«La isla del Aire», d'Alejandro Palomas. Intèrprets: Núria Espert, Miranda Gas, Vicky Peña, Candela Serrat i Teresa Vallicrosa. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Paco Ariza. Música original i espai sonor: Orestes Gas. Videoescena: Álvaro Luna, amb la col·laboració d'Elvira Ruiz. Caracterització: Núria Llunell. Veu: Anabel Moreno. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Mireia Farrarons. Direcció tècnica: Moisès Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudantia de vestuari: Maria Albadalejo. Sastreria: Noelia Echevarria i Laura Grané. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures i Taller d'escenografia Castells. Confecció del vestuari: Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Suport comunicació Núria Espert: Belén Herrero. Reportatge gràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Jorge de la Garza. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 30 març 2023.
A vegades, la incorporació en un repartiment d'un actor o una actriu determinats eclipsa el contingut de l'obra. Això és el que li passa en part en aquesta versió teatral de «La isla del Aire», que parteix de la primera part novel·lística de la trilogia «El tiempo que nos une» de l'escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). No hi ha dubte que la presència de l'actriu Núria Espert en una obra al Teatre Romea, on va començar encara adolescent i hi torna una altra vegada en plena forma a la ratlla dels 88 anys—, és de les que eclipsen l'obra. I l'obra, malgrat tot, hi és. Davant d'uns majestuosos cingles de rocam que val la pena de suggerir a l'autor Jordi Galceran i la companyia de «FitzRoy», del Teatre Borràs, que si els en falten per a la seva cordada d'escalada les demanin en prèstec al Teatre Romea. No és casualitat que la majestuosa i a la vegada tenebrosa escenografia de «La isla del Aire» em porti a «FitzRoy» perquè si allà hi ha quatre dones amb els seus conflictes interiors, aquí n'hi ha cinc que no es queden enrere en portar una motxilla carregada del llast de tota una vida, des de la més gran, l'àvia, a les dues filles, les mares, i les dues nétes, les més joves. Darrere de l'obra «La isla del Aire», que agafa el nom evidentment de l'illot deshabitat que hi ha al sud-est de l'illa de Menorca, pertanyent a Sant Lluís —característic també pel far que l'habita, a banda d'un petit habitatge, un estable i un magatzem—, hi ha els records del passat, el record tràgic de la pèrdua al mar després, de sortir a navegar, de la tercera néta de la família matraircal —personatge absent que, com tots els personatges absents, és el pistó que encèn la trama— i hi ha la presència fantasmagòrica dels homes que, un a un, han burxat com si fossin un filaberquí cadascuna de les cinc dones de «La isla del Aire»... [+ crítica]
