«L’Albada», de Jaume Viñas. Intèrprets: Cristina Arenas, Patrícia Bargalló, Joan Marmaneu, Clara Mir, Noël Olivé, Eduard Paredes, Maria Ribera, Oriol Ruiz Coll, Ismael Sempere, Ramon Vila, Jaume Viñas. Llums: Pep Barcons. Vídeo: Francesc Isern. Vestuari: Gina Moliné. Espai: Yaiza Ares i Oriol Broggi. So: Òscar Camí, Pau Segura i Oriol Broggi. Regidoria: Maria Molist i Aran Broggi. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura: Atenció al públic: Sílvia Forns i Núria Ubiergo. Sastressa: Vintu. Estudiants en pràctiques STAE: Aina Masip i Martí Vellvehí. Estudiant en pràctiques MUET: Valentina Salas. Fotografies: Alex Rademakers. Clip promocional: David Andreu. Dibuix del cartell: Paula Mariscal. Color del cartell: Màrcia Cisteró. Agraïments: Família Viñas Burgos Marchador i Sotillos, Júlia Santacana i “Diari d'una miliciana”. Una coproducció de La Perla 29 i el Festival Grec de Barcelona 2026. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 25 juny 2026.
«L'albada» és una obra d'obres. Si es pogués desmuntar com un trencaclosques per peces, un s'adonaria que dins de la trama hi ha multitud de trames, sempre gratant en la memòria, que permetrien que l'autor i també actor Jaume Viñas (Barcelona, 1987) en comptes de fer una única obra de tres hores quaranta amb entreacte n'hauria pogut fer, com a mínim, dues o tres de diferents. Esclar que entre el 1936 i el 1992 hi ha mig segle de vida, que dóna per molt, però no és tant per l'extensió del temps que hi ha aquesta multiplicitat de personatges i moments històrics sinó per les diverses circumstàncies que fan que s'entrecreuïn gairebé tots a «L'albada» i que s'acabin trobant i, en una afortunada concessió als espectadors, formin una composició global quan es resitua en un epíleg protagonitzat per la protagonista, l'Alba, una estudiant de 20 anys de la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona, criada en un orfenat i empesa a fer un treball de recerca el mateix 1992 per investigar a fons el seu origen i tot el que l'envolta. «L'albada» és un calidoscopi ple de matisos i de colors que remou la memòria històrica com un trencadís gaudinià, amb un registre i un llenguatge que tenen el gran avantatge que no es repeteixen amb les múltiples mirades que ja s'han fet, en literatura, en cinema, en televisió o en teatre, i també en les conseqüències de la guerra civil, de la Dictadura, de la mal anomenada Transició i de l'eufòria olímpica sinó que ho fa amb una mirada nova, suggerent, enriquidora, transitant sempre entre la imprescindible objectivitat que demana la distància i la inevitable subjectivitat de l'empremta personal de l'autor. No es limita a descriure sinó també a prendre partit i denunciar, quan cal, els oblits en plena democràcia... [+ crítica]