ESPRÉMER L'ALEGRIA DE VIURE

«360 grams», d'Ada Vilaró. Creació: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Intèrpret: Ada Vilaró. Espai escènic i vídeo: Paula Bosch. Espai sonor: Carlos Gómez. Disseny de llums: Sylvia Kuchinow. Fotografia: Eva Freixa i David Ruiz. Ajudant en pràctiques: Elaine Grayling. Producció executiva: Imma Romero. Distribució: Magrana Escena. Mirades còmplices: Constanza Brncic, Montse Castellà, Isamel de los Mozos, Larrys CCL, Anna Subirana i Marta Vergonyós. Coproducció: Festival TNT i Festival Escena Poblenou. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Ajuntament de Barcelona. Col·laboren: Fabrica de Creació Estruch, Fundació La Plana i Centre Cívic Can Felipa.  Direcció: Maria Stoyanova, Vero Cendoya i Ada Vilaró. Festival TNT Terrassa 2019, Escena Poblenou 2019, Sala Beckett 2019, Temporada Alta 2021, Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa 2021 i 2023, Teatre Romea, 2023. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 5 al 13 d'octubre.

Res és més esperançador que, després d'un diagnòstic, un tractament i una intervenció de mastectomia de càncer de mama, qui l'hagi hagut d'experimentar en pròpia pell s'obri a la vida amb l'alegria de combatre els fantasmes del passat i de la por. Això és el que fa l'actriu Ada Vilaró (Prats del Lluçanès, 1972)  que, des de fa cinc anys, després d'haver estrenat aquesta peça al Festival de Teatre de Noves Tendències de Terrassa (TNT) i haver engegat una gira a Escena Poblenou i la Sala Beckett, a més del Festival Temporada Alta, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i molts altres escenaris del país, no ha parat de representar l'obra que no té data de caducitat, però que, bonament, tothom desitjaria que en tingués per poder deixar de parlar de la plaga del càncer que visita tantes i tantes famílies en alguna de les seves disfresses. Ada Vilaró s'obre a desfer el tabú que fins fa un temps, quedava ocult com una marca. Perdre un pit pot ser inicialment un trauma, però l'autora —que parla per vivència pròpia— fa un crit a recuperar l'alegria de viure. L'espectacle —sempre tinc una certa reticència a parlar d'“espectacle” en propostes com aquesta— se serveix de la paraula, però també del moviment, de la dansa i d'una airada performàtica, sempre amb una càrrega de sensibilitat punxant que no cau mai en el buit de l'auditori. La nuesa és bellesa. El cos no és només el que es veu sinó també el que s'estima... [+ crítica]