LA VIDA TÉ UN COST

«Cost de vida (Cost of living)», de Martyna Majok. Traducció d'Adriana Nadal. Intèrprets: Julio Manrique, Pau Roca, Anna Saun i Katrin Vankova. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Moviment: Anna Rubirola. Construcció escenografia: Taller Jorba Miró. Producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Cap tècnic del teastre: Iker Gabaldón. M`rqueting i comunicació: Focus. Fotografia; Kiku Piñol. Disseny gràfic: Eduard Bosch. Xarxes Sixto Paz: Eladi Bonastre. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Institucions; ICEC. Agraïments: Institut Guttmann, Jana Arimany, Aspace. Coproducció: Sixto Paz i La Villarroel. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió. Cia. Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 5 març 2023.

 Per parlar de la solitud, de la necessitat d'estima, del rebuig dels prejudicis o de l'estigma de ser diferent sovint no cal un gruixut tractat de psicologia o un assaig sobre les relacions humanes sinó que n'hi ha prou amb una obra teatral que grati en les qüestions més aspres per extreure'n el punt de dolçor que es pot trobar en el seu fons. Això és el que fa l'autora d'origen polonès establerta als EUA, Martyna Majok (Bytom, Polònia, 1985), amb una obra que, per la seva honestedat, pel seu risc i per la pàtina de refinada ironia que amaga, que fins i tot convida al somriure en les situacions més àrides, va ser distingida el 2018 amb el premi Pulitzer de teatre. Només quatre personatges. Un d'ells, el de la cuidadora, aparentment el que representaria els inicis precaris de la mateixa autora, immigrada amb la seva família polonesa als Estats Units i, encara més, quan crea l'univers de ficció de «Cost de vida» a partir que rep la notícia d'una mort propera i, sense recursos per sortir de Nova York, topa amb un teló de neu que cau en un dia de gener (gràcies per la documentació, Aix Phillips). Aquest ambient gèlid es reprodueix en la posada en escena de «Cost de vida» que el director Pau Carrió —i em temo que el conjunt de la compayia— ha respectat al màxim amb una nitidesa escenogràfica: unes capses de cartró, una banyera, un tamboret... Probablement la trama té alguns girs que poden desconcertar o mig confondre els espectadors. Tant hi fa. És més important el fons i el que s'hi diu i com es diu i com s'expressen els quatre personatges que no pas una linealitat formal. Per això, els quatre intèrprets, sobretot esclar els dos que fan els papers més delicats, el de la dona tetraplègica després d'un accident (Anna Sahun) i el del doctor universitari amb paràlisi cerebral (Pau Roca) han fet una mena de “master class” amb especialistes de l'Institut Guttmann per entendre les reaccions i els sentiments dels pacients que hi han de recórrer després de perdre una part de les seves facultats de moviment o de parla... [+ crítica]