PARLAR A UN TAÜT BLANC DE SEDA DE NÀPOLS

«Orgull». A partir de «Manyaga (Relat fantàstic)», de Fiódor Dostoievski. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Idea original: Andreu Benito. Treball sobre el text per la dramatúrgia: Ramon Vila. Versió final de Ramon Vila, Andreu Benito i Oriol Broggi. Intèrpret: Andreu Benito. Vestuari: Elisabet Meoz. Espai i llums: Equips tècnics de La Perla 29. Regidor: Marc Serra. Tècnic de so i funcions: Roger Blasco. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Gerard Tubau. Fotografia: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Disseny programa de mà: Pau Masaló. Agraïments: Montse Vellvehí. La traducció de «Manyaga» de Miquel Cabal Guarro ha estat publicada per Angle Editorial fruit d’una col·laboració entre Angle Editorial i La Perla 29. Una producció La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, 23 octubre 2022.

Ja s'ha dit prou: l'actor Andreu Benito, ben al contrari del que fa l'actriu Blanca Portillo amb «Silencio» al TNC, pràctica tambe l'art del silenci, però d'una altra manera. Allà, Blanca Portillo es mou, es caracteritza, canvia de registre, de to de veu, crida, calla i canvia de multitud de posicions. Aquí, Andreu Benito està durant tota la representació gairebé immòbil, arrepapat a la butaca de braços, amb un personatge, prestador d'ofici, embolcallat amb les tenebres del seu passat i caigut en desgràcia pel present. Andreu Benito es posa en la pell d'aquest prestador que parla a l'ànima en pena de la seva jove dona que ha decidit posar fi a la seva vida. No desvelo res que no es pugui desvelar si tenim en compte que Fiódor Dostoievski va escriure aquest relat el novembre del 1876 en el seu «Diari d'un escriptor», un periòdic personal, i que des d'aleshores s'ha reproduït prou vegades literàriament i s'ha adaptat en més de mitja dotzena de versions cinematogràfiques. La confessió en veu alta del prestador té una oient absent i, teatralment parlant, un attrezzo també absent: un taüt blanc de seda de Nàpols. Andreu Benito substitueix tota aquesta buidor i tota aquesta absència només amb la mirada, el gest del rostre, la paraula de la seva culpa, la paraula al buit, el rictus del desig o el rictus de la decepció, la justificació de la culpabilitat, la de l'orgull per la possessió de la jove dona que va escollir a l'atzar des del taulell de prestador entre les joves que hi compareixien a bescanviar les peces de poc o molt valor de bijuteria. Però el prestador adreça també la paraula a l'auditori, que sembla que no vulgui saber que hi és, però com si volgués que sigui l'auditori el jutge que potser no el jutjarà mai... [+ informació]