DECLINACIÓ LLATINA AMB NAS VERMELL

«Gran reserva». Autoria i direcció: Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini, Jordi Martínez, Piero Steiner. Direcció musical: Pep Pascual. Composició musical: Pep Pascual, Mauro Paganini. Direcció tècnica: Xavi Xipell “Xipi”. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Escenografia: Rhum & Cia. Disseny de la il·luminació: Quico Gutiérrez, Alfons Mas. Disseny del so / concepció sonora: Marc Santa. Regidoria: Lluc Armengol. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Premsa: Anna Aurich. Fotografies: Pablo Agudo, Martí E. Berenguer, Pep Gol, Josep Guindo, David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i Velvet Events, SL. Amb el suport de Teatre Zorrilla de Badalona, Teatre Joventut de l’Hospitalet, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Vilanova, Teatre Cirvianum de Torelló, Teatre Monumental de Mataró, Badalona Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Agraïments: Montse Colomé, Toni Santos, Sarah Bernardy, Guillem Albà, Martí Torras Mayneris, Rosa Solé, Ramon Ciércoles, Fàtima Campos, Xavier Ribalaygua, Andreu Fàbregas, Jordi Aspa, Elisa Echegaray, Paca Naharro, Magí Serra, Andrés Lima, Marduix Teatre, Ramon Simó i cadascun dels pallassos, músics, tècnics i amics que han treballat amb Rhum & Cia. Grec'21. Teatre Borràs, Barcelona, 22 juliol 2021.

«Rhum», «Rhümia», «Rhumans»... Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 - 2013), una colla d'amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia. La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d'antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l'actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s'autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells. ¿Serà l'últim espectacle de l'aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar... [+ crítica]

EL JOC DE LA RODANXA

«La gavina». Versió lliure de l’obra d’Anton Txékhov. Dramatúrgia: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Jordi Oriol, Xavi Sáez, Melisa Fernández Salvatierra, Roser Vilajosana. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixa. Producció executiva: Irene Vicente. Comunicació de la companyia: Anna Aurich (Còsmica). Premsa de La Villarroel: Albert López i Judit Hernàndez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció de Titus Andrònic i Heartbreak Hotel. Coproduït pel Grec 2020 Festival de Barcelona i Temporada Alta 2020. Ajudanta de direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Grec'21. La Villarroel, Barcelona, 17 juliol 2021. Del 7 de juliol a l'1 d'agost.

¿Versió lliure, diu? La modèstia o un absurd complex de fals autor que porta a la butxaca el director Àlex Rigola segurament és el que fa que sigui ell mateix el que qualifiqui de “versió” a partir de l'obra de Txékhov el que en realitat es podria qualificar sense embuts d'“obra original”. D'acord que la “gavina” en qüestió sobrevola per damunt de la dramatúrgia del muntatge —¿o potser tampoc no és ben bé un muntatge sinó un taller o un “work in progress”?—, però fa la impressió que sense l'esmentada “gavina” la trama podria funcionar igualment i ningú no hi trobaria a faltar el vistiplau de Txékhov. I una altra observació abans d'entrar en el que fa el cas: aquesta nova proposta d'Àlex Rigola té tantes “versions” com companyies o grups d'intèrprets s'hi posin, ja sigui abans, ara o en un futur, perquè la clau de l'obra és que precisament és el grup d'intèrprets, convertits en personatges protagonistes, els que fan que el guió enfili l'agulla per una banda o per una altra, tenint en compte que molts dels retombs del discurs, per no dir tots, estan condicionats per les experiències, les trajectòries, les contradiccions, les frustrcions o els pensaments dels propis integrants de cada muntatge... [+ crítica]

LES T DE TEATRE CONVIDEN A TASTAR UNA DELICATESSEN

«Delicades», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Albert Faura (AAI). So: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudanta de direcció: Eli Iranzo. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap de producció: Jordi Brunet. Cap tècnic: Jordi Thomàs. Construcció de l’escenografia: Castells i Planas de Cardedeu. Confecció del vestuari: Maribel Rodríguez. Sastreria: Luis Espinosa. Sabateria: Theaterschuhherstellung. Confecció tèxtil de l’escenografia: Pilar Albadalejo. Estructures de l’escenografia: May. Operador de llums: Juli Gonzàlez. Operador de so: Roger Ábalos. Regidoria: Marta Garolera. Perruqueria: Christian Martínez. Maquinista: Joan Bonany. Transportista: Jaime Abellán. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografia: David Ruano, Kiku Piñol. Premsa: Sandra Costa (La Costa Comunicació). Ajudanta de comunicació: Roberta Romero. Vídeo promocional: Mar Orfila. Web: Marc Permanyer. Direcció: Alfredo Sanzol. Companyia T de Teatre. Grec 2010. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 juny 2010. Reposició: Grec 2021. Teatre Goya, Barcelona, 15 juliol 2021. Fins al 8 d'agost 

 «Delicades» està feta de petites peces, que l'autor Alfredo Sanzol (Madrid, 1972) qualifica d'esquetxos, i que acaben conformant un fresc quotidià, familiar, molt protagonitzat per les dones, que fa salts temporals des d'ara mateix (des del Facebook) fins a recular al temps de la guerra civil dels anys trenta. Tot plegat, però, sempre al marge de l'època en què se situa perquè, el més important de la trama no és l'enllaç històric concret sinó que aquest forma part només de l'atmosfera amb què s'embolcallen una sèrie de situacions personals, tintades d'un humor subtil —molt semblant a Pere Calders en alguns casos—, on la ingenuïtat, l'absurd i fins i tot el surrealisme posen color a unes estampes costumistes que acaben gratant el passat, la nostàlgia i la memòria de cadascú. Qui busqui en aquest espectacle la reproducció clònica de les T de Teatre més populars a través de la televisió va errat. També hi va qui esperi trobar-hi les T de Teatre dels orígens i l'humor que generalment ha caracteritzat la majoria dels seus espectacles. I aquesta és la bona notícia. Perquè, en aquest retorn el 2010 quan van estrenar «Delicades», la companyia va obrir un camí, si no nou, sí que favorable per a la seva continuïtat. Primer, amb la incorporació en el grup d'altres intèrprets, dos actors (Albert Ribalta i Jordi Rico), i després, amb la incursió en el tipus de teatre que reposa més en el text que no pas en el gag... [+ crítica]

LA VALL DEL RIU VERMELL

«Billy’s Violence». Text: Victor Afung Lauwers. Dramatúrgia: Elke Janssens i Erwin Jans. Música: Maarten Seghers. Intèrprets: Nao Albet, Grace Ellen Barkey, Gonzalo Cunill, Martha Gardner, Romy Louise Lauwers, Juan Navarro, Maarten Seghers i Meron Verbelen. Escenografia i vestuari: Jan Lauwers. Il·luminació: Ken Hioco. Tècnics i producció de Needcompany: Marjolein Demey, Ken Hioco, Tijs Michiels. Assistent vestuari, attrezzo i subtítols: Nina López Le Galliard. Coproducció: Festival Grec de Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, Teatro Español i Naves del Español en Matadero, Teatro Central (Sevilla), Les Salins - Scène Nationale de Martigues, Cultuurcentrum Brugge. Amb el suport de BNP Paribas Fortis Film Finance NV/SA. Produït amb el suport del Govern Federal Belga i del Govern Flamenc. Companyia Needcompany. Direcció: Jan Lauwers. Grec'21. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 8 a l'11 de juliol. 

Rius de sang. La companyia flamenca Neddcompany, de Jan Lauwers, un dels cofundadors, amb seu a Gant (Bèlgica) des del 1986, ha tintat de color roig encès la programació del Grec'21 i, junt amb la recuperació prevista de l'espectacle de dansa «Malditas plumas» de Sol Picó, ha tancat amb «Billy's Violence» les vuit temporades de la direcció artística de Xavier Albertí al capdavant del TNC. Amb l'ham de fons de Shakespeare, el fill del creador de la Needcompany, Victor Lauwers, ha disseccionat la violència que hi ha en les tragèdies del bard. En són deu. I ha creat un espectacle energètic, vitamínic, inquietant, gore, negre i controvertit, que té aires subtils de reivindicació feminista, amb deu capítols de deu de les heroïnes shakesperianes: Marina (Pèricles), Cleopatra, Desdèmona, Júlia (Julieta), Pòrcia (Juli Cèsar), Lavínia (Titus Andrònic), Cordèlia, Ofèlia, Imogènia (Cimbelí) i Gruoch (inspiradora de Macbeth). Dues hores de teatre multidisciplinar, des del físic, a la música, la coreografia, el moviment i també el text clàssic filtrat pel contemporani. Dues hores amb la presència virtual de Shakespeare i només amb algunes frases pròpies de l'autor. La resta, paraules —o xiscles, crits, renecs i malediccions— de l'autoria de Victor Lauwers, elaborades en un estat de confinament pandèmic que ell mateix justifica dient que es va inspirar, en escriure-les, en relats de pacients dels estralls del coronavirus que descrivien casos de pèrdua de memòria com si estiguessin dominats per una «boira cerebral»... [+ crítica]

LA CIUTAT EN MINIATURA

«Urban Nature». Concepte i text: Helgard Haug, Stefan Kaegi, Daniel Wetzel, amb l'assistència d'Andrea Bel, Martín García Guirado, Estela Santos, Georgina Surià i Carolina Vouga. Escenografia i concepte: Dominic Huber, amb la col·laboració de Cristina Todorova. Ajudant d'escenografia i mobiliari: Laura Galofré, amb l'assistència de Georgina Marquès, Mireia Oltra i la col·laboració d'Alex Papalini. Cap d'exposicions: Jordi Costa. Producció general: Carlota Broggi i Juliane Männel. Coordinació, recerca i càsting: Clara Duch, amb la col·laboració de Judith Paletta, Meret Kiderlen i Montse Novellón. Coordinació del muntatge: Mario Corea. Audiovisuals: Joan Carles Rodríguez i José Antonio Soria, amb l'assistència de Raquel Coll. Materialització de so: Òscar Villar. Instal·lació: Roc Codó i Servei Audiovisual CCCB.  Programació i sincronització general: Mediapro Exhibitions i Unitecnic amb Alex Lucena i Joan Ramírez. Instal·lació: Iñaki Sanz i equip de sistemes del CCCB. Disseny il·luminació: Pau Farreny, amb la col·laboració de Carles Comas. Instal·lació: Francisco García, Gabi Porras i Rosó Tarragona. Muntatge: Standecor i Nogales, amb el suport de Lotema i SIT. Marcatge i senyalització: Pepo Carreras Nicolau. Construcció de la font: Carles Piera. Subtítols català, espanyol i anglès: Sublimages. Disseny de la comunicació: Velkro. Comunicació: Maria Ribas, Núria Salinas i Susana Fernández. Premsa: Mònica Muñoz i Irene Ruiz, amb el suport d'Andrea Córdova. Web i xarxes socials: Matty Betoret, Lucia Calvo, Berta Miró i Rosa Puig, amb la col·laboració d'Iker Maia, OMEN, Còsmica, 1to1clico. Concepte i direcció documentals: Ana Bovino, Xisi Sofia Ye Chen, Agustín Flores, Natalia Morcillo, Andrea Pardo, Cristina Ramírez Garrido, Andre Robert, Nicolás Tabilo (màster documental creació BSM-UPF). Protagonistes: Calamanda Grifoll, Camila Verde, Miguel Ferrer Jiménez, Leyla Mancebo Zamora, Christian Pérez Vignau, Enric Tello, Siham i l'aparició puntual de Jorge Carlos de Silva. Coproducció Grec 2021 Festival de Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Rimini Apparat, Kunsthalle Mannheim i Nationaltheater Mannheim. Finançat per la Fundació Federal Cultural Alemanya, el comissionat de Cultura i Mitjans del Govern Federal i el Departament del Senat per a la Cultura i Europa. En col·laboració amb Mediapro, Institut del Teatre i Universitat Pompeu Fabra - UPF. Rimini Protokoll. Direcció: Helgard Haug, Stefan Kaegi, Daniel Wetzel. Grec 2021. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona. Del 2 de juliol al 19 de setembre. 

No és ben bé una exposició, però ho podria ser. No és ben bé una obra de teatre, però també ho podria ser. No és ben bé una performance, però igualment ho podria ser. Per això, segurament, el programa del Grec 2021 qualifica «Urban Nature» com una proposta d'«Escena híbrida» —agafa't fort i treu-ne l'entrellat!— en la qual els espectadors, visitants o usuaris —segons com es vulguin autoqualificar ells mateixos— es converteixen en protagonistes del recorregut que durant una hora es fa per una mena de ciutat en miniatura amb càpsules de vuit minuts cadascuna que acaben donant una visió del què és i el que representa viure i sentir en aquest període tan convuls del primer quart del segle XXI. Època de canvi, potser sí. Però no tant. Cent anys enrere, la societat global també va viure un revulsiu similar: pandèmies, guerres, atur, pobresa, violència, delinqüència... I sempre, sempre, hi ha hagut elits enriquides que n'han tret profit. Abans, els terratinents o grans propietaris. Ara, els grans inversors o, sense anar més lluny, les farmacèutiques. Només cal donar un cop d'ull als gràfics borsaris. Si fa cent anys, les riqueses i les fallides viatjaven en forma de bons del tresor i accions fantasma, ara viatgen al voltant d'una taula d'un assessor d'inversions o d'una pantalla virtual plena de possibilitats per jugar a la ruleta de la fortuna... [+ crítica]

PRÒSPER... C'EST MOI!

«Tempest Project». Recerca sobre «La Tempesta», de William Shakespeare. Adaptació de Peter Brook i Marie-Hélène Estienne a partir de la versió francesa de Jean-Claude Carrière (Actes Sud-Papiers, 2020) i un taller del 2020 amb els primers intèrprets: Hiran Abeysekera, Yohanna Fuchs, Dilum Buddhika, Maïa Jemmett, Marcello Magni, Ery Nzaramba i Kalieaswari Srinivasan. Intèrprets espectacle 2021: Sylvain Levitte, Paula Luna, Fabio Maniglio, Luca Maniglio, Marilù Marini, Ery Nzaramba. Disseny il·luminació: Philippe Vialatte. Cançons: Harué Momoyama. Traducció sobretitulat català: Elisabeth Ibars. Coproducció del C.I.C.T. - Théâtre des Bouffes du Nord; Théâtre Gérard Philipe, Centre Dramatique National de Saint-Denis; Scène Nationale Carré-Colonnes de Bordeaux Métropole; Le Théâtre de Saint-Quentin-en-Yvelines - Scène Nationale, i Le Carreau - Scène Nationale de Forbach et de l’Est Mosellan. Grec 2021 Festival de Barcelona. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 2 a 4 de juliol.
 

L'avantatge d'una obra com «La tempestat» de William Shakespeare és que cada companyia, cada director, cada adaptador que s'hi embarca en treu el que en vol treure segons la lectura que en fa, el moment històric en el qual viu i la concepció teatral que té com a creador. La d'aquesta adaptació del venerable director Peter Brook, reconegut internacionalment, acompanyat de la dramaturga Marie-Hélène Estienne, estreta col·laboradora, no n'és una excepció. I encara menys si es té en compte que «Tempest Project» parteix de la versió que va publicar el recentment desaparegut guionista francès, Jean-Claude Carrière (1931 - 2021). La nitidesa de paraula i el minimalisme interpretatiu troben en aquest muntatge, gairebé es pot considerar un testament de Peter Brook (Londres, 1925), tota la seva essència. El missatge del perdó i la reconciliació que hi va imprimir Shakespeare no s'alteren ni que la humanitat moderna faci mèrits perquè no sempre sigui així. Als 96 anys acabats de complir, ja en cadira de rodes, veu feble, però amb el cap plenament lúcid, el director al qual Barcelona deu que el teatre del Mercat de les Flors sigui el que és i no un abandonat magatzem d'andròmines municipal, va subratllar la posada en escena d'aquest «Tempest Project» amb la seva aparició al Teatre Lliure abans de començar la representació del dia de l'estrena convencional, ara ja com a espectacle. Fins ara només era un taller començat al Théâtre des Bouffes du Nord de París i convertit en muntatge al Théâtre Gérard Philipe Centre Dramatique National de Saint-Denis. Peter Brook, somriure bonhomiós, es va disposar a protagonitzar una mena de pròleg prefunció no previst en el programa i convertit en una lliçó magistral d'uns vint minuts sobre el teatre o, com he dit abans, sobre el seu concepte del teatre, no exempt d'alguna picada d'ullet a la sensibilitat social del moment quan explicava que, londinenc com era, va descobrir que hi havia a l'altre costat del canal una llengua importantíssima que era el francès i, anys després, es va trobar que, més avall, n'hi havia una altra tan important com aquella, que era el català... [+ crítica]

VIATGE A LA CIUTAT D'EN NYOCA

«Carrer Robadors», de Mathias Enard. Adaptació teatral i dramatúrgia: Julio Manrique, Sergi Pompermayer, Marc Artigau. Intèrprets: Moha Amazian, Guillem Balart, Elisabet Casanovas, Anna Castells, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali, Abdelatif Hwidar i Carles Martínez. Gossa: Ona (ASS DISCAN). Disseny de l'escenografia: Alejandro Andújar. Disseny del vestuari: Maria Armengol. Disseny de la il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Concepció audiovisual: Francesc Isern "6q". Caracterització: Núria Llunell. Ajudantia de direcció: Xavi Ricart. Ajudantia d'escenografia: Maria Albadalejo. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Direcció tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Irene Fernández "Nené". Tècnic de so: Roger Giménez. Tècnic de llums: Enric Alarcón. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Tècnic de maquinària: Andreu Mateu. Construcció escenografia: Estructures Pascualin. Producció executiva: Macarena García. Direcció producció: Josep Domènech. Cap producció: Clàudia Flores. Ajudantia producció: Marta Colell. Distribució i comunicació: Bitò, La Tremenda. Fotografies: Bitò / Paola Borghesi, David Ruano. Direcció: Julio Manrique. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. Del 27 al 29 de juny. Reposició: Teatre Romea, Barcelona. De l'1 al 19 de setembre.

    Tothom sap com és de complex i arriscat adaptar una novel·la al llenguatge teatral. Però l'adaptació de «Carrer Robadors» o «Rue des voleurs», de l'escriptor Mathias Enard (Niort, Deux-Sèvres, Nova Aquitània, França, 1972), reconegut amb el Goncourt del 2015 per «Boussole», autors de diverses novel·les traduïdes al català, i establert a Barcelona des de fa vint anys on exerceix de professor d'àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona, sembla que en sigui una excepció perquè la trama de la versió teatral manté el ritme trepidant que ja es desprèn de l'estil de l'original literari i, en alguns moments, sembla que la companyia hagi pitjat el play d'un e-book amb la veu del narrador que va fent la feina que hauria de fer el lector. El narrador aquí és el mateix protagonista de l'obra, el personatge d'un adolescent magribí, en Lakhdar —interpretat per l'actor Guillem Balart, un dels tres nominats a Revelació dels últims Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona—, que explica en primera persona la seva aventura a la recerca d'una vida millor en un viatge que té tres elements molt aprofitats i molt apreciats per la literatura: un viatge iniciàtic, una aventura personal i una aproximació al gènere negre. Mathias Enard es va establir a Barcelona l'any 2000 després de tombar per la Seca i la Meca, va viure durant un parell d'anys en un pis del carrer d'En Robador, al cor del vell Xino, un carrer que té tant de mediàtic com d'estigmatitzat i que la veu popular ha economitzat toponímicament convertint-lo en plural (Robadors)... [+ crítica]

EL DESTÍ DE LA FITORA MALIGNA

«La filla del mar». A partir del clàssic d'Àngel Guimerà. Text i lletres: Jaume Viñas. Música i lletres: Marc Sambola. Intèrprets: Xavi Casan, Mariona Castillo, Candela Díaz, Gracia Fernández, Irene Jódar, Albert Mora, Arnau Puig, Marc Sambola, Clara Solé i Toni Viñals. Orquestració: Óscar Peñarroya. Moviment: Teresa G. Valenzuela. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena i Marc Udina. Il·luminació: Jordi Berch. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant d’il·luminació: Mariona Ubia. Assessorament Eneagrama: Sergio Monge. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, S.L. Confecció de Vestuari: Dress Art. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Zuhaitz San Buenaventura. Ajudant de direcció: Mara Fernández. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Vilavella. Creació de La Barni Teatre. Coproducció Focus i Grec 2021 Festival de Barcelona. Teatre Condal, Barcelona, 26 juny 2021.
 

En els últims trenta anys, diverses generacions d'espectadors han pogut veure almenys dues versions convencionals del clàssic «La filla del mar», d'Àngel Guimerà. Una, l'any olímpic, el 1992, al Teatre Romea, dirigida per Sergi Belbel. L'altra, al Teatre Nacional de Catalunya, el 2002, dirigida per Josep Maria Mestres. La versió actual de la Barni Teatre, amb un text meticulosament esporgat a partir del clàssic d'Àngel Guimerà per Jaume Viñas i amb lletres d'aquest i de Marc Sambola, sota la direcció escènica de Marc Vilavella, fuig d'aquelles dues referències, que no vol dir que no les tingui en compte, i li dóna un tomb espectacular, renovat i rejovenit. Un fet imprescindible per arribar a espectadors adolescents molts dels quals són, a més, lectors de l'obra en programes d'estudis. Estructurat en clau musical, el muntatge té també una important aportació coreogràfica, amb una mirada poètica i simbòlica, sense perdre el sentit romàntic, realista i dramàtic que hi va imprimir Àngel Guimerà l'any 1900, quan la va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, tot i que un any abans ja l'havia estrenada en traducció a l'espanyol a Buenos Aires. Els autors d'aquesta versió musical la defineixen així: «Una obra de text on és canta molt o un musical on es parla molt.» No es pot definir millor. Entre altres coses perquè la direcció musical, l'escènica i la de moviment fusionen els tres registres i hi ha diàlegs que es fonen amb les peces musicals i peces musicals d'aire mediterrani molt coral que es converteixen en diàlegs, a més de moviment coreogràfic que aporta no només acció sinó contingut a la trama i que integra també els músics com a intèrprets en el cor mariner que dibuixa el paisatge del drama d'Àngel Guimerà... [+ informació]

AQUESTA NIT SÍ QUE DORMIREM PLANS!

«Filumena Marturano», d'Eduardo De Filippo. Traducció de Xavier Valls Guinovart. Adaptació d'Oriol Broggi. Intèrprets: Clara Segura, Enrico Ianniello, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. So: Òscar Villar. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Assistent de direcció en pràctiques: Andrea Eraso. Fotografia: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Pau Masaló. Agraïments: Ciscu Isern i Lali Miró. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 juny 2021.

«Aquesta nit sí que dormirem plans!», diu el personatge Domenico Soriano, napolità de raça, esgotat per una jornada de noces a la maduresa que s'endevina que ha estat atrafegada. L'obra «Filumena Marturano» d'Eduardo de Filippo que ha adaptat i dirigit Oriol Broggi té una durada de 2 hores i quart sense pausa que no esgoten gens els espectadors. Ben al contrari, passen d'una revolada i, quan els espectadors —benvingut 70% d'aforament!— en un ambient que torna a recuperar l'escalfor, encara estan aplaudint dempeus —que estrany que és veure espectadors espontàniament a peu dret en una obra catalana!— fa la impressió que tot acabi de començar. Crec que tothom en voldria encara una mica més de la tal Filumena Marturano. Sobretot per continuar veient, escoltant, paladejant cadascun dels personatges napolitans de l'obra —¿o potser volen ser catalans? Domenico Soriano i Filumena Marturano —parella de fet des de fa un quart de segle— potser sí que dormiran plans la nit de noces, però els espectadors surten de la nau gòtica del Teatre de la Biblioteca de Catalunya reviscolats i ben desperts, com si haguessin passat per una sessió de fitness teatral que els estimula els sentits i no els farà cap falta dormir plans... [+ crítica]

BENVINGUT, ARTURO!

«La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021». Idea: Jordi Milán. Producció: Federic Santa-Olalla. Disseny gràfic i maquetació de tota l'exposició: Raúl Pascual. Coordinació general: Pol Vinyes. Suport i creació audiovisuals: Joan Riedweg. Relacions públiques La Cubana: Natala Morillas, Carme Peris, Juanjo Sánchez i Dani Compte. Organització: Ajuntament de Sitges i La Cubana. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, SGAE i La Vanguardia. Mitjans oficials: TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio i Icat FM. Equip de l'Ajuntament de Sitges: Xavier Salmerón (Regidor de Cultura i Joventut), Carla Jordà (Cap Servei de Cultura), Xavi Huete (Coordinació servei brigades), Josep Vilà (Personal del Servei de Cultura, Protocol i Comunicació de l'Ajuntament de Sitges). Coordinació de continguts: Jordi Milán, David Pintó, Xavi Tena, Frederic Santa-Olalla, Pol Vinyes i Leo Quintana. Coordinació tècnica: Xavi Tena i David Ramírez. Amb la col·laboració especial dels creatius Josep Castells (secció escenografia), Cristina López (secció vestuari), Leo Quintana (secció magatzem, vestuari i núvies), Joan Alonso (secció caracterització) i Joan Vives (secció musical). Direcció tècnica: Pau Hervàs. Equip tècnic: Jordi Fuster, Moli Mayo, Diere Sagna, Pau Hervàs, Òscar Plazas i David Martínez. Il·luminació: Steve Sanlana i Dani Sánchez. Muntatge sistema audiovisual: Àrea tècnica. Muntatge sistema elèctric: Andrés Planas. Software i programació: Enric Blasi. Comunicació La Cubana: Pol Vinyes. Comunicació Ajuntament: Roser Fargas i La Costa Comunicació. Col·laboració especial: Mediamarkt i Samsung. Agraïments: Toni Lleonard (escenografia), Marcel Monlleó, Tito Sánchez i Carles Montosa (perruqueria), Juan José Agibay (taxista), Miquel Yuste, Transcasting (transportista), Joan Marín (caracterització), Irene Díaz (tractament fotogràfic), Joan Yll, Blai Fontanals, Josep Milán, Vicky Plana, Flors Carolina i Cadena Els Tigres. Panells, fotografies i figures exteriors de tota l'exposició: Luminosos del Tajo. Panells secció Teresines: Sundisa. Carpes terrasses: Carpes Maestrat. Construcció escala exterior: Nussli. Correcció i traducció textos; Neus Ruiz. Catàleg: Ou Estudi. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Jordi Milán. Miramar Centre Cultural de Sitges, 17 juny 2021. Fins al 26 de setembre del 2021.

Amenaçava pluja i tempesta, però al Balcó del Mar de Sitges va sortir el sol de caiguda de tarda. La Cubana no havia preparat un remake de «La tempestad» del 1986 sinó una performance festiva, acolorida i mediterrània, acompanyada de la remor de les ones, però estic segur que si hagués plogut a bots i barrals no els hauria costat gens improvisar i fer creure a tota la concurrència que era cosa seva. La Cubana ha fet 40 anys més 1 (una propina a causa de la crisi del coronavirus que no els va permetre celebrar-ho en el seu moment). I a partir d'una proposta de l'Ajuntament de Sitges —pàtria de La Cubana— i d'una idea del director de la companyia, Jordi Milán, ha nascut la macroexposició antològica «La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021», que ocupa tots els espais possibles, des del vestíbul al terrat, del Miramar Centre Cultural. La inauguració de l'exposició estava anunciada presumptament segons el cànon convencional establert: tallada de cinta, passeig d'autoritats i visita dels pobletans. Però La Cubana no està per convencionalismes i l'aixecada de teló de la mostra es va convertir en una performance d'arts de carrer amb tots els ets i uts. Les restriccions sanitàries encara en vigor no van ser impediment perquè la troupe de La Cubana s'hi adeptés. La plaça del Balcó del Mar, davant del Miramar Centre Cultural, distribuïda estratègicament amb números d'invitació —amb la separació de seguretat de rigor— i feixos de globus blancs donant la benvinguda als més de 300 convidats, aforament permès màxim... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DELS GIRA-SOLS

«Van Gogh». Basat en les «Cartes a Théo». Autor: Ever Blanchet. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrpret: Jaume García Arija. Videoart: Nito Cilintano. Espai i caracterització: Martina Buroni. Il·luminació: Blai Blanchet. Tècnic il·luminació: Ignasi Peralta. Vestuari: Rafató Teatre. Direcció: Maria Clausó i Ever Blanchet. Producció: Companyia Versus Teatre. Estrena: Versus Teatre, Barcelona, 9 juliol 2002. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 octubre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 setembre 2020. Reposició: 15 juny 2021.
 

Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrere d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre «Els gira-sols». És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista.Per això un muntatge teatral com «Van Gogh», estrenat al Versus Teatre, dins el Festival Grec 2002, i revisat i reestrenat en diverses ocasions com ara al Teatre Gaudí Barcelona, representa una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull «Cartes a Théo», el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis... [+ crítica]

EL MEU REGNE PER UN ESPECTADOR INTEL·LIGENT

«Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)», de Gabriel Calderón. Traducció de Joan Sellent. Intèrpret: Joan Carreras. Escenografia: Laura Clos. Vestuari: Sergi Corbera. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Ramón Ciércoles. Ajudanta escenografia en pràctiques: Marta Calderón Gómez. Director tècnic: Pere Capell. Producció executiva: Luz Ferrero. Ajudanta de producció: Marta Colell. Direcció de producció: Clàudia Flores. Comunicació i distribució: Bitò. Ajudanta de direcció: Olivia Basora. Direcció: Gabriel Calderón. Coproducció: Temporada Alta 2020 i Grec 2020. Teatre de Salt, 4 desembre 2020. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 juny 2021.

No sé si el tret més impactant d'aquesta trapelleria escènica de factura uruguaiana (Gabriel Calderón, Montevideo, 1982) és el que diu o el que hi fa l'actor que la interpreta. Sota l'ham d'un presumpte «Ricard III» s'amaga un exercici escènic de gran volada que xucla des del primer moment els espectadors durant una hora fins a l'esclat final, gairebé sempre inevitablement dempeus en cada funció. L'actor de ficció, interpretat per un immens Joan Carreras, ha vist que finalment es complia el somni ocult de protagonitzar l'obra de Shakespeare. Una recompensa professional que l'actor considera que té ben merescuda després d'aguantar anys i panys la mediocritat de molts col·legues que es fan dir “actors” o d'haver d'acceptar “paperots” de secundari en obres de “tresillo de tres potes”. L'actor, que ja es veu a la pell del malvat Ricard III, somnia com si fos la lletera del conte: li ha arribat l'hora d'un personatge majúscul, tothom es barallarà per anar-lo a escoltar i veure, el premiaran per totes bandes per la seva feina, es farà famós a les revistes de teatre i fins i tot potser els homenots del país sencer li donaran orgullosos un dels premis dels més patriòtics... [+ crítica]

ELLES QUATRE S'ENTENEN I BALLEN SOLES

«I només jo vaig escapar-ne (Escaped alone)», de Caryl Churchill. Traducció de Sadurní Vergés. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Cube.bz. So: Jordi Orriols. Assessor de moviment: Tomeu Vergés. Director tècnic: Pere Capell. Producció executiva: Nunu Santaló. Ajudanta de producció: Marta Colell. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Distribució: Bitò. Ajudant de direcció: Sadurní Vergés. Direcció: Magda Puyo. Coproducció: Temporada Alta i Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 juny 2021.

Una no és gens amiga dels felins. A una altra se li ha escapat la mà amb el seu marit i l'ha enviat a l'altre barri. Una altra viu en un estat de depressió com si hagués estat confinada durant un segle. Una altra ho veu lúcidament tot negre. I, malgrat tot, les quatre nobles dames que ratllen la setantena i que protagonitzen l'obra més recent de Caryl Churchill (Londres, 1938) són capaces d'espantar els mals que les assetgen ballant i cantant en un estat febril de retorn a l'estadi juvenil. Aquí, Magda Puyo, la directora del muntatge, va donar màniga ampla i va deixar triar a les actrius les peces musicals que més els evocaven aquesta època passada. I per majoria van guanyar «Volare», que canten a cappella, i «Waterloo», aquesta dels Abba, amb ball inclòs, sota l'astorada mirada, segurament, de la compositora Clara Peya que manté el ritme de la banda sonora seva original una mica intrigant durant tota la trama. Una conversa entre quatre dames que hauria pogut durar hores però que l'autora Caryl Churchill —que el 2016 va estrenar aquesta obra quan tenia 79 anys— pensa que ja n'hi ha prou amb seixanta minuts per dir tot el que vol dir i per fer-ho amb la força que ho fa... [+ crítica]

EL BUFÓ ÉS MORT... VISCA EL BUFÓ!

«Señor Ruiseñor», de Ramon Fontserè amb la col·laboració de Dolors Tuneu i Alberto Castrillo-Ferrer. Intèrprets: Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xevi Vilà, Juan Pablo Mazorra i Rubén Romero. Espai escènic: Anna Tusell. Disseny d'il·luminació: Bernat Jansà. Projeccions: Manuel Vicente. Disseny de vestuari:  Pilar Sáenz Recoder. Disseny d'espai sonor: David Angulo. Direcció tècnica i atrezzo: Pere Llach. Construcció escenografia: Pere Llach. Coreografia: Companyia Mar Gómez. Assessor musical: Enrique Sánchez Ramos. Col·laboració musical: Francesc Vidal. Producció executiva: Montserrat Arcarons. Distribució i comunicació: Montserrat Arcarons i Oriol Camprubí. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Arkham Studio. Cap tènic de gira: Pere Llach. Postissos: Santos y Damaret. Confecció de vestuari: Eugeni Caireta i Maria Àngels Pladevall. Càtering: Restaurant Hort d'en Roca. Agraïment especial a Albert Boadella. Direcció d'escena: Albert Castrillo-Ferrer. Direcció: Ramon Fontserè. Companyia Joglars. Teatre Apolo, Barcelona, 3 juny 2021.
 

La companyia Joglars ja no és la companyia Joglars des de fa temps. Això ho sap tothom i no és profecia. Però Ramon Fontserè,  l'hereu de la troupe i amic íntim d'Albert Boadella, continua amb la patent de la casa convençut que el paper que van jugar els Joglars quaranta anys enrere encara és possible avui. La sàtira és necessària i sana, sí. Per això la sàtira dels temps daurats dels Joglars va ser ben rebuda i aplaudida perquè va ser capaç de gratar en les entranyes de qüestions i de personatges que semblava que no es podien tocar mai. A banda de l'obra «La torna», el judici militar que va patir i la fugida rocambolesca de Boadella ajudat per companys d'ofici que van protagonitzar els primers clams a favor de la Llibertat d'Expressió, hi ha qui esmenta sempre «Operació Ubú» on els Joglars, el 1981, amb la conxorxa del Teatre Lliure d'aquell temps dirigit per Lluís Pasqual, van jugar amb el president Jordi Pujol molt abans que les circumstàncies actuals juguessin també amb ell. Després, el 1995, Albert Boadella va repescar aquell muntatge («Ubú President») i el 2001 els Joglars amb el títol «Ubú President o els últims dies de Pompeia» la van incorporar a la trilogia de figures catalanes: la de Josep Pla, el 1997 («La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla»), i la de Salvador Dalí, el 1999 («Daaalí»). Quan ara, els Joglars de Ramon Fontserè han optat per caricaturitzar —o ridiculitzar més aviat— el procés d'independència de Catalunya amb la figura de Santiago Rusiñol com a cap de turc, els temps han canviat prou i la sàtira arriba desfassada, repetitiva, sospitosament teledirigida des de posicions catalanofòbiques i dramatúrgicament insípida... [+ crítica]

MOLTES PREGUNTES, MOLTES RESPOSTES

«Alguns dies d'ahir», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Abel Folk, Míriam Iscla i Marta Ossó. Disseny espai i vestuari: José Novoa. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Guillem Rodríguez. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció producció: Carles Manrique. Premsa i comunicació: Albert López i Judit Hernández. Fotografia: David Ruano. Teaser: Dolma. Disseny gràfic: Maria Picassó. Ajudants producció: Laura Alonso, Laura García. Tècnic gira: Àngel Puertas. Distribució: Elena Blanco - Magnetica Management. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Una producció de Velvet Events. Amb la col.laboració del Teatre Plaza de Castelldeles i el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. Amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals i del Ministerio de Cultura y Deportes/INAEM. Text teatral escrit amb el suport de les ajudes per a la creació d'obres literàries del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració de la Residència Faber Llull. Direcció: Ferran Utzet. La Villarroel, Barcelona, 2 juny 2021.

Material fràgil. El dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha posat el dit a la ferida quan encara és tendre. L'atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona l'estiu del 2017, la concentració ciutadana davant la ràtzia d'escorcolls a la Generalitat de Catalunya i principalment al Departament d'Economia de la Rambla de Catalunya el 27 de setembre, el referèndum d'independència de l'1-O... L'autor és valent perquè fuig del que podria ser un registre estrictament documental i entra en la ficció a través d'una família de classe mitjana catalana que es transforma en un mirall en el qual es pot mirar la societat actual que encara porta el pes damunt d'un judici polític de revenja i l'esgarrapada sagnant de l'empresonament dels presos polítics catalans, l'exili de tots uns altres i la repressió de centenars de ciutadans implicats en les accions de l'organització del referèndum. Acabo de veure l'obra de La Villarroel i l'endemà mateix, a Miravet, al riu Ebre, salta la notícia d'un noi d'un institut de Sabadell que mor ofegat per una imprudència adolescent en una sortida de l'institut en la qual s'incloïa la pràctica del caiac. Penso en el pes del professorat responsable que és el mateix pes que porta damunt la mare de l'obra de Jordi Casanovas, quan era la tutora d'un curs de l'escola pública on treballava i va viure la pèrdua d'un infant de set anys que va caure per un penya-segat en unes colònies. L'angoixa i la depressió a conseqüència d'aquell fet la van portar a deixar la feina i dedicar-se a difondre història, la seva especialitat, a través d'internet... [+ crítica]

¿ON ÉS L'ÀFRICA?

«Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Espectacle recomanat a partir de 2 a 5 anys.

Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021. Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió. «Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula... [+ crítica]

EL MAL DE TOTS NO VOL SOROLL SINÓ “JALEIU”

«Jaleiu», de Guillem Albà. Composició musical: Guillem Albà & La Marabunta. Intèrpret: Guillem Albà. Músics: Edgar Gómez, Àlvar Monfort, Albert Comaleras, Martí Soler, Luisma Villegas i Irene Garcés. Vestuari: Nídia Tusal. Moviment: Ariadna Peya. Disseny i tècnic d’il·luminació: Ignasi Solé. Direcció tècnica i tècnic de so: Ton Mentruit. Construcció: Xavi Arbonès, L'Estaquirot Teatre. Ajudant de producció: Berta García. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Direcció musical: Albert Comaleras. Ajudant direcció i regidoria: Sergio Martínez. Direcció: Guillem Albà. Teatre Victòria, 27 abril 2021. Mostra d'Igualada, 27 maig 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
 

Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1985) és un clown tastaolletes. Espectacles teatrals, espectacles de pista, música, televisió, ràdio... Sembla que li agrada anar d'un registre a un altre, experimentar, jugar amb l'atzar i deslliurar els espectadors del tòpic que puguin tenir del “pallasso”. Des del 2006, quan va crear la pròpia companyia —tot i que familiarment ja venia del món de l'espectacle i el teatre de titelles— ha estrenat set espectacles de registres diferents: «Sketchofrenia», «Flirt», «Marabunta» (aquest tres, més excèntrics); i «Trau», «Pluja» i «Calma!» (més escènics); i el més recent, «Jaleiu», amb molta música “marabuntanesca” i molta gresca, un espectacle que té a hores d'ara en gira, que va fer una breu temporada al Teatre Victòria i que ha inaugurat la Mostra d'Igualada 2021. A més, Guillem Albà ha estat un dels impulsors de la celebrada versió de «Canto jo i la muntanya balla», la novel·la d'Irene Solà, a la Biblioteca de Catalunya, i ha fet de conductor del programa de TV3, «Celebrem!» o ha passat per l'experiència linguotelevisiva d'«El llenguado», un programa acompanyat d'una de les germanes Sey. Com que Guillem Albà és amant de la improvisació, podria ser que el «Jaleiu» que algú hagi vist en un escenari no sigui ben bé el mateix «Jaleiu» que vegi en un altre escenari. A la Mostra d'Igualada —per cert, funció presencial i també digital en directe—, el guió de base s'ha mantingut, però les circumstàncies epidemiològiques i l'eufòria d'un relatiu retorn a la normalitat han marcat bona part del xou. L'orquestra, o la fanfàrria, si voleu, de la Marabunta té una part molt important en el desenvolupament de «Jaleiu» perquè alguns dels números no serien possibles sense la seva participació. Els músics es converteixen també en intèrprets, al voltant del protagonista, el mateix Guillem Albà, que es multiplica en més de mitja dotzena de caricatures per donar pas a situacions de clown, situacions grotesques, moments entranyables o jugades picaresques... [+ crítica]

BURXAR ELS PREJUDICIS I PESSIGAR LA CONSCIÈNCIA

«Mare de sucre», de Clàudia Cedó. Intèrprets: Andrea Álvarez, Ivan Benet, Marc Buxaderas, Mercè Méndez, Judit Pardàs, Maria Rodríguez i Teresa Urroz. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Il·luminació: Luis Martí. Vestuari: Bernat Grau. Ajudanta de vestuari: Assen Planas. So i música: Lluís Robirola. Vídeo: Clàudia Barberà. Assessorament vocal i logopedia: Nora Baulida. Assessorament cos: Vanessa Segura. Acompanyament assistencial: Carla Balaguer i Juli Palacios. Producció executiva: Marta Iglesias, Anna del Barrio. Distribució: Roser Soler. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Escenaris Especials. Agraïments: Fundació Ramon Noguera, Carme Mariscot. Amb el suport de Diputació de Girona, Fundació Josep Botet i Fundació Support de Girona. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Berta Camps. Direcció: Clàudia Cedó. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 maig 2021.

El ressò de l'obra «Mare de sucre» ha estat un “escarment” en sentit positiu per als programadors, començant pel TNC que hi ha donat la primera i decisiva empenta. El fet que s'hagués programat dins del cicle del Festival Simbiòtic, un festival d'arts escèniques accessibles i inclusives, havia insinuat la impressió que es tractava d'un espectacle “especial”, només per a interessats o especialistes sobre el tema, tot el contrari del que realment es vol aconseguir, que deixi de ser precisament “especial”. ¿Ens imaginem quina impressió n'hauríem tret si aquella altra tan celebrada obra de Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1983), «Una gossa en un descampat», sobre el dol perinetal, s'hagués programat en un cicle, posem per cas, de «Dexeus Dona»? Els espectadors de «Mare de sucre» han parlat clar. Malgrat les restriccions d'aforament —ara ja recuperades al 70%—, el cartell d'exhaurit al TNC es va haver de penjar de seguida. I amb la pròrroga d'una setmana, el mateix cartell ha hagut de tornar a aparèixer ipso facto. Esgotades les possibilitats de més calendari, ara s'obre una etapa de l'organització d'una gira que es preveu que serà extensa i “contagiosa” (benvingut, en aquest cas, el contagi). I és així com «Mare de sucre» haurà aconseguit el seu principal objectiu: deixar de ser “especial” per ser ras i curt una “obra de teatre”... [+ crítica]

EL SÍMBOL DEL PODER NEGRE SOBRE EL BLANC

«El combat del segle», de Denise Duncan. Traducció: Marc Rosich. Intèrprets: Queralt Albinyana, Alex Brendemühl, Armando Buika, Andrea Ros i Yolanda Sikara. Músics de la banda sonora enregistrada: Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria) i Marco Mezquida (piano). Escenografia: Víctor Peralta. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai sonor: Jordi Bonet. Gravació estudi: Jordi Bonet i Marçal Cruz (OIDO). Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo: Raquel Barrera. Assessorament dramatúrgic: Isaias Fanlo. Assessorament en boxa: Xavier “Machete” Flotats. Assessorament coreografia: Jeanette Moreno Silva. Assessorament dicció: Ignasi Guasch. Ajudant direcció: Xavi Buxeda Marcet. Estudiant en pràctiques direcció: Katja Diao (ERAM). Agraïments: Catalina Calvo García. Coproducció Sala Beckett, Grec 2020 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional i Teatre Principal de Palma. Direcció musical: Marco Mezquida. Direcció: Denise Duncan. Sala Baix, La Beckett, 23 octubre 2020. Reposició (versió en espanyol): 27 maig 2021.


No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d'abril del 1916, del poeta i boxejador suís d'origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d'Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson, la figura d'aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d'uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana. El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d'obrir feia un any per un grup d'afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l'època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d'una de les taules de l'Excelsior per demostrar cadascú la seva força. Aquest parell d'anècdotes, la de la Monumental i la referència de l'Excelsior, entre algunes altres, serveixen a la dramaturga i actriu Denise Duncan (Costa Rica, 1979), establerta aquí des de fa més de quinze anys i resident aquesta temporada de La Beckett, per mostrar un retrat de la intransigència, la por a la diferència i la feble línia del racisme tan viu durant el segle XX i tan reviscolat al segle XXI... [+ crítica]

ON PARLEN DOS, EL TERCER ESCOLTA

«Vernissatge», de Václav Havel. Traducció de Monika Zgustová. Intèrprets: Ignasi Guasch (2021) / Alberto Díaz (2016), Xavier Pàmies i Carla Ricart. Espai escènic i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Susana Del Sol. Espai sonor: Joan Pàmies. Direcció: Marilia Samper. La Trama Produccions. El Maldà, Barcelona, 22 desembre 2016. Reposició: Escenari Joan Brossa, Barcelona, 19 maig 2021.

Quan el dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 - Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) va escriure aquesta peça breu, l'any 1975, encara dins de la repressió arrossegada des de la Primavera de Praga del 1968, l'autor estava prohibit al seu país fins a la caiguda del règim comunista. Precisament la parella amfitriona en la versió original de «Vernissatge» són un parell de joves comunistes benestants que no tenen res a envejar a altres semblants capitalistes. Aquesta precisió no cal que s'especifiqui en el muntatge actual perquè allò que hi passa i tal com la parella reacciona davant de l'amic convidat, té una pàtina actual evident. Per això, la companyia ha evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques del segle passat amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent i aplicable a moltes altres latituds. L'obra s'inscriu en el registre d'un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos, els espectadors han d'anar descobrint la personalitat de cadascú d'ells. És doncs, un exercici teatral que posa a prova la capacitat de mostrar molt sense dir bo i res... [+ crítica]