«La presència», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Marc Rodríguez, Pau Roca i Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Assistenta d'escenografia: Gabriela Sánchez. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Cap de producció: Adriana Nadal i pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Regidoria: Bibiana Guzmán. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicció del teatre: La Villarroel. Màrqueting i comunicació de la companyia: Eladi Bonastre. Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 19 desembre 2024 a 2 febrer 2025.
El Pallars, que és la portalada del Pirineu, és un terreny adobat per encaixar-hi històries de por. Les llegendes del temps de la picor, les històries ancestrals a la vora del foc i, si estirem més el fil, fins i tot el culebrot contemporani del llogarret de la muntanya de Tor —el nucli dependent del poble d'Alins, de la Vall Ferrera, que ha posat entre l'espasa i la paret el periodista i investigador Carles Porta—, creen un imaginari idoni per fondre la ficció amb la realitat. La mort, les herències mal repartides o escamotejades, les enveges i les males arts entre parents són qüestions que poden trobar el seu xup xup en grans ciutats o nuclis urbans, però que es couen a foc lent i espetegant espurnes quan s'esdevenen en llocs apartats de muntanya. Els dramaturgs i guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso han escollit aquest espai bucòlic per ambientar «La presència», la seva història de por. I cal dir de por perquè quan es parla d'una “presència” sobrenatural, no es pot dir que ningú pugui estar tranquil del tot... ni a la butaca de la platea. ¿Què seria la por en una borda del Pallars si no hi hagués una tempesta de llamps i trons? Aquest efecte tan cinematogràfic és el que envolta els espectadors només entrar a la sala. Sort que no hi ha goteres virtuals perquè no tothom té el paraigua a punt ni l'impermeable plegat a la butxaca. ¿I d'una veuassa en off que sembla que vingui del més enllà què se'n pot dir? Doncs, que qui ha escollit anar al teatre ja sap el pa que s'hi dóna, sobretot si no silencia el mòbil perquè corre el risc de patir un atac de cor o, com a mínim, un atac d'angoixa... [+ crítica]
