«Júlia – 15 anys més tard (2011–2026)». A partir de «Miss Julie (La senyoreta Júlia)», d'August Strindberg. Adaptació de Christiane Jatahy. Traducció: Marilia Samper. Intèrprets: Júlia Genís i Moha Amazian. Intèrprets de la pel·lícula: Julia Bernat, Rodrigo de Odé i Marwa Bakhat. Càmera en directe: Robert Molist Rossell. Disseny d’escenografia: Marcelo Lipiani. Disseny d’il·luminació: Thomas Walgrave. Disseny de vestuari: Nídia Tusal. Composició musical original: Rodrigo Marçal. Director de fotografia: Paulo Camacho. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics – Enric Alarcon. Coordinador de sistemes de vídeo: Julio Parente. Tècnic de vídeo: Roger Ábalos. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Tècnic de so: Oscar Villar. Maquinària: Koko (Lluís Nadal). Veus en off de la pel·lícula: Joana Ricart Arderiu i Francesc Gosalves López. Producció audiovisual: Asimètric Films. Revisió del text: Gemma Sardà. Ajudant de direcció: Julia Bernat i Mònica Molins Duran. Regidoria: Maria Laporta. Coordinació de producció de la companyia: Henrique Mariano. Comunicació: Bea Moyano i Mariona Gómez. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Cap de producció: Blanca Arderiu. Direcció de producció: Josep Domènech. Crèdits de la pel·lícula: Ajudant de direcció: Paula Baviera. Segona ajudant de direcció: Raquel Díaz. Directora de producció: Olga Doganoc. Ajudant de producció: Carlos Llaó. Key set: Juan Zumeta. Auxiliar de producció: Jorge Gómez. Auxiliar de producció: Adriana Pérez. Operador de càmera: Paulo Camacho. Segon AC / Data: Marc Merino. Gaffer: Martin Murua. Elèctrics: Carles Cros, Marc ‘Xurro’ Carrasco i Joan Bustos. Vestuari: Nídia Tusal. Ajudant de vestuari: Patricia Carrión. Direcció d’art: Thomas Walgrave. Ajudant d’art: Mònica Molins Duran. Maquillatge i perruqueria: Irene Leon. Cap de so: Gerard Tàrrega. Microfonista: Andrea Dobrescu. Mescla de so: Reclab Studio / Oriol Xicart. Producció audiovisual: Asimètric Films. Una producció de Temporada Alta i Teatre Lliure. Amb la col·laboració de Cie Vertice – Axis Productions. Agraïments: Mar Requena. Direcció: Christiane Jatahy. El Canal Centre d'Arts Escèniques - Festival Temporada Alta, 16 i 17 octubre 2026. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. Del 22 d'octubre al 15 de novembre 2026.
“Què farem amb tot el que passa aquí...? ¿I amb el que passa allà...? ¿Tu saps allò de quan tens por, però no saps per què...?”. Aquestes són algunes de les preguntes sense resposta que es fan els dos personatges de «Júlia - 15 anys més tard (2011-2026)», una revisió de l'obra «Julia» de la dramaturga, cineasta i directora brasilera Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, Brasil, 1968), que va estrenar el 2011 i que va presentar al Festival Temporada Alta dos anys més tard. La revisió actual, que també s'ha estrenat a Temporada Alta en coproducció amb el Teatre Lliure dins del seu cinquantenari, ha canviat els dos intèrprets originals (Julia Bernat i Rodrigo de Odé) pels catalans Júlia Genís i Moha Amazian. Els temps, els revolts socials i les circumstàncies canvien. I això és el que experimenta Christiane Jatahy en aquest espectacle que barreja cinema i teatre amb un joc interactiu entre un registre i l'altre, amanit encara pel teatre dins el teatre i, es podria dir, el cinema dins el cinema, amb escenes del rodatge en directe (amb la intervenció del càmera Robert Molist Rossell) i amb entrades i sortides de la ficció a la realitat, amb l'espaterrant escena fora de l'escenari filmada per les escales del Lliure de Gràcia emmarcades amb les llàgrimes de Frederic Amat com a marc de fons, amb una fugida pel carrer Montseny en directe, amb la sorpresa dels pocs vianants que s'hi troben sense saber què hi passa. Tot plegat, com si el drama del segle XIX de la senyoreta Júlia d'Strindberg fos també un altre mena de drama dels dos intèrprets del segle XXI a la vida real. Però fem un parèntesi per situar la gènesi de la trama: «La senyoreta Júlia» original d'August Strindberg transcorre la nit de Sant Joan, a la cuina del casalot del senyor Comte, amb la fugida endavant de la filla de la casa —òrfena de mare a causa que aquesta s'ha llevat la vida— amb el rol dels papers de la jove mestressa, el servent i la cuinera. Una oportunitat per buidar els sentiments, mesurar les forces, intercanviar els papers amo-criat, estimat-odiat i amb la rendició final del servent que, allà, acaba enllustrant les botes del senyor comte en un acte de submissió i aquí, vestint l'uniforme de xofer per portar el pare de Júlia a un indret que, malgrat les repetides preguntes que interpreta quatre o cinc vegades improvisadament el càmera, no s'acaba d'aclarir quin és i no cal... [+ crítica]
