Una irònica «picada de culet»

«It don't worry me». Creació d'Atresbandes, Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Intèrprets: Mònica Almirall, Bertrand Lesca, Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Nasi Voutsas i Edward Fortes (traducció). Il·luminació: Ana Rovira. Vestuari: Adriana Parra. Producció executiva: Hattie Gregory. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Atresbandes, Bertrand Lesca i Nasi Voutsas. Cicle de La Ruta 40. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 gener 2020.

Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen. Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals. Malgrat que sembli només imprescindible per als espectadors que no parlen anglès, diria que seria recomanable que tothom utilitzés els auriculars que s'ofereixen a l'entrada per poder escoltar també, no pas el que seria l'estricta traducció simultània, sinó una mena d'audiodescripció que no és sinó una altra de les peces integrants de la companyia i que és un element més de l'espectacle i allò que, com deia, l'acosta al recurs de la sèrie «Match»... [+ crítica]