DEL DOLOR DE LA PÈRDUA A LA JOIA DE LA VIDA

«Te casarás en Barcelona», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Sonia Jerez, Malcolm McCarthy i Víctor Vidal. Disseny d'il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Assistent de moviment: Èlia Genís. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Disseny i grafisme: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bea Fenollar. Fotografia i audiovisuals: Àlex Sánchez Aragón. Producció executiva: Roxana Díaz. Producció: Versus Teatre S.L. Agraïments: Montse Soler, Gabriela Severino, Walter Silva, Isabel Quintas, Maria Ten (Sala Siconi), AADPC, AISGE (Espai Actua), Llum Pérez, Alexandra Lottermoser. Direcció: Maria Clausó. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 15 abril 2023.

De Bata a Barcelona. Amb un somni per complir. De l'argolla de Guinea Equatorial a la llibertat del més enllà. Del somni de Gaudí al somni de Bebu, un arquitecte que amb Ula es juguen la vida en pastera per entrar a la península i trobar el camí d'una nova vida. A l'obra «Te casarás en Barcelona» hi ha un drama inesperat, la pèrdua d'un nadó en plena alta mar, que canvia sobtadament el que podria semblar el rumb del to romàntic de la història d'una parella que comença junta una aventura cap al desconegut. Del presumpte to romàntic al xoc de la realitat. De la promesa del casament a Barcelona al trencament de la promesa. De les terres de Guinea a les torres de la Sagrada Família. Del mite gaudinià a la mirada enlaire per volar més amunt. L'obra de cambra d'Ever Blanchet, que ha dirigit Maria Clausó, basa tota la seva trama en la força del discurs i de la paraula. La interpretació dels dos protagonistes, Ula i Bebu, matisa molt bé els vaivens entre la joia de l'arrencada i el llast de la tragèdia. Tant l'actriu Sonia Jerez com l'actor Malcolm McCarthy, els dos d'origen cubà però establerts a Catalunya, incorporen els dos registres dels seus personatges, des de la incomprensió pels fets tràgics que els toca viure com per la descoberta de l'evolució impensable que fa cadascun d'ells... [+ crítica]

ANDROIDES EUROVISIUS

«Tuelf Points». Idea original: Dídac Flores Rovira, Suerte En Mi Vida Producciones. Intèrprets: Xavi Duch, Esther Peñas, Marc Pociello / Carles Pulido, Laura Daza, Dídac Flores. Swings: Carles Pulido, Aina Tro. Assessorament dramatúrgic: Jordi Santasusagna. Producció executiva i comunicació: Aina Tro. Fotografia i audiovisuals: Albert Farré. Disseny de so: Cesc Mojica. Disseny d’il·luminació: Oriol Pino. Disseny i grafisme: Àlex Santaló. Tècnics de sala: Albert Zayuelas i Ignasi Peralta. Taquilla: Bea Fenollar. Agraïments: La Caixa Dels Trons, Xavi Duch, Marc Flynn, Maria Àngels Rovira, Maria Alba Torrentallé. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Col·laboracions especials: Nina, Ruth Lorenzo, Miki Núñez, Toni Cruanyes. Direcció musical: Dídac Flores Rovira. Direcció escènica: Karen Gutiérrez. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 15 abril 2023.

A aquestes alçades ja és un fet que el fenomen de la Intel·ligència Artificial ha vingut per quedar-se i per complicar una mica més la vida dels humanoides. Com a mostra, l'última planxa del jurat dels premis fotogràfics de Sony que han caigut a la trampa de distingir la fotografia d'un autor que no havia passat volgudament pel clic de rigor de l'objectiu de cap fotògraf sinó que era una creació artificial i, per cert, amb un valor artístic molt intel·ligent. Escriptors, dramaturgs, compositors, pintors, dissenyadors i tota la troupe ja poden tremolar perquè els robots els esperen a la cantonada, famolencs. Com passa en aquest espectacle cent per cent musical amb títol prou evident, «Tuelf Points», que recorda la típica cantarella de la gala del Festival d'Eurovisió que té més durada que la que ha tingut després de catorze mil funcions «El fantasma de l'Òpera» de Broadway. Els d'Eurovisió no es cansen i any rere any fan el seu xou de patxum, patxum, xim, pum!, per trobar aquella cançó que, de tan enganxadissa, passarà a la història dels hits musicals. Però el que no saben és que el compositor de totes les cançons guanyadores del Festival ha mort i que el certamen s'ha d'ajornar fins a una nova data... o fins que el jove de 31 anys seleccionat a través d'un algoritme entri al laboratori musical secret de l'Euro Music Society i encerti la fórmula EuroWin per saber quina és la nova cançó triomfadora... [+ crítica]

DE LA A A LA Z PASSANT PER BROSSA I TIRO PERQUÈ EM TOCA

«#Brossa». Direcció i dramatúrgia: Gemma Beltran. Adaptació: Gemma Beltran. Intèrprets: Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol. Música i arranjaments: Paco Viciana. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Disseny mirall: Berta Vallribera i Montse Garre. Vestuari: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Disseny de la il·luminació: David Bofarull. Fotografia i audiovisuals: Sergi Garriga Riu. Màscares Comèdia de l’art: Stefano Perocco. Titella: Gemma Beltran. Construcció titella: Adrià Herrero. Realització vestuari: Leo Quintana i fons d’armari Dei Furbi. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudantia de producció: Katia González. Distribució i comunicació: Joan Fernandez EQM. Cap Tècnic: David Bofarull. Imatge: Alberto Frenegal. Fragment del documental ‘La camisa de Christa Leem‘, dirigit per Leonor Miró; Producciones Doble Banda S.L. 2012 (material original enregistrat per la Fundació Brossa). Coproducció Fundació Joan Brossa i Baubo SCCL/Gemma Beltran/Cia Dei Furbi. Companyia resident: Fabra i Coats i al Centre de les Arts Lliures / Fàbriques de creació. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ICEC. Agraïments: Yolanda Olmos, Joan Estrada, Nau Ivanow, Marta Figueres, Marino Gutiérrez, Mabel Beltrán, Studi Isadora, Cuscusian*s. Ajudantia de direcció: Adrià Herrero. Direcció: Gemma Beltran. Sala Joan Brossa, Centre de les Arts Lliure - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 14 abril 2023.

El que ja és el desè espectacle de la llarga nòmina de la companyia Dei Furbi, que dirigeix Gemma Beltran, s'endinsa en el joc ple de sorpreses de Joan Brossa i el posa al dia amb l'afegitó del símbol numeral #, anomenat “Hashtag” perquè, potser sense que se'n sigui gaire conscient, moltes de les creacions escèniques de Joan Brossa del segle passat s'avindrien avui a la perfecció amb el llenguatge de símbols i aplicacions que poblen l'univers digital. No costa gaire d'imaginar-se el poeta, pioner de la performance i dramaturg Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) passant-s'ho pipa com una criatura amb el minimalisme excitant del TikTok o qui sap si també amb el futurisme enigmàtic del segle XXI de la mà de la recent nascuda Intel·ligència Artificial, a través del ChatGPT (acrònim de l'anglès “Chat Generative Pre-trained Transformer”). La companyia Dei Furbi fa amb l'espectacle «#Brossa» una delicada representació on hi cap de tot: el transformisme, el circ, el fregolisme, el surrealisme, el cant a capella... I sempre amb la força i senzillesa de la llengua com a base d'una partitura fonètica i musical plena d'onomatopeies, enllaços sil·làbics o encadenaments de paraules que acaben formant un tot dramatúrgic al servei de l'obra plenament singular de Joan Brossa. Podríem parlar de teatre de cabaret, de cafè-teatre o de teatre físic, i sempre amb una guspira d'humor, de sàtira i de lletra menuda, des que apareix un presumpte cobrador del frac (o del frac-às) que reclama un deute de l'autor per entrar en un joc màgic on unes estructures escenogràfiques que fan la funció de porta i de mirall a la vegada permeten tant multiplicar els tres personatges per sis com fer un doblet de cadascun d'ells amb una simple posició mig acrobàtica, en fase de levitació, que permet el diàleg entre el jo i el jo, després d'aparèixer com un cuc humanitzat d'un conte fantàstic... [+ crítica]
    
    

XOC DE FUTURS

«El temps i els Conway (Time and the Conways)», de J. B. Priestley. Traducció de Joan Sellent. Música original: Manu Guix. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana i Roser Vilajosana. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy. Moviment: Davo Marín. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Ajudanta d'il·luminació: Noelia Jiménez. Construcció d'escenografia: Castells i Planas i equips tècnics del TNC. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Joan Baseiria, Inés Mancheño, Trinidad Rodríguez i Antonia Pérez. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Bea Porqueres. United Agents, agència propietària dels drets de les obres de J. B. Priestley. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 abril 2023.
 

Temps d'entreguerres del segle XX. Temps convulsos. Temps també dels Conway. Però malgrat això, l'escriptor i dramaturg J. B. Priestley (Manningham, Bradford, Regne Unit, 1894 - Stratford-upon-Avon, Regne Unit, 1984), autor de l'obra «El temps i els Conway», fa que el record de la Primera Guerra Mundial i l'evidència del que serà la Segona Guerra Mundial només hi ressonin en la llunyania, com un teló de fons. Són al 1919, “La guerra s'ha acabat”, criden enjoiades les filles de cals Conway. I tot és una festa. Una festa d'aniversari dels vint anys d'una de les filles de la casa. Disfresses, cants, alegrois i esbojarrament. Un esbojarrament que empelta tot el primer acte, i que s'esborra, com si un núvol fosc de tempesta planés sobre els Conway en el segon acte, vint anys després, i que recula al 1919 per visionar la realitat del futur que els espectadors ja han viscut amb la caiguda de les il·lusions, de les ganes de viure, del benestar de la posició dels Conway. Del 1919 al 1939, gairebé un quart de segle de daltabaixos socials i polítics arreu d'Europa amb les seqüeles del llast de la Gran Guerra, la inflació que arruïna mig continent, el crac borsari de Wall Street del 29, la guerra civil espanyola i l'ascens del feixisme, capitalitzat pel règim nazi. Temps d'entreguerres, sí. Però també temps de confrontació social, de dues maneres d'entendre el futur i el desig d'un món millor. Tot això, subtilment, és el que reflecteix J. B. Priestley en el món tancat de la mansió de cals Conway, regit per la matriarca, viuda de guerra, envoltada de les quatre filles i els seus dos fills. Tot un quadre familiar que perfila amb paleta de colors les múltiples cares de la societat d'un temps de revolta, d'enfonsament i de reconstrucció. Hi ha moltes maneres d'acostar-se a «El temps i els Conway», un clàssic universal que en català s'havia deixat en repòs trenta anys després de la versió que va dirigir Mario Gas al Teatre Condal el 1992 amb Montserrat Carulla en el paper de la senyora Conway. La mirada que hi ha fet Àngel Llàcer, com a director, fa un salt tant espectacular com agosarat a totes les anteriors. Els temps, com el temps dels Conway, han canviat. El teatre, també. Poques vegades es treu tot el profit que es pot treure de les possibilitats tècniques que permet l'escenari de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya com s'ha fet en aquesta ocasió en què la sumptuosa escenografia creada per Marc Salicrú agafa vida des del primer moment, com si fos un personatge més d'«El temps i els Conway»... [+ crítica]
   

CAMÍ DE LA LLIBERTAT AMB UN ENTREPÀ DE XORIÇO

«Lectura fácil». Dramatúrgia d'Alberto San Juan, versió lliure a partir de la novel·la homònima de Cristina Morales. Intèrprets: Desirée Cascales Xalma, Estefanía de los Santos, Carlota Gaviño, Pilar Gómez, Anna Marchessi, Marcos Mayo i Pablo Sánchez. Veu en off: Nacho Marraco Yifi. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Caracterització: Marta Pereira. Il·luminació: Raúl Baena. Vídeo: Arantxa Melero. Música original: Fernando Egozcue. Percussió: Gabriel Marijuán. Moviment (iniciativa sexual femenina): Elisa Keisanen, Elise Moreau i Cristina Morales. Preparació interpretació, assessorament i suport a la inclusió: Fundación AMÁS. Ajudant d'escenografia i vestuari: Arantxa Melero. Ajudant d'il·luminació: Eduardo Vizuete. Cap de producció: Macarena García. Coordinació tècnica: Pedro Pablo Pérez. Gerent de gira: Ruth Alonso. Distribució: Charo Fdz. Insausti. Construcció d'escenografia: Mambo Decorados. Agraïments: Ángela Bello, William Keen, Sala Mirador, Escuela Más Escena, Jordi Cortés, Centro de Educación Especial El Pont del Dragó, Fundación AMÁS, Meet Share Dance Psicoballet, Maite León, Conservatorio María de Ávila Frydas, Franisco Javier Casas Cabello, Danzass, Bailabestia Invictus, entre altres. Coproducció: Centro Dramático Nacional i Bitò. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Ajudant de direcció temporada: Antonio de la Casa. Direcció: Alberto San Juan. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 abril 2023.
 

Si la minisèrie que es va presentar al Festival de Sant Sebastià i que va estrenar Movistar+ amb el títol de «Fácil» parteix de la mateixa novel·la que parteix l'obra teatral «Lectura fácil», títol homònim de l'escriptora andalusa establerta a Catalunya, Cristina Morales (Granada, 1985), cal dir d'entrada que les dues adaptacions s'assemblen com un ou a una castanya. I no només per la ubicació geogràfica, que la sèrie televisiva situa, com ho fa la novel·la, a la Barceloneta, amb elements paisatgístics i folklòrics evidents, i la teatral ho fa a Madrid —suposo que per raons personals del dramaturg i per la coproducció del Centro Dramático Nacional—, sinó que també difereixen pel tractament que cadascuna de les dues versions fa del tema de fons: el paper i el repte de les persones amb diversitat funcional enfrontades al món que els ha tocat viure. Sí que el rerefons de l'obra teatral i la minisèrie és el mateix, però la lectura que fa cadascun dels dos registres, audiovisual i teatral, és totalment diferent. Per alguna cosa deu ser que l'autora de la novel·la, Cristina Morales, se sent més representada amb l'obra teatral que no pas amb la minisèrie. Entre les dues només hi ha un element comú: la presència de l'actriu catalana, nascuda a Sitges, Anna Marchessi, la que només arrencar la versió teatral d'Alberto San Juan s'autodefineix i es presenta com l'única “protagonista” de la pel·lícula. Anna Marchessi, que va néixer fa trenta anys amb una patologia de paràlisi cerebral, ha fet dues carreres universitàries, un Erasmus, ha treballat de guionista i s'ha consolidat com a actriu. Queda dit. Com ella, tres intèrprets més de l'obra tenen alguna deficiència psíquica i es fonen amb els altres tres intèrprets —el gremi els anomena “normatius”— en un muntatge que és un crit d'alerta contra la discriminació i també un crit d'esperança per la llibertat individual de totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, en una lluita constant contra el sistema: el social, el judicial, el dels prejudicis i les etiquetes... [+ crítica]
    

CANELONS CATALANS CONSTITUCIONALS

«Master Xof». Guió de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Assessor de guió: David Olivares. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina técnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Elementos espai escènic: Jorba-Miró S.c.p. Attrezso: Instal·lacions Matamala, Llorenç Mas, Taller d’Escenografia Castells. Cap tècnic Teatre Condal: Roger Muñoz. Premsa: Focus. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gráfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Montse Colomer. Ajudant de direcció i regidor: Blai Pera. Direcció escènica: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 25 desembre 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 febrer 2022. Versió televisiva: Producció de Focus: Xavi Viza. Producció de TV3: Cristian Trepat i Mario Daza. Realització: Frank Gutiérrez i Nico Martínez. Cap de producció: Mónica Tesconi. Direcció de fotografia: Paula Costas. Edició i postproducció: Antaviana. Ajudant de producció: Paco Sánchez. Auxiliar de producció: Nora Abad. Regidor: Blai Pera. Cap tècnic: Daniel Pérez. Operadors de càmera: David Arasa, Jordi Vendrell, Lara Stolzenberger, Nahum Cantallops i Malva Rodríguez. Tècnics de grua: Gerard Puig Martínez i Josep Cojo Pineda. Operador càmera grua: Santiago Ortiz Requena. Attrezzo: Sergi Corbera. So directe i postproducció: Enol Balado. Coordinació escènica: Mònica Ràfols. Agraïments: Fabián Salvador, Raquel Doñoro i SMEG Estrella Damm. Producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Focus. Direcció: Xavi Viza amb la col·laboració de Daniel Anglès. Canal TV3, 8 abril 2023.
        

 L'actor Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) és una aposta de garantia per a tota mena de tipologia d'espectadors, ja siguin espectadors de teatre, de cinema o de televisió. Difícilment n'hi ha cap que es resisteixi al seu humor fet de proximitat, o de Km0, com diu ell en algun moment de la interpretació de l'espectacle en solitari «Master Xof» referint-se a algun producte de la terra dels que previsibliment hauria de cuinar a la rebotiga del prestigiós restaurant La Perdiueta Eixerida, un restaurant de tanta volada com el dels millors temps del Bulli de Ferran Adrià. Per La Perdiueta Eixerida han passat al llarg de la història tots els personatges més il·lustres i famosos de l'univers, com Salvador Dalí, Woody Allen o el Papa de Roma, i també altres de no tan il·lustres però igualment famosos com alguns dels polítics de les últimes dècades sense estalviar el rei emèrit borbònic. L'actor Joan Pera —o el seu cuiner alter ego— es considera el pioner de l'anomenada cuina d'autor. O potser caldria que entenguéssim també que vol dir del "teatre d'autor" perquè és ell mateix el guionista de «Master Xof». Per a Joan Pera, tots els que van venir darrere d'ell parteixen de la seva escola de fogons del restaurant La Perdiueta Eixerida. El cuiner de les rialles, com es defineix en el final del seu monòleg de 90 minuts, ha passat per un mal tràngol: la família, la dona i les tres filles i se suposa que també algun dels gendres, han posat a la venda el vell restaurant amb el desig que ell es jubili... [+ crítica]

LA MALA JUGADA D'UN TELÈFON INDISCRET

«M'agrada molt el que fas (J'aime beaucoup ce que vous faites)», de Carole Greep. Adaptació: Edu Pericas. Intèrprets: Maria Garrido, Jordi Soriano, Elías Torrecillas i Nesa Vidaurrázaga. Regidoria: Lluna Gay. Decorats: Taller d’escenografia Jorba-Miró. Caracterització: Àngels Salines. Disseny gràfic: Fabien Chiafrino i Sergio de Paola. Fotografia: Daniel Escalé. Comunicació: Esther Mora i Sandra Araquistain. Producció: ANEXA. Producció executiva: Gisela Argüelles. Direcció: Edu Pericas. Versió 2009: Adaptació d'Òscar Orbezo. Intèrprets: Roser Batalla, Xavi Casan, Cesc Casanovas i Mònica Pérez. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Arnau Recio. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Mireia Guardia. Direcció: Edu Pericas. Club Capitol. Barcelona, 6 octubre 2009. Reposició: 6 maig 2010. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 17 març 2023.
 

Qui diu les veritats, perd les amistats. Sembla que la dramaturga francesa, Carole Greep (1969) s'hagi emparat en aquesta expressió popular per crear una obra on la frontera entre l'amistat i la hipocresia es va fent cada vegada més distanciada a manera que aquesta amistat i aquesta hipocresia defineixen també cadascuna de les dues parelles protagonistes. D'una banda, una que viu en un indret apartat de la gran ciutat, fent vida rural, esperant que algun dels guions o novel·les que ell escriu acabi triomfant. D'altra banda, una parella amb un ritme de vida d'alt nivell econòmic, velles amistats de joventut, que els visita per compromís i que es perden pel camí. Després d'una trucada amb el mòbil, no s'adonen que el telèfon ha quedat connectat i el contestador dels amics que els esperen reprodueix una conversa que els fa descobrir que els visitants els deixen ben retratats. Els telèfons mòbils han estat i són notícia per segons quines fotografies captades furtivament de les pantalletes amb missatges compromesos d'alguns polítics amb poltrona institucional. En aquesta obra, «M'agrada molt el que fas (J'aime beaucoup ce que vous faites)», èxit de públic a París i fora de Paris amb milers i milers d'espectadors, és també un telèfon mòbil el que capgira la vida de les dues parelles per culpa de convertir-se involuntàriament en un confident infal·lible i un descobridor de la hipocresia social. L'obra, esclar, es quedaria molt curta, simplement per l'anècdota, si no fos que la manté un discurs molt ben travat. I és també una obra molt perillosa de representar si no comptés, com en les versions estrenades aquí, amb un repartiment que perfila cadascun dels personatges... [+ crítica]

LA CAIGUDA DEL REIALME A TRAVÉS DE L'ULL DE LA CÀMERA

«Kingdom». Text d'Anne-Cécile Vandalem, inspirat lliurement en el documental «Braguino», de Clément Cogitore. Dramatúrgia: Sarah Seignobosc. Música original: Vincent Cahay i Pierre Kissling. Intèrprets: Arnaud Botman, Laurent Caron, Philippe Grand'Henry, Épona Guillaume i Zoé Kovacs. Infants: Juliette Grossens / Ida Mühleck, Léa Swaeles / Léonie Chaidron, Daryna Melnyk / Eulalie Poucet, Isaac Mathot / Noa Staes. Músic: Pierre Kissling / Vincent Cahay. Gossos: Judy, Oirùn i Oméga. Càmeres: Federico D'Ambrosio i Leonor Malamatenios. Espai escènic: Ruimtevaarders. Director de fotografia: Federico D'Ambrosio. Vestuari: Laurence Hermant. Caracterització: Sophie Carlier. Il·luminació: Amélie Géhin. Vídeo: Frédéric Nicaise. Espai sonor: Antoine Bourgain. Construcció escenografia: Tallers del Théâtre de Liège i Tallers del Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Confecció vestuari: Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Entrenament actoral infantil: Julia Huet i Camille Léonard. Ensinistradora gossos: Victorine Reinewald. Tècnic de llums: Hadrien Jeangette. Regidor: Baptiste Wattier. Sastressa: Samira Benali. Subtítols: Erik Borgman - Werkhuis. Relació amb els mitjans: Dorothée Duplan, Camille Pierrepont, Fiona Defolny i Louise Dubreil. Acompanyant dels infants: Anne Lahousse. Administració: Lia Pérès. Producció executiva: Daria Bubalo. Producció gira i comunicació: Jill De Muelenaere. Direcció producció i administració: Audrey Brooking. Coproducció: Das Fräulein (Kompanie), Théâtre de Liège [BE], Festival d’Avignon [FR], Théâtre National Wallonie - Bruxelles [BE], Odéon - Théâtre de l’Europe [FR], Le Volcan – scène nationale du Havre [FR], Théâtre du Nord – CDN [FR], Théâtre de Lorient – CDN [FR], Théâtres de la Ville de Luxembourg [LU], Théâtre de Namur [BE], Le Quai - CDN d’Angers [FR], Les Célestins, Théâtre de Lyon [FR], Maison de la culture de Tournai – maison de création [BE] i La Coop asbl & Shelter Prod [BE]. Amb el suport de Taxshelter.be, ING, tax-shelter du gouvernement fédéral belge, Wallonie-Bruxelles International, Fédération Wallonie-Bruxelles – service théâtre, Loterie nationale.mDirector tècnic: Damien Arrii. Utiller: Philippe Vasseur. Ajudants de direcció: Pauline Ringeade i Mahlia Teismann. Direcció: Anne-Cécile Vandalem. Das Fräulein (Kompanie). Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 31 març 2023. 

Coincideixen a l'escenari i a la pantalla dues versions sobre la manera de viure, allunyats del món, de dues famílies establertes a la taigà siberiana on van instal·lar el seu propi “reialme” de pau lluny del materialisme urbà. Es tracta, per una banda, del documental «Braguino» i, per l'altra, de la versió teatral «Kingdom» de la companyia belga Das Fräulein. Els dos s'han vist fugaçment un cap de setmana al Teatre Lliure de Montjuïc, la versió teatral en francès sobretitulada al català i l'anglès, i dins del D'A Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona, també en versió original sobretitulada, i posteriorment alliberada dins la plataforma Filmin. Dues maneres, la més realista del documental de Clément Cogitore i la més onírica del teatre d'Anne-Cécile Vandalem, d'arribar als espectadors per entrar de ple en la faula moral basada en la història de dues velles famílies que, trenta anys enrere, van decidir viure aïllats, quilòmetres lluny del poble habitat més proper, i sota el règim de les seves pròpies normes. Enmig de les dues famílies, una simple tanca de bruc —que podria ser també el mur de tantes i tantes fronteres arreu del món actual— i enmig de les dues famílies, també, un riu —que podria ser el canal de fugida de tanta humanitat desesperada d'aquest segle—. Una tanca de bruc i un riu que tant fan de barrera infranquejable com de nexe d'unió... [+ crítica]
   .

L'ILLA DELS SECRETS

«La isla del Aire», d'Alejandro Palomas. Intèrprets: Núria Espert, Miranda Gas, Vicky Peña, Candela Serrat i Teresa Vallicrosa. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Paco Ariza. Música original i espai sonor: Orestes Gas. Videoescena: Álvaro Luna, amb la col·laboració d'Elvira Ruiz. Caracterització: Núria Llunell. Veu: Anabel Moreno. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Mireia Farrarons. Direcció tècnica: Moisès Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudantia de vestuari: Maria Albadalejo. Sastreria: Noelia Echevarria i Laura Grané. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures i Taller d'escenografia Castells. Confecció del vestuari: Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Suport comunicació Núria Espert: Belén Herrero. Reportatge gràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Jorge de la Garza. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 30 març 2023.
 

A vegades, la incorporació en un repartiment d'un actor o una actriu determinats eclipsa el contingut de l'obra. Això és el que li passa en part en aquesta versió teatral de «La isla del Aire», que parteix de la primera part novel·lística de la trilogia «El tiempo que nos une» de l'escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). No hi ha dubte que la presència de l'actriu Núria Espert en una obra al Teatre Romea, on va començar encara adolescent i hi torna una altra vegada en plena forma a la ratlla dels 88 anys—, és de les que eclipsen l'obra. I l'obra, malgrat tot, hi és. Davant d'uns majestuosos cingles de rocam que val la pena de suggerir a l'autor Jordi Galceran i la companyia de «FitzRoy», del Teatre Borràs, que si els en falten per a la seva cordada d'escalada les demanin en prèstec al Teatre Romea. No és casualitat que la majestuosa i a la vegada tenebrosa escenografia de «La isla del Aire» em porti a «FitzRoy» perquè si allà hi ha quatre dones amb els seus conflictes interiors, aquí n'hi ha cinc que no es queden enrere en portar una motxilla carregada del llast de tota una vida, des de la més gran, l'àvia, a les dues filles, les mares, i les dues nétes, les més joves. Darrere de l'obra «La isla del Aire», que agafa el nom evidentment de l'illot deshabitat que hi ha al sud-est de l'illa de Menorca, pertanyent a Sant Lluís —característic també pel far que l'habita, a banda d'un petit habitatge, un estable i un magatzem—, hi ha els records del passat, el record tràgic de la pèrdua al mar després, de sortir a navegar, de la tercera néta de la família matraircal —personatge absent que, com tots els personatges absents, és el pistó que encèn la trama— i hi ha la presència fantasmagòrica dels homes que, un a un, han burxat com si fossin un filaberquí cadascuna de les cinc dones de «La isla del Aire»... [+ crítica]

PASSAR EL DOL AMB “MARIACHIS”

«Tot el que passarà a partir d'ara», de Joan Yago. Intèrpret: Nil Cardoner. Músics: Víctor Hugo Ballesteros, Marco Tulio Palacio i Juan Carlos Riaño (Mariachi Cielito Lindo Barcelona). Espai escènic: Ona Grau. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àlex Polls. Vídeo: Alfonso Ferri. Ajudant d'escenografia i vestuari: Albert Ventura. Assistent de moviment: Ariadna Montfort. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Georgina Surià. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 març 2023.

Potser sí que el cànon obliga a dir que «Tot el que passarà a partir d'ara» és un “monòleg” teatral, però cal advertir que aquesta última creació del dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), aquesta vegada sense la companyia La Calòrica de la qual és fundador, és en realitat un relat curt d'excel·lent contingut literari que s'ha adaptat al teatre, per si algú encara dubta del dilema que a vegades es planteja entre la simbiosi de teatre i literatura. Si l'adaptació a més —ja sé que probablement l'autor no n'ha estat conscient que escrivia un relat literari—, aconsegueix que un espectacle en solitari de 90 minuts —que de fet sobrepassa el temps prudencial d'un “monòleg”— mantingui els espectadors amb l'ai al cor tota l'estona, la conjunció entre les dues disciplines dóna un resultat d'èxit que en aquesta ocasió cal atribuir, sobretot, a la interpretació de Nil Cardoner, però que també és una combinació triangular del mateix Joan Yago, com a autor, de l'actor Nil Cardoner que assumeix el paper de l'adolescent de setze anys que s'enfronta a la malaltia durant deu anys i la mort del pare, i de la directora Glòria Balañà Altimira. Els tres s'enfronten a una realitat fràgil i inevitable que només pot ser tocada amb guants de seda, com aquells guants amb què es consulten els antics incunables. L'adolescent protagonista fa una mena de “road movie” urbana que dura no gaire més d'una hora. Gairebé, doncs, una part del tempo real de la representació d'hora i mitja. Un recorregut que va des que rep l'avís que vagi a l'hospital, si vol veure per última vegada el seu pare, fins a l'últim contacte amb ell a la unitat de pal·liatius. Entremig, després d'una breu introducció de sofà que l'engoleix i que juga amb l'estat anímic de bona part de l'adolescència actual, l'Èric —com s'anomena el protagonista— relata la seva visió del món de setze anys, la relació amb els amics, la relació amb la mare, amb el seu germà que té cinc anys menys que ell, la visió de la parada del bus d'un infant disfressat de pingüí, de la festa dels amics i del viatge en bus i un avi amb cadira de rodes, del tram de carrer fosc fins a aturar un taxi, del trajecte amb un taxista, de l'última conversa amb el pare... [+ crítica]

AIXECA'T I CAMINA... SI LA FILLA DE DÉU VOL!

«Les maleïdes», de Sergio Baos. Intèrprets: Lorena Faus, Alícia Garau, Àlvar Triay i Teresa Urroz. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Marga López. Espai sonor: Joan M. Albinyana. Música original, composició, teclats i direcció musical: Sara Mingolla. Construcció escenografia: Pascualin Estructures. Fotografia: Luis Ortas. Regidoria: Santi Celaya. Músics col·laboradors a l’enregistrament: Faust Morell (guitarres), Gabriel Saito (trompeta i fiscorn), Benjamí Salom Miró (violí i viola) i Joan M. Albinyana (baixos). Una producció del Teatre Principal de Palma i la Sala Beckett. Premi Pere Capellà de Teatre / 51 Premis Octubre'22. Ajudantia de direcció: Joan M. Albinyana. Direcció: Marga López. Sala Dalt. Sala Beckett. Barcelona, 22 març 2023.

La fe mou muntanyes, ja ho diuen. Com la fe que encamina la vida d'una de les tres dones protagonistes de «Les maleïdes», una tragicomèdia que evoluciona progressivament cap a comèdia esbojarrada, autoria de l'actor, director i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, Illes, 1976) que els Premis Octubre van guardonar en la seva versió textual. He dit “comèdia esbojarrada” per començar advertint sense embuts els espectadors. També caldria dir que el muntatge —amb música original de Sara Mingolla, bravo!— beu de les fonts del cinema d'acció. Però jo aniria encara més enllà —o més ençà, depèn— perquè s'hi veu una estructura i un guió de fons que sembla que estiguin fets a mida per convertir-se en una novel·la gràfica o en un còmic en vinyetes del gènere negre. L'autor Sergio Baos fa una carambola entre la tradició religiosa que arrosega bona part de la societat més pròxima actual per raons òbvies de coneixement de la cultura ancestral i de la ideologia imposada posteriorment i el gènere negre en clau de road movie. I no es conforma a centrar-ho en les tres protagonistes de la pel·lícula —diguem-ho així— sinó que amplia el ventall de personatges en una arriscada aposta per moure's en l'acció temporal, ara endavant i ara endarrere, fer canvis de veu, aplicar el moviment gestual i estimular la imaginació dels espectadors amb el poder de la suggestió de la paraula i de la narrativa convertida en conte de gènere negre i fosc, però escenogràficament tintat de rosa i neons de carretera, quan convé... [+ informació]

¿QUÈ FA EL POBLE DANÈS AMB UN PRÍNCEP CONCO?

«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets 2023: Aina Ros, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Saez i Laura Muñoz. Intèrprets 2013: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia: Roger Orra. Il·luminació: Fran Agramunt. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet i Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 març 2023. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
 

La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes. El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 - Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l'autor ambienta en personatges de l'època, arran segurament d'un dels seus viatges a Anglaterra. L'enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d'Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d'una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills. El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos... [+ crítica]

LES IMPERTINÈNCIES DE LA CAPMANY

«Vent de garbí i una mica de por», de Maria Aurèlia Capmany. Versió: Albert Boronat i Judith Pujol. Composició: Marcel Bagés i David Soler. Intèrprets: David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Àurea Màrquez, Miquel Malirach, Albert Mora, Míriam Moukhles i Joan Solé. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari i caracterització: Giulia Grumi. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Joan Solé. So: Roc Mateu. Moviment: Anna Rosell. Vídeo: Carme Gomila. Ajudanta d'escenografia: María Alejandre. Ajudanta de vestuari: María Albadalejo. Ajudant d'audiovisuals: Marc Homar. Agraïments especials: Corpocación Radio Televisión Española. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Ajudant de direcció: Mauricio Sierra. Direcció musical: Marcel Bagés i David Soler. Direcció: Judith Pujol. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 març 2023.
 

Que la Campany —com li deien la gent del seu temps— se la sabia llarga és un fet. La seva sornegueria i loquacitat verbal la va qualificar com una de les oradores més brillants de mitjan segle passat. No calia que hi hagués un gran tema per estripar. Ella en tenia prou amb la seva capacitat expositiva per enganxar l'auditori. Era la Capmany que, a banda de la seva activitat cívica i política i del seu activisme antifranquista i feminista, posava el seu saber al servei del que feia més falta: si calia fer novel·la, feia novel·la («El cel no és transparent» i «Un lloc entre els morts», les dues Premi Sant Jordi entre una vintena de títols); si calia fer literatura per a joves, feia literatura per a joves («El malefici de la reina d'Hongria», entre mitja dotzena més de títols), si calia fer conte curt, feia conte curt («Coses i noses», entre mitja dotzena de títols més); si calia fer teatre, feia teatre (unes set obres entre sainets, cabaret o història, com «Vent de garbí i una mica de por») a més de fundar amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb una seu emblemàtica a la cúpula del Coliseum. Políticament, si calia ser regidora de l'Ajuntament per enfortir la cultura, feia de regidora, afiliada als socialistes catalans de l'època. I per si no n'hi havia prou va publicar nombrosos títols d'assaig, dietaris, memòries i va traduir sobretot del francès i de l'italià, Simenons, Calvinos i Pirandellos, entre molts altres. I si calia presidir el Centre Català del PEN, el presidia (1979 - 1983). La seva Obra Completa, en 7 volums, és una de les excepcions entre l'oblit del patrimoni literari català. La Capmany, posats a fer-la popular, té carrer en una vuitantena de poblacions catalanes. Ella sola cobreix part del dèficit de noms de dones als carrers catalans. Tot queda dit... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DE “BICICLETA CULLERA POMA”

«3 desitjos». Dramatúrgia: Marc Lluís Fernández. Música i lletres: Carles Alarcón. Intèrprets: Marc Lluís Fernández, Judit Malet, Mercè Martínez i Carles Alarcón (piano). Disseny escenografia: Enric Romaní. Disseny vestuari: Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: Dani Gener. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Premsa i comunicació: Ester Cánovas i Anna Castillo. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Aules – Escola d’arts escèniques, La Lleialtat Santsenca, Eva Ximenes, Eixample Teatre, Dani Campos i Nina Gramunt. Companyia La Sinàptica. Una producció d’El Maldà. Direcció moviment: Oscar Reyes. Direcció musical: Carles Alarcón. Direcció: Pilar Capellades. El Maldà, Barcelona, 15 març 2023.
 

Que Mercè Martínez és una de les actrius i cantants que més garanteixen la fortalesa del musical català ho sap tothom i és profecia. Que últimament ha excel·lit en espectacles musicals de mitjà format com «T'estimo si he begut», «Forever Young» o «Golfus de Roma», també. Per això s'agraeix que hagi acceptat ara fer una interpretació “sabàtica” de petit format a la sala El Maldà en una estrena de musical d'autoria cent per cent catalana amb un paper no gens senzill (una doctora en neurologia i dues cares anomenada Eva Prados) que la continua mantenint en el seu bon nivell polifacètic i que li dóna de nou l'oportunitat de mostrar a flor de pell dels espectadors tant la seva capacitat escènica, com la seva vis humorística quan cal, ni que sigui dins d'un drama personal, així com la qualitat vocal en les seves interpretacions. I ho fa acompanyada de dos intèrprets i cantants —Marc Lluís Fernández, autor també de la dramatúrgia, i Judit Malet, que representen una parella a la trentena que s'enfronta a una variant minoritària del procés d'Alzheimer en gent jove—, a més del compositor, autor de les lletres i pianista Carles Alarcón. «3 desitjos» és un espectacle que ve a ser l'altra cara del conegut documental «Bicicleta Cullera Poma», al voltant de la malaltia de l'Alzheimer de l'exalcalde i president Pasqual Maragall. Que en un moment donat, en una de les proves, la doctora en neurologia utilitzi aquesta tríada lingüística (bicicleta cullera poma) una de les típiques del formulari de la detecció del diagnòstic, porta a la memòria aquell altre documental. Però el musical «3 desitjos», esclar, és tota una altra cosa perquè posa sobre la taula —o sobre l'escenari— una realitat poc coneguda sobre l'Alzheimer i que de manera escadussera pot afectar també la població més jove... [+ crítica]

L'ENIGMÀTICA “DONA D'AIGUA” DELS ENCANTATS

«Els Encantats», de David Plana. Intèrprets: Guillem Font, Sandra Pujol, Òscar Rabadán i Hanna Tervonen. Escenografia: Pol Roig. Il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Pau Aulí. Composició musical i espai sonor: Pau Matas. Moviment: Ester Guntín. Ajudant de vestuari: Pau Nieto. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Caracterització fotografia: Claudia Abbad. Producció: Sala Beckett. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Lucia Del Greco. Sala Baix. Sala Beckett, Barcelona, 10 març 2023.

El fet que la història del guionista i dramaturg David Plana (Manlleu, Osona, 1969) es presenti amb el títol d'«Els Encantats» pot crear una dualitat d'interpretació. ¿Espai físic o estat anímic? Ara ja sabem del cert, però, que es refereix a Els Encantats del Pirineu català, les dues gegantines muntanyes que vetllen l'Estany de Sant Maurici al Parc Nacional d'Aigüestortes, damunt d'Espot. No és que l'autor hagi volgut fer, com ha fet el dramaturg Jordi Galceran amb la Patagònia de FitzRoy, una cordada pirinenca sinó que el paratge muntanyenc i boscós pirinenc li va de primera per situar-hi els tres membres d'una família —pare amb els dos fills, germà i germana ja postadolescents i de vida lliure— que mantenen el mite del record del temps feliç arran d'una anada al Pirineu quan encara eren adolescents. L'obra de David Plana data almenys del 2015, quan va guanyar ex aequo amb Josep Maria Miró el premi Frederic Roda de Teatre. No l'havia estrenada fins ara i, quan ha arribat el moment, l'autor ha aixecat una lleugera polseguera en expressar el seu “xoc” en veure els primers assajos de la posada en escena que ha creat la directora d'origen italià Lucia Del Greco (Roma, 1992). Un “xoc” que sembla que ha perdurat almenys fins al dia de l'estrena perquè l'autor no es va afegir amb la resta de la companyia a la sortida a l'escenari per al ritual de salutació... [+ crítica]

QUE ENTRIN ELS CLOWNS!

 «L'alegria que passa». Una idea d'Anna Rosa Cisquella a partir de l'obra de Santiago Rusiñol. Text de Marc Rosich. Lletres de Marc Rosich i Andreu Gallén. Música d'Andreu Gallén. Dramatúrgia d'Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Marc Rosich. Intèrprets: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís. Eloi Gómez, Àngels Gonyalons, Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Pianos: Mariona Castillo, Júlia Genís, Eloi Gómez, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Guitarres: Jordi Coll i David Pérez-Bayona. Disseny d'escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny d'il·luminació: David Bofarull (AAI). Disseny de so: Jordi Ballbé (Focus). Disseny de caracterització: Clàudia de Anta. Disseny gràfic: Marc Sardà Martí. Producció artística: Anna Rosa Cisquella. Cap de procucció i administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i adjunta de producció: Anna Candelas. Auxiliar de producció: José Luis Segador. Direcció tècnica: Titín Custey. Operador de llums: Orol Mestre / Sergio Santafé. Tècnica de llums: Xènia Lledó. Operador de so: Marcel Ferrer. Tècnic de so: Bernat Villà. Regidora i sastressa: Olga Fibla / Teresa Navarro. Maquinista: Bernat Salvà. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí. Construcció escenografia: Pascualín i Pro-escena. Acabats escenografia i attrezzo: Carles Piera. Premsa: Aloma Vilamala i Mireia Mora (La Tremenda). Màrqueting Teatre Poliorama: Ivan Danot. Màrqueting on-line, web i ticketing Teatre Poliorama: Sem Pons (BARC Comunicació). Fotografia: David Ruano. Audiovisuals: Mar Orfila i Anna Molins. Animació gràfica: Joan Thelorius. Making of: Mariona Escoda i Pau Miró. Guia didàctica: Xavier Blanch. Estudiant en pràctiques d'escenografia (Institut del Teatre): Mariona Ubia. Agraïments: Eòlia, Carlos Renedo, Albert Miret, Oido, Eloi López, Georgia Stewart, Júlia Sanz Fernández, Marc Angelet i Ferran Comangla. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Direcció musical: Enric Gallén. Direcció d'escena: Marc Rosich. Un espectacle de Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 març 2023.

La companyia Dagoll Dagom tanca mig segle amb un gran espectacle musical que fa honor al Modernisme que va intentar establir Santiago Rusiñol. I ho fa amb aquella “alegria”, la que “passa” i potser no tornarà, però que haurà deixat una enorme empremta al llarg dels cinquanta anys d'història, sempre amb el vaixell de «Mar i cel» a punt a les drassanes per embarcar-se ni que sigui per última vegada horitzó enllà. «L'alegria que passa» és un espectacle musical cent per cent que captiva des del primer moment fins a la nota final. El ritme no té aturador. La banda sonora marca tots els passos, els anar i venir i els girs de guió que el text i la dramatúrgia col·lectiva han fet a partir de la peça breu de Santiago Rusiñol. Si en molts musicals, el discurs hi té un gruix considerable, aquí s'ha deixat la paraula al mínim imprescindible per fer que siguin les peces musicals, tant les corals com les interpretades en solitari, allò que mani la trama. I s'ha fet amb una diversitat d'estils, des del més electrònic i raper al més melòdic o acústic. Es podria dir que el musical «L'alegria que passa» és un gran ventall que s'obre per explicar una història que conté dosis d'intriga, d'odi, de gelosia, d'amor, de conformisme, de somni, de repressió, d'obrerisme, de caciquisme, de llibertat i de feminisme. «L'alegria que passa» fa, a més, una mena de picada d'ullet a la història del musical, a la més pròxima també perquè, quan tot està a punt, que passin els clowns!... [+ crítica]

LA VIDA TÉ UN COST

«Cost de vida (Cost of living)», de Martyna Majok. Traducció d'Adriana Nadal. Intèrprets: Julio Manrique, Pau Roca, Anna Saun i Katrin Vankova. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Moviment: Anna Rubirola. Construcció escenografia: Taller Jorba Miró. Producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Cap tècnic del teastre: Iker Gabaldón. M`rqueting i comunicació: Focus. Fotografia; Kiku Piñol. Disseny gràfic: Eduard Bosch. Xarxes Sixto Paz: Eladi Bonastre. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Institucions; ICEC. Agraïments: Institut Guttmann, Jana Arimany, Aspace. Coproducció: Sixto Paz i La Villarroel. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió. Cia. Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 5 març 2023.

 Per parlar de la solitud, de la necessitat d'estima, del rebuig dels prejudicis o de l'estigma de ser diferent sovint no cal un gruixut tractat de psicologia o un assaig sobre les relacions humanes sinó que n'hi ha prou amb una obra teatral que grati en les qüestions més aspres per extreure'n el punt de dolçor que es pot trobar en el seu fons. Això és el que fa l'autora d'origen polonès establerta als EUA, Martyna Majok (Bytom, Polònia, 1985), amb una obra que, per la seva honestedat, pel seu risc i per la pàtina de refinada ironia que amaga, que fins i tot convida al somriure en les situacions més àrides, va ser distingida el 2018 amb el premi Pulitzer de teatre. Només quatre personatges. Un d'ells, el de la cuidadora, aparentment el que representaria els inicis precaris de la mateixa autora, immigrada amb la seva família polonesa als Estats Units i, encara més, quan crea l'univers de ficció de «Cost de vida» a partir que rep la notícia d'una mort propera i, sense recursos per sortir de Nova York, topa amb un teló de neu que cau en un dia de gener (gràcies per la documentació, Aix Phillips). Aquest ambient gèlid es reprodueix en la posada en escena de «Cost de vida» que el director Pau Carrió —i em temo que el conjunt de la compayia— ha respectat al màxim amb una nitidesa escenogràfica: unes capses de cartró, una banyera, un tamboret... Probablement la trama té alguns girs que poden desconcertar o mig confondre els espectadors. Tant hi fa. És més important el fons i el que s'hi diu i com es diu i com s'expressen els quatre personatges que no pas una linealitat formal. Per això, els quatre intèrprets, sobretot esclar els dos que fan els papers més delicats, el de la dona tetraplègica després d'un accident (Anna Sahun) i el del doctor universitari amb paràlisi cerebral (Pau Roca) han fet una mena de “master class” amb especialistes de l'Institut Guttmann per entendre les reaccions i els sentiments dels pacients que hi han de recórrer després de perdre una part de les seves facultats de moviment o de parla... [+ crítica]

MADAME BOVARY C'EST NOUS

«Bovary». Text de Michael De Cock, a partir de la novel·la «Madame Bovary», de Gustave Flaubert. Intèrprets: Maaike Neuville, Koen De Sutter i Ana Naqe (soprano). Escenografia i vestuari: Marie Szersnovicz. Il·luminació: Harry Cole. So: Charo Calvo. Coreografia: Lali Estaras. Dramaturgista: Gerardo Salinas. Direcció de producció: Ellla De Gregoris / Lise Bruynseels. Regidoria: Dimi Stuyven. Tècnics: Dimi Stuyven (Il·luminació), Bram Moriau (so), Sobretítols: Inge Floré. Maquinistes: Justine Hautenhauve, Willy Van Barel. Confecció de vestuari: Eugenie Poste & Heidi Ehrhart. Distribució: Saskia Liénard. Producció: KVS de Brussel·les. Coproducció: Perpodium. Amb el suport del Govern Federal Belga via Cronos Invest. Ajudant de direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 març 2023.
 

Només cal recordar que un vicari francès va prohibir als seus feligresos que llegissin «Madame Bovary» quan l'autor Gustave Flaubert la va publicar primer, el 1856, a La Revue de Paris i després, el 1857, quan ja havia estat acusat d'obscè, en suport llibre... Des d'aleshores, a més de les múltiples reedicions, se n'han fet almenys vuit versions cinematogràfiques des dels anys trenta del segle passat fins ara i una minisèrie televisiva. No és estrany que no només fos Gustave Flaubert qui digués allò de «Madame Bovary c'est moi» sinó que, per la seva popularitat, es podria arribar a dir: «Madame Bovary c'est nous». La història d'adulteri situada en una localitat mitjana fora de París va ser escrita per Gustave Flaubert (Rouen, França, 1821 - Croisset, Canteleu, França, 1880) a partir de la imatge que l'autor tenia d'un alumne del seu pare, un metge de poble la dona del qual li era infidel i que va acabar suïcidant-se amb verí. Madame Bovary, fugint de l'opressió paterna, frustrada pels amants i angoixada pels deutes que ha acumulat, recorre també a l'arsènic per posar fi a la seva vida. El realisme de Gustave Flaubert, esclar, no va complaure la societat burgesa de l'època que van rebre la història com una crítica al món que guardaven zelosament embolicat en cel·lofana, però que transparentava del tot amb la seva hipocresia. És sabut que Flaubert odiava la burgesia perquè deia que la seva gent no apreciava la bellesa. No és la primera vegada que es porta «Madame Bovary» al teatre. Aquí mateix, se n'han fet almenys dues versions en dues sales alternatives, avui tancades i barrades, la sala Artenbrut, en una direcció de Glòria Balañà, i la Sala Muntaner, en una direcció d'Àngel Alonso. La versió actual del TNC, que dirigeix Carme Portaceli a partir del text de Michael De Cock, en col·laboració amb el teatre KVS de Brussel·les, s'afegeix a aquest intent d'extreure de «Madame Bovary» l'essència del desig ocult d'alliberament i independència d'Emma Bovary. De totes tres versions es podria dir frívolament: “Conegueu qui era Madame Bovary en només una hora i mitja”... [+ crítica]

D'AQUÍ A CENT ANYS TOTS GREMLINS

«La guerra dels mons», d. H. G. Wells. Adaptació d'Atresbandes (Mònica Almirall, Albert Pérez i Miquel Segovia) i Guillem Llotje. Intèrprets: Mònica Almirall Batet, Guillem Llotje, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia Garrell. Coproducció Teatre Lliure i Atresbandes. Agraïments: Sergi Flores, Pirra, Gaia, Gustavo i Centre Cívic Navas. Direcció d'Atresbandes (Mònica Almirall, Albert Pérez i Miquel Segovia) i Guillem Llotje. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 març 2023.

La companyia Atresbandes, resident aquesta temporada del Teatre Lliure, va experimentar l'any passat una versió sonora radiofònica de «La guerra dels mons», basada en l'obra d'H.G.Wells escrita el 1898. L'any 1938, un any abans de la Segona Guerra Mundial, el guionista, actor, director i radiofonista Orson Welles, va portar a les ones hertzianes un guió sobre una presumpta invasió extraterrestre que va provocar un fort impacte de credibilitat entre els oients dels Estats Units, segurament que més del que el mateix Welles es podia imaginar. Una premonició de les “fake news” actuals, però amb talent i obrint camins sobre el poder de la ficció. La companyia Atresbandes no pretén, em sembla, que ningú surti esverat i corrent per cames de l'Espai Lliure de Montjuïc, on ara ha recuperat la versió sonora en clau presencial, però amb l'atractiu que mostra els secrets de cadascun dels sons, de cada efecte de so, de cada artilugi que utilitza per aconseguir la sensació immersiva inspirada en els diferents 27 capítols de la novel·la d'H. G. Wells. Contràriament al que podria semblar, els intèrprets i manipuladors tècnics no fan ús de la paraula sinó en fugaces intervencions i gairebé sisplau per força. El protagonista, doncs, és el so absolut. I per aconseguir que la recepció sigui nítida, aïllada de qualsevol altre so extemporani, equipa cadascun dels espectadors amb uns auriculars de considerables dimensions, amb unes orelleres connectades, per WiFi o Bluetooth, vermell encès que formen part de l'ambientacio escenogràfica en aquesta versió presencial creant un núvol estès a la platea de l'Espai Lliure, a tres bandes, precisament, com el nom de la companyia... [+ crítica]

EIXAMPLAR ELS PULMONS AMB “BURUNDANGA”

«Burundanga», de Jordi Galceran. Cristina Brondo, Mónica Macfer, Rubén Yuste, Frank Capdet i Pep Martínez. Escenografia. Albert Ventura. So: Roger Quera Il·luminació: Néstor González. Direcció: Borja Rabanal / Albert Doz. Eixample Teatre, Barcelona, 4 març 2023.

El dramaturg Àngel Guimerà va haver d'estrenar «Terra Baixa», el 1896, a Madrid, al Teatro Español, dos anys abans que arribés al Teatre Romea de Barcelona, passant primer per Tortosa i Gràcia. Coses de la vida. Més de cent setze anys després, a Jordi Galceran li va passar una situació similar: va estrenar l'obra «Burundanga» a Madrid, al Teatre Maravillas, i la seva entrada a Barcelona es va produir via Sala Flyhard i Festival Temporada Alta. Finalment va aterrar a La Villarroel l'abril del 2012, fa més de vint anys, on els espectadors van fer el ple. Hi van treballar Roser Blanch, Carles Canut, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergi Matamala, sota la direcció de Jordi Casanovas. El Teatre de l'Eixample, no gaire lluny de La Villarroel, ha repescat ara aquesta obra de l'autor d'«El mètode Grönholm», «El crèdit» o la recent «FitzRoy». I així, l'obra «Burundanga» té una nova oportunitat per a una nova generació d'espectadors i per a aquells que la vulguin recordar amb un repartiment, esclar, totalment nou. A Jordi Galceran l'avala l'espaterrant èxit internacional d'«El mètode Grönholm», comèdia nascuda d'un T6 del TNC i que només alguns van (vam) veure de seguida que faria un llarg recorregut fora dels corrents institucionals. «Burundanga» és una comèdia de rerefons romàntic amb “The End” feliç, com a les pel·lícules rosa, amb petó inclòs... [+ crítica]