«Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun, Max Vilarrasa. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnic teatre: Andrés Piza. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta i Mikakus. El text ha rebut una beca per a la creació literària per autors consolidats de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Distribució: Carme Tierz. És una producció de La Villarroel i Grec 2026 Festival de Barcelona. Direcció: Nelson Valente. La Villarroel. De l'1 de juliol al 2 d'agost 2026.
Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent. Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l'aprovat que sembla que podria tenir l'Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d'haver copiat uns treballs, el dilema d'una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident. I quan la mare de l'Izan s'entrevista amb la directora de l'institut perquè necessita un paper que justifiqui a l'avançada que el seu fill aprovarà el curs, perquè el club de futbol el pugui contractar, és quan més salta a la vista el fenomen Lamine Yamal i la síndrome, no de Newton, sinó la del barri de Rocafonda que és el paradigma de l'oportunitat de sortir de la migradesa de l'infern per tocar el cel de la riquesa... [+ crítica]