SUÏSSA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA

«Les bàrbares», de Lucía Carballal. Traducció de l'espanyol de David Selvas. Intèrprets: Berta Gratacós, Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte. Escenografia: Marc Salicrú i Josep Iglesias. Disseny d’il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Berta Gratacós. Disseny de so: Efrén Bellostes. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Coreografia: Marta Bayarri. Coordinació tècnica: Enric Alarcón. Tècnic de companyia: Kevin Garcés. Regidoria: Olga Cámara. Ajudants de direcció: Alba Collado. Construcció d’escenografia: Carles Hernández ‘Xarli’. Confecció de vestuari: Època. Fotografia del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Imatges d’escena: Marc Mampel. Producció excecutiva i màrqueting: La Brutal. Premsa: Rubén Garcia – BARC Coop. Agraïments: Atresbandes, Focus, Marta Marco, Gran Tonino Piano Club. Una coproducció de La Brutal i Bitò. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció de l'espectacle: David Selvas. Teatre Borràs, Barcelona, 5 febrer 2025.
 
No fa ni quatre dies que el tema de la infertilitat o el desig de tenir descendència planava sobre l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb «L'aranya» d'Àngel Guimerà, que torna a aparèixer, aquesta vegada al Teatre Borràs, de la mà de la dramaturga Lucía Carballol, que va estrenar la versió original «Las bárbaras» a Madrid el 2019, dirigida per Carol López. La qüestió de fons d'aquesta versió catalana —o més ben dit: d'aquesta versió bilingüe catalanoespanyola— que dirigeix ara l'actor David Selvas, fa patxoca en coincidir amb la preocupació aranyívola de Guimerà de fa un segle. Qüestió universal, doncs, la de la descendència per a la qual el temps no passa mai  David Selvas ha creat una versió lúdica, amb tints de discoteca de fa cinquanta anys, i posant l'èmfasi en les tres protagonistes de l'obra, tres dones que han arribat als 65 anys —aquella edat mítica en què els avantpassats es jubilaven feliçment— i que miren enrere sobre el que ha estat o no ha estat la seva vida. Tres dones que expien els seus fantasmes i que confessen les seves contradiccions. Una, dedicada a l'exitosa carrera d'arquitecta, una altra que ha sacrificat la seva carrera artística musical per dedicar-se al marit i els fills, i una altra que ha estat feliç amb la vida matriarcal, ara que ha arribat a fer d'àvia i cangur dels néts... [+ crítica]

ROSTOLL DE GUIMERÀ AMB PORRÓ I A GALET

«L'aranya», d'Àngel Guimerà. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Albert Ausellé, Jan D. Casablancas, Berta Giraut, Estel Ibars, Paula Malia, Jordi Rico, Mima Riera, Ferran Soler, Jordi Vidal i Meritxell Yanes. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Montse Amenós. So: Jordi Bonet. Direcció i arranjaments musicals: Dani Espasa. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology, S.L. i Taller d'Escenografia Castells, S.L. Jorba-MIró. Estudi-Taller d'escenografia, Joan Soler Vidal, Jordi Agustí, Miquel Cardiel, Miquel Grima, equips tècnics del TNC. Realització de vestuari i ninots: Goretti Puente, Jan Clota, Ventura i Hosta. Alumnes en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Germán Fernández i Laia Nogueras (direcció) i Montse Escolano (escenografia). Cançons: Cor Infantil i Cor Jove de l'Orfeó Català. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Pere Prat, Josep Maria Prat, Mercè Batllori, Ester Prat, Jordi Juanola, Norbert Prat, Xènia Prat, Arnau Juanola, Raquel Massaguer i Gramona i molt especialment a en Miquel Prat Valentí i a la Rosa Coll Grau (pares del dramaturg i director). Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 gener 2025.


Com que l'obra «L'aranya», d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) no és de les més conegudes de l'autor de «Terra baixa» o «Mar i cel», és convenient i suggerent a la vegada que els espectadors que no en sàpiguen la trama la vagin descobrint durant els noranta minuts de la versió que n'ha fet el dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975). El joc és —sense fer trampes i sense venir amb els textos apresos de casa— intentar esbrinar què hi ha a dins de Guimerà i què hi ha de Prat i Coll. I un té la sensació que el dramaturg de muntatges tan celebrats com «Els jocs florals de Can Prosa», «La Rambla de les Floristes» o «Els criminals» ha aprofitat el rostoll que queda de Guimerà i l'ha tastat arriscadament amb porró i a galet. I, malgrat el risc, no s'ha tacat gens amb el vi negre, com tampoc no es taca cap dels personatges que en l'escena del sopar d'amics a taula —els àpats teatrals de ficció sempre acaben malament— es repten a veure qui aguanta més el raig a galet. Jordi Prat i Coll ha fet un viatge a la seva preinfància, perquè ell és del 1975, i ha situat l'obra de Guimerà, que es va estrenar el 1908 al Teatre Romea, a l'any 1968 i a la ciutat de Girona, on ell va néixer i on va viure el que ara ja deu ser el seu món feliç i perdut de la botiga de queviures dels seus pares, de qui, per cert, manlleva els noms dels protagonistes, Rosa i Miquel, i els dedica el muntatge i de qui, ell i la companyia n'han tret informació, vivències i experiències de primera mà... [+ crítica]

DOCUMENTAL AMB DANSA DE DERVIX

«Els contrabandistes de llibres de Darayya», de Delphine Minoui. Traducció d'Albert Tola i Isabelle Bres. Versió d'Albert Tola i Iban Beltran. Intèrprets: Ilyass El Ouahdani, Laura Rosel, Marwan Sabri, Jorge-Yamam Serrano. Basada en «Les passeurs de livres de Daraya» de Delphine Minoui / Editions du Seuil, 2020. Espai escènic: Judit Colomer. Disseny i confecció de vestuari. Montse Figueras. Il·luminació: Alberto Rodríguez Vega (AAI). Espai sonor: Damien Bazin. Videocreació: Miquel Àngel Raió (Amb imatges extretes del documental «Daraya: A Library Under Bombs» de Delphine Minoui i Bruno Joucla, produït per Brother Films.  Assistent de videocreació: Martín Elena. Construcció d’escenografia: TM Disseny Industrial: Equips tècnics i de gestió de la companyia. Direcció artística: Mercè Managuerra. Producció executiva: Sylvie Lorente. Comunicació: Marta Cros. Ajudanta de producció: Aida Llop. Tècnics de la companyia: Àlex Romero, Carolina Durian. Suport tècnic: Damià Plensa. Distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Producció: Cia. Dau al Sec, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de creació de Barcelona. Agraïment especial: François Vila i Mathilde Mottier. Agraïments: Mariam Bahous Yalaoui, Ali El Aziz, Malika Guezmi, Abdila Ouled-Driss, Charaf Kbaweh Bouhaja, Mohamed Soulimane, Festival OUI! Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció i moviment: Ana Pérez García. Direcció de l'espectacle: Iban Beltran. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 gener 2025.

El projecte ve de lluny, cinc anys, diuen, i de la mà de Dau al Sec, que lidera l'actriu i directora Mercè Managuerra. Però en aquest moment històric és més oportú que mai, després què Síria hagi fet un tomb en la seva voràgine de destrucció en la qual es trobava immersa sota el règim despòtic i genocida de Baixar al-Àssad, president del país des del juliol del  2000 fins al passat 8 de desembre, quan va fugir de Damasc, amb ordre de cerca i captura internacional, refugiat en un lloc desconegut a Rússia sota el paraigua d'un altre genocida com Vladimir Putin (Al·là o algun Déu del món els crea i ells s'ajunten!). Els anomenats “contrabandistes” de llibres de Darayya són d'aquells herois que es quedarien en l'anonimat si el resistent i sovint voluntariós periodisme d'investigació no els fes sortir a la llum. En aquest cas, els que van recollir milers de llibres sota els obusos i la destrucció construint, volum a volum, un búnquer de protecció, van ser descoberts per la periodista Delphine Minoui, nascuda el 1975 a França, de mare francesa i pare iranià, i especialista en l'Orient Mitjà que coneix no només des de la distància i la teoria sinó que ha trepitjat vivint un temps a Teheran, Beirut, el Caire o Istambul... [+ crítica]

L'ABSURDITAT DE BUSCAR PIS

«Entre monstres». Creació col·lectiva a partir de textos i idees de Rafa Delacroix, Cristina Serrano, Georgina Latre, Diana Gómez i Manel Moreno (42KM). Dramatúrgia de Manel Moreno. Intèrprets: David Bagés, Rafa Delacroix, Montse Esteve i Georgina Latre. Espai escènic i vestuari: Clàudia Vilà. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: David Solans. Cap tècnic: Quim Otero. Ajudant d’escenografia: Ester Puig. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Fotografia: Felipe Mena. Coordinació dels col·loquis postfunció: Diana Gómez. Agraïments: Laia Alberch, Cia. Mar Gómez, Manuela i Antonio, Carmen Moreno, família Marmaneu-Pujol, Carlota Surós i Cristina Serrano. Proposta seleccionada en la 4ª convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Coproducció: 42KM. Cassandra Projectes Artístics i Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció de l'espectacle: Elías Torrecillas. Direcció de l'espectacle: Israel Solà. Teatre Akadèmia. Barcelona, 22 gener 2025.


Trobar pis és absurd actualment. I si se'n troba, no s'hi pot accedir. Potser per això l'obra «Entre monstres», que comença amb un jove protagonista buscant pis, també s'acosta al teatre de l'absurd. La primera escena enganya volgudament els espectadors. Tot té pinta de comèdia, amb l'actor David Bagés de comediant major fent el paper d'un excèntric comercial d'immobiliària, davant l'astorament de l'actor Rafa Delacroix, el jove que fa una visita a un pis en venda, aspirant a fer-se amb una llar. Diria que, en un temps de desnonaments diaris, lloguers tramposos de temporada pels núvols per esquivar la llei de l'embut i mobilitzacions emblemàtiques com la d'aquesta mateixa quinzena per evitar el desnonament definitiu de la Casa Orsola a l'Eixample de Barcelona, la cosa que s'insinua en l'arrencada de l'obra és com un caramel per a espectadors amants del realisme social dur. I el cas és que l'escena del venedor i el  visitant promet tant que quan es fa el fosc i s'entra en el veritable moll de l'os de l'obra, l'auditori cau en l'abisme d'una certa frustració perquè, fins aleshores, havia correspost a l'arrencada amb rialles a cor què vols. Ja ho diuen que tot el que és bo no dura gaire. Però si al planeta Terra no es pot tenir un pis, a la vida tampoc no es pot tenir tot. Oblidem-nos, doncs, d'eixamplar els pulmons, que diuen que és el que s'aconsegueix amb el riure, i oblidem-nos del registre de comèdia perquè «Entre monstres» penetra en el pensament del jove protagonista i furga en el seu subconscient per extreure-li tot allò que l'ha turmentat durant anys, sense que potser en fos conscient... [+ crítica]

PELLROJA CONTRA ROSTRE PÀL·LID

«Impossible», d'Erri de Luca. Intèrprets: Lluís Soler, Bernat Quintana i Guillem Albasanz. Escenografia: Ramon Simó. Llums: Quico Gutiérrez. So: Joan Alavedra. Ajudant de direcció: Eduard Tudela. Producció: Júlia Simó i Maria Rovelló. Cassandra Projectes Artístics. Direcció: Ramon Simó. Sala Atrium. Barcelona, 21 gener 2025.

 L'escriptor, traductor i dramaturg Erri de Luca (Nàpols, la Campània, Itàlia, 1950) és un afeccionat al muntanyisme i l'escalada i no només practica aquests esports —fins i tot va fer una expedició a l'Himàlaia— sinó que també n'és divulgador a través de les seves col·laboracions periodístiques en mitjans de comunicació com La Repubblica o Il Corriere Della Sera. Valgui aquesta breu introducció biogràfica per justificar que el seu relat «Impossible» parla amb coneixement de causa del risc que suposa fer segons quina travessa de muntanya i les conseqüències impensables —¿impossibles, potser?— que poden esdevenir per als que no en són experts. «Impossible», per als que encara són lectors, es troba publicat des del 2020 en català a Edicions Bromera, en una traducció d'Albert Pejó, tot i que en aquesta adaptació teatral no figura la versió de la qual es parteix. «Impossible» podria ser un relat de gènere policíac. Però aquest registre només hi és de fons perquè Erri De Luca el porta de seguida cap a la dialèctica entre llibertat i justícia, entre veritat i mentida, entre idealisme polític i repressió d'estat, entre generació de lluita i generació del benestar, entre un fiscal que busca el premi de l'acusació guanyada i l'acusat que busca defensar la seva honestedat sense trair el grupuscle revolucionari al qual va pertànyer... [+ crítica]

PERFUM DE CHANEL NÚMERO 5

«El público», de Federico García Lorca. Versió de Gabriel Calderón. Intèrprets: Eugenia Bideau, Roxana Blanco, Fernando Dianesi, Joel Fazzi, Mauricio González, Sofía Lara, Sofía Mañana, Dulce Elina, Rosario Martínez, Pablo Musetti, Leandro Íbero Núñez, Jimena Pérez, Mané Pérez, Gustavo Saffores, Fernando Vannet i Florencia Zabaleta. Escenografia: Marta Pazos. Vestuari i caracterització: Agustín Petronio. Il·luminació: Nuno Meira. So i música original: Hugo Torres. Coreografia: Martín Inthamoussu. Ajudantes d'escenografia: Lucía Tayler i Clàudia Vilà. Documentalista: Paloma Lugilde. Fotografia Carlos Dossena. Coordinacio tècnica: Jimena Ríos. Regidors: Diego Aguirregaray i Cristina Elizarzú. Perruqueria: Heber Vera. Maquillatge: Mavi Amigo. Cap de vestuari: Mariela Villasante. Perruqueria: Heber Vera. Maquillatge: Mavi Amigo. Regidors: Diego Aguirregaray i Cristina Elizarzú. Cap de vestuari: Mariela Villasante. Producció executiva: Felipe Villamarzo. Cap de comunicació Comedia Nacional: Matías Pizzolanti. Direcció general i artística Comedia Nacional: Gabriel Calderón. Elaboració dels telons: Taller Zeingó. Pintura teló “Sota la sorra”: Paula Fraile. Construcció escenografia: Santiago Tato Rebollo. Confecció de vestuari: Lucía Silva. Equips del Teatre Lliure. Direcció: Marta Pazos. Comedia Nacional de Montevideo. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 18 gener 2025.

La relació de l'obra «El público» de Federico García Lorca amb el teatre català ve de lluny. El tripartit format per Lluís Pasqual, a la direcció, i Fabià Puigserver i Frederic Amat, com a escenògrafs, a més de les col·laboracions de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, en van fer la primera versió després que l'autor l'hagués escrita entre el 1929 i 1930, sense estrenar-la. «El público» havia passat 56 anys en silenci. Curiosament, aquell primer muntatge de factura catalana va veure primer la llum a Milà, al Teatro Fossati, el desembre del 1986. Un any després, la van portar al Teatro María Guerrero de Madrid, i el 1988, al Mercat de les Flors de Barcelona. Fa vint anys, el 2015, el director Àlex Rigola hi va tornar, amb tot un altre imaginari, amb una coproducció del Teatro de la Abadía i el Teatre Nacional de Catalunya. Aquells dos muntatges de factura teatral catalana, malgrat ser cosins germans, amb gairebé quaranta anys de diferència, s'assemblaven com un ou a una castanya. I és el mateix que passa ara amb aquesta nova versió de l'uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) i de la Comedia Nacional de Montevideo en la qual l'escenògrafa i directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) —que ja va portar el guió cinematogràfic «Viaje a la Luna» del mateix García Lorca al Lliure de Gràcia el 2021—, aboca la seva mirada des d'una òptica de la plasticitat i la imatge farcida dels colors que, si bé caracteritzen moltes de les seves creacions, aquí agafen una personalitat singular i simbolista de cadascun dels quadres de García Lorca... [+ crítica]

CIUTAT OBERTA 24 HORES

«Barcelona 24H». Text i música original de Pau Barbarà Mir. Arranjaments de Dídac Flores. Intèrprets: Jaume Casals, Anna Piqué, Àlex Sanz i Mireia Òrrit. Piano 24H: Dídac Flores / Mireia Federico. Coreografia i moviment: Júlia Pérez. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Dani Gener. Fotografia i vídeo: Helena Palau. Producció: Suerte En Mi Vida. Direcció musical: Dídac Flores. Direcció: Marc Flynn. Primera estrena: Teatre Gaudí Barcelona, 2020. Nova temporada: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 17 gener 2025.

El mateix repartiment original que va estrenar fa quatre anys «Barcelona 24H», aquest musical de creació catalana, i després d'una gira fora de Catalunya amb l'adaptació «Madrid24h» i la de l'Argentina («Open 24h»), torna a l'escenari on va esclatar i va conquerir els espectadors d'aquell moment. L'espai transcorregut de temps des de l'estrena ha permès a la companyia fer ara alguna adaptació nova a la situació social actual i, tècnicament, millorar aspectes d'il·luminació i acompanyament de projeccions amb l'Skyline de Barcelona i amb fotos de carrer, com si fos una petita exposició de figures humanes, gràcies a les quatre pantalles que caracteritzen la sala gran del Teatre Gaudí Barcelona. La història, postjuvenil, inserida en el pou sense sortida en què es troba la generació d'entre els 25 i els 35 anys, no ha perdut gens d'interès. La dificultat per trobar un pis a Barcelona; el seguiment d'ofertes immobiliàries infrahumanes envoltades d'estafes en portals d'Internet; l'abandó del projecte de futur d'arquitecta per aconseguir fer el que es vol, trencar amb la parella, i viure feliç, no amb el que toca, sinó amb la dèria de deixar testimoni fotogràfic amb els mètodes analògics i la llum vermella del laboratori, l'ampliadora i les cubetes de revelat; la síndrome de la feina 24 hores, com si el cos humà fos el rètol d'un supermercat dels que poblen la ciutat, per escalar en una empresa i ser un executiu en cap amb la butxaca plena però l'ànima buida; la incertesa d'identitat de qui pren com a model l'actor Hugh Grant; o la pija de la Plaça d'Artós i de Sarrià, ros brillant i subdialecte xava pur, al servei de la Visa de papà, amb brots d'esglai només de pensar en la plaga de la feina... [+ crítica]

UN CAPVESPRE A L'OLYMPIA

«Olympia», de Carlota Subirós. Intèrprets: Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey. Dramaturgista: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marta Rafa Serra. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Llotje. Música: cançons del disc “Paco Ibáñez en el Olympia” (1969). Arranjaments musicals: Jordi Cornudella. Moviment: Cecilia Colacral. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Erik Forsberg. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Alba Paituvi. Alumnes en pràctiques de l'Esad-It: Nicolás Castro (dramatúrgia i direcció) i Mariona Valls (escenografia). Construcció de l'escenografia: Pablo Paz. Equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Frederic Amat, Pac Ibáñez i Julia Sanjuán. Direcció: Carlota Subirós. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 16 gener 2025.

El cantautor Paco Ibáñez (València, 1934) té ara 90 anys. El mateix vespre que veig l'espectacle «Olympia» de Carlota Subirós, al Teatre Lliure de Gràcia, ell està actuant al Palau de la Música Catalana dins el Festival Mil·lenni. Coincidències de la vida. Una altra coincidència: el 1969, Paco Ibáñez tenia encara 34 anys. En ple franquisme i a les portes d'un estat d'excepció que el règim va imposar tres mesos a partir del mes de gener i que va restringir més d'una llibertat de moviment i d'expressió, Paco Ibáñez, que feia un any que havia començat a fer concerts a Catalunya i Espanya, fa encara un últim recital —se'n deia “recital” aleshores— al Teatre Bartrina de Reus. Tinc 18 anys. L'entrevisto a peu de camerino per a la ràdio [vegeu foto testimonial al peu]. L'endemà mateix d'aquella entrevista d'urgència, el cantant torna a marxar, sisplau per força, a França, on ja havia estat des de l'exili dels seus pares després de la guerra civil i on després, el 2 de setembre d'aquell 1969, protagonitzaria el mític concert a la sala Olympia de París, que en certa manera dóna ara metafòricament títol a aquesta poètica i sensible proposta d'amor al teatre en clau de confessió personal de la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974). Pot semblar, per tot el que se n'ha dit fins ara, que l'espectacle «Olympia» sigui una excusa per fer una remembrança del repertori musical de Paco Ibáñez. Res més lluny que això. Paco Ibáñez hi és subtilment de fons, sí, però el gruix de l'obra és el relat de la mateixa Carlota Subirós, un relat impregnat del millor gènere literari del “jo”, que fa un recorregut des de la seva infància, de quan tenia 9 anys fins a avui, des de la seva mirada il·lusionada pel futur, convençuda que el futur seria allò que aleshores vivia i escoltava, la poesia cantada, una i una altra vegada, com una veu iniciàtica que vingués del foc d'Olympia, donant voltes al tocadiscos amb l'àlbum doble del concert de l'Olympia de París, lluny de pensar que arribaria al desconcert d'un present tan cruel i incert que torna a demanar a crits que no es pari de cavalcar i d'anar al galop, fins a enterrar-los al fons del mar... [+ crítica]

EL “SARAO” DEL CLUB DELS MOCADORS VERMELLS

«Massa brillant», d'Oriol Puig Grau. Intèrprets: Santi Cuquejo, Carlos González, Daniel Mallorquín i Jordi Martí Casas. Escenografia i il·uminació: Adrià Pinar. Ajudanta d'escenografia i il·luminació: Sílvia Valls. Disseny de vestuari i caracterització: Joan Ros. Música original i espai sonor: Clara Aguilar. Moviment i coreografia: Alba Sáez. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Ajudanta de producció executiva: Maria G. Rovelló. Cap tècnic: Jordi Berch. Ajudanta de cap tècnic: Mariona Ubia. Producció tècnica: Contracorrent. Assessoria de caracterització: Paula Barjau. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Producció: Teatres en Xarxa, Teatre Nacional de Catalunya. Premi de teatre Calderón de la Barca 2023. l'espectacle forma part del Festival Zero (Teatres en Xarxa). Equips i tècnics de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Oriol Puig Grau. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 gener 2025.


La Sala Apolo del Paral·lel s'ha mogut temporalment fins a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Tot per rememorar una de les festes drag del Paral·lel del segle XXI que van començar fa sis anys per l'empenta de Licorka Fey i Conxxa Vitoy, que van fundar després el Col·lectiu Futuroa i que ha protagonitzat ja algunes edicions de l'anomenat «Sarao Drag de Futuroa» on tot està al servei del travestisme, la competició per la brillantor dels vestuaris i el lluïment dels millors i a vegades més excèntrics looks. Galàxies, Lunas, Bruces i tota mena de looks surrealistes omplen l'Apolo en cada edició del «Sarao Drag de Futuroa» i, amb llibertat per pujar a l'escenari, els participants s'erigeixen en un reducte de reivindicació i protesta, de llibertat sense escletxes ni sense cap mena d'autocensura i també sense concedir ni un gram a cap intent d'agressió homoelquesigui. Just en un moment que Roberto G. Alonso està reivindicant el transformisme i el travestisme amb el seu espectacle «Jo, travesti», a La Villarroel, l'obra «Massa brillant», del dramaturg, actor i director  Oriol Puig Grau (Barcelona, 1992), parteix d'aquesta altra iniciativa que té com a escenari l'Apolo per crear una història urbana, nocturna, juvenil, drag, trans, gai i els seus derivats, però, en contrast amb la de Roberto G. Alonso, aquesta, pertanyent a una altra generació, la d'ara mateix... [+ crítica]

LA LADY DI CATALANA

Crítica teatral: La Lady Di catalana. «Jo, travesti». Idea original: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Roberto G. Alonso i Jordi Cornudella. Dramaturgia: Josep Maria Miró. Coreografia: Roberto G. Alonso. Escenografia: Albert Pascual. Vestuari: Albert Pascual i Víctor Guerrero. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i tècnic de so: Arnau Grande. Moviment: Roberto G. Alonso. Tècnic de llums: Tony Murchland. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí i Iris Tadeo. Reportatge fotogràfic: May Zircus, Alice Brazzit, Núria Boleda. Vídeo: Roger Vila, Gag. Producció: Cia. Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé i Gemma Ros. Màrqueting i comunicació: La Villarroel i Marta Fernández Martí. Coproducció: Festival Grec, FiraTàrrega, Fundació Joan Brossa, Observatori Europeu de Memòries (EUROM). Agraïments: Adrian Amaya, Dolly Van Doll, Faraonix, Gilda Love, Joan Estrada, Joan Gimeno, Sergio Fuentes, Víctor Guerrero, Ajuntament de Centelles, La Model i Sala Parés. Ajudant de direcció: Marta Fernández Martí. Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció: Josep Maria Miró. Estrena: Antiga Presó Model (Grec'23), Barcelona, 17 juliol 2023. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 27 setembre a 15 octubre 2023. Gira per diversos escenaris temporada 2023-2024. Reposició: L'Off La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2025.

Sí, la Lady Di catalana. Aquesta és només una de les moltes personalitats que s'atribueix, o que es voldria atribuir, la Diva, com diu que l'anomena familiarment l'autor Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977), que ha elaborat la dramatúrgia d'aquest espectacle off que els d'El Molino no s'haurien de deixar perdre i que, de fet, parteix de la idea original del mateix protagonista —arran d'una agressió homòfaba que el coreògraf Roberto G. Alonso va patir el 2023 al carrer i que, malgrat que es parli d'una proposta multidisciplinar que barreja el teatre, la música i la dansa —això últim, diu, per justificar la subvenció del gènere— és sobretot un relat que es mou entre la biografia i l'autoficció, el somni i la frustració, però sempre amb una mirada irònica, escèptica, reivindicativa, indignada quan cal i fruit de la maduresa d'una llarga trajectòria artística. Roberto G. Alonso va estrenar aquest espectacle en un marc tan poc habitual com l'antiga presó Model de Barcelona i dins del Festival Grec del 2023. Després d'una reposició al Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa i d'una gira per diversos escenaris, la seva adaptació ara a l'Off La Villarroel canvia segurament la percepció que en puguin tenir els espectadors. Tinc la sensació que, posat a l'escenari convencional guanya en calidesa i és encara més proper als espectadors. La metàfora de l'escenari fred de la Model —trist símbol de la repressió de la Dictadura— ajudava a inserir la seva reivindicació del transformisme i el col·lectiu travesti en un marc que, durant molts anys, el va negar i el va perseguir... [+ crítica]

LA REVIFALLA ABANS DE L'ÚLTIM BADALL

«La presència», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Marc Rodríguez, Pau Roca i Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Assistenta d'escenografia: Gabriela Sánchez. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Cap de producció: Adriana Nadal i pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Regidoria: Bibiana Guzmán. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicció del teatre: La Villarroel. Màrqueting i comunicació de la companyia: Eladi Bonastre. Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 19 desembre 2024 a 2 febrer 2025.
 

El Pallars, que és la portalada del Pirineu, és un terreny adobat per encaixar-hi històries de por. Les llegendes del temps de la picor, les històries ancestrals a la vora del foc i, si estirem més el fil, fins i tot el culebrot contemporani del llogarret de la muntanya de Tor —el nucli dependent del poble d'Alins, de la Vall Ferrera, que ha posat entre l'espasa i la paret el periodista i investigador Carles Porta—, creen un imaginari idoni per fondre la ficció amb la realitat. La mort, les herències mal repartides o escamotejades, les enveges i les males arts entre parents són qüestions que poden trobar el seu xup xup en grans ciutats o nuclis urbans, però que es couen a foc lent i espetegant espurnes quan s'esdevenen en llocs apartats de muntanya. Els dramaturgs i guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso han escollit aquest espai bucòlic per ambientar «La presència», la seva història de por. I cal dir de por perquè quan es parla d'una “presència” sobrenatural, no es pot dir que ningú pugui estar tranquil del tot... ni a la butaca de la platea. ¿Què seria la por en una borda del Pallars si no hi hagués una tempesta de llamps i trons? Aquest efecte tan cinematogràfic és el que envolta els espectadors només entrar a la sala. Sort que no hi ha goteres virtuals perquè no tothom té el paraigua a punt ni l'impermeable plegat a la butxaca. ¿I d'una veuassa en off que sembla que vingui del més enllà què se'n pot dir? Doncs, que qui ha escollit anar al teatre ja sap el pa que s'hi dóna, sobretot si no silencia el mòbil perquè corre el risc de patir un atac de cor o, com a mínim, un atac d'angoixa... [+ crítica]

ATRAPATS EN EL FIL MATINER DEL PHIL

«El dia de la marmota (“Groundhog Day”)». Basat en la pel·lícula homònima i la història de Danny Rubin, dirigida per Harold Ramis (Columbia Pictures, 1993). Llibret de Danny Rubin. Música i lletres de Tim Michin. Traducció i adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Alexandre Ars, Roc Bernadí, Júlia Bonjoch, Oriol Burés, Clàudia Bravo, Sol Carner, Ernest Fuster, Marc Gómez, Edgar Martínez, Eduard Mauri, Paula Pérez, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Júlia Saura, Carles Vallès. Músics: Gerard Alonso / Adrián Aguilera (diretor orquestra i pianista), Oriol Cusó / Albert Comaleras (saxòfon), Jordi Franco i Clodulfo Núñez (baix), Antonio Pagès / Pere Foved / Eloi López (bataria), Jordi Roquer / Vicente Martín (guitarra) i Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestidor: Marc Udina Duran. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Javier Isequilla. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Disseny d'imatges (Desilence): Søren Christensen, Tatiana Halbach. Ajudant coreografia: Chema Zamora. Ajudants escenografia: Elisabet Rovira, Victor Peralta. Ajudant disseny vestuari: Carlota Ricart. Ajudant disseny caracterització: Alba Quintos. Ajudant de so: Adrián Galones. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Producció elèctrica: Juli González. Cap regidoria: Juan Carlos Fernández. Segona regidora: Aida Pont. Cap maquinària: Albert Gómez. Subcap de maquinària i utiller: José Antonio Guerra. Maquinistes: Javier Cué, Claudia Sánchez, Carles Pérez. Cap il·luminació: Artur Gavaldá. Subcap il·luminació: David Herrera. Tècnics il·luminació: Julián Puerto, Lindsay Cabello. Cap so: Oriol Torrent. Subcap so: Daniel Palos. Microfonistes: Nacho Bergillos. Cap de sastreria: Espe Pascual. Subcap de sastreria: Emma Castanys. Sastra: Noelia Echeverría. Cap de caracterizació: Alba Quintos. Caracteritzadora: Elsa Domene. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells, Pascualín Estructures, Escenografia Moià, Jorba-Miró Estudi taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño, Antonia Pérez. Estudiants en pràctiques vestuari Esdi: Jana Comas, Judith Muñoz. Construcció cap marmota: La Casa de Barrets. Cap tècnic teatre: David Buxó. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Lab Creative (Irina González). Disseny gràfic: Estudi Neus Pacheco – Roger Mestres. Disseny web: Make it Conversion. Direcció producció: Carmen Álvarez. Direcció comunicació i promoció: Anna Busquets. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Ajudant producció: Emma Aquino. Estudiant en pràctiques: Beatriz Sánchez. Responsable legal: Elisa Carrión. Assesor legal: Jacobo López-Barbado. Responsable administració: Iván Pérez. Comptable: Ivana Rivadeneira. Auxiliar comptable: Ricardo Castillo. Auxiliar comptable: Eva Maldonado. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Espectacle presentat en acord amb Music Theatre International (Mtishows). Producció de Nostromo Live. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Col·lagoració: Balañá en Viu. Director resident i ajudant de direcció: João Duarte Costa. Director musical resident i ajudant direcció musical: Gerard Alonso. Direcció coreogràfica: Miryam Benedited. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Enric Cambray. Teatre Colisum, Barcelona, 23 desembre 2024.
 

Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975). Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu  Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer. Dic que al cineasta frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar. Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família... [+ crítica]

DONCS, AIXÒ: QUE US BOMBIN A TOTS!

«Ni en broma», de Xavi Morató. Intèrprets: Jordi Díaz i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia: Albert Ventura. Il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Vestuari: Olga Arias. Caracterització: Júlia Ramírez. Direcció tècnica: Joan Segura. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Producció: Anexa. Direcció: Jofre Borràs. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 desembre 2024.
 

M'imagino l'aspirant a alcadessa que protagonitza aquesta comèdia del dramaturg i guionista Xavi Morató (Barcelona, 1983) a les escales del Parlament de Catalunya, abans de Nadal, a l'hora de cantar nadales —un costum que s'havia desterrat i que ha tornat després de divuit anys— amb la resta de col·legues d'escó, i ella, davant de tots, en un arravatament de lucidesa, passant-se per un lloc que sé i em callo, els draps de les dues banderes —la catalana i l'espanyola— com les dues que pengen escenogràficament en aquesta obra i que serveixen per generar un dels moments més irreverents —no apte per a patriotes— de la comèdia «Ni en broma». Parlo de comèdia, però «Ni en broma» és en realitat una sàtira molt seriosa carregada de reflexió explosiva sobre els tòpics, els prejudicis, els tics i les conveniències morals que dominen la política d'aquest primer quart de segle XXI —tot i que potser l'han dominada sempre— i que porten sovint a enfarfegar el llenguatge per mor del gènere o evitar i censurar segons quines expressions per mor d'un codi establert de correcció que canvia de barem segons el vent que bufa... [+ crítica]

PANEROLES ESTRESSADES A LA CUINA

«La cuina». Inspirada en «The Kitchen)», d'Arnold Wesker, a partir de la traducció de Jordi Bordas Coca. Intèrprets: Laura Aubert, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré i Laura Pau.  Música: Ariadna Cabiró. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Maria Albadalejo. So: Damià Duran. Coreografia i moviment: Robert González. Arranjaments musicals i bases: Pere Gual. Caracterització: Eva Fernández. Fotografies promocionals: Sergi Panizo. Tràiler: Marta Caravaca. Maquillatge i perruqueria – Fotografies promocionals: Inma Bono. Atrezzo i producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo i Ester Cánovas. Estudiant en pràctiques de regidoria (El Timbal): Xènia Arenas. Una producció d’Els Pirates Teatre i la Sala Beckett. Amb el suport del Convent de les Arts d’Alcover i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Enric Aragonès, Santi Aubert, Joana Blanch, Camila Espinoza, Aura Foguet, David Prieto i molt especialment, al restaurant Mas Ros, al menjador de La Beckett, a la Família Farrarons i a Pepa Bar a Vins. Ajudant de direcció: Carla Coll. Direcció: Adrià Abert. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 19 desembre 2024.
 

Del dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 - Brighton, Regne Unit, 2016) es deia que pertanyia a la generació dels joves irats, el “Angry Young Man”. Però ell no va acceptar mai aquest qualificatiu. El fet és que, irats o no, amb altres autors com Harold Pinter o John Osborne, van marcar una etapa del teatre anglès eminentment social dels anys cinquanta del segle XX, amb una mirada cap a la classe obrera i crítica amb les classes altes i mitjanes del país. Centrant-nos en l'obra «La cuina (The Kitchen)», cal recordar que va ser la primera obra de l'autor, escrita el 1957 i estrenada dos anys després, i la més representada del seu catàleg a tot el món. A més, sense deixar de trepitjar el teatre, l'obra ha passat pel cinema amb dues adaptacions, una del 1961, dirigida per James Hill, i una altra, la més recent, aquest mateix any, estrenada a La Berlinale, dirigida per Alonso Ruizpalacios. «La cuina», en aquesta ocasió una peça inspirada en l'original d'Arnold Wesker i adaptada al teatre per l'actriu Laura Aubert i la companyia Els Pirates Teatre, podria tenir, si es volgués, fins a una trentena d'intèrprets en escena per la varietat de personatges que hi podrien aparèixer. Però Els Pirates Teatre en tenen prou amb cinc intèrprets, tots coneguts de la casa “made in Maldà”, immersos en el seu habitual exercici de fregolisme, multiplicant-se cadascun d'ells en tres personatges, entrant i sortint constantment del que és el seu personatge principal... [+ crítica]

UNA PEÇA D'ORFEBRERIA CARREGADA DE FRAGILITAT

«Una casa en la montaña», d'Albert Boronat. Intèrprets: Javier Beltran, Albert Boronat i Sergi Torrecilla. Fotografia: Cristina Tomàs. Distribució: Marlia, S.L. Direcció: Albert Boronat. Festival Grec'23. Jardins Fundació Muñoz Ramonet, Barcelona. 22 i 23 juliol 2023. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, 24 gener i 4 febrer 2024. Reposició: Heaetbreak Hotel, Barcelona, 17 desembre 2024 a 12 gener 2025.

A saber si, coincidint com coincideix aquesta recuperació de la peça teatral «Una casa en la montaña», d'Albert Boronat (Coma-ruga, Baix Penedès, 1977), amb les taulades de Nadal, Cap d'Any i Reis, la taula que el dramaturg i els dos actors que intervenen en la posada en escena d'aquesta obra tan excepcional com singular, ara novament a la sala Heartbreak Hotel de Sant(s) Rigola, on ja va ser fugaçment en un parell de diumenges, a principis d'any, no se'ls haurà acudit de preparar algun plat d'escudella, sopa de galets amb pilota, pollastre, torrons i xampany. Si no és així, els reduïts espectadors de cada funció —una vintena per dos a tot estirar— s'hauran de continuar conformant amb els embotits, els tacs de formatge, el traguitxol de vi i la ració de truita de patates. Cap retret. Com deia Joan Salvat-Papasseit en el poema «Nadal», de «L'irradiador del port i les gavines», “Demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som.” Els personatges d'Albert Boronat —de fet, ell n'és un més— potser són pobres de butxaca, però rics de paraula perquè el text d'«Una casa en la montaña» podria ser un text narratiu, fins i tot novel·lat, d'aquells que enganxen els lectors —o els espectadors, en aquest cas— pel misteri que desprenen i l'enjòlit que amaguen... [+ crítica]

TORNAR A LA CLOSCA ADOLESCENT

«Ramon», de Mar Monegal. Intèrpret i músic: Francesc Ferrer. Espai escènic: Anna Tantull. Dramatúrgia projeccions: Josep Galindo. Audiovisuals: Toni Roura. Disseny de llum: Conchita Pons. Vestuari: Mar Monegal. Producció executiva: Laura Manchón. Fotografia: MW Fotografia. Un projecte de Mar Monegal i Francesc Ferrer en coproducció amb EÒLIA. Direcció: Mar Monegal. Sala Atrium, Barcelona, 7 novembre a 28 desembre 2019. Reposició: Teatre Eòlia, 1 setembre a 4 octubre 2020. Reposicions en gira per diversos escenaris 2020/2021. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 28 març a 25 abril 2022. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

El personatge del Ramon, protagonista i títol d'aquesta història de ressò autobiogràfic, que ja fa més de cinc anys es van treure de la màniga a quatre mans la dramaturga Mar Monegal i l'actor Francesc Ferrer, arrossega una motxilla difícil de descarregar: ser el petit de tres germans, haver estat una mica malcriat, arribar a la frontera dels quaranta, trencar amb la parella perquè ella vol ser mare i ell no vol tenir descendència, patir els alts i baixos de la professió teatral, ser una de les moltes víctimes de la precarietat laboral i no tenir accés a un habitatge digne i, en conseqüència, haver de tornar a casa i, per acabar-ho d'arrodonir, a la mateixa cambra on ell i els seus germans van passar els anys de fetitxisme per segons quines figures, amb els cartells mítics penjats a les parets i els utensilis d'adolescència com una bicicleta o una guitarra. Dit així, els qui no hagin vist «Ramon» poden pensar que és una història tòpica que les sèries televisives o les pel·lícules de caire “indie” han servit sovint per encaterinar un public determinat. Però en el cas de «Ramon», de Mar Monegal (Barcelona 1980), la sinopsi no fa res més sinó enganyar afectuosament els espectadors perquè del presumpte tòpic se salta a la sensibilitat, de l'aparent comèdia se salta al dramatisme que esclata com un meteorit en qualsevol família quan els visita, com diu l'actriu Carme Elias, el senyor Alzheimer... [+ crítica]

POSEU UN DOFÍ A LA VOSTRA VIDA

«Observin aquests fills de puta», d'Adrián Perea. Intèrprets: Marc Domingo, Cris Martínez, Francesc Marginet Sensada, Clara Mingueza, Abel Reyes Alabart, Marc Tarrida Aribau, Agnès Casals Visús i Gerard Franch Lopera. Espai escènic i disseny de llum: Ona Guilera. Sorollista: Àlex Polls. Assesorament vestuari: Jess Sibina. Producció executiva: Judit M. Gené. Fotografies: Laia Nogueras. Tràiler: Irene Pagès Molina. Vídeo: David Andrés. Coproducció: Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures i Dúo Fàcil. Agraïments: Juanjo Cuesta, Centre Cívic Parc Sandaru, Nau Ivanow, Sala Espacio, Produccions el Gran Mogol, entre altres. Codirecció: Dúo Fàcil i Adrián Perea Nava. Companyia Dúo Fàcil. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 24 gener a 11 febrer. Reposició: El Maldà, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

Després de tot el que han patit els dofins artistes dels parcs aquàtics, vetats a continuar exercint la seva feina ni que paguin quota d'autonom, amics i vetlladors com són de l'ésser humà, de segur que veurien amb molts bons ulls —i bona cua— que un govern xatxiprogressista aprovés per decret una llei per legalitzar-los com a mascotes —no els tractem d'animals—, mascotes de companyia. Quantes banyeres desaprofitades no tornarien de mort a vida amb un dofí a dins traient el cap com un nadó esperant el xampú! La colla de Duo Fàcil ha complert deu anys des del seu primer espectacle. Els vam descobrir entre el 2018 i el 2019 a la sala més petita de l'antic Espai Brossa, l'anomenada aleshores Palau i Fabre —abans que l'Espai es convertís en Centre de les Arts Lliures i Fundació Joan Brossa— amb un espectacle de ressonàncies interètniques com «Bollywood, Bombay, Barcelona». Des d'aleshores, l'actual «Observin aquests fills de puta» —nen, no diguis paraulotes!— és el quart espectacle de la companyia. Posats a enfilar la sàtira de traç gruixut, la companyia ha ampliat nòmina pel que fa a intèrprets i s'ha ajuntat amb el dramaturg madrileny Adrián Perea, autor del text i també codirector amb la companyia al ple... [+ crítica]

TERÀPIA CENTRIFUGADA AMB ESCUMA DE RENTADORA

«L'origen del món», de Lucia Calamaro. Traducció: Carles Fernández Giua. Intèrprets: Queralt Casasayas, Alicia González Laá i Annabel Totusaus. Espai escènic: Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Caracterització: Perruqueria Santos. Figurinisme: Nídia Tusal. Construcció d’escenografia: Andreu Mateo (Art Coolers) i Jorba Miró. Confecció de vestuari: Consol Díaz. Ajudantia de direcció i regidoria: Isabelle Bres. Ajudantia de producció: Tíndari Sgró. Fotografia: Felipe Mena. Agraïments: Hans Richter, SMEG. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 13 desembre 2024.

 La dramaturga i directora Lucia Calamaro (Roma, 1969) no abandona el joc de relació familiar que ja ha tractat aquesta mateixa temporada al Teatre Tantarantana amb l'obra «La vida suspesa» i que reprèn ara el Teatre Akadèmia amb l'obra «L'origen del món», amb l'afegit deL subtítol: «Retrat d'un interior». Es podria dir que l'estrena d'aquesta segona peça té una aura internacional, o com a mínim europea, perquè l'autora l'acaba d'estrenar també, el mes de novembre, al Piccolo Teatro di Milano, on a més l'ha dirigit, amb les actrius Concita De Gregorio, Carolina Rosi i Mariangeles Torres. Aquí, ha cedit la direcció a Guido Torlonia, director artístic de l'Akadèmia, en una versió catalana de Carles Fernández Giua. Allà, al Piccolo, el muntatge —unes dues hores— es va representar amb entreacte. Aquí, amb els espectadors catalans més avesats últimament a l'extensió escènica, s'ha optat per no fer entreacte. L'obra, de dues hores, doncs, que té tres actes, transcorre en un fil de continuïtat que, de fet, no admet pauses ni distraccions. ¿Es pot parlar a la vegada de la plaga de la malaltia de la depressió i de comèdia o tragicomèdia? Sí, si tenim en compte que ni Lucia Calamaro ni la direcció de l'obra pretenen caure en la banalitat sinó més aviat endolcir un tema que pot ser prou dolorós per a segons quins espectadors que el toquin de prop, sense escatimar les pujades eufòriques i les baixades a l'infern, les hores lluminoses i les hores fosques, les conseqüències de la malaltia i les ramificacions que provoca dins d'un nucli familiar... [+ crítica]

LE MISANTHROPE C'EST MOI!

Si a algun dels espectadors d'aquesta desvergonyida i suggerent versió de la companyia La Brutal li sembla veure entre les arcades de la Sala Fabià Puigserver el fantasma de Molière cridant com un posseït: “Le misanthrope c'est moi!”, que no s'estranyi. El pobre Jean-Baptiste Poquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière per als amics —no pas embogit per la caiguda en la incertesa del govern francès de la República de Macron, ocorreguda la mateixa nit d'estrena del Lliure—, sinó que, per amor a l'art, de segur que sortiria de la tomba on va anar a parar amb només 51 anys per una fatal tuberculosi, si pogués veure com ha evolucionat la seva obra més esgarrinxadora amb ell mateix i, de rebot, amb la humanitat sencera, engolida, segons ell —i també segons La Brutal—, per la hipocresia i el fals joc de viure de parar la gorra, amb dues cares alhora i sota el lema de qui dia passa any empeny... [+ crítica]

A LA RECERCA DEL DÒNUT PERDUT

«Gola». Creació de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrpret: Oriol Pla Solina. Composició musical, espai sonor i música en directe: Pau Matas Nogué. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny de so: Damien Bazin. Treball de moviment: Guillermo Weickert. Treball de pallasso: Caroline Obin. Assessorament musical: Marc Sastre. Assessorament en psicologia per al desenvolupament dramatúrgic: Bert Clavera. Treball de veu: Mariona Castillo. Programadors: Ventura López Kalász i Jordi Salvadó. Creació de les pròtesis: May Effects (Pablo Perona, Lucía Solana i María Marrugat). Confecció del vestuari: Javier Navas i Oleg Pankin. Ajudant d'escenografia i vestuari: Oriol Corral. Assessorament actoral: Martí Solé. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Fotografia promocional: Clàudia Serrahima. Vídeo promocional: Asimètric Films. Acompanyament i producció artística: Clàudia Flores. Producció executiva: Andres Cuevas Garrido, Clàudia Flores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Festival Temporada Alta. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Albert Rovira, Cèlia Rovira, Diana Pla, Joaquin Herrera, Marjorie Astruch, Neus Nogué, Nur Rovira, Núria Solina, Pau Miró, Quimet Pla, Nicole Blanc. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Gina Aspa Miralta. Direcció: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2024.

Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista. Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra. Aquí, l'Oriol clown engega demanant perdó a gairebé tothom, començant pel seu pare (vol ser millor que ell), a la seva mare (de qui n'està orgullós), a la gent de l'Institut del Teatre (que no saben els que els espera), a la gent de dansa (l'hongaresa també), a la gent de circ (pobra gent), a la gent de veu i música, tothom... Perquè mentre duri «Gola» —i cal dir que dura, perquè amb bisos inclosos se'n va a gairebé les dues hores i una lleugera retallada de pròleg i epíleg no li faria cap mal— Oriol Pla Solina executarà una mica de tot això plegat, passat sempre pel seu filtre singular i espectacular a la vegada, de gran pista, de teatre-circ d'escenaris d'alta volada... [+ crítica]