JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!

«Pecats imperdonables», de Benjamin Cohen. Adaptació d'Edu Pericas. Intèrprets: Eva Barceló, Jofre Borràs, Agnès Busquets, Francesc Ferrer, Susanna Garachana, Miquel Sitjar i Peter Vives. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Argelia Teo. Caracterització: Àngels Salinas. Sonorització: David Solans. Cap tècnic: Joan Segura. Regidora: Gemma Navarro. Eina informàtica: Daniel Vera. Imatge: Frankie de Leonardis. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué. Producció: Anexa. Locució inicial: Albert Peñarroya. Agraïment especial: Roger de Gràcia. Amb la col·laboració d'Sport. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Edu Pericas. Aquitània Teatre, Barcelona, 20 novembre 2021.

La part interior de la “barraca” escenogràfica delata de seguida que som en algun lloc incert del Delta de l'Ebre. Hi ha virtuals camps d'arròs per tot el voltant, mirant cap a la platea, esclar. El dialecte dels personatges, però, és el català oriental, tret del de la presumpta criada que, per origen propi de l'actriu, fa anar l'illenc. Tant hi fa. Tots els camins lingüístics porten a Roma... o al Delta, vaja. L'obra és del dramaturg Benjamin Cohen, un autor veneçolà establert al Panamà des d'on ha aconseguit fer-se un nom internacional amb obres de teatre, cinema i guions de televisió i ara també en plataformes, però sense ser anglès. L'obra «Pecats imperdonables» (en original: «Sin perdón por los pecados») és una comèdia que aparenta que és d'humor blanc, però que progressa cap al gènere negre. I té la característica que permet als espectadors que, a través del mòbil i des del web “pecats.cat”, interaccioni en almenys vuit ocasions per decidir cap on vol que tiri la trama. Aquesta opció l'acosta a una altra comèdia clàssica que en el teatre català ha estat sempre de les més ben rebudes, «Pels pèls», de Paul Pörtner, que aquí s'ha vist en diverses ocasions, una de les últimes, al Teatre Condal. Recordem la perruqueria on es comet un assassinat i, tralarà, tralarà... els espectadors —amb la clàssica mà alçada perquè ve del temps sense mòbils— decideix qui és el culpable. Aquí també hi ha un culpable —o una culpable, depèn!— i el rànquing de votacions per mòbil —si la cobertura de l'interior de la platea no flaqueja les dades mòbils— fa que cada funció sigui diferent, segons l'estat emotiu dels espectadors en qüestió... [+ informació]