«La ruta», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla. Col·laboració especial: Lurdes Barba. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Disseny de vestuari: Marta Rafa. Música i espai sonor: Pau Matas. Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vídeo: Daniel Lacasa. Construcció escenografia: Punt de fuga. Lluís Nadal (Koko) i Miguel Angel Berián. Cap de producció: Maria G. Rovelló. Ajudantia de producció: Sara Farré. Ajudantia de direcció (alumna pràctiques ERAM): Antònia Roig. Comunicació companyia: Marta Fernández Martí. Fotografia: Felipe Mena. Equip Teatre Akadèmia: Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Direcció artística i Projectes especials i Filantropia: Guido Torlonia. Direcció artística i Programació i cap de premsa: Fernando Solla. Direcció artística i Internacional: Enrico Ianniello. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala i taquilla: Xavi Gómez. Una producció de La Ruta 40, Teatre Akadèmia i Festival Grec de Barcelona. Agraïments: Escola Universitària ERAM, Sala Beckett, Cassandra Projectes Artístics, TNC, Joan Grau Mauri i Comunitat de Roger de Flor, Prat Film Office (Elena Torrent), Pau Aldazabal Felip i equip del CEM Estruch, habitants de Villa Adelina, Marcel Farrer. Direcció: Carlota Subirós. Teatre Akadèmia, Barcelona, 17 juny 2026.
Hi ha uns binocles. Ho dic d'entrada perquè aquest utensili òptic tan propi d'investigadors, agents rurals, ornitòlegs i també “voyeurs” és gairebé un personatge més de l'obra «La ruta», de Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), un personatge més però sempre silenciós, esclar, que, com els altres tres i el quart en off, mantenen la característica permanent de la incògnita de qui són, d'on vénen i cap on van i, parlant dels binocles, què miren, des del primer moment fins a l'últim fosc. Tres homes a la ratlla dels quaranta sembla que es plantegen el seu paper, arribats a aquesta frontera d'edat, en aquest món de mones. Un és un enginyer de grues amb un projecte inèdit per presentar —se'l mira a l'ordinador— que explica que ha rebut una amenaça de mort —¿a l'estil antic, amb una nota anònima en temps de l'era digital?— i s'ha traslladat temporalment a viure en un casalot abandonat del seu pare, prop d'una pedrera i en una carretera sense sortida. Hi és amb... ¿un amic...? ¿un conegut...? Bé, no entrem en detalls, només sabem que fa de socorrista. El tercer és un treballador de tota la vida de la pedrera veïna però que ara busca feinetes pels masos de la contrada, com el casalot del pare mort de l'enginyer. Aquest, també mig manetes, pot reparar els binocles que sembla que no van prou fins i sembla que té la dona que espera una criatura, però amant d'anar sovint de passeig, cosa que li fa témer que, de tant passejar, un dia no torni a casa... [+ critica]
