PORTEU UN ÓS DE PELUIX KRAMIG A LA DEXEUS

«Kramig», de Marta Buchaca. Intèrprets: Biel Duran i Anna Moliner. Disseny d'il·luminació: Anna Espunya. Disseny de so: David Solans. Disseny d'escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Marta Pell. Cartell: Sergi Panizo. Producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció: Clara Roche. Comunicació: Sem Pons, Rubén Garcia i Martí Rossell (Barc Coop). Cap tècnic: Jaume Edo. Vídeo promocional: Mar Orfila. Veu en off: Albert Parera. Producció de La Pocket. Agraïments: Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Marina Folch, Escola Mare de Déu del Roser El Noa Noa, Papereria Colors d’Estel, Ainonajan, TeatreBarceona. Ajudant de direcció: Roc Esquius. Direcció: Marta Buchaca. Espai Texas, Barcelona, 21 juny 2025.

 
¿Quantes vegades, si mai us heu passejat per atzar per can Dexeus, no us heu trobat a l'ascensor amb visitants que porten els primers regals als nadons acabats d'arribar en aquest món? A la dramaturga, directora i atrevida productora teatral de La Pocket, Marta Buchaca (Barcelona, 1979) de segur que si hagués de fer un d'aquest regals de naixement potser escolliria un Kramig, aquests ossets de peluix de pèl blanc i negre que la cadena sueca d'IKEA ofereix a preu de promoció per uns escassos 3,99 €. ¿Qui s'hi pot resistir a tenir-ne un lot a les prestatgeries de casa —com passa en aquesta dolça llar de la comèdia romàntica «Kramig»— per un preu així? Em permeto aquesta innocent publicitat gratuïta perquè l'autora també ho ha fet —fugint dels absurds prejudicis d'utilitzar les marques— fent un exercici de mimètica lingüística convertint un nom propi en un nom genèric. Espero que a can IKEA no se sentin obligats a compensar aquesta llicència gairebé poètica —gràcies, no es mereixen... [+ crítica]

LA PROVA DEL CROAT

«Eichmann in Jerusalem», de Hannah Arendt. Dramatúrgia de Matic Starina. Intèrprets: Katarina Bistrović Darvaš, Dado Ćosić, Frano Mašković, Mia Melcher, Pjer Meničanin, Rakan Rushaidat, Lucija Šerbedžija, Vedran Živolić. Espai escènic: Branko Hojnik. Vestuari: Belinda Radulović. Coreografia: Gregor Luštek. Música: Branko Rožman. Ajudants de vestuari: Bernarda Popelar Lesjak, Marta Žegura. Fotografia: Marko Ercegović. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Regidora: Petra Prša. Producció: Zagrebačko kazalište mladih – Zagreb. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudants de direcció: Aleksandar Švabić, Rajna Racz, Tim Hrvaćanin. Direcció: Jernej Lorenci. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18-19 juny 2025.
 

Probablement, plantejar una obra teatral com «Eichmann in Jerusalem» en un moment que Israel és a l'ull del món per la seva deriva bel·licista sense aturador, té un plus afegit que s'escapa segurament de la primera intenció del seu director, Jernej Lorenci, que hi treballa des de fa almenys sis anys, amb la dramatúrgia de Matic Starina. Però a ningú no se li escapa que tot el contingut documental, de ficció o realista —ja sigui en assaig, literatura de ficció, cinema o televisió— que ha proporcionat l'horror de l'Holocaust en els últims cinquanta anys té, en aquest moment d'incertesa mundial —superat el primer quart de segle XXI— una lectura, si no diferent, sí que contradictòria. ¿Qui és la víctima i qui és el culpable? ¿El mal forma part de la disciplina o la veneració d'una ideologia o d'un líder? ¿Ser intermediari del mal exculpa el botxí? El director Jernej Lorenci i el ZKM (Zagrebačko Kazalište Mladih) —intercanvi teatral entre Barcelona i Zagreb— es basa o agafa el títol homònim de l'obra «Eichmann in Jerusalem» de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (Linden, Mitte, Hannover, Alemanya, 1906 - Nova York, EUA, 1975), una obra entre documental i filosòfica publicada el 1963 per l'autora després d'haver estat testimoni presencial com a observadora del judici per crims de guerra al tinent coronel alemany de les SS, Adolf Eichmann, personatge artífex de l'anomenada “solució final” sobretot a Polònia i que va basar la seva defensa en el sopluig de l'obediència al superior... [+ crítica]

FOT-LI, QUE ÉS DEL SÓNAR!

«Hannibal», de Michael De Cock i Junior Mthombeni. Dramatúrgia: Gerardo Salinas. Intèrprets: Dora Almeleh, Moha Amazian, Pierre Anganda, Abel Baeck, Mirko Banovic, Marios Bellas, Justine Bourgeus, Ibrahima Cissoko, Gala Dragot, Raphaële Green, Kirezi Kalisa, Tom Kestens, Alix Konadu, Tonic Mendi Jacobs, Aymará Parola, Nina Plantefève-Castrick, Emma Posman, Zach Swagga, Bahar Temiz, Jutta Troch i Cor de Cambra de l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). Dramatúrgia musical: Tom Swaak. Escenografia: Stef Stessel. Vestuari: Marie Szersnovicz. Il·luminació: Dimi Stuyven. So: Bram Moriau. Vídeo: Francesc Isern, Thibaud Decoene. Moviment: Alesandra Seutin. Coach de moviment: Lisi Estaras. Pintura: Elke Gijsemans. Sobretítols: Inge Floré, Isabelle Langendries. Traducció: Trevor Perri, Anne Vanderschueren, Alex Stockman. Ajudant de so: Kasper Dumon. Confecció del vestuari: Hélène Beccavin. Taller de vestuari Théâtre de Liège, CiLAB. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Regidora: Caroline Wagner. Tramoista: Justine Hautenauve. Producció executiva: Miek Scheers, Jeroen Deceuninck. Producció: KVS de Brussel·les, Teatre Nacional de Catalunya, De Munt/La Monnaie, Théâtre de Liège, Compagnie du Théâtre National Daniel Sorano, Madame Fortuna, Opera Ballet Vlaanderen, Perpodium. Amb especial agraïment a Theater Arsenaal. Amb el suport de Govern Federal de Bèlgica via Cronos INV, Unió Europea (Programa Horizon 2020). Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Michael De Cock i Junior Mthombeni. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2025.
 

Entrada la matinada, poques hores després de l'estrena d'aquesta versió multidisciplinar que s'emmiralla en  l'òpera «Dido i Enees» de Henry Purcell, les alertes al mòbil confirmen que el govern ultradretà d'Israel ha complert la rumorologia de les últimes hores i ha bombardejat l'Iran, ha abatut el cap de la Guàrdia Revolucionària i el cap de l'Estat Major i un parell de científics nuclears. No gaire més tard, l'Iran ha respost amb un centenar de drons sobre Israel. És l'inici d'una nova guerra d'abast global que pretén desestabilitzar encara més la regió de l'Orient amb conseqüències imprevisibles pel rerefons nuclear en qüestió del qual no n'està al marge, ni que es faci el longuis, el temerari Donald Trump. La nova ofensiva bèl·lica d'Israel, al costat de l'encara poc anomenat genocidi de Gaza i la invasió d'Ucraïna per part de Rússia —tots tres conflictes a tocar d'Europa— té un fil de connexió amb les antigues tres guerres púniques que van tenir lloc entre el 264aC i el 164aC i també enllaça amb el militar cartaginès Hanníbal Barca, que va respondre a l'expansió romana del seu temps amb una gesta, considerada pels militaristes històricament heroica, i que li va costar en la seva travessa pels Pirineus i els Alps —homes, cavalls i elefants a tot risc— fins a les terres romanes per defensar Cartago de l'ofensiva de Roma, les dues potències mediterrànies d'aleshores, no només un ull de la cara —literalment i físicament— sinó, al llarg de la seva vida militar, el final tràgic del suïcidi amb verí, abans que acabés capturat pels romans... [+ crítica]

ARA, QUAN TINGUEM DINERS...

«Mesures extraordinàries», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau / Abril Julien. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Música: Jordi Marfà. Agraïments: Ferreteria Calser. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2025.

En el teatre català l'anomenat teatre de bulevard ha costat de quallar. Però des de fa un temps, la comèdia intel·ligent és cada vegada més present en la cartellera. El Teatre Goya i el Teatre Borràs són dos dels espais escènics on més s'ha produït aquest traspàs del teatre dit simplement d'humor al teatre de bulevard. Al terme “bulevard”, molt francès, esclar, potser li ha costat de trobar arrels aquí perquè als espectadors més veterans els recorda el mític Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia, que no tenia res a veure amb el teatre, malgrat el seu antic veïnatge amb el Cinema Publi, que en pau reposi, on finalment, per cert, també s'hi va fer un intent de teatre. L'estrena de «Mesures extraordinàries», del tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso, es podria inscriure en un altre tipus de bulevard no tan rosa: el bulevard negre. I, si no, ¿de quina manera es pot classificar aquesta nova comèdia dels autors de les exitoses i premiades peces com «Ovelles», «La pell fina» o «La presència», que, aquesta per cert, després de La Villarroel, també es tornarà a reposar l'any vinent al mateix Teatre Borràs? Carmen Marfà i Yago Alonso no amaguen la intenció de les seves «Mesures extraordinàries». La trama, de gènere mortuori, es mou entre el realisme del llast que representa per a la família d'un difunt fer front al cost d'un enterrament; el costumisme de la matriarca de la casa del difunt, després de cinquanta anys de matrimoni; i l'humor negre i urbà de com resoldre el desig d'una cerimònia de comiat digna, sense faltar a les últimes voluntats del difunt. Tres columnes vertebrals de la història, com tothom veurà de seguida, que de lluny o de prop han tocat, toquen o tocaran el voraviu —i sobretot la butxaca— de la gran majoria d'espectadors... [+ crítica]

LLÀGRIMES DE NAP

«Un menú tancat», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz. Escenografia i vestuari: José Novoa. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Marc Santa. Caracterització: Maru Errando. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Àngel Puertas.  Ajudantia de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Coach de cuina: Xavier Llavià Koss (cap de cuina Hotel Alimara-CETT). Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Premsa companyia: María Domínguez - La Tremenda. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Vídeo promocional d’escenes: Lluís Arbós. Disseny gràfic: Maria Picassó. Distribució: Magnética Management. Idea de Hause and Richman amb el suport del Teatre de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet i amb la producció de Velvet Events. Ajudantia de direcció: Maria Salarich. Direcció: Llàtzer Garcia. La Villarroel, Barcelona, 22 maig 2025.

Hi ha llàgrimes de cocodril, de tothom prou conegudes per la seva falsedat, i hi ha llàgrimes de nap —acabades de descobrir—com les que desencadenen el clímax explosiu final d'aquesta comèdia de regust agredolç del reconegut dramaturg vilafranquí Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que el trio integrat pels actors Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz fan transitar des de l'inicial registre de pseudocomèdia gastronòmica a tragicomèdia d'amistat. Els espectadors que hagin vist l'obra «Jauría», del mateix autor, enllaçaran de seguida amb la intenció que Jordi Casanovas ha tingut a l'hora de construir ara «Un menú tancat». Arran de les reaccions que «Jauría», teatre documental sobre la violació en grup de la Manada, va provocar en alguns espectadors, sobretot homes, Jordi Casanovas ha volgut destapar o explorar què hi pot haver darrere de la masculinitat i l'aversió a mostrar en públic que els homes també poden plorar. La trama, en una cuina d'un restaurant amb dues estrelles Michelin, reuneix tres amics de tota la vida als quals el xef els ha preparat un menú dels anomenats estratosfèrics o deconstruïts, tot i que la seva dèria és burxar-los amb la pregunta de per què no els ha vist mai plorar... [+ crítica]

QUI BRAMA PRIMER BRAMA DOS COPS

«La brama del cérvol (una experiència única en un marc incomparable)». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Oriol Casals, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mel Salvatierra, Júlia Truyol. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Àngels Salinas. Il·luminació: Rodrigo Ortega. Audiovisuals: Joan Rodon. Espai sonor i música original: Guillem Rodríguez. Moviment: Davo Marín. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Ajudanta de vestuari:  Elisabet Rovira. Assessor lingüístic: Isaac Beà (OLLPP). Cap tècnic: Jordi Llunell. Cap de producció: Roser Soler. Alumna en pràctiques: Candela Lloveras (ITB). Comunicació: Marta Fernández Martí. Fotografia: Sílvia Poch. Teaser: Raquel Barrera. Construcció de l'escenografia: Carles Piera. Llums de la cúpula: Pere Sánchez. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Construcció del ninot: Martí Doy. Distribució: Escenapart. I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Llàtzer Garcia, Victoria Szpunberg, Gina Surià i Miki Esparbé, Marc Rius, Eudald Pont Farràs, Eddy Laverde, Casi de Luto, Miquel Ruano i Ricart Adan Viaplana. Coproducció: Teatre Lliure i La Calòrica. Amb el suport de: Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC). Amb la col·laboració d'Etnia Barcelona.  Ajudant de direcció: Pau Ferran. Direcció: Israel Solà. Cia. La Calòrica. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 maig 2025.

Ja fa anys que un dels atractius turístics prepirinencs del Pallars Jussà, a la Vall Fosca, dita també Serra de Boumort, és viure el que es ven com “una experiència única en un marc incomparable”, intentant estar de sort i escoltar el bram dels cérvols mascles quan volen atreure les femelles i consolidar l'aparellament. A partir d'aquest fet de la natura, la troupe de la companyia La Calòrica ha creat una història d'històries on conflueixen tot de qüestions, dubtes, inquietuds, filosofies, creences i ideologies, tant quotidianes com contemporànies, centrades en tres grups de protagonistes principals: una parella amb dues filles deixades a casa en fase de crisi que busca remuntar en un cap de setmana entre els brams dels cérvols i reviscolar la flama; un grup de professionals de les arts escèniques convocats per l'associació cultural de la vall per parlar de com es pot aconseguir un món millor amb un teatre polític; i dues nòmades amb aires de pòtols, punkies o hippies decadents seguidores de les festes “rave” il·legals al bosc que fugen dels festivals aburgesats de la ciutat com el Primavera Sound o el Sónar. Però, al seu voltant, la trama s'expandeix i hi ha també els inversors que amenacen amb una especulació immobiliària a la vall, la coneixença de la parella en precrisi amb l'actor que assisteix a la trobada de les arts escèniques i un flaix de gènere negre en clau de thriller maldestre amb mort inclòs de propina —per alguna cosa la Vall Fosca és també la vall de Boumort— i tot amanit amb un recurs de teatre dins el teatre i encara dins el teatre... [+ crítica]

MÉS SOL QUE LA LLUNA

«La Criatura del Dr. Frankenstein», de José Sanchis Sinisterra. Intèrpret: Ferran Audí. Il·luminació: Elisabet Prandi Chevalier AEC. Caracterització: Chiara Gina Guarrasi L. Vestuari: Ariadna Papio. Xarxes socials: Cristina Fabero. Imatge: Montecarlo. Producció: Efímero Films. Producció executiva: Marc Tresserras (Atmosfera Produccions). Ajudantia direcció: Carmen Soler i Marc Tresserras. Direcció: José Sanchis Sinisterra. Sala Atrium. Barcelona, 20 maig 2025.


El dramaturg i director teatral valencià José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és una de les figures emblemàtiques del teatre català dels últims 40 anys amb fites decisives com la creació del Teatro Fronterizo (1977) o l'embrió de la Sala Beckett (1989). Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l'autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!», entre un catàleg d'obres i escrits que apleguen un considerable nombre de volums. La seva faceta pedagògica ha marcat també algunes generacions d'intèrprets i autors teatrals. Establert a Madrid des del 1997, Sanchis Sinisterra té sovint un peu a Barcelona on ara ha estrenat —a un mes vista de fer 85 anys, el 28 de juny— una de les seves peces encara inèdites —diu que en té tres o quatre més en procés— que s'endinsa en el mite literari de l'escriptora Mary Shelley que als 18 anys, a Cologny, a la riba del llac Léman, en una nit de tempesta i reclusió, va crear el personatge del doctor Frankenstein i la seva Criatura sense nom. És a aquest personatge, a qui Sanchis Sinisterra dedica el monòleg «La Criatura del Dr. Frankenstein» que l'actor i director barceloní Ferran Audí (Barcelona, 1962) interpreta posant-se en l'ànima d'un ésser que aspira a formar part dels éssers humans sense que es vegi estigmatitzat per la seva diferència... [+ crítica]

SUÏCIDI EN 3D

«Anatomia d'un suïcidi (Anatomy of a Suicide)», d'Alice Birch. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Marta Ossó Castillón. Maria Ribera, Patrícia Bargalló, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Ester Cort, Jacob Torres, Abriel Julien, Andrea Portella Fontbernat i Ramon Pujol. Escenografia: Ona Grau. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Àlex Polls. Videoescena: Alfonso Ferri Parres. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: Ariadna Montfort. Ajudanta de vestuari: Mireia Sintes. Ajudant d'escenografia: Albert Ventura. Ajudanta de caracterització: Sara Rigola. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (direcció): Marcos Xalabarder Aulet. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (MUET): Gaia Bautista Jogovic. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology. Acabats de l'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Alba Knijff, Maria Bascompte, Sílvia de Quadras i Carles Bernal. Equips tècnics de gestió del TNC. United Agents és l'agència propietària dels drets de les obres d'Alice Birch. Ajudanta de direcció: Gina Surià Gúdel. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2025.
 

Es podria dir, salvant les distàncies, que l'obra «Anatomia d'un suïcidi» és un espectacle tridimensional. Si el 3D permet una visualització en tres dimensions, la profunditat, l'amplada i l'alçada, «Anatomia d'un suïcidi» permet també una immersió sovint simultània en tres espais temporals: el 1973, el 1998 i el 2028. La dramaturga i guionista Alice Birch (Malvern, Regne Unit, 1986), considerada una representant de la nova dramatúrgia anglesa i també una militant feminista, va estrenar «Anatomia d'un suïcidi» l'any 2017. L'autora tenia només trenta anys. I no es pot dir que passés desapercebuda. Ben al contrari, el contingut d'«Anatomia d'un suïcidi» va provocar més reaccions per criteris ideològics que no pas per la incidència de la posada en escena. Em fa l'efecte que en aquesta agosarada, arriscada i, malgrat tot, aconseguida i remarcable estrena de la versió catalana, el contingut no provocarà cap reacció ideològica, entre altres coses perquè els espectadors catalans estan curats d'espants, n'han vist de tots colors i han assumit des de fa molt de temps que el teatre és una de les poques finestres que queden obertes per fer de testimoni del temps viscut, el que es viu i el que potser es viurà. I la realitat en aquesta obra d'Alice Birch és l'enfrontament a la maternitat i l'obligació heretada, sisplau per força, pel sol fet de ser dona, que li fa assumir la conservació i la continuïtat de la família. Ideologies a banda com les que potser intentaven dir, en l'estrena anglesa de fa vuit anys que «Anatomia d'un suïcidi» era precisament una apologia de la dona cap al suïcidi, excel·leix sobretot per una complexa estructura dramàtica que manté tres plans permanentment en escena, els tres plans temporals, i que alterna els diàlegs dels personatges de cadascun dels tres plans a vegades simultàniament, amb interseccions de frases que en algun moment es repeteixen igualment en els protagonistes del 1973, com en els protagonistes del 1998, com en els protagonistes del 2028, una llicència futurista, aquell 2017, però que ara ja és a tocar... [+ crítica]

LA CIGONYA VE DE TAILÀNDIA

«Plaer culpable», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins. Amb la col·laboració especial en off de Laura Aubert, Biel Duran, Carles Martínez, Mercè Montalà, Queco Novell i Mercè Pons. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Marina Collado. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Hèctor Claramunt. Regidoria: Clàudia Navas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Ivan Cuadros. Enregistrament vídeos: Carla d'Arnaude i Roger March. Edició vídeos: Felipe Bravo. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Producció de Nakatomi. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí.  Direcció: Lara Díez Quintanilla. Teatre Goya, Barcelona, 12 gener 2025.
 

Si algú va veure o ha recuperat ara en la nova temporada la comèdia «El favor» de Susanna Garachana sobre la paternitat, de seguida entendrà que aquesta altra comèdia de l'actriu, directora i dramaturga Lara Díez Quintanilla, que es representa al mateix teatre en dies especials, és l'altra cara de la moneda d'«El favor». Allà, la paternitat. Aquí, la maternitat. Lara Díez Qintanilla estrena «Plaer culpable» en un moment que ha reposat una altra obra seva, «Mary», a l'Espai Texas, on precisament una altra comèdia de caire romàntic, «Kramig», de Marta Buchaca, juga també amb la maternitat. Es podria dir, doncs, que la primavera... la maternitat altera. Lara Díez Quintanilla —que és una de les cares conegudes de les imitacions del «Polònia»—, a més de la seva faceta artística és també psicòloga i exerceix de psicoterapeuta de grups i famílies. Això fa, doncs, que el rerefons de la comèdia «Plaer culpable» begui en part de les fonts de la psicologia aplicada a la preparació per ser pares i mares i, amb una bona dosi d'ironia i sarcasme, de les teories sobre el plançó i tot allò que sent i acumula quan ja té quatre mesos al ventre de la mare i que s'exposa en les sessions informatives a les quals acudeixen moltes parelles en procés de gestació. Aquí, El Jordi i la Laia són els futurs pare i mare que l'autora situa en un temps en què la pandèmia del coronavirus va obligar moltes parelles a retrobar-se en un espai tancat, cara a cara, veritat a veritat... [+ crítica]

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

«Una mena d'Alaska», de Harold Pinter. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Música original: Aida Oset. Intèrprets: Mireia Aixalà, Andrés Corchero, Carles Martínez i Aida Oset. Coreografia: Andrés Corchero. Escenografia: Sílvia Delagneau. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Anna Oset. Espai sonor: Damien Bazin. Ajudanta d'escenografia: Bàrbara Roig. Alumnes en pràctiques de l'ITB: Pau Sanroman (vestuari) i Marina Valls (direcció). I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Núria Botia, Iris Abancó, Marine Zimmer, Violeta Sugranyes, Pepe Hernández i Òptica Sanabre. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Ivan Benet. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 maig 2025.

Ja ho va sentenciar el poeta de Sarrià, J.V Foix: quan dormia, ell ho veia clar perquè diu que era foll d'una dolça metzina. Alguna cosa semblant es pot atribuir a la protagonista d'aquesta recreació d'uns fets mèdics reals, la Deborah, que des d'adolscent ha estat vint-i-nou anys adormida i amb un medicament experimental del metge que l'ha atès durant tot aquest temps, com si fos una mena de Blancaneu, però no fantàstica com la del conte clàssic sinó realista, es desperta com si, per a ella, no hagués passat el temps. Cal advertir que «Una mena d'Alaska» no és una obra de ciència-ficció sinó que recorre a la recreació que va afectar la població els anys vint del segle passat arran d'una epidèmia d'encefalitis letàrgica. Va ser el neuròleg anglès Oliver Sacks (Londres, 1933 - Nova York, 2015), qui en va deixar testimoni en el seu assaig «Despertar», que també va protagonitzar la pel·lícula homònima, del 1990, amb Robert de Niro i Robin Williams. ¿I en què va consistir l'epidèmia de l'encefalitis letàrgica? Doncs que afectava l'hormona de la dopamina fent que el cervell continués funcionant ni que físicament i temporalment qui patia la patologia es mantingués en un llarg son... [+ crítica]

BUSCANT EL CENTRE DE GRAVETAT PERMANENT

«Alícia en un món real». Adaptació teatral i dramatúrgia: Isabel Franc i Teresa Urroz. A partir del còmic d'Isabel Franc (text) i Susanna Martín (il·lustracions). Intèrprets: Roser Batalla, Joan Bentallé, Susana Egea, Blanca Pàmpols, Sílvia Sabaté i Mireia Tejero. Música en escena i espai sonor: Mireia Tejero, Rai Jiménez. Titellaire: Joan Bentallé. Moviment escènic: Viviane Calvitti. Escenografia: Meritxell Muñoz López. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera Gaju. Construcció d'escenografia: Albert Ventura. Il·luminació i coordinació tècnica: Sergi Cerdan Aguado. Disseny de so: Carles Bernal i Iker Rañé. Construcció del titella: Martí Doy. Vestuari: Mariel Soria. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Fafá Franco. Assessorament per a la dramatúrgia escènica: Marta Momblant. Fotografia i disseny gràfic: Lola Puyalto, Chus Gómez. Videocreació: Carme Puche. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Equip d’audiovisuals: Sergio Álvarez-Napagao, Gabriela Sánchez Momblant, Javier Rueda, Albert Alemany, Fatima Kamaso Navarro, Nuna Ibernón. Direcció de producció: Raül Perales, Xavier Granada. Producció executiva: Raül Perales, Alba Gómez Celdrán. Distribució: Àngels Nogué, Helena Barragán - Magrana Escena. Una coproducció de Cia. La Briana, Magrana Escena, Raül Perale i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de Institut Català d’Empreses Culturals – Generalitat
de Catalunya i la Fundació Catalunya La Pedrera. Amb la col·laboració de Fabra i Coats – Fàbrica de creació i Grifols SA. Agraïments: Espai Actua, Raúl Beldarrain Espina, ACEC, AISGE, ICO, Lourdes Guanter, Marqués Damaret, Àngels Palomar, Sílvia Pimienta, Scuba Stunt Services – InExtremis: Urtus Albert Rovira, Eva Ponce i Lucía Osorio, Amanda Sans Pantling i Jordi Ravascall Madrid. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Ariadna Martí. Direcció: Teresa Urroz. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 maig 2025.

L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera catalana dues obres que tenen de rerefons el càncer de mama. Encara ressona «Dones de ràdio», de Cristina Clemente, a La Villarroel. I la companyia La Briana ha adaptat ara al teatre el còmic, o més aviat la novel·la gràfica, «Alícia en un món real», que Isabel Franc (Barcelona, 1955), autora del text, i Susanna Martín (Barcelona, 1976), il·lustradora, van publicar el 2010, traduïda després a diferents llengües i publicada també als Estats Units. Que la temàtica de fons de les dues obres sigui la mateixa no vol dir que les dues s'assemblin. La diferència entre les dues, doncs, és notable i fins i tot complementària. A «Dones de ràdio», les tres protagonistes creen un relat de les seves vides interiors trencades pel diagnòstic del càncer. A «Alícia en un món real», la protagonista veu estroncat el seu ritme de vida frenètic quan arriba el diagnòstic i, des d'aquell moment, Alícia —com la del País de les Meravelles de Lewis Carroll— lluita per buscar, com cantava Franco Battiato —una de les peces de la banda sonora de l'espectacle— el seu “centro di gravità permanente”. «Alícia en un món real», que ha dirigit amb coneixement de l'escenari com coneix, la veterana actriu Teresa Urroz, és una mirada lúdica, desenfadada i amb una voluntat de The End, si no feliç, com a mínim optimista, davant el terratrèmol personal que causa en qualsevol cas la notícia del diagnòstic del càncer de mama... [+ crítica]

ENTRE EL PARADÍS I L'INFERN

«Refugi, de Jessica Goldberg. Traducció de Carlota Subirós. Intèrprets: Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig. Espai i vestuari: Yaiza Ares. Llums: Pau Montull. Regidoria: Maria Molist. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Estudiant en pràctiques (MUET): Benjamín Bravo. Atenció al públic: Eva Cartañà, Maria Molist, Núria Ubiergo. I tot l’equip de La Perla 29. Direcció: Mònica Molins Duran. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 7 maig 2025.

L'obra té 25 anys però no es nota. La Perla 29 l'ha reviscolada i l'ha refrescada com si sortís avui mateix de la mà de la dramaturga i guionista i escriptora televisiva nord-americana Jessica Goldberg (Provincetown, Massachusetts, EUA, 1975) que, a tombant de segle, va ser guardonada amb el premi Susan Smith Blackburn per aquest seu «Refugi». Jessica Goldberg, que surt de la factoria creativa de la New York University i de la Juilliard School, ja va ser donada a conèixer aquí el 2003, a la Sala Beckett, amb una traducció de la directora Carlota Subirós —la mateixa versió que ara s'ha recuperat segurament que amb només algun matís lingüístic— i també amb una proposta de l'aleshores emergent La Perla 29 sota la direcció d'Oriol Broggi. Hi van treballar unes joveníssimes actrius, Clara Segura i Mar Ulldemolins, i dos joveníssims actors, Pau Miró i Rafa Cruz. La proposta actual de La Perla 29 està en la línia de rellegir la seva pròpia trajectòria, però em sembla que, en aquest cas també, en la línia d'obrir les portes del Teatre La Biblioteca de bat a bat a noves veus, noves mirades i, sobretot, una companyia, com ho era aquella del 2003, que també és encara joveníssima, dirigida en aquesta ocasió per Mònica Molins, que si bé debuta com a directora ho fa en un espai que li és familiar perquè hi ha treballat en alguna ocasió en l'ajudantia amb el director Ferran Utzet, un altre assidu del Teatre La Biblioteca i La Perla 29... [+ crítica]

UN SEGLE D'ESCUDELLA I CARN D'OLLA

«La tercera fuga». Idea original de Victoria Szpunberg. Col·laboració en l'escriptura del text: Albert Pijuan. Intèrprets: Sasha Agranov, Emma Arquillué, Anna Castells, Marc Joy, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Carles Roig / Pau Escobar, Biel Rossell Pelfort, Fede Salgado, Magalí Sare. Clara Segura Crespo, Sergi Torrecilla i Ton Vieira. Escenografia: Max Glaenzel Sílvia Delagneau. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Pedro Yagüe. Coreografia i assessorament en el moviment escènic: María Cabeza de Vaca. Composició i direcció musical: Dani Espasa. Espai sonor i composició de la cançó «Rina»: Lucas Ariel Vallejos. So: Iker Rañé. Caracterització: Àngels Salinas. Assessora d’accent argentí: Romina Cocca. Traducció i assessora de l’ídix: Golda van der Meer. Ajudanta d’escenografia: Paula González Infante. Ajudant de vestuari: Marc Udina Duran. Alumnes en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Andrea Castells Fernández (direcció- ESAD), Karen Carreño (dramatúrgia-MUET), Clea Granados (escenografia). Construcció d’escenografia: Carles Piera, Showtex. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Confecció del cavall i dels esquelets: Laura Garcia Martos. Construcció de les màscares: Eudald Ferré Serra. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Família Szpunberg Witt, Jorge Spunberg, Miquel Cabal Guarro, Arnau Pons, Juan Villareal, Leo Hipaucha Serenelli, Giacomo Passalacqua, Martina Vilarasau, Josefina Torino, Leila Amorós, Manel Fortià. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 abril 2025.

Només començar les primeres escenes de «La tercera fuga», un ja intueix que l'obra es mereixerà un d'aquells apludiments a peu dret. Però no ens precipitem i esperem que es faci el fosc final al cap de dues hores i tres quarts —sense entreacte— que transcorren amb un tempo veloç i apassionant que no defalleix en cap moment. Ritme, paraula, música, fiblada molt endins i emoció a flor de pell que s'expandeix progressivament per tot l'auditori a manera que avança la trama d'una obra que, sense voler ser estrictament autobiogràfica de l'autora catalano-argentina Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) té tota la voluntat i l'encert de furgar en les veritats potser amagades de l'antiga i la nova família Szpunberg i té l'encert també de crear una ficció al voltant dels seus orígens, mitificant aquelles petites històries personals que han corregut de veu en veu de la nissaga familiar i de generació en generació, i elevant a especulació literària i dramatúrgica una llegenda mai aclarida sobre l'existència o no d'un diamant que ha fet, com aquell qui diu, la volta al món... [+ crítica]

JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!

«La paella dels dijous», de Cristina Clemente. Intèrprets: Jordi Andújar, Lloll Bertran (2025) / Lluïsa Castell (2023-2024) i Núria Cuyàs. Escenografia: Elisenda Pérez. Figurinisme: Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: Xavi Gardés. Disseny so: Damià Duran. Tècnica llum i so: Maria Martín. Estudiant en pràctiques e direcció: Mar Mañez (Timbal). Coordinació de producció de la trilogia: Montse Farrarons i Clara Cols. Producció executiva: Jofre Blesa, Marina Marcos i Sergio Matamala. Coordinació artística: Adrià Aubert, Jofre Blesa i Sergio Matamala. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas, Ester Cánovas, Anna Castillo i Elisenda Riera. Imatge cartell: Emilio Lorente. Imatges promoció: Sergi Panizo. Vídeo: Marta Caravaca. Disseny gràfic: Laia Alsina. Agraïments: NOMEN. Coproducció: El Maldà, Sala Flyhard, Sala Versus Glòries i On el teatre batega. Amb el suport de: Grec Festival de Barcelona, Iberescena, Ajuntament de Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció de l'espectacle: Muguet Franc. Grec 2023. Primera i segona temporades: El Maldà i Espai Texas. Reposició tercera temporada: El Maldà, Barcelona, del 24 d'abril al 18 de maig 2025.
 

D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arròs sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten. Si per Sant Jordi, els més patriotes les posen de faldilla a les taules de llibres i els supervivents dels jocs florals les fan servir també de cortinatges per tapar les cames dels ponents ¿per què no es poden tenir a la nevera de la cuina? La Mercè és una fan de tot el que respira catalanitat i barri com els castellers o els geganters i, com a bona germana de sang de la gent del sud i del País Valencià, és també una amant de l'arròs ben ros que és el que ella fa cada dijous quan el seu parell de galifardeus tenen cita fixa a casa seva. Esclar que no sempre el missatge de la mare coincideix amb el missatge dels fills. Ja ho diuen: cria fills i qui sap si et sortiran corbs. O dit d'una altra manera, fes-los arròs cada dijous i qui sap si no es covarà abans d'hora... [+ crítica]

LA PARAULA ÉS MÚSICA

«Cor dels amants», de Tiago Rodrigues. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Joan Carreras i Marta Marco. Assistent artística, escenografia i vestuari: Magda Bizarro. Il·luminació: Rui Monteiro. Ajudant d'escenografia i vestuari: Aleix Gáva. Alumne en pràctiques: Gonzalo Dalgarralando Haritçalde (MUET). Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Tiago Rodrigues. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 abril 2025.
 

El director del Festival d'Avinyó, el portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977) posa entre l'espasa i la paret, en el bon sentit de l'expressió, la parella d'intèrprets que protagonitzen la seva obra «Cor dels amants». Ja ho havia fet amb dos intèrprets francesos el 2021 («Choeur des amants») i amb dos intèrprets grecs i dos intèrprets portuguesos («Ο Χορός των εραστών» i «Coro dos amantes») el 2024. Ara li ha tocat el torn a la versió catalana, que ha elaborat amb exquisidesa Cristina Genebat (es troba publicada a la col·lecció Llum de Guàrdia, de Comanegra), i la parella escollida ha estat la de l'actor Joan Carreras —amb qui Tiago Rodrigues ja havia confiat en l'última edició d'Avinyó portant la seva espectacular «Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)» en original català al festival— i ha cridat l'actriu Marta Marco, en feliç estat de maduresa. L'obra de Tiago Rodrigues requereix que siguin dos intèrprets de pedra picada els que s'hi enfrontin. Els esculls que durant seixanta minuts —la brevetat no significa falta d'intensitat— troben cadascun dels dos personatges només es poden sortejar amb ofici i domini escènic, des de les escenes polifòniques —gairebé semblen un salm, immersos com estem aquests dies en la pluja mediàtica religiosa— i també en les escenes cacofòniques, trencades només en alguna ocasió per presumptes confusions esquerra-dreta, dreta-esquerra, que picarescament s'atribueixen a una dislèxia crònica d'ella... [+ crítica]

EL MEU PES EN LLET

«La cadena del fred», de Yaiza Berrocal Guevara. Intèrprets:  Montse Esteve, Pep Planas, Manel Sans i Valèria Sorolla. Col·laboració especial en off: Edu Tudela. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Caracterització: Claudia de Anta. Espai sonor: Nacho López. Vídeo: Joan Rodón. Coreografia: Marta Gil Polo. Fotografia: Kiku Piñol. Cap tècnic: Quim Otero. Regidoria: Bibi Guzman. Producció: Júlia Simó i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Estudiant en pràctiques: Bet Cullell. Agraïments: Dissenys Papeti (Cessió de maquetes) i Santi Ricart. Una producció de la Sala Beckett, Cassandra Projectes Artístics i Teatre Auditori de Llinars. Ajudant de direcció: Edu Tudela. Direcció: Marta Gil Polo. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 24 abril 2025.

Si l'esponsorització cultural va escassa per la temuda inflació i l'augment velat dels preus dels aliments i, més recentment, per la incertesa de les càrregues arenzelàries als exportadors espargides a tort i a dret pel perillós showman internacional Donald Trump, a la Sala Beckett totes li ponen perquè no es pot dir que en aquesta obra, «La cadena del fred», que va obtenir el premi Calderón de la Barca 2020, de la dramaturga i guionista catalana Yaiza Berrocal Guevara (Llinars del Vallès, 1991), hi falti la publicitat gratuïta, començant pels tetrabrics de La Central Lechera Asturiana i continuant per les patates prefregides i congelades de la marca McCain que elabora aquesta multinacional canadenca. «La cadena del fred» és una metàfora del sistema capitalista que s'ha imposat cavalcant al galop per damunt de tota la societat, de la mateixa manera que els aliments escombraria s'han imposat en la dieta gens mediterrània de la societat d'aquest primer quart de segle XXI com a herència enverinada dels ideals de l'últim decenni del segle XX que, com les patates fregides McCain, també han estat la majoria congelats. Al costat de la llet La Asturiana, doncs, que és un dels èxits aconseguits per la mare d'aquesta família de classe treballadora que retrata l'obra, després de guanyar per la seva constància i fe en els codis de barres els litres de llet equivalents al pes de la família, hi ha, sota el paraigua de les bosses plastificades de patates McCain i arran d'una entrevista de feina de la jove de la família, una repassada en clau de sàtira d'algunes figures polítiques dels últims anys, com el president espanyol José María Aznar, o la ironia de la col·lecció de les maquetes de monuments espanyols en miniatura contruïdes pel pare de la casa —obrer a l'atur després de la crisi—, o la relació epistolar de la filla, des de petita i adolescent, amb el senyor McCain, el rei de les patates, mite i model de futur i benestar, emmirallat més enllà de les altures... [+ crítica]

TOT ÉS CULPA MEVA

«Opereta imaginària (L’Opérette imaginaire)», de Valère Novarina. Traducció i adaptació: Albert Arribas. Intèrprets: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Antònia Jaume, Oriol Genís, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon. Música original i espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Producció executiva: Centaure Produccions. Foto cartell: Pablo Bernal Pena (fotografia), Manuel Mateos (estilisme i edició) i Relda (caracterització). Producció: Centaure Produccions i Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Amb el suport de l’ICEC – Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Teatre de Lloret. Ajudanta de direcció i tècnica companyia: Aurembiaix Montardit. Direcció: Albert Arribas. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 23 abril 2025.

Aquest és un dels lemes que sembla que justifiqui tot el que passa en aquesta «Opereta imaginària», que ha servit per tornar a Barcelona —present el dia de l'estrena— el director suís Valère Novarina (Chêne-Bougeries, Suïssa, 1942), després que el 2010 el convidés l'enyorat Hermann Bonnín en una de les mogudes Barribrossa que tenia com a epicentre l'Espai Brossa antic del carrer Allada Vermell. Precisament, la traducció original catalana d'«Opereta imaginària», feta pel dramaturg i director Albert Arribas, prové d'aquella mateixa moguda Barribrossa on, entre diverses càpsules marca Novarina, ja hi va prendre part l'actor Oriol Genís, que també va fer tàndem al quadrat amb Novarina i Arribas amb un monòleg del «Decameró» al Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Xavier Albertí. L'actor Oriol Genís repeteix ara i aquí, en aquesta «Opereta imagnària» amb una magnífica solidesa de la seva capacitat actoral multidisciplinar i d'alt voltatge que, si no deixa l'auditori esmaperdut i sense alè, poc hi falta, quan, trencant un presumpte silenci, el seu personatge demana disculpes per donar a conèixer l'inici d'una novel·la que no és sinó un monòleg intens, trampós, farcit de noms de fonts que ressonen per tot arreu, uns de més coneguts, d'altres d'imaginaris, i que, malgrat ser un inici novel·lesc aparentment sense cap ni peus, el cert és que sembla un plantejament, un nus i un desenllaç com déu mana... [+ crítica]

EL REALISME MÀGIC DE JOAN YAGO

«El futur». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Julia Calzada, Martí Costa i Xènia Sellarés. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Il·luminació: Júlia Bauer. Vestuari: Cristina Baró i Xènia Sellarés. Assessoria de moviment: Davo Marín. Locució: Marina Monràs. Fotografies: Nü Giménez Rius. Audiovisuals idisseny gràfic: Berta Bähr. Producció: Cia. La Bandarra, Sonder Produccions i La companyia. Comunicació: Martí Costa. Projecte en creació a la Nau Ivanow. Ha col·laborat en aquest espectacle: Eòlia I+D. Agraïments: Miquel Llull, Aura Foguet, Uri Callau, Fina Portell, Els Pirates Teatre, Dagoll Dagom i La Virgueria. Ajudanta de direcció: Julia Calzada. Direcció: Júlia Valdivielso. Sala Versus Glòries, Barcelona, 24 abril 2025.

Fitxa artística primera versió 2019: Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarés. Veu: Marina Monràs. Coreografies: Xènia Sellarés. Audiovisuals: Berta Bähr. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Fotografies: Genia Badano. Direcció: Joan Yago. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa Barcelona, 22 setembre 2019.

Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre... [+ crítica]

LES MARES DE LA LLUM

«La veritat sobre la llum», d'Audur Ava Ólafsdóttir. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Traducció de Macià Riutort (a partir de la versió islandesa). Intèrprets: Maria Casellas, Roger Julià, Andrea Portella Fontbernat i Rosa Renom. Il·luminació: Ferran Utzet. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Giulia Grumi. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Suport il·luminació i cap tècnic: Àngel Puertas. Producció executiva: Els Telers Produccions. Suport a la producció: Arnau Nadal. Fotografies: Felipe Mena. Fotografia d’assaig: Alba Lajarín. Agraïments: Pilar Artigas, Josep Caselles, Llàtzer Garcia, Montserrat Tolosa, Fundació AISGE, La Perla 29, Centre d’Arts Santa Mònica i Roberto Montes (trezze.23). Una coproducció d’Els telers produccions i Teatre Akadèmia. Amb el suport de l’ICEC i la Diputació de Barcelona. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Coproducció d'Els Telers i Teatre Akadèmia. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Clara Moraleda. Direcció de l'espectacle: Ferran Utzet. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 abril 2025.


 A la generació que encara ha tingut l'oportunitat de néixer a casa i no en la fredor d'un quiròfan quan li parlen de les “llevadores” li evoquen uns personatges imaginaris que no ha conegut però que té tota la consciència que són les primeres mans que l'han tingut als braços i els han llençat a l'atzar de la vida. Segons la llengua islandesa, la paraula “llevadora” n'inclou dues d'essencials: “mare” i “llum”. Per això, fa una dotzena d'anys, els islandesos segurament van triar “llevadora” com a la paraula més bonica de la seva llengua. O potser també perquè van ser conscients de qui els va dir el primer bon dia. L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera dues obres ambientades als països nòrdics, Finlàndia i Islàndia, i que, en les dues, es faci referència i es mitifiqui el fenomen de l'aurora boreal. A «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet, l'humor és la clau de l'obra. A «La veritat sobre la llum», una adaptació d'Anna Maria Ricart sobre el relat d'Audur Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, Islàndia, 1958), escriptora, professora d'història de l'art i directora del Museu de la Universitat d'Islàndia, un relat que amb traducció de Macià Riutort es troba publicat a Club Editor, la recerca de la serenitat del jo és el motiu central. Les dues, però, com deia, tenen com un miratge l'aurora boreal. La posada en escena de «La veritat sobre la llum» destaca, no només per la interpretació coral encapçalada per la murrieria de la tia-àvia que representa l'actriu Rosa Renom, sinó també per l'ambientació sonora de Guillem Rodríguez i la il·luminació del mateix director de la peça, Ferran Utzet. Aquests dos elements acaben sent com un personatge més que marca l'ambientació atmosfèrica, a tocar de Nadal, quan a Islàndia els dies són més curts —sis hores a tot estirar— i el trànsit entre la foscor i la llum es converteix gairebé en una necessitat vital... [+ crítica]

VIATGE AL PARADÍS DE LA DISBAUXA

«Cancun», de Jordi Galceran. Intèrprets: Agnès Busquets, Gemma Deusedas, Màrius Hernández i David Olivares. Staff resort: Glòria Gendre. Escenografia: Oriol Prat. Vestuari: Núria Llunell. Disseny de llums: Ferran Costejà. Fotografia i cartell: Sergi Panizo. Producció: Anna Carreño. Ajudants de producció: David García i Alba Iglesias. Distribució: Cristina Ferrer – Tot Produccions. Una producció de Buganvilia. Agraïments: Max Villanueva Garachana, Bea Fenollar, Gataro, Centre Cívic El Carmel, Albert Parera. Direcció: Susanna Garachana. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona. Del 30 de març al 17 de maig.
 

«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra— i que la gresca està servida. Els diàlegs i l'acció de l'obra —una hora i mitja d'una tirada— estan mesurats. Lingüísticament, hi ha petites llicències per fer-los més quotidians que, de fet, no caldria que hi fossin perquè el conjunt és d'un estàndard correcte. El primer acte, que planteja la situació, dóna a conèixer les circumstàncies de les dues parelles. El segon acte requereix que els espectadors facin un canvi de xip i s'interroguin —com s'interroguen— sobre què és el que està passant realment. I el tercer acte, el desenllaç, fa l'efecte que vulgui deixar les coses al seu lloc amb un epíleg, que diria que és una mica forçat, com si no s'hagués acabat de trobar la llum d'una sortida esclatant al final del túnel de l'embolic... [+ crítica]

EL CANT DELS OCELLS DE SANT BOI

«El peix daurat», d'Anna Agulló Prieto. Intèrpret: Anna Agulló Prieto. Escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Gal·la Sabaté Masip. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Música original: Clara Peya. Cançons: Anna Agulló Prieto, Miquel Enciso, Guillem Torà i Rubén Prieto. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Preparació actoral: Clara Segura. I els equips del Teatre Lliure. Mencions: Residència Artística Balandra, Subvenció de Foment a la Creació de l’Ajuntament de Sant Just Desvern. Producció: Teatre Lliure. Producció original amb el suport del Centre Cívic El Sortidor (Residència Artística Balandra) i l'Ajuntament de Sant Just Desvern. Ajudanta de direcció: Sara Sors. Direcció: Anna Agulló Prieto. Sala Atrium, Barcelona, 9 març 2023. Reposició i nova producció: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2025.

En una nova aportació de les propostes nascudes en una sala petita com era encara la Sala Atrium el 2023 —ara ja és una sala menys petita—, l'actriu, escriptora, documentalista i directora Anna Agulló i Prieto ha tingut l'oportunitat de revisar, refer, ampliar de contingut escenogràfic i reduir en durada —d'hora quaranta-cinc a hora quinze— el seu primer espectacle com a dramaturga que, en realitat, havia de ser originalment un documental tenint en compte la vena cinematogràfica de l'autora que va passar dels inicials estudis de teatre a l'audiovisual. Però com que els camins de les arts escèniques són inescrutables, la proposta dramatúrgica és, més que un monòleg a l'ús, una obertura en veu alta dels fantasmes i el dolor que han perseguit la pròpia actriu i que en un relat que, per cert, podria ser també estrictament literari, surten a la llum en una mena de catarsi col·lectiva, com si a l'Espai Lliure de Montjuïc s'hi haguessin congregat amics i coneguts, tinguts en confiança. Anna Agulló Prieto parla de la pressió d'una generació determinada, la seva, convertida sovint en depressió; parla de les conseqüències socials; de la preparació educativa i la precarietat laboral implícita; parla de la violència sexual contra les dones i ho exposa amb la ferida en pròpia pell; parla dels intents de suïcidi quan tot s'enfonsa; parla de l'amor espontani i de les trampes de l'amor romàntic; i sempre acaba anat a parar en un punt àlgid on tot convergeix: la flaquesa de la salut mental... [+ crítica]

UNA HUMANITAT FETA DE DRAPS DE CASA

«Fantàstic Ramon». Dramatúrgia de Clàudia Cedó. Intèrprets: Andrea Álvarez, Marc Buxaderas, Francesc Ferrer, Jordi Galià, Xicu Masó, Mercè Mèndez, Anna Moliner, Edgar Murillo, Judit Pardàs, Vanessa Segura, Kathy Sey i Ninot Ramon. Escenografia: Max Glaenzel. Titelles: Andreu Martínez. Vestuari: Bernat Grau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Luis Martí. Espai sonor: Lluís Robirola. So: Lluís Robirola i Marta Folch. Música original: Lluís Robirola i Judit Pardàs. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Anna Casadevall. Ajudant d'il·luminació: Albert Anglada. Entrenament actoral: Berta Camps. Intèrpret LSC: Javier Díez Bonilla. Regidoria adaptada: Aina Palomar i Berta Sayeras. Educadora assistencial: Marta “Alegria” Rodríguez. Alumne en pràctiques: José Araya (MUET). Construcció i assessorament titelles: Andreu Martínez. Construcció últim Ramón: Marta Lofi. Equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure. Producció adaptada: Escenaris Especials. Menció: Projecte realitzat amb la Beca Leonardo a Investigadors i Creadors Culturals 2023 de la Fundació BBVA, en l'àrea de Cració Literària i Arts Escèniques. Primer projecte Ànima Lliure en aliança amb la Fundació Banc Sabadell. Ajudanta de direcció: Anna del Barrio. Direcció: Clàudia Cedó. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 abril 2025.

La fe mou muntanyes. I viatges xàrter també. Hi ha qui fa quilòmetres fins al Santuari francès de Lorda, amb el vot de confiança que encara diposita en aquella jove Bernadeta que a mitjan segle XIX diu que va veure la mare de Déu a la gruta de Massavielha. Hi ha qui es conforma en una creença més de quilòmetre zero i puja de tant en tant a Montserrat per comprovar que la Moreneta continua mantenint el reclam turístic i que el mató s'hi continua venent la mar de bé. I hi ha qui peregrina fins a la població de Santa Aurora de la Pietat on hi ha una escola rural amb una directora negra, una mestra visionària acabada d'arribar, un bar de punt de concentració del poble, un capellà amb birreta que marca la pauta religiosa com Déu mana, el metge que coneix tots els mals i on també hi ha la parella del Josep i la Clara, neorurals del segle XXI, que han tingut el primer fill, un fill especial perquè no és ni nen ni nena sinó un nadó de drap que va creixent a manera que la trama també va avançant amb un tempo pausat que s'allargassa fins als 150 minuts de representació més un quart d'hora d'entreacte. «Fantàstic Ramon» és un conte de gènere fantàstic, mai més ben dit, amb tocs surrealistes, de regust agredolç, que segurament encantaria Mercè Rodoreda i que l'escriptora de «Viatges i flors» o «La mort i la primavera» envejaria que no hagués sortit de la seva fecunda imaginació. La història ha sortit de la dramaturga, directora, psicòloga i fundadora del col·lectiu Escenaris Especials, Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1983), autora que molts espectadors tenen present per algunes de les seves obres més celebrades com «Una gossa en un descampat» o «Mare de sucre»... [+ crítica]

L'EXCEPCIÓ DE L'EXCEPCIONALITAT

«Les coses excepcionals», de Duncan Macmillan, Traducció d'Adriana Nadal. Intèrpret: Pau Roca. Espai escènic: Paula Bosch. Disseny de llums: Ignasi Bosch & Guillem Gelabert. Produccció executiva: Adriana Nadal. Una producció de Sixto Paz Produccions, amb el suport de l'ICEC-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la beca Barcelona Crea 2023. Ajudantia de direcció: Jan Vilanova. Direcció: Sixto Paz Produccions. Heartbreak Hotel, Barcelona. De 26 de març al 27 d'abril 2025.
 

El que fa l'actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d'aquest espectacle, és una excepció de l'excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s'ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l'excepció —valgui el coixí lingüístic— de l'obra «Pulmons», de fa una dècada. Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu. És convenient que els espectadors sàpiguen de quin peu calça cada proposta escènica que trien. En aquest cas, potser només els tocarà fer-se còmplices d'un paperet amb un missatge que els donarà el mateix Pau Roca en entrar a la sala perquè, seguint les seves indicacions, en un moment donat, els demanarà que en facin la lectura (avís per a usuaris d'òptica: no us deixeu les ulleres a casa). Alguns altres, més privilegiats, triats amb ull de director de càsting, segurament, podran participar de la interactivitat amb la seva aportació escènica permanentment conduïda pel protagonista. «Les coses excepcionals» són les que un infant de 6 o 7 anys es proposa de fer imprescindibles davant les crisis de suïcidi de la seva mare. Algunes són coses molt quotidianes, d'altres són evocades amb un somriure, algunes més es podrien ampliar i ampliar a partir de cadascun dels desitjos o les flaqueses dels mateixos espectadors... [+ crítica]

LA MORT SEMPRE TÉ UN PREU

«Mort d'un comediant», de Guillem Clua. Intèrprets: Jordi Bosch, Francesc Marginet Sensada i Mercè Pons. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudant escenografia: Cesc Colomina Ajudantes producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Tilda Espluga. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de La Garza, Montibello. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. És una producció de Teatre Romea. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 27 març 2025.
 

I el viatjant d'Arthur Miller es va morir. Però no per això tots els altres viatjants —i qui diu viatjants, diu comediants— han de fer la mateixa fi. La mort dels comediants, per exemple, actors i actrius que acaben formant part del parrimoni d'un país, com hauria de ser? ¿Hauria de ser una mort anunciada a bombos i platerets? ¿Hauria de ser el preàmbul d'una descoberta d'una placa o un monòlit als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, posem per cas? ¿Quants monòlits caldrien per honorar aquí tots els comediants que es fan i es desfan? El dramaturg Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha agafat com a fil justificant la coneguda obra d'Arthur Miller, «La mort d'un viatjant», però en la notable biblioteca del protagonista de la seva contemporània «Mort d'un comediant» —la biblioteca d'un actor ja retirat anomenat presumptament Llorenç Cardona—, el volum d'aquesta obra d'Arthur Miller és l'únic que està tancat amb pany i clau en un bagul de l'estança i de la que ell no en vol sentir ni parlar. I fins a aquí puc explicar alguna cosa de «Mort d'un comediant». Teló, aplaudiments i moltes gràcies. Perquè resulta que la trama —o la trampa— que ha preparat l'autor Guillem Clua exigeix que els espectadors la segueixin sense saber on vol anar a parar el protagonista i que, juntament amb els altres dos personatges de l'obra, la presumpta neboda de l'actor i el presumpte cuidador domiciliari, vagin desbrossant el camí que els porti al desenllaç... [+ crítica]

EL CÀNCER DE MAMA NO ÉS ROSA

Delicat. Delicadíssim. Proposar-se elevar a la categoria de comèdia, que té com a eix principal la plaga del càncer de mama que assota la població femenina d'entresegles, pot semblar una temeritat. Però l'autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) té les eines dramatúrgiques suficients per aconseguir que tot el que l'aposta té d'arriscat es transformi en una mirada optimista, desinhibida, irònica i saludable, tant per a les espectadores que han viscut en pròpia pell la mala ratxa com per a aquelles que afortunadament no hi han passat i també, esclar, per a aquells espectadors que potser ho han viscut, sisplau per força, per proximitat familiar o d'amistat. «Dones de ràdio», que juga amb la doble accepció de la “ràdio” de les ones i l'escurçament del tractament de “radioteràpia”, és un d'aquells espectacles que té tots els déus de cara i en el qual tots s'han conjurat per obtenir un resultat tant brillant com emotiu i entusiasta (l'aplaudiment espontani a peu dret de tot l'auditori ho certifica), que beu de la fortuna d'un text de Cristina Clemente... [+ crítica]

L'ELECTROMAGNETISME DE L'AURORA BOREAL

«Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: David Bagés, Míriam Iscla, Albert Prat i Anna Sahun. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Marc Santa. Caracterització: Maru Errando. Direcció de Producció: Carles Manrique. Direcció artística de producció: Jordi Casanovas. Ajudantia de direcció: Pau Ferran Roig. Ajudantia de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional i escenes: Lluís Arbós. Distribució: Magnética Management. És una producció de Hause-richman Produccions, Verteatro, Sebastián Blutrach, Focus i Producciones Teatrales Contemporáneas. Direcció: Nelson Valente. Reestrena nova versió: Teatre Condal, Barcelona, 20 març 2025.

Fitxa artística estrena 2019: «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans. Disseny d'espai: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula Gonzàlez. Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció artística H&R: Jordi Casanovas. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants producció: Laura García i Laura Alonso. Premsa: Còsmica - Anna Aurich. Il·lustració: Nadar. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Teaser fotografies: Alejo Levis. Direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet. Producció: Hause & Richman i Velvet Events, en col·laboració amb el Teatre Plaza de Castelldefels. Teatre Club Capitol, Barcelona, 23 gener 2019. Reposició: 22 maig 2019.

Amb comèdies com «Lapònia» no en calen d'importació perquè, com es va constatar en la primera estrena del 2019, estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha fet visible que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia (l'actor Albert Prat), parella d'una de les germanes catalanes (l'actriu Anna Sahun), treballadora d'una multinacional de noves tecnologies i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana (l'actriu Míriam Iscla) i el marit catalans (l'actor David Bagés), treballador d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar... [+ crítica]

OUS REMENATS AMB DECIBELS

«The Cibels». Creació col·lectiva: Laura Aubert, Francesc Marginet, Clara Mingueza, Marc Domingo i Cris Margu. Idea original i interpretació: Cris Margu i Marc Domingo. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Núria Casafont Guix. Il·luminació: Clàudia Serra. Composició musical: Marc Domingo i Cris Margu. Assessorament dramatúrgic: Núria Coromines. Producció i atrezzo: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Distribució: Montse Farrarons. Una producció d’El Maldà. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb la col·laboració del Teatre Aurora d'Igualada. Direcció col·lectiva: Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 20 març 2025.

Fa la impressió que el col·lectiu que ha donat cos i ànima a aquest espectacle ideat per Cris Margu i Marc Domingo, que són també els ideòlegs i els dos intèrprets de «The Cibels», l'han cuinat com si preparessin uns ous remenats, un ingredient que, sense desvelar més del que es pot desvelar, és també un protagonista subliminal de tota la història d'aquesta parella de joves rockers d'entre el setanta-set i el vuitanta-set del segle passat, que sembla que diuen que van fer el salt des de Sant Fruitós de Bages fins al Madison Square Garden de Nova York. Ells i els creadors del muntatge han plantejat una trama que comença per batre la qüestió, com es baten els ous, en una entrevista on els periodistes són els mateixos espectadors —ni que no facin cap pregunta. I ells dos, la Margaret i el John, ho assaonen bé i hi posen el pessic de sal, a vegades amb sal més gruixuda de la que convindria.També són ells dos, fent un flaixbac escenogràfic, que fonen la seva trajectòria, com si fos la mantega de gurmet en una paella, i quan la cosa comença a espetegar de valent hi afegeixen els ous que fan falta per fer creïble la seva història. Quan s'adonen que el relat, com els ous, comença a cedir i a fixar-se de les vores, amaneixen la seva història amb una bona espàtula remenant la paella per muntar la quallada... [+ crítica]

AMOR DE MARE, LA RESTA ÉS AIRE

«Les mares», de Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Intèrprets: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Il·luminació i espai sonor: Dani Tort. Escenografia: Pablo Paz. Vestuari i perruqueria: Carme Puigdevall. Direcció audiovisual: Robert Molist. Disseny gràfic: Grafia Serveis Gràfics. Ajudant de direcció: Raul Martinez. Direcció: Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 març 2025.

Sona l'emblemàtica i popular cançó «La mare». Més  adient, impossible. «La mare», que sembla d'avui mateix, és una composició de té més de cent anys, del 1921. Va néixer al Paral·lel, amb la lletra d'un empresari de cafés-concert de l'època per homenatjar la seva mare, Manuel Sugrañes, i amb la música de Joan Costa. «La mare» és una peça que ha tingut des d'aleshores moltes versions, sobretot a partir de la renaixença que li va donar Dyango el 1989. L'havia estrenat Goyita, una cupletista dels anomenats feliços anys vint del Paral·lel. La versió que han escollit els actors Fel Faixedas i Carles Xuriguera per introduir el seu espectacle «Les mares» és la de la cantant menorquina Anna Ferrer i la cantant gironina Paula Grande. Una troballa que es posa l'auditori a la butxaca. Dic tot això, perquè Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'han arriscat a fer un espectacle en la seva línia d'humor, però que de seguida entra en el sentimentalisme ben entès de l'anomenat “amor de mare”. Per cert, una expressió que l'Institut d'Estudis Catalans es plantejava sense èxit eliminar dels exemples de l'entrada del seu diccionari per no discriminar els pares!, i una expressió que defineix exactament el que Faixedas i Xuriguera han volgut explicar, adoptant el paper de les seves respectives mares, mortes de fa temps les dues i, per atzar de la vida, les dues, peixateres, mestresses de casa i exemple del tipus de dona treballadora, familiar, dedicada als pares i als fills, encasellada en la tradició cultural i, en el seu cas, en la repressió d'un règim dictatorial que els donava ben poques possibilitats de sortida... [+ crítica]

ÈXTASI DEL TOTXO AMB CASC DE PROTECCIÓ

«Suite nº 4. Do not disturb». Autoria: HOTEL col·lectiu escènic. Dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrprets: Laia Duran, Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Lorena Nogal. Coreografia: Col·lectiu intèrprets conjuntament amb l’equip de direcció. Espai escènic: Joan Galí Sanarau. Espai sonor i composició original: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: Andreu Fàbregas Granés. Vestuari: Laura Garcia. Coordinació so: Rai Segura. Veus en off: Pep Molina, Teresa Vallicrosa, Olga Onrubia, Anna Maruny, Rita Molina i Vallicrosa, Carles Pedragosa Torres, Jordi Oriol. Solo de bateria: Aleix Burgués. Construcció d’escenografia: Benoît Duchesne, Oriol Corral. Confecció de vestuari: Amaranta Albornoz. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Equip de gestió d’Indi Gest: Marc Permanyer, Manon Almellones. Imatge del cartell i fotografies d’assaig: Ana Calero Heras. Fotografies d’escena: Jofre Moreno. Producció executiva: Helena Font Barbero, Gina Aspa Miralta. Producció: Indi Gest, HOTEL col·lectiu escènic, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de creació, Dansa Metropolitana. Agraïments: Gian Aimi Duran, Nara Aimi Duran, Arnau Rodríguez, Orió Hierro. Equips tècnics i de gestió del TNC. Espectacle dins el Festival Dansa Metropolitana . Ajudanta de direcció: Rita Molina i Vallicrosa. Direcció: Jordi Oriol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 març 2025.

Si les arts escèniques fossin com els trens de Rodalies i els usuaris de les butaques teatrals estiguessin acostumats al fet que de tant en tant fallés el so, tronessin els micros o fes pampallugues la il·luminació, es consideraria normal. Però ja sabem que la fe dels espectadors en els tècnics de so i d'il·uminació és sagrada i, per això, quan en l'inici i el transcurs d'aquest espectacle de vocació híbrida del col·lectiu escènic HOTEL, es produeixen volgudament i de manera descarada i expressa tots aquests desajustos tècnics, ja s'entreveu que la tal «Suite nº 4. Do not disturb» vol ser una provocació irònica sobre les convencions de la representació teatral. L'humor no hi falta, des del primer moment, quan els cinc interprets —¿ballarins, ballarines o obrers del totxo?— introdueixen la seva història davant de micros, amb algunes contradiccions temporals entre ells, amb algun embolic de cables —estil Tortell Poltrona— i amb uns efectes de so que sembla que hagin estat enregistrats als afores de les inacabables obres de la Rambla o als afores del nou camp del Barça. L'espectacle de dansa-teatre, que forma part del festival Dansa Metropolitana, es podria dir que és una al·legoria de l'èxtasi del totxo, però sempre amb casc de protecció i armilla laboral reflectant, no sé si amb la mala intenció de reptar també el fatídic color groc del món del teatre... [+ crítica]

UN POEMA SIMFÒNIC AMB AURICULARS

«Arribaràs i serà de nit». Idea original: Marc Chornet Artells i Projecte Ingenu. Dramatúrgia i llibret: Marc Artigau. Música original: Neus Pàmies Juárez i Gerard Marsal Norte. Producció musical i espai sonor: Gerard Marsal Norte. Intèrprets: Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano i Toni Guillemat. Vestuari: Laura Sanz. Espai: Marc Chornet i Laura Sanz. Il·luminació: David Bofarull i Lluís Serra. Cap tècnic: Lluís Serra. Assessoria de moviment: Georgina Avilés i Anna Pérez Moya. Fotografia: David Ruano. Vídeos promocionals: Albert Rué. Comunicació i producció: Xavier Torra. Cap de producció: Júlia Simó. Una creació de Projecte Ingenu. Una producció de Marlia Produccions S.L. amb el suport de l'ICEC del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya . Agraïments: La Virgueria, Nau Ivanow i Sala Atrium per acollir diferents moments del procés d’assaig de l’espectacle. Ajudant de direcció: Toni Guillemat. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Atrium, Barcelona, 11 març 2025.

No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l'espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l'anomenada Intel·ligència Artificial. Que ningú no s'espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d'artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d'això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d'una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic. «Arribaràs i serà de nit» és una creació pròpia que respira Km0 pels quatre costats: des de la composició original de l'actriu i cantant Neus Pàmies i el músic i dissenyador de so Gerard Marsal a la fusió que fa amb el llibret del dramaturg Marc Artigau, la poètica de l'espai escènic de tuls transparents de Marc Chornet i Laura Sanz, la il·luminació de David Bofarull i Lluís Serra, el vestuari de Laura Sanz, vestuari de roba unitària per als tres personatges femenins que s'estén fins i tot al folre d'algun dels objectes i, per descomptat, la interpretació del quartet protagonista, l'actor Toni Guillemat i les tres actrius i cantants que representen, les tres, un únic personatge, el de la Irene, en tres etapes: la dels vint anys (amb l'actriu Paula Jornet), la dels trenta-i-tants (amb l'actriu Neus Pàmies), dues actrius que han proliferat últimament als escenaris, i la dels seixanta-cinc tocats (l'actriu i cantant Isabel Soriano, menys habitual als escenaris en un retrobament escènic que va molt lligat al boom de «Mar i cel» i a qui va ser el primer grumet del musical de Dagoll Dagom)... [+ crítica]

RESIDUS DE NEUTRONS PERSONALS

«Després del final», de Dennis Kelly. Traducció de Marc Rosich.  Intèrprets: Meritxell Calvo i Ramon Pujol. Disseny de so: Roger Blasco. Vestuari: Marta Pell. Disseny de llums: Daniel Gener. Escenografia: Paula Font Creixell. Maquillatge i perruqueria: Tina Montón. Fotografies: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Rafaela Rivas. Distribució: Tot Produccions. Alumne en pràctiques: Nicolàs Queraltó. Disseny: Dani Ballesteros. Producció: Apunta Teatre.  Adjunt de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 març 2025.

Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l'autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L'atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s'intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l'Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d'aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l'amenaça d'una guerra nuclear, mal anomenada Tercera. Si a tot plegat hi afegim que, per aquests verals més pròxims, s'acaba el temps de tenir rellogats al centre nuclear francès de Marcola els residus de la central de Vandellòs I, després de l'incendi del 1989, i que abans del 2028 han de tornar al subsol d'on van sortir —passant, esclar, pel nou corredor del Mediterrani, les obres del qual tants problemes ocasiona ara als usuaris del tren del sud—, la temptació d'invertir en un refugi nuclear al jardí de casa —qui tingui jardí a casa, esclar!— és cada vegada més evident. Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè un dels dos protagonistes de l'obra «Després del final», en Mark, va tenir la il·luminació de construir-se un refugi nuclear sota el jardí, gairebé com si fos un conte de Pere Calders. I és així com aconsegueix arrossegar-hi una companya de feina, la Louise, després d'un ensurt al pub on eren que l'ha deixada amb una amnèsia global transitòria, sense la memòria recent, fent-li creure que hi ha hagut un atac terrorista nuclear i que, a fora —com en una mena de segon Mecanoscrit pedrolià— no hi queda res ni ningú... [+ crítica]

ARQUEOLOGIA ENTRE REIXES LILES

«Marie, la roja», de Rosa Maria Arquimbau. Dramatúrgia: Carles Mallol. Intèrprets: Mercè Arànega, Borja Espinosa, Tai Fati, Oriol Guinart, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Jordi Llovet, Alba Montaño, Carlota Olcina i Martina Roura. Escenografia i videoescena: Alfonso Ferri Parres. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Moviment coreogràfic: Davo Marín. So: Àlex Polls. Arranjaments, assessorament de veus i composició de les cançons de bressol: Àngela Furquet. Composició tema final i samplers: Ki (Iñaki López). Caracterització: Imma Capell. Documentalista: Bernat Reher. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Ajudanta d'escenografia: Anna Tantull. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, S.L. Gerard Tubau Arjona. Confecció de vestuari: Consol Díaz, Marisa Gerardi, Javier Navas, Señor i Slide&Swing. Picòloga social i assessora en diversitat: Lidia Mora. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: CCCB - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Arts Santa Mònica. Ajudanta de direcció: Carme Poll. Direcció: Ester Villamor Baliarda. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 març 2025.

Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s'intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s'hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos. Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d'aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 - 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d'esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista. Va fer campanya pel vot femení (que cal recordar que no va arribar fins al 1933) i va escriure aquesta obra, impactant en el seu moment, moderna i atrevida, després d'una visita a la presó de dones de Barcelona. Però l'any 1938, en plena guerra civil, la prudència, segurament, va fer que l'ambientés a París i no aquí, tot i que la protagonista, Marie, anomenada “la roja” per la seva militància activista d'esquerres, havia estat empresonada per haver colpejat, pel que sembla, un policia... [+ crítica]

L'OCELL MALFERIT DEL REFUGI D'ESTIUEIG

«Expulsió», de Pau Miró. Intèrprets: Anna Alarcón, Montse Germán, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau. Escenografia: Pol Roig. Il·luminació: Mireia Sintes Garcia. Vestuari: Joana Martí. So: Iker Rañé. Fotografia: Kiku Piñol. Amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya. Producció La Beckett. Ajudantia de direcció: Guillem Sánchez Garcia. Direcció: Toni Casares. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 5 març 2025.

Fa vint anys, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va revoltar el sector dramatúrgic català amb l'obra «Plou a Barcelona», estrenada primer al Festival de Sitges i després, el 2004, a la Sala Beckett, dirigida també, com ara, per Toni Casares. L'obra, que va tenir una versió radiofònica i una versió cinematogràfica, a més de múltiples versions europees com la del Piccolo Teatro de Milà, va recuperar per a l'escenari teatral català un espai urbà i de barri, com el de Barcelona que, després dels intents de Josep Maria Benet i Jornet, havia estat oblidat en les dues dècades anteriors. D'aquella primera mirada del Raval de Pau Miró que feia a «Plou a Barcelona» a la mirada d'ara de la Barcelona on precisament no es pot dir que hi plogui gaire, però que és la Barcelona de l'especulació immobiliària, els desnonaments i l'urbanisme embogit en mans, no d'urbanistes o enginyers, sinó de juristes i polítics amb la vara a la butxaca, ha plogut molt, metafòricament parlant. Pau Miró ha continuat mirant la seva ciutat i la seva gent amb altres obres i amb «Expulsió» ha minimitzat al màxim aquesta mirada a través de quatre personatges —i alguns d'absents— que retraten un segment de la societat contemporània que de seguida toca la pell i arriba a l'ànima perquè les històries familiars, la pèrdua de la casa de la infància, la pèrdua dels pares, els secrets de família i les herències controvertides sempre toquen os... [+ crítica]

VERITATS OCULTES EN UN REPLÀ D'ESCALA

«La dona del tercer segona», de Víctor Borràs Gasch. Intèrpret: Àurea Márquez. Col·laboració especial: Samuel Manrique. Escenografia: Clàudia Vilà. Il·luminació: Ganecha Gil Gràcia. Vídeo: Anna Oset. Espai sonor: Guillem Llotje. Vestuari: Maria Armengol. Tècnica so i llums: Paula Crespo. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet i Yolanda Torralbo. Comunicació i públics: Mireia Arenós. Administració: Montse Valentí. Premsa: Míriam Salazar. Fotografies: Sílvia Poch. Agraïments: Família Vilà. Ajudant de direcció: Víctor Borràs. Cia. Teatre Nu. Direcció: Ivan Benet. Sala Atrium, Festival Grec. Barcelona, 28 juliol a 1 agost 2021. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 8 setembre a 3 octubre 2021. Gira diversos escenaris. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 25 febrer a 25 de març.

Les reunions de comunitats de propietaris s'han introduït d'un temps ençà al teatre segurament perquè l'habitatge i els seus problemes s'han convertit en una qüestió d'urgència social. Ja en van parlar fa uns quatre anys els de La Calòrica amb aquella obra sobre el canvi climàtic de títol més que llarg, «De què parlem quan parlem...», etcètera, etcètera, però que amagava el conflicte d'un edifici amb els baixants fets una quisca per als del local d'assaig. Precisament també en parlen ara mateix els de la companyia Epidèmia Teatre, amb una versió bufa i rebufa de «Les Noces de Fígaro» al Teatre Akadèmia. I n'havia parlat l'autor Víctor Borràs Gasch amb l'obra «La dona del tercer segona», estrenada el 2021 dins el Grec a la Sala Atrium, reconeguda després amb raó, tant per la seva temàtica, com, sobretot, per la interpretació imponent de l'actriu Àurea Márquez. És una bona notícia, doncs, que la companyia Teatre Nu no hagi deixat al rebost aquesta peça, «La dona del tercer segona», i després de la represa d'una gira, que s'hagi instal·lat ara, només amb funcions els dilluns i dimarts, a l'Espai Texas, en una altra de les recuperacions de muntatges que es mereixen una segona i una tercera oportunitat... [+ crítica]

LA, LA, LA AMB AIGUA DEL CARME

«Guateque». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Frank i Joan Sáez. Disseny de vestuari i il·luminació: Uri Prat. Confecció de vestuari: Assumpta Carmona. Utilleria: Carme Mira. So: Sergi Andrades. Coreografia: Ana Pérez García. Producció executiva i distribució: Cristina Ferrer / Tot produccions. Ajudant de direcció: Miquel Salamanca. Fotografia: Sergi Panizo. Caracterització: Montse Tolosa. Agraïments: Leandre Sangerman, Josep Llop, Bea Garcia, família Lorente-Picó, Aitor Rodero, Lídia Aguirre, Ceren Ugur, Regina Ollé, Albert Gràcia, Produccions El Gran Mogol, Gemma Ros, Miquel Tur, AISGE Espai Actua, Salesians Mataró. Una producció d’Epidèmia Teatre Projecte en creació a la Nau Ivanow. Projecte seleccionat en la quarta Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció musical de l'espectacle: Joel Riu. Direcció de l'espectacle: Gemma Sangerman. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 febrer 2025.

¿Què deu passar que hi ha, a hores d'ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s'emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta?  Vegi's, per exemple, l'adaptació de «L'aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d'un grup d'amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot. Cançons de l'època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura... Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia. L'espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d'Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l'Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques... [+ crítica]

HOLA, SÓC LA MORT... TANT DE GUST!

«Tota aquesta por que ara tinc». Creació i dramatúrgia: Marc Angelet, Andrea Jiménez, Guillem Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Aitana Giralt. Espai Escènic: Judit Colomer. Il·luminació: Jou Serra. Vestuari: Joana Martí. Espai Sonor: Pepino Pascual. Construcció màscara: Alfred Casas. Comunicació i distribució: Marta Riera Pi. Ajudant de producció: Clara Soler Mañé. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Direcció: Andrea Jiménez. Una producció de la companyia Guillem Albà i Grec'24 Festival de Barcelona. Sala Atrium, Barcelona, 24 febrer 2025.


El clown, performer, director, dramaturg, actor i creador multidisciplinar Guillem Albà va estrenar «Tota aquesta por que ara tinc» dins el Grec'24 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. L'espectacle —cinc úniques funcions ara a la Sala Atrium—, molt breu, encara no una hora —tenint en compte l'airada de llarga durada que estem vivint— és una mirada a una trajectòria de vint anys d'ofici per la Seca i la Meca des d'un pessimisme realista tintat d'un cert escepticisme. Guillem Albà juga amb la sorpresa i, per no riure's només del mort i de qui el vetlla, comença per riure's d'ell mateix i, per extensió, del gremi de les arts escèniques al qual pertany. Humor sa que amb un registre estilístic —càmera negra, micro i taulell de tarima sota el segell propi de la direcció sense fronteres d'Andrea Jiménez— evoluciona cap a una filosofia de l'artista entre la vida i la mort. En un intent de declamar «Hamlet», si un no mira bé on posa els peus dalt de la tarima, corre el risc de caure d'esquena i propinar-se un nyanyo amb resultat de traumatisme cranioencefàlic que es transforma en un viatge a la línia del no-res entre el ser i el no ser, ni que sempre sigui aquesta la qüestió o el dilema... [+ crítica]

TRES BRUIXES EN CLAU DE CASTRAT

«A Macbeth Song». Amb The Tiger Lillies. A partir de William Shakespeare. Versió d'Oriol Broggi. Intèrprets: Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet. Músics The Tiger Lillies: Martyn Jacques, Budi Butenop  i Adrian Stout. Cançons originals de Martyn Jacques. So: Damien Bazin. Video: Francesc Isern. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Acompanyament en el text: Albert Reverendo, Andrew Tarbet i Montse Vellvehí. Traducció subtítols: Gerard Cisneros. Regidoria: Marc Serra. Tècnics funcions: Pau Segura i Maria Vaillo. Operadora subtítols: Nagui Yamashita López. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Confecció vestuari: Època Barcelona. Sastressa: Annabel Barrufet. Cartell: Andrea Gusi i Albert Cano. Fotografia: David Ruano. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 19 febrer 2025.

Fa precisament un any que es veia a Barcelona un «Macbeth» ambientat a la Primera Guerra Mundial al Teatre Lliure en una versió de Pau Carrió. Del clima bèl·lic d'aquell muntatge a l'ambient de cabaret o burlesque que ha creat Oriol Broggi ara al Teatre La Biblioteca hi ha un salt de poltre gegant que s'accentua sobretot per la fusió de la línia tradicional escènica de La Perla 29 amb la veterana trajectòria del trio londinenc The Tiger Lillies, el cap visible del qual, el compositor, acordionista, pianista i castrat o, com diuen en italià, “castrato”, Martyn Jacques (Regne Unit, 1959), ha creat a Barcelona, en conxorxa amb la versió d'Oriol Broggi, un recull de 22 peces musicals originals de cap i de nou que són no només la cirereta del pastís sinó tot el pastís sencer. «A Macbeth Song» és com un conte explicat ingènuament als que el vulguin escoltar, amb el relat —en anglès sobretitulat— dels tres intèrprets (Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet) i l'acompanyament sempre dels tres músics multidisciplinars de The Tiger Lillies —tots tres amb els rostres enfarinats— que, com tres clowns, es posen en la pell de les tres bruixes del «Macbeth» de William Shakespeare que recorden una vegada més amb la seva profecia que ja van advertir Macbeth que es posés en remull el dia que veiés que el bosc de Birnam es movia com un tornado per davant seu... [+ crítica]

UNA PEDREGADA SOBRE ELS VIDRES DE LA PISCINA

«El principi d'Arquimedes», de Josep Maria Miró i Coromina. Fitxa artística 2025: Eric Balbàs, Jordi Coll Serra, Sandra Monclús Manchón i Marc Tarrida Aribau. Escenografia i vestuari: Elisabet Rovira. Alumna en pràctiques (Institut del Teatre): Alícia Leiva-Otto. Disseny l·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Ajundant de so: Magí Coma. Assessoria de moviment: Montse Colomé. Producció executiva: Maria Antolín i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Comunicació i disseny gràfic: Andreu Rami. Fotografia promocional: Sergio Panizo. Retoc d'imatge: Alberto López. Audiovisuals: Gusto Audiovisual. Producció: Teatre Texas. Amb el suport de l'ICEC, Generalitat de Catalunya. Gerència: Sem Pons Puig. Adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i premsa: Rubén Garcia i Martí Rossell. Cap tènic: Francesc Bonet. Sala, taquilla i regidoria: Jesús Aymerich, Berta Ramírez i Mireia Alert. Regidoria en pràctiques (ITEB): Carlota Alsina. Ajudanta de direcció: Mireia Claramunt. Direcció: Leonardo V. Granados. Espai Texas, Barcelona, 19 febrer 2025.

Fitxa artística estrena 2012/2013: Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i Santi Ricart. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. So: Damien Bazin. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Josep Maria Miró i Coromina. Coproducció Sala Beckett, Obrador Internacional Dramatúrgia, Grec 2012 i Associació Verins Escènics. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2013.

Aquesta crítica correspon a l'estrena del 2012/2013, que va dirigir el mateix autor, Josep Maria Miró i que va tenir lloc a la Sala Beckett el 2012 i posteriorment a La Villarroel el 2013. Des d'aleshores, segons les dades de la mateixa companyia, se n'han fet 43 muntatges arreu del món, 20 traduccions, 16 lectures dramatitzades i s’ha editat en 13 ocasions. Malgrat això, a Catalunya la van veure entre el 2012 i 2013 aproximadament 7.000 espectadors i va girar per només quatre escenaris de diverses poblacions. L'Espai Texas de Barcelona recupera i revisa el ric patrimoni escènic català contemporani, sobretot aquell que, a causa de les dinàmiques del mercat teatral, desapareixen de la cartellera abans d'arribar a un públic més extens.


    Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: «Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja.» D'aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d'Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que va estrenar en ocasió del Festival Grec 2012, a la sala Beckett, i que va reposar el 2013 en una Villarroel que aprofitava la disposició dels espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i una volguda implicació indirecta de l'auditori. L'autor, com el físic grec, fa surar ara la sospita a l'Espai Texas amb els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d'un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d'un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l'aigua. Una ingènua acusació infantil afegida a un cas descobert en un esplai pròxim a les piscines on l'entrenador treballa alarma els pares que, en un grup tancat de les xarxes, alimenten la sospita i reclamen a la directora de la piscina que prengui mesures contra el monitor. A partir d'aleshores, tot sura... [+ crítica]

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A LA LLUNA

«Armstrong, un musical molt espacial». Text de Dani Cherta. Música original de Keco Pujol. Intèrprets: Carla Miralda, Ferran Rull, Sergi Espina, Ariadna Suñé i Joan Saez. Músics: Lucas De Parellada, Andreu Roqueta / Andrés Zambrana i Alexandra Ros. Escenografia i vídeo: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Il·luminació: Fran Agramunt. Coreografies: Meri Bonet. Assessoria continguts: David Achell. Assistència de direcció: Jordi González. Direcció musical: Manel García. Direcció de l'espectacle: Dani Cherta. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 8 febrer 2025.
 

L'any 1969, en ple estiu, el 20 de juliol, els televisors en blanc i negre de l'època, a les poques cases que n'hi havia i als bars que oferien l'espectacle, retransmetien la primera arribada de l'home a la Lluna que ha passat a la història com el primer peu posat sobre la superficie lunar. El coet enlairat des de Cap Canaveral formava part de l'Operació Apollo 11 i era un dels estira-i-arronsa entre els Estats Units i Rússia, immersos en la Guerra Freda. L'astronauta Neil Armstrong va ser l'escollit perquè sortis de la nau i deixés l'empremta de la seva sola de bota lunar sobre la sorra aparentment sense vida de la Lluna. El mateix Neil Armstrong —en la ficció— és ara l'avi de la jove protagonista d'aquest nou musical, aquesta vegada, mai més ben dit, “molt espAcial”, de la companyia La Roda. La jove Armstrong vol ser astronauta com el seu avi. El temps ha fet que les dones accedeixin també amb més facilitats a les missions de l'espai. I amb el dietari del seu avi que li regala la mare recorda algunes de les operacions que cal seguir per sortir de la Terra i arribar a la Lluna. El relat de Dani Cherta obre aviat la veta de la fantasia i ho fa amb la incorporació d'un parell de lladregots que —com si fossin dos clons del Donald Trump que es vol fer amo de Gaza, del canal de Panamà o de Groenlàndia— també es volen fer amos del nou habitatge lunar de l'espai... [+ crítica]