépinet. So: Fanny Thollot. Vestuari: Céline Sathal. Treball rítmic: Marc Miralta. Enginyer de gotes: Thomas Pachoud. Constructor: Laurent Jacquin. Direcció tècnica i tècniques de llums: Marie Boetas / Louise Bouchicot. Tècnics de so: Timothée Langlois / Naïma Delmond. Regidoria: Cédric Brejoux, Mathieu Miorin, Cyril Turpin. Direcció tècnica de la companyia: Nina Pire. Delegat de direcció i difusió: Laurent Ballay. Producció executiva: Pierre Compayre. Administració: Caroline Mazeaud. Comunicació: Ariane Zaytzeff. Producció: Baró d’evel. Coproducció amb: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie, MC93 – Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis, Teatre Lliure, Parvis – scène nationale Tarbes-Pyrénées, Malakoff scène nationale – Theatre 7, Romaeuropa festival i L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Residències: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie; L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Amb el suport de: Ministeri de la Cultura i la Comunicació – Direcció Regional d’Afers Culturals Midi-Pyrénées, la Région Medi-Pyrénées i el Conseil Départemental de Haute-Garonne. Creació original del 2012 en coproducció amb El Canal, Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque languedoc - Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012, Festival La Strada en Graz. Amb l'ajut de: L’Animal a l’esquena Celrà i la scène nationale du Petit Quevilly / Mont Saint-Aignan. Direcció de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Cia. Baró d'evel. Temporada 2012: Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona. 13 desembre 2012. Temporada 2021: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2021 - 16 gener 2022.
 

Gairebé deu anys després, la companyia franco-catalana formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye han recuperat el que va ser la gènesi de la seva trajectòria en aquesta última dècada. L'espectacle «Mazùt» que, a tocar del Nadal del 2012, es va veure al Mercat de les Flors en una proposta considerada aleshores per a tots els públics perquè tot feia pensar que es tractava d'una proposta que s'emparentava amb el circ. De seguida es va constatar, però, que la intenció dels dos creadors d'aquell espectacle fugia dels seus orígens per trobar un llenguatge nou, universal, creatiu i tan personalíssim com lliure de prejudicis i etiquetes que han anat confirmant amb espectacles tan fascinants com «Bèsties» (aquest sota carpa), «Là» o «Falaise». Abans, durant una dècada anterior, des de l'any 2000, quan la companyia es va crear, ja havien deixat empremta del seu estil amb el solo «Ï» (Blaï Mateu) i l'espectacle «Le sort du dedans» (sota carpa com «Bèsties») i fins i tot amb el muntatge col·lectiu «A tocar!», que va obrir el Festival Grec del fatídic 2020. Els qui han conegut la companyia Baró d'evel en aquests últims espectacles faran un viatge en el túnel del temps —fem-ho romàntic, va, i diguem-ne afectuosament “nostalgèrie”— reculant ara a «Mazùt» (esclar que aquest títol enigmàtic diuen que vol dir precisament, en rus o grec, “moviment” o “canvi”) i constataran quina era la filosofia dels dos creadors de «Mazùt», que el 2012 van interpretar ells mateixos i que ara han passat el relleu a dos intèrprets no menys suggerents i intensos que ells dos com Julien Cassier i Marlène Rostaing (i no ens oblidem, per la seva discreció, del gos Patchouka)... [+ crítica]

JJJ AL CIM DE LA COMÈDIA

 «El gran comediant», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Àfrica Alonso, Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús i Eduard Muntada. Escenografia: Pep Oliver i Raúl Pérez - Zeroquatre. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Música: Xavi Capellas. Espai sonor: Raimon Segura. Caracterització: Imma Capell. Moviment escènic: Ferran Carvajal. Ajudant direcció: Sergi Vallés. Ajudant vestuari: Anna Ramon. Producció executiva: Núria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Regidoria: Sergi Vallès. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Zeroquatre, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic David Ruano. Col·laboradors: Cofraria del Cava, Munich, Montibello. Agraïments: Josep Abril, Alicia Moya. Producció: Focus, Arriska Films i Nakatomi. Direcció: Joel Joan. Estrena: Festival Temporada Alta. Teatre Municipal de Girona, 22 octubre 2020. Reestrena: Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2021.

Dic «JJJ» perquè darrere el divo Llorenç Tortosa, actor de ficció i gran comediant que dóna raó al títol d'aquesta obra, hi ha en realitat Joel Joan Juvé (Barcelona, 1970), actor també polifacètic que ha tocat totes les tecles possibles des de la interpretació, a la direcció, la producció, el cinema, la televisió i la iniciativa gremial com és, i cal recordar-ho, l'Acadèmia del Cinema Català. Si hi ha una sala teatral de la cartellera, aquests dies de noves restriccions i òmicrons desbocats, on els espectadors eixamplen més els pulmons de tant riure, aquesta és la sala del Teatre Goya on «El gran comediant» mostra les claus del que ha de ser una comèdia de bulevard sota el segell de la qualitat tant actoral com argumental. La qualitat argumental té l'autoria del tàndem que formen el mateix Joel Joan i Hèctor Claramunt. Sembla que s'hagin dit: «¿I quina una en podrìem fer ara després d'“El pare de la núvia” o “Escape Room”?» I han optat per mirar-se el melic de la professió —ja passava a la sèrie «El crac»— mentre, tot fent broma, faran creure que el que expliquen és una exageració pròpia del registre de la comèdia però que cada vegada més regira les entranyes de la realitat del sector... [+ crítica]

QUATRE SENYORES I UN SENYOR

«Les irresponsables», de Javier Daulte. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Nora Navas. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant escenografia: Víctor Peralta. Direcció producció: Josep Domènech. Cap de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Macarena García. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Cap tècnic: Pere Capell / Jordi Thomas. Regidoria: Jana Morey. Maquinista: Joan Bonay. Animació App: Artur Guarezi. Assessorament coreogràfic: Fàtima Campos Trepat. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixes. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Comunicació i distribució: Bitò. Màrqueting i comunicació: Publispec. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció: Bitò. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Estrena: Festival Temporada Alta 2021, Teatre Municipal de Girona, 28 octubre 2021. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 18 desembre 2021.
 

«Ne me quitte pas, il faut oublier...», cantava Jacques Brel. Però no sempre ni tothom s'ho pren amb tant de raonament poètic. Com li passa a la Lila, una de les tres protagonistes d'aquesta comèdia, diguem-ne “irresponsable” fent honor al títol, que ha creat el dramaturg Javier Daulte (Buenos Aires, 1963), diria que adaptant-se a la complicitat de les tres actrius (Marta Marco, Cristina Genebat i Nora Navas) i també a la de la directora Sílvia Munt. No són les tres noies de «Mossbank road», d'Amelia Bullmore, que també va dirigir Sílvia Munt a la mateixa La Villarroel el 2017, però s'hi assemblen, ni que allà la tercera fos l'actriu Clara Segura i aquí sigui l'actriu Nora Navas. L'acció es trasllada a una segona residència de fora ciutat i d'estètica decorativa de disseny. Les tres protagonistes estan a la ratlla superada dels quaranta i passen per la maroma de la presumpta crisi. De fet, la crisi ja ha esclatat abans de començar perquè la Lila, que ha patit un desengany sentimental, sembla «El Desconsol», de Josep Llimona, tot i que la noia de l'escultura blanca de la Ciutadella, contràriament al que fa la Lila, no plora a raig fet ni s'engata a “morro” ni s'empastilla amb fàrmacs antidepressius... [+ crítica]

NORANTA DINARS DE NADAL COM UNA ALENADA DE XAMPANY

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021.




Crítica teatral: Noranta dinars de Nadal com una alenada de xampany. «El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021. Extracte en podcast: [https://bit.ly/3DVoGRd] o text: [https://bit.ly/3yqxxcB]

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2014]
 

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja la té el mateix autor, Thornton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

SER O NO SER... UN CINEMA, AQUEST ÉS EL DILEMA

«Hamlet Aribau», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Míriam Alamany, Guillem Balart, Toni Gomila, Carles Martínez / Ramon Vila, Marc Rius, Elena Tarrats i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Oriol Broggi. Il·luminació Pep Barcons
So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Vestuari: Oriol Broggi i Elisabet Meoz. Ajudants direcció: Albert Reverendo i Carla Vilaró. Coreografia d’esgrima: Isaac Morera. Caracterització: Àngels Salinas. Suport vídeo: Sabrina Montoya. Projecció espectre: Xavier Boada. Fotografia: Bito Cels. Disseny gràfic: Pau Masaló. Regidor:Marc Serra. Sastressa: Elisabet Meoz. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero, Emili Vallejo, Sara Vidaurreta, Òscar Cereijo (tècnic en pràctiques). Agraïments: Anna Pitarch, Sala Beckett i tots els tècnics/ques de suport pel muntatge. Produccio: La Perla 29. Amb la col·laboració de Grup Balañá. Direcció: Oriol Broggi. Cinema Aribau, Barcelona, 5 desembre 2021.

Abans d'anar al “cinema” repasso alguns «Hamlets» que han passat pels escenaris catalans en els últims anys. N'hi ha de tots els colors i per a tots els gustos. El més recent, el 2016, al Teatre Lliure de Gràcia, en una versió del dramaturg Pau Carrió i amb l'actor Pol López com a rei de la calavera. Abans, hi havia hagut, el 2009, la versió d'Oriol Broggi en col·laboració amb Marc Rosich i la traducció de Joan Sellent, a la Biblioteca de Catalunya, amb Julio Manrique de protagonista. Només un any abans, el 2008, el director alemany Thomas Ostermeier havia portat al Teatre Lliure de Montjuïc el seu particular «Hamlet» amb la companyia Schaubühne Am Lehniner Platz Berlin, amb Lars Eidenger al capdavant del repartiment. I anant encara més enrere, el 2003, en van coincidir dos, un de força exclusiu al Teatre Romea, i dic exclusiu perquè tot i que partia de la primera versió de Joan Sellent, va ser traduïda a l'anglès dirigida per Calixto Bieito i es va presentar amb sobretitulat català, només cinc funcions, protagonitzada per l'actor George Anton (en aquell temps, parlo del 2003, al sector del teatre, totes li ponien i es podia permetre luxes de gurmet com aquests). L'altre «Hamlet» del 2003 va ser al Teatre Nacional de Catalunya, aquest provinent de Lituània, dirigit per Eimuntas Nekrosius, amb la companyia Meno Fortas de Vílnius i amb Andrius Mamontovas prenent el relleu a la calavera. M'aturo aquí en aquest salt enrere. «Hamlet» ha estat i és omnipresent en el teatre català. Aquests espectacles que rememoro tenen tots la seva particular mirada, alguns més clàssica, d'altres més agosarada, fins al punt que un d'ells, el lituà del Teatre Nacional de Catalunya, provocava algunes desercions dels espectadors. Que pocs espectadors, per no dir cap, s'aixequen ara de la butaca a mitja funció quan un espectacle no els fa el pes! Prefereixen que caigui el teló i fer mambelletes educadament. D'entre tots aquests «Hamlets», vius encara a la memòria, faltava un salt més sorprenent, arriscat i aventurer. Qui havia de dir que la troupe de La Perla 29 sortiria del seu confort de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya per posar de panxa enlaire una de les sales de cinema més emblemàtiques de Barcelona, el Cinema Aribau. ¿Crisi del cinema o crisi del teatre? ¿O potser és que no hi ha crisi i que tot és un joc trapella per confondre els espectadors?... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DEL PETIT MOULIN ROUGE

«Prostitución», d'Andrés Lima i Albert Boronat. Dramatúrgia sobre textos d'Amelia Tiganus, Juan Cavestany, Albert Boronat, Verónica Serrada i Andrés Lima i els testimonis d'Ana María, Isabela, Lucía, Alexa, Alicia, Lukas i la Sra. Rius. Intèrprets: Carmen Machi, Nathalie Poza, Carolina Yuste. Música en directe: Laia Vallés / Bru Ferri (piano). Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez (aai). Composició musical i so: Jaume Manresa. So: Enrique Mingo. Audiovisuals i gravació: Miquel Àngel Raió. Direcció documental: Carolina Cubillo. Ajudants de direcció: Laura Ortega i Alfons Casal. Ajudant d'escenografia i d'il·luminació: Alberto de las Heras. Ajudanta de vestuari i producció: Laura Galán. Ajudanta de videocreació: Marc Cabero. Actriu de gravació: Lucía Juárez. Direcció de producció: Joseba Gil. Producció executiva: Héctor Mas. Ajudant de producció: Vicente Cámara. Producció: Check-in producciones, Teatro Español, Escena Nacional d’Andorra, Molinos de Papel, Mama Floriana i Asuntos Culturales. Equips tècnics i gestió del TNC. Direcció: Andrés Lima. Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 30 novembre 2020. Reposició en gira: Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 desembre 2021.

Aquest espectacle d'Andrés Lima i Albert Boronat, basat en testimonis reals, una barreja de teatre documental, de musical, teatre de denúncia i cabaret, ve a ser com l'altra cara d'aquell desaparegut món del “Petit Moulin Rouge” del Paral·lel rebatejat com a “El Molino” per obra i gràcia del règim franquista. Si allà, al “Petit Moulin Rouge”, partint de la creença popular que la prostitució és l'ofici més vell del món —i si no que ho preguntin als antics grecs que ja s'hi guanyaven la vida!—, qualsevol frivolitat en relació al sexe era acceptada i ben vista per la societat de l'època sense ni plantejar-se un bri feminista de denúncia social, aquí, malgrat que el muntatge s'empari també en certs moments en el registre de revista de cabaret, amb una prudent i discreta interacció picaresca amb el “respectable” de primeres files i amb una suggerent banda sonora en directe de l'intèrpret pianista, l'objectiu és que, ni que sigui amb un subtil vel d'humor, es posi l'èmfasi en tot el pòsit més fosc que envolta el món de la prostitució: el tràfic de dones, l'explotació sexual, la immigració enganyosa amb promeses falses, la drogoaddicció, la violència de gènere... [+ crítica]

QUARANTA ANYS SENSE DIR NI PIU

«Per fi sol!», de Carles Sans. Intèrpret: Carles Sans. Il·luminació i so: Joan Delshorts. Disseny gràfic: Maxianplanet. Fotografia: Elena Infante. Producció: Lustig Media. Direcció: José Corbacho i Carles Sans. Teatre Borràs, Barcelona, 25 novembre 2021.
 

L'actor, mim i director teatral Carles Sans (Badalona, 1955) és el “guapo” de la companyia Tricicle. Ep!, ho diu ell, i no se n'amaga, amb tot l'afecte pel “grassonet” i el ”calb” que l'han acompanyat pràcticament tota la vida en un trio escènic inimitable. Carles Sans fa quaranta anys que no badava boca a l'escenari. No és estrany, doncs, que el títol del seu espectacle en solitari sigui tan clarivident: «Per fi sol!» i que durant noranta minuts, que passen volant i rient a cor què vols, s'esplaï a gust. Carles Sans explica moltes anècdotes, sempre tocades per una pàtina d'humor fi, blanc, per a tots els públics, vaja. Però un humor que fuig del típic i tòpic monòleg de guió sobre "coses que passen al món" i que entra en algunes confessions personals i alguns secrets de la companyia Tricicle que tant a ell, com a Joan Gràcia i Paco Mir, els van fer voltar per tot el món amb milers i milers d'espectadors als quals caldria sumar-hi els milers i milers de teleespectadors. Es podria pensar que «Per fi sol!» és una acta notarial del que ha fet el Tricicle. Res d'això. Però sí que l'aura de la companyia Tricicle hi és de rerefons perquè és indestriable la trajectòria artística de Carles Sans amb la trajectòria artística de Tricicle. Des dels primers anuncis de televisió en blanc i negre d'un nen Carles fins a l'internat de l'escola de capellans, el temps de la mili (no ho diu, però sembla que a Almeria), els primers estudis de Dret que abandona, les primeres classes de teatre de l'escola El Timbal, les primeres actuacions al Teatre Llantiol i tot el que ve darrere de Tricicle, sovint amb una maleta carregada fins al capdamunt, acompanyat sempre de la dona de la seva vida, i amb anècdotes de taxistes, de confusions amb La Trinca que també eren tres, d'avions als quals té pànic, de consultoris mèdics que recorden supositoris d'infància, de bolos per la Seca i la Meca... i, sobretot, pel Japó!... [+ crítica]

SER ANIMALS PER CONTINUAR SENT ANIMALS, DEIA ARISTÒTIL, PERÒ PRESUMPTAMENT RACIONALS

«Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero. Intèrprets 2021: Josep Maria Pou, Alejandro Bordanove i Maria Cirici. Intèrprets: Josep Maria Pou, Bernat Quintana i Miranda Gas. Imatges en vídeo: José Luís Alcobendas, Ivan Benet, Aleix Peña, Xavier Ripoll i David Vert. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Juanjo Llorens. Vestuari: Antonio Belart. Espai sonor: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna. Ajudant il·luminació: Rodrigo Ortega. Ajudant escenografia: Paula Font. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Montse Tixé. Sastressa: Rosario Macias. Cap tècnic teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Tècnic so: Dani Seoane. Construcció escenografia: Arts-cenics i Taller d'escenografia Joan Jorba. Confecció vestuari: Època i Goretti. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció: Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Ajudanta direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 2 novembre 2019. Reposició: 24 novembre 2021.
 

Mentre l'actor Josep Maria Pou fa de Ciceró al Romea —des d'aquesta temporada [2019-2020] també director artístic de la programació del teatre—, un comença a témer a poc a poc mentre avança la trama que els molt honorables membres de l'«autoanomenada» Junta Electoral Central no deuen anar gaire al teatre. Si hi anessin potser se'ls acudiria la “boutade” que el discurs de l'obra «Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero, hauria de ser suspesa en campanya electoral [2019] perquè es pot considerar «perillosa» i «tendenciosa». Si el mateix organisme controlador central veta pancartes inofensives i reivindicatives, fa tancar exposicions amb urnes, imposa maneres d'informar als mitjans públics, prohibeix paraules que són als diccionaris de totes les llengües i condemna concentracions ni que només pretenguin “reflexionar” la vigília de les votacions, no seria gens estrany que quan el personatge de Marc Tul·li Ciceró —o el vell usuari de la noble biblioteca amb pinta de professor d'època que es fa dir Marc Tul·li Ciceró— dialoga i discuteix amb un jove estudiós (l'actor Bernat Quintana [2019] / Alejandro Bordanove [2021]) a qui encoloma el paper de l'esclau Tiró, i la seva jove parella també estudiosa (l'actriu Miranda Gas [2019] / Maria Cirici [2021]), a qui pren per la seva filla Túl·lia, que preparen un treball sobre Ciceró en una de les àrees de la mateixa biblioteca —immensa escenografia que sembla vinguda d'un altre temps—, a l'esmentada Junta Electoral se li disparessin totes les sospites quan Ciceró diu, per exemple: «O l'espasa o la toga», o quan rebla el seu discurs reptant l'auditori a «dialogar tots plegats»... [+ crítica]

JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!

«Pecats imperdonables», de Benjamin Cohen. Adaptació d'Edu Pericas. Intèrprets: Eva Barceló, Jofre Borràs, Agnès Busquets, Francesc Ferrer, Susanna Garachana, Miquel Sitjar i Peter Vives. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Argelia Teo. Caracterització: Àngels Salinas. Sonorització: David Solans. Cap tècnic: Joan Segura. Regidora: Gemma Navarro. Eina informàtica: Daniel Vera. Imatge: Frankie de Leonardis. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué. Producció: Anexa. Locució inicial: Albert Peñarroya. Agraïment especial: Roger de Gràcia. Amb la col·laboració d'Sport. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Edu Pericas. Aquitània Teatre, Barcelona, 20 novembre 2021.

La part interior de la “barraca” escenogràfica delata de seguida que som en algun lloc incert del Delta de l'Ebre. Hi ha virtuals camps d'arròs per tot el voltant, mirant cap a la platea, esclar. El dialecte dels personatges, però, és el català oriental, tret del de la presumpta criada que, per origen propi de l'actriu, fa anar l'illenc. Tant hi fa. Tots els camins lingüístics porten a Roma... o al Delta, vaja. L'obra és del dramaturg Benjamin Cohen, un autor veneçolà establert al Panamà des d'on ha aconseguit fer-se un nom internacional amb obres de teatre, cinema i guions de televisió i ara també en plataformes, però sense ser anglès. L'obra «Pecats imperdonables» (en original: «Sin perdón por los pecados») és una comèdia que aparenta que és d'humor blanc, però que progressa cap al gènere negre. I té la característica que permet als espectadors que, a través del mòbil i des del web “pecats.cat”, interaccioni en almenys vuit ocasions per decidir cap on vol que tiri la trama. Aquesta opció l'acosta a una altra comèdia clàssica que en el teatre català ha estat sempre de les més ben rebudes, «Pels pèls», de Paul Pörtner, que aquí s'ha vist en diverses ocasions, una de les últimes, al Teatre Condal. Recordem la perruqueria on es comet un assassinat i, tralarà, tralarà... els espectadors —amb la clàssica mà alçada perquè ve del temps sense mòbils— decideix qui és el culpable. Aquí també hi ha un culpable —o una culpable, depèn!— i el rànquing de votacions per mòbil —si la cobertura de l'interior de la platea no flaqueja les dades mòbils— fa que cada funció sigui diferent, segons l'estat emotiu dels espectadors en qüestió... [+ informació]

  

UN CONTE MUSICAL AMB PARTITURA AFRICANA

«A man of good hope». Autoria: Isango Ensemble a partir del relat de Johnny Steinberg. Intèrprets: Mandisi Dyantyis, Thobile Dyasi, Nombongo Fatyi, Thandokazi Fumba, Tamsanqa Lamani, Nontsusa Louw, Paulina Malefane, Zimkhitha Mathomane, Zanele Mbatha, Sinethemba Mdena, Thina Meni, Zoleka Mpotsha, Thamsanqa Mtshamba, Thandolwethu Mzembe, Siyanda Ncobo, Sonwabo Ntshata, Anomtha Nteta, Inomtha Nteta, Melikhaya Ntshuntshe, Cikizwa Rolomana, Masakana Sotayisi, Luvo Tamba i Ayanda Tikolo. Coach de parla i diàleg: Lesley Nott Manim. Coreografia: Lungelo Ngamlana. Il·luminació: Mannie Manim. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Administració: Megan-Leigh Adams. Cap de producció: Repons. Producció executiva: Claire Béjanin. Producció: Young Vic. Companyia Isango Ensemble. Amb la col·laboració de The Royal Opera, Repons, BAM i Les Théâtres de la Ville de Luxembourg. Direcció musical: Mandisi Dyantyis i Paulina Malefane. Direcció: Mark Dornford-May. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 novembre 2021.

La història parteix del relat publicat el 2015 per l'escriptor, periodista i guionista Johnny Steinberg (Johannesburg, Sud-àfrica, 1970), estudiós de la vida quotidiana en la transició de Sud-àfrica a la democràcia i doctor en teoria política, format entre les universitats de Johannesburg i d'Oxford. La seva mirada no és gens complaent sobre la societat a la qual pertany i l'adaptació en clau de conte musical que n'ha fet la companyia Isango Ensemble, que debuta per primera vegada aquí, amb més de vint anys de trajectòria i amb seu a Ciutat del Cap, tampoc no endolceix ni maquilla els fets que configuren la trama del muntatge sinó que, ben al contrari, s'erigeix en una veu de denúncia sobre el llast de la delinqüència que ha assotat en diferents etapes el continent africà i també Sud-àfrica, el tràfic d'éssers humans, la migració, la pobresa i la xenofòbia, sense oblidar el sistema dels clans de Somàlia, la repressió de diversos països africans i el racisme que neix i creix com la mala herba per la por o el rebuig dels nadius cap als nouvinguts. Sí que hi ha una constant referència a les desigualtats i els privilegis o els greuges entre sud-africans blancs i sud-africans negres, en el país que un dia va ser ric i que encara ara s'associa a la icona de Nelson Mandela. La companyia Isango Ensemble no es deixa engolir per l'orgull i l'autoestima del seu origen i reflecteix sobretot el polvorí humà que, des de dins mateix, destrueix a poc a poc el poble africà... [+ crítica]

TITES, TITES, TITES... TACA TACA I PORRÓ

«L'oncle Vània», d'Anton Txékhov. Traducció del rus de Feliu Formosa amb la col·laboració de Nina Avrova. Intèrprets: Ivan Benet, Kaspar Bindeman, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol. Espai escènic: Gintaras Makarevicius. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor:  Antanas Jasenka. Vídeo: Artis Dzerve. Ajudanta d'escenografia: Núria Torrell. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Cap tècnic: Pere Capell, Joan Borràs (de gira). Regidora: Montse Alacuart. Tècnic de so: Santiago Vázquez. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Intèrprets català - lituà: Kristina Nastopkaite i Jolita Blyžyté. Alumna en pràctiques ajudanta direcció: Kristina Kellnerová. Alumna en pràctiques ajudanta escenografia: Palmira Sabaté. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Comunicació i distribució: Bitò. Agraïments: La Fageda Fundació. Ajudanta de direcció: Mercè Vila Godoy. Direcció: Oskaras Koršunovas. Coproducció: Teatre Lliure i Festival Temporada Alta. Teatre El Canal, Girona, 8 octubre 2020. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 novembre 2021.

La història de «L'oncle Vània» és de les més conegudes del teatre universal. I no decep mai perquè el seu rerefons és absolutament intemporal com ho és també l'exploració de la condició humana. I encara decep menys si la versió que es revisita en respecta sobretot el que Anton Txékhov hi vol expressar però adaptant i remodelant les actituds, els sentiments, les reaccions i les maneres d'expressar-se de cadascun dels personatges, que és el que fa magistralment i totalment desinhibit de prejudicis el director Oskaras Koršunovas (Vílnius, Lituània, 1969) amb aquest estol de set dels intèrprets catalans més emblemàtics i l'afegitó de Kaspar Bindeman, a partir del muntatge estrenat primer dins el Festival Temporada Alta i ara fent temporada al Teatre Lliure de Montjuïc. De cop i volta ens trobem amb una proposta teatral que, en un altre cas, qualificaríem sense complexos d'“internacional”, per la procedència del director i part del seu equip, però que resulta que està cuit a casa i que, tal com ha sortit, sense fer-hi cap retoc, podria donar la volta al món amb la mateixa etiqueta d'“internacional” penjada. Oskaras Koršunovas barreja la tragèdia de la família de Vània a la datxa russa —¿o hauríem de dir del mas i l'hortet catalans?—  amb la comèdia a vegades irreverent, amb un pols d'humor que de seguida es transforma en tràgic que va despullant l'ànima de cadascun dels personatges de «L'oncle Vània»... [+ crítica]

L'ENIGMA DE LA POTA DE MICO

«L'habitació tancada», de Loredana Volpe. Intèrprets: Anna Casas, Ignasi Guasch, Patrícia Mendoza, Xavier Pàmies, Marc Pujol i Chap Rodríguez Rosell. Música original i espai sonor: Àlvar Llusà-Damiani. Escenografia: Alba Cruells. Vestuari: Loredana Volpe. Il·luminació: Daniel Gener. Fotografia: Sergi Panizo. Realització audiovisual: Montecarlo. Repartiment vídeos: Manu Fullola i Ignasi Guasch. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Ajudanta de direcció: Mar Panyella Bonet. Direcció: Loredana Volpe. Companyia La Salamandra. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 novembre 2021.

Pot ser que els espectadors es quedin amb aquesta anècdota de les tres històries de «L'habitació tancada», la que té el fetitxe de la pota de mico, d'entre les que s'intercalen en aquest nou espectacle de la companyia La Salamandra que parteix d'un text original de Loredana Volpe, autora nascuda a Caracas, Veneçuela, el 1990, i establerta a Barcelona des del 2014. Com ja vaig remarcar a propòsit d'un anterior espectacle de La Salamandra [«Ànsia (Crave)», Sala Àtrium, 2019], el món o els mons de ficció teatral de Loredana Volpe tenen aquesta atmosfera de mirada introspectiva i de tancament —¿d'“habitació tancada” com diu el títol?— si es té en compte que el seu, diguem-ne “exili voluntari”, de Veneçuela a Barcelona, es veu realment forçat per un clima de violència i persecució, víctima ella mateixa d'un intent de segrest i supervivent de trets criminals que podien acabar amb la seva vida i, de passada, amb la seva carrera teatral, no gaire ben vista, per cert, pel govern de torn veneçolà. Esclar que Loredana Volpe podria optar per esborrar o, com a mínim, per aparcar el seu passat —encara hi és a temps per la generació a la qual pertany— i posar-se a escriure, posem per cas, una comèdia de bombos i platerets o un musical a l'ús i els temps que corren, però les circumstàncies personals que he esmentat fan que la seva mirada tendeixi a endinsar-se en les tenebres del misteri i la intriga, una mirada immersa en el gènere fantàstic que fa extensiva a l'auditori i que, en aquesta ocasió de «L'habitació tancada», exigeix més que mai als espectadors un plus de complicitat... [+ crítica]

VÈNCER EL “MONSTRE” AMB LA PARAULA

«Bye Bye Monstre». Dramatúrgia: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella i David Pintó. Text: Marc Artigau. Cançons: Dàmaris Gelabert. Intèrprets: Alba Florejachs, Albert Triola, Marc Soler, Martina Garcia / Violeta Marín / Vinyet Morral. Amb la participació especial de Pep Cruz i Teresa Vallicrosa. Coreografia: Lluc Fruitós (Brodas Bros). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Marçal Cruz. Il·lustració i disseny gràfic: Lyona. Cap de producció i administració: Natàlia Obiols. Màrqueting: Ivan Danot. Comunicació, producció i xarxes socials: Anna Candelas. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Fotografia: Montse G. Lera i Sílvia Poch. Premsa: Núria Olivé – La Tremenda. Una producció de Dagoll Dagom. Amb la col·laboració especial de TMB, el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Rubí. Direcció musical i arranjaments: Àlex Martínez. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Anna Rosa Cisquella. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
 

Diu Dagoll Dagom que és la primera vegada que fa un musical per a espectadors primerencs, aquells que estan en la franja que oscil·la entre els 5 i els 10 anys. Sí, és cert, amb aquesta intenció, sí. Però això no vol dir que Dagoll Dagom no hagi estat, sense proposar-s'ho potser, una companyia que durant dècades ha fet entrar el cuquet del teatre a moltíssims espectadors joves. I no parlo només del mític musical «Mar i cel», icona teatral de tantes generacions —un espectacle familiar per excel·lència—, sinó també d'anteriors musicals, potser menys espectaculars però igualment mítics, com per exemple la primera «Nit de Sant Joan». Corria l'any 1981 al Teatre Romea quan, sense ser un espectacle especialment destinat als joves, recordo haver-hi portat com a tutor un grup d'una desena d'adolescents d'uns dotze o tretze anys —encara eren temps de l'antiga EGB— que havia participat en un congrés juvenil dels Països Catalans fet a Barcelona. La sortida excepcional “de nit” sense pares —els horaris dels teatres el segle passat gairebé eren per a després de sopar!— i l'anada a un teatre en grup —quan això encara no era un hàbit gaire establert— van ajudar a crear expectació i neguit a la vegada. Però un cop començat l'espectacle, de seguida la impressió que va causar en tota la filera de butaques del grup va ser extraordinària i ja no es va apagar durant tota la representació. Alguns d'aquells adolescents, avui pares i mares de família, encara ho recorden com una “experiència única” de la seva primera adolescència... [+ crítica]

ART, LITERATURA I MÚSICA EN UN MIRALL TRENCAT DE SOLITUD

«M'hauríeu de pagar», de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Àurea Márquez, Albert Pérez, Francesc Cuéllar / Carles Roig. Espai escènic i vestuari: Atrium Produccions. Il·luminació: Mattia Russo. Fotografia: Noelia Sardà. Producció: Atrium Produccions amb la col·laboració de Temporada Alta 2020. Distribució: Escenapart. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala La Planeta, Girona, 19 desembre 2020. Sala Atrium (Festival Grec 2021), 16 juny 2021. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 5 novembre 2021.
 

Són tres. Tres personatges. Tres històries. Hi ha un cert aire de misticisme en conjunt. Hi ha també una volguda —o inconscient mirada— al mite bíblic de l'Anunciació, un dels capítols més propis del gènere fantàstic o de ciència-ficció que plagiaria, si pogués, qualsevol guionista de sèries de plataforma digital si li deixessin fer aparèixer en el guió un missatger amb ales anunciant a la jove protagonista que li ha tocat la grossa i que, sense posar-se al llit amb ningú, serà mare per obra i gràcia d'un in vitro caigut del cel. Mare, fill i missatger sant. «M'hauríeu de pagar» s'ha convertit en una obra de petit format pero de culte que ha fet el salt des d'una atzarosa edició de Temporada Alta el 2020 tocada pel coronavirus fins a la Sala Atrium, primer amb el suport del Grec 2021, i ara en reposició de tardor, on ha estat redescoberta i summament enlairada als cels —continuem amb la influència bíblica— tant per la crítica com pels espectadors. L'esperen unes quantes nominacions, per exemple, als Premis Butaca 2021. Una bona part del secret de «M'hauríeu de pagar» rau en el fons textual de l'autor Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) i una altra part s'ha d'atribuir sense cap mena de dubte al tripartit actoral, amb una exultant i camaleònica Àurea Márquez i uns no menys suggerents Albert Pérez i Carles Roig, aquest últim alternant algunes funcions amb Francesc Cuéllar... [+ crítica]