LA COPLA DE LA BARNI I ELS “OJOS VERDES” DE MIGUEL DE MOLINA

«Ojos verdes», de Marc Vilavella. Intèrprets: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Albert Mora i Candela Díaz Sanz. Intèrprets 2013: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Nacho Melús i Anaïs López. Piano: Gerard Alonso. Guitarra i oboé: Marc Sambola. Viola: Laia Martí / Joana Fugaroles. Equip estrena 2007: Coreografia de Roberto Miguel. Escenografia i vestuari de Mercè Salom. Il·luminació de Toni Font. Coreografia flamenc de Marta Allué. Tècnica titelles de David Beltran. Direcció musical de Marc Sambola. Direcció escènica de Marc Vilavella. Producció de Lazzigags i La Barni. Barcelona, Brossa Espai Escènic, 30 setembre 2007. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 desembre 2012. Reposició: 13 desembre 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 20 octubre 2022.

Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili. Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític. Dit així, podria semblar que «Ojos verdes» és una obra de text i enfocat des de la transcendència. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com «Ay, Carmela!» —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, «Suspiros de España», «La bien pagá» o la mateixa «Ojos verdes», entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució. «Ojos verdes» recorre a la transcendència a través de l'emoció i el sentiment, una emoció i un sentiment que van pujant de to fins que arriba al seu moment àlgid —amb els fets de l'inici de la Guerra Civil i la mort, entre altres, de García Lorca— i que torna a baixar, ara cap als inferns de la repressió, caricaturitzats amb uns titelles com a metàfora de la gran i cruel titellada que va ser el franquisme... [+ crítica]