AMB UN ANIMAL A L'ESQUENA DE SEIXANTA ANYS

«Double Infinite. The Bluebird Call», de Mal Pelo. Intèrprets: María Muñoz i Pep Ramis. Textos: Mal Pelo amb extractes de John Berger, Charles Bukowski, Blaise Pascal i Pier Paolo Pasolini. Espai sonor: Fanny Thollot. Col·laboració musical i interpretació en directe: Quiteria Muñoz (soprano), Joel Bardolet (violí), Bruno Hurtado (violó). Cap tècnic i il·luminació: Lluís Martí. Il·luminació: August Viladomat i Lluís Martí. Tècnic de so: Andreu Bramon. Escenografia: Pep Ramis, Adrià Miserachs. Vestuari: Carme Puigdevalli Plantés. Producció: Mamen Juan-Torres. Vídeo: Leo Castro. Coproducció: Mal Pelo; Teatre Nacional de Catalunya; Grec Festival de Barcelona; Théâtre de la Ville, Paris; Festival Temporada Alta, Girona; Teatre Principal de Palma; Diputació de Girona; EL CANAL Centre de Creació d’Arts Escèniques Salt / Girona; ICEC Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Festival de Otoño; Théâtre Garonne, Toulouse. Amb la col·laboració de L'Animal a l'Esquena (Celrà, Gironès). Gestió i administració: Gemma Massó. Distribució: AnSó. Raybaut-Pèrés / Agente129 Fotografia: Tristán Pérez-Martín. Col·laboració en la direcció: Leo Castro. Direcció: María Muñoz, Pep Ramis. Companyia Mal Pelo. Grec'23. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 juliol 2023.

Els Mal Pelo són molts quan es reuneixen al Centre de Creació L'Animal a l'Esquena de Celrà, al Gironès, però, de fet, l'ànima només són dos: els coreògrafs i ballarins María Muñoz i Pep Ramis. Es van trobar i van fundar la companyia fa 35 anys. Des d'aleshores, els seus espectacles han guanyat progressivament l'acceptació del sector de les arts escèniques i, especialment, de la dansa contemporània. Després d'aquest impasse breu pel Teatre Nacional de Catalunya dins el Festival Grec es preparen per presentar al Festival d'Avinyó l'espectacle «Inventions», que també es va estrenar el 2020 dins el Grec d'aquell any. Els Mal Pelo han sortit d'un temps immmersos en Johann Sebastian Bach i s'han adonat que els dos havien trepitjat la ratlla dels seixanta anys. ¿Es pot fer dansa quan s'han fet seixanta anys?, es pregunten. Alguns dels coreògrafs més reconeguts ho han demostrat i María Muñoz i Pep Ramis també volen superar el repte. Els seus dos personatges de ficció, Calamity i Billy, no es pot amagar que tenen nom d'herois de “roadmovie” o fins i tot amb ressò de la segona part d'«El paradís perdut», de John Milton, o, si anem més enllà, amb ressons fins i tot de «Calamity Jane». Potser no hi té res a veure, m'excuso, i tot és fruit de l'atzar, però hi ha projecció cinematogràfica en blanc i negre i a la pantalla hi ha cavalls silvestres que fiten els espectadors amb un primer pla d'un ull vigilant. I per reblar el clau hi ha dues cadires de director amb els noms dels dos personatges ben gravades de cara als espectadors. Com si encara fóssim al cinema mut amb música en directe. I hi ha també una soprano i els dos músics amb violí i violó. Només hi faltaria la claqueta, dir “acció!” i fer clec!... [+ crítica]