«Caramel». Textos de Pablo Messiez. Intèrprets: Yasser D’Oquendo, Helena Gispert, Pol Guimerà, Mabel Olea, Clara Peya, Sandra Pujol i Joan Solé. Veu en off: Pablo Messiez. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Mirada externa: Pablo Messiez. Dramaturgista i traductor del castellà: Marc Cartanyà. Dramatúrgia: Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i il·luminació: Judit Colomer. Vestuari: Joan Ros. So: Carles Bernal. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Acompanyament actoral: Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Assessora d'accessibilitat: Èlia Farrero. Assessorament de contingut: Míriam Vázquez (Espai Ariadna), Aura Roig (Metzineres), Gastón Auguste, Clara Serra, Energy Control, Gerard Matín-Funés, Sandro Bedini, Júlia, Maria i Clara Faura Vilarmaui, Vero i altres persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat. Cap tècnic: Jordi Berch. Coordinació tècnica: Mariona Ubia. Direcció de producció: Mireia Gràcia Bell-lloch i Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Producció tècnica: Contracorrent. Estudiant en pràctiques de l'EMAV: Òscar Argemí (accessibilitat). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures. Comnicació companyia: Marta Vilanova i Cristina Castilla (L’eclíptica). Fotografia cartell: Xevi Abril. Fotografies: Marta Mas. Teaser: Jep Jorba. I els equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure, Les Impuxibles, Temporada Alta i Cassandra Projectes Artístics. Amb el suport de: Institut Català d’Empreses Culturals, Graner, Nau Ivanow i Fabra i Coats. Agraïments: Reinaldo Ribeiro, Cercle de dones de l’Espai Ariadna, Fundació La Plana, Renata Ramos, Maria Beltrán, Albert Barbé, Jou Serra, Lipi Hernández i Cube Peak. Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya. Companyia Les Impuxibles. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 novembre 2024.
Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle. Tot un autèntic “caramel” de debò per anar desembolicant sense fer gaire soroll, a poc a poc, per portar-lo a la boca delicadament i paladejar-ne les sensacions que desprèn, sensorials sempre, més enllà del que vol ser la dansa a l'ús, per entrar en un domini del cos en moviment des que aquest moviment encara es controla fins que és el moviment el que controla i anul·la els personatges... [+ crítica]
