«Nessun dorma», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Anna Barrachina, Pepo Blasco, Queralt Casasayas, Tai Fati i Júlia Truyol. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i composició musical: Guillem Rodríguez. Veu cançó “Nessun dorma”: Júlia Colom. Assessoria de moviment: Vero Cendoya. Caracterització: Núria Llunell. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Estudiant en pràctiques de direcció (MUET): Nicolás Fuentes. Una producció de la Sala Beckett i el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudantia de direcció: Denise Duncan. Direcció: Eu Manzanares. Grec'23. Sala Baix. Sala Beckett, Barcelona, 6 juliol 2023.
“Que no dormi ningú”, diu l'ària de «Turandot» coneguda com a «Nessun dorma», de Giacomo Puccini, que la dramaturga resident aquesta temporada de la Sala Beckett, Eu Manzanares (Barcelona, 1985), ha adoptat per retre un homenatge a la seva àvia i, de retruc, també a la seva mare, dues dones de classe obrera que van patir les conseqüències d'una postguerra, la primera, i les d'un presumpte benestar social, la segona. És la tercera obra de la programació del Grec'23 que, ja sigui intencionadament o per atzar, parla de les progenitores dels seus autors: la d'Alexander Zeldi, «The confessions»; la de Sergi Belbel i Emma Vilarasau, «Lali Symon»; i la d'Eu Manzanares que, a més, es mou també, com la de la Vilarasau, en el triangle familiar d'àvia, mare i néta. La història de l'àvia d'Eu Manzanares és de les que glaça la sang, mal m'està el dir-ho perquè és de sang del que parla. De les donacions que moltes persones humils de la postguerra espanyola feien de la seva sang a canvi d'un cistell de queviures. L'àvia d'Eu Manzanares feia un llarg recorregut des de Santa Coloma de Gramenet fins a la part alta de Barcelona on en uns laboratoris clínics feien les extraccions. A Eu Manzanares, se li dispara molts anys després la guspira quan veu entre els patrocinadors del Gran Teatre del Liceu el nom de la farmacèutica —el nom de la qual no és cap secret perquè consta en els crèdits del teatre i es diu Grífols— a la qual anava la seva àvia. I d'aquí ve que relacioni aquella pràctica del tot reprovable avui —i també aleshores— amb el món de l'òpera i les elits que hi donen suport. ¿Quantes violacions flagrants de la dignitat humana es descobriran encara després de més de mig segle d'haver ocorregut? ¿Com es pot parlar teatralment d'aquest cas sense fer-hi mala sang, i tornem-hi amb l'element que en el fons és el protagonista subtil de «Nessun dorma»?... [+ crítica]
