L'obra «Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó reobre la temporada 2019-2020 de la Sala Beckett. L'actriu Míriam Monlleó substitueix Vicky Luengo. S'hi manté l'actriu Maria Rodríguez.

«Una gossa en un descampat», de Clàudia Cedó. Intèrprets: Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo / Míriam Monlleó (2019), Xavi Ricart i Maria Rodríguez. Escenografia: Max Glaenzel. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Coral Peña. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Assistència de so: Iker Rañé. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Ajudant escenografia i regidoria: Marta Geòrgia. Estudiant en pràctiques: Madelaine Lopez. Direcció: Sergi Belbel. Producció Sala Beckett i Grec 2018 Festival de Barcelona. Text escrit en el marc del programa “Autor en residència” de la Sala Beckett la temporada 2017/18. Sala Beckett, Barcelona, 5 juliol 2018. Reposició: 19 setembre 2019.

Allò que és tan habitual al cinema, que les llàgrimes envaeixin els ulls dels espectadors, no ho és tant al teatre. Després de molts anys per les platees, veient i vivint tota mena d'històries, crec que podria dir que no ho havia vist mai. Aquí, sí. Potser perquè era també una funció més emotiva que les altres perquè al final s'esperava un col·loqui amb l'autora, els intèrprets i una psicòloga del Grup de Dol. Tinc la sensació, però, que entre l'auditori hi havia algunes mares —i també alguns pares— relativament joves que havien passat per la mateixa experiència que relata l'autora o que, des de l'òptica maternal o paternal, s'hi sentien molt implicats. I malgrat que la concepció de l'obra «Una gossa en un descampat», de l'autora Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1973) fuig conscientment de caure en l'ham lacrimogen i té valuosos elements teatrals, crec que no pot evitar que el que explica penetri més endins de la simple funció voyeurista dels espectadors... [+ crítica]