PER SORTIR, PRIMER CAL ENTRAR

«La casa del dolor», de Víctor Sánchez Rodríguez. Intèrprets: Antonio Escámez, Amparo Fernández, Júlia Genís, Lina Lambert, Pol Monen i Carles Sanjaime. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Adriana Parra. Il·luminació: Mingo Albir. Composició musical i espai sonor: Aurora Bauzà i Pere Jou. Assessorament de moviment: Cristina Fernández Pintado. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Sara Espinosa. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Institut del Teatre: Guisla Roig Pla. Amb la col·laboració de l'Institut Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Equip tècnic i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Albert Pérez Hidalgo. Direcció: Víctor Sánchez Rodríguez. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2022.


L'autor Víctor Sánchez Rodríguez (Port de Sagunt, País Valencià, 1985) fa un viatge oníric a les profunditats d'una família benestant de caire aburgesat —si és que la burgesia encara existeix— amb un fill i una filla bessons (Juli i Júlia) que viuen aliens als desitjos obsessius dels pares i abandonats a la seva sort. No és, com es podria pensar, una família “desestructurada” en el sentit tòpic del terme sinó més aviat una família “sense estructura sòlida” reclosa en un embolcall artificiós de cel·lofana elitista a partir de les virtuts musicals de la mare que ha projectat el seu desig en el fill que acaba de graduar-se en la carrera de piano. Un sopar familiar en honor del fill és l'arrencada de l'obra en una escena inicial de l'exercici teatral de moviment amb la parada de la taula i les ràfegues del vent que es colen per tota la casa com un fantasma que remou les consciències del pare, la mare i la filla que esperen en Juli, el fill predilecte, mentre deixen per perdudes les qualitats potser mai explorades de Júlia, la filla bessona. Tot i que «La casa del dolor» porta a una idea global de l'estat d'ànim familiar, també li aniria bé que l'obra es titulés «Juli i Júlia», que són en realitat els dos protagonistes i el motor de l'esclat que es produirà des del moment que el fill no arriba aquell vespre al sopar i es manté la incògnita durant tota l'obra de si apareixerà o no o si ha desaparegut per sempre. És aquest temor el que fa que es disparin els fantasmes interiors de cada personatge i és aquí on la dramatúrgia de l'autor juga entre el realisme del dolor contingut familiar i el món oníric que els manté enclaustrats en la seva torre d'ivori... [+ crítica]