«Harakiri», de Les Impuxibles. Text: María Velasco. Dramatúrgia i traducció: Marc Villanueva Mir. Intèrprets: Sílvia Capell, Montse Esteve, Helena Gispert, Olga Lladó, Kiko López, Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Tarrida / Pau Vinyals. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Acompanyament artístic: María Velasco i Judit Colomer Mascaró. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Joan Ros. Il·luminació: Conchita Pons. Disseny de so: Carles Bernal. Projeccions: Carme Gomila. Assistent de moviment i cover: Olga Lladó Valls. Coach actoral: Queralt Casasayas. Assessora en accessibilitat: Èlia Farrero. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Cap tècnic: Jordi Berch. Acompanyament a la creació electrònica: Carles Delgado i Carles Bernal. Ajudantia de direcció en pràctiques: Yaiza Peña Soley. Assessores de continguts: Asun Pié Balaguer, Martín Correa-Urquiza Júlia Sánchez Cid, Tali Vaimberg, Clara Rubio, Meri Varó. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Màrqueting i comunicació: Focus Fotografía: Noemí Elias Bascuñana, Xavi Buxeda. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció de Les Impuxibles, Teatre Nacional de Catalunya i Dansa Metropolitana. Ajudantia de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Ariadna i Clara Peya (Les Impuxibles). Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 març 2022 a 17 abril 2022. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 18 maig 2023 a 28 maig 2023.
Quan se sent pronunciar la paraula “harakiri” és inevitable que et vinguin a la imaginació els cinematogràfics rituals dels samurais, catana en mà, posant un punt i final a la seva vida per morir dignament o purgar la vergonya d'algun acte reprovable. Allò que, per aquests verals, en termes més quotidians i propis del segle XXI —lamentablement quotidians— es diria simplement “suïcidi” agafa amb l'expressió “harakiri” un significat gairebé honorable. És el que fan les germanes Ariadna i Clara Peya amb aquesta al·legoria sobre el suïcidi d'una mare i el dolor que deixa en el seu fill. Ella és interpretada per l'actriu Montse Esteve —un doll d'emoció— i ell, per Pau Vinyals —un lament poètic que burxa en el fons de l'ànima. Com és habitual en les seves propostes, i ja en són unes quantes, com «Limbo», «Aüc» o «Suite TOC núm. 6», totes aprofundint en qüestions sensibles i actuals com el trànsit de gènere, la violència sexual o la salut mental, les germanes Peya barregen diferents disciplines artístiques: la coreografia, la música, el moviment, la dansa i, potser aquí d'una manera més rellevant, la paraula, amb el text punyent de María Velasco, i el circ, amb les enfilades poètiques a l'omnipresent perxa xinesa de l'acròbata Sílvia Capell. Amb una força expressiva que li és característica, l'actriu Montse Esteve es posa en el paper de la mare que parla a vegades des de la veu de la mort i a vegades des de la sensació de la veu de la vida. La rèplica a la justificació del suïcidi —la primera causa de mort no natural, segons les estadístiques— la fa el dolor del fill que ha perdut la mare, incomprensiblement abocat al també sentiment de culpabilitat que deixa com un llast el suïcidi en l'entorn més pròxim i estimat... [+ crítica]
