ATRAPATS EN EL FIL MATINER DEL PHIL

«El dia de la marmota (“Groundhog Day”)». Basat en la pel·lícula homònima i la història de Danny Rubin, dirigida per Harold Ramis (Columbia Pictures, 1993). Llibret de Danny Rubin. Música i lletres de Tim Michin. Traducció i adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Alexandre Ars, Roc Bernadí, Júlia Bonjoch, Oriol Burés, Clàudia Bravo, Sol Carner, Ernest Fuster, Marc Gómez, Edgar Martínez, Eduard Mauri, Paula Pérez, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Júlia Saura, Carles Vallès. Músics: Gerard Alonso / Adrián Aguilera (diretor orquestra i pianista), Oriol Cusó / Albert Comaleras (saxòfon), Jordi Franco i Clodulfo Núñez (baix), Antonio Pagès / Pere Foved / Eloi López (bataria), Jordi Roquer / Vicente Martín (guitarra) i Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestidor: Marc Udina Duran. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Javier Isequilla. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Disseny d'imatges (Desilence): Søren Christensen, Tatiana Halbach. Ajudant coreografia: Chema Zamora. Ajudants escenografia: Elisabet Rovira, Victor Peralta. Ajudant disseny vestuari: Carlota Ricart. Ajudant disseny caracterització: Alba Quintos. Ajudant de so: Adrián Galones. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Producció elèctrica: Juli González. Cap regidoria: Juan Carlos Fernández. Segona regidora: Aida Pont. Cap maquinària: Albert Gómez. Subcap de maquinària i utiller: José Antonio Guerra. Maquinistes: Javier Cué, Claudia Sánchez, Carles Pérez. Cap il·luminació: Artur Gavaldá. Subcap il·luminació: David Herrera. Tècnics il·luminació: Julián Puerto, Lindsay Cabello. Cap so: Oriol Torrent. Subcap so: Daniel Palos. Microfonistes: Nacho Bergillos. Cap de sastreria: Espe Pascual. Subcap de sastreria: Emma Castanys. Sastra: Noelia Echeverría. Cap de caracterizació: Alba Quintos. Caracteritzadora: Elsa Domene. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells, Pascualín Estructures, Escenografia Moià, Jorba-Miró Estudi taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño, Antonia Pérez. Estudiants en pràctiques vestuari Esdi: Jana Comas, Judith Muñoz. Construcció cap marmota: La Casa de Barrets. Cap tècnic teatre: David Buxó. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Lab Creative (Irina González). Disseny gràfic: Estudi Neus Pacheco – Roger Mestres. Disseny web: Make it Conversion. Direcció producció: Carmen Álvarez. Direcció comunicació i promoció: Anna Busquets. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Ajudant producció: Emma Aquino. Estudiant en pràctiques: Beatriz Sánchez. Responsable legal: Elisa Carrión. Assesor legal: Jacobo López-Barbado. Responsable administració: Iván Pérez. Comptable: Ivana Rivadeneira. Auxiliar comptable: Ricardo Castillo. Auxiliar comptable: Eva Maldonado. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Espectacle presentat en acord amb Music Theatre International (Mtishows). Producció de Nostromo Live. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Col·lagoració: Balañá en Viu. Director resident i ajudant de direcció: João Duarte Costa. Director musical resident i ajudant direcció musical: Gerard Alonso. Direcció coreogràfica: Miryam Benedited. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Enric Cambray. Teatre Colisum, Barcelona, 23 desembre 2024.
 

Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975). Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu  Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer. Dic que al cineasta frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar. Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família... [+ crítica]

DONCS, AIXÒ: QUE US BOMBIN A TOTS!

«Ni en broma», de Xavi Morató. Intèrprets: Jordi Díaz i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia: Albert Ventura. Il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Vestuari: Olga Arias. Caracterització: Júlia Ramírez. Direcció tècnica: Joan Segura. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Producció: Anexa. Direcció: Jofre Borràs. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 desembre 2024.
 

M'imagino l'aspirant a alcadessa que protagonitza aquesta comèdia del dramaturg i guionista Xavi Morató (Barcelona, 1983) a les escales del Parlament de Catalunya, abans de Nadal, a l'hora de cantar nadales —un costum que s'havia desterrat i que ha tornat després de divuit anys— amb la resta de col·legues d'escó, i ella, davant de tots, en un arravatament de lucidesa, passant-se per un lloc que sé i em callo, els draps de les dues banderes —la catalana i l'espanyola— com les dues que pengen escenogràficament en aquesta obra i que serveixen per generar un dels moments més irreverents —no apte per a patriotes— de la comèdia «Ni en broma». Parlo de comèdia, però «Ni en broma» és en realitat una sàtira molt seriosa carregada de reflexió explosiva sobre els tòpics, els prejudicis, els tics i les conveniències morals que dominen la política d'aquest primer quart de segle XXI —tot i que potser l'han dominada sempre— i que porten sovint a enfarfegar el llenguatge per mor del gènere o evitar i censurar segons quines expressions per mor d'un codi establert de correcció que canvia de barem segons el vent que bufa... [+ crítica]

PANEROLES ESTRESSADES A LA CUINA

«La cuina». Inspirada en «The Kitchen)», d'Arnold Wesker, a partir de la traducció de Jordi Bordas Coca. Intèrprets: Laura Aubert, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré i Laura Pau.  Música: Ariadna Cabiró. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Maria Albadalejo. So: Damià Duran. Coreografia i moviment: Robert González. Arranjaments musicals i bases: Pere Gual. Caracterització: Eva Fernández. Fotografies promocionals: Sergi Panizo. Tràiler: Marta Caravaca. Maquillatge i perruqueria – Fotografies promocionals: Inma Bono. Atrezzo i producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo i Ester Cánovas. Estudiant en pràctiques de regidoria (El Timbal): Xènia Arenas. Una producció d’Els Pirates Teatre i la Sala Beckett. Amb el suport del Convent de les Arts d’Alcover i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Enric Aragonès, Santi Aubert, Joana Blanch, Camila Espinoza, Aura Foguet, David Prieto i molt especialment, al restaurant Mas Ros, al menjador de La Beckett, a la Família Farrarons i a Pepa Bar a Vins. Ajudant de direcció: Carla Coll. Direcció: Adrià Abert. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 19 desembre 2024.
 

Del dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 - Brighton, Regne Unit, 2016) es deia que pertanyia a la generació dels joves irats, el “Angry Young Man”. Però ell no va acceptar mai aquest qualificatiu. El fet és que, irats o no, amb altres autors com Harold Pinter o John Osborne, van marcar una etapa del teatre anglès eminentment social dels anys cinquanta del segle XX, amb una mirada cap a la classe obrera i crítica amb les classes altes i mitjanes del país. Centrant-nos en l'obra «La cuina (The Kitchen)», cal recordar que va ser la primera obra de l'autor, escrita el 1957 i estrenada dos anys després, i la més representada del seu catàleg a tot el món. A més, sense deixar de trepitjar el teatre, l'obra ha passat pel cinema amb dues adaptacions, una del 1961, dirigida per James Hill, i una altra, la més recent, aquest mateix any, estrenada a La Berlinale, dirigida per Alonso Ruizpalacios. «La cuina», en aquesta ocasió una peça inspirada en l'original d'Arnold Wesker i adaptada al teatre per l'actriu Laura Aubert i la companyia Els Pirates Teatre, podria tenir, si es volgués, fins a una trentena d'intèrprets en escena per la varietat de personatges que hi podrien aparèixer. Però Els Pirates Teatre en tenen prou amb cinc intèrprets, tots coneguts de la casa “made in Maldà”, immersos en el seu habitual exercici de fregolisme, multiplicant-se cadascun d'ells en tres personatges, entrant i sortint constantment del que és el seu personatge principal... [+ crítica]

UNA PEÇA D'ORFEBRERIA CARREGADA DE FRAGILITAT

«Una casa en la montaña», d'Albert Boronat. Intèrprets: Javier Beltran, Albert Boronat i Sergi Torrecilla. Fotografia: Cristina Tomàs. Distribució: Marlia, S.L. Direcció: Albert Boronat. Festival Grec'23. Jardins Fundació Muñoz Ramonet, Barcelona. 22 i 23 juliol 2023. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, 24 gener i 4 febrer 2024. Reposició: Heaetbreak Hotel, Barcelona, 17 desembre 2024 a 12 gener 2025.

A saber si, coincidint com coincideix aquesta recuperació de la peça teatral «Una casa en la montaña», d'Albert Boronat (Coma-ruga, Baix Penedès, 1977), amb les taulades de Nadal, Cap d'Any i Reis, la taula que el dramaturg i els dos actors que intervenen en la posada en escena d'aquesta obra tan excepcional com singular, ara novament a la sala Heartbreak Hotel de Sant(s) Rigola, on ja va ser fugaçment en un parell de diumenges, a principis d'any, no se'ls haurà acudit de preparar algun plat d'escudella, sopa de galets amb pilota, pollastre, torrons i xampany. Si no és així, els reduïts espectadors de cada funció —una vintena per dos a tot estirar— s'hauran de continuar conformant amb els embotits, els tacs de formatge, el traguitxol de vi i la ració de truita de patates. Cap retret. Com deia Joan Salvat-Papasseit en el poema «Nadal», de «L'irradiador del port i les gavines», “Demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som.” Els personatges d'Albert Boronat —de fet, ell n'és un més— potser són pobres de butxaca, però rics de paraula perquè el text d'«Una casa en la montaña» podria ser un text narratiu, fins i tot novel·lat, d'aquells que enganxen els lectors —o els espectadors, en aquest cas— pel misteri que desprenen i l'enjòlit que amaguen... [+ crítica]

TORNAR A LA CLOSCA ADOLESCENT

«Ramon», de Mar Monegal. Intèrpret i músic: Francesc Ferrer. Espai escènic: Anna Tantull. Dramatúrgia projeccions: Josep Galindo. Audiovisuals: Toni Roura. Disseny de llum: Conchita Pons. Vestuari: Mar Monegal. Producció executiva: Laura Manchón. Fotografia: MW Fotografia. Un projecte de Mar Monegal i Francesc Ferrer en coproducció amb EÒLIA. Direcció: Mar Monegal. Sala Atrium, Barcelona, 7 novembre a 28 desembre 2019. Reposició: Teatre Eòlia, 1 setembre a 4 octubre 2020. Reposicions en gira per diversos escenaris 2020/2021. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 28 març a 25 abril 2022. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

El personatge del Ramon, protagonista i títol d'aquesta història de ressò autobiogràfic, que ja fa més de cinc anys es van treure de la màniga a quatre mans la dramaturga Mar Monegal i l'actor Francesc Ferrer, arrossega una motxilla difícil de descarregar: ser el petit de tres germans, haver estat una mica malcriat, arribar a la frontera dels quaranta, trencar amb la parella perquè ella vol ser mare i ell no vol tenir descendència, patir els alts i baixos de la professió teatral, ser una de les moltes víctimes de la precarietat laboral i no tenir accés a un habitatge digne i, en conseqüència, haver de tornar a casa i, per acabar-ho d'arrodonir, a la mateixa cambra on ell i els seus germans van passar els anys de fetitxisme per segons quines figures, amb els cartells mítics penjats a les parets i els utensilis d'adolescència com una bicicleta o una guitarra. Dit així, els qui no hagin vist «Ramon» poden pensar que és una història tòpica que les sèries televisives o les pel·lícules de caire “indie” han servit sovint per encaterinar un public determinat. Però en el cas de «Ramon», de Mar Monegal (Barcelona 1980), la sinopsi no fa res més sinó enganyar afectuosament els espectadors perquè del presumpte tòpic se salta a la sensibilitat, de l'aparent comèdia se salta al dramatisme que esclata com un meteorit en qualsevol família quan els visita, com diu l'actriu Carme Elias, el senyor Alzheimer... [+ crítica]

POSEU UN DOFÍ A LA VOSTRA VIDA

«Observin aquests fills de puta», d'Adrián Perea. Intèrprets: Marc Domingo, Cris Martínez, Francesc Marginet Sensada, Clara Mingueza, Abel Reyes Alabart, Marc Tarrida Aribau, Agnès Casals Visús i Gerard Franch Lopera. Espai escènic i disseny de llum: Ona Guilera. Sorollista: Àlex Polls. Assesorament vestuari: Jess Sibina. Producció executiva: Judit M. Gené. Fotografies: Laia Nogueras. Tràiler: Irene Pagès Molina. Vídeo: David Andrés. Coproducció: Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures i Dúo Fàcil. Agraïments: Juanjo Cuesta, Centre Cívic Parc Sandaru, Nau Ivanow, Sala Espacio, Produccions el Gran Mogol, entre altres. Codirecció: Dúo Fàcil i Adrián Perea Nava. Companyia Dúo Fàcil. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 24 gener a 11 febrer. Reposició: El Maldà, Barcelona, 5 desembre 2024 a 12 gener 2025.

Després de tot el que han patit els dofins artistes dels parcs aquàtics, vetats a continuar exercint la seva feina ni que paguin quota d'autonom, amics i vetlladors com són de l'ésser humà, de segur que veurien amb molts bons ulls —i bona cua— que un govern xatxiprogressista aprovés per decret una llei per legalitzar-los com a mascotes —no els tractem d'animals—, mascotes de companyia. Quantes banyeres desaprofitades no tornarien de mort a vida amb un dofí a dins traient el cap com un nadó esperant el xampú! La colla de Duo Fàcil ha complert deu anys des del seu primer espectacle. Els vam descobrir entre el 2018 i el 2019 a la sala més petita de l'antic Espai Brossa, l'anomenada aleshores Palau i Fabre —abans que l'Espai es convertís en Centre de les Arts Lliures i Fundació Joan Brossa— amb un espectacle de ressonàncies interètniques com «Bollywood, Bombay, Barcelona». Des d'aleshores, l'actual «Observin aquests fills de puta» —nen, no diguis paraulotes!— és el quart espectacle de la companyia. Posats a enfilar la sàtira de traç gruixut, la companyia ha ampliat nòmina pel que fa a intèrprets i s'ha ajuntat amb el dramaturg madrileny Adrián Perea, autor del text i també codirector amb la companyia al ple... [+ crítica]

TERÀPIA CENTRIFUGADA AMB ESCUMA DE RENTADORA

«L'origen del món», de Lucia Calamaro. Traducció: Carles Fernández Giua. Intèrprets: Queralt Casasayas, Alicia González Laá i Annabel Totusaus. Espai escènic: Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Caracterització: Perruqueria Santos. Figurinisme: Nídia Tusal. Construcció d’escenografia: Andreu Mateo (Art Coolers) i Jorba Miró. Confecció de vestuari: Consol Díaz. Ajudantia de direcció i regidoria: Isabelle Bres. Ajudantia de producció: Tíndari Sgró. Fotografia: Felipe Mena. Agraïments: Hans Richter, SMEG. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 13 desembre 2024.

 La dramaturga i directora Lucia Calamaro (Roma, 1969) no abandona el joc de relació familiar que ja ha tractat aquesta mateixa temporada al Teatre Tantarantana amb l'obra «La vida suspesa» i que reprèn ara el Teatre Akadèmia amb l'obra «L'origen del món», amb l'afegit deL subtítol: «Retrat d'un interior». Es podria dir que l'estrena d'aquesta segona peça té una aura internacional, o com a mínim europea, perquè l'autora l'acaba d'estrenar també, el mes de novembre, al Piccolo Teatro di Milano, on a més l'ha dirigit, amb les actrius Concita De Gregorio, Carolina Rosi i Mariangeles Torres. Aquí, ha cedit la direcció a Guido Torlonia, director artístic de l'Akadèmia, en una versió catalana de Carles Fernández Giua. Allà, al Piccolo, el muntatge —unes dues hores— es va representar amb entreacte. Aquí, amb els espectadors catalans més avesats últimament a l'extensió escènica, s'ha optat per no fer entreacte. L'obra, de dues hores, doncs, que té tres actes, transcorre en un fil de continuïtat que, de fet, no admet pauses ni distraccions. ¿Es pot parlar a la vegada de la plaga de la malaltia de la depressió i de comèdia o tragicomèdia? Sí, si tenim en compte que ni Lucia Calamaro ni la direcció de l'obra pretenen caure en la banalitat sinó més aviat endolcir un tema que pot ser prou dolorós per a segons quins espectadors que el toquin de prop, sense escatimar les pujades eufòriques i les baixades a l'infern, les hores lluminoses i les hores fosques, les conseqüències de la malaltia i les ramificacions que provoca dins d'un nucli familiar... [+ crítica]

LE MISANTHROPE C'EST MOI!

Si a algun dels espectadors d'aquesta desvergonyida i suggerent versió de la companyia La Brutal li sembla veure entre les arcades de la Sala Fabià Puigserver el fantasma de Molière cridant com un posseït: “Le misanthrope c'est moi!”, que no s'estranyi. El pobre Jean-Baptiste Poquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière per als amics —no pas embogit per la caiguda en la incertesa del govern francès de la República de Macron, ocorreguda la mateixa nit d'estrena del Lliure—, sinó que, per amor a l'art, de segur que sortiria de la tomba on va anar a parar amb només 51 anys per una fatal tuberculosi, si pogués veure com ha evolucionat la seva obra més esgarrinxadora amb ell mateix i, de rebot, amb la humanitat sencera, engolida, segons ell —i també segons La Brutal—, per la hipocresia i el fals joc de viure de parar la gorra, amb dues cares alhora i sota el lema de qui dia passa any empeny... [+ crítica]

A LA RECERCA DEL DÒNUT PERDUT

«Gola». Creació de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrpret: Oriol Pla Solina. Composició musical, espai sonor i música en directe: Pau Matas Nogué. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny de so: Damien Bazin. Treball de moviment: Guillermo Weickert. Treball de pallasso: Caroline Obin. Assessorament musical: Marc Sastre. Assessorament en psicologia per al desenvolupament dramatúrgic: Bert Clavera. Treball de veu: Mariona Castillo. Programadors: Ventura López Kalász i Jordi Salvadó. Creació de les pròtesis: May Effects (Pablo Perona, Lucía Solana i María Marrugat). Confecció del vestuari: Javier Navas i Oleg Pankin. Ajudant d'escenografia i vestuari: Oriol Corral. Assessorament actoral: Martí Solé. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Fotografia promocional: Clàudia Serrahima. Vídeo promocional: Asimètric Films. Acompanyament i producció artística: Clàudia Flores. Producció executiva: Andres Cuevas Garrido, Clàudia Flores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Festival Temporada Alta. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Albert Rovira, Cèlia Rovira, Diana Pla, Joaquin Herrera, Marjorie Astruch, Neus Nogué, Nur Rovira, Núria Solina, Pau Miró, Quimet Pla, Nicole Blanc. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Gina Aspa Miralta. Direcció: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2024.

Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista. Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra. Aquí, l'Oriol clown engega demanant perdó a gairebé tothom, començant pel seu pare (vol ser millor que ell), a la seva mare (de qui n'està orgullós), a la gent de l'Institut del Teatre (que no saben els que els espera), a la gent de dansa (l'hongaresa també), a la gent de circ (pobra gent), a la gent de veu i música, tothom... Perquè mentre duri «Gola» —i cal dir que dura, perquè amb bisos inclosos se'n va a gairebé les dues hores i una lleugera retallada de pròleg i epíleg no li faria cap mal— Oriol Pla Solina executarà una mica de tot això plegat, passat sempre pel seu filtre singular i espectacular a la vegada, de gran pista, de teatre-circ d'escenaris d'alta volada... [+ crítica]

AK SEGLE XXI: UNA TRAGÈDIA SENSE FI

«Anna Karènina», de Lev Tolstoi. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de la traducció d'Andreu Nin. Dramatúrgia: Carme Portaceli i Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Jordi Collet, Andie Dushime, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Aradna Gil, Miriam Moukhles, Bernat Quintana, Bea Segura. Escenografia: Alessandro Arcangeli i Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vídeo: Joan Rodón. Realització en directe: Martín Elena. Caracterització: Imma Capell. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Composició musical i espai sonor: Jordi Collet. So: Carles Gómez. Ajudanta de vestuari: Laura Cans. Alumna en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Noa Navarro (direcció). Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Pintura terra: Jorba - Miró, Estudi Taller d'escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño i Antònia Pérez. Producció: Teatre Nacional de Catalunya, KVS Brussel·les, Teatro Nacional São João de Porto, Théâtre des Amandiers-Nanterre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Kike Gómez. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Goya, Barcelona, 21 novembre 2024.

¿Es pot penetrar en el subconscient d'Anna Karènina, aquest personatge femení universal de Lleó Tolstoi? Doncs, sí. La directora Carme Portaceli juntament amb la dramaturga Anna Maria Ricart ho han demostrat i ho han fet transcendint el límit marcat per l'autor rus de «Guerra i pau», l'altra gran novel·la que fa tàndem amb «Anna Karènina», en una mena d'anàlisi psicològica que és també una anàlisi psicològica de la societat i sobretot de la condició de la dona, destinada a ser esposa i mare, tant al segle XIX, l'època de l'escriptor Lleó Tolstoi (Iàsnaia Poliana, Rússia, 1828 - 1910) com al llarg del segle XX i encara, tot i les falses aparences, el segle XXI. La directora Carme Portaceli (València, 1967) ha fet, em sembla, el seu espectacle de vocació més internacional. Si algun dels anteriors, com per exemple «Jane Eyre», de Charlotte Brönte, ja tenien aquesta intenció, és amb aquesta electritzant versió d'«Anna Karènina» que assoleix la millor fita. I no només perquè el muntatge viatjarà durant tot l'any 2025, sense retocs i en versió original catalana, a Croàcia, Portugal, els Països Baixos, Hongria, França, Bèlgica i Romania, trepitjant els teatres d'Amsterdam, París o Brussel·les, que compartiran aquesta punyent mirada sobre l'Anna Karènina de Lleó Tolstoi, sinó també, amb vocació internacional per la concepció escènica, per la mirada universal amb què l'han repolida i pel repartiment estel·lar que reforça aquest caràcter interfronterer... [+ crítica]

PASTÍS MICHELIN DE GARROFA

«Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Edu Lloveras i Joan Pera. Escenografia: Enric Planas. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Ornamante i Mikakus. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus. Codirecció: Jaume Viñas. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Goya, Barcelona, 14 novembre 2024.
 

Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat”. A «Un sogre de lloguer», una comèdia que va més enllà del carisma còmic i singular de l'actor Joan Pera, el que hi passa també és, com deia Mondrian, superior a la realitat i, a la vegada, no té cap relació directa amb la realitat. O potser sí. Depèn de com es miri i depèn també de l'efecte que fa en un personatge afectat per la narcolèpsia, l'impuls sobtat de caure rendit de son, escoltar la paraula “emblemàtic” i, en contraposició, escoltar “Ramon”, per desvetllar-se a l'acte... [+ crítica]

MÀSTER EN FP DE DECONSTRUCCIÓ D'AMOR

«Pura passió», d'Annie Ernaux. Dramatúrgia: Lucia del Greco. Intèrpret: Cristina Plazas. Disseny espai: Pol Roig. Conceptualització de l’artefacte lumínic i disseny de llums: Cube.bz Assessorament artístic i  vestuari: Pau Aulí. Confecció vestuari: Época Barcelona. Espai sonor: Pere Jou & Aurora Bauzà. Moviment: Lorena Nogal. Disseny de motor: Lali Canosa. Fotografia cartell: Monica Lek. Direcció creativa de la fotografia: Pau Aulí. Maquillatge de la fotografia: Julieta Fernández. Fotografia escena: Felipe Mena. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria Rovelló. Ajudantia producció: Guillem Albasanz. Ajudantia direcció en pràctiques: Inés J. Borrell. Ajudantia escenografia en pràctiques: Lucía Castro. Agraïments: Ettore Del Greco, Ilaria Del Greco, Paola Minnucci, Leonardo Vicente, Oscar Rabadan, Susanna Van Roessel, Marta Vilageliu, Marta Cruañas, Alba Bosch, Lluís Garau, Jaume Ripoll, Paola Aselmann, Rémi Pradere, Albert Boronat, Quim Palmada, Nao Albet, Anna Senpau, Magda Puyo, Josep Maria Miró, Marc Rosich, Glòria Balañà, Guillem Aulí, Olivia, Alma i La Rectoria, Carrozzeria Dino Pietrobono Alatri i Oriol Blanchard. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació:  Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Espectacle en residència al Teatre Tantarantana. Coproducció: Cassandra Projectes Artístics, Teatre Akadèmia i Festival Temporada Alta. Direcció de l'espectacle: Lucia del Greco. Teatre Akadèmia, Barcelona, 13 novembre 2024.

És, si més no, curiós que un  relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d'un Nobel, tot i que d'una altra època i d'una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l'autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la. Annie Ernaux, al final de la seva extensa trajectòria, profusament premiada, és una autora no exempta de polèmica. Ja se sap que, quan es té el premi dels lectors a més del Nobel, sempre hi ha qui es mossega els punys mentre remuga que moltes de les seves dissertacions tendeixen a la sensibleria o a un despullament pornogràfic. No és el cas de «Pura passió», que en aquest cas ha adaptat per primera vegada al teatre la dramaturga i directora Lucia del Greco (Roma, 1992) i que ha creat una atmosfera que ella mateixa confessa que ha rebut influències, entre altres, de la filmografia de David Cronenberg i la seva adaptació de la novel·la «Crash», sense oblidar tampoc altres noms menys contemporanis com els d'Ingmar Bergman o François Truffaut... [+ crítica]

EL BANC DEL SI NO FOS

«Verbagàlia», de Víctor Català. Intèrprets: Paula Blanco i Oriol Genís. Textos: «La tieta» i «Verbagàlia», de Víctor Català. Cançó: Ai! Quina mare tinc. Música i lletra originals de Víctor Català. Construcció d’escenografia: Taller d'escenografia Castells. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Comunicació: Bernat Reher. Producció: Centaure Produccions. En creació a la Nau Ivanow. Amb el suport de:  Ajuntament de l'Escala; Departament de Recerca i Universitats; AGAUR; Càtedra Víctor Català (UdG); Institut de Llengua i Literatura Catalanes (UdG). Direcció: Albert Arribas. Sala Atrium, Barcelona, 12 novembre 2024.

A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època. No és la primera vegada que Víctor Català entra a la Sala Atrium. Ja ho va fer amb la versió musical de la peça «La infanticida», un espectacle que encara de tant en tant reapareix per altres escenaris. També ho havien fet anys enrere, el 2009, Emma Vilarasau (amb la mateixa peça) i Àngels Gonyalons (amb «Germana Pau») al Teatre Romea. I fa tres anys, Víctor Català va omplir la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge «La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart, dirigit per Carme Portaceli. A més, des de fa sis anys, Club Editor i Maria Bohigas han fet una feina majúscula amb la recuperació del recull de tots els contes de l'autora distribuïts en tres volums. Els espectadors i lectors “victorcatalanescos” doncs, ja saben el pa que s'hi dóna... [+ crítica]

UN PIANO BAR AMB CARAMEL

«Caramel». Textos de Pablo Messiez. Intèrprets: Yasser D’Oquendo, Helena Gispert, Pol Guimerà, Mabel Olea, Clara Peya, Sandra Pujol i Joan Solé. Veu en off: Pablo Messiez. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Mirada externa: Pablo Messiez. Dramaturgista i traductor del castellà: Marc Cartanyà. Dramatúrgia: Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i il·luminació: Judit Colomer. Vestuari: Joan Ros. So: Carles Bernal. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Acompanyament actoral: Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Assessora d'accessibilitat: Èlia Farrero. Assessorament de contingut: Míriam Vázquez (Espai Ariadna), Aura Roig (Metzineres), Gastón Auguste, Clara Serra, Energy Control, Gerard Matín-Funés, Sandro Bedini, Júlia, Maria i Clara Faura Vilarmaui, Vero i altres persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat. Cap tècnic: Jordi Berch. Coordinació tècnica: Mariona Ubia. Direcció de producció: Mireia Gràcia Bell-lloch i Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Producció tècnica:  Contracorrent. Estudiant en pràctiques de l'EMAV: Òscar Argemí (accessibilitat). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures. Comnicació companyia: Marta Vilanova i Cristina Castilla (L’eclíptica). Fotografia cartell: Xevi Abril. Fotografies: Marta Mas. Teaser: Jep Jorba. I els equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure, Les Impuxibles, Temporada Alta i Cassandra Projectes Artístics. Amb el suport de: Institut Català d’Empreses Culturals, Graner, Nau Ivanow i Fabra i Coats. Agraïments:  Reinaldo Ribeiro, Cercle de dones de l’Espai Ariadna, Fundació La Plana, Renata Ramos, Maria Beltrán, Albert Barbé, Jou Serra, Lipi Hernández i Cube Peak. Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya. Companyia Les Impuxibles. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 novembre 2024.
 

Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle. Tot un autèntic “caramel” de debò per anar desembolicant sense fer gaire soroll, a poc a poc, per portar-lo a la boca delicadament i paladejar-ne les sensacions que desprèn, sensorials sempre, més enllà del que vol ser la dansa a l'ús, per entrar en un domini del cos en moviment des que aquest moviment encara es controla fins que és el moviment el que controla i anul·la els personatges... [+ crítica]

ELS BUENAFUENTE FAN UNA FRANCESILLA

«El Tenoriu». Dramatúrgia d'Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià. Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Escenografia: Beatriz San Juan. Disseny de vestuari: Pepi Aubia. Vestuari: Época. Direcció tècnica: Eudald Gili. Producció tècnica: Àrtic Audiovisuals. Tècnic de so: Jan Subirats. Il·luminació: Eudald Gili. Coordinació d'espai escènic i escenografia: Bea Sanjuan. Àudio creatiu: Ramon Juncosa. Regidoria: Olga Fibla. Ajudanta de regidoria: Eli Caballé. Construcció de decorats: Taller Jorba Miró. Atrezzo: Rosa Domingo. Disseny gràfic: Pep Cerdà i Dani Borrón. Comunicació: Gemma Saperas, Míriam Ruiz i Comèdia. Fotografia: Kiku Piñol. Cartell: Pep T. Cerdá. Agraïments: Eòlia, Martí Vilaseca, Montse Ferreira, Lucía Gijón, Damaret. Ajudant de direcció: Toni González. Direcció: Carles Sans. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 novembre 2024.

S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente. És imprescindible que una francesilla com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura... [+ crítica]

¿«BORBONEAR» FINS A ENTERRAR-LOS AL FONS DEL MAR?

«Breve historia del ferrocarril español», de Joan Yago. Adaptació per a dues actrius i direcció: Beatriz Jaén. Intèrprets: Paloma Córdoba i Esther Isla. Escenografia: Pablo Menor Palomo. Il·luminació: Enrique Chueca. Vestuari: Leonora Lax. Espai sonor: Pepe Alacid. Vídeoescena: Elvira Ruiz Zurita. Assessoria de moviment: Natalia Fernandes. Ajudant de direcció: Fernando Lorenzana. Ajudanta de vestuari: Laura Cosar. Disseny del cartell: Equipo SOPA. Fotografia: Luz Soria. Tràiler: Bárbara Sánchez Palomero. Producció: Centro Dramático Nacional (INAEM). Agraïments: Compañía Nacional de Teatro Clásico, Teatro de la Zarzuela, RENFE. Direcció: Beatriz Jaén. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 31 octubre 2024.

Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat. Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira. Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta... [+ crítica]

EL TORERO DE VERGES

«L'orquestra impossible». Idea original i dramatúrgia: Marcel Tomàs i Susana Lloret. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Adrià Bauzó, Xavier Molina, Aleix Cansell, Albert Clapés, Joan Tomàs, Pablo Martín, Raúl Pérez, Jordi Casas i Raül Gallego. Disseny de so: Xavi Llobet. Disseny de llums: Gerard Canadell. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vestuari: La Casa de Barrets. Vídeo: Arian Botey. Comunicació i regidoria: Irene Vila. Producció i distribució: Susana Lloret. Coproducció: Temporada Alta, Marcel Tomàs & Cascai i Girona Jazz Project. Direcció musical i arranjaments: Adrià Bauzó i Xavi Molina. Direcció artística: Marcel Tomàs. El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques (Salt), Festival Temporada Alta, 19 octubre 2024. Teatre Condal, Barcelona, 21 octubre 2024.

El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van. L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes. «L'orquestra impossible» té un guió que fusiona el teatre, l'humor, el clown, la música, la imatgeria fantàstica i l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país, conduït sempre pel mestre de cerimònies, el mateix Marcel Tomàs que compta amb un partenaire disposat a rebre com l'actor Toni Escribano... [+ crítica]

LA SOLITUD DE LA PEIXERA

«Loneliness». Dramatúrgia i coreografia: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Andrea Muñoz Páez, Ekaitz Villar, Genís Garcia Mármol, Laia Serra i Riera, Lola Sala, Oscar Rico, Raquel R. Esparza, Yefferson Velasquez. Assistent de coreografia: Marta Serret. Professors convidats: Susana Rodríguez, Sébastien Mari, Ingve Groven, David Serrano. Il·luminació: Daniel Gener. Espai escènic: Víctor Peralta. Espai sonor: Sammy Metcalfe. Vestuari: Roberto G. Alonso. Vídeoescena: Alfonso Ferri Parres. Fotografia: May Zircus. Elements escenogràfics: Adrià Pinar, Víctor Peralta, Estudi Jorba-Miró, Tony Murchland. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Joan Solé, Gemma Ros. Cap tècnic: Arnau Grande. Comunicació: Marta Fernández Martí. Producció: Cia. Roberto G. Alonso i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Amb la col·laboració deFabra i Coats - Fàbrica de creació. Agraïments: Pau Gómez, Anna Cabello, Nicolás Carbajal, Blanca Ramos, Margot Arroyo, Robinson Menao, Javier Hernando. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2024.

Diuen els Pet Shop Boys, precisament amb una peça que titulen «Loneliness» com aquesta coreografia de Roberto G. Alonso, que amb la seva música conviden, els que la pateixen, a deixar córrer la solitud i trobar algú en qui repenjar-se perquè cap ésser humà vol estar mai sol. Em sembla que Roberto G. Alonso vol dir alguna cosa semblant al que diuen els Pet Shop Boys. El seu llenguatge, però, no és la cançó, com el grup anglès, sinó que és el moviment, el cos, la coreografia, l'embolcall escenogràfic, la il·luminació i el so. Un conjunt que respira sensibilitat per conscienciar els espectadors, i de manera especial els espectadors joves, sobre el malson que alguns pateixen amb el “bullying”. Només entrar a la Sala Tallers, els espectadors descobreixen a peu d'escenari una peixera plena d'aigua amb un cos a dins. ¿És una figura de cera, com les del museu, o és un dels joves intèrprets de la companyia? La seva immobilitat fa pensar en la primera opció. Però després d'una bona estona, mentre s'espera que es faci el fosc, el cos nu es mou i enceta la trama que la dramatúrgia de Roberto G. Alonso fa transitar des de l'aparent comunitat ben avinguda d'una colla de vuit joves encistellant pilotes de bàsquet   —atenció perquè plouen pilotes de bàsquet en aquest espectacle— a la solitud que un d'ells acabarà patint pel rebuig dels altres... [+ crítica]

UN “MÉNAGE À TROIS” VICTORIÀ

«Un matrimoni de Boston», de David Mamet. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Noelia López. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Carol ibarz. Perruqueria i maquillatge: Noelia López. Ajudantia d'escenografia: Francesc Coromina. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia. Confecció del vestuari: Goretti i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Agraïments: Teatre Lliure. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de La Villarroel i Un 9 Teatre a l'Est. Direcció: Josep Maria Mestres. Estrena: Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 4 a 6 d'octubre 2024. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 17 octubre 2024. 

Tot era vermell. Fa vint anys tot era vermell. Ara tot és blau tirant a turquesa. El color també fa la cosa. L'actriu Emma Vilarasau era l'amistançada i l'actriu Marta Marco era la serventa. Ella era l'Anna, la Lizaran. És gairebé obligatori recordar les imatges dels espectacles que es queden en la memòria per sempre. I aquella estrena de fa gairebé vint anys d'«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc, és de les que va deixar empremta. Revisitar cada una o dues dècades un espectacle com «Un matrimoni de Boston» és un signe de normalitat. I fer-ho amb dues de les mateixes actrius d'aquella estrena (la Vilarasau i la Marco), però amb els papers canviats, i la incorporació de la més jove de les tres, l'encara emergent Emma Arquillué, és un sa exercici de relleu amb aires de llegat. A més, tornar-hi permet als nous espectadors descobrir una de les perles teatrals que tenim en cartera. I als espectadors que repeteixen potser els fa detectar-hi petits detalls que podien haver passat desapercebuts en la primera versió. «Un matrimoni de Boston» —un altre dels èxits ja cantats d'aquesta temporada i el que ha batut el rècord de La Villarroel pel que fa a venda anticipada—, és una obra que reconcilia, com ja vaig dir fa vint anys amb motiu de la primera estrena, els espectadors cansats de segons quines aventures amb el teatre de compromís... [+ crítica]

LA “PROFESSIÓ” VA PER DINS

«La nit del peix kiwi», de Josep Julien. Intèrpret: Santi Ricart. Escenografia: Anna Tantull. Ajudant de direcció: Pepo Blasco. Equips del Teatre Lliure. Producció: Flyhard Produccions, S.L. Direcció: Josep Julien. Sala Flyhard, Barcelona, 25 maig 2023. Reposició: 28 setembre 2023. Reposició: Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 16 octubre 2024.

Era previsible que un dia o altre l'actor Santi Ricart (Vic, 1968) arribés amb el seu “peix kiwi” en algun dels espais del Teatre Lliure de Montjuïc. Sobretot perquè el relat que li ha escrit el també actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966) arrenca en bona part allí. «La nit del peix kiwi» es va estrenar a la Sala Flyhard la temporada passada, on ja es va haver de reposar, i des d'aleshores no ha parat. Aquesta nova i merescuda temporada a Montjuïc, que ha revalidat novament l'Espai Lliure com una sala més amb programació estable, diria que fa que l'actor s'hi senti, mai més ben dit, com un peix a l'aigua... o fora de l'aigua, més aviat. Santi Ricart és un actor de llarg recorregut que ha treballat amb nombrosos directors. Els seus inicis van ser precisament amb el Teatre Lliure de Fabià Puigserver i amb espectacles històrics com «Les noces de Fígaro» i «Terra baixa». Aquest relat que juga a la metàfora amb el “peix kiwi” arrenca precisament de les vivències que ell mateix ha anat recollint al llarg de la seva experiència als escenaris. D'aquí ve que, només començar, deixi anar, fent un joc de paraules, que “la «professió» va per dins”... [+ critica]

UNA CORONA PER A VUIT PRÍNCEPS I PRINCESES

«Hamlet», de William Shakespeare. Dramatúrgia: Chela De Ferrari. Interpretació: Octavio Bernaza, Jaime Cruz, Lucas Demarchi, Manuel García, Diana Gutiérrez, Cristina León Barandiarán, Ximena Rodríguez, Álvaro Toledo. Il·luminació: Jesús Reyes. Direcció adjunta i assessoria dramàtica: Claudia Tangoa, Jonathan Oliveros, Luis Alberto León. Coreografia: Mirella Carbone. Vídeo: Lucho Soldevilla. Tècnic de so: Jhosimar Sullon. Tècnic de vídeo: Kevin Yupanqui. Coordinació i acompanyament artístic: Rocío Puelles. I els equips del Teatre Lliure. Entrenament vocal: Alessandra Rodríguez. Fotografia: Registre Teatro La Plaza Producció delegada: Carlota Guivernau. Disseny del cartell: Equipo SOPA. Direcció: Chela De Ferrari. Grec'22. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona. De l'1 al 3 de juliol 2022. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barclona. Del 9 al 20 d'octubre 2024.

Enmig d'una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar a Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia. Els vuit actors del muntatge, set d'ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l'espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se'ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l'apuntador). Per tot plegat, aclareixen, l'espectacle utilitza el sobretitulat, cosa que garanteix als espectadors un perfecte seguiment. Tots vuit intèrprets són crescuts i fets amb la companyia peruana. Un d'ells, l'actor Jaime Cruz, era acomodador i venedor de programes de mà al mateix Teatro La Plaza del Perú i amb ell i la valentia de la directora Chela de Ferrari es pot dir que va néixer aquest projecte arran que Jaime Cruz tenia la vocació de ser actor... [+ crítica]

VENEDORS FAMÈLICS COM TAURONS

«Glengarry Glen Ross», de David Mamet. Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Pep Ambròs, Àlex Fons, Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Maquinaria: Sam Quiles. Producció executiva: Titus Andrònic sl. Una producció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L., amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 24 de setembre al 17 de novembre 2024.

Ja fa quaranta anys que el dramaturg, director i guionista David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) va predir el que passaria amb el mercat immobiliari amb aquesta obra de teatre que ja aleshores li va valer el Premi Pulitzer. Quaranta anys després del seu «Glengarry Glen Ross» (convertida per James Foley, en pel·lícula, aquí amb el títol «Èxit a qualsevol preu», que va arribar en plena eufòria olímpica i, per extensió, en plena eufòria urbanística), la recuperació que en fa el director Àlex Rigola —que la va estrenar fa vint anys al Teatre Lliure— continua respirant una dramàtica dosi de realisme amb l'ús d'un mètode competitiu que s'encomana de generació en generació sense que una aprengui dels errors de l'altra. La versió actual —forçosament minimalista i exclusivament destinada a l'exercici teatral dels intèrprets a través de la paraula— no ha de fer oblidar aquella anterior del 2003 del mateix director on, a la primera part, una mena de vagó de tramvia de vidres giratori feia les funcions d'un restaurant xinès. Hi ha imatges escenogràfiques que no s'esborren, per molts anys que passin. Aquí tot és negre, l'ambientació pròpia de la sala i el vestuari dels intèrprets. El terra predica amb un gran rètol de guix el títol de la història. I com en una nau d'assaig, hi ha un cartell a la paret amb els noms reals de cadascun dels actors i, trencament de gènere com a llicència de l'adaptador i director, dues actrius. Allà on tot eren mascles (n'hi havia nou i un d'ells feia de dj), aquí s'esberla el gruix compacte (ara són quatre homes i dues dones) sense que s'esberli el llenguatge ni la salvatgia competitiva de tots contra tots. Hi ha masclisme, racisme i homofòbia a doll. Caldria un altre rètol, aquest a l'entrada, d'aquells que avisen que algunes escenes o expressions poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Mamet pur... [+ crítica]

ESPRÉMER L'ALEGRIA DE VIURE

«360 grams», d'Ada Vilaró. Creació: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Intèrpret: Ada Vilaró. Espai escènic i vídeo: Paula Bosch. Espai sonor: Carlos Gómez. Disseny de llums: Sylvia Kuchinow. Fotografia: Eva Freixa i David Ruiz. Ajudant en pràctiques: Elaine Grayling. Producció executiva: Imma Romero. Distribució: Magrana Escena. Mirades còmplices: Constanza Brncic, Montse Castellà, Isamel de los Mozos, Larrys CCL, Anna Subirana i Marta Vergonyós. Coproducció: Festival TNT i Festival Escena Poblenou. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Ajuntament de Barcelona. Col·laboren: Fabrica de Creació Estruch, Fundació La Plana i Centre Cívic Can Felipa.  Direcció: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Festival TNT Terrassa 2019, Escena Poblenou 2019, Sala Beckett 2019, Temporada Alta 2021, Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa 2021 i 2023, Teatre Romea, 2023. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 5 al 13 d'octubre.

Res és més esperançador que, després d'un diagnòstic, un tractament i una intervenció de mastectomia de càncer de mama, qui l'hagi hagut d'experimentar en pròpia pell s'obri a la vida amb l'alegria de combatre els fantasmes del passat i de la por. Això és el que fa l'actriu Ada Vilaró (Prats del Lluçanès, 1972)  que, des de fa cinc anys, després d'haver estrenat aquesta peça al Festival de Teatre de Noves Tendències de Terrassa (TNT) i haver engegat una gira a Escena Poblenou i la Sala Beckett, a més del Festival Temporada Alta, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i molts altres escenaris del país, no ha parat de representar l'obra que no té data de caducitat, però que, bonament, tothom desitjaria que en tingués per poder deixar de parlar de la plaga del càncer que visita tantes i tantes famílies en alguna de les seves disfresses. Ada Vilaró s'obre a desfer el tabú que fins fa un temps, quedava ocult com una marca. Perdre un pit pot ser inicialment un trauma, però l'autora —que parla per vivència pròpia— fa un crit a recuperar l'alegria de viure. L'espectacle —sempre tinc una certa reticència a parlar d'“espectacle” en propostes com aquesta— se serveix de la paraula, però també del moviment, de la dansa i d'una airada performàtica, sempre amb una càrrega de sensibilitat punxant que no cau mai en el buit de l'auditori. La nuesa és bellesa. El cos no és només el que es veu sinó també el que s'estima... [+ crítica]

L'OCASIÓ FA EL LLADRE

«Paradís». Dramatúrgia i interpretació: Sergio Baos. Producció executiva i il·luminació: Luis Baró. Espai sonor: Joan Vila. Il·luminació i audiovisuals: Toni Amengual. Cap tècnic: Albert Vizcarro. Comunicació i administració: Laura Porcel. Distribució: Luis Baró. Fotografia: Xisco Alarido. Ajudantia de direcció i espai escènic: Joan Porcel. Direcció: Xavi Núñez. El Somni Produccions. Sala Beckett, Barcelona. Del 5 al 22 de juliol 2022. Festival Grec 2022. Reposició: Espai Texas, Barcelona. Del 3 al 26 d'octubre 2024.
 

El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir. Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava. La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila  —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters. En el cas de «Paradís», Sergio Baos es posa en la pell de quatre personatges que viuen al marge del marge i que s'empesquen un pla per sobreviure, si cal, encara més al marge del marge. Tots quatre, en una sola veu, alternen els seus relats i configuren una trama plena d'acció com si fos una road movie, una mena de thriller teatral en clau de tragicomèdia rural, gràcies només a la paraula i la imaginació que fan visible el paisatge ocult de les illes del turisme... [+ crítica]

HI HA UNA GAVINA A LA VORA DEL LLAC

«La gavina», d'Anton Tékhov. Adaptació de Marc Artigau i Cristina Genebat. Intèrprets: Marc Bosch, Daniela Brown, Nil Cardoner, Adeline Flaun, Cristina Genebat, Clara de Ramon, Xavier Ricart, David Selvas, Andrew Tarbet i David Verdaguer. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant de vestuari: Aleix Garcia. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells i Pablo Paz. Efectes especials: Accialt Flying Effects. Equip de rodatge: Damià Haro i Pol Aragall. Equip Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Xavi Mill Esquí Competició (Ventalló), Eulàlia Andreu i Casañas i Centro Dramático Nacional. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 3 octubre 2024.

Alguna cosa deu tenir l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Ara mateix, coincidint amb l'estrena del Teatre Lliure, se'n presenta una altra versió al Festival Temporada Alta a càrrec de Guillermo Carcace. I posats a mirar més lluny, París, Viena, Berlín, Milà, Madrid o Londres n'han fet, en fan o en faran altres versions aquesta mateixa temporada. Esclar que, si es vol, hi ha una efemèride que ho justifica aquest any: el cent vintè aniversari de la mort d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904). L'obra «La gavina» captiva pel misteri que amaga durant tota la trama. Un misteri que sembla que obligui els espectadors a pensar constantment: “¿I això que els passa a aquesta bona família, cap on anirà a parar ara?”. Si Txékhov, malgrat la patacada que va patir de l'estrena, que és la porta a l'èxit pòstum, va obrir un filó cap al teatre modern, els qui s'hi han emmirallat després han anat engrandint aquest filó i com si fossin exploradors d'avenc han anat aprofundint en els racons més obscurs del misteri amb la intenció de descobrir-hi nous filons i algunes pedres minerals precioses. És, em sembla, el que ha fet aquesta vegada l'equip inaugural de la nova etapa del Teatre Lliure que dirigeix Julio Manrique. «La gavina», a alguns d'ells, no els és gens estranya. La temporada 2009-2010, Cristina Genebat i David Selvas —que ara formen part del repartiment— van traduir i dirigir respectivament una versió de Martin Crimp. En aquesta nova ocasió, l'adaptació —no s'esmenta la traducció, ai!, ai! que tornaran a ploure cairats de punta!— ha estat compartida pel triangle Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que és qui l'ha dirigida... [+ crítica]

MORTA LA BRUIXA, MORT EL VERÍ

«Vosaltres, les bruixes», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Mònica Almirall Batet, Lurdes Barba, Queralt Casasayas, Mia Esteve, Montse Esteve, Tai Fati. Escenografia: Max Glaenzel i Sílvia Delagneau. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Disseny de so: Carles Bernal. Moviment: Rikka Laakso. Caracterització: Àngels Salinas. Veus en off: Imma Colomer i Pau Castell Granados. Ajudanta d'escenografia: Paula González Infante. Ajudanta de vestuari: Adriana Parra. Alumna en pràctiques d'escenografia: Sara Saraiva câmara Leme. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Imatges cedides per l'Archivo de la Corona de Aragón, Arhivo Histórico Nacional, Arxiu Nacional d'Andorra, Fundació Casa Ducal de Medinaceli. Agraïments: Pau Castell, Laurent Gallardo, Toni Ramoneda, Sergi Vilanova, Llàtzer Garcia, Ricard Planas, Juanjo Tarrés, Patrícia Mendoza, Paula Blanco, Rosa Maria Gregori i especial a Imma Colomer. Obra escrita durant la residència d'escriptura La Chartreuse - Centre national des écritures du spectacle (França), el suport de l'Institut Ramon Llull i el del Ministeri de Cultura y Deporte. Beca Carme Montoriol 2020. Recerca documents històrica a càrre de Pau Castell Granados. Ajudanta de direcció: Carla Torres. Direcció: Alícia Gorina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2024.

Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina. Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors. L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir. Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”... [+ crítica]

ELS SET NANS DE LA BLANCANEU NO SÓN IMPORTANTS

«Ànima». Idea original: Oriol Burés. Text: Blanca Bardagil. Lletres de les cançons: Blanca Bardagil i Marc Gómez. Música addicional: Abel Garriga. Dramatúrgia: Blanca Bardagil, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt. Intèrprets: Alexandre Ars, Oriol Burés, Bernat Cot, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Paula Malia, Bernat Mestre, Berta Peñalver, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló Welsz, Aina Sánchez, Clara Solé, Lucía Torres, Annabel Totosaus, Toni Viñals. Músics: Marta Muñoz / Jordi Badia, Eloi López, Antonio Molina, Haizea Martiartu / Marcel·lí Bayer, Aarón Pozón / Aitor Franch, Berta Gala / Maria Antònia Gili, Laia Ferrer / Quim Garcia, Clara Manjón. Escenografia: Pizarro Studio (David Pizarro & Rober de Arte). Vestuari: Oriol Burés. Assistents de vestuari i estilisme: Anna Coma, Jan Alexander Romero. Ajudanta de vestuari: Espe Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Assessoria de companyia: Sílvia Fiestas. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Attrezzo: Rober de Arte. So: Clara Casanovas, Roc Mateu. Caracterització: Natàlia Albert. Ajudanta d'escenografia: Laura Clos (Closca). Making of: Antoni Font-Mir. Veu de benvinguda: Marta Martorell. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Albert G. Casademunt, Albert Guinovart, Alice Pellegrin, Àngel Llàcer, Anna Rosa Cisquella, Antonio del Valle, Christian Machío, Clàudia Bravo, Dani Pal, Daniel Anglès, David Pintó, David Selvas, Diana Girbau, Edu Carmona, Eduard Prat, EL TERRAT, Enric Cambray, Esbart de Rubí, Escola Aules, Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Festival Grec, Festival RIIIING!, Helena Clusellas, Jaime Ferrando, Joan Vives, Jordi Garcia, Jumon Erra, Laia Tardós, Lui Talavera, Lluís Viciana, Mag Lari, Manu Guix, Marc Lleixà, Manuel Álvarez, Maria Garrido, Mariana Gomez Cora, Marina Schiaffino, Mercè Martínez, Meritxell Duró, Miquel Periel, Mireia Farrarons, Mont Burés, Montse Ricart, MyssTic Rooms, Roc Bernadí, Roser Batalla, Sergi Belbel, Sergi Dalmau, Sito Recuero, Teatre Lliure, Toni Font, Toni Garcia, Peris Costumes, Myriam Wais, Josep Rovira, Jorge Maura, Cristina Perea, Antonia Pérez, Inés Mancheño, Laura Ricart, Rosa Tomàs, Rosa Maria Cañameras, Maria Rius, Aurora Cardona. Guanyador del 1r torneig RIIING! - Els musicals que truquen a la porta. Direcció escènica: Gara Roda. Direcció artística: Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Gara Roda. Coreografia i moviment: Clara Casals, Chema Zamora. Coreografia de claqué: Sharo Lavi. Arranjament, orquestració i direcció musical: Enric Garcia. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 setembre 2024.
 

¿Què és més important, el personatge de la Blancaneu o els set nans? ¿Què és més important: un dibuixant d'animació home o una dibuixant d'animació dona? Vet aquí una de les tesis d'aquest musical de creació i producció catalana cent per cent que excel·leix per la composició, el llibret, la interpretació en tots els seus registres, l'escenografia i, en general, la posada en escena. La protagonista és la Greta, una jove nord-americana dels anys trenta del segle passat, que viu en un poble no gaire gran, que conviu precàriament amb una germana amb dues criatures bessones (no hi ha pare, que se sàpiga) en una tenda de sabateria heretada dels pares de les dues ja morts (¿la caixa registradora és  una mica moderna, oi, per ser dels anys trenta? I això que els veïns dels Encants del TNC en van plens de relíquies d'època!). La Greta, bona dibuixant des de sempre, vol arribar a ser dibuixant de films d'animació en un moment que el gènere endevina progrés. Però, quan fa les maletes per fugir del cau on viu i fa el salt arriscat a Los Angeles i es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula «La Blancaneu i els set nans», es veu marginada, malgrat la seva qualitat i imaginació espontània en el dibuix, pel sol fet de ser dona... [+ crítica]

SER O NO SER... SI POT SER

«Hamlet.02», de Sergi Belbel. Intèrpret: Enric Cambray. Confecció de vestuari: Goretti. Ajudanta de direcció: Júlia Bonjoch. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Coordinació tècnica: Josep Iglesias. Cap de producció i distribució: Roser Soler. Producció: Associació Cultural Primera Rèplica, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Cardedeu Inspirant Cultura (suport a la creació de l'Ajuntamet de Cardedeu). Agraïments: Jordi Bonet, Kiko Planas. Equips tècnics i de gestió del TNC. Fotografia: David Ruano. Direcció: Sergi Belbel. Sala Tallers (Taller de pintura), Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 18 de setembre al 6 d'octubre 2024.

Tornem-hi, que no ha estat res! Vet aquí la revisió del segon acte de «Hamlet» que torna a fer jugar a quatre mans el director Sergi Belbel i l'actor Enric Cambray, aquesta vegada amb el suport d'una ajudanta de direcció, Júlia Bonjoch, actriu i parella, a la vida real, de l'actor, com en els millors temps del teatre de barraca. Tots tres no s'hi han posat pas per poc, una altra vegada. La síntesi no es pot dir que sigui el que més els atrau, però. Qui no vulgui “words” i més “words” que no espolsi la llengua. I així, aquesta segona part es manté, com la primera, en l'hora i tres quarts, gairebé dues hores, però amb un plantejament diferent, més descarat —a veure si a manera que vagin tirant amunt, la cosa es descararà encara més— i amb alguna sorpresa inclosa, com per exemple la presència en cada funció d'un personatge convidat que fins i tot ha de sortir a l'escena a donar un cop de mà al protagonista (el dia de l'estrena, la convidada i presumpta espontània sisplau per força va ser l'actriu Emma Vilarasau, lectora d'un monòleg, el de Pirrus i Príam)... [+ crítica]

QUI NO CANTA ELS SEUS MALS NO ESPANTA

«Turisme rural», de Jordi Galceran. Intèrprets: Joel Cojal, Anna Güell, Ivan Labanda, Mireia Portas i Lluís Villanueva. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Disseny de vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Núria Llunell. Assessoria màgica: Sergi Buka. Coordinació tècnica: Pere Capell - AP7. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Tècnic de so: Enric Alarcón. Vols: Accialt. Auxiliar de maquinària: Clara Ruiz. Construcció d'escenografia: Taller d'escenografia Jorba-Miró. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Il·lustració del cartell: Javi Aznarez.  Fotografia: David Ruano. Producció executiva: Macarena García.  Comunicació i màrqueting: Bitò. Premsa: La Tremenda. Ajudant de producció i regidoria: Maria Piniés. Producció de Bitó amb la coproducció de Focus i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.  Agraïments: Àlex Rigola, Robert Gobern. Ajudant de direcció: Muguet Franc. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona, 25 setembre 2024.

 
L'actor Ivan Labanda i l'actriu Mireia Portas saben molt bé, per la seva brillant trajectòria en el teatre musical, que qui canta els seus mals espanta. Però aquí no canten. I es pot ben bé dir al revés, per tot el que els passa, que qui no canta els seus mals no espanta. A «Turisme rural», l'última obra del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), els ensurts no hi falten. Però «Turisme rural» és d'aquelles obres que obliguen a mossegar-te la llengua i no desvelar res o gairebé res del que els espectadors han de descobrir pel seu compte amb ganes de deixar-se sorprendre. Diguem només que no sempre és una bona idea anar un cap de setmana amb clàusula de “romàntic” a una casa rural si el que es vol fer és procrear la descendència de parella. ¿Hi ha res més acollidor i tranquil que la llar, oh, feliç llar!, on res de dolent acaba sortint mai a la llum perquè la catifa és prou gruixuda per guardar-s'ho a sota com la pols? «Turisme rural» és una comèdia que es pot titllar de terrorífica —ni que sigui per seguir l'ham promocional—, però per a tranquil·litat dels espectadors cal avançar que tampoc no els farà mossegar les ungles a ningú, morts de por a la butaca. No som al Sitges Film Festival on la sang sí que hi corre com si fos el Llobregat quan baixa amb aigua. Si bé Ivan Labanda i Mireia Portas, la parella urbanita ensarronada, marquen el protagonisme de la trama, per damunt seu els apareixen —i desapareixen, tot s'ha de dir!— els altres tres personatges amb els peus al fang més rural de tots els fangs rurals que es fan i desfan... [+ crítica]

COM UN CAVALL DESBOCAT... PEL PARAL·LEL!

«Mar i Cel». Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Disseny d’escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny d’il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Jordi Ballbé (Teatre Condal). Disseny de vídeo: Joan Rodón.Disseny de caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies: Raül Grau. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Cap de producció: Mireia Farrarons Montmany. Administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia Franch. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Equip tècnic: Illusion Stage - Francisco Grande (direcció tècnica), Bernat Jansà (cap tècnic), Tito Lucchetti (regidor), Teresa Navarro (gerent de companyia), Marcel Ferrer (cap de so), Núria Vallina (segona operadora de so), Eudald Pont (microfonista), Lídia Masip i Pons (cap de llums), Sandra Marín (tècnica de llums), Pere Carrasco Costa (cap de maquinària), Pere Sànchez (operador del vaixell), Fernando Juárez (cap de sastreria), Micaela Pimentel (perruqueria i maquillatge), Sergio Santafé i Martí Múrcia (tècnics del teatre). Col·laboradors: Miquel Llach (disseny gràfic), Jan Clota (ajudant d'escenografia), Carlota Ricart (ajudanta de vestuari), Carmen Herrero (ajudanta de caracterització), Juli González (producció elèctrica i programació de llums), Enric Mestre (coordinador orquestra), La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros (premsa), David Ruano / Miquel Muñoz (fotografia), Mar Orfila (vídeos xarxes), Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons (màrqueting). Altres col·laboradors: Escenografia i vestuari originals del 1988.-Construcció vaixell: Jesús Manuel Pinto / Baynton. Nusim Hidràulica vaixell: Aircomp Reus. Retocs escenografia: Taller d’escenografia Castells / Jorba Miró / Pro-Escena. Realització attrezzo: Marsa Amenós. Confecció cordes: Hilados Donado. Realització vestuari: Toni Langa / Goretti Puente. Postisseria i perruques: Fent i Desfent. Integració audiovisuals: Lluís Badosa - inWO. Material audiovisual: Pere Parés i Joan Fericgla – Baf. Efectes sonors originals: Roc Mateu. Assistent de disseny de so: Albert Ballbé. Tècnic automatismes vaixell: Carles Fernández Bueno. Tècnics muntatge: Joan Bonany, Janot Alabert, Dani Sánchez i David Puyaltó. Ajudant de direcció de càsting: Gara Roda. Pianistes d’assaig: Marc Garcia Rami i Jordi Castellà. Assessorament dicció: Berta Giraut. Assessorament lluites: Roger Salvany. Programació de teclats: Àngel Valverde. Contingut extra xarxes: Marc Tarrida. Gravació càstings: Albert Miret i Dimas Bozzo. Pràctiques d’escenografia i vestuari: Joana Orbezo Castells. Agraïments: Pili Mir, Federació Catalana de Gimnàstica, equip del Teatre Victòria i totes les persones que han posat el seu granet de sorra en alguna de les produccions de «Mar i Cel». Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024.

«Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs. Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai. El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions. De moment, el dia de l'estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga? Les circumstàncies periodístiques que no vénen a tomb han fet que hagi pogut parlar de «Mar i Cel» en cadascuna de les tres versions anteriors. De la del 1988 no en tinc rastre (no hi havia Internet). De la del 2004 i la del 2014, només cal anar als enllaços de les crítiques d'aquelles reestrenes que adjunto al final. No em repetiré, doncs, en gènesi, història i comparacions de l'original a l'adaptació. Només cal dir i constatar que cada nova versió de «Mar i Cel» supera l'anterior... [+ crítica]

CATEQUESI MUSICAL

«Godspell». Concepte i direcció original de John-Michael Tebelak. Música i noves lletres: Stephen Schwartz. Traducció del llibret: Roser Batalla. Intèrprets: Adrián Salzedo, Alberto Ladrón de Guevara, Andro Crespo, Érika Bleda, Iván Amigo, Juls Sosa, Lucía Ambrosini, Noemí Gallego, Nuria Sánchez i Raúl Ortiz. Covers / swings noies: Mónica Solaun. Covers / swings nois: Nicolás Vilallonga. Coreografia: Carmelo Segura. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Jordi Ballbé. Coordinació musical: Juan Carlos Cuello. Direcció de veus i cor: Ricardo Padilla. Adjunt a la direcció, direcció de càsting i direcció resident: Víctor Ullate. Direcció escènica i musical: Emilio Aragón. Producció d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, Teatro del Soho CaixaBank i Estudio Caribe. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 setembre 2024.
 

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen. Doncs, qui no vulgui “revival” que no vagi a veure un musical. D'un temps ençà, els espectadors de teatre s'han hagut d'avesar a retrobar-se amb la recuperació de musicals cèlebres, made in Broadway o Londres, revisitats amb el convenciment que la seva tesi o moralitat continua sent la mateixa que fa més de cinquanta anys, com aquest «Godspell», estrenat el 1971 a Broadway, un any després d'un altre musical tan celebrat com «Jesus Christ Superstar». «Godspell» es va adaptar aquí per primera vegada el 1974, i ara s'ha enlairat, des de fa dos anys, de la mà d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga, productors que confessen que «Godspell» va ser un dels primers musicals que ells van veure quan eren criatures. Emilio Aragón (L'Havana, Cuba, 1959), director escènic i musical d'aquesta proposta, s'esforça a fer entendre que el seu «Godspell» fuig de la base dramatúrgica a partir de l'«Evangeli segons Mateu» i que allò que es podria considerar una proposta de rerefons religiós s'ha adaptat al moment actual i una societat que lluita per aconseguir un món més just i més lliure on es torni a fer més l'amor que no pas la guerra. El propòsit és respectable, però el contingut de «Godspell» no es pot despendre del llast religiós que arrossega i les paràboles de Mateu vessen per tots els costats amb la presència de Jesús, o Judes / Joan Baptista (2x1), que tinten el muntatge de catequesi musical a cops d'esquetxos que no són res més sinó passatges del «Nou Testament» —alguns sonaran i tot als més granats— que, davant l'absència de cultura cristiana de les noves generacions, a molts espectadors joves —l'espectacle és eminentment juvenil— els deu semblar propi d'un autor d'aventures, un tal Mateu, potser... [+ crítica]

DE LA CIGONYA A AMAZON

«BioLògica», de Sílvia Navarro Perramon. Intèrprets: Clàudia Benito, Victòria Pagès i Mar Ulldemolins. Veu en off: Anna Sahun. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Pol Cornudella i Noemí Galí. So: Sergi Andrades. Moviment: Alba Sáez. Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo i xarxes: Eladi Bonastre. Ajudant de direcció: Montse Vellvehí. Producció: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Agraïments: Berta Riera i Anna Sahun. Una producció de Sixto Paz i la Sala Beckett. Direcció: Pau Roca. Sala Beckett, Barcelona, 17 octubre 2024.

Molt bé. Primer va ser la cigonya. Després, va ser París. Però els temps, en època de globalitat, han canviat. Les cigonyes van escasses. Sobretot des que se socarrimen quan topen amb les línies de molt alta tensió. I tot el que ve de París és molt car. Aleshores, no és estrany que qui finalment decideix tenir fills —o un fill, que la caixa no està per gaires alegries!— s'avingui a aquest nou mètode “sociofilialcapitalista” que sota el nom comercial de «Bialogical» ofereix el lloguer, mitjançant el rènting, un contracte de lloguer que si bé s'ha popularitzat en l'ús de vehicles, tot just està a les beceroles pel que fa a l'ús de nadons. I aquesta és la “boutade” que l'autora Sílvia Navarro Perramon (Barcelona, 1982) es permet amb aquesta família matriarcal que integren una mare que frisa per ser àvia i dues germanes que són com el blanc i el negre —tot i que destaquin per la seva estètica vermellosa tirant a rosa, que és on l'amor diuen que més s'hi posa. La germana petita ha triomfat en la seva branca professional. Potser no tant, en l'amor, i per tant no pot completar aquell triangle tan carrincló que ho resolia tot, quan encara no hi havia psicòlegs: salut, diners i amors. La germana gran, no ha tingut tant d'èxit. I, a més, ha trencat el seu matrimoni. I viu amb la germana petita perquè no té ni un ral. La mare les va criar en solitari, model perfecte del que s'anomenava en veu baixa el segle passat “mare soltera” i que ara té un nom més tècnico-burocràtic: monoparental... [+ crítica]

EL DILEMA D'AMIC I AMAT

«En mitad de tanto fuego». Dramatúrgia: Alberto Conejero. Intèrpret: Rubén de Eguía. Il·luminació: Xavier Albertí i Toni Ubach. Imatge gràfica: María la Cartelera. Fotografies: David Ruano. Coordinació de producció: Elena Martínez i Roser Soler. Producció executiva: Miramedia Universe SL. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Òscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció del Grec Festival de Barcelona i Miramedia Universe SL, amb la col·laboració de Teatros del Canal, Sala Beckett, Fabra i Coats i Ministerio de Cultura y Deporte. Espectacle estrenat dins el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudantia de direcció: Adrián Novella. Direcció: Xavier Albertí. Sala Beckett, Barcelona. Del 18 al 30 de juliol 2023. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona. Del 13 al 29 setembre 2024.

No se li pot demanar a Homer, autor de la «Ilíada» —entre altres coses perquè fa malves des del segle VIII abans de Crist—, que aclareixi d'una vegada la relació entre els personatges d'Aquil·les i Pàtrocle del seu poema èpic. Davant de la incògnita deixada com a llegat pels temps dels temps a múltiples interpretacions, de la qual ni els grecs antics en van treure l'aigua clara, cal donar per bona aquella que qualsevol altre autor, des de Plató a Sòcrates fins arribar al dramaturg Alberto Conejero (Vilches, Jaén, 1978), aporti com a conclusió de la seva mirada. I així és com l'etern dilema d'«Amic e Amat» es fa present en aquesta recreació lliure, interpretada, i prou reconeguda des de la seva estrena fa dos anys, per l'actor Rubén de Eguía, sobre el personatge de Pàtrocle, un dels que té més joc dins de la «Ilíada» i la guerra de Troia. L'anomenat Pàtrocle o «glòria del pare» de nom de fonts, amb un currículum de sang i fetge considerable, es presenta aquí mostrant el seu costat més noble i amb l'idealisme, gairebé ingenu, que li fa pensar en el fons que el pitjor de la guerra és que ningú en surt ben parat i que, amb pau i amor i allà glòria —fent honor al seu nom—, és possible un altre món on no imperin ni l'horror ni la venjança en nom d'una bandera esfilagarsada o una pàtria esqueixada. La clau del discurs d'Alberto Conejero és que, partint de l'antiga Grècia, parla també de l'avui mateix i, per extensió, de molt a prop d'aquí mateix. On hi havia rocs i sagetes —el cinema ha fet molt de mal en l'imaginari del clàssic troià!— ara hi ha míssils de llarg abast esperant en reserva al magatzem bèl·lic per quan a Zelenskins, Putins, Netanyahus o els seus successors els agafi la dèria de pitjar el botó vermell... [+ crítica]

EL MIRALL IMPOSSIBLE D'UN SOMNI

«Tots ocells», de Wajdi Mouawad. Traducció: Cristina Genebat. Intèrprets: Guillem Balart, Xavier Boada, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano i Clara Segura. Vestuari: Berta Riera. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Llums: Pep Barcons. Veus: Xavier Ricart i Montse Vellvehí. Ajudantia de vídeo i subtítols: Aurembiaix Montardit. Maquillatge: Jennifer Fernández. Perruqueria: Isabel Trias. Sastressa: Tamzin Hull i Giulia Grumi. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Regidoria: Marc Serra i Maria Molist. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Roger Blasco, Anton Condal, Francis Kiiza, Marco Ruggero, Maria Vaillo i Kevin Yobánolo. Estudiant en pràctiques ESTAE: Àlex Domingo. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells i Pascualín Estructures. Fotografia i vídeo procés de creació: Alex Rademakers. Fotografies espectacle: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Agraïments: Lurdes Vidal, Manuel Forcano, Antònia Sixto, Eli Peracaula, Xavier Ricart, Montse Vellvehí, La Colline – Théâtre Nacional. Una coproducció del Festival Grec 2024 i La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 22 juny a 28 juliol 2024. Reposició: 5 setembre a 23 octubre 2024.  

Que un auditori es posi dempeus aplaudint unànimament després d'una representació, per aquests verals no és gaire habitual. Però aquest reconeixement dempeus és el que passa en cadascuna de les funcions —segona temporada gairebé exhaurida— en el cas de l'obra «Tots ocells», de Wajdi Mouawad, versionada magníficament al català per l'actriu i traductora Cristina Genebat i dirigida amb guants de seda, com aquell qui acarona incunables, per Oriol Broggi, al Teatre La Biblioteca. Sota aquests tres puntals de l'obra: el discurs, la traducció i la direcció, hi ha una companyia que regalima esplèndidament i absolutament acoblada els uns amb els altres al servei d'una història que arrenca com si volgués ser un tractat científic, històric o filosòfic, però que de seguida evoluciona en un progrés imparable cap a l'explosió d'una tragèdia familiar que és també el reflex d'una tragèdia col·lectiva, com diu un dels personatges en un moment donat, la soldat israeliana de l'obra: “el mirall impossible d'un somni”. El dramaturg, actor i director d'origen libanès Wajdi Mouawad, format al Canadà i França (Dayr al-Kamar, Líban, 1968), actualment al capdavant del Théâtre National La Colline, de París, i un dels noms estrangers present sovint a la cartellera catalana gràcies a les adaptacions que n'ha fet La Perla 29 i Oriol Broggi, ho posa tan difícil com atractiu perquè els espectadors vagin elaborant el trencaclosques d'una família que viu immersa en el xoc de cultures d'orient i occident. Mouawad ho posa difícil perquè no et permet que desvelis gairebé res als futurs espectadors. I ho posa també atractiu perquè aquest enigma es manté durant les més de tres hores —hi ha entreacte— mentre va esclatant, ara en boca d'un, ara en boca d'un altre, esmicolant cadascun dels personatges que protagonitzen la tragèdia de «Tots ocells»... [+ crítica]

LES COSES NOMÉS SÓN OMBRES

«La colección», de Juan Mayorga. Intèrprets:  José Sacristán, Ana Marzoa, Ignacio Jiménez i Zaira Montes. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: Vanessa Actif i Sandra Espinosa. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. Música i espai sonor: Jaume Manresa. Direcció de producció: Miguel Cuerdo. Producció executiva: Jair Souza-Ferreira. Ajudantia de direcció: Ana Barceló. Assistent de direcció: Alejandro Sánchez. Ajudantia d’escenografia: Mauro Coll. Ajudantia de producció: Desirée Díaz. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: La Caverna del Érebo. Premsa i comunicació de la companyia: María Díaz Màrqueting i comunicació del teatre: Teatre Romea. Disseny gràfic i fotografia: Javier Naval. Amb el suport de: TiDi (Teatro Inversión Desarrollo Investigación) – INAEM- Platea y La Comunidad de Madrid. Distribució: Julio Municio. És una coproducció de LAZONA i Teatro de La Abadía de Madrid. Direcció: Juan Mayorga. Teatre Romea, Barcelona, 4 setembre 2024.

Al filòsof i dramaturg Juan Mayorga (Madrid, 1965) l'ús de la metàfora i el simbolisme ja li va bé. Però a vegades, si aquest ús no té un descodificador que el descodifiqui, es pot fer difícil que l'auditori el rebi i l'interpreti amb la mateixa intenció amb la qual el va dotar l'autor. A «La colección», una obra que Juan Mayorga va estrenar al Teatro de la Abadía de Madrid —d'on és també responsable artístic—, l'alè filosòfic, tot i que expressat amb la màxima senzillesa possible i fins i tot amb algun moment lúdic i sempre amb el rigor interpretatiu inqüestionable dels quatre personatges, es respira des del primer moment. I precisament això exigeix als espectadors seguir fil per randa cadascuna de les diatribes, les ironies, les moralitats o les segones intencions sense que se'n perdi cap perquè, quan menys se n'adonin, la cosa va cap al fosc, després d'una hora tres quarts aproximadament, i podria ser que es quedessin en blanc esperant trobar-hi encara el moll de l'os. «La colección» té dos grans atractius: la interpretació, que ja he esmentat, encapçalada per aquesta parella de veterans que són l'actor José Sacristán —en farà 87 a l'escenari del Teatre Romea dos dies abans d'acabar les representacions— i l'actriu Ana Marzoa. Representen un matrimoni d'edat avançada, però amb el cap encara ben moblat, que porta mig segle reunint peces d'art de tot el món i que, en absència de fills o altres hereus, busca algú a qui deixar el seu hipotètic llegat. La parella més jove, l'actriu Zaira Montes i l'actor Ignacio Jiménez, són respectivament l'hereva escollida i un presumpte ajudant dels col·leccionistes, tot i que aquest paper queda una mica en la incògnita fins al punt que podria ser només un observador de la fi de tota una vida... [+ crítica]

CÒCTEL DE FRUITES EN CRISI

«Angle mort», de Roc Esquius i Sergi Belbel. Intèrprets: Berta Bähr, Antonio del Valle, Ramon Godino i Rafaela Rivas. Assistent de moviment: Pau Zurriaga. Disseny de vestuari: Elena Ballester. Disseny d'il·luminació: Daniel Gener. Disseny d'escenografia: Apunta Teatre SCCL. Foto: Sergi Panizo. Vídeo: Jofre Blesa i Àngel Grisalvo. Dissey gràfic: Dani Ballesteros. Música original: Malacara Band. Producció executiva: Apunta Teatre SCCL. Agraïments: Albert Lozano, Pilar Sardà. Ajudant de direcció: Marc Menéndez. Direcció: Lluís Elías. Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 gener 2020. Reposició 3a temporada: 21 agost 2024.

¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama. I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat. ¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara... [+ crítica]

SI ÉS CONGELAT, MOLT MILLOR

«Família (im)possible», de Carol López. Intèrprets: Jordi Andújar, Dolo Beltran, Ian Bermúdez i Ariadna Llobet / Paula Jornet (2021). Disseny escenografia: Jose Novoa. Espai sonor: Paula Jornet. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Disseny il·luminació: Xavi Gardés, Jose Novoa. Imatge: Roser Blanch. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera. Premsa: Clara Cols. Cap tècnic sala i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gires: Fernando Portillo. Administració: Mario Berlinches i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera. Producció executiva: Clara Cols i Sergio Matamala. Una producció de Sala Flyhard. Amb el suport de l'ICUB - Institut de Cultura de Barcelona i ICEC - Institut Català de les Empreses Culturals. Amb el patrocini de Llibreria Montseny. Agraïments: Marc Rosich, Munich, Sala Beckett i Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Núria Torres. Direcció: Carol López. Sala Flyhard, Barcelona, 16 desembre 2021 a 13 febrer 2022. Diversos escenaris en gira. Reposició Sala Flyhard, Barcelona: 9 febrer 2023 a 1 maig 2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona: 4 a 29 setembre 2024.

 A la xarxa de botigues de la coneguda cadena La Sirena (gràcies per la publicitat, no es mereixen!) hi ha un catàleg de congelats gairebé enciclopèdic: lloms de salmó, filets de lluç, llagostí cuit, filet de bacallà, tires de potón, calamar mitjà... i, segons deixen anar els protagonistes d'aquesta «Família (im)possible», atenció!, també hi ha “semen congelat”. Si mai hi aneu, doncs, calceu-vos bé els guants de plàstic i, si hi esteu interessats, busqueu-ne la bossa o el recipient d'elixir reproductor i, sobretot, comproveu si està d'oferta. El del semen a La Sirena és un dels petits estirabots que es colen en aquesta comèdia agredolça i sobretot “agreseriosa” de la dramaturga i directora Carol López (Barcelona, 1969), una obra que ja té més de tres anys de rodatge, entre les estrenes a la sala Flyhard i la gira posterior, i que ara repesca l'Espai Texas amb pràcticament el mateix repartiment, només amb el canvi que en el seu moment ja es va fer de l'actriu Paula Jornet per l'actriu Ariadna Llobet. No sé si, passats els tres anys, l'estirabot del “semen de La Sirena” s'hi manté, ni si l'amo de La Sirena ha enviat mai una panera de productes congelats a la companyia. A hores d'ara, tothom més o menys ja sap de què va aquesta «Família (im)possible», entre altres coses perquè ni la promoció ni la sinopsi ho amaguen: es tracta de constatar l'abisme que encara hi ha entre l'actitud pretesament progressista, digueu-ne “progre” que queda més fi, d'una generació que podríem situar a la ratlla de la cinquantena i la clatellada paradoxalment conservadora amb la qual topa sovint... [+ crítica]