«Baby no more». Ideació de VVAA Col·lectiu. Dramatúrgia d'Eva Mir. Intèrprets: Clara Aguilar, Marc Cartanyà, Max Grosse Majench, Elena Martín Gimeno, Sandra Pujol Torguet, Marc Salicrú i Laura Weissmahr. Il·luminació i escenografia: Marc Salicrú. Espai sonor i música original: Clara Aguilar. So: Marta Pérez. Diiseny de vestuari: Chloe Campbell. Moviment: Aimar Pérez Galí. Disseny de vídeo: Laura Subirats i Miquel Cardiel. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Violeta Montaner. Alumne en pràctiques de direcció de l'Escola Eòlia: Imai Adalid. Equips tècnics i gestió de la companyia: Direcció de producció: Eduard Autonell. Producció executiva: Gina Aspa Miralta. Direcció tècnica: Oriol Ibáñez Fauquer. Suport tècnic de vídeo: Martín Elena. Fotografia: Pol Rebaque. Construcció escenografia: Escenografies Moià. Coproducció: VVAA Col·lectiu i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Cava Rabetllat i Vidal, Nau Ivanow, Sala Beckett, Dietrich Grosse, a Marina Garcés i al seu llibre “El temps i la promesa”, a Roberto Juarroz i al seu poema “A veces me parece” per ser una gran inspiració per a la creació de “Baby no more”, i a totes les col·laboradores de VVAA. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Rita Molina i Vallicrosa. Direcció de l'espectacle: Anna Serrano Güell. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 maig 2024.
L'any 1959, el malaguanyat escriptor i articulista Josep Maria Espinàs va escriure i publicar una novel·la, «Combat de nit», que encara ressona avui com a moderna, sobre els camioners i els viatges per carretera d'anada i tornada. La va dedicar a un personatge no de carn i ossos però absolutament present: “Al meu amic T-7440”. La contrasenya d'un camió, esclar. No sé si el Col·lectiu VVAA —sisplau, pronunciïs “fa”, segons indicacions de la companyia— vol dedicar també el seu espectacle «Baby no more» al tràiler que presideix tot el muntatge i que ha obligat a desmuntar la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, per convertir-la en una pista oberta on sembla que el conductor del camió en qüestió estigui examinant-se en un circuit tancat per obtenir el carnet superior de classe C. No han de passar ànsia els espectadors d'aquest muntatge per por de ser atropellats —els déus del teatre no ho vulguin!—, tot i que potser sí que s'hauran de moure en algun moment, aixecar els pompis i malucs entumits per haver de seure a terra sisplau per força, amb el consol per a alguns de trobar lloc en alguna de les escalinates de les grades desmuntades de la sala, tot i que els ossos també els maldiguin i, quan tot sembla que anirà de mal borràs, llençar-se a obtenir miraculosament una de les cadires de tisora plegables, d'aquelles de festa major d'estiu, que la companyia reparteix un cop plantejat l'espectacle, convidant-los a un acte de comunió que vol ser, aparentment, el comiat oficial del Col·lectiu VVAA, que va començar jove i que ara se sent tan postadolescent que fins i tot mira al futur incert que els espera... [+ crítica]
