LA MEMÒRIA ÉS FEBLE... I A VEGADES TRAÏDORA

«Göteborg», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Maria Molins, Roger Coma, Berta Rabascall i Jan Mediavilla. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Bernat Grau. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Jordi Salvadó. Spot i video promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Direcció de producció: Carles Manrique. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Ajudantia de producció: Fran Torrella. Regidoria: Montse Alacuart. Perruqueria i maquillatge: Maru Errando. Cap tècnica del teatre:  Marta Pérez. Espot i vídeo promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Màrqueting i comunicació:  La Tremenda. Màrqueting i comunicació del teatre: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Col·laboradors: Teatre municipal de Canet. Amb el suport de: ICEC-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Distribució: Magnetica Management. És una producció de Velvet Events, S.L. Ajudantia de direcció: Blanca Caminal. Direcció: Jordi Casanovas, Teatre La Villarroel, Barcelona, 23 desembre 2025.
 

Amb el dramaturg i director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), la sorpresa sempre assalta els espectadors en el moment menys pensat. I el més probable és que els agafi desprevinguts. En aquesta obra, o potser hauria de dir “comèdia romàntica agredolça”, que ja fa que sigui la cinquantena del seu extens catàleg, això també passa. Ull viu, doncs, perquè l'esgarrapada és profunda. Però, que tothom estigui tranquil perquè ja he dit d'entrada que «Göteborg» és una comèdia agredolça i la dolçor o el The End final, com deia aquell, “de pel·lícula”, també hi està garantit. L'estratègia de la trama de l'obra «Göteborg», que agafa el títol del topònim de la segona ciutat sueca més important, és posar cara a cara dues èpoques dels dos protagonistes: la de la seva adolescència dels divuit anys, cap al 1993, i la de la seva maduresa del 2025, a la ratlla dels cinquanta, trenta-dos anys després, amb un llarg parèntesi d'oblit i de silenci entremig. L'actor Roger Coma és ell, el Sergi. I l'actriu Maria Molins és ella, la Paula. Dues bones espases interpretatives per obrir foc en una nit tranquil·la i de relax a la llar —el Sergi està llegint un bestseller que li ha recomanat la seva filla adolescent que és estudiant a Boston— quan la Paula es presenta d'incògnita a casa del Sergi, talment com si fos ahir o com si fos aquell llunyà 1993 de Göteborg... [+ crítica]

QUAN LA SANG ARRIBA AL RIU

«Germans de sang (Blood Brothers)». Llibret, música i lletres: Willy Russell. Adaptació al català: Albert Mas-Griera. Arranjaments musicals: Andreu Gallén. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: David Bofarull (AAI). So: Jordi Ballbé. Caracterització: Natàlia Albert. Intèrprets: Mariona Castillo, Triquell, Xavi Navarro, Albert Salazar, Roc Bernadí, Lucía Torres, Tai Fati, Toni Viñals, Cisco Cruz, Aleix Colomer, Elena Escorcia, Joan Mas, Carla Pizan, Guillem Ripoll, Pol Roselló Weisz, Júlia Sanz, Ferran Soler, Meritxell València, Aran Vázquez. Covers: Lucía Torres, Joan Mas, Pol Roselló Weisz, Meritxell València, Carla Pizan, Xavi Navarro, Guillem Ripoll. Músics: Andreu Gallén, Toni Pagès / Eloi López, Vicent Pérez / Victor Colomer, Dai Mar López, Armando Erenas / Cristian Castellví, Blai Mañer. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Producció executiva audicions: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Producció musical: Roger Argemí i Uri Plana. Assistent d’il·luminació i programador: Jordi Thomàs. Assistent d’escenografia: Cesc Colomina. Ajudant de vestuari: Carlota Ricart. Assistent de direcció resident: Joan Mas. Capitana de ball: Júlia Sanz. Ajudantia de producció: Sara López. Assistent de Direcció en pràctiques – Eòlia: Júlia Cortina. Ajudant de Direcció musical en pràctiques – ESMUC: Andreu Perelló. Coach vocal Albert Salazar: Víctor Arbelo. Coach vers narradors: Pablo Macho. Pianistes casting: Joan Espuny i Blai Mañer. Repetidora càsting: Tatiana Monells. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Regidoria: Brian Ramos. Ajudant de regidoria: Elisenda Caballé. Sastreria: Cristina Sánchez i Nerea Melo. Perruqueria i maquillatge: Elsa Domene. Tècnics de maquinària: Samu Schlechter i Xavi Llombart. Construcció de l’escenografia: Taller d’escenografia Pascualin Estructures, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia i Big Image. Pintura d’escenografia: Eva Moreno i Jordi Agustí. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: Focus. Community mànager IG: Carla Pizan. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Reportatge de vídeo: Mar Orfila. Cartell: Steph Pyne. Col·laboradors: Rowenta, Colors-Up, Montibello, Bock Damm, Slide & Swing. Agraïments: Àngels Gonyalons, Mag Lari, Aules - Arts Escèniques, La Cubana, Cristina Vall-Llosada i Casa Seat. Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Generalitat de Catalunya, INAEM, Unió Europea (Fons Europeu Next Generation), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Producció de Focus. Adjunta direcció: Àgata Casanovas. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció: Daniel Anglès, Teatre Condal, Barcelona, 18 desembre 2025.

 
Ho deixo anar d'entrada: si «Mar i cel» ha estat el musical del 2025, ¿per què, amb permís de La Cubana, el nou musical «Germans de sang» no pot ser també el musical del 2026? El temps dictarà sentència, però hi ha espectacles que haurien de tenir l'ambició de mantenir-se almenys una temporada sencera en cartellera. Aquesta nova versió —i repeteixo amb èmfasi, “nova versió”, perquè conceptualment és absolutament original i explosiva— de «Germans de sang» és un dels musicals que té tots els ingredients perquè convoqui espectadors a manta sense fronteres d'edat: des d'àvies i avis, a pares i mares, oncles i tietes, preadolescents i adolescents, en família o en grup, el matí, a la tarda o el vespre. Han passat 31 anys des de l'impacte que va representar per al teatre musical català l'estrena de «Germans de sang», al mateix Teatre Condal, per cert, amb una pletòrica Àngels Gonyalons, dirigida per Ricard Reguant i amb una adaptació d'Albert Mas-Griera, la mateixa que ara s'ha recuperat, crec que amb un gest de respecte per la continuïtat de la tradició i la feina feta. Hi ha retocs mínims perquè no grinyolin amb els nous temps, algunes concessions lingüístiques que potser volen semblar d'argot però que es podrien revisar, i alguna picada d'ullet a l'auditori per destensar la força dramàtica que acumula aquest musical de l'anglès Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947), que ha donat i dóna la volta al món des del 1983, fa més de quaranta anys, quan el va estrenar. I ho fa sense que hagi envellit malament, com passa en algunes altres obres sinó, ben al contrari, continuant dissortadament viu pel que fa a la desigualtat social i les oportunitats estroncades segons quin sigui el nucli familiar de cadascú... [+ crítica]

REMENADISSA DE MALUCS NOSTÀLGICS

«Jambo Bwana», de Manel Dueso. Intèrprets: Montse Germán, Antònia Jaume, Àurea Màrquez, Usu Tambadou. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Música original: Bárbara Granados. Producció de la música original “Jambo Bwana”: Alejandra Villalobos (flauta), Sònia Antón (clarinet) i Carlos Santos (Saxo tenor). Veu en off: Xot Craus. Gravació: Estudi Aleix Burgués, Artona. Mescles: Tomi Pérez. Caracterització: Toni Santos. Adjunt disseny il·luminació: Oriol Mestre. Construcció d'escenografia: Taller Jorba-Miró. Confecció de vestuari: Consol Díaz. Assessorament musical: Miquel Malirach. Assessorament de moviment; Vero Cendoya. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica: Quim Otero. Adjunt a la coordinació tècnica i tècnic de so: Cristian Pérez. Producció executiva: Bitò Produccions, Cassandra Projectes Artístics i TNC. Agraïments: Tere Isart, Lluís Miquel Bennàssar, Maria Nieva, Osman, Salif i Rita. Equips i de gestió del TNC. Adjunt a la direcció: Miquel Malirach. Direcció: Manuel Dueso. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2025.
 
No acabo de destriar prou bé què és el que ha volgut fer amb aquesta obra l'autor Manel Dueso (Sabadell, 1953).  ¿Explicar la seva relació amb les terres africanes? ¿Fer una denúncia de la desigualtat? ¿Constatar el racisme del blanc sobre el negre i, ¿qui sap?, potser també del negre sobre el blanc? ¿Posar de manifest l'homofòbia animalista en relació al relat del gos? ¿Denunciar les agressions sexuals a les dones? ¿Aportar una picossada més a la Marató de TV3 amb una referència al càncer de mama? ¿Mostrar la dificultat de l'escriptra creativa? ¿Fer evident la solidaritat entre tres amigues d'una generació similar i l seva nostàlgia de la joventut perduda? ¿O revestir de llumets de colors la Sala Petita del TNC perquè, com diuen els anuncis publicitaris, és Nadal i bones festes? El meu dubte existencial topa amb la constatació de posar la mel a la boca amb el reclam de tres actrius consolidades blanques i un actor negre per descobrir i el reclam d'un títol com «Jambo Bwana» que, a més de ser una cançó per remenar els malucs de totes les edats, porta de seguida la imaginació a una història que potser tocarà el tema de la immigració desesperada i el drama de les pasteres que condueixen tantes vegades a la mort.,, [+ crítica]

ÈTICA I ESTÈTICA DE FOTOGRAMA

«Honestedat». Dramatúrgia de Francesc Cuéllar. Intèrprets: Míriam Iscla i Dafnis Balduz. Escenografia: Lola Belles. Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Vestuari: Nídia Tusal. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció artística de producció: Jordi Casanovas. Ajudantia de producció: Laura Alonso. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Fotografies: Felipe Mena. Distribució: Magnética Management. Equip Teatre Akadèmia: Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Direcció artística i projectes especials i filantropia: Guido Torlonia. Direcció artística, programació i cap de premsa: Fernando Solla. Direcció artística i internacional: Enrico Ianniello. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala i taquilla: Xavi Gómez. Producció de l'espectacle: Hause&Richman i Teatre Akadèmia. Amb el suport de FAC (Fundación Arupación Colectiva) i la col·laboració del Teatre Plaza de Castelldefels. Companyia resident del Teatre Akadèmia. Ajudantia de direcció de l'espectacle: Gaia Bautista. Direcció de l'espectacle: Francesc Cuéllar. Teatre Akadèmia, Barcelona, 16 desembre 2025.

Poseu dos intèrprets com l'actriu Míriam Iscla i l'actor Dafnis Balduz a l'escenari i ja ho teniu gairebé tot guanyat. Esclar que aleshores cal que ells dos es trobin amb una trama —si és que se'n pot dir trama en aquest cas— i un discurs —un no gosa dir-ne simplement text— que reforci la superba presència dels dos protagonistes. I aquesta cinta de córrer els l'ha servida en safata l'actor, director i dramaturg Francesc Cuéllar (Barcelona, 1993), polifacètic creador que fa la impressió que ha volgut portar els aires del cinema al teatre. Tot respira cinema: el blanc i negre omnipresent (la taula blanca, les potes negres, les cadires blanques, els papers negres, el dossier negre, el mòbil negre, la gerra d'aigua negra, la bossa de mà negra, el cercle de Led gegant imponent al sostre, la lluna en cercle del tapís de terra, el vestuari negre dels dos intèrprets fins al més mínim detall ni que sigui de bijuteria... «Honestedat» és una obra de rerefons filosòfic que sembla elaborada amb moltes mans, des de l'excel·lent il·luminació de Sylvia Kuchinow al concepte escenogràfic de Lola Belles, des del so de Guillem Rodríguez a la potència de les paraules de l'autor, des de la referència gairebé personal del mateix Francesc Cuéllar, a partir del film «Jusqu'ici, tou va» —i com els sonarà la versió teatral als que l'hagin vist si passegen per Filmin!—, del qual ell mateix n'ha estat autor i director, reconegut amb una Menció Especial de l'Atlàntida Film Festival, i amb un subtil homenatge a un altre film emblemàtic de finals del segle XX, «La haine (L'odi)», de Mathieu Kassovitz, on el blanc i negre, precisament, és també com una declaració de principis... [+ crítica]

QUI TORRA EL PA PRIMER EL TORRA MÉS BÉ

«La torradora». Dramaturgia de Roc Esquius i Sergi Belbel. Intèrprets: Antonio del Valle, Ramon Godino i Laura Pau. Escenografia: Paula Font. Disseny de so: Marçal Cruz. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny de vestuari: Gerard Navarro. Imatge promocional: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Rafaela Rivas. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Una producció d'Apunta Teatre. Amb el suport de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Ajudants de direcció: Elna Roca. Direcció: Roc Esquius i Sergi Belbel. Sala Versus Glòries, 15 desembre 2025.

L'estrena de la comèdia «La torradora» de l'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), també directors del muntatge igualment a quatre mans, coincideix amb l'aprovació d'una llei al Parlament de Catalunya que intenti regular la trampa del lloguer anomenat de temporada amb habitacions incloses per trampejar el topall de quota en zones tensionades i també amb un intent de regulació des de la Unió Europea per a casos similars. I dic que coincideix perquè el rerefons de l'obra, sense desvelar res a l'avançada, és el fenomen encobert de la trama que aplega tres dels inquilins d'un gran edifici: un veí que sembla baixat dels núvols i que està en procés de mudança (l'actor Antonio del Valle), una veïna tocada per la gràcia de la llengua catalana i llicenciada en Filologia catalana a l'atur (l'actriu Laura Pau) i un empleat de sucursal bancària amb la gallina inversora dels ous d'or sota el braç (l'actor Ramon Godino)... [+ crítica]

BALLANT A LA CORDA FLUIXA

«Dirty Crusty», de Clare Barron. Traducció d'Isis Martín. Interpretació: Patrícia Bargalló, Pau Escobar i Sandra Pujol. Coordinació d’intimitat: Lola Clavo. Moviment: Laia Duran. Disseny lumínic i espai escènic: Guillem Gelabert. Disseny de so i música original: Paula Jornet. Suport disseny de so: Adrià Jornet. Vestuari: Gemma Pellejero. Construcció màscara: Gina Moliné. Ajudantia de direcció: Hannah Tomás. Producció executiva: Júlia Ribera i Natàlia Boronat. Fotografia i vídeo de l’espectacle: Marta Caravaca / Gusto audiovisual. Gestió econòmica: Maria Sangüesa (IACTA). Producció de La Virgueria i La Dramàtica. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya (ICEC). Agraïments: Ana Torguet Pena, Laura Dat-Sénac, Gian Aimi Duran i Nara Aimi Duran, La Virgueria Club, Teatre Lliure, Jaume Feixes. Direcció: Isis Martín i Aleix Fauró. Sala Atrium, Barcelona, 9 desembre 2025.
 

¿De quina manera es pot explicar una història fent veure que no s'explica? Doncs això és el que fa la jove dramaturga i actriu nord-americana Clare Barron, originària de Washington, amagant-se l'edat per si de cas, amb aquesta peça d'exercici teatral i de títol a tall d'advertència: «Dirty Crusty» que, fent-ne una traducció més o menys barroera, vindria a dir: “Brut i escabrós”. Però que no s'espanti ningú perquè l'espectacle «Dirty Crusty» ni és tan brut ni és tan escabrós, almenys a jutjar per la versió que ha adaptat la companyia La Virgueria, investigant com acostuma a fer sempre en l'ànima de l'obra i els tres personatges que la protagonitzen, amb una mirada més aviat antònima, valgui la ironia, no bruta i escabrosa sinó neta i llisa. Neta i llisa perquè ha deixat que el text, que hi és, sembla que no hi sigui i La Virgueria fa que cadascun dels tres personatges només el xiuxiuegin, l'insinuïn, el puntegin per deixar que sigui el gest, el ball, la coreografia iniciàtica i també el desig, la fantasia i el desencís allò que marquin una trama en una posada en escena on hi ha només una màscara i tres panells de barres de Led que tecnològicament faciliten el canvi d'il·luminació, des del blanc i blau més celestials al vermell més infernal, en un balanceig del que també viu la Jeanine (expressiva i enigmàtica actriu Sandra Pujol), la principal protagonista de l'obra, que té al seu voltant —i mai més ben dit— el Viktor (l'actor Pau Escobar), el xicot que ha agafat el relleu de la relació esporàdica de parella, i la Synda (l'actriu Patrícia Bargalló), una professora de ballet que té un grup de criatures a la seva escola i que prepara un pròxim espectacle... [+ crítica]

AI QUE VE LA IA!

«Ai! La misèria ens farà feliços», de Gabriel Calderón. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Pere Arquillué, Daniela Brown, Joan Carreras i Laura Conejero. Escenografia i il·luminació: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Adriana Parra. So: Ramon Ciércoles. Ajudanta d'escenografia: Sergi Cerdan. Cap tècnic: Pere Capell - AP7 Projectes tècnics. Regidora: Roser Puigdevall. Maquinista: Koko (Lluís Nadal). Tècnic de llums: Àngel Puertas. Tècnic de so: Marcel Ferrer. Producció executiva: Macarena García. Alumna en pràctiques: Julieta Dentone Silva (ESAD - ITB, direcció). Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció vestuari: Núria Monfort. Comunicació i distribució: Bitò. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta. Ajudanta de direcció: Martina Cabanas. Direcció: Gabriel Calderón. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 4 desembre 2025.
 

Poques vegades hi ha l'oportunitat de veure un quartet d'intèrprets com aquest en absolut estat de gràcia després que s'hagin posat en la pell dels personatges creats pel reconegut dramaturg, escriptor i director uruguaià, artífex de portar el català per primera vegada al Festival d'Avinyó amb «Història d'un senglar». Parlar de Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) —que sembla que no té res a veure amb Calderón de la Barca malgrat la referència que plana per sota de la trama— és ja parlar d'un autor adoptat del teatre català, un autor uruguaià sensible amb el respecte a la llengua del país d'acollida perquè no ha dubtat gens que la seva obra «Ai! La misèria ens farà feliços», original en castellà, s'estrenés en versió catalana, una versió més que repolida, per reblar el clau, pel traductor teatral Joan Sellent. L'obra de Gabriel Calderón, fa uns anys, s'hauria titllat segurament de futurista, distòpica, del ram de la ciència-ficció i alguns atributs més per l'estil. Ara, però, tots aquests qualificatius han quedat superats perquè la Intel·ligència Artificial, àlies IA, ja és aquí per fer el bé o per fer el mal, per millorar encara una mica més el progrés que ens assetja i, segurament també, per ser usada i explotada per a les pitjors malifetes que encara no ens podem ni imaginar... [+ crítica]

PIZZA MANGIONE AMB REGUST SICILIÀ

«Manifest Mangione». Creació de Carol López. Intèrprets: Judith Forner Gallardo, Asier Gilabert Ibáñez, Arnau Guillén Carulla, Fidel Pallerols Rossell, Élida Pérez Lucena, Alba Roldán Gil, Andrea Sánchez Sos, Carlos Ulloa Marín. Escenografia i vestuari: Jose Novoa, en col·laboració amb Lucía Romero Tovias. Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I.). So: Lucas Ariel Vallejo. Lletra de «Descontento»: Judith Forner Gallardo. Construcció d'escenografia: Guille Góngora i Pablo Paz. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Institut del Teatre (IT). Ajudanta de direcció: Tona Siñol Fernandez. Direcció: Carol López. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 desembre 2025.
 

Si alguna iniciativa és digna de ser celebrada i benvinguda és la que fa deu anys, el 2016, va néixer a l'Institut del Teatre, dirigida des d'aleshores pel dramaturg Ramon Simó, que ara passa el relleu per jubilació pedagògica, no pas teatral. Es tracta del programa «Reverberacions» que dóna veu i sortida professional a graduats de l'Institut del Teatre i que, des del 2024, ha estat enfortit amb la coproducció del Teatre Lliure i conegut des d'aleshores com a «Reverberacions IT Teatre Lliure». La proposta d'aquesta temporada és l'espectacle «Manifest Mangione», creat i dirigit per Carol López i que parteix d'un fet de plena actualitat: l'assassinat que justament fa ara un any, el 4 de desembre del 2024, va patir Brian Thompson, el conseller delegat de l'asseguradora mèdica privada United Health Care, a mans, presumptament, del jove aleshores de 26 anys, Luigi Mangione. Un assassinat a boca de canó i per l'esquena quan el conseller delegat sortia de l'Hotel Hilton de Manhattan. Un assassinat també que, a un any vista, ha agafat el caràcter popular i heroic de “justícia social” com a resposta activista que el jove Mangione —de classe benestat i amb estudis superiors— porta a terme contra el sistema de salut dels EUA que considera nefast per a la població i que encra està més tocat de mort des de la presidència dement de Donald Trump. La dramaturga Carol López (Barcelona, 1969) i la troupe de vuit intèrprets graduats de l'Institut del Teatre parteixen d'aquest fet ocorregut a Nova York fa un any i en fase pendent de judici per recursos de formalitat i de contrast de proves per plantejar una reflexió o una denúncia sobre la violència que assetja la societat del segle XXI... [+ crítica]

GUERRA FREDA AMB ESQUÍS

«Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets 2025: Laia Alsina Riera, Cesc Casanovas, Emili Corral, Ester Cort, Santi Monreal, Pep Muñoz i  Nesa Vidaurrázaga. Lletres Cançons: Laura Aubert i Nesa Vidaurrázaga. Escenografia i il·luminació: Mariona Ubia. Vestuari i caracterització: Mariona Signes. Espai sonor: Pau Vinyals. Ajudant de direcció i Producció: Cesc Bonsfills. Moviment escènic: Òscar Castellví. Direcció: Albert Gonzàlez. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 21novembre al 14 de desembre.

Fitxa artística 2010: «Els malvats», de Biel Perelló. Intèrprets: Èlia Corral, Ester Cort, Òscar García, Santi Monreal, Pep Muñoz, Biel Perelló, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu. Escenografia i vestuari: Estel Ferrer. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Música i espai sonor: Samuel Törnquist. Direcció: Jordi Frades i Biel Perelló. Companyia Viuda de Iguana e Hijos. Versus Teatre, Barcelona, 14 gener 2010.
 

[Crítica revisada a partir de la corresponent a l'estrena del 2010 al Versus Teatre. Algunes referències es refereixen a aquell moment]

Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur. Però aquest rerefons històric no ens porta pas a un espectacle teatral de registre polític sinó que és només el marc per crear un muntatge marcat per la ironia, la paròdia i una arquitectura teatral que, tot i formar una trama argumental, a vegades fa la impressió que estigui feta a base de gags... [+ crítica]

CONTROL D'ESFÍNTERS INTERDIMENSIONALS

«Desaparellats», de Ramon Pardina. Intèrprets: Ricard Farré i Esther López. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Disseny d'il·luminació: Anna Espunya. Disseny de so: Marta Folch. Regidoria: Lucas Bonillo Carrera. Producció executiva: Sem Pons. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Una producció de Barc Coop. Amb el suport de: ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals. Ajudantia de direcció: Alba Aluja. Direcció: Roc Esquius. Espai Texas, Barcelona, 26 novembre 2025.

La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto» d'Andreu Buenafuente —ara, per cert, interromput per força major de salut del seu protagonista. El director Roc Esquius —que ara mateix es pot relacionar amb l'obra «Sàpiens» convertida en «Supersàpiens», com a dramaturg— ha adaptat la comèdia «Desaparellats» a la característica escènica singular de l'Espai Texas amb l'espai central entre dues grades. En aquest cas, amb la decoració d'una llar d'una parella jove on, a més del parament de gots, plats i copes, no hi falta una col·lecció d'imatges i fotos de record, com el d'un presumpte viatge de noces... al Taj Mahal de l'Índia... o potser no, com tampoc potser no a l'illa de Malta... [+ critica]

A L'OMBRA DE L'AVELUT

«Los nuestros», de Lucía Carballal. Intèrprets: Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, Gon Ramos, Alba Fernández Vargas / Vera Fernández Vargas, Asier Heras Toledano / Sergio Marañón Raigal. Escenografia: Pablo Chaves (AAPEE). Vestuari: Sandra Espinosa. Il·luminació: Pilar Valdelvira (AAI). Composició musical i coach vocal: Irene Novoa. So: Benigno Moreno. Coreografia i assessora de moviment: Belén Martí Lluch. Assessora sefardita: Eva Chocrón. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Ajudanta d’escenografia: Amalia Elorza Izaguirre. Ajudanta de vestuari: Igone Teso (AAPEE). Ajudanta d’il·luminació: Marina Cabrero. Cartell: Emilio Lorente. Tràiler i fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d’escenografia: May Servicios, Ricardo Vergne, Scnik Movil, .Fermisa. Producció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Mares i pares d'Asier, d'Alba, de Vera i Sergio; escola de ball Mambo Swing, Iñaki Cobos, Beatriz Gago, Alba Trueba, Mesala Films, Victoria Luengo, Natalia Huarte, Lola Luengo, Raquel Alarcón. Gràcies a Ale i Katy i a tota la família Sabá; a Reina, Joan, família Chocrón i a totes les persones que, amb els seus relats, han contribuït a l’escriptura d’aquesta obra. Equips tècnics i de gestió del TNC. Projecte realitzat amb la Beca Leonardo d’Investigació Científica i Creació Cultural 2022 de la Fundació BBVA. Direcció: Lucía Carballal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 21 de novembre al 7 de desembre 2025.
 

L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració. És a dir: a partir d'aleshores del que s'han d'abstenir els implicats és de manifestar cap altre senyal de dol. I tal dia farà un any. Dit així, pot semblar que l'avelut, el dol hebreu, segueixi un guió propi de comèdia. Però ja se sap que cada cultura, cada comunitat, cada família és deutora de la seva pròpia tradició. I, respectada més o menys, d'una manera o d'una altra, la tradició sempre deixa rastre ni que els seguidors decideixin que no en són practicants. La religió, totes les religions, tenen unes urpes invisibles capaces d'esgarrinxar fins a treure sang. La dramaturga, directora i guionista madrilenya Lucía Carballal (Madrid, 1984) ha aprofundit en la tradició d'una família sefardita. No és estrany que hagi escollit aquest origen perquè n'és la seva parella. La família de «Los nuestros» és originària de Tànger, però fan vida a Espanya des de fa anys. I es reuneixen o es reclouen plegats fora del món per celebrar l'avelut, el dol per la mort de l'àvia... [+ crítica]

AIRADA NAPOLITANA AMB VENTIJOL CATALÀ

«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Fitxa artística 2025: Pep Cruz, Marissa Josa, Lluís Marquès, Ramon Vila, Joan Arqué, Jordi Coromina, Noël Olivé, Eduard Paredes, Màrcia Cisteró / Clara de Ramon. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Berta Riera. Escenografia original: Paula Bosch. Realització escenografia: Yaiza Ares. Regidoria: Marc Serra / Maria Molist. Confecció vestuari: Berta, Bàrbara, Alicia Lamelas i Època Barcelona. Sastressa: Berta Riera / Annabel Barrufet. Atenció al públic: Sílvia Forns, Núria Ubiergo i tots els equips de La Perla 29. Agraïments a tots els actors que han representat «Natale in casa Cupiello» al Teatre La Biblioteca en temporades anteriors: Enric Auquer, Gemma Brió, Joan Dausà, Manuel Dueso, Carles Martínez, Xicu Masó, Bruno Oro, Aina Ripoll, Boris Ruiz, Xavi Serrano i Pere Ventura. Fitxa artística estrena 2010: Boris Ruiz, Marissa Josa, Enric Auquer, Gemma Brió, Manuel Dueso, Xicu Masó, Joan Arqué, Pere Ventura i Aina Ripol. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel, Berta Riera i Annita Ribera. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció d'Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 24 gener 2010. Primera reposició: desembre 2011. Segona reposició: desembre 2012. Tercera reposició: 18 novembre 2025.

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. El mateix Oriol Broggi la va revisionar el 2023. Però, sobretot, arran de posades en escena posteriors de De Filippo, la d'ara, «Natale in casa Cupiello», i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, «Dissabte, diumenge, dilluns» —aquí també s'esmentava una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se sortia en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà—, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta del segle XX en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica... [+ crítica]

POLIFONIA FUTURISTA ENTRE TENEBRES

«Nauta», de David Costa i Franc Aleu. Intèrprets Cor de Teatre:  Sara Costa, Martina Majó, Ànnia Pons (sopranos),: Sara Gómez i Natàlia Menció (mezzosopranos), Mariona Callís i Nuri Hernàndez (contralts), Jordi Forcadell, Nasi Marco i Martí Serrallonga (tenors),  Gerard Capdevila i Aleix Fernàndez (barítons), Lluís Gratacós i Joan Rigat (baixos). Música: Monteverdi, Purcell, Rameau, Händel, Scarlatti, Haydn, Mozart, Grieg, Mahler i Leontòvitx. Composició de l’espai sonor i arranjaments: Dani López. Videocreacions i espai escènic: Franc Aleu. Moviment escènic i coreografies: Leo Castro. Programació i disseny tècnic: Marc Aleu. Il·luminació: August Viladomat, ‘Gutty’. So: Joan-Carles Ros, ‘Rosky’, Abdon Compta i Panxii Badii. Vestuari: TXU Studio – Joana Poulastrou i Chu Uroz. Producció tècnica: Llorenç Gómez. Producció: Somfònics, El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques de Salt / Girona i Temporada Alta. Direcció musical: David Costa. Direcció: David Costa i Franc Aleu. Companyia Cor de Teatre, El Canal - Centre de Creació d'Arts Esceniques, Salt (Gironès), 8 novembre 2025. Teatre Condal, Barcelona, 14 al 16 de novembre 2025.
 

De la mateixa manera que hi ha autors d'un sol llibre, cantants d'una sola cançó o intèrprets d'una sola obra, també hi ha companyies d'un únic espectacle. I quan es parla de la companyia Cor de Teatre, de seguida ve a la memòria el seu espectacle «Operetta» que, reposat i revisat l'any passat, ha tornat a tenir una gira intensa per diversos escenaris. Cor de Teatre s'ha guanyat a pols el lloc imprescindible que ara ja té dins de la programació teatral i musical del país i d'auditoris d'Europa on l'espectacle «Operetta», precisament, s'ha guanyat el cor, parlant de Cor de Teatre, dels espectadors. Amb l'espectacle «Nauta», el més recent de la companyia de Banyoles, la troupe de Cor de Teatre fa un salt des de la lluminositat i la disbauxa lúdica i orgànica d'«Operetta», menestralia de carn i os, a les tenebres d'un món de gènere fantàstic combinant el moviment, la coreografia —col·laboració de Mal Pelo— i la videocreació en una mena de mirada immersiva similar a la que els espectadors experimentarien si assistissin al concert teatralitzat de «Nauta» amb ulleres de realitat virtual en 3D. Amb la veu com a instrument principal, sempre a cappella, però també, aquesta vegada, amb un reforç instrumental i sonor enregistrat, els integrants de Cor de Teatre adapten peces de Monteverdi, Händel, Mozart, Scarlatti, Grieg o Mahler, entre altres, amb les imatges de la videocreació i amb el moviment, el vestuari i la caracterització de figures futuristes que es podrien comparar amb imatges del cinema fantàstic de gènere distòpic... [+ crítica]

EL DO DE FER GALLS FINS A MORIR EN L'INTENT

«Glorious!», de Peter Quilter. Traducció d'Alexander Herold. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Eva Cartañà, Meritxell Duró, Ramon Gener, Santi Millán, Marta Ribera i Annabel Totusaus. Amb la veu de: Toni Clapés. Ajudant de direcció: Toni González. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Gabriela Maffei - Toni Allende (Época). Disseny d’il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor i disseny de so: Rai Segura. Caracterització i maquillatge: Júlia Ramírez. Coordinació tècnica: Jordi Ventosa. Regidoria: Mercè Gil. Auxiliar tècnica: Sara Fraile. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia. Confecció atrezzo i cortines: Tandem Costura Teatral. Fotografia i vídeo: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm - Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2025.

No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins» —en exclusiva encara a Netflix— va reviure la cantant que, quan ja tenia 76 anys, va aconseguir actuar al Carnegie Hall el 1944 amb revenda d'entrades i ple fins al galliner —un mes abans de la seva mort d'un atac de cor— entre els afalacs dels seus fans i les esbroncades o les crítiques dels qui no tenien pietat sobre el seu desafinament i els seus galls. De tot això, Peter Quilter en fa un biopic teatral, musical, divertidíssim i a la vegada reflex de la tenacitat, de la lluita contra les adversitats i de la impertorbable persecució del somni personal, ni que sigui amb el vel fosc als ulls que no permet veure-hi més enllà, acomboiada sempre pels seus pròxims, el pianista que l'acompanya durant tota la seva aventura, l'actor de tercer ordre, marit i amant a estones perdudes, l'amiga de confiança que volia ser ballarina i un club de fans a qui els galls de la seva deessa no els provoca cap tremolor de cames... [+ crítica]

LA MUSICALITAT DE LA LLENGUA QUE FLUEIX COM UN DOLL D'AIGUA

«La corona d'espines», de Josep Maria de Sagarra. Intèrprets: Manel Barceló, Jan D. Casablancas, Jordi Domènech, Abel Folk, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Júlia Roch, Laia Valls, Rosa Vila, Roger Vilà. Composició musical: Xavier Albertí. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau, Marc Udina. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Caracterització: Toni Santos. So: Jordi Bonet. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures, amb la col·laboració d’Eva Moreno i Jordi Agustí, Big Image Systems, Pro-Escena Albadalejo, Miquel Grima, Lucky Mora Studio. Confecció de vestuari: Goretti, Javier Navas. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’il·luminació: Albert Pastor. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Archivo Fotográfico del Museu Nacional del Prado, ESMUC - Escola Superior de Música de Catalunya, Llúcia Laborda. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 novembre 2025.
 

Em fa l'efecte que la versió que el director Xavier Albertí (Lloret de Mar, La Selva, 1962) ha fet de l'obra «La corona d'espines» de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), vol ser sobretot una peça de cambra per deixar que la musicalitat i la potència del vers i la llengua de Sagarra ocupin tot l'espai i no  els distreguin ni res ni ningú. Però les crcumstàncies són les que són i com que Josep Maria de Sagarra es mereix una Sala Gran perquè després no diguin que no es tenen en compte els noms del patrimoni nacional —el seu fill i màxim defensor Joan de Sagarra mort fa sis mesos i revalidat ara per la seva néta n'hauria estat ben satisfet si ho pogués veure—, el muntatge d'Albertí ha hagut d'adaptar-se a una mena de “grandeur”, però a la catalana. I parlo de “grandeur” intencionadament perquè la història del Senyor de Bellpuig se situa a la Solsona aristocràtica del 1793, just quan fronteres enllà esclatava la revolta i queien caps en rodó com els dels malaguanyats monarques francesos Maria Antonieta i Lluís XVI. Alguna cosa hi ha d'aquesta referència en l'obra de Sagarra. Però hi és tan subtil que passa gairebé desapercebuda i encara més perquè el poeta, dramaturg, traductor, articulista i narrador escriu i estrena «La corona d'espines» el 1930, a l'albada, doncs, de la proclamació de la República Catalana i el revulsiu social que aquest fet provocarà a partir del 14 d'abril del 1931. Una part de la generació d'espectadors més veterans té segurament en la seva memòria la versió de «La corona d'espines» que va dirigir Ariel García Valdés al Teatre Romea amb l'actor Josep Maria Pou en el paper del Senyor de Bellpuig. Fa més de trenta anys. Era el 1994 i va coincidir amb el centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra. El mateix Josep Maria Pou em deia això de Sagarra: “És com un mag de les paraules. Les expressions li ragen com un doll d'aigua. El gran plaer és escoltar-les i entendre-les globalment, que no vol dir que sigui fàcil.”... [+ crítica]

INFLUENCIADOR CELESTIAL

«Burpees». Dramatúrgia de Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Biel Montoro, Ann Perelló i Joan Sureda. Espai escènic i il·luminació: Quim Algora. Figurinisme: Júlia López i Melià. Audiovisuals: Marc Algora (Magma Audiovisuals). Espai sonor: Pablo Ruz. Moviment: Raquel Klein. Producció executiva: Àngels Largo i Xisco Segura (Cia. Mea Culpa). Distribució: Xavier González (Escenapart). Agraïments: Teatre la Sala de Rubí, Fundació Aisge Barcelona, Proyecto Una, Miquel Perlado, Gerard Franch, Ana Gago, Mel Salvatierra, Carla Vilaró, Ajuntament de Vilanova i Centre d’Arts Santa Mònica. Ajudant de direcció: Júlia López i Melià. Direcció: Miquel Mas Fiol. Teatre Akadèmia, Barcelona, 12 novembre 2025.

La nova proposta agosarada del dramaturg Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, Illes, 1996) vol posar el dit a la nafra de la plaga dels influenciadors —personatges coneguts amb l'anglicisme de l'àlies “influencers”— que com el seu nom d'ofici virtual indica intenten amb els seus sopars de duro influir o manipular els milers de seguidors o ànimes de càntir que tenen a les xarxes fent-los creure que allò que ja deien els avis era veritat: es poden lligar gossos amb llangonisses. D'estafadors de guant blanc n'hi ha hagut tota la vida. El que passa és que evolucionen i milloren el mètode i l'estratègia. I, fins ara, el cim més alt l'han aconseguit colonitzant les xarxes i apoderant-se sobretot dels usuaris més joves, sempre delerosos de trobar més enllà de la pantalla el que no els ofereix el món real. S'entén, i fins i tot es pot compartir, quina és la intenció de Miquel Mas Fiol amb l'espectacle «Burpees». Un títol, per cert, que vol representar aquesta modalitat d'exercici físic que es mesura en quantitat de flexions, salts verticals i posicions a la gatzoneta —no apte per a humans amb ossos malmesos—, i que amaga també una obsessió per l'estètica, potser més masculina que femenina a hores d'ara... [+ crítica]

DESENCÍS MIL·LENISTA CÀUSTIC I GAMBERRO

«Càndid o l'optimisme». A partir de Voltaire. Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Lluís Oliver. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 1. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Les penes del jove Werther».  A partir de J. W. Goethe. Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrpret: Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

«Els miserables». A partir de Victor Hugo. Trilogia de la condició “Millennial”, 3. Dramatúrgia i direcció: Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Gerard Franch, Lluís Oliver i Mel Salvatierra. Direcció: Miquel Mas Fiol. Reposició Trilogia de la condició “Millennial”, 2. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Marató integral: 8 novembre 2025.

Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial. El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida. I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo... [+ crítica]. 

DE MULTIPLICAR PANS I PEIXOS A MULTIPLICAR NOCILLA

«Carn humana», de Josep Julien. Intèrprets: Meritxell Calvo i Santi Ricart. Disseny espai: Anna Tantull. Disseny d'il·luminació: Xavi Gardés. Veu en off: Joana Poll. Cap tècnic: Anna Mei Fuentes. Producció: Anna Rius / Mola Produccions. Ajundantia producció: Emma Arquillué / Mola Produccions. Fotografia: Marc Mampel / Gusto Audiovisual. Premsa: Ruben Garcia i Ainara Llorente / Barc Comunicació. Ajudant de direcció: Pepo Blasco. Direcció: Josep Julien. Sala Atrium, Barcelona, 30 octubre 2025.
 

Deien: “Crieu fills i us sortiran corbs!”. Però aquests eren altres temps. Ara, la criança és una de les assignatures més difícils de l'ésser humà: calen manuals d'ajuda, preparació psicològica, ensinistrament en les arts de la neteja quotidiana corporal, fortalesa per aprendre a passar les nits despert i, més endavant, saber trampejar la corda fluixa entre l'excés de proteccionisme i l'excés d'autonomia personal. Superat el màster en criança, la maledicció dels corbs ha passat a millor vida. Als pares protagonistes d'aquesta comèdia d'humor negre i de rerefons psicològic de l'actor, director i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), que va guanyar fa tres anys el premi de teatre Ciutat d'Alzira, viuen aquesta incertesa dominats per la passió d'aconseguir la pilota d'or de la criança. Qui no pot arribar a tenir un futur Dalai Lama a casa, com a consol, que tingui almenys un superdotat o, encara millor, un ésser tocat per la divinitat i el poder de fer miracles. A l'obra «Carn humana», Josep Julien hi barreja creença, fetitxisme, enveja, poder, criminalitat, religió, escepticisme, decepció i frustració a la vegada. Tot un còctel psicològic que en una hora justa posa el dit a la nafra fins i tot de la presumpta moda contemporània de l'adopció, sota el bon propòsit de la crida solidària i el lema “Volem acollir!”. Ni que la llei trontolli donant l'opció a la devolució de la criatura fins als tres anys si no se n'està prou satisfet... [+ crítica]

UNA CARA B RATLLADA PER L'AGULLA DE DIAMANT

«Little women», de Louisa May Alcott. Versió lliure de Lucia del Greco. Intèrprets: Elisabet Casanovas, Joan Esteve, Mia Esteve, Paula Jornet, Miriam Moukhles i Blanca Valletbó. Escenografia i il·luminació: Cube.bz. Vestuari i caracterització: Pau Aulí Nadal. So: Roc Mateu. Música original: Pol Batlle. Moviment: Lorena Nogal i Ariadna Monfort. Ajudanta de vestuari: Davinia Wang. Assessor de dramatúrgia: Enric Nolla Gual. Col·laboració en l'espai sonor: Alejandro Da Rocha. Assistent de so: Jordi Agut. Alumne en pràctiques de direcció: Juli Aymí (Eòlia). Alumna en pràctiques de vestuari: Marcel Puigví (ITB). Confecció de perruques: Rodrigo Ferbar. Col·laboració en la realització del vestuari: Época Barcelona. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Pere Jou, Nao Albet, Marta Bessa, Nico Cobo, Dolors Miquel, Albert Roig, Leonardo Vicente, Miquel Mas Fiol, Cora + Gianfranco, Ilaria Del Greco, Ettore Del Greco, Paola Minnucci, Alba Bosch Duran, Marta Vilageliu, Susanna Van Roessel, Remi Fa, Cristina Plazas, Julieta Fernández, Alba Viader i Mariona Om. Agraïments especials: Alba Pujol pel seu acompanyament artístic. Ajudanta de direcció: Mònica Almirall. Direcció: Lucia del Greco. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, Del 23 d'octubre al 30 de novembre 2025.
 

Si la directora i dramaturga Lucia del Greco (Roma, 1992) s'hagués plantejat aquest mateix espectacle sense emparar-se en les populars «Donetes» de Louisa May Alcott (Germantown, Filadèlfia, 1832 - Boston, 1888), el resultat probablement hauria estat el mateix. Però, sense les expectatives afegides, no se li hauria exigit que no fugís de reflectir —ni que només fos una mica, carai!— les germanes March (les universals i clàssiques Meg, Jo, Beth i Amy), més conegudes potser a hores d'ara, amb la crisi de la lectura, per les nombroses adaptacions cinematogràfiques que no pas per la novel·la original, per cert —informació per als espectadors frustrats—, traduïda íntegrament al català per Mar Vidal i publicada ja fa tres anys a la col·lecció El Jardí Secret de Viena Editorial. És precisament amb el reclam de «Donetes» que l'espectacle «Little women» ha exhaurit gairebé anticipadament totes les funcions previstes i que això ha empès la direcció del Teatre Lliure a prorrogar una setmana més el calendari. Els que ja han vist l'espectacle ja saben de què va i com va. No és just, doncs, que aixafem la guitarra als que tenen entrada anticipada i que encara no l'han vist. Sí, però, que cal advertir que en l'aventura teatral hi ha encerts i desencerts i que de tot s'aprèn quan alguna proposta, per valuosa que sigui, no acaba de connectar amb els espectadors... [+ crítica]

MÀ MORTA, MÀ MORTA... PICA LA PORTA!

«La mà», de Martin McDonagh. Traducció de Martí Sales. Intèrprets:  Pol López, Albert Prat, Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Montse Figueras. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Ajudantia d’escenografia: Paula Font Creixell- Ajudantia de producció: Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Marc Sala Audet. Disseny i creació de pròtesi i efectes: Juan Serrano - GadgetSFX. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Colors-Up. Amb el suport de Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, Ajuntament de Barcelona, INAEM, Unión Europea (Next Generation EU), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia i Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Producció de La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 23 octubre 2025.
 

Convocar els espectadors a veure una obra del director i dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) és una garantia que no en sortiran mai decebuts. La inoblidable obra «La reina de la bellesa de Leenane», el seu debut, situada allà dalt a Galway, terra dels pares de l'autor, encara ressona des de fa trenta anys quan es va estrenar aquí i és d'aquelles peces que no hi faria res que cada ics anys tornés als escenaris. La trajectòria de Martin McDonagh ha estat llarga i brillant internacionalment des d'aleshores i el seu domini de la intriga, el diàleg i la crueltat barrejats amb l'humor càustic s'han anat consolidant amb el temps fins a arribar a l'estilisme de «La mà», una comèdia negra, negra, però molt negra, tan negra que és impossible que no arrenqui els somriures de l'auditori per tot el que aquests quatre entranyables personatges tocats per la vareta de la desgràcia social viuen en una rònega habitació d'hotel de tercer ordre durant una hora i mitja. ¿Cal explicar-ho sense desvelar del tot la intriga? Sí. Som a l'Amèrica profunda, lluny del comtat de Galway, doncs. Som allà on temps enrere la mort diuen que sempre tenia un preu. Aquí, del western només queda el barret i el revòlver que Carmichael, el protagonista de cabell llarg de la pel·lícula, porta a la cartutxera. Charmichael va perdre la mà esquerra quan era una criatura. Una mala jugada dels que l'assetjaven que el van col·locar a la via del tren fins que la locomotora li va passar pel canell. Fa vint-i-set anys d'això. I des d'aleshores, Carmichael busca obsessivament la seva mà perduda... [+ crítica]

EL VOL DEL TRENCALÒS

«Un refugi al sol». Basat en «Diari d’un soldat», de Pere Belart. Dramatúrgia de Jumon Erra i Pol Sanuy. Text de Jumon Erra.  Composició musical i lletres de Mireia Morera. Intèrprets: Mireia Morera, Pol Sanuy i Àssun Planas. Moviment: Pol Rosselló. Disseny de llums: Ramon Ramiro. Escenografia: Paula Font. Vestuari: Sara Huguet i Valentina Martín. So: Marçal Cruz. Producció musical: Cesc Valverde i Mireia Morera. Assessorament dialectal: Annabel Castan. Il·lustracions telons: Albert Planas i Torrella. Fotografia: Sergi Panizo. Vídeo: Apunta Teatre. Disseny gràfic: Daniel Ballesteros. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Cap de producció: Daria Nicolau (Cia. Gèminis). Producció executiva: Apunta Teatre. Agraïments: Casa Moliner, Elena Fortuny, Espai Actua, Geral Gimeno, Jaume Vinyas, Lara Alemany, Lluïsos d'Horta, Marc Urrutia, Pere Faura. Una producció d’Apunta Teatre i la Cia. Gèminis. Direció: Jumon Erra i Pol Sanuy. Sala Versus Glories, Barcelona, 22 octubre 2025.

Temps era temps, a l'antic Versus Teatre, comandat per Ever Blanchet, un grup de gent jove sortida de les aules teatrals va debutar amb el nom d'El Musical Més Petit amb un espectacle de petit format que passava per les composicions d'Andrew Lloyd Webber o d'Arnold Schönberg. Corria la tardor del 1996. S'hi van estar almenys nou mesos (un fet insòlit mirat amb ulls d'ara!), van fer una gira i el van mantenir durant dos anys llargs. Eren tan a prop del Teatre Nacional de Catalunya de l'època inicial de Josep Maria Flotats que aquest, en veure l'espectacle i amb l'assessorament de l'escriptor Emili Teixidor, que havia estat professor d'alguns d'ells, dos anys després, el 1998, se'ls va emportar Glòries avall amb un altre musical cèlebre, «El somni de Mozart». I tothom sap què en va sortir i que n'ha sortit d'aquella companyia, des d'Àngel Llàcer a Daniel Anglès, Manu Guix, Pili Capellades o Xènia Reguant, entre molts altres. Només fa trenta anys d'aquesta batalleta. La Sala Versus Glòries, que ara gestiona Apunta Teatre, ha recuperat de nou el gènere musical. I ho ha fet de la mà de la emergent companyia Gèminis («Artemis» ha estat aquest 2025 una mena de targeta de presentació al Teatre Condal) amb una peça també de petit format, a partir d'un material literari i testimonial ambientat al Pallars Jussà, en el paisatge de la conca de Tremp. Es tracta del relat «Història d'un soldat 1937-1939», de l'autor Pere Belart, un dels molts joves cridats a la Lleva del Biberó de la Guerra Civil. El 2019 es va reeditar el dietari que l'autor havia escrit d'aquella experiència al front, coincidint amb el centenari del seu naixement... [+ crítica]

REVOLUCIÓ AL LLIT DE MORT

«Qui va matar el meu pare (Qui a tué mon père)», d'Édouard Louis. Traducció de Rubén Luzon. Intèrpret: Dafnis Balduz. Espai escènic: Paula Bosch. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de vestuari: Pol Cornudella. Disseny de so: Edu Alves. Moviment: Laia Duran. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Producció executiva: Pol Cornudella & Adriana Nadal. Agraiments: Josep Maria Mestres. Una producció de Sixto Paz Produccions i el Festival GREC de Barcelona amb el suport de l'ICEC - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Festival Grec 2025, Heartbreak Hotel, Barcelona, de l'1 al 3 de juliol 2025. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, de l'1 d'octubre al 2 de novembre 2025.


Ara que l'expresident de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha ingressat a la presó, en un fet inèdit en la història de França, per la seva responsabilitat en el finançament irregular escurant les arques de Moammar al-Gaddafi —líder libanès convertit després en l'enemic número u—, ¿què en deu pensar l'autor Édouard Louis que acusa de la mort del seu pare no només l'expresident Nicolas Sarkozy sinó també altres presidents de la República com Jacques Chirac, François Hollande i Emmanuel Macron, aliens totsm segons l'autor, a la realitat d'una classe empobrida, obrera, minada per l'alcoholisme, el racisme i l'atur? Aquesta és una de les conclusions a la qual arriba Édouard Louis (Hallencourt, Somme, Alts de França, 1992) en aquesta confessió oberta que l'actor Dafnis Balduz ha convertit en monòleg sota la direcció de Pau Roca (companyia Sixto Paz) i que desvela el passat infeliç de l'escriptor francès i que va repercutir en la relació que va tenir amb el seu pare i l'ecosistema violent i empobrit que va patir d'infant. Peces com aquesta requereixen un espai íntim i gairebé reclòs com la “caixa fosca” del Heartbreak Hotel. És difícil imaginar-se el mateix impacte en un teatre clàssic amb platea i llotges i amb l'actor a la llunyania. L'adaptació teatral i la posada en escena de «Qui va matar el meu pare» és el que es podria denominar “teatre de proximitat” o de Km0... [+ crítica]

EL REI DE LES NEUS

«Dissection d'une chute de neige», de Sara Stridsberg. Traducció: Marianne Ségol-Samoy. Dramatúrgia: Lucas Samain. Intèrprets: Thierry Bosc, Murielle Colvez, Habib Dembélé, Marie-Sophie Ferdane, Christophe Grégoire, Ludmilla Makowski, Emmanuel Noblet. Escenografia: Alain Lagarde. Vestuari: Fanny Brouste. Il·luminació: Olivier Oudiou. So: Xavier Jacquot. Vídeo: Pierre Martin Oriol. Caracterització: Férouz Zaafour. Màscares: Judith Dubois. Ajudanta de vestuari: Peggy Sturm. Producció: Théâtre Nanterre- Amandiers - CDN, Théâtre du Nord - CDN Lille Tourcoing Hauts-de-France. Amb el suport de Hauts-de-France Region i el Ministeri de Cultura. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció Christophe Rauck. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 i 19 octubre 2025.
 

En la mitologia nòrdica i en els contes recollits per Hans Christian Andersen és habitual la presència del mirall o la neu en moviment. Potser per això, la posada en escena d'aquesta obra de l'escriptora i dramaturga sueca Sara Stridsberg (Solna, Suècia, 1972), que ha dirigit el francès Christophe Rauck, rep els espectadors amb un mirall gegant de fons que reprodueix la platea —anem de miralls com ja passava també a «La filla de l'aire» de la sala veïna del TNC— que es convertirà després en un immens cubicle rectangular —només possible pel seu moviment rotatori a l'escenari de la Sala Gran— on les revolades de les volves que aparenten la neu impregnen d'un aire fred i desangelat l'espai escènic blanc i transparent on la reina sueca del segle XVII que es va rebel·lar contra el seu destí desgranarà el perquè de la seva postura davant el poder del tron. L'autora Sara Stridsberg ha tret de l'oblit la reina Cristina de Suècia (Estocolm, 1626 - Roma, 1689), filla del rei Gustau Adolf II, rei que va morir al camp de batalla quan Cristina tenia només sis anys. Cruel destinació per a una criatura en aquesta edat que es troba amb la responsabilitat del tron que l'obliga a créixer i educar-se com un nen, tant en els seus hàbits —la cacera, per exemple— com en la seva vestimenta i en la seva manera d'actuar. Rebel a la causa, Cristina de Suècia rep aquí per part de l'autora el sobrenom de “rei” i no el de “reina”, per remarcar la tradició que ha deixat tan sovint el poder en mans dels homes i no a les dones per molt que els atorguessin el títol de reina com a parella del rei... [+ crítica]

EL PRÍNCEP DANÈS AMB EL FANG FINS AL COLL

«Hamlet», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès a l'alemany i dramatúrgia de Marius von Mayenburg. Intèrprets 2025: Urs Jucker, Lars Eidinger, Magdalena Lermer, Konrad Singer, Robert Beyer, Damir Avdic. Intèrprets 2008: Robert Beyer, Lars Eidinger, Urs Jucker, Judith Rosmair, Sebastian Schwarz i Stefan Stern. Escenografia: Jan Pappelbaum. Vestuari: Nina Wetzel. Música: Nils Ostendorf. Vídeo: Sébastien Dupouey. Il·luminació: Erich Schneider. Coreografia del combat: René Lay. Direcció de Thomas Ostermeier. Companyia Scahubühne Am Lehniner Platz Berlin. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 19 - 20  desembre 2008. Reposició: Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, Girona, 11 i 12 octubre 2025.
 

Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) és un dels directors europeus que opta, des dels seus inicis, per explorar —no tant explotar— les possibilitats del teatre amb una mirada jove —no tant contemporània— i per això aconsegueix que un espectacle de dues hores i tres quarts —la primera intenció era que en durés cinc o sis!— per a un públic majoritàriament pendent del sobretitulat s'endinsi en l'ànima de l'obra de «Hamlet» per explicar com ell el veu, no només com el va veure William Shakespeare. El director i la companyia berlinesa que dirigeix —força habituals aquí sobretot gràcies a Temporada Alta— sedueixen els espectadors d'ofici i els arrenca passions. El seu, diguem-ne trangressor «Hamlet» es va estrenar el 2008 als Festivals d'Atenes i d'Avinyó i a la propia seu berlinesa. La presentació a Barcelona es va fer el desembre d'aquell mateix any en un moment en què el muntatge estava encara en el procés d'experimentació sobre com reaccionaria l'auditori no estrictament especialitzat ni seguidor de festivals. Han passat disset anys i el «Hamlet» d'Ostermeier encara fa gira amb la mateixa concepció, porten més de cinc-centes funcions, tot i que amb repartiments diferents, esclar, malgrat que el protagonista es manté en l'actor alemany Lars Eidinger, conegut també per la seva extensa filmografia i sèries televisives, com per exemple, «Babylon Berlin», una de les més recents... [+ crítica]
   

BROMA BAIXA BERLINESA

«Boira», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Quim Àvila, Jordi Collet, Lina Lambert, Àurea Màrquez i Albert Pérez. Escenografia: Lluc Castells. Vetuari: Mariel Soria. Il·luminació: Maria Domènech. Espai sonor i composició musical: Jordi Collet. So: Carles Bernal. Caracterització: Toni Santos. Vídeo: Arnau Oriol Sanchez. Ajudant d'escenografia: Cesc Colomina. Ajudanta de vestuari: Anna Ramón. Assessorament en manipulació de cartes: Sergi Armentano. Assessor en moviment: Òscar Valsecchi. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells SL. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Equips tècnics i de gestió del TNC. Obra guanyadora del 1r Premi Frederic Roda 2014. Ajudanta de direcció: Maria Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 octubre 2025.
 

La dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) fa com si digués: “Ara us explicaré una història”. I de fet n'explica cinc. La dels cinc personatges que protagonitzen la seva obra «Boira», que estan immersos en un estat de desmemòria i de no saber qui són i què fan en aquest món. L'obra va ser escrita fa uns deu anys i se situa vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, en alguna ciutat de l'Est que no s'especifica. Per tant, se suposa que som en un moment determinat del 2014. Quan, posats a recordar efemèrides, ja hi ha hagut l'atemptat de les Torres Bessones, el 2001 —que en certa manera fa oblidar que havia caigut el Mur— i el crac financer modern del totxo del 2007/2008 que encara cueja i que també ha fet oblidar que va caure el Mur i que van caure les Torres Bessones. Viure massa té això. Que com que tot va molt de pressa i el temps passa volant, una fita històrica n'esborra una altra. A «Boira» tot respira, doncs, decadència i frustració. La decadència i la frustració que també ha esborrat la capa de la classe mitjana de la societat en els últims anys. Deia que la Cunillé explica cinc històries. I és així. Són històries independents situades en un espai trist de llum, boirós vaja, en un pis que comença a caure a trossos, on el televisor no funciona, les parets necessiten una capa de pintura, amb un finestral que mostra un atractiu videomapatge al fons que passa de la broma baixa a la broma que s'aixeca lentament i mostra finalment al darrere les moles de ciment d'una ciutat grisa... [+ critica]

NOLI ME TANGERE

«Entre los árboles», de Juan Mayorga. Intèrprets: Paula Ratia de la Gala, Álvaro G. Cañedo i Aaron Lista Varona. Il·luminació i coordinació tècnica: María Uruñuela. Vestuari i espai escènic: Javier Chavarría. Música original i espai sonor: Álvaro G. Cañedo. Moviment escènic: Paula Ratia de la Gala. Fotografia: Juan Diego Cañas Ospina. Direcció: Abel González Melo. Companyia La Virgen Teatro. Sala Versus Glòries, Barcelona, 8 octubre 2025.

El groc era, i potser encara ho és per als que creuen en sortilegis, el color maleït de la gent del teatre. Digueu-li, si no, a Molière! Però des d'ara, els espectadors que vegin aquesta peça, o aquest aplec de quatre peces breus, del dramaturg i filòsof Juan Mayorga (Madrid, 1965) sabran que el groc també s'atribueix a la prostitució, o almenys així ho va deixar ben pintat Antonio Allegri da Correggio quan el 1525 va crear el quadre renaixentista «Noli me tangere», prenent com a base les paraules que han quedat per a la posteritat a l'«Evangeli segons Sant Joan» i que s'atribueixen a Jesucrist quan, després de ressuscitar, diu que li va dir a Maria Magdalena que no s'hi acostés: No em toquis. És a dir, en llengua mare: «Noli me tangere». Doncs aquesta és una de les quatre peces que integren l'obra «Entre los árboles», que dirigeix el cubà Abel González Melo (L'Havana, 1980), i que la companyia madrilenya La Virgen Teatro ha estrenat en exclusiva a Barcelona abans de la seva gira. Parlo de la peça «Noli me tangere» perquè és, segurament, la més sòlida de les quatre i aquella en la qual es concentra el conjunt de registres de l'espectacle que conjuga la paraula, la música —un piano a l'extrem del quadrilàter gairebé com a únic attrezzo tret d'un cubicle de nines russes— i el moviment, disciplina amb què els intèrprets reprodueixen el gest de Jesucrist i Magdalena, ell amb el braç i el dit alçats i ella asseguda a terra, al quadre de Correggio... [+ crítica]

MELMELADA DE TARONJA EN CONSERVA

«La filla de l'aire», de Raimon Molins. Intèrprets: Anna Casasola, Lluïsa Mallol, Cristina Plazas, Moïse Taxé, Ainet Zaragoza. Escenografia: Kike Blanco. Disseny de llums: Mingo Albir. Disseny de so i programació: Efrén Bellostes. Disseny de vídeo: Joan Rodón. Coreografia ballarina: Catherine Allard. Vestuari: Ona Grau. Caracterització: Núria Llunell. Cap tècnic: Kike Blanco. Tècnic de companyia: Mattia Russo. Producció i comunicació: Àlex Bargalló. Una coproducció d’Atrium Produccions i del Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Grup Mediapro. Agraïments: Carles Salas, CSD (Conservatori Superior de Dansa), Josep Molins, La Caldera, Élise Le Stume, Adrien Maia, Rita Maia Le Stume. Aquesta obra ha rebut una Beca Barcelona Crea 2023 de l’Ajuntament de Barcelona. Ajudanta de direcció i producció: Claudia Manini. Direcció: Raimon Molins. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2025.
 

El dramaturg, actor i director Raimon Molins, ànima de la Sala Atrium, en aquesta ocasió en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya, ha defugit la temptació de fer amb «La filla de l'aire» un espectacle estrictament biogràfic i aventurer de la ballarina Roseta Mauri (Reus (?), 1850 (?) - París, 1923) que segurament hauria encantat els amants d'escodrinyar en la nafra de les vides privades. Lluny d'això, ha fet una aproximació al personatge a través d'una mirada estètica, íntima, musical i poètica, emparada amb les referències que van envoltar la vida artística de Roseta Mauri al centre del món de l'art que era París, amb la seva relació amb les elits artístiques de l'època parisenca, sobretot els pintors que es van inspirar en la seva imatge de ballarina com Edgar Degas, el més ballarí amb els pinzells, que la va representar en alguns dels seus quadres, o Édouard Manet, que en va fer un retrat a mitges a causa de la poca paciència de model que es veu que tenia la ballarina. L'espectacle té una arrencada que diria que desconcerta els espectadors per la teoria que pretén expandir sobre la física, el moviment, la tesi de Newton i la recerca de l'aire des de la punta dels dits dels peus a la punta dels dits de les mans, i que es justifica a través d'una presumpta conferència —que no acabarà de fer-se del tot— de la doctora Amélie Brunell a la Universitat de París. A partir d'aquí, sortosament, «La filla de l'aire» s'endinsa en la infància de Roseta Mauri, les seves primeres classes de ballet, les seves primeres actuacions aquí, el seu esclat a l'Òpera de París, les seves gires per tot Europa i les recepcions de les monarquies de finals d'entresegles i —molt fugaçment— la seva relació amb el periodista i ministre de Belles Arts de França, Antonin Proust —de qui el dramaturg i director Raimon Molins especula que podria haver estat el seu únic amor— i la seva negativa a admetre la crida sentimental per deixar que fos la dansa el seu únic amor exclusiu. Una decisió valenta de Roseta Mauri però de conseqüències tràgiques perquè Antonin Proust, sembla que després d'una discussió amb Roseta Mauri, es va suïcidar d'un tret de pistola davant la negativa amorosa de la ballarina... [+ crítica]

ENCARA MÉS SARDINA MADRILENYA

«Pel davant... i pel darrera (Noises off)», de Michael Frayn. Versió d'Alexandre Herold i Paco Mir. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Àlex Ferré, Meritzell Huertas, Mònica Macfer, Rocío Madrid, Octavi Pujades i Jordi Vidal. Escenografia: Xavi Erra. Disseny d’il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Caracterització: Júlia Ramírez. Coordinació Tècnica: Joan Segura. Tècnic de companyia: Jordi Albors. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 1 octubre 2025.

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països. Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor. En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?... [+ crítica]

DAVANT DEL TRESILLO M'ARRODILLO

«L'amor venia amb taxi». Idea original de l'espectacle: Jordi Milán. Guió: Jordi Milán, Toni Sans i Rubèn Montañá. Músiques originals: Xavier Mestres i Joan Vives. Arranjaments: Joan Vives. Intèrprets: Anna Barrachina, Xavi Tena, Maria Garrido, Núria Benet, Montse Amat, Bernat Cot, Oriol Burés, Laia Piró, Toni Sans, Víctor G. Casademunt, Rubpen Montañá, Albert Mora, Ariadna Clapés, Ferran Casanova i Xavier Mestres. Músics-intèrprets: Xavier Mestres (piano), Ferran Casanova (saxo i clarinet), Laia Ferrer Vila (violí), Helena Capdevila (acordió), Xavi Sánchez (contrabaix i sousàfon), Jan Espinach Rota (bateria - percussió). Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Decorats originals dels Germans Salvador: ShowTex i Helena Salvador. Imatge: Joan Rodón (dLux.pro) i Martín Elena. Disseny de so: Jordi Ballbé. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny Gràfic: Raúl Pascuali. Vestuari i creació de personatges: La Cubana, Leo Quintana, Raúl Herrera i Jan Alexander Romero. Perruqueria: Raúl Herrera. Coreografia: Leo Quintana, Oriol Burés i Núria Benet. Auxiliar de vestuari: Montse Ricart, Tanti Fabregat i Noelia Echevarria. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Direcció tècnica de l'espectacle: Director tècnic: Miquel Arnau. Tècnic de so: Roger Blasco Cardona. Tècnic de llums: Antonio Salas. Tècnics del teatre: Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Caps tècnics: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Maquinistes: María Alejandra Díaz, Maximiliano Eduardo René i Jordi Serrano. Canoners: Raúl Beldarrain i Martí Roda. Figuració: Àlex Rodríguez i Gonzalo Loruz. Agraïments: Keka Anglada, Toni Font-Mir, Direcció del Teatre Romea, Helena Salvador, Toni Font, Laura Cendrós, Propietat Teatre Romea, Fer Acosta, Pilar Albadalejo, Pere-Pau Hervás, Aleix Costales, Jordi Agut, Natàlia Obiols, Dani López-Orós, Gran Teatre del Liceu, Besaluc Tallers, Assossoria Cinc, Grup Focus, Enric González, BSM, Bar Mendizabal, Pas Consultoria Accessibilitat Urbana, Veïns carrer Hospital núm. 49-51-53, Taxis Joinup, Família Voltas Teruel, Casinet Horta, Grup de Teatre Guinea Espanyola, Grup Helena Teatre, Jovetut Artística de Calella, Cau Balmesià de Sant Boi, Grup Escènic Rafael R. Briquets de Sant Boi, Memòria Gràfica de Cabrianes, Elenc Artístic Arbocenc, Parròquia dels Dolors de Sants, Flors Carolina i Pastisseria Escribà. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals, la Generalitat de Catalunya i la col·laboració del Gobierno de España, Reixach Escorxador Frigorífic i ShowTex. Ajudant de direcció: Toni Torres. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana. Teatre Romea, Barcelona, 30 setembre 2025.
 

L'argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l'edició d'un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L'amor venia amb taxi» que s'inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies. Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m'arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l'espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l'equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat». Amb aquest nou espectacle, La Cubana fa un recorregut per la història del teatre d'aficionats —no en digueu “amateur” recomana Jordi Milán— que ha estat l'embrió del teatre professional a Catalunya. No és estrany, doncs, que la cosa arrenqui amb una escena clau d'«Els Pastorets», la de la peça «Som les fúries de l'infern» on la vermellor contrasta amb la blancor angelical del desenllaç nadalenc... [+ crítica]

QUAN LA PRIMAVERA RESSUSCITA

«La mort i la primavera». Idea de Marcos Morau, a partir de «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda. Autoria de La Veronal. Música original: Maria Arnal. Intèrprets: Maria Arnal / Mònica Almirall (27 setembre), Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez. Coreografia: Marcos Morau, en col·laboració amb els intèrprets. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació i director tècnic: Bernat Jansà. So: Uriel Ireland. Regidor, attrezzo i efectes especials: David Pascual. Ajudant de coreografia: Shay Partush. Ajudant d’il·luminació: Víctor Cuenca. Ajudant tècnic i de maquinària: Mirko Zeni. Grallers: Cesc Alexandri i Mercè Tarragó. Fotografia cartell: Geraldine Leloutre. Fotografia escena: Sílvia Poch. Màscares i cossos articulats: Juan Serrano - Gadget Efectos Especiales i Martí Doy. Assessors artístics i dramatúrgics: Roberto Fratini i Carmina S. Belda. Cap de producció: Juanma G. Galindo. Producció executiva i logística: Cristina Goñi Adot, Àngela Boix. Coproducció de La Veronal, Teatre Nacional de Catalunya, Biennale Danza di Venezia 2025, Centro Danza Matadero de Madrid. Amb el suport de: INAEM – Ministerio de Cultura espanyol, ICEC - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció artística: Mònica Almirall. Direcció artística: Marcos Morau. Companyia La Veronal. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 25 setembre 2025.

És així de seductor: la majoria, per no dir tots els espectadors, surten de l'espectacle «La mort i la primavera» de La Veronal dient en veu baixa o pensant en silenci que no han entès res. És el millor elogi que se li pot fer a un espectacle inclassificable perquè «La mort i la primavera» que l'escriptora Mercè Rodoreda va deixar com a testament és, en la seva versió literària, un devessall de llengua, de somnis, de prosa poètica i de llibertinatge absolut de la literatura que va fer que l'autora la tingués més de vint anys en reserva i que no veiés la llum en vida seva sinó tres anys després, el 1986, i encara de la mà de l'editora Núria Folch i Pi, parella i vídua de Joan Sales, editor i impulsor del reconeixement de Mercè Rodoreda. La companyia La Veronal del coreògraf —jo diria més aviat del creador multidisciplinar— Marcos Morau, nom artístic del valencià Marcos Mora Ureña (Ontinyent, Vall d'Albaida, País Valencià, 1982) ha fet una cosa semblant a Rodoreda: a partir de la impressió de la lectura de «La mort i la primavera» i de les imatges que la literatura ofereix sense res a canvi als lectors ha confingurat un devessall d'imatges, de somnis, de teatre poètic, de música suggerent i enigmàtica creada orgànicament per Maria Arnal, i de llibertinatge absolut del concepte convencional de les arts escèniques. ¿Com es pot convertir en llenguatge coreogràfic el món oníric de Mercè Rodoreda que amaga entre línies «La mort i la primavera», considerada la seva obra mestra tot i que francament es fa difícil destriar entre «Quanta, quanta guerra» —potser la més agosarada i potent de totes—, «La plaça del Diamant», «Mirall trencat», «Viatges i flors» i tots els seus altres títols?... [+ crítica]

VINE, GRETA!

«Vinagreta». Guió: Bruno Oro, Adrià Cuatrecases, Àlex Martínez Vidal. Intèrprets protagonistes: Bruno Oro i Clara Segura. Intèrprets secundaris: Júlia Bonjoch, Pau Casas, Andrea Eraso, Marta Marco, Victòria Pagès, Biel Rossell, Josep Seguí, Annabel Totusaus. Realització: Adrià Pujol. Producció: Sílvia S. Losarcos. Producció executiva Total Memos: Enric Cambray. Producció executiva 3Cat: Mario Daza, Adrià Serra. Producció delegada 3Cat: Eric Dexeus, Irma Pina. Assessorament de guió: Jaume Buixó. Direcció de fotografia: Albert Eritja. Direcció d'art: Mariona Ferrer. Cap de maquillatge: Claudia Abbad. Cap de perruqueria: Marta Ferrer. Cap de vestuari: Aina March. Cap de so: Pau Tolosa (La Fábrica de Carbón). Cap d'elèctrics: Lluís Maymó. Cap de localitzacions: Patrycja Lass. Muntatge: Antoni González Gilabert, Matías Fernández. Coordinació de postproducció: Miguel Gálvez. Ajudant de direcció: Laia Vidal, Viviana Comas, Esther Rojas. Auxiliar de direcció: Guillem Nicodemus. Ajudant de realització / script: Clàudia Grau, Aina Cruz, Andrea Vilches Arcas. Lingüista: Roser Fité. 1a ajudant de producció: Georgina Ruíz Ríos. 2a ajudant de producció: Paula Matavera. Ajudant de set: Borja Baragaño Fernández. Auxiliar de producció: Miquel Falcó, Maria Alburquerque, Edmon Nadal. Coordinació de càsting: Saray Muñoz, Anna Matias. Assessorament legal: Carles Viñas. Departament laboral, comptable i fiscal: Jordi Morales, Mireia Vila, Elisenda Lajara. Operadors de càmera: Laura Caccia, Gem Bernadó. Auxiliar de càmera: Biel Covas. Data i vídeo assist: Carlos Pazos. Foto fixa: Cristina Palomar. Regidora d'art: Eva Mazo Rubio. Atrezzista: Santi Mendoza. Grafista art: Jaume Clària. Meritòria d'art: Marina Plana. Ajudant de maquillatge i perruqueria: Laia Olivella. Meritòria de maquillatge i perruqueria: Gisela Ruiz. Ajudant de vestuari: Marta Palomares. Meritòries vestuari: Anna Pons Vilà, Melissa Sarmiento, Alicia Rosales. Reforç vestuari: Barbara Tango. Conductor: Iñigo Osuna. Microfonista: Sara Tosas (La Fábrica de Carbón). Elèctric: Borja Casas. Meritori d'elèctrics: Ferran Iglesias. Ajudant de muntatge: Lidia Sala. Grafisme: Benja Villegas. Fx i chroma key: Xavi Rojas. Postproducció de so: La Fábrica de Carbón. Muntatge sonor: Ferran Casas. Etalonatge: Pastrami Lab. Coordinació continguts digitals: Albert Vilella. Edició continguts digitals: Gerard Torres Solé. Agència de figuració: A'G Agency Since 1996. Intèrpret de signes: Deltasignes SCP - Karen Guerrera. És una producció de 3Cat amb la col·laboració de Total Memos SCP (C) 2025. Direcció: Bruno Oro, Clara Segura, Jaume Buixó. Plataforma digital 3Cat, Sant Joan Despí, Barcelona, 2025.

La nostàlgia, a vegades, fa fer coses com aquestes. Per exemple, disset anys després de «Vinagre», una sèrie estrenada a TV3, feta d'esquetxos i protagonitzada per Bruno Oro i Clara Segura, convertida ara en una mena de “remake” de títol gastronòmicament més elaborat: «Vinagreta». Després que, fa cinc anys, els mateixos dos intèrprets ja van recordar «Vinagre» amb una adaptació teatral al Teatre Romea, que va tenir el beneplàcit dels espectadors que s'havien fet grans anys abans amb els seus esquetxos televisius, ara han tornat a mirar de repescar aquells mateixos espectadors i, si pot ser, els més joves, amb una nova minisèrie de 8 episodis —en el moment d'aquest escrit, només disponibles els 4 primers a la plataforma 3Cat— on, gràcies a la caracterització, fa la impressió que, per als dos intèrprets, no hagin passat els anys. Però, en canvi, sí que han passat pel que fa al contingut. Els nous esquetxos, la majoria dels quals compten amb bona part dels mateixos personatges de la sèrie original, piquen menys, malgrat la vinagreta, que els primers. I això només demostra que el temps ha instal·lat l'app de l'autocensura. L'humor, com la poesia, era una arma carregada de futur. Però qui l'ha vist i qui el veu. Ara tot ha de ser més suau i més correcte. Perquè estripar, denunciar o saltar-se les línies anomenades vermelles porta conseqüències. I, com és sabut, mossegar la mà de qui et dóna el menjar, sovint, es paga car... [+ crítica]    
    

HI HA UN TEMPS D'ENRUNAR I UN TEMPS DE CONSTRUIR

«El Mestre i Margarita», de Mikhaïl A. Bulgàkov. Versió d'Àlex Rigola. Traducció de la novel·la: Xènia Dyakonova. Intèrprets: Nao Albet, Frank Capdet, Nil Cardoner, Biel Duran, Jordi Figueras, Francesc Garrido, Miranda Gas, Roger Julià, Laia Manzanares, Sandra Monclús, Carlota Olcina, Jordi Rico, Carles Roig, Xavi Sáez. Escenografia: Patricia Albizu. Vestuari: Vera Moles. Il·luminació:  Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assistent a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Ajudanta de vestuari: Carla Linde. Assessora de moviment: Anna Hierro. Alumna en pràctiques: Marga Calvet (ITB). Construccions bola del món: Cube Peak / Taller d'escenografia Castells. Efectes especials: In Extremis. Confecció: Ana Gárate i Javier Navas. Acabats part de Jerusalem: David Farré. Gat Behemot i peça d’escacs: Studio Cal’Atena. I els equips del Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Alejandro Curiel. Direcció: Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 setembre 2025.

Quan la compayia Complicité, amb Simon McBurney, va presentar la seva versió d'«El Mestre i Margarita» al mateix Teatre Lliure de Montjuïc, el 2012, dins el Festival Grec, es van fer algunes comparacions amb la versió dramatúrgica de la novel·la «2666» de Roberto Bolaño, que havia fet Àlex Rigola. Ara que Àlex Rigola ha adaptat «El Mestre i Margarita» els papers s'han capgirat i qui sap si hi haurà també la temptació de comparar la seva versió amb la que es va veure dels de la Complicité. Advertim, però, que cada sastre fa el seu nus i que cada guerra fa sa terra. En tot cas, l'exploració d'aquesta obra clàssica de Mikhaïl Afanasievitx Bulgàkov (Kíiv, Ucraïna, 1891 - Moscou, Rússia, 1940), considerada la més rellevant de la literatura russa del segle XX, no s'acaba d'esgotar mai. Només cal tenir en compte que teatralment aquí, a banda de la versió esmentada dels de la Complicité, també s'hi van llençar de cap els directors Pep Tosar, amb una versió de l'antic Maldà i Temporada Alta del 2012, i abans, Xicu Masó, en una versió dins el Grec del 2003. Tampoc el sector editorial ha llençat la tovallola. Ja en el llunyà 1985, el traductor portuguès establert a Catalunya, Manuel de Seabra, en va publicar una primera versió a l'aleshores agosarada i efímera col·lecció de literatura universal Venècies de l'antiga Editorial La Magrana. La més recent és la de la traductora, crítica i editora russa establerta també a Catalunya, Xènia Dyakonova, publicada el 2021 a la col·lecció A tot vent, d'Edicions Proa del Grup 62. Aquesta última és la que el director Àlex Rigola (Barcelona, 1969) pren com a base textual i —polèmica superada!— fa constar correctament en els títols de crèdit, tal com la legislació de drets d'autor i “nostru sinyó” manen... [+ crítica]

ÀNEC MUT A LA CALDERA DE PERE BOTERO

«Els bons», de Ramon Madaula. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Ramon Madaula i Anna Casals. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Eudald Gili. Música: Jofre Bardagí. Producció executiva: David Grau. Coordinació tècnica: Àrtic Audiovisuals. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Jorba-Miró. Confecció Satanàs: Taller Goretti Puente. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Fotografies d'escenari: David Ruano. Regidoria: Anna Casals. Agraïments: El Tricicle, Pili Mir, Mercè Sánchez i Agustí Rovira. Una producció de Guerrilla Produccions amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. Ajudants de direcció: Eva Cartañà. Direcció: Paco Mir. Teatre Romea, Barcelona, 17 setembre 2025.


 S'acosta Nadal, és cert. No només pel calendari de tardor i hivern, que ja punteja, sinó també dins la trama de ficció que ha recreat l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) fent una mirada al temps feliç de la infància quan ell, com també l'actor Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) —vallesans d'arrel els dos i companys de batalla i forca en aquesta obra— eren espectadors embadalits d'«Els Pastorets» de la Faràndula de Sabadell amb el miratge del popular i bonàs senyor Virgili a la vida real, que hi feia de terrible Satanàs a la ficció. «Els bons» és una comèdia amable que té l'avantatge que juga amb la referència popular de l'obra de Josep Maria Folch i Torres i el coneixement que molts espectadors en tenen gràcies a les múltiples representacions que se'n fan pels escenaris catalans quan arribi Nadal amb companyies amateurs.És evident que sense dos actors de primera fila com Ramon Madaula (que és també l'autor) i Jordi Boixaderas, a més de la direcció de Paco Mir (aura Tricicle), la cosa no tindria l'efecte que té, que és molt aura i molt ben aplaudida en diverses ocasions de la representació quan Jordi Boixaderas es transforma escènicament en el dimoni d'«Els Pastorets» i deixa anar, forca en mà damunt del pedrot de cartó pedra, alguns dels fragments més satànics i carregats de maldat... [+ crítica]

TREURE EL CONILL DEL BARRET DE COPA

«La Renaixença». Guió: Albert Sayós i Jofre Martell. Realització: Roger Codina. Producció executiva El Corral: Xènia Vilà. Producció: Ot Burgaya. Coordinadora de guió: Anna Bujons. Redactora i redactor: Anna Bujons i Ot Burgaya. Continguts digitals El Corral: Roger Codina. Cap tècnic: Dani Tort. Operador de càmera: Gerard Pujol. Tècnic de so: Oriol Baulenas. Veu en off: Marta Marco. Attrezzo: Sergi Pérez Bruguet. Disseny gràfic: Moligraphic. Vestuari: Núria Ordeix. Producció executiva 3Cat: Mario Daza i Adrià Serra. Producció executiva CatRàdio: Laura Marín, Santi Faro i Montse Ollé. Producció delegada 3Cat: Jordi Pi, Judith Sala i Eric Dexeus. Continguts digitals 3Cat: Ferran Auberni i Evelin Pérez. Cap realització 3Cat: Jordi Fàbregas. Documentació 3Cat: Mireia Escolà. Gestió d'imatges d'arxiu 3Cat: Francesc Pérez. Producció de 3Cat amb la col·laboració d'El Corral de l'Humor. Direcció: Peyu. 3Cat, Spotify, Catalunya Ràdio, 1 setembre 2025.


L'actor, guionista, dramaturg, monologuista, comunicador, humorista i algunes característiques més, de nom artístic Peyu, s'ha tret de la màniga el programa «La Renaixença», així, sense complexos, segle XIX enrere, a l'estil del mag que, com qui no vol la cosa, treu el conill del barret de copa. No és en va que parlo del conill i del barret de copa perquè és un dels eixos del guió del primer capítol de la sèrie que neix en format radiofònic, però amb multidifusió digital a través de la plataforma 3Cat i el suport del pòdcast. Aquesta funcionalitat fa que, durant 45 minuts, no hi hagi ni un segon de silenci, ni un moment de pausa —cosa que el format televisiu sí que admet—, però no el format radiofònic on els silencis, quan es produeixen, poden ser mortals. L'atractiu, ésclar, és també veure com s'enregistra un espai radiofònic en el més pur estil vintage, dels temps clàssics de les ones hertzianes. El mestre de cerimònies, en Peyu, fa una mirada a la cultura del segle XIX, però des de l'òptica, esclar, d'avui. Conductor del guió —en una taula noble com correspon a un senyor Batlle—dirigeix les operacions i compta amb un repertori de col·laboradors que donen solidesa a la proposta: el parell d'actors i còmics Carles Xuriguera i Fel Faixedas —ai, que díficil que no se'ls escapi alguna lleu improvisació!—, el duet musical de Laia Glück (gralla) i Arnau Tordera (guitarra, arranjaments i veu sonora), la presència mig recepcionista mig cambrera darrere el taulell de l'actriu Mercè Martínez i la col·laboració d'Àlex Vila. Si una veu en off us sona familiar, no aneu errats perquè es tracta de la veu de l'actriu Marta Marco... [+ informació]

ALLÀ A L'HAVANA...

«No cal anar a L'Havana», de Marc Artigau. Intèrprets: Cristina Arenas, Miquel Malirach i Josep Sobrevals. Escenografia: Ramon Simó. Fotografia: Laia Alberch. Vestuari: Joan Maria Segura Bernadas. Idea original i producció: Genoveva Produccions. Direcció musical: Bárbara Granados. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Teatre La Gleva, Barcelona, 3 agost 2019. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona. Del 28 d'agost al 21 de setembre.  

Aquesta i no una altra és una cultura tan contradictòria que mentre per una banda es destrona el marquès de Comillas del seu pedestal esquitxat a dojo per la quisca dels coloms, per l'altra, la petita burgesia i la no tan petita i la que ho voldria ser, quan arriben les nits d'estiu, es vesteixen de blanc immaculat i amb el mocador de rigor per fer-lo voleiar quan toca, s'emmirallen en les lletres, les tonades i els missatges subtils de les lletres de les havaneres que contradiuen els presumptes principis morals dels anticolonialistes i els presumptes principis dels feministes. Després del vodevil recent amb la reivindicació de l'havanera «El meu avi», arran dels fets d'explotació no provats fins ara i esbombats per la televisió catalana sobre el seu autor i massivament perdonats per la societat, la mateixa societat que no dubta a aplicar l'anomenada pena del “telediariu” —o del telenotícies, si voleu— a capellans amb mans llargues, professors espavilats i monitors pocavergonyes a la primera sospita de canvi, és difícil establir la diferència que hi ha entre els cants patriòtics d'«El cant de la senyera» al Palau de la Música Catalana i els cants patriòtics d'aquest estiu d'«El meu avi» a les platges i sorrals amb rom cremat on s'han fet les habituals cantades d'havaneres... [+ informació]

PSEUDOTHRILLER GALAICOCATALÀ AMB GAITA INCLOSA

«Fisterra», de Ferran González. Intèrprets: Gemma Martínez i Marta Tomasa. Música: Ferran González. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny de vestuari: Elena Ballester. Caracterització: Tina Montón. Construcció cotxe i escenografia: Pablo Soca García i Fernando de Blasi. Tècnica de sala: Duna Climent. Fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros i Sergi Panizo. Imatge promocional: Sergi Panizo. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Públics: Elna Roca. Cap tècnic gira: Daniel Gener. Tècnic de sala: Duna Climent.  Producció: Apunta Teatre (Jofre Blesa i Ramon Godino). Ajudant de direcció: Ferran González. Direcció: Xènia Reguant. Sala Versus Glòries, Barcelona. Reposició: 14 agost 2025.

Si Pepe Rubianes aixequés el cap, ell que va patentar l'ètnia galaicocatalana —tot pregonat que era “galaic” perquè havia nascut a Galícia, tot i que no hi hagués viscut quasi mai, i català perquè sempre havia viscut a Catalunya, tot i que mai hi va néixer—, aquesta comèdia de Ferran González (Barcelona, 1980), compositor també de les peces que integren la tenebrosa banda sonora de l'espectacle, li semblaria una picada d'ullet a la seva trapelleria identitària. I és així perquè les dues protagonistes de «Fisterra» i d'una trama més que esbojarrada mantenen un joc de llengües entre el gallec i el català i fan constants referències a alguns dels tòpics que caracteritzen cadascuna de les dues maneres de ser. Una taxista i una viatgera. Dues cares d'una mateixa moneda: la de dues dones en maduresa que han pres una de les decisions més importants de la seva vida, i que és prudent no desvelar aquí per no trencar l'enjòlit, perquè l'obra té aires de thriller passat pel registre de la comèdia, un thriller que no és ben bé un thriller, això sí, com deia, completament un thriller galaicocatalà i, per acabar de reblar el clau, amb gaita inclosa. La comèdia, que ja es va estrenar la tardor del 2024, fa ara l'agost, mai més ben dit, amb una recuperació que permet respirar enmig d'una onada de calor i amb els ulls posats en els incendis de Galícia —ai, quan la taxista llença el cigarret a la cuneta!— en un dels paisatges per on imaginàriament transcorre la trama de la comèdia «Fisterra», amb un taxi més que gallec, però de textura que sembla que sigui de goma masticable, que és una imaginativa i juganera creació de Pablo Soca García i Fernando de Blasi, i que permet una dinàmica mobilitat de les dues viatgeres, com un joc d'entrades i sortides de la típica comèdia de portes i finestres... [+ crítica]    

MENTIDES QUE NO FAN MAL

Els pares i les mares del segle passat ho tenien clar a l'hora de fer pujar ben drets els seus plançons: “Si dius mentides, et cauran les dents!», amenaçaven. I el més evident era que, a una edat determinada, les dents sempre queien, i encara cauen. Per tant, el més segur és que tota una generació d'infants, avui ja joves adults, estiguin traumatizats pel fet de sentir-se culpables d'haver dit segons quines mentides sense ser-ne conscients. Alguna cosa semblant els passa a aquestes dues parelles de pares que el tàndem de la comèdia catalana que formen els dramaturgs i guionistes Yago Alonso i Eva Mor han creat al voltant de la criança dels seus primers plançons —dues nenes amigues o amiguíssimes de l'escola bressol, a la ratlla dels cinc anys fets i a punt d'entrar a primer curs de primària— que han provocat que també siguin amigues o amiguíssimes les dues parelles de pares en qüestió. Yago Alonso —autor també conjuntament amb Carmen Marfà d’obres recents amb èxit garantit com «La presència» (estrenada a La Villarroel) o «Mesures extraordinàries» (estrenada al Teatre Borràs), sense oblidar «Ovelles» (peça de la Flyhard i que encara cueja)— ha disseccionat ara amb la també autora i guionista Eva Mor, en clau psicològica, la manera d’actuar i de fer de les dues parelles protagonistes, una de les quals està entrampada sota la pressió organitzativa i de bona fe de l’altra, sense poder respirar ni els caps de setmana, ni els ponts festius, ni les vacances de Pasqua, Nadal i les d’estiu, quan la parella organitzativa —de cognom Plans— ja té, valgui la redundància, els “plans” fets sense consulta prèvia.... [+ crítica]

EL DOLOR GENERA DOLOR

«Hécube, pas Hécube», de Tiago Rodrigues. Traducció al francès: Thomas Resendes. Escenografia: Fernando Ribeiro. Vestuari: José António Tenente. Il·luminació: Rui Monteiro. Música i so: Pedro Costa. Col·laboració artística: Sophie Bricaire. Intèrprets de la Comédie-Française: Éric Génovèse, Denis Podalydès, Elsa Lepoivre, Loïc Corbery, Gaël Kamilindi, Élissa Alloula, Séphora Pondi. L’obra inclou extractes d’«Hécube», de Eurípides, traducció de Marie Delcourt-Curvers, editorial Gallimard. Una producció de la Comédie-Française. En coproducció amb el Festival d’Avinyó. En col·laboració amb Théâtre de la Cite – CDN de Toulouse Occitanie. Companyia Comédie-Française. Direcció: Tiago Rodrigues. Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona. Del 28 al 29 de juliol 2025.

El director portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, ha tancat les estrenes teatrals del Festival Grec 2025 amb la seva obra «Hécube, pas Hécube», una aproximació al clàssic grec d'Eurípides fusionat amb una qüestió radicalment i dissortadament d'actualitat allà i aquí: el maltractament o l'abús en un centre d'acollida del govern a un infant de 12 anys, diagnosticat d'autisme. De seguida, el cas del fill d'una actriu de la companyia —la que protagonitza el paper d'Hécuba dins de la ficció que està assajant aquest clàssic— es relaciona amb el recent escàndol de l'anteriorment anomenada aquí la DGAIA catalana i l'abús a una nena acollida al centre. Són dos casos diferents, com si Tiago Rodrigues no hagués volgut anar més enllà, potser pensant que exageraria en la seva mirada si arribava a parlar d'abús sexual i s'ha limitat a l'agressió física. Per això s'ha quedat en un cas de maltractament que, atenció als matisos lingüístics al llarg de la trama, no vol dir el mateix que mal tracte. Els monitors d'infants d'acollida poden tenir i justificar, diuen, mal tracte, però no poden justificar el maltractament. L'espectacle «Hécube, pas Hécube» té la virtut de fusionar la tragèdia grega amb el que es pot anomenar també la tragèdia contemporània. Aquest pas d'un espai temporal a un altre es fa només matisat amb un gruix d'il·luminació, més blanca quan es parla del moment actual i més fosca quan es parla de l'Hécuba clàssica. Els personatges o els intèrprets són sempre els mateixos —domina el vestuari negre de tall clàssic— i contrasta l'ambientació sonora amb peces del compositor afroamericà, cantant, guitarrista i pianista rei del soul, Otis Redding, mort d'accident aeri als 26 anys (Dawson, Geòrgia, EUA, 1941 - Lake Monona (accident aeri), Madison, Wisconsin, EUA, 1967), però considerat un dels músics més importants de la música soul... [+ crítica]