UNA NOTTE A NAPOLI

«No hi ha fills innocents», de Pier Paolo Pasolini. Traducció: Joan Casas. Dramatúrgia: Mia Parcerisa. Intèrprets: Oriol Genís i Pau de Nut. Música: Pau de Nut. Escenografia: Castells Planas. Disseny d'il·luminació: Guillem Font. Estructura: Jaume Serrat. Motxilla corb: Leo Quintana. Supervisió vestuari: Elisabet Castells. Fotografies: May Zircus. Cartell: Eladi Sánchez. Producció: Teorema Teatre, Festival LOLA 2023. Producció executiva: Teorema Teatre. Agraïments: Anna Costa, Teresa Icar, Ivan Alcaraz, Alejandro Bernasconi i Xavier Salvà, Trama Teatre. Amb el suport de: L'OSIC – Departament de Cultura Generalitat de Catalunya, Centre Cívic Drassanes, Cardedeu Inspirant Cultura. Direcció: Mia Parcerisa. Sala Àtrium, Barcelona, 7 maig 2024.

A l'actor Oriol Genís (Badalona, 1950), se'l pot trobar en un gran espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle del Teatre Lliure o en una proposta privada d'un director agosarat, ja sigui interpretant un clàssic de text o un musical. I sempre hi té un paper que, ni que a vegades potser sembli secundari, sedueix els espectadors per la seva empremta. Ell, però, com alguns intèrprets de la seva generació, que ja s'acosten o trepitgen els setanta, ha descobert últimament un punt de fuita amb el teatre intimista, de cambra, com per exemple ha fet recentment amb les entranyables «Cadires» de Mont Plans, reposades fa poc a l'Espai Texas. Es una opció, a l'estil d'altres opcions similars, com la de l'actriu Imma Colomer a «Amb la claredat arriba el fred», sobre Thomas Bernhard, al Teatre Romea; l'actor Andreu Benito a «L'home de teatre», també de Bernhard, o «Lluna plena», d'Aki Shimazaki, a la nova sala Heartbreak Hotel d'Àlex Rigola; o l'actor Lluís Marco a «Una còpia», de Caryl Churchil, a la mateixa Sala Àtrium; o ara també l'actriu Àngels Gonyalons a «Llegat», de Daniel J. Meyer, al Teatre Akadèmia, entre molts altres. Són, totes aquestes, unes apostes personals preses, després de llargues trajectòries escèniques indiscutibles, que enyoren i recuperen una tornada als orígens, al teatre en el sentit més pur, al teatre de ressò atenenc, el que Pier Paolo Pasolini, en el seu manifest, anomena teatre de “ritu polític”, el que es basa en la ideologia d’un teatre primitiu en contraposició al que el mateix Pasolini qualifica de “ritu social”, és a dir, aquell altre teatre que acontenta la burgesia des de la Commedia dell'Arte a l'Elisabetià, el del Segle d'Or i el més contemporani, titllat de realista, comèdia, populista o d'evasió, però que, per ell, no passa de ser això: un “ritu teatral”... [+ crítica]