AQUELLA NOIA DANESA...

«Jo, dona. A Lili Elbe», de Marta Carrasco. Intèprets: Marta Carrasco i Albert Hurtado. Espai escènic: Marta Carrasco, Pau Fernández i Dario Aguilar. Vestuari: Pau Fernández. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillaume Cayla i Joan Valldeperas. Vídeo i muntatge: José Prados. Producció: Cia. Marta Carrasco, Temporada Alta i Centre Cultural Vilanova del Vallès. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Marta Carrasco i Manel Quintana. Teatre de Salt (Gironès), Temporada Alta, 15 novembre 2019. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2021.

Marta Carrasco sempre ha fugit dels clixés del que s'entén com a “dansa” estricta. La seva és una visió polièdrica que barreja el moviment, la coreografia, l'espai escènic, el so, la il·luminació, el vestuari, els efectes, la poètica i, sobretot, un fil dramatúrgic. Marta Carrasco no necessita el text per explicar una història. El relat oníric dels seus muntatges diu sempre més que mil paraules. Aquesta concepció del gènere teatral —ara se'n diu “híbrid”— que li ha valgut nombrosos reconeixements l'ha situat en un món singular, molt personal, lluny del seu àmbit i molt a prop de l'origen del cinema —¿hauria de dir potser del cinema mut?— que, tant el de fa cent anys com el d'ara mateix, no ha necessitat mai de les paraules si s'explica bé en imatges. No sé si és per atzar, però es dóna el cas que la història de Lili Elbe havia estat recreada també al cinema, el 2015, amb el film «The Danish Girl (La noia danesa)», de Tom Hooper, basada en la novel·la homònima de David Ebershoff. Amb «Jo, dona. A Lili Elbe», Marta Carrasco recull aquests testimonis anteriors i homenatja la pintora danesa Lili Elbe, nascuda a Vejle el 1882 i morta a Dresden, Alemanya, el 1931. És, per a la història de les conquestes socials, la primera persona que es coneix que se sotmet a una cirurgia de canvi de sexe. Pionera trans, doncs, la seva mort s'atribueix precisament a les seqüeles d'una de les últimes cinc operacions de transplantament d'úter que, lluny de la conservadora societat danesa, va poder fer a Alemanya... [+ crítica]

EL CLAQUÉ MINAIRE DEL BILLY

«Billy Elliot». Música d'Elton John. Llibret i lletres: Lee Hall. Director: Stephen Daldry. Adaptació: David Serrano. Intèrprets: Iker Castell / Pablo Fito / Marc Gelabert / Pol Ribet / Max Vilarrasa (Billy Elliot); Natalia Millán (Senyoreta Wilkinson); Óscar de la Fuente (Pare); Agustín Otón (Tony); Allende Blanco (Mare); Teresa Guillamón (Àvia); Pedro Ángel Roca (George); Juanki Fernández (Braitwaite); Patricia Paisal (alterna Mare); Enric Marimon (Billy Ellior adult); José Linaje (cover Pare); Natán Segado (cover Tony); Robert Matchez (cover Braitwaite); Muntsa Rius (cover àvia); Noah Arroyo, Arnau González, Ot Marien, Max Miquel, Ángel Olaya, Mario Alcalá, Alejandro García, Bernat Pastor, Andrey Kaverznikov, Alex Vizuete, Alan Arroyo, Pol Díaz, Leo García, Aleix Guasch, Pol Quintana, Antonio Molero (nens); Naiara Mora, Naira Repiso, Olimpia Roch, Mariona Schilt, Berta Serrahima, Anna Aguilar, Marina Ayala, Inés, Riera, Sofía Rodríguez, María Vinuesa, Ariadna Horcajada, Alba Iglesias, Marina Miró, Erika Ramos, Yaiza Ramos, Lola Coma, María Fernández, Lucía Galán, Arlet Roca, Laura Sánchez, Lia Gordillo, Carla López, Emma Macià, Alba Márquez, Elsa Tejada, Berta Doñate, Cristina Lao, Neus Moreno, Aina Planas, Sara Roch (nenes); Óscar Domínguez, Lean Zanardi, Lluís Canet, Rafa Higuera, Joaquín Fernández, Joan Salas, Gonzalo Larrazábal, Desirée Moreno, Míriam López (elenc). Músics: Gaby Goldman (director musical), Albert Anguela (baix), Federico Salgado (baix suplent), Dusan Jevtovic (guitarra), Toni Mena (guitarra suplent), Adrià Aguilera (Key 2 i 2n director musical), Arianna Pijoan (Key 2 suplent), Jordi Guasp (trompa), Jorge Navarro (trompa suplent), Gregori Hollis Calvo (trompeta), Raul Gallego (trompeta suplent), Claudio Marrero (Reed 1), Aitor Franch Cid (Reed 1 suplent), Salvador Suau (bateria), Eloi López (bateria suplent). Professorat Escola Billy Elliot - Coco Comín Barcelona: Coco Comín (directora), Elsa Álvaro (coordinadora), Enric Marimon, Evangelina Esteves i Jordi Garcia (professors de ballet), Lluís Canet i Anna Llombart (professors de claqué), Jesús Navarro Espinosa (professor acrobàcia), Dani Coma (professor interpretació), Muntsa Rius (professora de veu), Jaume Ortanobas (professor de clown), Evangelina Esteves i Anabel Pituelli (professores de nenes de dansa clàssica, jazz i variació). Direcció: Maite Pérez Astorga. Director musical: Gaby Goldman. Coreografíes originals: Peter Darling. Coreògrafa associada: Elsa Álvaro. Directora resident: Vanessa Ferro. Directora producció artística: Carmen Márquez. Gerent de companyia: Carmelo Lorenzo. Direcció tècnica: Javier Ortiz. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juan Gómez Cornejo (AAI) i Carlos Torrijos (AAI). Disseny so: Gastón Briski. Disseny vestuari: Ana Llena. Disseny caracterització: Laura Rodríguez. Traducció i adaptació de les cançons: Alejandro Serrano i David Serrano. Dissenyador de so associat: Gonzalo Martínez Alpuente. Ajudant d'escenografia: Juan José González Ferrero. Productors: Marcos Cámara, José María Cámara, Pilar Gutiérrez i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce. Direcció: David Serrano. Teatre Victòria, Barcelona, 22 octubre 2021.  Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

 

 A la pàgina d'internet de la productora SOM Produce, artífex de l'espectacle «Billy Elliot», la crida era més que suculenta per a pares i mares intrèpids que somien en convertir els seus fills, si no en estrelles de la gespa, almenys en estrelles de l'escenari. L'avís deia això: «Busquem nens d'edats compreses entre els 8 i els 13 anys, amb formació en ballet clàssic, que desitgin convertir-se en artistes professionals i protagonitzar “Billy Elliot, el musical”». Això d'“artistes professionals” té la seva ironia, tal com està el pati, però la resposta, si algú ho dubtava, va ser més que massiva. La desigualtat, al segle XXI, teòricament, ja no és tan marcada com explica la coneguda història de «Billy Elliot», popularitzada i feta mite sobretot a través del cinema amb el film estrenat l'any 2000 i dirigit per Stephen Daldry. El resultat de la crida de SOM Produce es va constatar després d'un càsting inicial i dos anys de formació —amb interrupció forçosa pel coronavirus— en col·laboració amb l'Escola Coco Comín i dins de la franquícia creada expressament per a «Billy Elliot», amb una dotzena de professors. La resposta final va ser i és de 60 nois i noies que formen part del repartiment de l'espectacle distribuïts en 5 torns de 12 per cada funció, per respectar les limitacions horàries i “laborals” dels infants en les arts escèniques. Al seu costat, hi ha 30 intèrprets adults, 10 músics en directe i 25 tècnics. Després dels èxits dels espectacles estrenats a Londres, Nova York i Madrid (aquí s'hi va estar tres temporades i es va arribar als 750.000 espectadors), la producció estrenada a Barcelona al Teatre Victòria cedit pel seu titular, el Mago Pop, ha omplert les primeres funcions amb l'aforament gairebé al complet i encara més després de l'ampliació al 100%, aixecades les restriccions, fins al punt que s'ha ampliat una funció especial dominical de migdia amb la intenció de facilitar l'accés més familiar. Això sí, una advertència per a futurs espectadors: cal mirar bé les tarifes de les localitats perquè són de 5 estrelles per amunt, des de 28€ la més econòmica (amb visibilitat reduïda a l'últim amfiteatre fins a una escala que arriba a 74€ per a les primeres files de platea). La productora dóna pistes d'aquestes tarifes elevades i poc habituals en un espectacle teatral de Barcelona quan diu que el muntatge de «Billy Elliot» té un pressupost inicial de 4 milions d'euros... [+ crírica]

BINGO DE GRADUACIÓ ALCOHÒLICA

«T'estimo si he begut», d'Empar Moliner. Música original d'Andreu Gallén. Intèrprets: Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca / Rosa Gàmiz, Marc Rodríguez i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Roger Ábalos. Coreografia: Pere Faura. Vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós. Equip de producció: Natàlia Obiols, Ivan Danot, La Tremenda, Jordi Brunet, Roberta Romero i José Luis Segador. Equip tècnic: Jordi Thomàs. Regidora: Teresa Navarro. Maquinistes: Joan Bonay i Pablo Gómez. Operador d'il·luminació: Sergio Santafé. Operador de so: Roger Ábalos. Segon operador de so: Marcel Ferrer. Músics enregistrament: Marta Cardona, Dario Barroso, Guillermo Prats, Andreu Gallén, Toni Pagés, Gregori Hollis, Vicent Pérez, Albert Carrique, Jordi Santanach, Joan Mas, Anna Lagares i Elisabet Molet. Col·laboradors: Sergi Pompermayer (textos addicionals), Martin Elena (disseny tècnic audiovisual), Maria Albadalejo (ajudant escenografia), Anna Pitarch (assistenta de vestuari), Pascualín i Joan Jorba (construcció escenografia), Goretti (confecció vestuari), Diego Becas Villegas (disseny imatge), Kiku Piñol, Noemí Elias Bascuñana i David Ruano (fotografia), Fusteria Estudi (estudi enregistrament). Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció: David Selvas. Coproducció Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 octubre 2021.

Algú pot pensar, a jutjar pel títol i tractant-se d'uns contes de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966), que sortirà del teatre amb un pet de còctels, de vins del Penedès o de xampanys variats i amb un bon gat de xumerri. Res d'això. Darrere de l'espectacle «T'estimo si he begut» hi ha molt de bingo i l'alcohol hi és sota un control de graduació, per si a la sortida cal conduir. El «Bingo Poliorama» on se situa l'acció de tots els contes és una trapelleria de l'adaptació teatral amb neons de colors que no deixa de ser una advertència del que pot passar a la llarga si algú no agafa la cultura i el teatre per les banyes. La vida és un bingo, que deia aquell. Si la Rambla s'ha convertit en un mercadillo de souvenirs, ningú no està en condicions d'assegurar que el Teatre Poliorama no es pugui  convertir, més tard o més aviat, en un bingo. Esclar que caldria veure si els estadants del pis del damunt, els savis de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que data del segle XVIII, estarien d'acord a compartir la saviesa amb la vulgar i rutinària lectura dels números “bingueros” per anar fent línia. Les T de Teatre ho adverteixen: «Abans fèiem d'actrius i ara ens hem de guanyar la vida treballant en un bingo». I recorden allò de l'enyorat Pepe Rubianes quan feia l'al·legoria del treball i deia que dignificava —el gest que fan és masclista però no ho diguem en veu alta que no se n'assabenti el col·lectiu feminista de guàrdia!— i miren cap endavant, de la Rambla vull dir, on el malaguanyat Can Pistoles —el teatre d'en Rubianes— està amb la persiana abaixada defintivament, plena de grafits, sense que ni el Mango, tal com estan les coses, el gosi recuperar... [+ crítica]

SI POGUÉS OCUPAR EL TEU LLOC

«Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després». Dramatúrgia: Eleonora Herder. Intèrprets: Joan Carreras, Alícia Falcó, Blau Granell, Mia Esteve, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents. Escenografia: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Rut Folgado. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Cançó «If I Could»: Abril Pinyol. Moviment: Riikka Laakso. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudant vestuari: Marc Udina. Alumna en pràctiques de vestuari: Marina Blasco (INS Anna Gironella de Mundet). Construcció escenografia: Taller d’escenografia Teatre Auditori Sant Cugat, Pablo Paz i Joan Galí. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Joan Baseiria i Artesanies Carme Piquet. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta direcció: Mònica Almirall. Direcció: Alícia Gorina. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 14 octubre 2021.

Has arribat a l'Avinguda del Paral·lel, baixant de Montjuïc, i encara no has acabat de dir el nom sencer del títol de tan quilomètric com és! Sobre això també hi fan broma les cinc protagonistes i debutants joves d'aquesta mirada a distància de vint anys del film del també debut de Sofia Coppola, produïda pel seu pare, «The Virgin Suicides» (1999) quan en un pròleg-introducció expliquen de què anirà “la cosa” i estableixen la primera relació informal amb els dos intèrprets veterans (Joan Carreras i Mia Esteve) que, segons elles cinc, “són dels pocs que han aconseguit viure de la feina del teatre i ho fan bastant bé”. Amb aquesta plantofada generacional d'entrada un té la sensació que “la cosa” que dèiem promet. Però a poc a poc la il·luminació situa tothom en el moll de l'os de l'espectacle i tot agafa un viratge diferent —lluny de l'espontaneïtat i la ironia inicials— on conviuen el moviment, la música, la projecció d'escenes de la pel·lícula de la qual es parteix i el discurs que la dramaturga Eleonora Herder i la directora Alícia Gorina han acabat deixant en un parell d'hores a partir de converses amb les pròpies intèrprets, de les referències del film de Coppola basat en la novel·la de l'escriptor també debutant Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960) i de citacions o idees d'altres pensadors o activistes... [+ crítica]

PLUJA DE PARAIGÜES

«Cantando bajo la lluvia (Singin' in the Rain)». Llibret: Betty Comden i Adolph Green. Música: Nacio Herb Brown. Lletres: Arthur Freed. Traducció i adaptació: Marc Artigau. Intèrprets: Ivan Labanda, Diana Roig, Ricky Mata, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Sylvia Parejo, Júlia Bonjoch, Miguel Ángel Belotto. Cos de ball: Chema Zamora, Diana Girbau, Adrián García, Sara Martín, Marc Sol, Clara Casals, Alberto Escobar, Empar Esteve, Pablo López, Carmen Soler, Júlia Saura. Covers: Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Júlia Bonjoch, Syvia Parejo, Miguel Ángel Belotto. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso, Marc García, Albert Carrique / Haizea Matiartu, Miguel Ángel Royo / Albert Abad, Jordi Santanach / Aitor Franch, Raúl Gil / Alberto Pérez, Vicent Péres / Dario Garcia, Toni Pagés / Eloi López, Antonio Molina / Guillermo Prats i Jordi Cornudella (copista partitures). Disseny d'escenografia: Enric Planas. Ajudant de disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Ajudanta de disseny de vestuari: Beatriz González. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Ajudant de disseny de so: Adrián Golones. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny tècnic audiovisual: Martín Elena. Cap tècnic i maquinària: Agustí Custey. Subcap de maquinària: Quim Molina. Maquinistes: Ana Sojo i Pere Carrasco. Ajudant de maquinista: Brendam López. Utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Miquel García. Programador de llums: Juli González. Tècniques de llums: Laia Coca i Silvia Vicente. Cap de so: Oscar Villar. Tècnics de so: Iker Rañé i Oriol Torrent. Coordinadora de vestuari: Esperanza Pascual. Sastresses: Ana Gaspar i Montse Ricart. Sastressa de manteniment: Paula González. Coordinadora de caracterització: Aileen Layos. Perruqueria: Alba Quintos. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d'Escenografia, Pilar Albadalejo Pro-Escena. Confecció de vestuari: Trinidad Rodríguez, Inés Mancheño, Antònia Pérez, Goretti Puente. Estudiants de vestuari en pràctiques: Cristina López, Irene Òdena, Laura Garcia-Duran, Emma Castaños, Júlia Marquès, Jiaqi Xu, Núria Querol. Tècnics del teatre: David Buxó i Albert Julve. Disseny gràfic: Estudio Neus Pacheco. Disseny web: Nos Ven Digital. Equip de rodatge de les pel·lícules: Alberto Bañares (director de fotografia), Iván Buñuel (foquista), Thais Rodríguez (auxiliar de càmera), Irene Moreno (videoassistenta), Manu León (gaffer), Martín Murua (elèctric), Anna Moragriega (producció cinema), Marta Espuñes (primera ajudanta de producció), Mònica García-Jurado (infermera), Luis Linhart (muntador), Roger Navarro (dissenyador de so), Guillem Carvajal (cap de so), Maria Tortosa (VPX/VFX Producer), Albert Vidal (lead virtual production TD), Sergi Silva (virtual production TD), Joaquín Gimeno (técnic de pantalles Led - Cinelux BCN), Kai García (Don Niño), Ànder VR (Cosmo Niño). Equip de producció: Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad (Nostromo Live), Carmen Álvares (direcció de producció), Laura Manchón i Gal·la Sabaté (ajudantes de producció), Clàudia Coll (direcció de comunicació i promoció), Emma Aquino (estudianta en pràctiques), Grup Balañá (màrqueting i publicitat), Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas (producció executiva). Coreografia: Miryam Benedited. Ajudanta coreografia claqué: Evangelina Esteves. Director musical i resident: Andreu Gallén. Direcció musical: Manu Guix. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Director adjunt i resident: Joan Maria Segura. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 octubre 2021.

Assisteixo a la primera funció amb l'aforament al 100% dels teatres després de més d'un any i mig de restriccions sanitàries i el canvi es respira en l'ambient a l'escenari del Teatre Tívoli. Aquest 15 d'octubre hi ha una aura especial i sembla que l'espectacle llueixi més que mai tot i que ja porta un mes en cartellera. Llueix sobretot quan esclata al final de dues hores i mitja, que passen cantant, ballant i volant (entreacte inclòs) i que posen dempeus tot l'auditori en una nit que, sense que ho puguin evitar, emociona alguns dels intèrprets que segurament enyoraven veure una platea amb tots els caps i rostres —i encara amb les mascaretes— ocupant totes les butaques des de la primera fila de platea fins a l'última fila de l'amfiteatre. La nova aposta musical de la productora catalana Nostromo Live, capitanejat a la direcció escènica i musical per Àngel Llàcer i Manu Guix, no és que sigui “el gran musical de la temporada” sinó que és el musical d'aquesta i d'altres temporades passades. Hi ha espectacles que marquen una dècada (en el seu dia, «Sweeney Todd», per exemple, al Teatre Poliorama). I «Cantando bajo la lluvia» va pel mateix camí. Té un previsible llarg recorregut i és una aposta segura de recomanació sense cap mena de reticència... [+ crítica]

TEORIA DEL TRENCAMENT

Monique, una mestressa de casa benestant que va deixar futur i carrera de medecina per tenir cura de la llar i de les filles, veu de cop i volta que el món ideal que havia creat al seu voltant s'ensorra. La infidelitat té moltes cares, però n'hi ha una que és com una targeta de presentació gairebé de calaix de tan tòpica: l'engany provocat pel marit per l'aparició en el triangle d'una dona més jove. Aquí l'infidel és el marit, Maurice, i la noia que ocupa el lloc de Monique, la jove Noellie. Simone de Beauvoir (París, 1908 - 1986), més de cinquanta anys enrere, lluitadora pels drets de la dona, defensora pionera a França del dret a l'avortament, ja marca les pautes d'una sortida imprescindible per a la dona que, com Monique, passi pel tràngol: comptar amb independència econòmica i personal, un desig que ni el revolucionari Maig Francès del 68 va acabar de deixar prou consolidat fins que, molts anys després, de la mà i la decisió de les hereves d'aquells fets, ha anat caient de madur pel seu propi pes. «La dona trencada» és un dels tres relats de la publicació original de la Beauvoir, una autora que amb «El segon sexe» provoca una pública controvèrsia que fins i tot el Vaticà recull, incloent-lo en una llista negra de llibres prohibits! Tampoc no es pot parlar de Simone de Beauvoir sense relacionar-la amb Jean-Paul Sartre, el seu company de vida i de batalla amb qui van capitalitzar les teories de l'existencialisme de mitjan segle passat... [+ crítica]

LA C. DE LA CATERINA QUE ES FEIA DIR CATALÀ

«La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de textos de Víctor Català. Intèrprets: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Composició musical i espai sonor: Jordi Collet. So: Carles Gómez. Direcció de moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. Col·laboració en el vídeo: Elvira Zurita. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Construcció escenografia: Pasvualín Estructures. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Confecció de vestuari: Goretti, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheno. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Montserrat Alcantarilla. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 9 octubre 2021.

Hi ha una tendència, entre el gremi de l'escenografia, que quan es fa un espectacle que es refereix a la vida, obra i miracles d'un escriptor o una escriptora, s'opta per posar piles de llibres escampades com un element de l'atrezzo imprescindible, com si es volgués deixar ben clar d'entrada: “Ep! que aquest senyor o aquesta senyora escrivien llibres!”. És el que passa en aquesta mirada orientativa i onírica a la vida, obra i miracles de l'escriptora Víctor Català, pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966). Piles de llibres sobre el triangle verd de gespa artificial, enmig d'un cubicle de simbologia empordanesa, encapsulat entre dues parets, en un lleu pendent. ¿Però què farà d'aquí a uns quants anys el gremi de l'escenografia quan algú vulgui parlar en teatre d'un escriptor o una escriptora que vingui del món digital i del llibre electrònic? ¿Ens imaginen tot de minúsculs llapis de memòria escampats a l'escenari? ¿O alguns iPads del temps de Maria Castanya com una pila de ferralla? ¿O uns quants ordinadors obsolets com en un cementiri de cotxes? El que no falta en aquest agosarat muntatge romàntic i introspectiu sobre una hipotètica personalitat de Víctor Català, «La Víctor C.», és el llit de la casa pairal, un catre del casal de l'Escala on l'escriptora, sembla que després d'un lleu accident domèstic a casa del nebot a Barcelona, va decidir aclofar-se uns deu anys fins a la seva mort, quan ja en tenia 96, almenys de cara a la galeria, perquè, de fet, també es llevava cada dia i feia, mentre va poder, una part de la seva vida a la casa pairal i al jardí fins que tornava al llit on, allà sí, rebia personalitats, amics, també grups de l'escola de nenes, diuen, i fins i tot algun periodista que s'interessava per la seva obra, publicada amb estretors, censures i dificultats en plena Dictadura... [+ crítica]

AGAFAR “FAMA” I POSAR-SE A BALLAR

«Fama». Idea original de David de Silva. Guió de José Fernández. Lletres de Jacques Levy. Música de Steve Margoshes. Orquestració de Harold Wheeler & Steve Margoshes. Cançó «Fame» escrita per Dean Pitchford i Michael Gore. Adaptació: Jorge Arqué i Coco Comín. Intèrprets: Raudel Raúl, Betty Akna, Clara Peteiro, Andrea Malagón, Meritxell Valencia, Dianne Jacobs, Pablo Raya, Dídac Flores, Alexandre Ars, Morena Visci, Macarena Fuentes, Bernat Mestre, Miquel Malirach, Joan Martínez, Queralt Albinyana, Ferran González, Antonio Buendía. Cos de ball: Julia Pérez Ballart, Carmen Prados, Elena Rueda, Valeria Jones, Edna Patxot, María Torrescusa, Oscar Gabriel, Alex Herrador, Saúl Higueras, David Valls, Jordi García Ramón, Iñaki Sáez. Músics: Alex Álvarez, Iol Cases, Miquel González i Jordi Veritac. Construcció escenografia: Espacio Odeón. Disseny vestuari: Juan Ortega. Disseny il·luminació: Pato Bessia. Disseny so: Alejandro Muñoz. Producció executiva: Jordi Arqué i Enrique Salaberría. Producció: Antonio Tejero, Miguel Ángel Chulia i Ana Belén Beas. MP Produccions: Marianno Pagani. Producció: Veniu Fama S.L. Coach actors: Dani Coma. Classes percussió: Joan Ortínez. Ajudanta direcció artística: Nuria de Córdoba. Ajudant direcció musical: Dídac Flores. Director vocal: Ferran González. Coreògrafa de claqué: Julia Ortínez. Direcció musical: Pablo Salinas. Directora artística i coreografia: Coco Comín. Teatre Apolo, Barcelona, 8 octubre 2021.
 

Una de les garanties de les produccions en les quals hi ha la mà de Coco Comín és fer un espectacle ben acabat. En la posada en escena del musical «Fama», que ja va tenir una primera versió el 2004 i que va fer una extensíssima gira, aquesta garantia s'hi retroba novament. No és hora ara, però, de fer comparacions amb un anterior musical dirigit per Coco Comín, «Chicago». En aquella ja llunyana ocasió, el teatre era el vell Arnau —qui l'ha vist i qui el veu—, tot un clima i un ambient inimitables. Per alguna cosa li va valdre aleshores el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona. L'argument de «Chicago», a pesar dels anys, sempre ha continuat enganxant l'espectador, a pesar del crack cinematogràfic. En canvi, l'argument de «Fama» inevitablement s'ha anat diluint amb el temps. I qui sap si l'ús i abús de promocions televisives com les Operaciones Triunfo no l'han convertit en una caricaturització de la realitat. Potser sí que en aquest cas seria hora, doncs —com ja deia en l'estrena de la primera versió de «Fama» del 2004— de recuperar el fons argumental i aprofundir en aquells aspectes que són més contemporanis que mai: violència, sexe, drogues i racisme. Però no siguem més “famistes” que «Fama». Com que la garantia Coco Comín deia que està servida, el buit argumental de la versió de «Fama» se supleix de sobres amb la interpretació musical i coreogràfica, amb algunes interpretacions de primera fila que posen novament el llistó més alt del que ha de ser ara ja una producció musical que pretengui oferir un espectacle complet com aquest que ara es pot veure i que és una empresa, una vegada més, no exempta de risc, tenint en compte els temps que corren, pel gruix del repartiment tant actoral com musical i tècnic... [+ crítica]

AMB ELS PINZELLS I LA PALETA ABSENTS

«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019. Reposició: 7 octubre 2021. 

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes?» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i dieu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara torna a ser és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill. Esclar que són més de seixanta anys trepitjant escenaris, però això no impedeix que, per a l'actor, sempre sigui una primera vegada... [+ informació]

EL PAISATGE VISIONARI DE BENET I JORNET

«Descripció d'un paisatge», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Enka Alonso, Ona Borràs, Màrcia Cisteró, Francesc Ferrer, Pep Ferrer, Carles Martínez, Òscar Rabadan i Fina Rius. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Míriam Compte. Estudiant en pràctiques de vestuari (ESDI): Irene Òdena. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Roger Ábalos. Caracterització: Àngels Salinas. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Ajudant direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Toni Casares. Producció: Sala Beckett i Teatre Principal de Palma. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 3 octubre 2021.

Fa uns dies, la xarxa va difondre les imatges horribles i medievals d'un afganès penjat al capdamunt d'una grua en una plaça d'Herat, executat pel nou règim totalitari dels talibans. Hi he pensat perquè hi ha una escena en aquesta obra teatral, d'entre les primerenques de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020), en què un dels personatges resistent de ficció és també penjat pel poder de torn en una soga. M'imagino que a finals dels anys setanta del segle passat, quan Benet i Jornet el 1978 va escriure «Descripció d'un paisatge» (Edicions 62, Col·lecciò El Galliner, 1979 / Publicacions Sala Beckett, 2021), jugar amb un penjat com a execució era jugar amb una mirada visionària del que volia reflectir. Ni la televisió aleshores era el que és ara. Ni existien els mòbils. Ni arribaven les notícies d'arreu del món en temps real a través de la xarxa. A tot estirar, parlant de penjats, teníem la imatge bucòlica del quadre «Garrot vil» de Ramon Casas, del 1894, amb el retrat de l'execució de la Presó Vella o Presó d'Amàlia, a l'actual Plaça Josep Maria Folch i Torres, entre el Paral·lel i la Ronda de Sant Pau de Barcelona. I, si volem ser més frívols, les úniques execucions del penjat que havíem pogut veure en la ficció eren les de les pel·lícules de vaquers!... [+ crítica]

¿QUÈ AMAGA LA MOTXILLA DE L'ADA(M)?

«La motxilla de l'Ada», de Jordi Palet. Música La Tresca i la Verdesca (Jordi López, Toni López i Claudi Llobet). Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Disseny: Sergi Cugat. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·lustracions: Adolfo Serra. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Il·luminació: Yuri Plana. Producció: Teatre al Detall. Fotografies: Quim Botey. Direcció: Joan M. Segura Bernadas. Mostra d'Igualada 2021, 30 maig 2021. Sant Andreu Teatre (SaT!), Grec'21 Festival de Barcelona, 13 juliol 2021. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), 1 octubre 2021. 

 La companyia Teatre al Detall no enganya: els dos impulsors de la idea d'aquest espectacle familiar, Xavi Idàñez i Txell Botey, han explicat honestament que per crear aquesta nova proposta del seu celebrat catàleg familiar es van basar en l'experiència personal d'uns amics seus que van viure la descoberta que el seu fill de 9 anys volgués fer el pas trans per convertir-se en nena. D'aquí ve que el seu espectacle «La motxilla de l'Ada» sigui el testimoni del petit Adam —avui segurament un adolescent— que un dia va perdre la "m" (Ada) i ara es diu Carla. ¿Però com es transcriu a un registre teatral i musical —el grup La Tresca i la Verdesca són uns habituals autors de banda sonora dels espectacles més coneguts de la companyia— un tema com el del gènere “trans” en un moment que és en ple debat social i polític i amb la intenció de fer-lo arribar als espectadors primerencs? La resposta la dóna tot l'equip de la companyia: amb sensibilitat, sense sensacionalisme groc, també sense prejudicis, fugint del clixé de teatre “infantil” i adreçant-se tant als que poden ser interpel·lats en despertar-los el que porten amagat dins com als adults que els han d'acompanyar en aquest trànsit com als que no en viuran mai l'experiència i en seran observadors... [+ informació]

PASSATGERS AL TREEEN!

«Assassinat a l'Orient Express (Murder on the Orient Express)», d'Agatha Christie. Adaptació de Ken Ludwig, basat en la novel·la homònima de l'autora. Versió catalana: Alícia Serrat i Iván Morales. Intèrprets: Ruben Ametllé, David Bagés, Anna Barrachina, Clàudia Benito, Eduard Farelo, Maria Ribera, Isabel Rocatti, Vanessa Segura, Javi Vélez i David Vert. Veus en off: Anna Alarcón, Emma Clarke, Lola Darbra, Iván Morales i Xavier Nicalse. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: David Climent. Assessor belga: Xavier Nicaise. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Sastreria: Esther Chercoles. Perruqueria i maquillatge: Anna Pitarch. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé / Víctor Bartrolomé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé / David Garcia (DVD). Maquinista: Jordi Larrea. Alumna en pràctiques vestuari: Laura García-Duran i Cristina López. Construcció de l'escenografia: Arts Cenics, Pascualín Estructures, Pro-Escena, Jorba-Miró Estudi taller escenografia. Confecció vestuari: Goretti Puente, Antonia Pérez Montiel, Inés Manchero i Trinidad Rodríguez. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Focus. Ajudanta de direcció: Mercè Grané. Direcció: Iván Morales. Teatre Condal, Barcelona, 22 setembre 2021.

Heus aquí l'actor Eduard Farelo caracteritzat com Hercule Poirot, amb un elegant vestit, amb bombí, i amb un bastó aristocràtic i amb un bigoti refistolat gairebé com el que lluïa l'actor i director Kenneth Branagh en una de les versions cinematogràfiques més recents, la del 2017 (n'hi ha una d'anterior molt oscaritzada, del 1974, dirigida per Sidney Lumet), a partir d'una de les novel·les més conegudes d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1891 - Wallingford, Regne Unit, 1976). L'edat no fa la cosa. I que l'Hercule Poirot d'aquest «Assassinat a l'Orient Express» en versió catalana, la primera que s'estrena a Europa, a partir de l'adaptació teatral de Ken Ludwig, sigui una mica més jove que el de la ficció de la reina del suspens també està bé per rejovenir el personatge i el gènere literaris. Agatha Christie tendeix a situar les seves trames amb personatges ja crescudets potser perquè l'escriptora devia suposar que les reflexions psicològiques i les accions que els atribuïa requerien d'una certa experiència de vida. Però que siguin, o aparentin que són Poirot i els altres, una mica més joves, com passa en general en aquesta versió catalana d'Alícia Serrat i Iván Morales, també ajuda a rejovenir tant el misteri com els seus protagonistes i, en definitiva, els fa fins i tot més creïbles i posats al dia... [+ crítica]

TORNAR A CASA DE LA MÀ DE HAROLD PINTER

«Qui a casa torna», de Harold Pinter. Traducció de Joaquim Mallafrè. Intèrprets 2021: Enric Cervera, Gemma Deusedas, Carles Garcia Llidó, Màrius Hernández, Xavi Mañé i Rafel Pi. Intèrprets 2013: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Rafel Pi, Rubén Serrano i Gal Soler. Escenografia: Salvador Esplugas. Vestuari i atrrezzo: Cia. Frog. Il·luminació: Joan Teixidor (2021) / Sergio Martínez (2013). Direcció: Salvador Esplugas. Companyia FROG. Versus Teatre, Barcelona, 14 abril 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 16 setembre 2021.

Una de les últimes posades en escena d'aquesta obra («The Homecoming») de Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008), escrita fa més de cinquanta anys i estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company, es va representar el 2007 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, amb el títol «Tornar a casa», sota la direcció de Ferran Madico. El 2013, la companyia FROG, que ara la recupera, la va presentar al Versus Teatre. La nova posada en escena de la companyia FROG, recollida i intimista en un espai reduït, primer com el Versus Teatre i ara el Teatre Gaudí Barcelona, sembla tota una altra cosa d'aquella de fa catorze anys al TNC. Del que no es desprèn l'obra, però, és del llast que arrossega des del primer dia: el tractament una mica desconcertant que Harold Pinter va imprimir fa més de mig segle a l'única protagonista femenina de l'obra (Ruth), la muller i mare de tres fills del professor de filosofia (Teddy), fill gran de la casa a la qual torna per uns dies, passant per Venècia, en un viatge des de la seva residència dels Estats Units. L'anècdota és coneguda. El fill d'una família anglesa de classe mitjana, tirant a baixa, torna un dia de visita a la casa pairal després d'haver-se graduat en una universitat americana en Filosofia. I no només això. S'hi havia emportat la dona, amb qui es va casar abans de marxar d'Anglaterra i amb qui ha tingut tres fills, i que els de casa no coneixen. La parella fa una visita de cortesia al pare, un oncle i dos germans del fill gran que viuen tots plegats a la casa de Londres des que la mare va morir... [+ crítica]

SEGUIR EL FIL PER TROBAR L'ARANYA

«La teranyina (The Spider's Web)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. Intèrprets: Cristina Brondo, Eduard Benito, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Muntsa Tur, Mar Ferrer, Àngel Amazares, Pep Martínez i Pere Tomàs.  Escenografia: Estanis Aboal. Construcció escenografia: Coolinquiet, Elvira Cañero. Automatismes: Carles Gil. Disseny llums: Joan Gil i Jordi Ventosa. Vestuari: Dress Art. Fotografia: Martí E. Berenguer. Tècnic llum i so: Eduard Entrena. Ajudant de direcció: Albert López Vivancos. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona. 12 setembre 2021.
 

La fórmula de les històries d'intriga d'Agatha Christie és gairebé de laboratori, sempre amb un ingredient secret no revelat mai, que fa que salti la guspira de la sorpresa i que tot allò que ha obligat a fer sospitar, deduir i concloure a l'avançada els lectors o espectadors es capgiri a l'últim moment. Sempre acaba guanyat la Christie, que és qui té la “ploma” pel mànec. A «La teranyina», la nova incursió de la companyia del Teatre del Raval en el catàleg de l'autora del suspens, no hi falta aquesta fórmula. Durant dues hores, els espectadors tenen la possibilitat d'apostar per fer culpable tots i cadascun dels personatges que hi apareixen: la protagonista de la casa, Clarissa Hailsham-Brown; la petita Pippa Hailshan Brown; la presumpta jardinera Mildred Peake; el jutge de pau, l'oncle, el fadrí convidat... i sense cap mena de dubte el majordom Elgin, que és qui pel seu aspecte tenebrós té tots els trumfos per ser el culpable. Només quedaria lliure de sospita el mort, Oliver Costello, però considerar que ell ha falsejat la seva mort, malgrat el misteri de la porta secreta de la biblioteca —un clàssic del gènere— seria fer-ne un gra massa. Aquesta obra, estrenada el 1954 a Londres, és la segona de més èxit de l'autora després de «La ratera». Tot i així no s'havia representat mai aquí. I ho fa, per cert, en un moment que una altra Agatha Christie també arriba a la cartellera, «Assassinat a l'Orient Exprés», en clau de musical, al Teatre Condal. Temporada Agatha Christie, doncs... [+ crítica]

DIGUES QUE M'ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

«Començar (Beginning)», de David Eldridge. Traducció i adaptació: Pau Carrió. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Pau Carrió. Caracterització: Julia Ramírez. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudant d’escenografia: Francesc Colomina. Regidoria: Vicenç Beltran. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón i Jaume Feixas. Construcció de l’escenografia: Taller Jorba-Miró. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Marcel Solé. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona. 11 setembre 2021.
 

A manera que es van perfilant els caràcters dels dos únics personatges d'aquesta obra de títol tan enigmàtic com breu, «Començar», la primera peça versionada al català de l'autor David Eldridge (Romford, Regne Unit, 1973), em ve a la memòria un dels títols de l'escriptora Montserrat Roig, «Digues que m'estimes encara que sigui mentida». Faig aquesta comparació perquè el que el personatge de Laura demana al Dani, gairebé sense paraules, s'adiu del tot amb la sentència que Montserrat Roig va deixar també per a la posteritat en un dels seus escrits: la necessitat de rebre estimació ni que aquesta estimació sigui falsa. A «Començar», obra nova de trinca, estrenada a Londres el 2017, hi ha un registre de diàleg que l'autor David Eldridge, potser inconscientment, sembla que manllevi d'aquell registre tan característic de Harold Pinter: frases curtes, monosíl·labs, silencis —per cert, un silenci clau molt i molt llarg que talla l'alè de la respiració esperant la resposta d'ella!—, insinuacions, fugides d'estudi, preguntes sense resposta, respostes sense pregunta... Aquest registre, més accentuat a l'inici de l'obra, va progressant a manera que avança la trama mentre els dos personatges es deixen anar a partir de la seva fredor. Ella, desinhibida i mestressa del que vol. Ell, tímid, indecís, espantadís i insegur del que vol. I dic “trama” perquè en una aparent conversa de noranta minuts on sembla que no passi res es van destapant i descobrint els secrets de cadascun dels dos personatges de l'obra, dues ànimes perdudes que es busquen desesperadament per fugir de la seva buidor. Ella, una executiva d'alt nivell, amb pis propi, òrfena de pare i mare, sense germans, amb un ex ja oblidat, sense ningú amb qui confiar. Ell, separat, pare d'una criatura, amb una feina d'administratiu que ni l'omple ni el satisfà, vivint amb la mare i admirador d'una àvia de 92 anys posada al dia. En llenguatge de telenovel·la serien dos “tinders" a la ratlla dels 40. Ella, a dos anys vista; ell, ja fets... [+ crítica]

¿TOT, TOT, TOT SOBRE EVA...?

«Eva contra Eva». A partir de la versió cinematogràfica «All About Eve (Tot sobre Eva)», de Joseph L. Mankiewicz. Adaptació lliure i dramatúrgia: Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Àlex Casanovas / Eduard Farelo (Temporada Alta'20), Andreu Benito i Míriam Alamany / Marissa Josa (Temporada Alta'20). Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte / Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Piano: Jaume Vilaseca. Creació i realització de vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic de vídeo: Martín Elena. Ajudanta d’escenografia: Mercè Luchetti. Direcció tècnica i tècnic de llum: Jordi Thomàs. Tècnic de so: Efren Bellostes. Maquinària: Francesc Martínez i Massana. Caracterització: Anna Rosillo. Construcció d’escenografia: Jorba-Miró Taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Jana Morey. Fotografies: Sílvia Poch. Ajudants de producció: Marta Colell i Nunu Santaló. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Diseny gràfic: Santi&Kco. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò i Focus. Festival Temporada Alta, 29 i 31 octubre 2020. Teatre Goya, Barcelona, 11 setembre 2021.

Doncs, això... que als espectadors se'ls xiula que diu que diuen que han fet una obra de teatre de la mítica pel·lícula del 1950, «Tot sobre Eva (All About Eve)», del realitzador Joseph L. Mankiewicz (6 Oscars de l'època d'entre 14 nominacions!) —que el cèlebre director i guionista ja va fer a partir del relat breu «The Wisdom of Eve», de l'actriu i autora Mary Orr—, i alguns corren cap al teatre convençuts que hi veuran una rèplica del tàndem en blanc i negre d'Anne Baxter i Bette Davis. Però el teatre no pot ser mai el cinema. I el que l'actor i dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) fa i no enganya és una lectura lliure i al seu gust del clàssic de Mankiewicz per parlar del teatre dins el teatre i per parlar de la vida que inevitablement es fusiona amb la vida del teatre. Si, a més, qui hi ha darrere el teló, a la direcció, és una altra actriu que ha festejat sovint amb el cinema, Sílvia Munt, no ha d'estranyar que la influència cinematogràfica hi sigui en tot el muntatge, ni que en la primera escena la presència d'un mirall-pantalla de camerino i una càmera de vídeo en directe no se sàpiga ben bé què hi fan, una opció que s'entén una mica més en les escenes següents quan es fa evident allò que deia al principi, que el teatre no pot ocupar l'espai del cinema i que el registre de la filmació d'exteriors i els efectes dramàtics és un registre només permès al llenguatge dels cineastes. Dit això, tornem al teatre, que és el que és el muntatge «Eva contra Eva», i que si allà, fa més de mig segle, eren Anne Baxter i Bette Davis les protagonistes, aquí són Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín qui es fan amb els dos icònics personatges de l'actriu madura i estel·lar i l'actriu jove que ho vol arribar a ser... [+ crítica]

EL CRIT DE “SILENCI!” DE GARCÍA LORCA

«La casa de Bernarda Alba», de Federico García Lorca. Dramatúrgia de José Carlos Plaza. Intèrprets: Ana Fernández, Ruth Gabriel, Luisa Gavasa, Zaira Montes, Rosario Pardo, Montse Peidro, Marina Salas i Consuelo Trujillo. Disseny de so: Arsenio Fernández. Disseny de vestuari: Gabriela Salaverri. Escenografia i il·luminació: Paco Leal. Gerència: José Casero. Productor: Celestino Aranda. Impremta i disseny gràfic: Gráficas Isasa. Realització de decorats: Snick Móvil. Transport: Transportes Castillo. Tint i ambientació: Taller María Calderón. Sastreria: Luis Delgado. Tècnic de so: Juanjo Cañadas. Maquinària i regidoria: Kike Hernando. Direcció tècnica i tècnic il·luminació: Celso José Hernando. Fotografia: Marcos G Punto. Fotografia cartell: Luis Castilla. Director adjunt: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Companyia Miguel Narros. Teatre Apolo, Barcelona, 26 agost 2021. Fins al 26 de setembre.

En el 85è aniversari de l'afusellament de Federico García Lorca, una nova versió de La casa de Bernarda Alba s'ha presentat al Teatre Apolo de Barcelona dirigida per José Carlos Plaza, que precisament ja hi va ser amb la mateixa obra el 1984. El director ha revisat l'obra amb el màxim d'essencialitat, no només pel que fa a la dramatúrgia i la concepció escènica, sinó també reduint alguns dels personatges secundaris. Encara es recorda aquí una de les últimes versions de l'obra, la de Lluís Pasqual al Teatre Nacional de Catalunya, el 2009, amb un repartiment endolat de cap a peus d'una trentena d'actrius amb tots els personatges i amb el duel interpretatiu entre Núria Espert i Rosa Maria Sardà. Probablement la grandiositat del Teatre Apolo del Paral·lel —una de les platees més grans i clàssiques de Barcelona— no ajuda a copsar l'essencialitat que vol transmetre el director, que hi és, però que queda força engolida per un espai que sembla més aviat fet a mida per a grans musicals i no per a drames íntims. Darrere de la història tràgica de La casa de Bernarda Alba ressona la poètica de García Lorca en una de les obres de l'autor més compromeses amb el seu temps i la seva societat. Bernarda Alba és un personatge, interpretat per l'actriu Consuelo Trujillo, d'aquells que “amb la cara paga” i amb el bastó sempre a punt protagonitza un tàndem interpretatiu d'alta volada amb el personatge de l'actriu Rosario Pardo, la vella criada Portia, la que coneix tots els racons i els secrets de la casa... [+ crítica]

EL PERQUÈ DE LES “BODAS” DE GARCÍA LORCA

«Bodas de sangre o el funeral que el poeta no tuvo», a partir de l'obra «Bodas de sangre» de Federico García Lorca. Adaptació: Anna Maria Ricart i Marc Chornet Artells. Música en directe: Gerard Marsal. Intèrprets: Marina Alegre, Toni Guillemat, Cristina López, Martí Salvat, Xavier Torra i Ivet Zamora. Coreografia i bailaor: Jesús Blanco.  Assessoria de moviment: Georgina Avilés. Espai sonor: Gerard Marsal. Disseny d'espai: Laura Clos (Closca). Disseny d'il·luminació: Pol Queralt. Disseny de vestuari i caracterització: Adriana Parra. Disseny audiovisual: Alfonso Ferri. Producció: Neus Pàmies. Assistent producció: Abel Martí. Fotografia: David Ruano. Ajudanta direcció: Georgina Avilés. Direcció: Marc Chornet Artells. Companyia Projecte Ingenu. Amb el suport d’Espectacles amb Classe i Teatre Poliorama. En col·laboració amb La Nau Ivanow. Teatre Poliorama, Barcelona. 14 agost 2021.

Projecte Ingenu és una companyia que puja sovint a la maroma del risc. El risc aquí és anunciar en plena Rambla de Canaletes i en un teatre convencional com el Poliorama l'obra «Bodas de sangre» i desconcertar els espectadors “desinformats” —que també n'hi ha, sobretot en temps de calor i buscant un recer fresc— quan s'adonen que l'obra no seguirà el cànon establert. Diria que Projecte Ingenu se la juga per partida doble amb aquest espectacle. No només perquè no fa una adaptació reduïda o fins i tot “modernitzada" de «Bodas de sangre» sinó que el que vol és autoexplicar-se a través de pensaments i reflexions del mateix García Lorca el perquè de cadascuna de les escenes de la trama del drama «Bodas de sangre». I ho fa, a més, amb recursos audiovisuals actuals a través de la projecció en directe de primers plans dels protagonistes, de diversos clics de fotografia digital “al minut” —com si fossin aquells fotògrafs antics de carrer amb les Polaroid— o amb la fusió de música electrònica i popular com la «Nana del caballo grande» —en una recomposició de Gerard Marsal i una banda sonora suggerent— o amb la incorporació del bailaor Jesús Blanco que remarca amb els seus solos coreogràfics alguns dels moments més dramàtics del relat... [+ crítica]

SOU MOLT BONA GENT!

«Bona gent». Text i dramatúrgia:     Quim Masferrer. Adjunt guió: Ferran Aixalà. Intèrpret: Quim Masferrer. Espai escènic: LdG. Espai sonor, il·luminació i cap tècnic: Dani Tort. Assessorament vídeo: Sergi Rigol. Disseny gràfic: Arkham Studio. Fotografia: Ignasi Oliveras. Producció executiva i gerència: David Grau. Regidoria: Agustí Rovira. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Quim Masferrer. Diversos escenaris de Catalunya en gira. Temporada 2020 - 2021 - 2022.
 

Si algun espectacle ha aconseguit sortejar les restriccions i els protocols sanitaris arran del coronavirus és aquest del dramaturg, actor, director i presentador televisiu Quim Masferrer. «Bona gent» ha mantingut una intensa gira programada no només d'estiu sinó de tardor i d'hivern i més enllà del 2021, cosa que vol dir que la companyia s'adapta tant a espais oberts com a escenaris tancats convencionals. «Bona gent» és un apèndix del celebrat programa de Quim Masferrer, «El foraster», un dels líders d'audiència, emès en diverses temporades per TV3. La capacitat espontània de l'actor de connectar amb tota mena d'espectadors i de persones anònimes amb les quals es troba pels carrers i places de les poblacions que visita l'han convertit en un dels personatges més populars i també més apreciats. Per això, saltar de la televisió al teatre —o a la tarima de plaça major— amb el títol manllevat de la seva frase més coneguda que tanca cada programa televisiu: «Gent de... Sou molt bona gent!» és una reclam de garantia perquè els espectadors de cada lloc on s'instal·la esgotin anticipadament les localitats amb els ulls clucs... [+ crítica]

DECLINACIÓ LLATINA AMB NAS VERMELL

«Gran reserva». Autoria i direcció: Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini, Jordi Martínez, Piero Steiner. Direcció musical: Pep Pascual. Composició musical: Pep Pascual, Mauro Paganini. Direcció tècnica: Xavi Xipell “Xipi”. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Escenografia: Rhum & Cia. Disseny de la il·luminació: Quico Gutiérrez, Alfons Mas. Disseny del so / concepció sonora: Marc Santa. Regidoria: Lluc Armengol. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Premsa: Anna Aurich. Fotografies: Pablo Agudo, Martí E. Berenguer, Pep Gol, Josep Guindo, David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i Velvet Events, SL. Amb el suport de Teatre Zorrilla de Badalona, Teatre Joventut de l’Hospitalet, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Vilanova, Teatre Cirvianum de Torelló, Teatre Monumental de Mataró, Badalona Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Agraïments: Montse Colomé, Toni Santos, Sarah Bernardy, Guillem Albà, Martí Torras Mayneris, Rosa Solé, Ramon Ciércoles, Fàtima Campos, Xavier Ribalaygua, Andreu Fàbregas, Jordi Aspa, Elisa Echegaray, Paca Naharro, Magí Serra, Andrés Lima, Marduix Teatre, Ramon Simó i cadascun dels pallassos, músics, tècnics i amics que han treballat amb Rhum & Cia. Grec'21. Teatre Borràs, Barcelona, 22 juliol 2021.

«Rhum», «Rhümia», «Rhumans»... Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 - 2013), una colla d'amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia. La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d'antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l'actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s'autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells. ¿Serà l'últim espectacle de l'aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar... [+ crítica]