La perillosa ratlla dels quaranta

«Aquella nit», de David Greig. Compositor i lletrista: Gordon McIntyre. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Massagué i Marta Bayarri. Músics: Aurora Bauzà i Pere Jou (TelemannRec). Escenografia: Blanca Añón. Il·luminació: Mingo Albir. So: Roger Olmos. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Paula Ayuso. Disseny vídeo: Mar Orfila. Direcció musical i arranjaments: TelemannRec. Moviment: Pere Faura. Veus en off: Oriol Cervera, Nil Gómez Mas i Montse Llussà. Assistent de direcció: Anabel Himbernon. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Irene Fernández Zurano. Operador de so: Òscar Villar. Construcció escenografia: Xarli Hernández i Òscar Hernández "Ou". Confecció vestuari: Irene Fernández Zurano "Nené". Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Suport a la comunicació: Rubén Garcia i Sem Pons. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo: Mar Orfila. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Producció de La Brutal i Minoria Absoluta. Direcció: David Selvas. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 14 gener 2020.

Una primera versió d'aquesta obra es va representar fa set anys al Teatre Tantarantana, amb els intèrprets Elena Fortuny i Carles Alberola. La primera sensació, després de veure ara la versió de la companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, és que el temps hi ha jugat a favor. Si aquella primera mirada sobre la peça de David Greig (Edimburg, 1969) ja va ser prou suggerent, aquesta encara ho és més perquè la posada en escena compta amb dos músics en directe (Aurora Bauzà, teclats, i Pere Jou, guitarra elèctrica) cosa que converteix l'espectacle en una barreja de teatre, concert, musical i... Per això, segurament, la presenten com “una obra de teatre amb cançons”, per no encasellar-la del tot en cap dels altres registres. L'estructura de la peça de David Greig té un ganxo literari perquè combina la narració amb el diàleg, com si l'autor hagués posat els seus herois a l'escenari però els estigués dictant des de molt amunt allò que diuen. O també com si els espectadors estiguessin llegint una novel·la i s'imaginessin els personatges i els ambients en el quals es mouen. La interpretació i la direcció han fet que aquesta sensació no es perdi en cap moment i que l'obra estiri durant noranta minuts l'atenció dels espectadors portant-los fins i tot cap a l'univers màgic del cinema: un pàrquing amb la màquina expenedora, una Ikea com a punt de trobada, una passarel·la de “models”, la tarima dels músics en una banda, una nevera, una paret amb mirall a l'altra banda... [+ crítica]