RESCATAR ELS RECORDS DEL NIU DE L'ORENETA

Hi ha molt poques obres de les quals no en puguis dir bo i res per no trencar la guspira de sorpresa que t'assalta una rèplica rere l'altra. «L'oreneta» té aquesta enorme qualitat dramatúrgica que es converteix, a més, en un sotrac emotiu per als espectadors. Qui l'hagi vist es guardarà prou de desvelar no només com acaba —que ja seria prou reprovable— sinó ni com comença ni com continua ni com va progressant al llarg de la trama. Només és possible dir que una professora de cant rep al seu estudi un jove que vol millorar la manera d'interpretar «L'oreneta», una peça de la infantesa en memòria de la seva mare morta. I també es pot dir que l'autor Guillem Clua va començar a escriure «L'oreneta» a raig després que el 12 de juny del 2016 un terrorista entrés amb un fusell al Bar Pulse de la ciutat nord-americana d'Orlando (Florida) i matés cinquanta persones en un atemptat contra la comunitat LGTBI. I no dic res més perquè aquesta presumpta sinopsi —amb permís de la casa— forma part de la brillant estratègia dramatúrgica de Guillem Clua (Barcelona, 1973) que, sense menystenir altres obres seves anteriors com «Smiley» o «Justícia», signa aquí la que per ara es podria considerar la seva “petita obra mestra”. Tan “mestra” que «L'oreneta» porta cinc anys rondant pel món, després d'estrenar-se primer a Londres, tot seguit a Atenes, més tard a Madrid i després de girar per mitja Espanya, i que ara mateix, fins al 6 de març, encara s'està representant al Théâtre Hébertot de París («L'hirondelle», amb Carmen Maura i Grégori Baquet, dirigits per Anne Bouvier)... [+ crítica]

CAFÈ, COPA I PURO... I VAGA

«Cigarreras». Basat en «La Tribuna» d'Emilia Pardo Bazán. Versió de Cándido Pazó. Intèrprets: Tamara Canosa, Susana Dans, Mercedes Castro, Isabel Naveira, Covadonga Berdiñas, Ana Santos, Ledicia Sola. Escenografia: Dani Trillo. Vestuari: Martina Cambeiro. Il·luminació: Afonso Castro. Música: Manuel Riveiro. Direcció de producció: Belén Pichel. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Disseny gràfic (imatge cartell): PlanB diseño gráfico. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció de Contraproducions. Companyia Histrión Teatro. Ajudant de direcció: Antonio Mourelos. Direcció: Cándido Pazó. Teatre Romea, Barcelona, 24 febrer 2022.

L'adaptació de la novel·la «La Tribuna» es mou entre el documental i, sobretot, la recuperació de la Memòria Històrica. I sempre que això passa, cal buscar una dramatúrgia que estengui un vel poètic sobre la representació. L'escriptora Emilia Pardo Bazán (A Coruña, 1851 - Madrid, 1921) hi aporta el seu registre de tècnica naturalista però, amb els anys de distància que ens en separen, la seva trama adquireix ara mateix un altre caràcter: la reivindicació feminista, la reivindicació laboral, la denúncia de l'explotació de les fàbriques del segle XIX i principis del XX que es pot comparar amb altres explotacions modernes. «La Tribuna» i la seva adaptació teatral amb el títol de «Cigarreras» s'ambienta a la Fàbrica de Tabacs d'A Coruña, que a la novel·la s'anomena La Marineda, una de les primeres que va contractar obreres cosa que va representar que la dona de l'època superés l'encasellament domèstic en el qual estava exclusivament destinada. I la novel·la d'Emilia Pardo Bazán apareix en el clima de la Revolució del 1868 que va destronar la reina Isabel II i que va portar la Primera República i la posterior crisi social i econòmica. I si hi afegim l'eclosió de les vagues obreres, ¿no és cert que ni que sigui una història del passat sembla una història d'avui en dia?... [+ crítica]

ESMOLAR EL CRIM I EL CÀSTIG AMB UN TALL DE DESTRAL

«Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski. Tírol original: «Prestuplenie i nakazaie». Traducció del rus: Miquel Cabal Guarro. Adaptació: Pau Carrió. Intèrprets: Roser Batalla, Oriol Guinart, Míriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Albert Prat, Òscar Rabadán, Marc Rodríguez i Maria Rodríguez. Música original: Joan Vallvé. Músic: Joan Solé. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assessora de moviment: Anna Rubirola. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (Muet): Laura Corominas. Contrucció de l'escenografia: Jorba-Miró i Quim Guixà. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Agraïments: La Casa dels Clàssics / Bernat Metge Universal, Eloi Caballé, Can Sons Studio, Taller Escenografia Castells. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Pau Carrió. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 febrer 2022.

«¿Com és que llançar bombes sobre la població civil durant un setge és una forma de matar més respectable?», clama en un moment donat Raskólnikov, el personatge de l'estudiant de dret, torturat pels seus fets, protagonista de «Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski, que interpreta l'actor Pol López. I mentre ho diu, els espectadors del Teatre Lliure de la nit del 23 al 24 de febrer del 2022, encara no saben que a l'est d'Europa, a la frontera entre Ucraïna i Rússia, es cou la revifalla del clan de la nova “creugammada”, personificada en un personatge d'aspecte tenebrós i ànima de gel com l'oligarca rus Vladímir Putin, que està a punt de llançar de matinada, a les 04:30 hora catalana, l'exèrcit rus per terra, mar i aire, encerclant tot Ucraïna. «Crim i càstig» és una obra de la literatura russa de les considerades monumentals, que l'escriptor Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va publicar en lliuraments per capítols el 1866, i que Andreu Nin (El Vendrell, 1892 - Madrid, 1937) ja va traduir al català l'any del crac, el 1929, i que ara, des del 2021, ha comptat amb una nova traducció, més moderna pel que fa a la llengua, a càrrec de Miquel Cabal, de la qual, Pau Carrió, el director escènic, n'ha elaborat una ambiciosa versió teatral meticulosament sintetitzada, centrada en els eixos morals i ètics més remarcables de la història, a partir de més de 600 pàgines de la narrativa original, convertida en una obra en dues parts, en conjunt unes tres hores i tres quarts amb un generós intermedi, per a tranquil·litat dels espectadors. Hi ha una versió teatral anterior a la de Pau Carrió. La van fer Josep Maria Jordà i Lluís Capdevila (Llibreria Millà, 1936). Però és evident que des d'ells dos i des d'Andreu Nin ha plogut molt de teatre. I una revisió moderna és tan rica com necessària... [+ crítica]

BAIXAR A TERRA I ENFANGAR-SE

«Terra baixa», d'Àngel Guimerà. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Intèrprets: Chantal Aimée, Marta Aguilar, Nao Albet, Alba Aloy, Mercè Arànega, Hodei Arrastoa, Enric Auquer, Quim Àvila, Guillem Balart, Susanna Barranco, Javier Beltrán, Dolo Beltrán, Ivan Benet, Clàudia Benito, Paula Blanco, Marcel Borràs, Alba Brunet, Marc Cartanyà, Aina Clotet, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas, Bruna Cusí, Biel Duran, Tilda Espluga, Raquel Ferri Moscardó, Xantal Gabarró, Francesc Garrido, Berta Graells, Margalida Grimalt, Paula Jornet, Marc Joy, Mireia Lorente-Picó, Núria Lloansi, Toni Mas, Paula Malia, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Tamara Ndong, Eva Ortega, Anna Pérez Moya, Víctor Pi, Oriol Pla, Alba Pujol, Alba Ribas, Santi Ricart, Xavier Ripoll, Maria Antònia Salas, David Selvas, Yolanda Sey, Blanca Valletbó, Martina Vilarasau, Pau Vinyals, Jaume Viñas. Resta de repartiment en curs d'un col·lectiu de 78 intèrprets (6 per funció que es fan públics el dia abans). Il·luminació: Anna Rovira. So: Joan Solé. Audiovisuals: Enrique Baró Ubach i Marie Klara González. Ajudants de direcció: Pedro Granero i Estela Santos. Ajudants de so: Pau Matas i Enol Balada. Producció executiva: Helena Febrés Fraylich. Agraïments: Nau Ivanow, Companyia Heartbreak Hotel, Núria Llunell, Lluís Pasqual, Mercè Aránega, Albert Arribas, Abel Garriga i als actors i actrius de la Companyia Lliure de 1990. Coproducció: Teatre Lliure i Roger Bernat / FFF.  Direcció: Roger Bernat. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 febrer 2022.

Hi ha teatre experimental i experiments de teatre. El que el director Roger Bernat (Barcelona, 1968) ha fet amb aquesta singular i oblidable miniversió de «Terra baixa» és un experiment de laboratori teatral. Un experiment molt allunyat de la seva etiqueta d“enfant terrible” contracultural i contrateatral guanyada en altres temps i que potser encara li és aplicable avui mateix si tenim en compte que l'any 2017 va ser distingit amb el Premi Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. Com a “conillets d'índies”, amb perdó pels actors i actrius del repartiment, ha escollit una llarga llista d'intèrprets fins a 78 noms de tots els registres, estils i generacions —alguns han desistit potser perquè han vist venir el pa que s'hi donaria o perquè tenien altres compromisos— i els ha distribuït en grups de mitja dotzena cada funció per convertir-los en una mena de zombies amb domèstics auriculars posats. Però Roger Bernat, a veure, posats a experimentar en ple segle XXI i l'any 2022, en l'era del Mobile World Congress, ¿per què no has optat per aquelles enormes ulleres de realitat virtual que et fan viure en un altre món? En comptes d'això, el director els ha fet fer els papers de «Terra baixa», d'Àngel Guimerà, sense cap assaig, sense que se sabessin el paper, repetint la declamació que els arribava pels auriculars dels intèrprets que el 1990 van integrar el repartiment de la versió del Lliure de Fabià Puigserver al Mercat de les Flors, amb aquella enorme rampa que baixava del sostre com si baixés de la muntanya, amb Lluís Homar en el paper de Manelic i Emma Vilarasau en el paper de Marta, entre els dos principals protagonistes, a més de Rafael Anglada, Mercè Arànega, Andreu Benito, Lola Lizaran, Víctor Pi i Santi Ricart... [+ crítica]

IMAGINAR EL MAR DE MIRÓ

«El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai». Dramatúrgia d'Alberto Conejero, a partir de textos dels infants de l’escola de Bañuelos de Bureba, del seu mestre Antoni Benaiges, de Patricio Redondo i de Marina Garcés i d’Alberto Conejero. Intèrprets: Xavier Bobés i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Pep Aymerich. Audiovisuals: Albert Coma. Espai sonor: Julià Carboneras. Il·luminació: Joana Serra i Mario Andrés Gómez. Disseny d'art: Anna Auquer. Pintura: La Beren. Assessorament documental: Sergi Bernal. Testimonis de l'àudio: Documental “El retratista” d'Alberto Bougleux i Sergi Bernal. Alumna en pràctiques de l'Escola Eòlia: Natàlia Jiménez. Equips tècnics i de gestió de la companyia i del TNC. Producció executiva: Imma Bové. Col·laboració en la traducció dels textos al català: Martí Sales. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Xavier Bobés. Direcció: Xavier Bobés i Alberto Conejero. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 febrer 2022.
 

Des que l'estiu del 2010 es van exhumar les restes d'una fossa comuna a la muntanya de La Pedraja, prop de Villafranca Montes de Oca, a la província de Burgos, on els testimonis dels més grans deien que s'hi havien enterrat prop de tres-cents afusellats pels feixistes del cop d'estat del 1936, el nom del mestre català Antoni Benaiges i Nogués, nascut a Mont-roig del Camp el 1903 i assassinat el 25 de juliol del 1936, va ser objectiu d'una recerca iniciada pel fotògraf Sergi Bernal, que va estar present en els treballs d'exhumació com a documentalista gràfic, arran d'un atzar quan un dels testimonis li diu que en aquella fossa hi havia enterrat qui havia estat el seu mestre a l'escola del poble Bañuelos de Bureba. De les restes exhumades, només se'n van poder identificar 23 i entre aquestes 23 no n'hi havia cap, pel seu mal estat, que es pogués relacionar amb Antoni Benaiges. Però això no va ser impediment perquè el fotògraf Sergi Bernal busqués els descendents de l'antic mestre republicà, d'idees d'escola moderna, seguidor del mètode Célestin Freinet i impulsor amb els infants de l'escola de Bañuelos de Bureba d'un diari escrit per ells gràcies a una impremta i també un gramòfon que el mestre va pagar de la seva butxaca. Té un relleu especial la publicació dels infants de l'escola que parlen del mar que no han vist mai i com se l'imaginen. Sobretot a partir de la promesa que el mestre de Mont-roig del Camp els havia fet que els portaria a veure'l en una mena de colònies improvisades i que passarien al mas de la seva família. Antoni Benaiges havia estat abans en una escola de Vilanova i la Geltrú i el seu idealisme el va portar destinat en aquell poble de la comarca de La Bureba per poder treballar amb infants d'una escola rural de l'època... [+ crítica]

L'HERÈNCIA PUTATIVA DEL SENYOR ARTURO

«Adeu Arturo». Guió i idea de Jordi Milán. Intèrprets: Montse Amat, Miquel Arnau, Nuria Benet, Víctor Gómez, Àlex Gonzàlez, Filomena Martorell, Virginia Melgar, David Ramírez, Toni Sans, Xavier Tena i Annabel Totusaus. Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Auxiliar vestuari: Leo Quintana. Caracterització: La Bocas. Composició cançó final i arranjaments musicals: Joan Vives. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de vídeo: Joan Rodón (dLux.pro). Disseny de so i tècnic so: Jordi Agut (Txoli). Disseny i tècnic de llums: Aleix Costales. Utillatge: La Cubana. Disseny gràfic: Lila Pastora. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Cap i coordinació de figuració: Miguel Arnau. Tècnic de llums: Dani Sánchez. Cuidador del lloro: Jesús Ayala. Figuració: Alexandre Cortès, Guillem Cuxart, Toni Padilla, Àlex Rodríguez, Cristian Saldaña i Albert Serra. Ajudant de vestuari: Tati Fabregat. Ajudant de caracterització: Raúl Herrera. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Construcció de cortinatges: Pilar Albadalejo. Serveis audiovisuals: Josep Maria Marín (Movi-cine). Fotografia i “making of”: Joan Riedweg. Animatrònic: David Chapanoff i Pedro Alfonso Márquez. Gravació musical: My Music. Agraïments de participació: Miguel Noguera (intèrpret gravació Arturo Cirera). Agraïments especials: Núria Feliu, Casal Gent Gran de Llicà d'Amunt (número castanyoles), Cristina Prat i Marta Acín (assessorament castanyoles). Agraïments de col·laboració: Anaïs Muñoz, Mahsa Dinani, Miquel Planas, Valeri Laguna i Javi Besa. Direcció tècnica i cap tècnic: Pere Pau Hervàs. Ajudant de direcció: Juanjo Sánchez. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana, Teatre Coliseum, Barcelona, 8 febrer 2022.

De la llarga nòmina d'espectacles multipolifacètics de La Cubana i dels seus ara ja més de quaranta anys ben portats hi ha un tret comú: la participació sempre en tots ells de part o tots els espectadors com a intèrprets improvisats o espontanis sovint sisplau per força. Amb l'espectacle «Adeu Arturo», la companyia s'ha hagut de reinventar a causa de les circumstàncies epidemiològiques, mascareta inclosa, que no aconsellen encara una excessiva interacció personal. Però això no ha de decebre els milers de “cubanaires”, “cubaneros” i “cubanites” que passaran pel Teatre Coliseum de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona perquè des del primer moment se sentiran copartíceps del funeral festiu que La Cubana ha rebut l'encàrrec d'organitzar per atendre les últimes voluntats del patrici andorrà, però establert a Barcelona i tota una figura universal, el senyor Arturo Cirera Mompou, un personatge carregat de medalles, honors i condecoracions de tot el món, entre les quals no falta el venerable llautó de la Creu de Sant Jordi. Tan il·lustre patrici és Arturo Cirera Mompou que la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada per als amics, quan s'assabenta per les xarxes de la seva mort, ofereix el servei de cos present al Saló de Cent de l'Ajuntament. Però la família —una trepa de nebots i nebodes endolats de cap a peus com si fossin corbs— hi renuncia perquè ha d'acceptar que el “tiet Arturo” hagi triat el també centenari Coliseum i les seves entranyes per fer, just el dia que complia els 101 anys, l'últim adéu al món... [+ crítica]

TROBAR EL DESLLORIGADOR DEL TEATRE DE JOAN BROSSA

«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019. Reposició: Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa, Barcelona, 3 febrer 2022.
 

Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre. El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca, prometent —a sants i minyons no els prometis si no els dons!— transformisme a dojo a través de les múltiples facetes de l'striptís, però sempre sense caure en un registre barroer sinó fent ús d'una atmosfera poètica de music-hall. El coreògraf i director Roberto G. Alonso, que hi fa el paper de Mc Clown o mestre de cerimònies —en algunes funcions el substitueix l'actor Jordi Andújar—, s'ha envoltat d'una companyia de quatre intèrprets multidisciplinars que, a més de treballar amb ell en alguna altra ocasió, abasten l'ampli ventall que proposa Joan Brossa en les seves peces teatrals: el músic (piano i clarinet de Jordi Cornudella), la cantatriu (soprano Elena Martinell), la ballarina stripteasista (coreògrafa Laura Marsal) i el saltimbanqui (actor i performer Davo Marín)... [+ crítica]

PROHIBIT ENCENDRE FOC AL BOSC

«Animal Negre Tristesa (Schwarzes Tier Traurigkeit)», d'Anja Hilling. Traducció de Maria Bosom. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Disseny de moviment, coreografia i ajudantia de direcció: Ferran Carvajal. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Estudiant en pràctiques (Institut del Teatre): Esteve Gorina i Andreu. Producció Sala Beckett i Teatro Español. Cicle Planeta Persona. Direcció: Julio Manrique. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 30 gener 2022.

L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal. L'aposta era arriscada, però el resultat ha estat un dels esclats escènics més sorprenents i gratificants d'aquesta temporada, en un moment que el teatre es troba en un espai de confortabilitat sisplau per força a la recerca per la via còmoda de la recuperació dels espectadors perduts arran de la situació sanitària. És amb apostes renovadores com aquesta de La Beckett com es guanyen els espectadors perduts i també com es guanyen els que es van perdent per altres desguassos lamentablement desencertats. He dit que «Animal Negre Tristesa» era un “poema èpic”. Caldria afegir, per sortir al pas dels més puristes, que em refereixo a un “poema èpic contemporani”. No hi ha ciència-ficció ni gènere fantàstic ni accions llegendàries en el rerefons de l'obra sinó un cru realisme tintat de dolor intens que acaba portant a la memòria dels espectadors moltes escenes tràgiques viscudes de debò com les que relata l'obra d'Anja Hilling... [+ crítica]

¿QUI ÉS EL MÉS CURT DE GAMBALS?

«El sopar dels idiotes (Le dîner des cons», de Francis Veber. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Ariana Bruguera, Artur Busquets, Toni González, Anna Gras,  David Olivares i Jordi Vidal. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Eudald Gili. Vestuari: Júlia López i Melià. Música: Pere Hernández. Disseny gràfic: Luz de la Mora. Fotografia: David Ruano. Regidoria: Berta Reig. Disseny de producció: Carles Roca. Administració: Andrea Quevedo. Vània Produccions. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Pep Anton Gómez. Teatre Borràs, Barcelona, 29 gener 2022.

L'obra «El sopar dels idiotes» de Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, Alts del Sena, Illa de França, 1937) és d'aquelles de llarg recorregut que, de tant en tant, fa bé de tornar per recordar als espectadors de diferents generacions que ser curt de gambals és una “virtut” que ni es compra ni es ven ni s'ensenya: s'hi neix. Però també per advertir a tothom que ningú no està lliure d'ensopegar tres vegades en la mateixa pedra sobre la qual veuen que hi ensopeguen els altres. L'origen de la primera versió catalana de la comèdia és del 1998. El director i actor Paco Mir, un dels tres membres de Tricicle, va adaptar la comèdia que l'autor francès havia escrit el 1993 i que, cinc anys després, el mateix 1998, es va adaptar al cinema on va aconseguir un èxit espectacular. L'estrena teatral catalana va formar part de la programació del Festival Grec '98 i, al Teatre Condal, hi van treballar Lluís Marco, Ricard Borràs, Lluïsa Castell, Jordi Coromina, Carles Martínez i Chantal Aimée. La va dirigir el mateix Paco Mir, que posteriorment encara tornaria més endavant, el 2002, al Teatre Poliorama i al mateix Teatre Condal, amb un repartiment diferent. Entremig, una altra versió catalana, aquesta de Josema Yuste, dirigida per Juan José Afonso, el 2011, va reunir al Teatre Apolo els intèrprets David Fernández, Edu Soto, Santi Ibáñez, Clàudia Cos i Anna Gras. Per a la nova posada en escena d'ara al Teatre Borràs, adaptada igualment per Paco Mir, el relleu de direcció ha passat a mans de Pep Anton Gómez i l'actriu Anna Gras és, de tots els intèrprets, la que torna a formar part de la troupe de sis personatges creats per l'autor Francis Veber que defensen molt bé els dos principals protagonistes de l'obra, David Olivares (l'amfitrió del sopar) i Artur Busquets (el convidat i candidat al títol d'idiota). «El sopar dels idiotes» s'ha fet tan popular que és difícil trobar algun espectador que no sàpiga poc o molt de què va. No cal amagar, doncs, que la trama consisteix en l'organització cada dimecres d'un sopar que un grup d'amics munta amb males intencions per poder ridiculitzar un personatge convidat i explotar-ne el seu grau de presumpta idiotesa... [+ crítica]

RIURE'S DE L'ÒPERA I DE QUI LA VETLLA

«The Opera Locos». Idea original d'Yllana i Rami Eldar. Creació: Yllana. Intèrprets (funcions en alternança): Enrique Sánchez-Ramos / José Julián Frontal / Laurant Arcaro (baríton); Alberto Frías / Jesús Gallera (contratenor); María Maciá / Mayca Teba (mezzosoprano); Irene Palazón / María Rey-Joly (soprano); Antonio Comas / Jesús Álvarez (tenor). Maquinària i “tour manager”: Raúl Carazo. So: Santiago Muñoz. Llums: Enrique Toro. Producció: Klemark. Vestuari: Tatiana De Sarabia. Disseny d'il·luminació: Padro Pablo Melendo. Distribució: Yllana - Marcos Ottone. Producció executiva: Yllana - Daniela Scarabino. Directors artístics: David Ottone & Joe O'Curneen. Directors musicals: Manuel Coves i Marc Álvarez. Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 gener 2022.
 

Espectaclàs per a melòmans i no melòmans. Espectaclàs per a tota la família. Espectaclàs per a aquells que tenen l'òpera com un tòtem i també per a aquells que no s'hi han acostat mai, ni que el Liceu sigui a la mateixa Rambla, uns metres avall del Poliorama, que ara acull la companyia Yllana amb un espectacle que el 2019 va obtenir el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria de musical i que ja s'havia d'haver estrenat fa una temporada si no hagués estat per la crisi del coronavirus. Els de la companyia Yllana tornen a Barcelona on havien estat en diferents ocasions en els últims anys, al Teatre Romea o al Teatre Condal, per exemple, després d'una trajectòria imparable internacional des de la seva creació fa més de trenta anys que es compta amb un catàleg de 35 espectacles diferents representats en més de 15.000 funcions en una cinquantena de països. Barretada, doncs, per als seus creadors i per als intèrprets que s'arrisquen a despullar els convencionalismes clàssics de la lírica, no pas per riure-se'n despectivament sinó per elevar-la a una categoria superior que és la de l'humor intel·ligent, farcit de picades d'ullet del gènere del clown, però sempre amb la qualitat vocal dels tenors, barítons, sopranos, mezzosopranos que, en nombre de cinc en cada funció en un repartiment d'alternança, tenen la capacitat de posar-se l'auditori a la butxaca des del primer moment... [+ crítica]

LA RENOVACIÓ D'UNA OBRA INTEMPORAL

«Desig», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Carlos Marquerie. Disseny de so: Jordi Bonet. Espai sonor: Jordi Bonet i Judit Farrés. Vídeo: Dani Lacasa. Ajudana d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant d'il·luminació: Guillem Gelabert. Ballarines del vídeo: Fàtima Campos i Olga Lladó. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 gener 2022.

L'actriu Imma Colomer, una dels quatres intèrprets que va estrenar l'obra «Desig» de Josep Maria Benet i Jornet el febrer del 1991 al Teatre Romea, em deia en una entrevista que l'obra li resultava sorprenent perquè l'autor havia optat per ingredients que no se li coneixien abans, com el suspens o la intriga, que afavorien una trama molt inquietant. A Imma Colomer —que va formar part aquell 1991 del repartiment amb la desapareguda  actriu Àngels Poch (1948-2015) i els actors Josep Maria Pou i Lluís Soler— no li faltava raó. Encara avui, «Desig» continua sent una obra inquietant que, per als que hagin seguit altres peces més de caire costumista de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020) els semblarà entrar en el món d'un altre autor. Imma Colomer definia també «Desig» com una obra de registre de teatre molt nòrdic, més que català. Jo hi afegiria, a més, que és una obra de ressons de l'atmosfera de Harold Pinter, cosa que avala la reconeguda qualitat literària de Benet i Jornet que és considerat el pare per a alguns i l'avi per a molts altres de la dramatúrgia catalana. Val la pena recordar que aquella primera versió de «Desig», que el 1989 havia obtingut una de les borses de creació de l'extingit Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, es va representar també el mes de maig del 1991 a Bolonya dins el Festival de la Convenció Teatral Europea, obrint un camí d'expansió internacional que el teatre català ha seguit després amb altres autors... [+ crítica]

PER SORTIR, PRIMER CAL ENTRAR

«La casa del dolor», de Víctor Sánchez Rodríguez. Intèrprets: Antonio Escámez, Amparo Fernández, Júlia Genís, Lina Lambert, Pol Monen i Carles Sanjaime. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Adriana Parra. Il·luminació: Mingo Albir. Composició musical i espai sonor: Aurora Bauzà i Pere Jou. Assessorament de moviment: Cristina Fernández Pintado. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Sara Espinosa. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Institut del Teatre: Guisla Roig Pla. Amb la col·laboració de l'Institut Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Equip tècnic i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Albert Pérez Hidalgo. Direcció: Víctor Sánchez Rodríguez. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2022.


L'autor Víctor Sánchez Rodríguez (Port de Sagunt, País Valencià, 1985) fa un viatge oníric a les profunditats d'una família benestant de caire aburgesat —si és que la burgesia encara existeix— amb un fill i una filla bessons (Juli i Júlia) que viuen aliens als desitjos obsessius dels pares i abandonats a la seva sort. No és, com es podria pensar, una família “desestructurada” en el sentit tòpic del terme sinó més aviat una família “sense estructura sòlida” reclosa en un embolcall artificiós de cel·lofana elitista a partir de les virtuts musicals de la mare que ha projectat el seu desig en el fill que acaba de graduar-se en la carrera de piano. Un sopar familiar en honor del fill és l'arrencada de l'obra en una escena inicial de l'exercici teatral de moviment amb la parada de la taula i les ràfegues del vent que es colen per tota la casa com un fantasma que remou les consciències del pare, la mare i la filla que esperen en Juli, el fill predilecte, mentre deixen per perdudes les qualitats potser mai explorades de Júlia, la filla bessona. Tot i que «La casa del dolor» porta a una idea global de l'estat d'ànim familiar, també li aniria bé que l'obra es titulés «Juli i Júlia», que són en realitat els dos protagonistes i el motor de l'esclat que es produirà des del moment que el fill no arriba aquell vespre al sopar i es manté la incògnita durant tota l'obra de si apareixerà o no o si ha desaparegut per sempre. És aquest temor el que fa que es disparin els fantasmes interiors de cada personatge i és aquí on la dramatúrgia de l'autor juga entre el realisme del dolor contingut familiar i el món oníric que els manté enclaustrats en la seva torre d'ivori... [+ crítica]

QUI JUGA AMB FOC ES CREMA

«Fuego, Fuego». Dramatúrgia: Manuela Infante. Intèrprets: Héctor Morales i Núria Lloansi. Música original i espai sonor: Diego Noguera. Escenografia i il·luminació: Andrés Poirot. Vestuari: Rosa Solé. Dramaturgisme i investigació: Camila Valladares. Col·laboració dramatúrgia: Michael Marder, Camila Valladares. Assessorament investigació: Marcelo González, Michael Marder. Ajudanta escenografia i il·luminació: Ganecha Gil. Producció Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Manuela Infante. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2022.
 

¿Teatre? ¿Gest? ¿Performance? ¿Instal·lació? ¿Coreografia? ¿Mim? Davant d'una proposta multidisciplinar com aquesta, tot s'hi val. Vull dir que cadascú la pot enfilar per on més li plagui. Una opció és entrar-hi amb la lliçó apresa i fer-ne després un comentari pseudointel·lectual i quedar com un senyor. L'altra opció és entrar-hi “in albis” i fer-ne després un comentari intentant explicar el que s'hi ha vist i arriscar-se a no quedar tant com un senyor, esclar. Si la dramaturga Manuela Infante (Xile, 1980) ja va saltar a l'absurd amb un espectacle anterior, «Estado vegetal», explorant quina relació tenien les plantes entre elles i els humans, ¿per què no pot continuar en aquest mateix estadi de l'absurd donant veu, cos i ànima, com aquell qui diu, al foc? El que passa és que les plantes, si no són carnívores o verinoses, a tot estirar et poden produir alguna al·lèrgia i no et fan cap mal major. I, en canvi, el foc, de tant jugar-hi, et pot acabar cremant. El cas és que als dos personatges protagonistes de «Fuego, fuego», una parella defensada amb carn i ungles per Héctor Morales i Núria Lloansi, se socarrimen i es cremen ben recremats només d'entrada, en una acció performativa de to color de cendra dominada pels sons guturals i els efectes sonors electrònics d'acompanyament en una imatge plàstica d'aquelles que els responsables del Macba es lleparien els dits si la tinguessin en una de les seves sales expositives... [+ crítica]

“NOSTALGÈRIE” EN CLAU DE CREACIÓ ARTÍSTICA

«Mazùt». Creació de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Intèrprets (2021): Julien Cassier, Marlène Rostaing i el gos Patchouka. Intèrprets (2012): Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Col·laboradors: Benoît Bonnemoison-Fitte, Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo). Il·luminació: Adèle Grépinet. So: Fanny Thollot. Vestuari: Céline Sathal. Treball rítmic: Marc Miralta. Enginyer de gotes: Thomas Pachoud. Constructor: Laurent Jacquin. Direcció tècnica i tècniques de llums: Marie Boetas / Louise Bouchicot. Tècnics de so: Timothée Langlois / Naïma Delmond. Regidoria: Cédric Brejoux, Mathieu Miorin, Cyril Turpin. Direcció tècnica de la companyia: Nina Pire. Delegat de direcció i difusió: Laurent Ballay. Producció executiva: Pierre Compayre. Administració: Caroline Mazeaud. Comunicació: Ariane Zaytzeff. Producció: Baró d’evel. Coproducció amb: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie, MC93 – Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis, Teatre Lliure, Parvis – scène nationale Tarbes-Pyrénées, Malakoff scène nationale – Theatre 7, Romaeuropa festival i L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Residències: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie; L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Amb el suport de: Ministeri de la Cultura i la Comunicació – Direcció Regional d’Afers Culturals Midi-Pyrénées, la Région Medi-Pyrénées i el Conseil Départemental de Haute-Garonne. Creació original del 2012 en coproducció amb El Canal, Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque languedoc - Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012, Festival La Strada en Graz. Amb l'ajut de: L’Animal a l’esquena Celrà i la scène nationale du Petit Quevilly / Mont Saint-Aignan. Direcció de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Cia. Baró d'evel. Temporada 2012: Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona. 13 desembre 2012. Temporada 2021: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2021 - 16 gener 2022.
 

Gairebé deu anys després, la companyia franco-catalana formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye han recuperat el que va ser la gènesi de la seva trajectòria en aquesta última dècada. L'espectacle «Mazùt» que, a tocar del Nadal del 2012, es va veure al Mercat de les Flors en una proposta considerada aleshores per a tots els públics perquè tot feia pensar que es tractava d'una proposta que s'emparentava amb el circ. De seguida es va constatar, però, que la intenció dels dos creadors d'aquell espectacle fugia dels seus orígens per trobar un llenguatge nou, universal, creatiu i tan personalíssim com lliure de prejudicis i etiquetes que han anat confirmant amb espectacles tan fascinants com «Bèsties» (aquest sota carpa), «Là» o «Falaise». Abans, durant una dècada anterior, des de l'any 2000, quan la companyia es va crear, ja havien deixat empremta del seu estil amb el solo «Ï» (Blaï Mateu) i l'espectacle «Le sort du dedans» (sota carpa com «Bèsties») i fins i tot amb el muntatge col·lectiu «A tocar!», que va obrir el Festival Grec del fatídic 2020. Els qui han conegut la companyia Baró d'evel en aquests últims espectacles faran un viatge en el túnel del temps —fem-ho romàntic, va, i diguem-ne afectuosament “nostalgèrie”— reculant ara a «Mazùt» (esclar que aquest títol enigmàtic diuen que vol dir precisament, en rus o grec, “moviment” o “canvi”) i constataran quina era la filosofia dels dos creadors de «Mazùt», que el 2012 van interpretar ells mateixos i que ara han passat el relleu a dos intèrprets no menys suggerents i intensos que ells dos com Julien Cassier i Marlène Rostaing (i no ens oblidem, per la seva discreció, del gos Patchouka)... [+ crítica]

JJJ AL CIM DE LA COMÈDIA

 «El gran comediant», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Àfrica Alonso, Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús i Eduard Muntada. Escenografia: Pep Oliver i Raúl Pérez - Zeroquatre. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Música: Xavi Capellas. Espai sonor: Raimon Segura. Caracterització: Imma Capell. Moviment escènic: Ferran Carvajal. Ajudant direcció: Sergi Vallés. Ajudant vestuari: Anna Ramon. Producció executiva: Núria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Regidoria: Sergi Vallès. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Zeroquatre, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic David Ruano. Col·laboradors: Cofraria del Cava, Munich, Montibello. Agraïments: Josep Abril, Alicia Moya. Producció: Focus, Arriska Films i Nakatomi. Direcció: Joel Joan. Estrena: Festival Temporada Alta. Teatre Municipal de Girona, 22 octubre 2020. Reestrena: Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2021.

Dic «JJJ» perquè darrere el divo Llorenç Tortosa, actor de ficció i gran comediant que dóna raó al títol d'aquesta obra, hi ha en realitat Joel Joan Juvé (Barcelona, 1970), actor també polifacètic que ha tocat totes les tecles possibles des de la interpretació, a la direcció, la producció, el cinema, la televisió i la iniciativa gremial com és, i cal recordar-ho, l'Acadèmia del Cinema Català. Si hi ha una sala teatral de la cartellera, aquests dies de noves restriccions i òmicrons desbocats, on els espectadors eixamplen més els pulmons de tant riure, aquesta és la sala del Teatre Goya on «El gran comediant» mostra les claus del que ha de ser una comèdia de bulevard sota el segell de la qualitat tant actoral com argumental. La qualitat argumental té l'autoria del tàndem que formen el mateix Joel Joan i Hèctor Claramunt. Sembla que s'hagin dit: «¿I quina una en podrìem fer ara després d'“El pare de la núvia” o “Escape Room”?» I han optat per mirar-se el melic de la professió —ja passava a la sèrie «El crac»— mentre, tot fent broma, faran creure que el que expliquen és una exageració pròpia del registre de la comèdia però que cada vegada més regira les entranyes de la realitat del sector... [+ crítica]

QUATRE SENYORES I UN SENYOR

«Les irresponsables», de Javier Daulte. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Nora Navas. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant escenografia: Víctor Peralta. Direcció producció: Josep Domènech. Cap de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Macarena García. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Cap tècnic: Pere Capell / Jordi Thomas. Regidoria: Jana Morey. Maquinista: Joan Bonay. Animació App: Artur Guarezi. Assessorament coreogràfic: Fàtima Campos Trepat. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixes. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Comunicació i distribució: Bitò. Màrqueting i comunicació: Publispec. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció: Bitò. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Estrena: Festival Temporada Alta 2021, Teatre Municipal de Girona, 28 octubre 2021. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 18 desembre 2021.
 

«Ne me quitte pas, il faut oublier...», cantava Jacques Brel. Però no sempre ni tothom s'ho pren amb tant de raonament poètic. Com li passa a la Lila, una de les tres protagonistes d'aquesta comèdia, diguem-ne “irresponsable” fent honor al títol, que ha creat el dramaturg Javier Daulte (Buenos Aires, 1963), diria que adaptant-se a la complicitat de les tres actrius (Marta Marco, Cristina Genebat i Nora Navas) i també a la de la directora Sílvia Munt. No són les tres noies de «Mossbank road», d'Amelia Bullmore, que també va dirigir Sílvia Munt a la mateixa La Villarroel el 2017, però s'hi assemblen, ni que allà la tercera fos l'actriu Clara Segura i aquí sigui l'actriu Nora Navas. L'acció es trasllada a una segona residència de fora ciutat i d'estètica decorativa de disseny. Les tres protagonistes estan a la ratlla superada dels quaranta i passen per la maroma de la presumpta crisi. De fet, la crisi ja ha esclatat abans de començar perquè la Lila, que ha patit un desengany sentimental, sembla «El Desconsol», de Josep Llimona, tot i que la noia de l'escultura blanca de la Ciutadella, contràriament al que fa la Lila, no plora a raig fet ni s'engata a “morro” ni s'empastilla amb fàrmacs antidepressius... [+ crítica]

NORANTA DINARS DE NADAL COM UNA ALENADA DE XAMPANY

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021.




Crítica teatral: Noranta dinars de Nadal com una alenada de xampany. «El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021. Extracte en podcast: [https://bit.ly/3DVoGRd] o text: [https://bit.ly/3yqxxcB]

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2014]
 

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja la té el mateix autor, Thornton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

SER O NO SER... UN CINEMA, AQUEST ÉS EL DILEMA

«Hamlet Aribau», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Míriam Alamany, Guillem Balart, Toni Gomila, Carles Martínez / Ramon Vila, Marc Rius, Elena Tarrats i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Oriol Broggi. Il·luminació Pep Barcons
So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Vestuari: Oriol Broggi i Elisabet Meoz. Ajudants direcció: Albert Reverendo i Carla Vilaró. Coreografia d’esgrima: Isaac Morera. Caracterització: Àngels Salinas. Suport vídeo: Sabrina Montoya. Projecció espectre: Xavier Boada. Fotografia: Bito Cels. Disseny gràfic: Pau Masaló. Regidor:Marc Serra. Sastressa: Elisabet Meoz. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero, Emili Vallejo, Sara Vidaurreta, Òscar Cereijo (tècnic en pràctiques). Agraïments: Anna Pitarch, Sala Beckett i tots els tècnics/ques de suport pel muntatge. Produccio: La Perla 29. Amb la col·laboració de Grup Balañá. Direcció: Oriol Broggi. Cinema Aribau, Barcelona, 5 desembre 2021.

Abans d'anar al “cinema” repasso alguns «Hamlets» que han passat pels escenaris catalans en els últims anys. N'hi ha de tots els colors i per a tots els gustos. El més recent, el 2016, al Teatre Lliure de Gràcia, en una versió del dramaturg Pau Carrió i amb l'actor Pol López com a rei de la calavera. Abans, hi havia hagut, el 2009, la versió d'Oriol Broggi en col·laboració amb Marc Rosich i la traducció de Joan Sellent, a la Biblioteca de Catalunya, amb Julio Manrique de protagonista. Només un any abans, el 2008, el director alemany Thomas Ostermeier havia portat al Teatre Lliure de Montjuïc el seu particular «Hamlet» amb la companyia Schaubühne Am Lehniner Platz Berlin, amb Lars Eidenger al capdavant del repartiment. I anant encara més enrere, el 2003, en van coincidir dos, un de força exclusiu al Teatre Romea, i dic exclusiu perquè tot i que partia de la primera versió de Joan Sellent, va ser traduïda a l'anglès dirigida per Calixto Bieito i es va presentar amb sobretitulat català, només cinc funcions, protagonitzada per l'actor George Anton (en aquell temps, parlo del 2003, al sector del teatre, totes li ponien i es podia permetre luxes de gurmet com aquests). L'altre «Hamlet» del 2003 va ser al Teatre Nacional de Catalunya, aquest provinent de Lituània, dirigit per Eimuntas Nekrosius, amb la companyia Meno Fortas de Vílnius i amb Andrius Mamontovas prenent el relleu a la calavera. M'aturo aquí en aquest salt enrere. «Hamlet» ha estat i és omnipresent en el teatre català. Aquests espectacles que rememoro tenen tots la seva particular mirada, alguns més clàssica, d'altres més agosarada, fins al punt que un d'ells, el lituà del Teatre Nacional de Catalunya, provocava algunes desercions dels espectadors. Que pocs espectadors, per no dir cap, s'aixequen ara de la butaca a mitja funció quan un espectacle no els fa el pes! Prefereixen que caigui el teló i fer mambelletes educadament. D'entre tots aquests «Hamlets», vius encara a la memòria, faltava un salt més sorprenent, arriscat i aventurer. Qui havia de dir que la troupe de La Perla 29 sortiria del seu confort de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya per posar de panxa enlaire una de les sales de cinema més emblemàtiques de Barcelona, el Cinema Aribau. ¿Crisi del cinema o crisi del teatre? ¿O potser és que no hi ha crisi i que tot és un joc trapella per confondre els espectadors?... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DEL PETIT MOULIN ROUGE

«Prostitución», d'Andrés Lima i Albert Boronat. Dramatúrgia sobre textos d'Amelia Tiganus, Juan Cavestany, Albert Boronat, Verónica Serrada i Andrés Lima i els testimonis d'Ana María, Isabela, Lucía, Alexa, Alicia, Lukas i la Sra. Rius. Intèrprets: Carmen Machi, Nathalie Poza, Carolina Yuste. Música en directe: Laia Vallés / Bru Ferri (piano). Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez (aai). Composició musical i so: Jaume Manresa. So: Enrique Mingo. Audiovisuals i gravació: Miquel Àngel Raió. Direcció documental: Carolina Cubillo. Ajudants de direcció: Laura Ortega i Alfons Casal. Ajudant d'escenografia i d'il·luminació: Alberto de las Heras. Ajudanta de vestuari i producció: Laura Galán. Ajudanta de videocreació: Marc Cabero. Actriu de gravació: Lucía Juárez. Direcció de producció: Joseba Gil. Producció executiva: Héctor Mas. Ajudant de producció: Vicente Cámara. Producció: Check-in producciones, Teatro Español, Escena Nacional d’Andorra, Molinos de Papel, Mama Floriana i Asuntos Culturales. Equips tècnics i gestió del TNC. Direcció: Andrés Lima. Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 30 novembre 2020. Reposició en gira: Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 desembre 2021.

Aquest espectacle d'Andrés Lima i Albert Boronat, basat en testimonis reals, una barreja de teatre documental, de musical, teatre de denúncia i cabaret, ve a ser com l'altra cara d'aquell desaparegut món del “Petit Moulin Rouge” del Paral·lel rebatejat com a “El Molino” per obra i gràcia del règim franquista. Si allà, al “Petit Moulin Rouge”, partint de la creença popular que la prostitució és l'ofici més vell del món —i si no que ho preguntin als antics grecs que ja s'hi guanyaven la vida!—, qualsevol frivolitat en relació al sexe era acceptada i ben vista per la societat de l'època sense ni plantejar-se un bri feminista de denúncia social, aquí, malgrat que el muntatge s'empari també en certs moments en el registre de revista de cabaret, amb una prudent i discreta interacció picaresca amb el “respectable” de primeres files i amb una suggerent banda sonora en directe de l'intèrpret pianista, l'objectiu és que, ni que sigui amb un subtil vel d'humor, es posi l'èmfasi en tot el pòsit més fosc que envolta el món de la prostitució: el tràfic de dones, l'explotació sexual, la immigració enganyosa amb promeses falses, la drogoaddicció, la violència de gènere... [+ crítica]

QUARANTA ANYS SENSE DIR NI PIU

«Per fi sol!», de Carles Sans. Intèrpret: Carles Sans. Il·luminació i so: Joan Delshorts. Disseny gràfic: Maxianplanet. Fotografia: Elena Infante. Producció: Lustig Media. Direcció: José Corbacho i Carles Sans. Teatre Borràs, Barcelona, 25 novembre 2021.
 

L'actor, mim i director teatral Carles Sans (Badalona, 1955) és el “guapo” de la companyia Tricicle. Ep!, ho diu ell, i no se n'amaga, amb tot l'afecte pel “grassonet” i el ”calb” que l'han acompanyat pràcticament tota la vida en un trio escènic inimitable. Carles Sans fa quaranta anys que no badava boca a l'escenari. No és estrany, doncs, que el títol del seu espectacle en solitari sigui tan clarivident: «Per fi sol!» i que durant noranta minuts, que passen volant i rient a cor què vols, s'esplaï a gust. Carles Sans explica moltes anècdotes, sempre tocades per una pàtina d'humor fi, blanc, per a tots els públics, vaja. Però un humor que fuig del típic i tòpic monòleg de guió sobre "coses que passen al món" i que entra en algunes confessions personals i alguns secrets de la companyia Tricicle que tant a ell, com a Joan Gràcia i Paco Mir, els van fer voltar per tot el món amb milers i milers d'espectadors als quals caldria sumar-hi els milers i milers de teleespectadors. Es podria pensar que «Per fi sol!» és una acta notarial del que ha fet el Tricicle. Res d'això. Però sí que l'aura de la companyia Tricicle hi és de rerefons perquè és indestriable la trajectòria artística de Carles Sans amb la trajectòria artística de Tricicle. Des dels primers anuncis de televisió en blanc i negre d'un nen Carles fins a l'internat de l'escola de capellans, el temps de la mili (no ho diu, però sembla que a Almeria), els primers estudis de Dret que abandona, les primeres classes de teatre de l'escola El Timbal, les primeres actuacions al Teatre Llantiol i tot el que ve darrere de Tricicle, sovint amb una maleta carregada fins al capdamunt, acompanyat sempre de la dona de la seva vida, i amb anècdotes de taxistes, de confusions amb La Trinca que també eren tres, d'avions als quals té pànic, de consultoris mèdics que recorden supositoris d'infància, de bolos per la Seca i la Meca... i, sobretot, pel Japó!... [+ crítica]