LES CALCES BLANQUES I ELS ESTRENYECAPS DE MALALTS IMAGINARIS

«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024:  Mariona Campos, Olga Fañanàs, Carles Freixes, Maties Gimeno, Enric López, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferrer. Intèrprets 2006/2009: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Ajudant de direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 2006. Reposició: 14 febrer 2009. Reposició: 24 febrer 2024. A partir de 10 anys.
 

[Crítica revisada a partir de l'estrena del 2009]

És important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fet un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière. Inspirada en la Commedia dell'Arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar l'any 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa. Una versió recuperada ara d'un dels clàssics del Jove Teatre Regina —un dels més significatius de la maduresa de la companyia La Trepa— que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc... [+ crítica]

UNA ENTRANYABLE REINA DELS BOJOS

«Esperant Mr. Bojangles», de Victoire Berger-Perrin, a partir de la novel·la d'Olivier Bourdeaut. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Sílvia Abril, Lluís Villanueva i Lua Amat. Escenografia i llum: Mariona Ubia. Vestuari: Maria Armengol. Coreografies: Marta Tomasa. Música: Jofre Bardagí. Disseny de so: Marçal Cruz. Disseny gràfic: Rubén Salgueiros. Fotografia: David Ruano. Ajudanta de producció i regidoria: Minerva Prat. Ajudanta de producció i administració: Andrea Quevedo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Direcció de producció: Carles Roca. Agraïments: Susanna Garachana i Teatre Sagarra. Producció de Vania. Ajudanta de direcció: Estel Solé. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 febrer 2024.
 

Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari! Tot això conflueix en aquesta comèdia tan amable com punyent que ell prefereix anomenar “dramèdia” —atenció afeccionats als neologismes sense entradeta als diccionaris! Paco Mir (Barcelona, 1957) parteix d'un bon material original: un relat escrit potser per atzar  i convertit en un bestseller, «En attendant Bojangles», d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980), que ja havia adaptat al teatre la dramaturga Victoire Berger-Perrin (París, 1982), que ha tingut també una adaptació cinematogràfica fa tres anys dirigida per Régis Roinsard (Louviers, 1972), i que Paco Mir ha readaptat amb el seu segell personal al teatre amb una certa llibertat en relació al relat original, com per exemple canviant el fill de la parella protagonista per una filla. Una de les primeres apostes que sedueixen els espectadors des de la primera paraula i que no deixarà de fer-ho durant tota la representació és precisament la narració del personatge de la filla d'aquesta parella singular, una filla interpretada per Lua Amat (Barcelona, 2004), actriu a la vintena, formada entre altres escoles a la Memory i que desprèn una gran maduresa, potser perquè trepitja els escenaris des de petita i perquè ha estat una de les cares de la telenovel·la «Com si fos ahir», en el paper de la Patri... [+ crítica]

EL COR DEL PETIT PÉPINOT

«Los chicos del coro». Text: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Música: Bruno Coulais i Christophe Barratier. Lletres de cançons: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Versió i lletres de cançons: Pedro Víllora. Intèrprets adults: Manu Rodríguez, Rafa Castejón, Iván Clemente, Chus Herranz, Eva Diego, Xisco González, Jorge Lucas. Intèrprets infantils: Escolania de Los Chicos del Coro, sota la direcció de Nicolás Martín Vizcaino. Disseny d'escenografia: David Pizarro. Disseny d'il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny de so: Javier G. Isequilla. Producció executiva: Rafa Coto. Càsting i producció: Beatriz Giraldo. Director de producció: Víctor Aranda. Ajudant de Producció: Carlos Díaz. Distribució: Pentación Espectáculos. Una producció d'AMR Produce. Director musical: Rodrigo Álvarez. Ajudant de direcció: José Warletta. Direcció: Juan Luis Iborra. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 febrer 2024.

Al director, guionista i cineasta Christophe Barratier (París, 1963) —que ha visitat Barcelona i el Teatre Tívoli amb motiu de l'estrena aquí de la versió espanyola del seu musical— la guspira esclatant de la seva pel·lícula «Les choristes», l'any 2004, l'ha portat durant vint anys a recórrer escenaris amb la versió teatral i musical que ell mateix va estrenar uns anys després de l'èxit espectacular del film de coproducció francesa i suïssa. «Les choristes» es podria posar al costat d'una altra pel·lícula mítica en el temps com és «Cinema Paradiso». Les dues tenen de fons una època i un protagonista infantil. Les dues, cadascuna en el seu camp, representen una lluita de superació per sortir del forat gris de la postguerra i créixer a través de l'art, ja sigui en el cinema o en la música. L'espectacle musical que es pot veure ara a Barcelona recorda els eixos principals de la pel·lícula, però manté un guió fet de cap i de nou on apareixen els principals personatges i s'hi recreen les principals escenes del film: l'arribada del professor substitut a l'internat, un amant de la música; el director autoritari i frustrat per la seva pròpia destinació; la mestra de matemàtiques de l'internat de nenes veí del dels nens; la mare jove i viuda d'un dels interns que aporta el plus romàntic a la trama; la colla d'interns sota el jou de la dictadura escolar amb l'amenaça permanent del càstig; el manetes i conserge de l'internat; l'intern més gran que prové d'un centre penitenciari i que altera la cohesió del grup; i el cor que aquí es representa amb una quinzena de joves intèrprets —nens i nenes—, escollits en un càsting especial previ per a aquesta temporada catalana i que formen en conjunt una coral homònima d'una vuitantena de nois i noies de diferents edats, d'entre els 6 i els 15 anys, que es van alternant en les diferents funcions, per la normativa habitual en espectacles on intervenen intèrprets infantils... [+ crítica]

PAU I LLIBERTAT SOTA LES CENDRES DEL BOSC DE BIRNAM

«Macbeth», de William Shakespeare. Adaptació de Pau Carrió i Llucià. Intèrprets: Moha Amazian, Joan Amargós, Pepo Blasco, Pep Cruz, Pol López, Carles Martínez, Laia Marull, Alba Pujol, Xavier Ricart, Marc Rodriguez, Marc Soler, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ernest Villegas. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Silvia Delagneau. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Música original i espai sonor: Rafael Plana. Moviment: Anna Rubirola. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Construcció d'escenografia: Jorba Miró i Taller d'escenografia Castells. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Agraïments: Aimee Leonard. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió i Llucià. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 14 febrer 2024.
 

Els supervivents de «Macbeth» acaben de cridar el lema “Pau i llibertat!” que tanca l'obra, en conxorxa amb l'auditori de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, i a la sortida, només obrir el mòbil, les notificacions d'última hora parlen d'un tiroteig a Kansas City, d'un bombardeig més a Ucraïna i d'un altre hospital bombardejat a Gaza. Pau i llibertat, doncs. Tot i que Shakespeare, en el seu text original, en tenia prou amb un “Visca!” dedicat al rei d'Escòcia. El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) —un dels que més ha treballat al Teatre Lliure en diferents disciplines amb prop de quaranta produccions en els últims quinze anys— ha adaptat aquesta versió de «Macbeth» a una època en estat de guerra contemporània, inspirada en la Gran Guerra, la sagnant Primera Guerra Mundial, però que pels cops de taló dels militars també podria ser la Segona Guerra Mundial. Intemporal, doncs. Però sempre situada a prop del mític bosc de Birnam, amb els personatges protagonistes de la tragèdia shakesperiana, amb les tres bruixes de l'oracle llançat a Macbeth convertides aquí en monges infermeres d'un hospital de guerra, i amb un estol de militars uniformats i emmedallats —negre total de Sílvia Delagneau— a qui només els faltaria guardonar amb la creu gammada per acabar-ho de fer més rodó. La versió de Pau Carrió ha optat per una aposta de gran format, impregnada literalment per la foscor metafòrica que arrossega la tragèdia de Shakespeare i amb una extraordinària matisació d'il·luminació (creació de Raimon Rius) i una suggerent plasticitat escenogràfica (creació de Sebastià Brosa) plantejada com si fos un disseny en 3D, amb diversos grans espais que s'obren i es tanquen aconseguint un efecte tan poètic com tenebrós i suggerent... [+ crítica]

FOC DE CAMP SOLIDARI

«Acampada». Espectacle de creació i investigació escènica de Pont Flotant. Intèrprets: Àlex Cantó, Carmen Golfe, Isbel Gómez, Mónica Lamberti, Itziar Manero, Jesús Muñoz, Alberto Romera i Benito Valverde. Disseny escenografia: Joan Collado. Il·luminació: Marc Gonzalo (All). Composició musical: Pedro Aznar. Disseny sonor: Josep Ferrer. Il·lustracions: Raúl Aguirre. Disseny gràfic: Joan Collado. Tema musical: “Todo para todos”, cedit per Enric Montefusco. Realització escenografia: Yolanda García i Santi Montón. Maquinària i regidoria: Yolanda García. Tècnics de gira: Juan Serra i Javi Vega. Assistent en pràctiques: Maria Luisa Cardoso. Fotografia i vídeo promocional: Nacho Carrascosa. Equios de gestió i tècnica del TNC. Producció: Pont Flotant. Distribució: Rafa Jordán, Imma Expósito, Fiona Maxence (Pro21Cultura). Amb la col·laboració de la Comunidad de Madrid, el Festival de Otoño de Madrid, l'Institut Valencià de Cultura, l'Ajuntament de València, el Teatre El Musical TEM i el Teatre Carmen Valero de Silla. Direcció de l'espectacle: Companyia Pont Flotant (Àlex Cantó Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons). Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya Barcelona, 15 febrer 2024.

La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia. Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall. Però el presentador encara busca més “peculiaritats” entre els espectadors: “¿Hi ha algú que tingui claustrofòbia?” “¿Hi ha algú que tingui poca paciència?” “¿Hi ha algú a qui el molesti el sorollet dels paperets de caramel?” “¿Hi ha algú que tingui por escènica?” “¿Hi ha algú que pateixa asma?” “¿Hi ha algú que s'irriti fàcilment?” “¿Hi ha algú que es consideri hiperexigent?” “¿I... hi ha algú que tingui l'hàbit de pesar figues al teatre?” Els espectadors segueixen el joc, encara convençuts que l'interrogatori pretén posar-los en guàrdia davant del que pugui passar quan comenci l'espectacle. La persona cega accepta que el seu veí li explica el que passa a l'escenari. I la intèrpret de llengua de signes accepta mantenir-se al mig de l'escenari durant tota la representació per explicar el que s'hi diu a les persones mudes (i sordes)... [+ crítica]

JOC DE CLONS

«Una còpia (A number)», de Caryl Churchill. Traducció de l'anglès: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Lluís Marco i Raimon Molins. Creació digital: Joan Rodón. Espai sonor, disseny i programació: Efrén Bellostes. Escenografia i pantalles: Kike Blanco. Caracterització: IA. Il·luminació: Mattia Russo. Ajudanta de direcció i producció: Claudia Manini. Gestió i comunicació: Àlex Bargalló. Materials gràfics i xarxes: Ona Borràs. Fotografia cartell: Midjourney (IA) / Joan Rodón. Atrium Produccions, Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 13 febrer 2024.

Era el febrer del 2007 —ha plogut molt  ni que ara faci de mal dir amb la sequera actual— quan els actors Andreu Benito i David Selvas van estrenar aquí aquesta obra de la dramaturga Caryl Churchill (Londres, 1938), a l'Espai Lliure de Montjuïc. L'autora l'havia estrenada cinc anys abans a Londres. Si aleshores l'impacte ja va ser considerable, el d'ara no ho és menys. Si es vol, amb els avenços de la tecnologia, sembla menys de ficció i més realista, a més de molt visionària de cap on va el món. ¿Què s'hi ha guanyat amb aquesta recuperació disset anys després? Raimon Molins —que, a més de ser un dels intèrprets la dirigeix— ha optat novament per la bona traducció que aleshores ja va fer de l'anglès el dramaturg Jordi Prat i Coll. I l'altre guany és posar el veterà actor Lluís Marco en un espai de cambra i amb una obra que no admet el sopluig de formar part d'una gran companyia —on a ell se l'ha vist sovint durant molts anys— i que el posa cara a cara amb l'auditori. Gairebé sol davant el perill, que supera amb escreix. Lluís Marco i Raimon Molins —dos intèrprets veterans malgrat la diferència generacional— continuen posant molt alt el llistó de Caryl Churchill. Lluís Marco fa el paper del pare vidu —perfecte per l'edat— que es va destapant, confessant i enfonsant a la vegada davant les evidències i els interrogatoris de tres dels seus presumptes fills —l'original i dos dels clonats!— amb el matís de la seva progressiva corba d'ascens de la feina ben feta fins a la caiguda amb un cert sentiment de culpabilitat... [+ crítica]

AIBOU, AIBOU, ANEM A TREBALLAR!

«La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels Germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets i equip artístic 2024: Maria del Valle / Cristina Fabero, Marcel Castillejo, Jéssica Martín, Joan Monistrol, Montse Vidal, Arnau Solsona, Bernat Torruella, Ferran Vidal, Llorenç Costa, Oriol Berch, Pol Berch, Pol Moix, Ivet Camunyes, Joana Berch, Mar Ayala, Alba Cruells, Anna Gallés, Bernat Penas, Cristina Pineda, Itzel Montoliu, Ivette Manent, Judit Martínez, i Roser Prat. Coordinació atrezzo: Cesca Andrés. Vestuari: Bena Clapés, Dolors Castellví i Anna Oller. Assessoria: Aleix Garcia. Confecció: Equip de modistes i brigada de la Joventut de la Faràndula. Disseny d'escenografia: Joan Jorba. Revisió d'escenografia: Mariona Ubia. Construcció: Estudi Taller Jorba-Miró i equip de la Joventut de la Faràndula. Disseny i coordinació: Patrícia Álvarez i Berta Corbera. Realització: Equip de maquillatge de la Joventut de la Faràndula. Efectes especials: Llorenç Mañosa i Equip de Pirus de la Joventut de la Faràndula. Disseny il·luminació, programació i tècnic: Jordi Berch. Tècnics de llums: Adrià Gómez i Jordi Berch. Operador de so: Guillem Pol. Microfonia: Carles Bernal. Projecció: Jan Saura. Producció tècnica: ContraCorrent. Producció executiva: Pol Berch. Regidoria: Mariona Ubia. Direcció tècnica: Jordi Berch. Direcció vocal: Jéssica Martín i Alba Valero. Direcció coreogràfica: Montse Argemí. Direcció artística i dramatúrgia: Albert González. <b>Intèrprets i equip artístic 2012</b>: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Reposició: 27 abril 2014. Reposició: 11 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

[Crítica revisada corresponent a la primera estrena del 2012]

Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de «La Blancaneus». I no perquè els Germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època. No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents! Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina. Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual... [+ crítica]

ELS ENCANTADORS DE SERPS DE LA PAMELA

«Tot fent Pigmalió». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir de l'obra de Bernard Shaw, en versió de Joan Oliver (Pere Quart). Intèrprets: Manel Barceló i Lloll Bertran. Vestuari: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Dani Gener. Caracterització: Júlia Ramírez. Fotografia i imatge: Dani Escalé. Producció: Anexa. Música original i direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 9 febrer 2024.
 

¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors. D'aquell èxit del «Pigmalió» més recent, reapareix aquest «Tot fent Pigmalió» que té com a ànima la multifacètica actriu Lloll Bertran, que l'any 1997 va fer el paper protagonista de la Roseta, una venedora de flors de carrer, amb Dagoll Dagom —allà Bru de Sala li va canviar el nom per Rosita— i que és el personatge que fa el salt des de la part baixa de Barcelona, de l'encara anomenat barri Xino de postguerra —Joan Oliver l'adapta a la dècada dels cinquanta del segle XX— a la burgesia de l'Eixample, des del seu parlar desimbolt i sense topalls, entre xava i caló, al parlar culte i refinat, treballat a fons i amb dedicació per en Jordana, un professor de fonètica... [+ crítica]

L'EMPREMTA DIGITAL DE JANE AUSTEN

«Els Watson», de Laura Wade, a partir de la novel·la inacabada homònima de Jane Austen. Traducció; Joan Sellent. Intèrprets:  Mercè Aránega, Hodei Arrastoa, Laura Aubert, Guillem Balart, Dafnis Balduz, Jordi Banacolocha, Lluïsa Castell, Abdi Cherbou, Jordi Coll, Arnau Cot / Jan Daniel González, Mireia Illamola, Laia Manzanares, Paula Malia, Olga Onrubia, Laura Pau, Fina Rius, Marc Rius i José Luis Salinas. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Composició musical: Iñaki Salvador. So: Jordi Bonet. Coreografia: Jon Maya. Caracterització: Imma Capell. Enrregistrament musical: Aba Fernández i Olvido Lanza (violí), Uixi Amargós (viola) i Andrea Amador (violoncel). Ajudant escenografia: Cesc Colomina. Ajudanta vestuari: Nadia Balada. Ajudant coreografia i coach interpretació infants: Esteve Gorina. Construcció escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, SL. Taller d'escenografia Castells, SL. Arquitectura Teatral, SL. Lloguer vestuari: Sastreria Cornejo, S.A. Producció: TNC. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 febrer 2024. 

 Laura Wade (Bedford, Bedfordshire, Regne Unit, 1977) es va proposar amb aquesta obra, penetrar en l'univers de Jane Austen (Steventon, Hanpshire, Regne Unit, 1775 - Winchester, Regne Unit, 1817) reinterpretant què hauria volgut fer i dir la popular novel·lista anglesa amb «Els Watson». Austen la va començar a escriure el 1803, prevista en cinc capítols, i sembla que la va aparcar el 1805, arran de la mort del seu pare. Com en el rerefons de la major part de l'obra d'Austen, hi ha una crítica a la societat del seu temps i amb l'èmfasi en el paper de la dona de l'època sotmesa a les convencions socials i sense independència econòmica. De fet, a mitjan segle XIX, Catherine Hubback, neboda de Jane Austen, ja va acabar la novel·la, amb el presumpte final que sembla que Jane Austen havia confessat de paraula a la seva germana Cassandra. La neboda d'Austen la va publicar, respectant el nom de la seva tia novel·lista, però amb el títol «The Younger Sister (La germana petita)». No sembla que la dramaturga i guionista Laura Wade n'hagi fet gaire cas perquè la seva versió és una mirada des de la contemporaneïtat amb dues parts ben diferenciades: la primera, un soporífer i prescindible bitllet de presentació dels personatges, a l'espera de la segona part, que és quan l'obra agafa la volada promesa en les expectatives. En conjunt una obra preciosista, lluminosa, molt ben dirigida per Josep Maria Mestres, amb una versió de Joan Sellent refinadíssima, com és habitual en la seva trajectòria de traductor, escenogràficament victoriana i a la vegada espectacular, amb coreografia, ball, una certa disbauxa i moments surrealistes, tres hores amb entreacte que, si Laura Wade no s'hagués entretingut tant en la primera part, haurien pogut reduir-se a un parell d'horetes i cap a casa tot dient: aquest senyor és tal, aquesta senyora és tal altra, i aquest altre senyor és tal i aquesta altra senyora és tal altra, pim, pam, i ara anem per feina... [+ crítica]

SANT JOAN DE LA CREU I HARRY POTTER

Crítica teatral: Sant Joan de la Creu i Harry Potter. «Alma y palabra. San Juan de la Cruz». Autoria: San Juan de la Cruz. Dramatúrgia: José Carlos Plaza. Música: Frederic Mompou (selecció de peces de “Música callada”). Intèrprets: Lluís Homar i Adriana Ozores. Pianista: Emili Brugalla. Espai escènic: José Helguera. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Dani Checa. Mestre de la paraula: Vicente Fuentes. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Direcció: Lluís Homar. Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC). Teatre Romea, Barcelona, 7 febrer 2024.
 

¿Què hi fa l'actor Lluís Homar en posició zen en una punta de l'escenari, davant d'una reproducció del «Crist crucificat» de Velázquez? Els espectadors l'hi troben ja quan entren al teatre. I un comença a pensar que potser és una pregària, una prometença o un recolliment místic perquè els déus del teatre protegeixin els que s'hi dediquen amb tanta vocació però precàriament, i per les circumstàncies, amb una sabata i una espardenya. Per si de cas, l'actor i actual director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico va a peu descalç, tant ell com l'actriu Adriana Ozores i el pianista Emili Brugalla, que l'acompanyen en aquesta recuperació de l'obra de Sant Joan de la Creu (San Juan de la Cruz en literatura espanyola), que es proposen relacionar el poeta amb el músic català Frederic Mompou. Pot semblar una fusió impossible, però Emili Brugalla, músic coneixedor a fons de l'obra de Frederic Mompou, hi troba el punt de connexió. Diu que Mompou era un compositor a qui agradava perdre's, un compositor de poques paraules i de notes breus i potser per això acompanya la representació amb la partitura de «Música callada». En canvi, Sant Joan de la Creu —nascut com Juan de Yepes, d'origen jueu, prop d'Àvila, el 1542— va ser un rebel del seu temps, es va enfrontar al poder de l'església, ho va patir amb empresonament, va tenir la sort de conèixer Santa Teresa de Jesús i, de tot plegat, hi va guanyar la literatura amb la seva creacio poètica, una de les columnes de la literatura espanyola, com la que ara revisiten Lluís Homar, Adriana Ozores i Emili Brugalla, amb el coratge i la intenció de no oblidar... [+ crítica]

DO RE MI FA SOL... SI FA NO FA

«Sísif fa no fa», de Jordi Oriol Canals. Intèrpret: Carles Pedragosa Torres. Maquinista: Maria Garcia Aragonès. Espai escènic i vestuari: Joan Galí Sanarau. Il·luminació: David Bofarull Armengol. So: Pau Matas Nogué. Cap tècnic: Albert Glas. Producció: Helana Font Barbero. Ajudanta de producció: Gina Aspa Miralta. Fotigrafies de l'espectacle: César Font Barbero. Agraïments: Marc i Jordi Permanyer, Ester Forment, Teatre la Sala de Rubí, La Brutal, La Virgueria, Agrupación Señor Serrano, Adrià Basora, Àlex Solsona, Pep Arumí, Manel Palahí i Rosa Barbero. Coproducció: Teatre Lliure, Indi Gest i Temporada Alta. Amb el suport de l'Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC). Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció de l'espectacle: Jordi Oriol Canals. El Canal - Centre d'Arts Escèniques, de Salt. Festival Temporda Alta, 3 desembre 2023. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 gener a 11 febrer 2024.

Hi havia un piano que ja tocava sol a l'anterior espectacle del Teatre Lliure de Gràcia, «Casares-Camus: una història d'amor», que també venia de Temporada Alta com aquest de Jordi Oriol. Hi havia una escenografia plena de records dels dos mítics protagonistes. Hi havia també Albert Camus en existencialisme. Dic “també” perquè va ser el mateix Albert Camus el que va escriure un assaig filosòfic sobre l'absurd i sobre Sísif («Le mythe de Sisyphe», Éditions Gallimard, 1942), el mateix Sísif que ara invoca l'actor i dramaturg Jordi Oriol per reblar segurament el que ja debatia Camus: l'absurditat i l'esforç inútil de l'ésser humà. ¿I a causa de la inutilitat de l'esforç, hi ha alguna alternativa al suïcidi Jordi Oriol, com feia Albert Camus, penetra en la mitologia grega i en el càstig que Sísif va patir per ser massa llestot, condemnat a la ceguesa pel déu Zeus i a enfilar permanentment una muntanya empenyent pendent amunt una roca gegantina que, la molt punyetera!, quan arribava a dalt, després d'una mil·lèsima de fugaç llibertat, tornava a rodolar cingle avall per tornar a forçar Sísif a recomençar la pujada eternament. Alguna cosa hi ha d'aquest pujar i tornar a pujar muntanya amunt en el muntatge «Sísif fa no fa» que Jordi Oriol ha escrit o que ha creat pensant segurament en Carles Pedragosa, un dels col·laboradors més fídels de la companyia Indi Gest, el nom de tota una metàfora que l'autor no amaga que insinua “indigestió” i que justifica perquè diu que no pretén fer espectacles que siguin de païdor fàcil sinó que remoguin els budells... [+ crítica]

QU'EST-CE QUE Ç'EST CE MERDER?

«El collar de la reina». Dramatúrgia: Ricard Farré i Arnau Puig. Intèrprets: Marta Pérez i Arnau Puig. Assistència a la dramatúrgia: Adrià Aubert, Carla Coll i Marta Pérez. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Atrezzo: Montse Farrarons. Moviment: Robert González. Confecció vestuari: Maria Albadalejo i Ana Garete. Perruqueria: Cinta Moreno i Damaret. Pròtesis: David Chapanoff. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny de so: Damià Duran. Instal·ladors Leds: Xavier Aleixandre Caralt. Producció: Anna Castillo. Producció executiva: Marina Marcos. Distribució: Montse Farrarons. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Estudiant en pràctiques: Laura Villalba. Fotografies promocionals: Felipe Mena. Maquillatge i perruqueria – Fotografies promocionals: Inma Bono. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Editorial La Segona Perifèria, Escola Municipal de Música Can Ponsic, Flor González Lahuerta, Glòria Casas i Jaume Puig (Col·lecció etnològica Puig Casas), Laura Tamayo, Montse Palomar, Teatre Kaddish, Teatre Nacional de Catalunya, Xavi Maza. Coproducció d’El Maldà i el Teatre Akadèmia. Direcció de l'espectacle: Adrià Aubert Blanch i Carla Coll. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 gener 2024.

Doncs, “ce merder” és la nova revolució francesa que els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han reinventat després de l'adaptació que van fer d'«El bon policia» de Santiago Rusiñol i, estirant més la corda, d'aquell Molière de «Les dones sàvies» que Ricard Farré va esculpir a quatre mans amb Enric Cambray. Els esmento perquè els dos més un fan tres espectacles similars per la concepció dramatúrgica: només dos intèrprets que fan tots els papers de l'auca d'uns quants personatges, una línia que El Maldà, que coprodueix aquest espectacle amb el Teatre Akadèmia, va experimentar també amb l'espectacle «Els secundaris», amb Laura Aubert i Bernat Cot. Aquí, l'equip d'«El collar de la reina» ha eixamplat la base, que dirien aquells, i han jugat amb la parella Arnau Puig (amic d'infància de la casa) i Marta Pérez (de T de Teatre). I el resultat és com un d'aquells bombons que tenen l'origen al Piamont, un Ferrero Rocher de xocolata que es desfà a la boca i que regalima licor fins a extasiar els cinc sentits. Marta Pérez i Arnau Puig fan tots els personatges de l'auca, prop d'una dotzena, des de la reina Maria Antonieta fins als joiers Boehmer i Bassenge, el cardenal Rohan, la dama Jean de Valois Saint-Rémy comtessa de Lamotte, un parell de perdulaires de carrer, algun secretari de la cort i una actriu que imita la reina com si fos una mena de Judit Martín imitant personatges a l'«Està passant»... [+ crítica]

LA CACOFONIA DE LES XARXES

«Cacophony», de Molly Taylor. Traducció d'Oriol Puig Grau i Anna Serrano Gatell. Intèrprets: Gemma Martínez, Mariona Pagès, Sandra Pujol Torguet, Chelis Quinzá. Clara de Ramon, Albert Salazar i Clara Sans. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Il·lluminació: Marc Salicrú. Vestuari: Chloe Campbell. Música i espai sonor: Arnau Vallvé. Moviment: Ester Guntín. Assessorament de veu: Queralt Casasayas. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Perruqueria: La Trini Perruqueria. Ajudant d'escenografia: Alba Gener. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Agraïments: Júlia Barceló, Leticia Dolera, Júlia Molins, Eleazar Masdeu, Mireia Llamola, Mas Grosse, Joana Vilapuig, AADPC, Gimaguas i Cube peak. Amb la col·laboració del British Council. Producció de la Sala Beckett. Direcció: Anna Serrano Gatell. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 25 gener 2024.
 

L'origen de «Cacophony», de la dramaturga anglesa Molly Taylor, és una proposta que l'autora va escriure per a una companyia jove de Londres i que aquí, ja va tenir un primer tast com a lectura dramatitzada a Dau al Sec. La posada en escena que ha dirigit Anna Serrano Gatell, a partir d'una versió catalana feta a quatre mans amb Oriol Puig Grau, compta també amb una companyia que encara es pot dir que té els atributs de “jove”, tot i que el temps passa volant, i que té el repte que entre només set han d'interpretar almenys uns vint-i-cinc personatges. L'atractiu del muntatge és que, d'un pla escenogràfic on no hi ha res, la companyia crea un tot i, a més, aconsegueix que, quan tota la trama quadra, quedi molt clar el missatge que vol expandir en l'auditori: la toxicitat de segons quines xarxes socials mina tota una generació que en pateix l'addicció incontrolada. Seria una mica ingenu, però, pensar que aquesta nova malaltia social afecta només els més joves. La mateixa toxicitat aplicada a sectors com la política és tan letal com la que assetja el sector juvenil. Denúncies falses, mentides amplificades, rumors sense cap fonament, insults i impromperis sense cap respecte proferits a cop calent, opinions de taverna però obertes al món i dits que es posen a l'ull de qui s'atreveix a expressar algun pensament fora del permès per un sector de la societat que creu que té el monopoli de mirar per damunt de l'espatlla. Tot això és a l'ordre del dia i cada vegada més mou el restringit i malmès estat d'opinió i afebleix l'autèntica llibertat d'expressió... [+ crítica]

PINYES QUE SÓN PERLERES

«Perla», de Francesca Vadell Cubells. Intèrprets: Marta Asamar García, Cèlia Castellano Algaba, Noèlia Fajardo Franch i Francesca Vadell Cubells. Dramatúrgia visual: Cia. Les Pinyes. Dramatúrgia textual: Francesca Vadell Cubells. Mirada externa: Mariantònia Salas Brunet. Disseny de llums i cartell: Marina Collado Bennasar. Distribuïdora: Bel Abertí Urrea. Vídeo: Ekain Albite Arregi. Companyia Les Pinyes. El Maldà, Barcelona, 24 gener 2024.

La Memòria, en majúscules, la que es considera Històrica, és també la de les dones obreres sovint anònimes que han treballat a les fàbriques o al camp i que s'han clonat en mestresses de casa amb una doble jornada que ningú no els ha compensat mai. Aquest espectacle, que les autores qualifiquen de documental però que acaba burxant en el cuquet sentimental de molts espectadors, és una creació de la Companyia Les Pinyes, una companyia fundada fa només cinc anys per tres actrius joves especialitzades en teatre visual de l'Institut del Teatre. «Perla» parla d'aquestes dones, que podrien ser les seves àvies, i potser encara algunes mares també, a través del testimoni recollit per la dramaturga i també actriu Francesca Vadell Cubells (Manacor, Mallorca, 1986) centrada en la popular indústria artesana de les perles artificials de Manacor, les que porten el nom de Majorica, en honor a l'illa, perquè, ja fa més de cent vint anys, l'enginyer alemany Eduard Hugo Heusch, que treballava a París en el ram de les perles artificials i després de muntar un negoci a Barcelona, va decidir fundar la seva pròpia fàbrica a Manacor, una fàbrica que va tenir alts i baixos de tota mena al llarg de la seva història, i que va mantenir l'exclusiva del nom patentat fins al 1948, moment en què van sorgir almenys mitja dotzena més d'indústries perleres de l'illa que encara s'hi dediquen... [+ crítica]

MIL PERFUMS I MIL COLORS

«La cançó de sempre». Dramatúrgia d'Albert Mora i Companyia 23. Intèrprets: Ariadna Montoro, Mireia Obregón, Marina García, Mireia Federico i Esteve Roig. Músics: Andreu Roqueta / Roser Gelis Estalella. Assessoria de moviment: Candela Díaz Sanz. Tècnic i assessoria en il·luminació: Andrés Piza. Tècnic de so: Salva Zanetti. Fotografies: W_Fotografia i @Instantsiuncl. Gravació de vídeos: Antoni Font-Mir. Tècnica de sala TGB: Camila Benavente. Taquilla TGB: Bea Fenollar. Producció Companyia 23 amb la col·laboració del Teate Eòlia. Agraïments: Floristeria Viver Serra, Laura Pulido, Mariona Olmos (MwFotografia), Gregori Ferrer, Sara Font, Anna Espunya, Neus Soler, Jordi Prat i Coll, Ana Alborch, Teresa Ferret, Xavier Albertí i a tota la família d’Eòlia. Direcció musical i arranjaments: Gregori Ferrer. Direcció: Albert Mora. Teatre Eòlia, Barcelona, 6 setembre 2023. Reposició: Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona (TGB) Barcelona, 19 gener 2024.

Trobar en un únic repertori de teatre musical peces clàssiques que han configurat la memòria musical de més d'una generació i que ho faci una companyia emergent, la Companyia 23, formada principalment a l'Escola Eòlia, no és usual. Noves veus per a velles cançons. O dit d'una altra manera, com la companyia ho rebla: «La cançó de sempre». La Companyia 23, cinc actrius i cantants i un actor i cantant, a més de dos pianistes que alternen funcions, sota la direcció d'Albert Mora, dibuixa una trama que fa resseguir en la imaginació dels espectadors —oblideu-vos de cap escenografia ni utillatge que distregui la vista— tot un mapa de la Barcelona d'entresegles a través de la poètica de Joan Manuel Serrat, de Maria Aurèlia Capmany, de Mercè Rodoreda, de Federico García Lorca, de Josep Maria de Sagarra, de Núria Feliu, de la Bella Dorita o de Gato Pérez, Peret i la rumba catalana, tan defensada últimament pels seus mantenidors, els gitanos de Gràcia i de Sant Antoni. L'espectacle, dirigit per Albert Mora, arrenca, com a inspirador, de Santiago Rusiñol, d'aquell espectacle «Els Jocs Florals de Canprosa», de Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya, i d'una peça breu, «La cançó de sempre», del mateix Santiago Rusiñol, publicada el 1906 a L'Avenç, i que ara dóna també títol a l'espectacle. Allà, Rusiñol hi perfila un Pierrot encara somiador que intenta seduir Colombina. ¿I què millor per seduir que un bon grapat de cançons que transporten a la memòria de la infantesa, de l'adolescència, de la joventut i de la maduresa sense fronteres?... [+ crítica]

PRENDRE EL SOL A LA PLATJA SOTA ELS AVIONS DE COMBAT

«La filla de l'Est». Adaptació i dramatúrgia de Gemma Brió i Norbert Martínez, a partir de la novel·la homònima de Clara Usón. Intèrprets: Gemma Brió, Roger Julià, Josep Julien, Mar Orfila, Tàtels Pérez i Jordi Rico. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminaci: Jaume Ventura. So: Nacho López. Projeccions de vídeo: Mar Orfila. Fotografia i imatge: studioRuano (David Ruano). Disseny gràfic: Mancha. Grafit de la foto del cartell: Bojan Hadzihalilovic (TRIO Sarajevo). Tècnics de la companyia: ARTIC Audiovisual Services. Administració: Andrea Quevedo. Ajudanta de producció: Minerva Prat. Direcció de producció: Carles Roca.  Producció: Vania, Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Maja Djokic, Tamara Dejermanovic i Adria Roy. Equips tècnics i de gestió del TNC. Un projecte de la Companyia Les Llibertàries. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Norbert Martínez. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 gener 2024.

«No apagueu els mòbils i traieu-los de la butxaca o de la bossa», diu insòlitament l'actor Josep Julien des de l'escenari. Convida a entrar a l'aplicació de YouTube i buscar Ratko Mladić. L'adaptació de «La filla de l'Est», de l'escriptora Clara Usón (Barcelona, 1961), entra així de ple en l'inici de la novel·la original, on també es fa referència el vídeo de la família de Ratko Mladić, el general de l'exèrcit serbi de Bòsnia acusat de genocidi pels fets de Sarajevo i la matança d'Srebrenica, que el 1995 va mostrar a tot el món una de les pitjors imatges d'Europa des de la Segona Guerra Mundial amb l'execució de prop de vuit mil bosnians d'origen musulmà, reblades després amb un vídeo dels cascos blaus en plena orgia festiva enmig de la tragèdia. La trama d'aquesta adaptació que ha fet la companyia Les Llibertàries, signada per l'actriu Gemma Brió i el director Norbert Martínez, se centra en Ana Mladić, la filla del general genocida, i el personatge de ficció creat per l'autora Clara Usón, Danilo Papo, que es converteix finalment en el narrador de la història ja coneguda del suïcidi de la jove Ana, als 23 anys, el 1994, quan encara es manté la guerra dels Balcans i el símbol numantí de Sarajevo, entre els anys 1992 i 1995. Ana Mladić, una prometedora estudiant de medicina de Belgrad, després d'un viatge de turisme a Rússia, qui sap si frustrada per la informació contradictòria que rep de l'autèntica carnisseria del seu pare a l'exèrcit i sentint-se probablement enganyada per la creença de la presumpta raó dels serbis de Bòsnia contra la presumpta provocació dels musulmans, acaba amb la seva vida utilitzant a més el revòlver del seu pare, aquell mateix revòlver que ella ajudava a netejar quan el seu pare l'hi demanava i que era un relíquia familiar perquè el general Ratko només l'havia fet servir per celebrar quan va néixer ella... [+ crítica]

UNA “ANDORRA” BLANCA COM LA NEU

«Andorra», de Max Frisch. Traducció de Xavier Torruella. Intèrprets: Míriam Alamany, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Oriol Guillem, Quim Lisorgas, Carles Martínez, Eduard Muntada, Marta Pelegrina, Sergi Vallès. Escenografia: Llorenç Corbella. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Lionel Spicher. Música: Lluís Cartes. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Imma Capell. Veu en off: Isak Férriz. Ajudanta de vestuari: Marta Pell Fonts. Ajudant d'il·luminació: Guillem Gelabert. Alumna en pràctiques de direcció del Centre Superior d'Art Dramàtic Eòlia: Judit Cruellas Bordes. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Escola Universitària Eram: Quim Carpio Higuera. Alumna en pràctiques de vestuari de Disseny i Patronatge Guerrero S.L.: Florencia Núñez Remedio. Equips tècnics i gestió de la companyia: Direcció de producció: Alfons Casal. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria de gira i ajudanta de producció: Minerva Prat Díaz. Administració: Andrea Quevedo Pons. Disseny de producció: Carlos Roca Palet. Producció executiva: Vania. Coproducció Teatre Nacional de Catalunya i Escena Nacional d'Andorra. Ajudant de direcció: Marc Pinyol. Direcció: Ester Nadal. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 gener 2024.


L'autor suís la va titular «Andorra», però ell mateix adverteix d'entrada que no té res a veure amb l'Andorra de debò. “Se no è vero, è ben trobato”, que deia aquell. El cas és que, sigui o no Andorra, l'ambientació de la trama s'hi adiu i quan un dels personatges exclama: “Una Andorra blanca com la neu” es fa molt difícil no imaginar l'Andorra real. Així ho devien entendre a l'Escena Nacional Andorrana, coproductora de l'espectacle amb el Teatre Nacional de Catalunya, quan ja fa uns anys es van fer seu el text de Max Frisch (Zúric, Suïssa, 1911 - 1991) i a partir de la traducció de Xavier Torruella s'hi van endinsar en diferents lectures dramatitzades. El resultat final és la versió escènica que ha dirigit Ester Nadal —andorrana pròdiga—, amb una companyia que barreja intèrprets andorrans i catalans, amb una aposta que té la voluntat d'enfortir els lligams entre el teatre dels diferents territoris de parla catalana, com ja s'ha fet anteriorment amb el País Valencià i les Illes. En un moment que ha esclatat el debat sobre el tractament de la immmigració i que ha permès novament que es qualifiquin ara de xenòfobs i supremacistes aquells a qui els ultims anys arran del Procés se'ls qualificava de nazis, amb la consegüent dosi d'oportunisme, cinisme i hipocresia social i política, cal admetre que l'obra de Max Frisch encaixa com l'anell al dit. Però també cal advertir que es fa imprescindible un aclariment previ de la sinopsi perquè l'autor suís de Zúric utilitza un registre més aviat críptic que fa que no sempre sigui senzill entendre el seu fons... [+ crítica]

TOT UN DOLL DE FANTASIA INTERMINABLE

«La historia interminable». Llibret de Félix Amador, a partir de l'obra homònima de Michael Ende. Composició musical d'Iván Macías. Intèrprets: Joseán Moreno, Elena González, Àlex Forriols, Noemí Gallego, Odo Cabot, Natalia Zarco, Pablo Badillo, Laura G. Balle, Ferran Enfedaque, Ernesto Piqueiras, Ruth Ge, Irene Barrios, Alberto Misud, Iván Amigo, Mariana Comes, Sergi Espina, Marta Castro, Míriam López, Ernesto Santos, Arturo Vázquez, Sol Carner, Cristina Salvador, Blanca Casellas, Noa Cánovas, Joan Pascual Crosas, Ángel Martínez i Jan Gómez. Equip creatiu: Dario Regattieri (productor executiu), Iván Macías (productor artístic), Federico Barrios Fierro (coreògraf), María José Santos (directora vocal), Jesús Torres (director d'actors), Ricardo S. Cuerda (escenògraf), Felipe Ramos (disseny d'il·luminació), Alejandro Martín (disseny de so), Pablo Santos (director tècnic), Antoni Belart (disseny de vestuari), Aarón Domínguez (disseny caracterització i perruqueria), Fito Dellidarda i Alejandra Varela (disseny animatònica), Jesús Díaz (disseny il·luminació), Alfred Cobami (dissenyador efectes màgia). Direcció musical: Laurence Aliganga. Direcció escènica: Federico Barrios Fierro. Producció de Beon Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 22 novembre 2023 a 7 abril 2024.

Que els neofeixistes del partit d'ultradretà Germans d'Itàlia, que han aconseguit situar per votació popular la seva líder Giorgia Meloni, antiga admiradora de Mussolini, al capdamunt del govern italià, hagin batejat la seva festa anual celebrada a mitjan desembre a Roma amb el nom d'Atreiu, un dels personatges de la novel·la «La història interminable», de l'escriptor alemany Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995), i que l'hagin adoptat com el seu referent cultural és una tria que no es mereix l'obra de l'escriptor de literatura fantàstica més universal del segle XX, autor també de novel·les igualment multillegides per moltes generacions de joves com «Momo» o «Jim Botó i Lluc el maquinista» o «La poció del desig», entre moltes i moltes altres. ¿Què han trobat en el personatge d'Atreiu els ultres de Giorgia Meloni? ¿Quina és la seva identificació amb un jove indi de ficció, de pell verda, que rep l'encàrrec de salvar Fantasia i l'Emperadriu? Evidentment, els Germans d'Itàlia hi veuen la salvació del que consideren la seva pàtria i l'exaltació de la seva líder que tenen com una emperadriu romana. Que el jove Atreiu es vegi barrejat amb braços alçats feixistes no li faria gens de gràcia a Michael Ende i, si fos viu, segur que hauria intentat evitar aquesta manipulació... [+ crítica]

DOS MITES AL LÍMIT DE LA PASSIÓ

«Casares - Camus: una història d'amor». Adaptació de Rosa Renom, a partir del recull epistolar entre María Casares i Albert Camus. Traducció del francès: Rosa Renom.  Intèrprets: Jordi Boixaderas i Rosa Renom. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Antoni Belart. Il·luminació: Carlos Lucena. Música original i so: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna i Elvira Ruiz Zurita. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez Pi. Cap tècnic: Agustí Cutey "Titín". Regidora: Maria Piniés. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Tècnic de so: Roger Àbalos. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Producció executiva: Macarena Garcia. Agraïments: Josep Maria Fonalleras i Montse Tixé. Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta 2023. Ajudant de direcció: Bernat Quintana. Direcció: Mario Gas. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 gener 2024.
 

La carambola teatral era i és perfecta. Dos intèrprets catalans de primera fila com Rosa Renom i Jordi Boixaderas, últimament, aquest, poc procliu als escenaris. Un veterà director de llarga, solvent i sensible trajectòria escènica com Mario Gas. Un festival com Temporada Alta que aposta per la coproducció amb el Teatre Lliure. I dos mites del segle XX: l'actriu María Casares i l'escriptor Albert Camus. Conclusió: tot exhaurit. I més funcions hi hagués. La seva repesca és ara ja a les mans del nou director del Teatre Lliure, Julio Manrique. Té dos diamants en brut en cartera: La Calòrica i el seu «Le Congrès ne marche pas» i aquest «Casares - Camus: una història d'amor», les dues obres, dos èxits d'aquesta temporada al Lliure de Gràcia que deixa el director sortint, Juan Carlos Martel Bayod. El projecte és un embrió personal de l'actriu Rosa Renom que va llegir en francès l'edició de les 865 cartes que entre el 1944 i el 1959 mantenen una relació d'una intensa història d'amor de quinze anys, marcada per les turbulències i les convencions socials de l'època: el manteniment de la família tradicional per part de l'escriptor Albert Camus i el paper resignat de l'actriu María Casares, l'amant a l'ombra que no renuncia a l'amor de la seva vida. Més de 1.200 pàgines epistolars resumides en noranta minuts d'una tensió intensa, exclusivament al servei de la paraula dels dos mites. Unes cartes que, quan el 1960 Albert Camus mor als 46 anys arran de l'accident de cotxe tornant d'uns dies de vacances amb el seu editor de Gallimard, un amic seu, el poeta René Char aconsegueix recuperar les cartes de María Casares i les torna a l'actriu. No va ser fins als anys vuitanta que una de les filles bessones d'Albert Camus, Catherine, es troba amb María Casares i, coses de la vida, li compra el lot de cartes, les del seu pare i les de qui va ser la seva amant. Però passaran encara anys abans no vegin la llum, amb la publicació francesa el 2017 a l'Editorial Gallimard, original del qual parteix Rosa Renom, i ara, la traducció que l'Editorial Debate va publicar fa un any, tant en versió paper com en versió e-book... [+ crítica]

ELS FILLS DE NERUDA

«Winnipeg», de Laura Martel. Intèrprets: Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat i Edu Tudela. Espai sonor: Nacho López. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Maria del Mar Grañena. Il·luminació: Yuri Plana. Disseny audiovisual: Clara Guixé i Viedma, Núria Planes Llull i Jordi Soler Quintana. Art conceptual: Òscar Climent. Ajudantia de direcció: Diana Díaz i Eduard Garcia Oñate. Ajudantia de producció: Marina Guarch. Assistència tècnica: Jofre Toledano. Fotografia: Cristina Raso. Vídeo: Arnau Macià / Iuris. Disseny gràfic: Mancha. Direcció de producció: Ôscar García Recuenco. Una coproducció de Puça Espectacles, La Jarra Azul i Grec 2020 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, L’Observatori Europeu de Memòries, l’Ajuntament de Vallromanes, el Centre Cívic Baró de Viver, La Ballesta i el Teatre Akadèmia. Direcció: Norbert Martínez. Teatre Akadèmia, Barcelona, 23 setembre 2020. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 9 gener 2024.

A partir de la novel·la gràfica, publicada fa deu anys, «Winnipeg. El barco de Neruda», de la dramaturga i guionista Laura Martel (Valsequilla de Gran Canària, 1995), la companyia Puça Espectacles i La Jarra Azul, en coproducció amb el Festival Grec de Barcelona del 2020, van treure de l'oblit l'odissea que el poeta Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 - Santiago de Xile, 1973), amb el suport del ministre d'Exteriors xilè, Abraham Ortega, va protagonitzar el 1939 quan va noliejar un vaixell, el Winnipeg, que dóna títol a l'obra, per portar més de 2.000 refugiats republicans de la guerra civil espanyola, sembla que 2.200, fins a Valparaíso on molts van trobar l'asil xilè a l'exili. Pablo Neruda, que havia estat cònsol de Xile amb residència a Barcelona en temps de la República, entre el 1934 i el 1937, va aconseguir aquesta acció solidària des de França on va fer embarcar els refugiats amb el viatge del Winnipeg. Una travessia que va acabar el 3 de setembre del 1939 a Valparaíso i que, per raons polítiques, va rebre l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Allende, el més jove del govern xilè. La versió teatral de la novel·la gràfica, que en la primera estrena al Teatre Akadèmia va patir les conseqüències de les restriccions arran del coronavirus, s'ha recuperat ara al Teatre Poliorama en una breu temporada, amb el mateix repartiment i amb l'avantatge de poder donar el màxim rendiment a la posada en escena de l'obra. Una reposició no només justa i necessària sinó també imprescindible perquè relata una de les moltes petites però grans històries de la Memòria que havia quedat en un cert oblit... [+ crítica]