«Eli», de Roc Esquius. Intèrprets: Pep Anton Muñoz i Jaume Casals. Disseny llums: Kiko Planas. Disseny espai sonor: Jordi Bonet. Disseny multimèdia: Xavier Pijuan. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny ELI: Mag Ramó. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Fotografia: Guillem Medina. Premsa i comunicació: Mar Pérez-Portabella. Ajudant direcció: Adrià Núñez. Direcció: Antonio Calvo. Producció: Apunta Teatre. Sala Versus Glòries, Barcelona, 9 novembre 2018.

Fa uns deu anys, els germans Albert i Allen Hugues van dirigir en cinema el film postapocalíptic —i no gaire aconseguit— «El llibre d'Eli (The Book of Eli», amb l'actor i productor Denzel Washington. Eli era un viatger que caminava per un paisatge devastador dels EUA buscant un lloc etern com una mena de messies a la recerca d'un món nou. La realitat virtual té alguna cosa de semblant a aquest Eli de Denzel Washington. Qui es posa les ulleres gegants, aquest aparell que sembla una còpia de disseny d'ulleres de bussejar i que ja es troba a hores d'ara en algunes exposicions o instal·lacions artístiques, pot aconseguir viure una realitat diferent, una vida nova que li permeti buscar un lloc on tot sigui nou i a gust propi, com si disposés de la força d'un Creador modern. No sé si l'autor d'«Eli», el dramaturg Roc Esquius (Súria, Bages,1982) utilitza precisament aquest nom pensant en aquesta aplicació virtual pseudocreadora. En tot cas, el que fa és portar els espectadors cap al moll de l'os d'un conflicte familiar que anys enrere —sense la tecnologia virtual a l'abast— s'hauria presentat sota un registre clàssic d'amor i odi familiar, més en la línia sangant d'Ingmar Bergman, i que ara, per la influència postcinematogràfica, recorre a una ambientació d'enginyeria informàtica amb dos personatges del gremi: un pare, enginyer (Pep Anton Muñoz), i el seu fill (Joan Casals), amb una relació inestable, gairebé destructiva del fill cap al pare i gairebé assetjadora del pare cap al fill... [+ crítica]