LA SOLITUD DE LA PEIXERA

«Loneliness». Dramatúrgia i coreografia: Roberto G. Alonso. Intèrprets: Andrea Muñoz Páez, Ekaitz Villar, Genís Garcia Mármol, Laia Serra i Riera, Lola Sala, Oscar Rico, Raquel R. Esparza, Yefferson Velasquez. Assistent de coreografia: Marta Serret. Professors convidats: Susana Rodríguez, Sébastien Mari, Ingve Groven, David Serrano. Il·luminació: Daniel Gener. Espai escènic: Víctor Peralta. Espai sonor: Sammy Metcalfe. Vestuari: Roberto G. Alonso. Vídeoescena: Alfonso Ferri Parres. Fotografia: May Zircus. Elements escenogràfics: Adrià Pinar, Víctor Peralta, Estudi Jorba-Miró, Tony Murchland. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Joan Solé, Gemma Ros. Cap tècnic: Arnau Grande. Comunicació: Marta Fernández Martí. Producció: Cia. Roberto G. Alonso i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Amb la col·laboració deFabra i Coats - Fàbrica de creació. Agraïments: Pau Gómez, Anna Cabello, Nicolás Carbajal, Blanca Ramos, Margot Arroyo, Robinson Menao, Javier Hernando. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2024.

Diuen els Pet Shop Boys, precisament amb una peça que titulen «Loneliness» com aquesta coreografia de Roberto G. Alonso, que amb la seva música conviden, els que la pateixen, a deixar córrer la solitud i trobar algú en qui repenjar-se perquè cap ésser humà vol estar mai sol. Em sembla que Roberto G. Alonso vol dir alguna cosa semblant al que diuen els Pet Shop Boys. El seu llenguatge, però, no és la cançó, com el grup anglès, sinó que és el moviment, el cos, la coreografia, l'embolcall escenogràfic, la il·luminació i el so. Un conjunt que respira sensibilitat per conscienciar els espectadors, i de manera especial els espectadors joves, sobre el malson que alguns pateixen amb el “bullying”. Només entrar a la Sala Tallers, els espectadors descobreixen a peu d'escenari una peixera plena d'aigua amb un cos a dins. ¿És una figura de cera, com les del museu, o és un dels joves intèrprets de la companyia? La seva immobilitat fa pensar en la primera opció. Però després d'una bona estona, mentre s'espera que es faci el fosc, el cos nu es mou i enceta la trama que la dramatúrgia de Roberto G. Alonso fa transitar des de l'aparent comunitat ben avinguda d'una colla de vuit joves encistellant pilotes de bàsquet   —atenció perquè plouen pilotes de bàsquet en aquest espectacle— a la solitud que un d'ells acabarà patint pel rebuig dels altres... [+ crítica]