MESTRESSES FANTASMA QUE INVOQUEN LA XIRGU

«La dona fantasma», de Mariano Tenconi Blanco. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Músics: Joan Palet i Rafel Plana. Veu en off: Elisabet Casanovas. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Música original i direcció musical: Ian Shifres. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Eva Fernández. Dramaturgista: Carolina Castro. Moviment coreografies: Vero Cendoya. Ajudantia de direcció: Anna Llopart. Producció executiva: Daniel López-Orós. Direcció tècnica: Jordi Thomàs. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de so: Roger Ábalos. Tècnic d'il·luminació: Manel Melguizo. Maquinistes: Joan Bonany i Roman Ogg. Perruquer: Lucho Soriano. Realització escenografia: May, Sol Curiel, Gerriets, Joan Viscasillas i María Calderón. Realització vestuari: Maribel Rodríguez. Realització perruqueria: Fent i Desfent. Ajudanta de vídeo: Elsa Romero. Cap de premsa: Marta Suriol. Comunicació i màrqueting: Roberta Romero. Administració i finances: Irene Vila. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografies: David Ruano i Kiku Piñol. Vídeo promocional: Mar Orfila. Equip Teatre Romea: Comunicació i màrqueting. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Coproducció: T de Teatre, Centro Drmático Nacional i Teatre Romea, amb el suport de l'ICEC (Generalitat de Catalunya), la participació de Crea SGR i la col·laboració de Compañía Teatro Futuro i Teatre La Sala de Rubí (Ajuntament de Rubí). Agraïments: Dagoll Dagom, Focus, Javier Braier, Òptica Sanabre, Punto Blanco i Xavier Blanch. Direcció: Mariano Tenconi Blanco. Teatre Romea, Barcelona, 2 octubre 2023.


 A la dècada dels anys setanta del segle XX, després de la Dictadura franquista, l'escola va començar a remoure's per fer un canvi i recuperar la pedagogia moderna de l'etapa de la Segona República, escapçada a causa de la guerra civil. Moltes de les mestres de mitjana edat d'aquella època, havien viscut la formació obligatòria com a ensenyants amb cursets de la Secció Femenina de la Falange Española, la influència opressora de l'església en l'ensenyament i l'adoctrinament del que el feixisme anomenava Espíritu Nacional. L'escola pública, hereva de la mal anomenada “escuela nacional” es va reivindicar com un espai de valors i humanisme i es va anar forjant el que s'anomenaria després “escola catalana en llengua i continguts” amb algunes iniciatives privades de mestres i pares, coopertives escolars i associacions públiques com per exemple Rosa Sensat. De tota aquesta efervescència educativa procedeix l'escola actual. Els qui van tenir l'oportunitat de viure aquella primera etapa des de dins, són testimonis que hi havia mestres —mestresses, vaja, per dir-ho en argot antic— que practicaven els principis de la vella escola moderna catalana. I n'hi havia d'altres que eren la viva imatge del passat gris i amb fortor de naftalina del feixisme... [+ crítica]