VIATGE AL TÚNEL DEL TEMPS PASSANT PEL WEST END DE LONDRES

«The Rocky Horror Show», de Richard O'Brien. Intèrprets: Stephen Webb, Haley Flaherty, Richard Meek, Joe Allen, Darcy Finden, Kristian Lavercombe, Suzie Mcadam, Ben Wetshead, Reece Budin, Fionán O'Carroll, Beth Woodcock, Stefania Du Toit, Tyla Dee Nurden, Ryan Carter Wilson. Banda: Liam Spencer-Smith, Dan Humphreys, Allan Cox, Dave Webb. Narradors: Philip Franks, Joe McFadden, Alex Morgan. Supervisor musical: Greg Arrowsmith. Il·luminació: Nick Richings. So: Gareth Owen. Vestuari: Sue Blane. Adjunt vestuari: Christoper Porter. Coreografia: Nathan M. Wright. Disseny escenografia: Hugh Durrant. Perruqueria i caracterització: Darren Ware. Adjunt coreografia: Andrew Ahern. Adjunt so: Russell Godwin. Gerència orquestra: Andy Barnwell. Supervisor dialectes: Martin McKellan. Producció i tècnics: Mike Mansfield, Simon Holmes, Rebecca Spiller, Charlie Bennett, Beth Manicom, Rachael Gaunt, Tom Darlington, Helen Russell, Callum Lucas, Oliver Wareham, James Cusker, Abbi Clarke, Daniel Higgins. Productors: Howard Panter, Meryl Faiers, Daniel Brodie, Matt Parritt, Jeffrey Brady, Alice Lloyd-Davies. Direcció musical i arranjaments: Charlie Ingles. Direcció: Christopher Luscombe. Gira internacional. Teatre Coliseum, Barcelona. Del 24 d'octubre al 5 de novembre del 2023.

Cinquanta anys no se celebren cada dia. Per això la companyia del musical «The Rocky Horror Show» han decidit que els celebrarien fent una gira europea que ha començat precisament a Barcelona i que continuarà a Torí, Nàpols, Roma, Milà, Pàdua, Ljubljana, Dublín, Manchester, Glasgow o Paris. Una gira que dóna l'oportunitat als espectadors catalans de veure en versió original anglesa la interpretació de la companyia que ha estat actuant al West End de Londres i que es pot seguir, a més, amb un sobretitulat en espanyol amb dues grans pantalles amb còmode cos de lletra gegant a banda i banda de l'escenari, tant pel que fa a les escenes dialogades com a la transcripció de les lletres de cadascuna de les peces del musical. «The Rocky Horror Show» va arrencar el 1973 al Theatre Upstairs de Londres, un espai amb només una seixantena de localitats. De seguida es va constatar que requeria un aforament més gran fins a arribar al Comedy Theatre, un espai del West End de Londres amb capacitat per a uns 800 espectadors. Després de les primeres 3.000 funcions, a la dècada dels anys vuitanta l'espectacle va obrir una reposició que va ser el punt de partida per a una programació, des d'aleshores, pràcticament permanent al Regne Unit. Tan permanent que el mateix llibret de «The Rocky Horror Show» inclou unes intervencions previstes de rèpliques concretes que es poden fer des de la mateixa platea per part dels espectadors, cosa que en la meva funció del Teatre Coliseum de Barcelona es va poder comprovar que n'hi havia de prou coneixedors per llençar les seves rèpliques i contrarèpliques, sobretot en les escenes del narrador, de la mateixa manera que també es va complir la tradició de veure-hi alguns espectadors, fans del musical, amb disfresses idònies per a l'ambientació kitsch de l'espectacle... [+ crítica]

EL SECRET DE LA CARTA REBREGADA

«L'amic retrobat». Basat en la novel·la de Fred Uhlman (Títol original: «Reunion»). Traducció de Dolors Udina. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrprets 2023: Quim Àvila, Max Grosse Majench i Jordi Martínez. Intèrprets 2019: Joan Amargós, Quim Àvila i Jordi Martínez. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Rafel Roca i Jordi Domènec. Espai sonor: Pep Pascual. Projeccions: Erol Lleri. Moviment: Carles Tovías. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina. Ajudant de direcció i assessorament dramatúrgic: Núria Ramis. Assessoria de direcció: Carles Tovías. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Administració: Mònica Cardús. Disseny tècnic: Xavier Xipell ”Xipi”. Cap tècnic: Jordi Domènec. Tècnic en gira: Marc Jódar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció d'escenografia: Jorba-Miró i Martí Doy. Comunicació: Núria Olivé i Marta Camrubí (La Tremenda). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: Lander Larrañaga (White Horse), Aureli Sendra i Marta Garcia Cardellach. Disseny gràfic: Aureli Sendra. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Amb la col·laboració de Velvet Events. Agraïments: Bau Ivanov i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals. Mitjançant un acord amb The Random House Group Limited, companyia de Penguin Random House. Distribució: Marta Riera. Estrena: Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona, 6 desembre 2019. Direcció de l'espectacle: Joan Arqué. Producció de Teatre de l'Aurora. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 octubre 2023.

L'escriptor Fred Uhlman (Sttutgart, Alemanya, 1901 - Londres, Regne Unit, 1985) va escriure la trilogia del nazisme viscut i patit en pròpia pell amb tres novel·les: «L'amic retrobat», «L'ànima valenta» i «El retorn», les tres traduïdes per Dolors Udina i publicades aquí entre els anys 1996 i 1997 a Columna Edicions. La dramatúrgia de Josep Maria Miró se centra en la primera de les novel·les, «L'amic retrobat», amb els dos adolescents de protagonistes, un de família jueva, afortunadament exiliat als Estats Units, i l'altre de família aristòcrata, simpatizant de Hitler, alemanys els dos, esclar, que es troben immmersos en l'ascens i la consolidació del nazisme a partir del 1933. Només com a informació complementària i per recomanar la lectura de la trilogia arran de l'adaptació teatral de la primera novel·la estrenada al Teatre Nacional de Catalunya a tocar de la pandèmia el 2019, cosa que la va mig estroncar, i recuperada encertadament ara al Teatre Goya, afegim que la segona novel·la d'Uhlman dóna una visió del que relata a la primera, però des del punt de vista del jove adolescent de família aristòcrata. A la tercera novel·la, Uhlman fa tornar el jove personatge jueu a Alemanya i reflecteix la visió i la necessària cicatrització del tot el que havia succeït amb el genocidi nazi contra la comunitat a la qual pertanyia. És per l'atzar de la nova tragèdia que viu ara el conflicte reobert entre Israel i Palestina que a «L'amic retrobat» es parla del poble jueu i del poble palestí. Un atzar, esclar, que fa que «L'amic retrobat» ressoni encara més com a oportú i actual, tot i que lamentablement, des que Fred Uhlman la va escriure i publicar el 1971, no havia perdut aquest plus d'identifiació amb la realitat, mal que sigui com a testimoni d'un temps que equivocadament tothom donava ja  per superat i impossible que es tornés a repetir... [+ crítica]
    
    
    
    

POTSER SÍ QUE TOT EL QUE NECESSITEN, ENCARA, ÉS AMOR

«Love, Love, Love», de Mike Bartlett. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Marc Bosch, Clara de Ramon, Laia Marull i David Selvas. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudant d’escenografia: Laura Martínez Pi. Cap tècnic: Enric Alarcón. Regidoria: Marc Berraondo i Esteve Gorina i Andreu. Sastreria i perruqueria: Gloria Royo. Cap tècnic del teatre: Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Xarli Hernández, Ou Hernández i Pilar Albaladejo. Confecció del vestuari: Goretti Puente. Alumna en pràctiques d'Eòlia (direcció): Gemma Ribalta. Alumna en pràctiques d'Elisava (escenografia): Celeste Alcázar. Imatge del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Fotos d’escena i xarxes socials: Marc Mampel. Distribució: Teresa Parés. Producció: La Brutal. Amb el suport de l'ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Agraïments: Bitò, La Perla 29, Moi Cuenca i David Ruiz. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 19 octubre 2023.

Amb l'obra «Love, Love, Love», el dramaturg i guionista Mike Bartlett (Oxford, Regne Unit, 1980) reflecteix la caiguda en picat de tota una generació, molt centrada en el seu país d'origen, però també amb una visió global del món de l'últim mig segle: la que creix amb l'idealisme dels anys seixanta per canviar el món, passant per la primera pantoflada servida per la Dama de Ferro, fins a les conseqüències del poc anomenat crac del 2008 que encara s'arrossega. La mirada del dramaturg Mike Bartlett és tan punyent com irònica i té la capacitat de llençar els dards a la diana del cor i a la vegada provocar un somriure permanent. Poques vegades, una “repassada” tan autocrítica és rebuda amb una certa cuirassa d'autodefensa maquillada amb el somriure. És com si Bartlett preparés els espectadors perquè fesssin com si la cosa no anés amb ells. I el cert és que, sigui quina sigui la generació de cada espectador, pocs se'n salvaran, ni els més veterans ni els més joves, de sentir-se interpel·lats sobre allò que han contruït, allò que han heretat i allò que pensen deixar en herència. L'obra ha trobat una de les millors companyies per estrenar-la en català, La Brutal. Un equip que ha dirigit Julio Manrique i un repartiment de quatre intèrprets d'upa que tenen l'immens repte de caracteritzar-se d'acord amb les diferents èpoques en les quals se subdivideix la trama: la inicial dels anys seixanta, quan la BBC, el 1967, retransmet via satèl·lit en directe a tot el món per primera vegada el programa que permet que tothom escolti el grup musical dels Beatles i l'emblemàtica peça «All you need is love», és a dir, «Tot el que necessites és amor»... [+ crítica]

UN PARAIGUA DE BARRETS

«Victorina», d'Eva Hibernia. Intèrprets: Sílvia Marsó i Gracia Fernandez. Músics en directe: Gustavo Llull (piano) i Laia Martí Torné (viola) / Patrícia Torres Parada (viola). Escenografia, vestuari i il·luminació: Jordi Bulbena, Quim Algora i Jessica Sibina. Caracterització: Sergio Satanassa. Espai sonor: Ferran Peig. Creació de moviment i dramatúrgia d'objectes: Teresa G. Valenzuela i Marta Asamar Garcia. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Fotografies: Júlia Simó Puyo i Jordi Oset. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tènic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community manager: Eladi Bonastre. Coproducció de l'espetacle: Cassandra Projectes Artístics, La Barni i Lamarsó Producte.  Ajudantia de direcció: Mara Fernández. Composició, arranjaments i direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Companyia La Barni. Teatre Akademia, Barcelona, 18 octubre 2023.
 

Situem-nos: Victorina Durán Cebrián va ser una escenògrafa, figurinista i pintora avantguardista alineada amb el surrealisme. Nascuda a Madrid el 12 de desembre del 1899 (a tocar de l'entrada del segle XX), es va exiliar a l'Argentina, a causa de la guerra civil, acompanyant l'actriu Margarida Xirgu el 1937. Allà, Victorina va arribar a dirigir el Teatro Colón i el Cervantes de Buenos Aires. Va morir el 1993, després que a la dècada dels anys vuitanta havia tornat a Madrid. Tenia 94 anys. Entremig, una vida i una trajectòria artística internacional tan intensa com sepultada per la ignorància que el país ha dedicat a la iniciativa femenina de l'últim segle. Victorina, filla d'una família burgesa i conservadora, de mare ballarina del Teatro Real de Madrid i d'un pare militar, no va obtenir el permís dels pares per dedicar-se a la seva vocació autèntica, la d'actriu. Aquesta negativa va fer que excel·lís en la pintura i la creació artística. A l'Academia de San Fernando, Victorina va coincidir amb el jove Salvador Dalí, va poder treballar ja com a escenògrafa amb Margarida Xirgu i Federico García Lorca i va ser una veu rebel i feminista avançada a l'època que només la Dictadura, primer la de Primo de Rivera i després la franquista, van provar de trencar. A partir d'aquí, un cop situats pel que fa al personatge, els espectadors poden entrar en el món lúdic, fantasiós, poètic, musical i imaginari que recrea les inquietuds artístiques i creatives de Victorina. En un espai escenogràfic que, sense que sembli pejoratiu, es podria qualificar com «el Rastro de Victorina», els espetadors s'hi troben ja, quan entren, amb un personatge que després sabran que és un querubí que quan rep la visita de l'ànima en pena —gens en pena sinó molt alegre, per cert— de la Victorina, es veu obligat a fer tots els papers de l'auca, segons els records i la memòria que la Victorina rescata del fons del temps... [+ crítica]

SER O NO SER... SI POT SER

«Hamlet.01», de Sergi Belbel. Intèrpret: Enric Cambray. Fotografia: David Ruano. Producció executiva i Distribució: Roser Soler. Agraïments: Kiko Planas, Roc Esquius, Jordi Bonet, Teatre Auditori Cardedeu, Sala Beckett. Amb el suport de Cardedeu Inspirant Cultura (suport a la creació de l’Ajuntament de Cardedeu). Direcció: Sergi Belbel. Dau al Sec, 2 a 13 març 2022. Gira diversos escenaris, juliol 2022, Fresc Festival 2022, Festival de l'Empordà 2022, Festival Temporada Alta 2022. Reposició: Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 13 a 29 octubre 2023.
 

Diuen que en faran cinc. Cinc peces que intenten desestructurar o esbrinar que hi ha en l'interior del personatge de «Hamlet» de William Shakespeare, a través de la mirada, la interrogació, les incognites, la incredulitat i la fascinació del dramaturg i director Sergi Belbel, compartides per Enric Cambray, actor i ara també codirector amb Àngel Llàcer del musical «The Producers», de Mel Brooks. «Hamlet.01» és el primer lliurament dels cinc previstos. Un per cada acte de l'obra «Hamlet». Anuncien el segon probablement per a la tardor del 2024. Ja fa dues temporades que ronden pel món amb el primer —Belbel i Cambray en són els únics productors—, per diversos escenaris i festivals. Amb aquesta reposició al Teatre La Biblioteca, comparteixen dates i horaris alternatius amb «Papers de la guerra», que interpreta Pau Vinyals, sobre el llegat dels germans escenògrafs Castells. Un doblet que sembla que porti “denominació d'origen” perquè els dos muntatges han comptat en un moment o altre del seu procés de creació amb el suport o la col·laboració de les institucions de cultura de la població de Cardedeu (Vallès Oriental). Enric Cambray, tot sol, fins i tot sense suport de regidor d'escena o tècnic de llums i so, s'enfronta a aquesta revisió de «Hamlet» per aconseguir entendre cadascuna de les rèpliques del personatge de Shakespeare i capgirar-lo, si cal, del dret i del revés... [+ crítica]

PERDUTS A LA NOSTRA CIUTAT

«La nostra ciutat (Our Town)», de Thorton Wilder. Traducció de l'anglès: Víctor Muñoz Calafell. Dramatúrgia de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Guillem Balart, Jenny Beacraft, Rosa Boladeras, Tai Fati, Oriol Genís, Paula Malia, Carles Martínez, Biel Montoro, Lluís Oliver, Mercè Pons, Rosa Renom, Xavier Ripoll, Isabel Rocatti, Josep Sobrevals i Albert Triola. Espai escènic: Josep Iglesias. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Guillem Rodríguez. Direcció musical: Carles Pedragosa. Moviment: Marta Gorchs. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudanta de vestuari: Raquel Bonillo. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Mònica Molins. Direcció Ferran Utzet. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 octubre 2023.
 

De l'autor Thorton Wilder (Madison, Wisconsin, EUA, 1897 - Hamden, Connecticut, EUA, 1975), els espectadors coneixeran segurament un espectacle tan celebrat i suggerent com «El llarg dinar de Nadal» que la companyia La Ruta 40 va estrenar al Maldà el 2014 i que es va anar reposant fins al 2021, al mateix Maldà i també al Teatre La Biblioteca de La Perla 29. Només per aquesta referència i per l'estrena absoluta en català de la que és també una obra emblemàtica seva, «La nostra ciutat», premi Pulitzer del 1938, però ambientada a principis del segle XX, ja era prou garantia per córrer a poteta coixa a veure-la. Si, a més, el repartiment esclatant en la versió catalana hi convida, amb l'actriu Rosa Renom al capdavant com a narradora o mestra de cerimònies de la quinzena de personatges de la població rural —o ciutat, que encara hi ha classes!— imaginària dels Estats Units, i per ser la primera direcció de Ferran Utzet a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, redoblaven el motiu. Però totes les expectatives excessives corren risc. I una cosa són aquestes referències que acabo d'esmentar i una altra topar amb l'obra «La nostra ciutat» un cop posada en escena. D'entrada, que els espectadors s'oblidin d'«El llarg dinar de Nadal». Pot semblar que s'hi acosti pel seu registre èpic, brechtià, però si allà hi ha un enfilall de captivadores històries personals d'una nissaga familiar de gairebé un segle, noranta dinars nadalencs per ser exactes!, aquí, després de dues hores, pot ser que els espectadors surtin del teatre esperant encara que els expliquin alguna història... [+ crítica]

SECRETS DE PORTAPLOMA I PLOMÍ ESCRITS AMB TINTA NEGRA

«Papers de la guerra». Idea de Lluc Castells. Textos de Pepe Castells i Pubill, amb fragments de Núria Castells (pròleg de «Papers de la guerra») i Marina Garcés («Males companyies»). Dramatúrgia de Pau Vinyals. Intèrpret: Pau Vinyals, amb la col·laboració de Jordi Castells i Josep Castells. Veu en off: Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Il·luminació: Judit Colomer Mascaró. Espai sonor i música: Arnau Vallvé. Producció executiva: Marta Márquez i Júlia Simó Puyo. Distribució: Cassandra Projectes Artístics. Elements escenogràfics: Taller d’escenografia Castells. Modificacions estructura:  Pascualín estructures. Vestuari històric: Època Barcelona. Fx maquilatge: Eva Fernàndez. Foto cartell: Sílvia Poch. Fotos: Roc Pont. Regidor: Marc Serra. Tècnic: Pau Montull. Atenció al públic: Guim Izquierdo i Núria Ubiergo. Una producció de la Família Castells. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i Cardedeu_INSPIRANTCULTURA. Direcció Pau Vinyals i Rita Molina Vallicrosa. Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 9 octubre 2023.

Ara que la societat moderna es troba novament atrapada entre dues guerres de final incert que la toquen de prop —la de Rússia i Ucraïna i la d'Israel i Palestina—, escoltar la veu d'un jove de dinou anys de Cardedeu que parla del 1937 com a testimoni de primera línia de la Guerra Civil és un atzar tràgic que no permet oblidar que aleshores mateix estan caient obusos a la línia de front del Donbàs, plovent bombes sobre poblacions de la franja de Gaza, esclatant coets de llarg abast sobre les urbs d'Israel, comptant morts civils dels uns i dels altres per centenars, assumint amb impotència imatges domèstiques de la guerra, com totes les guerres, salvatge i terrorista. El protagonista d'aquesta peça de cambra, «Papers de la guerra», va ser enviat al front d'Aragó, ferit lleument i hospitalitzat prop de València i destinat novament a Madrid. La seva veu de fa més de 85 anys ressona com un crit més feridor ara del que ressonaria si quan es desembolica el feix de “papers de la guerra” de l'avi Castells es pretengués fer només un exercici de Memòria Històrica. El muntatge «Papers de la guerra» és una altra aproximació que l'actor Pau Vinyals fa al moll de l'os de la història que tenim més pròxima —perquè no ha estat ben tancada i perquè hi ha els últims supervivents— després que fa dues temporades colpís també els espectadors amb la seva autoficció «El gegant del Pi», primer en un relat radiofònic i després en teatre, on destapava el passat franquista del seu avi i on reflexionava sobre el gen feixista que hi ha impregnat en la societat moderna... [+ crítica]

EL YIN I EL YANG DE LA FECUNDACIÓ DE L'EGO

La cosa ja va començar a la roda de premsa. Marcel Borràs arriba tard. Nao Albet comença a explicar de què va la que presumptament ha de ser la seva última obra plegats. Se saluden fredament. Enmig dels dos, la directora del TNC, Carme Portaceli, es lamenta que ni tan sols ella ha pogut entrar a cap dels assajos i remarca que la fitxa artística té només dos noms: Nao Albet i Marcel Borràs. El diàleg es reprèn amb dificultats i s'entreveu una tensió entre els dos protagonistes. Com si tinguessin ganes de treure's els drapets al sol. La tensió va en augment fins a arribar a insults personals i retrets que toquen la fibra. En un moment donat, quan li parla de la seva filla petita, Marcel Borràs s'aixeca, agafa el got d'aigua i llença el líquid que ara és or a la cara de Nao Albet (al cinema s'aboquen el whisky i no l'aigua) i abandona la sala. Entremig, fins i tot en surt esquitxada Carme Portaceli. Nao Albet fa cara de circumstàncies i demana acabar. Fi de la roda de premsa. La performance, que va deixar en la incògnita la majoria dels periodistes, podria haver format part d'una de les peces del trencaclosques del muntatge «De Nao Albet a Marcel Borràs». No hi hauria fet cap nosa, tot i que, a l'escenari, la relació entre els dos protagonistes sembla, d'entrada, més cordial, gairebé com la que han tingut sempre des del 2007 quan van fer plegats el primer espectacle. Han passat setze anys i ara diuen que no en faran cap més junts. Que pleguen. No hi ha tovallola per escenificar-ho. Els seus interessos s'han diversificat. Tenir parella, tenir una filla, fer-se grans... els ha passat factura. Mentrestant, però, resistiran un mes al Teatre Nacional de Catalunya, compliran amb la gira que tinguin compromesa amb aquest muntatge i fins i tot exportaran el seu punt i final a Espanya. El futur, chi lo sa... [+ crítica]

LA COLOMETA DEL SEGLE XXI

«La plaça del Diamant», de Mercè Rodoreda. Adaptació: Ferran Dordal i Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal. Música: Clara Aguilar. Intèrprets: Clara Aguilar, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marta Rafa Serra. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Damien Bazin. Concepció sonora: Damien Bazin i Clara Aguilar. Moviment: Cecilia Colacrai. Caracterització: Imma Capell. Ajudanta d’escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Alba Paituví. Ajudanta d'il·luminació: Laura Clos “Closca”. Alumna en pràctiques del MUET (Màster Universitari d’Estudis Teatrals) Mariona Hauf. Alumna en pràctiques d’escenografia de l’ESAD (l’Escola Superior d’Art Dramàtic): Elisabet Rovira. Fotografia: David Ruano. Producció del Teatre Nacional de Catalunya i el Grec 2023 Festival de Barcelona. Equips tècnis i de gestió del TNC. Agraïments: Fundació Mercè Rodoreda - Institut d'Estudis Catalans, Maria Campillo i Maria Rosa Birulés - bpdisseny. Ajudantia de direcció: Erik Forsberg. Direcció: Carlota Subirós. Grec'23. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 13 i 16 juliol 2023. Reposició: Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 setembre a 5 novembre 2023.


Qualsevol aproximació que es fa a «La plaça del Diamant» de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) porta al background que els espectadors puguin tenir de l'obra. Un background que procedeix de diferents referències. Pot ser de la lectura de la novel·la, que l'autora va escriure el 1960, quan ja era a Ginebra, i que va publicar el 1962 gràcies a la decisió amb visió de futur de Joan Sales, després de ser rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960, on hi havia, entre altres, Josep Pla, rescatada per Joan Fuster i recomanada també per Joan Triadú. De les discussions de correcció d'estil entre l'editor Joan Sales i Mercè Rodoreda se n'ha parlat prou (Sales era un editor en la línia del corrector d'estil anglès). I també de la caiguda proposada per Joan Sales del títol original de «La Colometa» al suggeriment de dir-ne toponímicament «La plaça del Diamant», decisió de la qual ja s'ha vist prou l'encert, un criteri que en certa manera ha manllevat ara Carlota Subirós deixant la Colometa en un segon terme i recuperant el nom de Natàlia per dotar de més força i personalitat pròpia el personatge. Cal recordar que el sobrenom de Colometa li venia imposat pel Quimet... [+ crítica]

MESTRESSES FANTASMA QUE INVOQUEN LA XIRGU

«La dona fantasma», de Mariano Tenconi Blanco. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Músics: Joan Palet i Rafel Plana. Veu en off: Elisabet Casanovas. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Música original i direcció musical: Ian Shifres. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Eva Fernández. Dramaturgista: Carolina Castro. Moviment coreografies: Vero Cendoya. Ajudantia de direcció: Anna Llopart. Producció executiva: Daniel López-Orós. Direcció tècnica: Jordi Thomàs. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de so: Roger Ábalos. Tècnic d'il·luminació: Manel Melguizo. Maquinistes: Joan Bonany i Roman Ogg. Perruquer: Lucho Soriano. Realització escenografia: May, Sol Curiel, Gerriets, Joan Viscasillas i María Calderón. Realització vestuari: Maribel Rodríguez. Realització perruqueria: Fent i Desfent. Ajudanta de vídeo: Elsa Romero. Cap de premsa: Marta Suriol. Comunicació i màrqueting: Roberta Romero. Administració i finances: Irene Vila. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografies: David Ruano i Kiku Piñol. Vídeo promocional: Mar Orfila. Equip Teatre Romea: Comunicació i màrqueting. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Coproducció: T de Teatre, Centro Drmático Nacional i Teatre Romea, amb el suport de l'ICEC (Generalitat de Catalunya), la participació de Crea SGR i la col·laboració de Compañía Teatro Futuro i Teatre La Sala de Rubí (Ajuntament de Rubí). Agraïments: Dagoll Dagom, Focus, Javier Braier, Òptica Sanabre, Punto Blanco i Xavier Blanch. Direcció: Mariano Tenconi Blanco. Teatre Romea, Barcelona, 2 octubre 2023.


 A la dècada dels anys setanta del segle XX, després de la Dictadura franquista, l'escola va començar a remoure's per fer un canvi i recuperar la pedagogia moderna de l'etapa de la Segona República, escapçada a causa de la guerra civil. Moltes de les mestres de mitjana edat d'aquella època, havien viscut la formació obligatòria com a ensenyants amb cursets de la Secció Femenina de la Falange Española, la influència opressora de l'església en l'ensenyament i l'adoctrinament del que el feixisme anomenava Espíritu Nacional. L'escola pública, hereva de la mal anomenada “escuela nacional” es va reivindicar com un espai de valors i humanisme i es va anar forjant el que s'anomenaria després “escola catalana en llengua i continguts” amb algunes iniciatives privades de mestres i pares, coopertives escolars i associacions públiques com per exemple Rosa Sensat. De tota aquesta efervescència educativa procedeix l'escola actual. Els qui van tenir l'oportunitat de viure aquella primera etapa des de dins, són testimonis que hi havia mestres —mestresses, vaja, per dir-ho en argot antic— que practicaven els principis de la vella escola moderna catalana. I n'hi havia d'altres que eren la viva imatge del passat gris i amb fortor de naftalina del feixisme... [+ crítica]
      

REBENTAR LA CAIXA FORTA AMB LA CLAU SUECA

«The Producers». Lletres de Mel Brooks i Thomas Meehan. Música de Mel Brooks. Intèrprets: Armando Pita, Ricky Mata, Àngel Llàcer, Oriol Burés, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Bittor Fernández, Clara Lanzani, Alexandre Ars. Cos de ball: Pol Roselló, Adrià García, Enric Marimon, Raúl Maro, Jordi Garcia, Guillem Gamell, Empar Esteve, Ana Micó, Tamara Suárez, Julia Saura, Paula Pérez, Chema Zamora, Pablo López, Clara Casals i Marta Manotas. Coreografia i direcció original: Susan Stroman. Traducció i adaptació: Marc Gómez. Director resident i ajudant de direcció: Joâo Duarte Costa. Resident: Gerard Alonso. Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Marc Udina. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Roc Mateu. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Coreografia i claqué: Maria Bossy. Direcció musical: Manu Guix i Gerard Alonso. Coreografia: Miryam Benedited. Direcció: Àngel Llàcer i Enric Cambray. En col·laboració amb Music Theatre International. Producció: Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona. A partir del 15 setembre 2023.

          

Embarcar-se amb un musical com «The Producers» de Mel Brooks requereix dues coses: no oblidar que és una obra cinematogràfica premiada dels anys seixanta —ha plogut molt des del 1967—, repescada a entrants del segle XXI, el 2001, com a teatre, també multipremiada, i portada novament al cinema el 2005 arran de l'èxit del musical. Cal tampoc no obidar que jugar amb la figura del genocida Hitler sempre afegeix un plus de risc, que és més elevat ara per la situació social i política internacional que es viu, que fa uns anys. La línia entre l'humor i el blanqueig és molt fina. Els responsables de la versió de «The Producers» que la productora catalana Nostromo Live ha estrenat —que ve avalada per un Oscar, una dotzena de Tony's, 1 Grammy, 8 Premis de la Crítica i 3 Laurence Olivier—, després de «La jaula de las locas», «La tienda de los horrores» i «Cantando bajo la lluvia», musicals també premiats aquí i que han tingut al seu darrere la iniciativa i mà directiva d'Àngel Llàcer (premi de la crítica catalana com a millor actor de musical per «La jaula de las locas») i Manu Guix, amb la incorporació aquesta vegada d'Enric Cambray en la direccio escènica i Gerard Alonso en la musical, diuen que «The Producers» és la producció més ambiciosa fins ara de Nostromo Live, no només en pressupost (2,7 milions d'euros) sinó també en condicions de muntatge, d'intèrprets i de maquinària escènica. No hi ha dubte que teatres centenaris com el noble Teatre Tívoli de Barcelona (que llueix orgullós el “1919”) resisteixen el pas del temps amb dignitat i encaixen les noves tècniques escèniques com si fossin acabats de contruir i, tot sigui dit, amb certa resignació que atorga la vellesa. A «The Producers» hi ha un moment de guspires de bengales que posen els pèls de punta als espectadors més temerosos pensant que només una guspira d'un simple bufador va deixar l'antic Gran Teatre del Liceu fet cendres. Però, que campi la tranquil·litat: no és guspira tot el que crema... [+ crítica]

EL LLEGIR NO SEMPRE FA PERDRE L'ESCRIURE

«El lector por horas», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Pep Cruz, Pere Ponce i Mar Ulldemolins. Escenografia: Carles Alfaro i Luis Crespo. Il·luminació: Carles Alfaro. Vestuari: Nídia Tusal. So: Oscar Villar. Composició musical: Joan Cerveró. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Fotografia d’equip: Nani Pujol. Agraïments: ONCE Catalunya. Coproducció Sala Beckett, Teatro de La Abadía i l’Institut Valencià de Cultura. Amb la col·laboració del Festival de Otoño de Madrid. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Carles Alfaro. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 27 setembre 2023.

Un dels clàssics de José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és «El lector por horas», que l'autor va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el gener del 1999, en l'etapa de direcció de Domènec Reixach, en coproducció amb el Centro Dramático Nacional, una estrena singular perquè, sota la direcció de José Luís García Sánchez, la protagonitzaven l'actor Juan Diego, la filla del mateix autor, Clara Sanchis, i el ja desaparegut actor Jordi Dauder, un dels intèrprets de capçalera de Sanchis Sinisterra. Per a qui va ser fundador de la Sala Beckett el 1989 i ara homenatjat amb el cicle «Tardor Sanchis», aquesta obra té un pes sentimental perquè sembla que la va escriure pensant en un regal per a la seva filla. El triangle protagonista del pare empresari col·leccionista d'obres literàries, la filla cega i el lector té alguna cosa de ressò familiar, tot i que afortunadament la ficció, en aquest cas, no té res a veure amb la realitat autobiogràfica dels Sanchis Sinisterra. Sí, però, que la relació entre literatura i vida que plana sobre l'obra durant les dues hores del diàleg —un diàleg sovint no diàleg perquè Harold Pinter hi és sempre com una ombra subtil en moltes de les obres de Sanchis Sinisterra— es podria acostar a la inquietud que qualsevol pare pot sentir per la seva filla amb el desig de transmetre-li el pòsit cultural que ell ha anat acumulant al llarg del temps. Hi ha herències, com aquesta, que no cal que passin per cal notari i, a més, no paguen l'impost de successions... [+ crítica]

EL MIRATGE DE LA IMATGE

«Bèsties», de Monica Dolan. Traducció: Adriana Nadal. Intèrpret: Marta Marco. Disseny d’escenografia: Paula Bosch. Disseny d’il·luminació: Manoly Rubio Garcia. Disseny de so: Edu Alves. Disseny de vestuari: Pol Cornudella. Producció: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Community Manager: Eladi Bonastre. Fotografia del cartell: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció de Sixto Paz Produccions estrenada dins el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudant de direcció: Cintia Ballbé. Direcció: Pau Roca. La Muriel. Del 3 al 13 de juliol.  Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona. Del 16 de setembre al 8 d'octubre.


Cada vegada més, l'adolescència s'avança biològicament en un procés fictici per influència de la potència desbordada de l'apologia que se'n fa a través de les xarxes. Unes xarxes, esclar, cada vegada també, més a l'abast descontrolat de l'etapa infantil. La societat fa temps que en busca els culpables o, com a mínim, els que se'n fan culpables permetent-ho: ¿L'escola? ¿La família? ¿Els germans o germanes més grans? ¿El salt prematur dels infants d'11 o 12 anys de l'escola primària a l'institut per mor de la llei d'educació que ja torna a ser qüestionada? Al voltant d'aquesta qüestió que apel·la tots els sectors de la societat —des dels tutors familiars, als educadors i als mitjans de comunicació— és quan la dramaturga i actriu de cinema i televisió Monica Dolan (Middlesbrough, North Yorkshire, Regne Unit, 1969) escriu i interpreta «The B*easts», sota la direcció de John Hoggarth, al Bush Theatre, dins l'Edinburgh Festival Fringe del 2017. Des de l'estrena d'aquesta obra, o conferència o reflexió —em resisteixo a dir-ne monòleg o soliloqui— fins a avui, han passat sis anys, el fenomen de la sexualització prematura no ha disminuit sinó que, ben al contrari, ha augmentat. I l'impacte de l'obra... [+ crítica]

DEL BLANC I NEGRE AL COLOR

«The Party», de Sally Potter. Adaptació de Sergi Belbel. Intèrprets:  Queralt Casasayas, Jordi Diaz, Biel Duran, Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Marta Ribera i Lluís Soler. Disseny i construcció d'escenografia: Jorba Miró. Disseny de vestuari: Marc Udina Duran. Ajudant de vestuari: Marta Pell. Disseny de caracterització: Júlia Ramírez. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Banda sonora: David Solans. Disseny de so: Rai Segura. Instrumentació: Ignasi Caballé. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Aplicacions d'imatge: Marc Nogué. Agraïments: Rita Payés. Producció: ANEXA. Acord amb Concord Theatricals en representació de Samuel French Inc. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 21 setembre 2023.


M'imagino el dilema de Sergi Belbel, adaptador i director de la versió teatral de «The Party», un film de culte, rodat i estrenat el 2017 en blanc i negre, de la cineasta Charlotte Sally Potter (Londres, 1949), a l'hora de reflectir a l'escenari el gruix de conflictes personals que envolten els protagonistes de la història que vol remarcar la crisi social i personal ambientada al Regne Unit. El dilema, esclar, consisteix en triar entre mantenir l'espai, l'embolcall sociopolític i l'ambientació geogràfica dels personatges o adaptar-los a la societat on es cou la versió teatral. Sergi Belbel ha optat per respectar l'original de Sally Potter, que n'és també la guionista, diria que amb el 99,99% de la trama i els diàlegs que es mantenen en uns escassos setanta minuts entre les diferents parelles de personatges.... [+ crítica]

PAS A PAS... VOLTA, VOLTA... NO HI HA ALTERNATIVA

La Calòrica ha sabut guardar molt bé el secret, la perla de l'espectacle «Le congrès ne marche pas» que s'amaga fins després dels noranta minuts clavats que dura l'obra. I la perla té nom propi: la veterana actriu Roser Batalla, una de les convidades en aquesta ocasió a la companyia, com ja van fer amb Mònica López en el seu anterior muntatge. Roser Batalla es marca un extens i polític discurs ideològic en anglès sobretitulat extret de la intervenció de la Dama de Ferro, la controvertida primera ministra Margaret Thatcher, quan el 1990 va haver de sortejar una moció de censura que va guanyar i que va portar el Regne Unit a una de les crisis més demolidores de finals del segle XX. Enrigueu-vos-en de Meryl Streep quan es va posar en la pell de la mateixa Dama de Ferro a la pel·lícula «The Iron Lady» de fa deu anys. Roser Batalla fa una conversió gairebé tan espectacular com aquella, després d'haver batallat —mai més ben dit pel cognom— amb vestit d'època en la trama anterior de la comèdia que La Calòrica situa a la Viena del 1814, quan la decadència de l'Ancien Régime esclata del tot amb un congrés que, entre pastetes, sexe i licors, havia de refer la vella Europa després de fer recular Napoleó, i que els mandataris de França, Prússia, Rússia, Àustria, Gran Bretanya, fins i tot la picaresca Espanya i alguns nouvinguts de més, van fer durar des de l'1 d'octubre del 1814 fins al 9 de juny del 1815 sense resoldre res ni adonar-se que el món ja no era el que era, i el que ells encara mantenien tancats en la seva bombolla de disbauxa i d'ulls clucs davant les revoltes socials ja havia fet figa... [+ informació]

A L'OMBRA DEL BESAVI EN UN MAGNETÒFON DELS ENCANTS

«Las guerras de nuestros antepasados», de Miguel Delibes. Adaptació teatral d'Eduardo Galán. Intèrprets: Carmelo Gómez i Miguel Hermoso. Escenografia: Monica Boromello. Vestuari: Yaiza Pinillos. il·luminació: Juan Gómez Cornejos. Espai sonor: Manu Solís. Productor: Jesús Cimarro. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Javier Naval. Distribució: Pentación Espectáculos. Producció: Pentación Espectáculos i Secuencia 3. Ajudanta de direcció: María García de Oteyza. Direcció: Claudio Tolcachir. Teatre Goya, Barcelona, 14 setembre 2023.
 

Fa més de vint anys que el mateix escriptor Miguel Delibes (Valladolid, 1920 - 2010) va adaptar en coautoria una versió del seu relat «Las guerras de nuestros antepasados». Es va poder veure aleshores, el 2002, al Teatre Condal, dirigida per José Sámano. La versió actual guanya en distància. En distància del temps que narra i en distància de l'autor, que ja no hi és. Es podria dir, doncs, que la versió és més lliure i, en conseqüència, també més teatral, més pròpia tant de l'adaptador, Eduardo Galán, com del director, Claudio Tolcachir, com, per descomptat, dels dos intèrprets: Miguel Hermoso, en el paper del metge que escolta i enregistra tot el que escolta en un antic magnetòfon i l'autèntic protagonista de la peça, l'actor Carmelo Gómez, en el paper de Pacífico Pérez, l'intern en un sanatori penitenciari que aboca els seus records, que en part són la justificació dels fets que el van portar a la cel·la per assassinat. L'actor Carmelo Gómez fuig de caracteritzar un personatge tenebrós, macabre, delinqüent, com podria ser la temptació d'algun altre intèrpret o algun altre director, tractant-se com es tracta d'un assassí. El que fa és fer-se seves les paraules, la ironia, l'humor encobert de Miguel Delibes i també el perfil del personatge... [+ crítica]

SUPERVIVÈNCIA EN CLAU DE TRÀVELING

«300 el x 50 el x 30 el». Creació de FC Bergman. Creadors i intèrprets: Stef Aerts, Joé Agemans, Bart Hollanders, Matteo Simoni, Thomas Verstraeten i Marie Vinc. Intèrprets convidats (entre altres): John Bogaerts, Yorrith de Bakker, Mattis Devoldere Contesse, Ruud Gielens, Herwig Ilegems, Dominic Geentjens, Felix Meyer, Gert Portael, Greg Timmermans, Shana Van Looveren, Oscar Van Rompay, Karin Vanparys, Celine Verbeeck, Ramona Verkerk i Gert Winckelmans. Participació de 80 intèrprets voluntaris de Barcelona. Direcció de fotografia: Thomas Verstraeten. Espai escènic: FC Bergman i Matthjis Kuyer. Vestuari: Judith Van Herck. Espai sonor i vídeo: Maarten Meeussen. Cançó final: Gregory Frateur (+ veu), Hannes D'Hoine i Tijs Delbeke. Direcció tècnica: Diederik Suykens. Direcció de llums: Dominic Geentjens. Maquinistes i utilleria: Kobi Gruyaert, Friedemann Koch i Ward Van Den Bossche. Direcció de producció i utilleria: Celine van der Poel. Producció executiva: Toonelhuis. Producció: Tonnelhuis i FC Bergman. Companyia FC Bergman. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 i 14 setembre 2023.

En cinema en diuen tràveling. I la tècnica de posar la càmera sobre un carretó damunt de rails portada al camp del teatre en directe fa una sensació d'assistir com a convidats a un plató de rodatge on tothom treballa a preu fet, ara que la vaga de guionistes i companyia fa trontollar la indústria. En una hora i quart, filmació enllestida, amb efectes de so inclosos, banda sonora enregistrada, efectes decoratius de fons i seqüències enllaçades de cinema mut en colors. La proposta de la companyia belga FC Bergman, una companyia distingida aquest any a la Biennal de Venècia amb el Lleó de Plata per la seva trajectòria, fa dotze anys que passeja aquest espectacle pel món i sembla que ha decidit de posar-hi punt i final a Barcelona, o no. El muntatge recorre a la mitologia bíblica per situar en el seu espai escènic els protagonistes d'una narrativa visual que malden per sobreviure com a comunitat en una societat cada vegada més individualista. El títol de l'espectacle ja és tot un agosarament i una incògnita a la vegada: les mides en colzes de la llegendària Arca de Noè, tal com la defineix la mateixa Bíblia i com diuen que Déu nostru sinyó la va encarregar a Noè perquè construís: 300 colzes de profunditat per 50 colzes d'ample per 30 colzes d'alçada. I ho fa amb una quinzena de professionals a l'escenari entre intèrprets i maquinistes de la càmera en tràveling, més una vuitantena de voluntaris, que en aquest cas procedeixen d'associacions veïnes del Teatre Lliure de Montjuïc, al Poble Sec, i el Col·legi del Teatre, i que tenen una fugaç intervenció final en l'escena més impactant i biblica de tota la trama... [+ crítica]

DEL “POLS” AMB MERCÈ RODOREDA AL “POLS” AMB RAFFAELLA CARRÀ

L'edició del 2023 del Festival Grec ha tancat amb un dels millors balanços dels últims anys, cosa que fa que el seu director, Francesc Casadesús, encari el que serà el seu últim any com a director del certamen amb la tranquil·litat de la feina ben feta —la que no té fronteres, com s'ha vist en els seus criteris internacionals adoptats— i amb el fet d'haver superat en els últims vuit anys —un cas de llarga durada excepcional en el càrrec— la ressaca de la crisi financera amb la caiguda generalitzada d'espectadors en el sector i la clatellada de les restriccions sanitàries arran del coronavirus. Tot va començar amb «El Pols» («The Pulse»), que va marcar un Grec amb una mirada més extensa que mai cap al circ, i el “pols” pres a la recuperació de Mercè Rodoreda, amb la revisió de «La plaça del Diamant» que es recuperarà en l'obertura de temporada del Teatre Naciona de Catalunya, i el “pols” pres a Raffaella Carrà amb l'excusa d'Evita Perón i el músical «For Evita. Una astranacanada musical», de Jordi Prat i Coll amb Andreu Gallén a la direcció de la banda i amb tres pilars del musical català: Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal, a més d'altres intèrprets de ball i cant, així com la Coral de Joves de Ciutat Vella... [+ crítica]

VERDURA MUSICAL SALTEJADA AMB MONGETA PERONA

«For Evita. Una astracanada musical». Dramatúrgia: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Andreu Gallén, Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal. Cos de ball: Sol Carner, Guillem Fole, Aleix Lladó, Ingrid Machuca, Andreu Mauri, Júlia Pérez, Marta Pérez i Òscar Planells. Músics: Albert Carrique, Laia Ferrer, Raul Gil, Dusan Jevtovic, Eloi López, Vicent Pérez i Xavi Sánchez. Cor: Musicals’ Choir. Coreografia: Aixa Guerra. Direcció del cor: Cristina Colomer. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: David Bofarull a.a.i. So: Jordi i Albert Ballbé. Caracterització i assistència de vestuari: Alba Quintós i Núria Llunell. Confecció de vestuari: Núria Monfort. Construcció de l’escenografia: Nuno Art Construction. Ajudant de direcció i adaptació lletres: David Pintó i Codinasaltas. Fotografia: May Zircus. Cap tècnic i regidoria funcions: Enric Alarcón. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Regidoria assajos: Marc Berraondo. Producció executiva: Marta Colell. Comunicació i distribució: Bitò. Estudiant de direcció i dramatúrgia en pràctiques (Institut del Teatre): Mireia Claramunt. Meritoratge de direcció: Pau Serés. Agraïments: Judit Farrés, Escola Eòlia, La Brutal. Una producció del Grec 2023 Festival de Barcelona i Bitò. Amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals del Departament de Cultura. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Grec'23. Teatre Grec Montjuïc. Barcelona, 27 i 28 juliol 2023.

La cosa —o l'astracanada musical, com la subtitulen els seus creadors— ve de «Rèquiem for Evita», un espectacle estrenat dins el Festival Temporada Alta del 2016 i que es va veure el 2018 a La Seca del Born —en argot ara La Brossa—, en petit format, espectacle convertit ara, excepcionalment pel nombre d'intèrprets, músics, ballarins i coralistes, en un espectacle de gran format. Fi de festa del Grec'23. Esplendor i lluentons. Grades a rebentar i aplaudiments a fons. Tant de bo es pogués recuperar en temporada, cosa que sembla una mica difícil tenint en compte el nombre inusual de participants a l'escenari i els compromisos dels tres intèrprets principals. Però de més verdes en maduren. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ho ha tornat a fer, ell sí. Burxa i fa esclatar el musical perquè diu que no sap com fer un musical. L'escarxa ben escarxat com qui escarxa una síndria —que no sigui de les marroquines enverinades amb el pesticida de metomil, sisplau!— i hi barreja una verdura musical teatral saltejada farcida de mongeta perona. Si som fidels a la definició del DEIEC, “astracadana” és exactament una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Alça, Manela! O, atès el cas, diguem: Alça, Perona! Però, alerta, perquè “astracanada” també podria ser en una segona accepció acadèmica: “Un disbarat dit d'una manera intencionada”. Doncs, mira, no sé si, en aquest cas, va ser primer l'ou o la gallina, però les dues definicions del diccionari català tenen alguna cosa a veure amb aquest espectacle festiu de Jordi Prat i Coll en el qual s'han sumat còmplices cocreadors com els tres brillants intèrprets Ivan Labanda, Anna Moliner, Jordi Vidal i el compositor, excepcionalment convertit també en intèrpret, Andreu Gallén... [+ crítica]

A L'OMBRA DEL LLAC LÉMAN

«Mercè Rodoreda en el triangle de París». Textos de Mercè Rodoreda i Mercè Ibarz. Dramatúrgia: Ever Blanchet. Intèrprets: Òscar Castellví, Maria Clausó i Joan Marmaneu. Assistent de moviment: Èlia Genís. Pintures ampliades de Mercè Rodoreda: Eva Fernández. Il·luminació: Sophya Acosta. Escenografia i disseny gràfic: Neus Vallespí. Fotografia i premsa: Àlex Sánchez. Producció: Versus Teatre. Producció executiva: Roxana Díaz. Direcció: Maria Casellas. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 22 juliol 2023.
 

Han coincidit a la cartellera teatral catalana tres espectacles a partir de l'obra no teatral, que també en té, sinó narrativa de l'escriptora Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Una,  la versió de «La plaça del Diamant», de Carlota Subirós i Ferran Dordal, del Teatre Grec i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC); dues, el muntatge sensorial «Viatges i flors», de Cabosanroque, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el Grec'23; i ara, durant el que queda d'estiu, amb l'agost inclòs, la mirada dramatúrgica que Ever Blanchet —com ja va fer fa uns trenta anys amb el muntatge «En veu baixa»—, ha creat sota el títol «Mercè Rodoreda en el triangle de París», amb dos dels contes de l'autora, «Nit i boira» i «Paràlisi», amb una breu introducció de l'assaig novel·lístic «Retrat de Mercè Rodoreda», de Mercè Ibarz, una de les escriptores que ha documentat i ha fet un seguiment a fons de la vida i l'obra de l'autora de novel·les immenses com «Quanta, quanta guerra», «Mirall trencat», «La mort i la primavera», «El carrer de les Camèlies», «Jardí vora el mar»... Inesgotable! Com més temps passa de la seva mort —aquest any se'n commemora el quarantè aniversari—, més es revaloritza l'obra de Mercè Rodoreda, ni que encara sigui només «La plaça del Diamant» la que es manté com a la seva targeta de presentació. La peça breu d'Ever Blanchet —setanta minuts— és una peça de cambra que reposa absolutament en la paraula tant densa com accessible de Mercè Rodoreda. ¿Per què “el triangle”, inclòs en el títol d'aquest muntatge? Doncs perquè l'obra encaixa en un temps que va des de l'exili a Bordeus, l'any 1946, pensant en l'ideal de la Barcelona deixada enrere, passant després per París, on més aviat escriu poesia i es dedica a la pintura, i finalment Ginebra, on reprèn l'escriptura de contes curts, sempre a l'ombra del Llac Léman... [+ crítica]