BALANDRAU PANDÈMIC

«Bouvetøya (La necessitat d'una illa)», d'Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. Intèrprets: Mireia Aixalà, Damien Bazin, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet i un “espectador voluntari”. Càmera en directe: Júlia Izaguirre. Escenografia: Lluc Castells. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Concepció i direcció audiovisual: Salvador Sunyer i Vidal. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. I els equips del Teatre Lliure. La primera versió d'aquest espectacle es va estrenar el 7 d'octubre del 2020 al Festival Temporada Alta. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Sergi Pompermayer. Direcció: Julio Manrique. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 octubre 2026.

Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales. Davant d'aquesta mena de “balandrau pandèmic”, un col·lectiu d'amics i coneguts —un d'ells, desnonat i sobrevivint en un caixer, i un altre, explotat com a “rider” de Glovo— acaben decidint, després de vuit mesos de confinament rigorós, una fugida endavant que els portarà d'expedició a l'illot —perquè Bouvetøya és un illot volcànic enmig de l'oceà Atlàntic allà on “nostru sinyó” va perdre les espardenyes— i a trobar-se entre ells i amb ells mateixos per encarar el futur. Un futur que volen que trobi testimoni, cinquanta anys després, i per això acaben enterrant, com una primera pedra, una càpsula amb el lema: “La matèria dels somnis / 2030-2080”.... [+ crítica]