«Los nuestros», de Lucía Carballal. Intèrprets: Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso, Ana Polvorosa, Gon Ramos, Alba Fernández Vargas / Vera Fernández Vargas, Asier Heras Toledano / Sergio Marañón Raigal. Escenografia: Pablo Chaves (AAPEE). Vestuari: Sandra Espinosa. Il·luminació: Pilar Valdelvira (AAI). Composició musical i coach vocal: Irene Novoa. So: Benigno Moreno. Coreografia i assessora de moviment: Belén Martí Lluch. Assessora sefardita: Eva Chocrón. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Ajudanta d’escenografia: Amalia Elorza Izaguirre. Ajudanta de vestuari: Igone Teso (AAPEE). Ajudanta d’il·luminació: Marina Cabrero. Cartell: Emilio Lorente. Tràiler i fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d’escenografia: May Servicios, Ricardo Vergne, Scnik Movil, .Fermisa. Producció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Mares i pares d'Asier, d'Alba, de Vera i Sergio; escola de ball Mambo Swing, Iñaki Cobos, Beatriz Gago, Alba Trueba, Mesala Films, Victoria Luengo, Natalia Huarte, Lola Luengo, Raquel Alarcón. Gràcies a Ale i Katy i a tota la família Sabá; a Reina, Joan, família Chocrón i a totes les persones que, amb els seus relats, han contribuït a l’escriptura d’aquesta obra. Equips tècnics i de gestió del TNC. Projecte realitzat amb la Beca Leonardo d’Investigació Científica i Creació Cultural 2022 de la Fundació BBVA. Direcció: Lucía Carballal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 21 de novembre al 7 de desembre 2025.
L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració. És a dir: a partir d'aleshores del que s'han d'abstenir els implicats és de manifestar cap altre senyal de dol. I tal dia farà un any. Dit així, pot semblar que l'avelut, el dol hebreu, segueixi un guió propi de comèdia. Però ja se sap que cada cultura, cada comunitat, cada família és deutora de la seva pròpia tradició. I, respectada més o menys, d'una manera o d'una altra, la tradició sempre deixa rastre ni que els seguidors decideixin que no en són practicants. La religió, totes les religions, tenen unes urpes invisibles capaces d'esgarrinxar fins a treure sang. La dramaturga, directora i guionista madrilenya Lucía Carballal (Madrid, 1984) ha aprofundit en la tradició d'una família sefardita. No és estrany que hagi escollit aquest origen perquè n'és la seva parella. La família de «Los nuestros» és originària de Tànger, però fan vida a Espanya des de fa anys. I es reuneixen o es reclouen plegats fora del món per celebrar l'avelut, el dol per la mort de l'àvia... [+ crítica]
